Una visió diferent del Reial Madrid

El Real Madrid Club de Futbol, que és el seu vertader nom, va ser fundat el 1902 amb el nom de Madrid Foot-Ball Club. El 1920 va rebre el permís del rei Alfons XII per avantposar el nom de Real al que ja tenia. És des d’aquesta data que se’l coneix com Real Madrid. El 1931, amb l’adveniment de la República, va perdre el títol de Real i va passar a denominar-se Madrid Club de Futbol. El 1939, amb la fi de la Guerra Civil, va recuperar el nom de Real.
Els seus dos grans rivals són l’Atlético de Madrid, contra qui disputa el derbi madrileny, i el Barça, amb qui s’enfronta en el Clàssic, segurament l’encontre de major rivalitat a nivell mundial.

La temporada 1928-29 es va disputar la primera lliga espanyola de futbol, que va guanyar el Barça. Per tant, la temporada d’enguany (la del 2010-11) és la 80a que es disputa, ja que durant els tres anys de la Guerra Civil (1936-39) no es va jugar. Dels 79 campionats disputats fins ara, el Reial Madrid n’ha guanyat 31; el Barça, 20; l’Atlético de Madrid, 9; l’Athletic de Bilbao, 8; València, 6; Real Sociedad, 2; Betis, Sevilla i Deportivo Coruña, una cada un.
Fins l’arribada de Di Stéfano al Reial Madrid l’any 1953, l’equip madrileny només havia guanyat dues lligues (1931-32, 1932-33), no havia destacat massa en els campionats fins aleshores (en aquests 25 primers anys de Lliga, 2 vegades primer, 3 vegades segon i 3 vegades tercer) i en alguna ocasió havia rondat el descens.

A la temporada 1953-54, amb les incorporacions de Di Stéfano i Gento, el Reial Madrid va iniciar una etapa daurada, segurament la més important de la seva història. En les 11 temporades que Di Stéfano va jugar en el Madrid, va guanyar 8 Lligues i 5 Copes d’Europa.
Tanmateix, aquest període d’èxits es va anar ampliant fins al 1990, any a partir del qual el Barça li ha pres el relleu. De les darreres 20 Lligues, les que van del 1990-91 a la 2009-10, la darrera, l’equip blaugrana n’ha guanyat la meitat, 10, per 6 el Madrid.

En les 37 Lligues, les que van des de l’arribada de Di Stéfano al Madrid, la temporada 1953-54, fins la del 1989-90, la darrera de la Quinta Del Buitre, el club de la capital n'ha guanyat 23. En 37 anys, 23 títols de Lliga. Déu n’hi do! Vora del 75 % dels títols totals de Lliga assolits pel Madrid i el 66,6 % de les seves Copes d'Europa.
En total, el Reial Madrid ha assolit 31 Lligues: les 23 que acabem d’esmentar, les dues dels anys 30 i les 6 dels darrers 20 anys.

El Reial Madrid es creu que és l’equip representatiu d’Estat espanyol i qui concentra la personalitat i els desitjos dels espanyols. Per això, quan disputa els campionats europeus, en la part superior dreta de la seva camiseta porta una petita bandera espanyola. El Santiago Bernabeu s'omple de banderes espanyoles (constitucionals i preconstitucionals); n'hi tantes com de les del club. Un cas semblant al del Camp Nou, però a la inversa: en aquest s'omple de senyeres catalanes i no n'hi ha cap d'espanyola.

Enguany, dels 25 jugadors que composen la plantilla del primer equip del Reial Madrid (no comptant aquells que pugen esporàdicament dels equips inferiors del club), n’hi ha tres que han sorgit de la cantera (Casillas, Adán i Mateos; que compti realment només un, Casillas); n’hi ha dos més que han sorgit de la pedrera del Madrid, però que han estat fitxats d’altres clubs (Granero, del Getafe, per 4 milions d’euros, i Arbeloa, del Liverpool, també per 4 milions d’euros); 5 fitxats a base de diners de clubs espanyols (Sergio Ramos, Xabi Alonso, Albiol, Canales i Pedro León); 4 argentins (Garay, Gago, Di Maria, Higuaín), 3 portuguesos (Carvalho, Cristiano i Pepe; aquest darrer nascut al Brasil, on hi va viure fins als 22 anys, fins que va fitxar per l’Oporto portugués al 2004-05), dos brasilers (Kaka, Marcelo), dos francesos i mig (Benzema, Lass i Diarra, que juga amb la selecció de Mali), dos alemanys (Kedhira, Özil), i un polac (Dudek).

Pocs espanyols (10 de 25) per ser representatius de l’Estat espanyol i poca pedrera per marcar un esperit i una manera de ser i de fer. Llevat de Casillas, la majoria de jugadors de la plantilla són bastant nous en el club i, lògicament, encara no s'hi han integrat. Ni tampoc l'entrenador i quatre dels seus ajudants (llevat de Karanka, basc), que per a ells aquesta és la primera temporada en l'equip merengue.
Hi ha sis jugadors nous d'aquest any (Carvalho, Kedhira, Di Maria, Özil, Canales i Pedro León) i set de l'any passat (Xabi, Albiol, Lass, Garay, Cristiano, Kaka i Benzema), a més d'Arbeloa i Granero que van reingressar en el club també la temporada 2009-10. Més de mitja plantilla difícilment integrada al club i amb l'amor als seus colors (més aviat amb l'amor al color verd, els dels bitllets).

Des de l'època dels gal.làctics, i abans també, el Madrid ha perdut les seves característiques (garra, motivació, orgull, lluita fins al final, esperit guanyador); aquells trets dels equips de l'època de Di Stéfano i de les generacions que van seguir a les dècades següents i que van donar tants títols i èxits al club. En les dues darreres dècades el Madrid ha perdut identitat. Fa temps que tenen una plantilla de "nens mimats" i "figuretes" sense cap amor al club i allò que representa.
Crec que el Madrid potser sí que és representant d’Espanya, però no de l’Estat espanyol, que és un estat plurinacional format per quatre nacions: Espanya (el que era l'antiga Corona de Castella), Catalunya, Euskadi i Galícia. No crec que els catalans, els bascos i els gallecs s’identifiquin massa amb el color blanc del Madrid i els seus sentiments. Encara que alguns s'empenyin en creure-ho i en fer-ho creure.

Jo tenia entès que la gent de tota la vida de la ciutat de Madrid era realment de l'Atlético de Madrid (Atlético Aviación del 1939 al 1947) i que els del Real Madrid eren els nouvinguts (emigració de meitats cinquanta en endavant) i els "nuevos ricos", funcionaris, polítics, etc., persones bàsicament provinents de fora.
D'aquesta manera, persones com el rei Joan Carles i el príncep Felip (n'és president d'honor) són de l'Atlético. Però, no és realment, no és ben bé així.

Faig una cita extreta de Viquipèdia (extreta de l’article de l'enciclopèdia sobre l’Atlético de Madrid) en la qual s'explica el tarannà de les aficions dels dos clubs de la capital:
“... Hay un componente sociológico que pesa en el inconsciente colectivo, el Madrid se asociaba con el poder y la clase alta (aunque, por supuesto había seguidores de todos los sectores), mientras el Atlético, que tiene su campo en el sur de la ciudad junto a los barrios de obreros, con clases más humildes. A pesar de todo, esto no es del todo cierto, ya que las zonas de Madrid donde también hay trabajadores más humildes se encuentran en el este y sureste y allí el Real Madrid cuenta con un apoyo similar al de sus rivales colchoneros, como en los barrios más "acomodados" hay una nutrida presencia de aficionados rojiblancos. De hecho, en los tres barrios más acomodados de la capital, Chamberí, Salamanca y Chamartín, el Atlético cuenta con más peñas de seguidores que sus rivales madridistas...”

Aquí, a Catalunya, en general, els que són del Reial Madrid són gent que prové de l'emigració de meitats del segle XX o posterior, i provistos d'una anticatalanitat notable. Allò que avui caracteritza al madridista que viu a Catalunya és tant el seu madridisme com la seva espanyolitat; o més ben dit, l'anticatalanitat en aquest cas. Per posar dos exemples: són persones que difícilment miren TV3 a casa seva o que mai votaran un partit catalanista (CiU, ERC, SI) en unes eleccions generals o autonòmiques.
Això és barrejar política i esport? Ben segur. Però ells també ho fan i penso que més que nosaltres, els culers. Perquè com deia Don Quijote: "allá donde fueres, haz lo que vieres". I més en una cosa tan poc important per a la vida normal com és el futbol.