Els
avanços tècnics del final del s. XVIII i començament del XIX donaren un nou
impuls a la premsa en permetre l'inici de més grans tiratges, una periodicitat
més constant i sobretot una major rapidesa a l'hora de donar les notícies
d'arreu del món; el capdavanter en aquest sentit fou el Diari de Barelona, creat ja el 1792 i que sota la direcció d'Antoni
Brusi i Ferrer introduí maquinària nova d'Anglaterra, establí un servei de
postes amb la frontera en quedar aquesta comunicada telegràficament amb París,
etc. Paral·lelament a aquesta premsa diària i fixa, el s. XIX es caracteritzà
en gran part per l'aparició de gran nombre de publicacions polítiques, en
general de curta durada, durant els períodes de règim liberal, caracteritzades
per llur to polèmic i combatiu.
És
cap a mitjan s. XIX que cada vegada més la premsa periòdica es defineix com un
mitjà d'informació —polític o no—, mentre que l'aspecte cultural, artístic o
científic és tractat d'una manera específica per les revistes. Així, es crearen
els grans periòdics independents, volgudament allunyats de qualsevol opció
política concreta —per bé que aquest allunyament fos sovint més formal que
real—, que aconseguiren en general un gran desenvolupament: a Barcelona, el Diari
de Barcelona continuà mantenint aquesta línia, i es crearen El Noticiero
Universal (1888), Las Noticias (1896) i sobretot La Vanguardia, creada el 1881 com a
òrgan del Partit Constitucional, però que no aconseguí iniciar la seva gran
popularitat fins el 1888, en allunyar-se de la política activa.
Dins
la premsa política, hom pot distingir dos camins diferents: d'una banda, hi
hauria la premsa que era òrgan explícit de partit, com poden ésser a Barcelona
la integrista El Áncora (1850), La Actualidad (1852) del Partit
Democràtic, El Federalista (1868) republicà, o, més tard, El Progreso
(1906) de Lerroux. D'altra banda, existiria també la premsa que, encara que
lligada estretament a un partit o tendència política, no es presentava com a
òrgan d'aquest i la missió de la qual era, més que la organitzativa o la de
portaveu, la de difusora de les idees del partit determinat; foren precisament
aquestes últimes publicacions les que aconseguiren, en general, una major
audiència i una més llarga durada: El Telégrafo (1858), més tard El
Diluvio (1879), La Campana de Gràcia (1870), El Correo Catalán
(1876) o la primera Publicidad (1868) a Barcelona i El Comercio
(1880). Cal esmentar també l'existència d'una premsa econòmica, sobretot al
Principat, representada pel Diario Mercantil (1887), més tard Diario
de Comercio.
Encara
que una esporàdica premsa en català ja havia fet la seva aparició molt
anteriorment (Lo Pare Arcàngel, 1841, a Barcelona), fou a partir de
l'últim terç del s. XIX que, impulsada pel moviment catalanista, es desenvolupà
d'una manera definitiva. Almirall, que el 1862 havia publicat encara en
castellà El Estado Catalán, el 1879 publicà el Diari Català, i
posteriorment van aparèixer en català La
Renaixença (1882) i La Veu de
Catalunya (1899), portaveu de la Lliga Regionalista.
Ja
entrat el s. XX, els nous partits polítics catalanistes comptaren sempre amb
òrgans de premsa —entre altres, El Poble Català (1905) d'Esquerra Catalana, La
Publicitat (1922) d'Acció Catalana, La Nau (1927), El Matí
(1929), vinculat a Unió Democràtica, L'Opinió (1931) i La Humanitat
(1931), d'Esquerra Republicana, o La Rambla (1936), catalanista
d'esquerres—, que, malgrat una certa popularitat, no aconseguiren mai de
sobrepassar la difusió dels grans diaris independents redactats en castellà,
especialment La Vanguardia.
Encara
que una primera premsa adreçada als obrers aparegué ja el decenni del 1840 al
1850 (com La Fraternitat, 1847-48, o El Padre de Familia,
1849-50, de Narcís Monturiol) no fou fins el 1855 que aparegué —redactada per
catalans a Madrid— El Eco de la Clase Obrera, primera mostra de premsa
estrictament obrera, la línia iniciada pel qual no tingué continuació fins el
1868, quan les condicions polítiques permeteren l'aparició d'una premsa ja
internacionalista (La Federación de
Barcelona; hi hagué també una premsa col·lectivista, representada per La
Asociación (1866) i El Obrero (1864) de Barcelona. Sota la
Restauració, aparegueren publicacions anarquistes, alguna en català (La
Tramontana, 1881, a Barcelona) i sobretot en castellà (Los Desheredados
de Sabadell, 1882; El Productor, 1887, Tierra y Libertad, 1888,
de Barcelona), i es desenvolupà una premsa molt relacionada amb el moviment
sindical anarcocol·lectivista (Revista Social, 1872, i sobretot Solidaridad
Obrera, 1907) o socialista (El Obrero, 1880). Foren portaveus de la
introducció del socialisme marxista Guerra Social (1891), de Barcelona.
Amb la Segona República i la guerra civil, els principals òrgans de les
diferents tendències polítiques del moviment obrer foren: La Batalla,
comunista, ja creada el 1922, Justícia Social (1923), d'Unió Socialista
de Catalunya, i Treball, del PSUC, a Barcelona.
La
premsa comarcal, que havia anat apareixent de manera esporàdica des de
començament del s. XIX, es desenvolupà amb molta força a partir de la segona
meitat del segle —més concretament a partir dels anys seixanta— i vers el 1880
féu un viratge espectacular cap a la premsa en català, per més que els diaris
pròpiament dits no foren gaire abundants. Aquest gran conreu de la premsa catalana
continuà durant tot el s. XX i no s'aturà fins a l'acabament de la guerra
civil. Durant aquesta, aparegueren alguns nous periòdics (Catalunya, 1937, Diari de Catalunya, 1937), els
independents de dretes foren confiscats, a vegades directament per partits (és
el cas del Diari de Barcelona, confiscat per Estat Català), i, en
general, els independents d'esquerres continuaren sortint després que els
mateixos redactors els convertissin en cooperativa (La Noche).
El
final de la guerra civil representà la desaparició de pràcticament tota la premsa
existent i continuaren sortint només els més grans diaris independents, de les
capitals, alhora que el Movimiento creava també els seus òrgans de premsa: Solidaridad
Nacional a Barcelona, per exemple. Fins el 1964 no aparegué a Barcelona un
nou diari de la tarda, el Tele/Exprés, amb una nova inquietud política,
reflectida també en el matutí Mundo Diario (1974), hereu d'un inicial Diario
Femenino (1968). La premsa diària en català no reprengué fins el 1976, amb
l'aparició, també a Barcelona, del diari Avui. A la dècada dels vuitanta,
a Catalunya desaparegueren periòdics com Solidaridad Nacional i La
Prensa (1977) —tancats arran de la dissolució de la cadena del Movimiento—,
Tele/Exprés (1980), Mundo Diario (1980), Catalunya Express
(1976- 80), La Hoja del Lunes (1983) i El Correo Catalán
(1876-1986), que havia estat el primer a incorporar una secció en català
(1970). El 1987, s'inicià en castellà El Día de Catalunya, que
desaparegué l'any següent, i el 1990 es publicà durant uns mesos Las
Noticias (diario de Catalunya). En castellà sorgí El Observador
(1991-93), que publicà en català el setmanari Set Dies.
A
part, s'ha registrat una augment de la difusió i la influència de la premsa de
Madrid fins arribar a l'aparició d'una edició feta a Barcelona d'El País
(1982) i d'ABC (1988). Paral·lelament, s'ha produït la desaparició de
les revistes catalanes d'informació general, i s'ha creat una successió de
dependències de les de Madrid, mentre que les successives experiències de
revistes en català no han reeixit amb les excepcions d'El Temps (1984),
editat a València, i de Presència,
especialment a partir del moment en què el 1982 es convertí en suplement del Punt
Diari i posteriorment passà a ser distribuït conjuntament amb d'altres revistes
comarcals.
La
desaparició de bona part de la premsa en castellà ha beneficiat La
Vanguardia, que ha mantingut la seva tradicional condició hegemònica, i El
Periódico de Catalunya (1979), diari popular, la versió catalana del qual
aparegué el 1997. El 1987, després de tres anys de silenci, reaparegué el Diari
de Barcelona integrament en català, que posteriorment inicià una nova etapa
com a edició barcelonina del Nou Diari (1993-94) junt amb les altres
quatre publicacions el grup Dalmau —propietari també de La Mañana de
Lleida—: Nou Diari. Girona (1993-94), Nou Diari. Lleida (abans Diari
de Lleida, 1860), Nou Diari. Tarragona (1990) i Nou Diari. Reus
(1990). El novembre de 2010 va aparèixer el diari Ara, escrit en català; i el 31 de juliol de 2011 el Punt Diari, fusió dels diaris El Punt i Avui, editat només en llengua catalana.
La
premsa comarcal ha experimentat la seva consolidació, caracteritzada per l'ús
del català i per un fort increment del nombre de diaris, periòdics i revistes,
i de llur difusió. Des del 1979, i fins l'any passat en què es va fusionar amb Avui, es va publicar a Girona El Punt (primer Punt
Diari), que fou el segon diari en català, que compta també amb edicions a
Badalona (1994) i Mataró (1995); Regió 7, aparegut a Manresa el 1978 (i
que des del 1995 compta amb una altra edició a Igualada); Diari de Girona
(1986), successor de l’anterior capçalera Los
Sitios (fundat el 1943) i catalanitzat del tot des del 1991; el Nou
Diari. Reus (1990) i Segre (1997), completen el panorama dels nous
diaris més remarcables del Principat.
