L'escola mata la creativitat?

Després de llegir un article del suplement de La Vanguardia, ES-, del dissabte passat 4 de febrer (amb el títol L’escola mata la creativitat?), he anat pensant en una sèrie de coses que envolten el món de l’ensenyament i no n’he pas pogut treure l’aigua prou clara. Totes les teories poden ser bones si se’n sap i s’apliquen degudament. Fins i tot penso que no n’hi ha cap que predomini sobre l’altre. Totes tenen les seves coses bones i allò que s’ha de fer és estudiar i investigar, anar experimentant i renovar-se. Ningú té la pedra filosofal del saber.
Recordo ara l’anunci d’una entitat bancària, que s'emet actualment, en el qual hi surt la Geraldine Chaplin, la filla del gran Charlot, que en un moment determinat explica que el seu pare li deia que de talent n’hi ha molt, que moltes persones en tenen; que allò que s'ha de fer és treballar, ‘matar-se a treballar’, puntualitza textualment.

En l’article esmentat, de Mayte Rius, s’hi plantegen una sèrie d’afirmacions i interrogants molt interessants. Com sol passar, es miren les coses només des d’una òptica i s’intenta defensar com sigui aquesta perspectiva, menystenint i ignorant les altres.
Fèlix Badia, subdirector d’Es-, en fa la presentació en l'editorial del suplement, amb el títol Alumnes en sèrie: «Fracàs escolar, professors cremats i mancats d’autoritat, poca correspondència entre el sistema educatiu i les necessitats de la societat, alumnes desmotivats... No sembla que el sistema d’ensenyament passi per un bon moment. Una ràpida recopilació de titulars i opinions al seu voltant dóna un panorama desolador. Avui ens plantegem a l’Es- una part del perquè: en una societat i un món laboral en què cada vegada tenen més pes la creativitat i la flexibilitat, l’escola fomenta aquestes capacitats? Doncs sembla que no, i un dels motius té una interessant arrel històrica. Al segle XIX i bona part del XX, l’ensenyament es va generalitzar perquè es necessitaven treballadors capaços d’exercir la seva tasca de forma eficaç en la indústria. I, si la indústria produïa en sèrie, els alumnes rebien també una formació estandarditzada. Ara, en canvi, ja no estem en aquella fase de la revolució industrial perquè la globalització, la informàtica i internet han canviat les coses en els últims 30 o 40 anys. I això ha fet sorgir necessitats noves, entre les quals hi ha la creativitat (...) ».

Mayte Rius, l’autora de l’article, apunta diverses coses en el seu escrit:

«Sir Ken Robinson, un dels experts internacionals més importants en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, té molt clar perquè deixem de ser creatius en créixer: “Els nens s’arrisquen, improvisen, no tenen por d’equivocar-se; i no és que equivocar-se sigui el mateix que la creativitat, però sí que és clar que no pots innovar si no estàs disposat a equivocar-te, i els adults penalitzem l’error, l’estigmatitzem a l’escola i en l’educació, i així és com els nens s’allunyen de les seves capacitats creatives”.»
A continuació, per certificar que hi ha més veus que adverteixen que el sistema educatiu, l’escola, mata la creativitat, l'autora fa una cita de Petra María Pérez, catedràtica de Teoria de l’Educació i membre de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València: “Hi ha nombroses investigacions que assenyalen que la creativitat dels nens decreix amb els anys de permanència al sistema educatiu, de manera que la curiositat i la recerca creativa dóna pas, amb el temps, a comportaments més rígids, convergents i inflexibles”.

Mayte Rius continua dient: «Petra M. Pérez recorda que l’èxit escolar significa treure bones notes, i els qui en treuen són aquells alumnes que s’adapten molt al sistema educatiu actual, els qui assimilen i repeteixen el que els explica el professor i continuen els patrons establerts, arriscant i innovant al mínim per no cometre errors ni fer el ridícul. “Després, en l’àmbit professional, es demana gent creativa, innovadora, emprenedora, que pensi, que tingui idees originals, que busqui solucions pròpies; i els alumnes de bones notes no saben fer-ho perquè, a l’escola, que és on ells són bons, els donaven la solució que s’havia de seguir i el que es premiava era fer les coses com els deien, d’una única manera, sense pensar diferent”, alerta.»
Més avall escriu: «Petra M. Pérez assenyala que “l’ésser humà necessita la creativitat per arribar a la solució dels problemes; diem que l’emprenedoria és el futur, però en el sistema educatiu actual l’anul·lem perquè quan un nen contesta una cosa diferent al que s’espera els mestres el corregeixen, i així van retallant la seva capacitat de ser creatius i innovadors". I remarca que no es tracta de criticar ni l’actitud ni la feina dels professors, sinó de qüestionar els mètodes d’ensenyament: “Tal com funcionen avui la majoria d’escoles, si un xaval resol un problema de matemàtiques o de física seguint els passos adequats, allò que li han explicat, encara que s’equivoqui en el resultat el mestre valora l’exercici; en canvi, si arriba a un resultat bo però amb uns altres mètodes, sense seguir el procediment, no es dóna per bo”. Això, emfatitza, fa que es fomenti la repetició en lloc de la creació, que es promogui l’acomodació en lloc de l’experimentació i que els nens i els joves acabin per no arriscar-se a pensar diferent per por de l’error.»

Mayte Rius, ja en el darrer apartat de l’article, s’endinsa en altres terrenys per defensar la seva teoria. Així exposa: «Fernando Alberca [professor, formador de mestres i autor, entre altres llibres, de Todos los niños pueden ser Einstein (Toro mítico)] emfatitza que hi ha un rerefons anatòmic (neurològic, si es vol) en tot aquest debat. “La creativitat té a veure amb l’hemisferi dret del cervell, el que regeix les emocions, la imaginació, els sentiments... I l’escola està centrada a l’hemisferi esquerre, en l’anàlisi, la raó, la seqüència d’un en un. Per això s’organitza en cursos, trimestres, lliçons... i es prioritza l’organització, l’ordre, els treballs en power point i els exàmens de respostes tancades”, explica. La realitat és que totes les persones (mestres i alumnes inclosos) disposen dels dos hemisferis cerebrals, però la majoria n’utilitza més un que l’altre, i això fa que quan un professor dóna unes explicacions sobre matemàtiques o física basades en l’hemisferi esquerre, aquestes resultin de comprensió difícil per a aquelles persones amb predomini de l’hemisferi dret. Què vol dir això? Que quan el mestre pregunta a un nen ‘5 i 7’, i aquest li respon ‘57’, potser no sigui un ignorant ni estigui burlant-se del professor, sinó, simplement aplica una lògica diferent, la d’unió en lloc de la suma (...)”. La qüestió, apunta Alberca, no és que a l’aula cada alumne contesti el que li sembla, sinó que el professor tingui en compte el factor humà, que hi ha nens que utilitzen una lògica diferent, la de la imaginació, i pregunti el perquè quan vegi una resposta anodina, a més d’adaptar les explicacions i el llenguatge per facilitar la comprensió dels qui processen primer per l’hemisferi dret. “Molts d’aquests infants acaben engrossint les estadístiques de fracàs escolar, però no són menys brillants ni de bon tros, només tenen una lògica diferent”, diu.«

I deixa clar que no són casos aïllats. Segons la seva experiència, aproximadament un 40% dels estudiants té predominança de l’hemisferi dret. D’altra banda, aquestes persones acostumen a ser més intuïtives, a tenir més empatia i una visió més globalitzadora, qualitats molt apreciades al món professional actual. (...) I advoca per fomentar la creativitat, amb exàmens amb preguntes noves sobre el tema explicat, de manera que les respostes hagin de ser creatives i lògiques, i es puguin valorar no només les repetitives, sinó totes les que siguin creïbles, vàlides i lògiques, puntuant, a més, l’originalitat. És clar que també hi ha mestres que treballen més amb l’hemisferi dret però tendeixen a ser expulsats del sistema, perquè en lloc de considerar-los més creatius se’ls sol titllar d’extravagants i se’ls retreu que no ensenyin les coses importants”, conclou Alberca. La seva recepta per pal·liar tot això és introduir assignatures sobre creativitat en l’aprenentatge o la imaginació com a eina per a la resolució de problemes a totes les escoles de formació del professorat. Per resoldre els problemes importants, ja siguin en l’àmbit escolar, laboral o personal, cal combinar els dos hemisferis, la intuïció amb l’anàlisi. “Si et trobes algú pel carrer, el dret t’avisa que aquesta persona amb qui et creues ja la coneixes, i l’esquerre li posa nom”, exemplifica Alberca.«

Està convençut que si l’escola canviés, els estudiants –i els seus resultats- serien més brillants “perquè avui en l’àmbit escolar triomfen els menys imaginatius i després veiem que molts dels grans professionals que admirem per la seva intel·ligència i creativitat no treien bones notes a l’escola”. Petra M. Pérez remarca que la creativitat és una destresa adquirible, que pot aprendre’s i ensenyar-se, si bé es requereix més temps i dedicació per esperar fins que els nens troben les solucions correctes, així com apostar per la flexibilitat, l’originalitat, la imaginació, deixar experimentar, la receptivitat a noves idees, fomentar la confiança... És clar que hi ha professors i centres que ja treballen amb aquests plantejaments.»