1956. L'any del fred.

Ens remuntem a més de cinquanta anys enrere, a l'any 1956, el més fred del segle XX, durant el qual es van batre rècords històrics de temperatures baixes.
Quan ja creia tothom, amb el gener superat, que havia estat un hivern tebi a Catalunya, on l'únic Nadal Blanc de la temporada havia estat el musical de Michael Curtiz que s'exhibia als cinemes, ens va envair Sibèria. I això que en aquelles dates el primer ministre soviètic, Bulganin, allargava la mà a Eisenhower. Infructuosament, no cal dir-ho. Però el fred no entén de negociacions, i ens va colonitzar la nit de l'1 de febrer de 1956, quan va entrar en terres catalanes per l'Empordà després d'haver glaçat la resta d'Europa.
Començava una successió de tres onades de fred siberià que durant 20 dies mantindrien Catalunya sota zero, i marcarien, al Principat i a tot el continent, rècords encara no superats de baixes temperatures. Des de la primera nit, quan es van registrar caigudes tèrmiques de 20 graus en poques hores. El dia 2, a l'estany Gento, al Pallars Sobirà, es van registrar 32 graus sota zero, que establien un rècord històric de temperatura mínima a Catalunya.
Després hi ha hagut més onades de fred siberià a Catalunya –el 1962, el 1970, el 1985, el 2001 i el 2005–, però mai tan perllongades. Si la que ara s'acosta serà la més dura des d'aquella, com especulen alguns, encara s'ha de veure. En tot cas, ha plogut molt des del 1956. Ara, per exemple, ningú culparia de la fredorada, com algú va fer llavors, els malvats comunistes soviètics i els seus exercicis nuclears.

Reproduïm un article de la revista gironina Presència, del 27 de gener de 2006 (núm. 1770), de Miquel Riera, amb el títol L’any del fred, amb motiu dels cinquanta anys de l'efemèride.

Hi ha coincidències ben surrealistes. Com la que es va donar el 10 de febrer de 1956 a la portada del diari Los Sitios, de Girona. Aquell dia, damunt d’una notícia en què s’anunciava un enfortiment de l’onada de fred que afectava el país i Europa des del dia 2, se n’hi publicava una altra, sobre unes proves de pluja artificial als Estats Units, amb un curiós subtítol: «Sembla que s’aconseguirà dominar la meteorologia». Cinquanta anys després d’aquella flagrant banalitat, és evident que la meteorologia no s’ha pogut controlar de cap manera, més aviat l’hem descontrolat.
En tot cas, en aquell llunyà febrer del 1956, el que passava era que la meteorologia oferia al país un dels seus episodis extrems, de fet, pel que fa al fred, el de més intensitat i més llarga durada de tot el segle XX.
Abans de la Candelera, però, l’hivern havia estat ben suau, amb temperatures gairebé primaverals durant alguns dies del mes de gener. En alguns indrets havien florit ja els ametllers i a molts d’altres la collita de l’oliva ja estava ben avançada o gairebé acabada, un fet que a la llarga seria ben perjudicial per a moltes oliveres centenàries.
El fred que «va matar les oliveres» va començar a entrar al país la nit de l’1 de febrer i durant el 2 es va estendre ràpidament per la Península. La bossa d’aire glacial provenia directament de Sibèria amb temperatures de fins a -15ºC a 1.500 metres d’alçada. Els termòmetres es van desplomar arreu amb mínimes de -4,6ºC a Barcelona, per exemple. El fred va glaçar canonades d’aigua –moltes de les quals van petar, i van deixar sense subministrament els afectats, tant particulars com fàbriques-, i també, naturalment, fonts, basses, dipòsits, estanys, rieres, mentre que als rius el glaç va aparèixer a les ribes. Al Pirineu, les mínimes batien tots els rècords, sovint per sota dels -20ºC i amb la mínima històrica de -32ºC a l’observatori de l’estany Gento, al Pallars Sobirà.
Cap al dia 6, les temperatures van tornar a pujar. A l’observatori de Girona, situat a l’institut de batxillerat, al carrer de la Força, aquell dia es va enregistrar una mínima d’-1ºC, quan els dies anteriors havien voltat els -9ºC o fins i tot el -10,5ºC –rècord històric, el dia 3-. Però tot plegat era gairebé un miratge del que havia d’arribar a partir del 11, amb mínimes de nou al voltant de -10ºC. Justament, el dia 11 es va enregistrar la mínima històrica a Barcelona amb -6,7ºC. El fred intens duraria encara fins al dia 22, quan una massa més càlida va fer enrere l’aire siberià.
Havien estat gairebé vint dies sota zero i les conseqüències per al país, sobretot per a l’agricultura, havien estat nefastes. La neu, -excepte a les Balears, on la nevada va ser molt intensa en alguns punts- gairebé no va fer acte de presència, tot i que Barcelona i Figueres, així com altres indrets del país, van quedar enfarinats l’última setmana de l’episodi de fred.
«Feia molt vent, un vent glaçat, i també sol, però el sol no escalfava», han coincidit a dir a Presència alguns dels testimonis consultats, la majoria dels quals recorden també que al mar l’aigua que les onades deixaven a les roques es congelava i que els paletes van haver de deixar de treballar uns dies perquè l’aigua amb què mullaven els rajols es glaçava en un moment.
Però els pitjors danys els va patir l’agricultura: a part de les oliveres mortes, també es van glaçar els garrofers, molts fruiters i, naturalment, la poca horta que hi havia plantada aquell mes. Pel que fa als cereals –segons explica l’historiador Pere Gifre a l’article El fred de 1956. Una visió històrica, publicat al catàleg de la mostra 1956. L’any de la fred-, no tots van patir els efectes del fred de la mateixa manera, sinó que va dependre del període de creixement en què es trobessin els conreus. «En canvi, els efectes sobre els olivars van ser més generals», comenta Gifre, que destaca que les oliveres més afectades van ser aquelles que ja havien estat podades al gener després que s’havien collit les olives. «Les baixes temperatures, amb glaçades intenses i els forts vents de tramuntana van provocar l’esqueixada de les branques i, fins i tot, l’esberlament de soques senceres», diu Gifre, que ha estudiat els efectes de la fredorada a la comarca de l’Alt Empordà.
Passat el fred, es van començar a avaluar els danys per tal de sol·licitar ajudes oficials. Molts pagesos volien arrencar les oliveres mortes per utilitzar els camps per a altres conreus més rendibles, però aquests arbres estaven protegits pel decret autàrquic del 1946, que les va considerar «espècies arbòries molt importants per a l’economia nacional». Vistos, però, els danys considerables als olivars i a petició de molts ajuntaments, l’Estat va permetre les arrencades. A l’Empordà, recorda Gifre, l’arrencada de les oliveres «cal emmarcar-la en el procés més ampli de crisi de l’agricultura tradicional, en la qual el fred de febrer del 1956 suposa el punt irreversible d’inflexió i la motorització de les feines agràries». Ja ho diu la dita, que d’un gran mal en surt un gran bé.