dimecres, 29 de desembre del 2010

Els consellers del nou Govern prenen possessió en el Palau de la Generalitat

Catalunya ja té un nou govern. En un acte institucional que s'ha fet al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, els onze consellers que integren el govern d'Artur Mas, vuit homes i tres dones, han pres possessió del càrrec. Els consellers han desfilat un per un i han promès el càrrec. Tot seguit, el president Artur Mas ha pronunciat un breu discurs en què ha dit que el nou govern traspassa fronteres polítiques i que haurà de demostrar eficiència i austeritat. L'equip de Mas fa la primera reunió del nou Consell Executiu. El traspàs de carteres entre els nous consellers i els consellers sortints a les seus de cada departament ja s'ha iniciat.
L'acte institucional de la presa de possessió dels onze consellers del nou govern d'Artur Mas ha començat a les dotze del migdia del dimecres, 29 de desembre de 2010, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i ha durat uns vint minuts. Els vuit consellers i les tres conselleres han anat desfilant un per un per prometre el càrrec.

Els onze prometen el càrrec; dues "amb l'ajuda de Déu" i un pel seu "honor"

La primera que ho ha fet ha estat la vicepresidenta i consellera de Governació, Joana Ortega. Després, i per aquest ordre, l'han promès el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell; la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau; el conseller de Salut, Boi Ruiz; el conseller d'Interior, Felip Puig; el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; el conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí; el conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries; el conseller d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, i, finalment, la consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal.
Tots els consellers i conselleres han promès el càrrec dient: "Sí, ho prometo". Però hi ha hagut dues conselleres -Joana Ortega, d'Unió Democràtica, i Pilar Fernández Bozal, independent- que hi han afegit "amb l'ajuda de Déu". El conseller de Salut, Boi Ruiz, ha promès el càrrec amb l'afegitó "pel meu honor".

Mas fa un discurs amb més símils mariners

El president de la Generalitat,
Artur Mas, que va prometre el càrrec dilluns passat, ha presidit l'acte institucional i, després que els seus consellers l'han promès, ha fet un breu discurs. Primer els ha felicitat i tot seguit s'ha adreçat a les seves famílies dient-los que "a partir d'ara seran una mica menys vostres i una mica més de tots".
Mas també ha assegurat que el nou govern traspassa la frontera dels partits polítics i que haurà de demostrar eficiència i austeritat. Artur Mas ha reiterat també la necessitat de suport. "És un govern que necessita ser ajudat i que vol ser ajudat. Demano als consellers que tinguin la mateixa actitud".
En el discurs, Artur Mas ha parlat d'una de les seves grans preocupacions: la crisi econòmica. És per això que ha dit que "encara que tinguem ones molt grans hem de portar aquest vaixell a bon port i aquest vaixell té un nom: Catalunya".

Consell Executiu i traspassos de carteres

El nou govern ja és una realitat i, després de la foto tradicional al balcó gòtic del Palau i d'un aperitiu al pati dels Tarongers, Mas i el seu equip s'han posat a treballar en la primera reunió del nou Consell Executiu, que amb el tripartit es deia Consell de Govern. En aquesta trobada es nomenen els números 2 de cada conselleria.
El dia de la presa de possessió dels nous consellers és un dia de plena activitat perquè també s'han posat en marxa els traspassos de carteres dels consellers sortints als nous consellers a les seus de cada departament.

2n lliurament de qui és qui en el nou Govern d'Artur Mas

Continua de l’entrada anterior: Qui és qui en el nou Govern d’Artur Mas.

Ferran Mascarell
, del PSC, és el nou conseller de Cultura substituint Joan Manuel Tresserras (d’ERC). D’aquesta manera Mas compleix amb la seva promesa electoral d’incorporar al seu Govern persones de reconeguda solvència en la matèria que han de treballar independentment del seu credo o la seva militància política.
Mascarell va néixer el 1951 a Sant Just Desvern i el 1976 es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona. Vinculat des de sempre, com a professional o polític electe, a la gestió cultural. Fou editor i director de la revista d’història L’Avenç entre 1977 i 1984 o coeditor i director de la revista Saber entre 1980 i 1983. Ha participat en nombrosos projectes cultural i n’ha ocupat càrrecs importants.
Mascarell ha estat el referent de la política cultural dels socialistes catalans, primer com a regidor de l’ajuntament de Barcelona i després com a conseller en el darrer Govern de Pasqual Maragall. Mascarell va dimitir com a diputat socialista després de la formació del segon tripartit i als darrers anys s’ha centrat en l’activitat cultural des de diverses plataformes. Es va incorporar com a productor audiovisual i conseller delegat de RBA, del sector privat.
Josep Zaragoza, secretari d’organització del PSC, ha confirmat que el futur conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha demanat la baixa del partit aquest dilluns. El fet d’entrar al govern convergent d’Artur Mas li ha suposat un bon nombre de crítiques dels seus companys socialistes.

Josep Lluís Cleries és el nou conseller de Benestar Social i Família, en substitució de Carme Capdevila (d’ERC). Nascut el 1956, és enginyer industrial. Diplomat en funció gerencial a l’Administració pública per ESADE i diplomat en desenvolupament directiu a l’Administració per l’IESE, es militant de CDC.
Si l’ex-president Jordi Pujol es va forjar en l’escoltisme, Cleries ho ha fer en els “esplais” d’índole cristiana. Des de fa més de trenta anys participa en l’associanisme juvenil, i el 1974 va fundar el grup d’”esplai” de la parròquia de Vallirana (Barcelona). Ha treballat sempre en el sector serveis i ha ocupat diversos càrrecs em organitzacions d’aquests tipus.
La seva implicació en moviments d’arrel cristiana l’ha portat a ser membre de la comissió executiva del Secretariat de Pastoral de Joventut de Catalunya i Balears (1989-1992), coordinador de l'Aplec de l'Esperit dels Bisbats de Catalunya (1990-1991), vicepresident de la Fundació Pere Tarrés (1990-1992) i president de la Comissió Arxidiocesana per a l'Acolliment, les Celebracions i la Informació Religiosa dels Jocs Olímpics i Paralímpics (1991-1992).
Ha estat gerent de l'Institut Català del Voluntariat (INCAVOL) (1993-1995), director general d'Acció Cívica de la Generalitat (1996-2003) i secretari de Política Social i Família de CDC. És conseller nacional de CDC i Convergència i Unió (CiU) i ha estat escollit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, 2006 i 2010.

El nou govern d’Artur format per dotze persones (11 consellers més el President) compta amb tres consellers independents que no estan en cap partit polític. Boi Ruiz, Pilar Fernández Bozal i Francesc Xavier Mena ocuparan les cartes de Salut, Justícia i Empresa i Ocupació.

Boi Ruiz és el nou conseller de Salut en substitució de Marina Geli (PSC). Nascut a Barcelona fa 56 anys, Doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i diplomat en Gestió Hospitalària per l’Escola d’Alta Direcció i Administració de Barcelona (EADA), Ruiz ha estat president de la Unió Catalana d’Hospitals –la patronal del sector sanitari concertat- des de l’any 2008; des l’any 1994 n’havia estat el director general. Especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, Ruiz ha dirigit projectes de consultoria nacional e internacional i ha estat autor de diversos articles i estudis sobre la sanitat i atenció a la dependència.
Boi Ruiz és vocal de la Junta Directiva del Fomento del Trabajo Nacional i vocal en representació del sector empresarial en el Consell de Direcció de CatSalut i en diferents instàncies de l’administració sanitària. A més, també ho és de diversos patronats de fundacions privades i socials catalanes.

Pilar Fernández Bozal serà la nova consellera de Justícia, en substitució de Montserrat Tura que durant set anys havia estat al front de la Conselleria d’Interior i de Justícia, aquesta en la darrera legislatura. Fernández Bozal és advocada cap de l’Estat a Catalunya. També és membre de la Comissió de Control de Dispositius de Videovigilància a Catalunya i vocal del Consell d’Administració de l’Autoritat Portuària de Barcelona en representació de l’Estat.
Dels 11 noms que formen l’alineació del nou Consell Executiu, probablement sigui el més desconegut fins a la data del seu nomenament, al qual hi arriba com a independent. Nascuda el 1963 i amb una dilatada carrera professional dins el món de l’advocacia –exerceix des de fa 24 anys-, fins al moment ocupava el càrrec d’advocada cap de l’Estat a Catalunya, una figura creada pel Govern central al 2007 per tal de millorar la coordinació de les advocacies de l’Estat provincials i assessorar a la Delegació del Govern.
L’elecció ha despertat les primeres crítiques, especialment de SI. Uriel Bertran (SI) ha manifestat que la seva designació és una bufetada als milers de votants en les consultes sobiranistes, a les quals ella va recórrer pel càrrec que ocupava a l’Estat espanyol.

Francesc Xavier Mena ha estat elegit per encapçalar la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació de l’executiu d’Artur Mas, que ha confiat aquest àmbit estratègic i prioritari a un catedràtic d’Economia expert en anàlisi industrial i consultor d’empreses internacionals. Mena és Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, llicenciat en Dret per la UNED i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, ha estat professor visitant en escoles de negocis i universitats de Shangai (Xina), Lima (Perú) i Buenos Aires. És professor d’ESADE, en la qual ha dirigit el Departament d’Economia i els màsters en Direcció Econòmico-Financera, de Mercadotècnia, i de Producció i Operacions.
En el seu currículum, en l’àmbit de la consultaria, Mena ha desenvolupat projectes encarregats per empreses i organismes internacionals en 48 països, en sectors com l’energètic, turístic, d’infraestructures, sistema financer i serveis socials. Així mateix és membre o forma part de diversos organismes internacionals i nacionals relacionats amb l’economia i la política econòmica.

Francesc Homs i Molins (Vic, 1969) és llicenciat en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona. Militant de CDC des del 1993, n’és membre de l’Executiva Nacional i de la Permanent, i ha ocupat diversos càrrecs polítics. En el nou Govern, Homs no ocupa cap conselleria, però en serà una figura cabdal. Serà el secretari general de la Presidència i el portaveu del govern. D’aquesta manera, Homs, sense ser conseller, adquireix una rellevància en l’Executiu proporcional a la importància de les seves tasques en el Departament de Presidència com a mà dreta del President.
El nomenament d’Homs com a portaveu implica que el secretari general de la Presidència podrà assistir almenys a una part de les reunions del Govern i protagonitzarà a continuació les conferències de premsa posteriors per tal de donar compte dels acords adoptats i comentar l’actualitat política general. Òbviament, el president i els consellers també compareixeran davant els mitjans al costat d’Homs quan les iniciatives del Govern ho requereixin.

Germà Gordó (Pobla de Segur, 1963) tampoc ocupa cap conselleria; ha estat escollit com a Secretari del Govern. La Secretaria del Govern depèn del Departament de la Presidència i ofereix assistència i suport tècnic al Govern de la Generalitat. Germà Godó no surt als diaris, però ha acabat formant part del nucli de confiança d’Artur Mas juntament amb David Madí o Quico Homs, encara que no ha tingut la projecció mediàtica ni de l’un ni de l’altre. Forma part del comitè executiu del partit des de 2004 i del secretariat permanent, el màxim òrgan de direcció.
Casat amb tres fills, catòlic com Mas, advocat de professió, va començar a les JNC i ha fet sempre carrera entre bastidors. Va començar com a cap de relacions institucionals amb Josep Laporte a Sanitat, va passar després a Ensenyament amb Joan Maria Puyals, Josep Grau el va fitxar de gerent de l’Associació Catalana de Municipis i després se’l va emportar de secretari general d’Agricultura.
Quan CiU va passar a l’oposició, va estar a punt de passar al sector privat, però Mas el va repescar per fer-lo gerent del partit amb control sobre les finances en una època de vaques magres. A més de llicenciat en dret, és també diplomat en Estudis Europeus per la Universitat de Grenoble, en funció gerencial d’Administracions Públiques per ESADE i en el Lideratge d’organitzacions públiques per IESE. A més, és director general de l’Associació Barcelona 2009, la fundació que reuneix als principals dirigents sobiranistes de CDC.

Queda el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya.
Artur Mas i Gavarró va néixer a Barcelona el 31 gener de 1956; per part de la seva mare, arrels tèxtils de Sabadell; per part del seu pare, arrels metal·lúrgiques del Poble Nou a Barcelona. Està casat amb Helena Rakosnik i tenen tres fills. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i a l'Aula Escola Europea. Després de l'escola es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials, compaginant-ho amb estudis a la Facultat de Dret.
Acabada la carrera, va començar a treballar al departament de comerç exterior d'un grup d'empreses industrials dedicat a la producció de material de logística i elevació. Posteriorment, va dirigir una societat d'inversions en un grup industrial del sector de l'adoberia. L'any 1982 va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme treballant per a la promoció exterior i la captació d'inversions estrangeres per a Catalunya. Va ser cap del Servei de Fires i director general de Promoció Comercial. El 1987 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona i va treballar-hi fins al maig de 1995.
A eleccions autonòmiques de 1995 va ésser elegit diputat al Parlament de Catalunya per CiU. Poc abans, el president de la Generalitat l'havia nomenat conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Dos anys més tard, va ocupar la conselleria d'Economia i Finances. Al 1996 el van escollir president de la Federació de Barcelona de CDC. Des del mes de febrer del 2000 també va ser el portaveu del Govern de la Generalitat.
Des del novembre de 2000, és Secretari General de CDC i des del gener de 2001 conseller de la Presidència i conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al 18 de desembre de 2003, quan CiU va perdre i el socialista Pasqual Maragall va ser nomenat President de la Generalitat.
Ha estat candidat a la presidència del Govern de Catalunya per CiU en les eleccions del 2003, 2006 i 2010. En les del 2003 i 2006 va tenir un major nombre d’escons, però la formació de dos tripartits consecutius (PSC, ERC, IC-els Verds) li va impedir formar govern. Va ser el cap de l’oposició durant les presidències dels socialistes Pasqual Maragall i José Montilla. En les eleccions del 2010 va obtenir prou escons per ser investit en segona votació (el 23-desembre-2010) president de la Generalitat de Catalunya.
Se’l considera tenaç, constant i ambiciós en la feina. Amant declarat de la literatura francesa, en especial de la poesia d’autors com Baudelaire, Verlaine o Victor Hugo, també reconeix la seva afició per la història espanyola i catalana. En els darrers anys ha fet un viratge cap al sobiranisme i, després de la Sentència del Tribunal Constitucional a mitjans del 2010, que va declarar diversos articles de l’Estatut català anticonstitucionals, es va declarar partidari del dret de Catalunya a decidir el seu futur, que al capdavall és “el dret que té un poble a l’autodeterminació”.

Qui és qui en el nou govern d'Artur Mas

El dematí del 28 de desembre de 2010 Artur Mas ha ocupat el seu despatx al Palau de la Generalitat, en la seva primera jornada de treball com a president català. Seguidament ha signat el Decret de nomenament dels nous membres del Consell Executiu de la Generalitat i del secretari del Govern.

Mas s’ha mostrat “molt content” per la composició final del seu govern del qual ha destacat que està format per “persones de primera fila i de reconegut prestigi”, amb “molta experiència i molt currículum personal”, que donaran una “bona imatge” al seu govern.

Els nous consellers prendran possessió del seu càrrec l’endemà, dimecres, 29 de desembre, en el transcurs d’un acte institucional que es farà al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Una vegada hagin pres possessió, tindrà lloc la primera reunió del nou Consell Executiu, que serà presidida pel President.

Segons Decret del Departament de la Presidència es nomena com a vicepresidenta del Govern; com a consellers i conselleres del Govern de la Generalitat i com a secretari del Govern a les següents persones:
- Joana Ortega i Alemany, titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals i vicepresidenta del Govern.
- Andreu Mas-Colell, conseller d'Economia i Coneixement.
- Irene Rigau i Oliver, consellera d'Ensenyament.
- Boi Ruiz i Garcia, conseller de Salut.
- Felip Puig i Godes, conseller d'Interior.
- Lluís Miquel Recoder i Miralles, conseller de Territori i Sostenibilitat.
- Ferran Mascarell i Canalda, conseller de Cultura.
- Josep Maria Pelegrí i Viader, conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.
- Josep Lluís Cleries i Gonzàlez, conseller de Benestar Social i Família.
- Francesc Xavier Mena i López, conseller d'Empresa i Ocupació.
- Pilar Fernández i Bozal, consellera de Justícia.
- Germà Gordó i Aubarell, secretari del Govern.
Aquest Decret entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

QUI ÉS QUI DELS MEMBRES DEL NOU GOVERN

Joana Ortega i Alemany serà un dels dos consellers militants d’UDC en el Govern. De la màxima confiança del líder democratacristià Josep Antoni Duran, Ortega és especialista en comunicació i una ferma “defensora” de la família i del talent femení.
Joana Ortega, a més d’assumir el macrodepartament de Governació i Relacions Internacionals, serà vicepresidenta del Govern. El president Mas ha decidit elevar el rang i la responsabilitat política de la persona que ja estava destinada a ser la número del Consell Executiu, Ortega serà la primera dona vicepresidenta i la primera presidenta en funcions quan substitueixi al president de la Generalitat. Assumirà més competències que les que tenia el seu antecessor en el càrrec, Carod-Rovira (d’ERC).
Nascuda a Barcelona el 1959, Ortega va ser la “número 2” de CiU per Barcelona, és la responsable de comunicació d’UDC i juntament amb David Madí va portar el disseny de la campanya de CiU de les passades eleccions autonòmiques.
Psicòloga de formació, Ortega va ingressar a UCD el 1985, formació de la qual en l’actualitat es vicepresidenta, i forma part del seu Comitè de Govern i de la seva permanent. Assegura que el seu mentor polític va ser Domènec Sesmilo.
La nova consellera està casada i té tres fills (la petita és adoptada, xinesa). Es considera una “defensora de la Família com un valor pilar de la societat”. També s’autoproclama com una “ferma defensora del talent femení”, i és filla d’una família nombrosa, de la qual és la segona de cinc germans.

El número 2 de CDC Felip Puig, un autèntic animal polític, assumirà una de les carteres més difícils, la conselleria d’Interior, que ha estat blanc de les crítiques durant la legislatura 2006-2010 per la gestió del seu predecessor Joan Saura (d’IC-Els Verds).
Nascut a Barcelona el 1958, Puig és un dels representants més sobiranista de CDC. Controla l’aparell del partit i és conegut per ser un tot terreny de la política, com ha demostrat durant les múltiples responsabilitats que ha afrontat a la seva carrera. Malgrat els rumors que el situaven fora del govern, Mas ha optat per incloure un home fort en una conselleria fonamental.
És un dels més experimentats col·laboradors de l’equip de Mas, l’ha acompanyat durant els seus set de l’oposició en la “travessia del desert”, primer com a portaveu parlamentari i després com a segon del CDC. Els seus estudis en Enginyeria de Camins, Canals i Ports li van servir per enlairar-lo a dues conselleries amb un marcat caràcter tècnic: primer, en Medi Ambient (1999-2001), i després en el de Política Territorial i Obres Públiques (2001-2003), càrrec que durant un any va compatibilitzar amb el de portaveu del Govern. És militant de CDC des de 1976. Actualment forma part del comitè executiu nacional de CDC i és membre de la Comissió Executiva Nacional de la federació.

Andreu Mas-Collell, catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i president de Barcelona Graduate School of Economics, torna al front polític després de ser conseller d’Universitats, Investigació i Societat de la Informació amb Jordi Pujol entre 2000 i 2003. Substitueix Antoni Castells (del PSC), que n’havia estat conseller en les dues darreres legislatures.
Mas-Collel, de 66 anys, compta amb un bagatge acadèmic demostrat i és un economista conegut a nivell mundial. Va ser catedràtic d’Economia a la Universitat de Harvard entre 1981 i 1996 i professor d’Economia i Matemàtiques a la Universitat de Califòrnia del 1972 al 1980. En el seu haver es compten més de cent treballs d’investigació sobre un ampli ventall de temes econòmics i molts altres mèrits. Ara Artur Mas l’ha fitxat per encapçalar una conselleria crucial, la d’Economia, i dirigir les finances de la Generalitat en un moment complicat, ja que la crisi ha retallat dràsticament els ingressos i ha fet més necessària que mai l’austeritat que Artur Mas predica.

Josep Maria Pelegrí, nascut a Lleida el 1965, torna al govern per dirigir ara la Conselleria d’Agricultura i Medi Natural (substituint Joaquim Llena, del PSC), després d’haver gestionat la de Governació i Relacions Institucionals entre 2002 i 2003, durant el darrer any de Jordi Pujol al front de la Generalitat. És un nomenament que premia la discreció d’un polític que va ingressar a UDC als 17 anys i que ha desenvolupat una llarga trajectòria en el partit, convertint-se en el número 2 del líder democratacristià Duran i Lleida, i ocupant la Secretaria General de la formació des de 2004.

Casat i amb dos fills, Pelegrí és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, diu ser un amant de la música, el cinema i passejar, i, malgrat ser el flamant conseller d’Agricultura i Medi Ambient, confessa que no li agraden els animals- Sovint se’l recorda simpàticament com el fill de la icona televisiva Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí, que a finals dels 90 va saltar a la popularitat per la seva intervenció en un programa de tarda de TVE, on va provocar la hilaritat del públic amb els seus dubtes reiterats davant una pregunta del presentador.

La nova consellera d’Educació, Irene Rigau, nascuda el 1951, és natural de Banyoles (Pla de l’Estany, Girona), però actualment combina la seva residència entre Barcelona i Ribes de Freses, terra del seu marit en la qual la diputada passa el cap de setmana. Com Felip Puig i Mas Collell, Rigau fou consellera de Benestar en els darrers anys de Jordi Pujol. Substitueix a Ernest Maragall, del PSC , el controvertit conseller d’Educació, germà de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall.
Llicenciada en Psicologia, la seva vida va estar íntegrament vinculada a l’ensenyament passant de ser alumna en la seva infantesa a mestra de parvulari, Primària i Secundària en diverses escoles públiques de les comarques gironines. També va impartir classes de psicopedagogia a la Universitat de Girona (UdeG) i de polítiques educatives i legislació escolar a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) fins arribar a ser inspectora d’Educació. En la seva trajectòria, Rigau ha viatjat a Finlàndia, Escòcia, Suïssa, Luxemburg i Holanda per conèixer els seus sistemes educatius.

Lluís Recoder ha passat en els darrers anys de ser un integrant del sector crític de CDC, després de reclamar una renovació del seu discurs i de la seva direcció, a ser un valor en alça en convertir-se en el nou conseller de Política Territorial i Sostenibilitat, substituint el gironí Joaquim Nadal (PSC).
Casat i amb tres filles, es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en dret urbanístic, tot i que el seu recorregut ve de lluny: el 1976 es va fer militant de CDC i va participar en la fundació de les joventuts vinculades al partit, la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), de la qual va ser secretari i president de 1986 a 1991.
Nascut a Barcelona el 1958, la trajectòria política de Recoder l’ha portat a ser diputat de CiU per Barcelona en el Congrés de Diputats entre 1986 i 1999, any en el qual va ser elegit diputat per al Parlament de Catalunya i alcalde de Sant Cugat del Vallès (Barcelona). Com a diputat de la Cambra catalana, Recoder va estar present en dues legislatures, de 1999 a 2006, any en què va dimitir al·legant que volia dedicar-se a la política municipal. Sonava com un dels aspirants a substituir Artur Mas com a cap de llista de CiU si aquest no guanyava les eleccions del 28 de novembre de 2010.
Pel que fa a l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès, ha guanyat consecutivament les tres eleccions municipals a les quals s’ha presentat, on ha governat amb el PPC, ERC i en el darrer mandat ho ha fet amb majoria absoluta (amb 14 escons). Mesos abans de les eleccions, Recoder va anunciar que no tornaria a presentar-se per liderar l’Ajuntament de Sant Cugat perquè volia centrar-se a la seva futura activitat política en el Parlament. Després de més d’11 anys com a alcalde de Sant Cugat del Vallès, en un ple extraordinari convocat per al 28 de desembre, va ser substituït per la fins aleshores tinent alcalde Mercè Conesa.

Continua a l'entrada següent.

Discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, en l'acte de presa de possessió

El nou president de la Generalitat ha pres possessió del càrrec al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, en un acte solemne (27.12.2010)

Moment del discurs del president Mas

El president de la Generalitat en funcions, José Montilla, ha pronunciat el discurs d'obertura de la presa de possessió i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha llegit el reial decret de nomenament. A continuació, el president Montilla ha imposat la Medalla del càrrec a Artur Mas, qui ha pronunciat el seu parlament ja com a nou president de la Generalitat.

Discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, en l'acte de presa de possessió

Molt Honorable president José Montilla; Molt Honorable presidenta del Parlament; Excel·lentíssim senyor vicepresident del Govern; membres del Govern; president Jordi Pujol; autoritats, senyores i senyors, amigues i amics.

Voldria que les meves primeres paraules fossin d'agraïment al president José Montilla. Per allò que en podríem dir l'impecable traspàs de poders que s'està produint entre el govern anterior i el nou govern, entre els dos presidents, que és un signe, com ell mateix deia en la seva intervenció, no només de continuïtat, sinó a més a més de plena normalitat institucional, en un moment en què, a més a més, el nostre país necessita aquest tipus de gestos de continuïtat i de normalitat. Per tant, gràcies president José Montilla per aquesta actitud que també és una actitud de servei aquests dies en el nostre país.

De tant en tant, els millors somnis d'una persona es fan realitat. I aquest és el meu cas. I per tant, en aquest sentit, podria dir que em sento un privilegiat. De fet, si repasso una mica la meva pròpia trajectòria, i disculpin que avui parli de mi, però, avui, poc o molt -com diria el president Jordi Pujol-, toca parlar també una mica dels meus sentiments en aquest moment en què assumeixo la presidència del país. Si repasso una mica la meva trajectòria, crec poder dir que a la meva vida he fet dues coses realment importants, d'aquelles que deixen marca, que deixen petjada. Una, 30 anys enrere, va ser conèixer l'Elena, la meva dona, després m'hi vaig casar i vaig tenir tres fills. L'altra, ha estat esdevenir president del meu país, president de Catalunya.

Moltes persones aquests darrers dies m'han preguntat com em sentia. Us he de confessar que una mica atabalat perquè les circumstàncies són les que són i la pressió d'aquestes dies i la intensitat d'aquestes setmanes ha estat molt gran. Però em sento també molt agraït, a moltíssima gent, no només a la gent que ha estat al meu costat durant aquests darrers anys, sinó també a la gent que, per altres circumstàncies, han tingut altres opcions, que han estat adversaris nostres, però que entre tots hem aconseguit que la política a casa nostra, que la política catalana, es conduís per uns camins, com deia el president Montilla, de normalitat. I, a més a més, crec poder dir que d'educació i de sentit, en general, positiu. Sempre hi ha excepcions, però crec poder dir que això ha estat d'aquesta manera i això també és un orgull.

Per tant em sento molt agraït a moltíssima gent. No els puc esmentar a tots, però sabeu perquè ho he dit moltes vegades que el sentiment principal que tinc en aquests moments és d'agraïment a tanta i tanta gent que ha estat al nostre costat.

Si m'ho permeteu, també em sento en pau amb mi mateix, perquè quan una cosa costa molt i hi has de dedicar grans esforços i grans energies, també a nivell personal, i quan assoleixes aquell repte, quan hi arribes, aleshores sents una espècie de pau, de tranquil·litat interior. I jo ara la sento plenament. I també sento que estic en deute amb aquest pòsit de confiança que tanta i tanta gent ha dipositat en nosaltres. Estic en deute amb el meu país perquè m'ha fet el gran honor de poder-lo representar des de la màxima institució. I en aquest moment que em sento en deute sé que tinc molts més deures per complir que no pas drets que reclamar. Ho sento així. Fins i tot agafant una mica el fil del que deia el president Montilla, sento que en aquest moment tinc moltes més ganes de servir a Catalunya, al poble de Catalunya, a les catalanes i catalans, als set milions i mig de persones que conformen aquest país nostre, que no pas de ser servit.

Ara farà deu anys, el gener del 2011, que el president Jordi Pujol em va atorgar la seva confiança nomenant-me en aquell moment conseller de la Presidència i conseller en Cap del Govern de Catalunya. Jo tenia en aquella època el despatx molt a prop d'aquí, en aquest mateix saló, i per tant aquest saló l'he creuat moltíssimes vegades. Però deixeu-me dir que jo en aquest moment no sento que retorno, sento que arribo, que és un sentiment diferent. No retorno a un lloc que vaig trepitjar moltes vegades i on hi vaig passar moltes hores. Sinó que arribo. I arribo amb un bagatge personal que he de dir que no tenia quan ho vaig intentar, quan vaig intentar assolir la presidència de la Generalitat de Catalunya per primera vegada, l'any 2003.

Recordo que en l'acte de presa de possessió del president Pasqual Maragall com a president de la Generalitat ell va dir que havia creuat la plaça. Ell que havia estat 15 anys alcalde de Barcelona, forjador també dels grans Jocs Olímpics, va dir en aquest mateix saló: jo he creuat la plaça. Bé, jo per arribar a la presidència de Catalunya he creuat Catalunya moltes vegades. L'he creuada de Llevant a Ponent, de Tramuntana a Mitjorn, l'he trepitjada, l'he coneguda a fons, podríem dir que fins i tot que l'he respirada, l'he tocada. He tocat el nostre país. Si em permeteu una expressió molt col·loquial, fins i tot podria dir que l'he mamat aquest país durant tots aquests anys. I amb una gran intensitat, i amb tota la proximitat de la qual he estat capaç. I per això avui puc dir que, una vegada creuat aquest país tantes vegades, una vegada respirat amb la gent, amb el patiment i també amb les il·lusions i esperances de la gent, no només dono per bona tota aquesta experiència d'aquests anys, sinó que a més a més l'agraeixo. Perquè puc exercir crec, ho dic amb tota la modèstia, crec que en aquest moment puc exercir la presidència de Catalunya millor que no pas ho podia haver fet fa uns anys enrere.

Sé que arribo en un moment molt delicat, en sóc plenament conscient. El país com tots sabem està farcit de problemes, dificultats que s'amunteguen sobre la taula i sobre totes les taules. Hi ha por entre molta gent, o fins i tot pors, en plural, hi ha confusió, hi ha gran interrogants. Hi ha la sensació que els problemes són més grans que no pas les solucions que podem arribar a oferir. Jo faig front a aquesta situació d'un país farcit de problemes amb aquell lema que figura en una roda de timó de vaixell que em va regalar un modelista naval de Premià de Mar fa un temps enrere, i que en la seva inscripció diu: "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". Faig front a aquesta singladura amb aquesta actitud.

I sé que aquest és un país que està farcit de problemes, però també està ple d'esperances. I ara ens toca a tots plegats, al Govern, al president al capdavant, però a tots plegats en definitiva, i no només a la gent que estem a les institucions i a la política, ens toca a tota la societat catalana, a tot el poble de Catalunya, posar el nostre país en marxa. Mobilitzar energies, persones, projectes, actius de tota mena, que en tenim i molts. I no tenir por i posar l'accent probablement en aquests propers temps més en l'exercici dels deures que no pas en la reclamació dels drets. Començant per allò que jo explicaré tantes vegades com pugui, que és exercir el deure moral que cadascú té en aquest país. Que cadascú que té capacitats pròpies, que té idees, que té experiència, qualsevol persona que tingui alguna cosa que aportar, té el deure moral de posar-la en aquest moment sobre la taula del país i al servei de Catalunya.

Per acabar, deixeu-me dir que jo formo part d'una generació que gairebé tota la seva vida adulta l'ha viscut en democràcia. Vaig votar per primer cop als 21 anys, el 1977, i des d'aleshores hem pogut anar votant successivament en tot tipus d'eleccions. He vist com els presidents i els governs els posava i els treia la gent, els canviava el poble, i no pas la biologia, o la insurrecció, o la revolució, o la força de les armes. No em sento per tant allò que en podríem dir un resistent, tampoc em sento un alliberador. Em sento un constructor de Catalunya, del meu país, un constructor de la nació catalana. I crec que si coneixem una mica la historia de Catalunya ens adonarem que la construcció nacional del nostre país no és una feina per impacients. És una feina que requereix, fins i tota la plenitud nacional de Catalunya a la qual molts aspirem, jo mateix també, requereix de l'esforç constant de la dedicació permanent, de l'entusiasme, de la il·lusió, de salvar obstacles, de no donar mai res absolutament per perdut. La història ens ho ensenya. La vida institucional d'un president és qüestió d'anys; la vida de les persones acostuma a ser qüestió de dècades; la vida dels estats, en el millor dels casos, en segles, perquè els estats no deixen de ser construccions artificials, però la vida dels pobles, de les nacions, de les cultures, aquesta no es mesura ni en anys ni en dècades ni moltes vegades en segles, sinó que es pot mesurar en mil·lennis. I jo, senyores i senyors, amigues i amics, en sento com una baula més d'aquella cadena, d'aquell engranatge que va començar fa més de mil anys enrere, que ha de continuar durant molt més anys i que, com deia abans el president Montilla, en aquesta baula, en aquesta cadena, en aquest engranatge, els que hi passem, fins i tot els que assumim les principals responsabilitats, el que hem de fer és sentir-nos sempre humils servidors d'aquest país que és el nostre.

Visca Catalunya!

dijous, 23 de desembre del 2010

Artur Mas, 129è President de la Generalitat de Catalunya

Avui, 23 de desembre de 2010, el senyor Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956) ha estat investit, en segona votació i per majoria simple, com el 129è President de la Generalitat de Catalunya, amb els 62 vots favorables de CiU, l'abstenció dels 28 parlamentaris del PSC-PSOE i els 45 vots en contra de la resta de partits (18 del PPC, 10 d'IC-Els Verds, 10 d'ERC, 4 de SI i 3 de C's).
La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, celebrarà demà mateix una audiència amb el Rei de l'Estat espanyol, Joan Carles I, per tal de comunicar-li l'elecció del nou president i per tal que el Cap d'Estat signi el decret del nomenament que el dilluns, 27 de desembre, serà publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE) i al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Anem per parts, perquè hi ha moltes coses a dir.
Una, les relacions de l'Estat espanyol amb Catalunya i el seu govern autònom. Contràriament a allò que molta gent pensa, Espanya és una cosa bastant recent. Concretament, d'aquí sis anys, al 2016, farà tres-cents anys que Espanya existeix. Abans no havia existit mai.
Fins al Decret de Nova Planta del 1716 no es va unificar el territori i no va passar a regir-se per les mateixes lleis, unes úniques Corts, un sol govern i una sola Corona. El 1716 es van anul•lar les institucions dels diversos regnes que formaven la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó i València) i s'hi van imposar les de la Corona de Castella.

És en aquest moment que es pot parlar d'Estat espanyol (o si es vol d'Espanya). Fins aquest moment, no, car hi havia dues Corones, la de Castella i la d'Aragó (dos Estats diferents), que compartien rei, però res més. Una cosa semblant al Kingdom's United (Regne Unit) actual: quatre nacions, quatre estats (Anglaterra, Escòcia, Gal.les, Irlanda del Nord), que tenen en comú el rei, en aquest cas la reina Isabel II.
Aquesta organització política anterior al 1716 es coneixia amb el nom de Monarquia Hispànica. Mai Espanya. Si mireu els mapes històrics anteriors al 1716 no posa mai Espanya en el lloc corresponent, sinó que s'hi pot veure el nom de les dues Corones, i la línia divisòria que les separava; o el nom de Monarquia Hispànica, amb la corresponent separació dels Estats que en formaven part.
Això ja ho hem explicat en un post anterior del juny de 2010, bastant més extens en aquest tema, que portava el títol de: Adéu, Espanya? Si el voleu llegir, cliqueu aquí.

La pèrdua dels drets i les institucions de la Corona d'Aragó i la imposició de tot el que tenia la Corona de Castella en aquests territoris no es va fer per consens ni acord. Es va fer per la força de les armes després de la derrota de l'11 de setembre de 1714, al final de la Guerra de Successió. Les Corts catalanes i el poble català no va aprovar-ho mai. Va ser una cosa imposada sobre un poble derrotat; més ben dit, sobre un poble conquerit per les armes.
La centralització i la uniformització castellana va continuar durant la formació de l'Estat liberal al segle XIX i, fins avui, sense parar i imposant sempre la seva voluntat sobre els catalans, mai de manera consensuada o acordada.

No s'ha fet per consens ni s'ha votat. Ni ara, jaen plena democràcia, no es pot votar, ni gairebé discutir. De seguida surt Madrid i la resta de l'Estat, com una gran caixa de ressonància, amb llamps i trons, insults i boicots, per impedir qualsevol avenç català en aquest sentit.
I si no n'hi ha prou, aleshores surten els tribunals constitucionals, els tribunals suprems, el mateix govern i, si cal, el mateix Congrés de Diputats per prohibir-ho i tornar imposar les normes de l'Estat espanyol, que no són les nostres. A veure, que redactin i aprovin una nova Constitució. L'actual és del 1978, ara fa trenta-dos anys. Les Constitucions no duren tant. Solen durar una quinzena d'anys, tres amunt, tres avall. No s'atreveixen (no tenen collons!) a tocar res. Per què serà? Penseu-hi. En un altre post en parlarem.

En plena democràcia, Catalunya no té dret a decidir el seu futur ni massa res que la pugui diferenciar de la resta de l'Estat espanyol. Els catalans ben bé que ho volen. Ara, per exemple, en les darreres eleccions autonòmiques, en un moment d'alta crispació política i de descontentament català, dels 135 escons del Parlament de Catalunya n'han sortit 76 de totalment catalanistes (el 56,3%) per 59 que podrien no ser-ho (43,7%), però alguns sí (especialment del PSC o d'IC).
Dels resultats electorals del 28-N es pot extreure que hi ha més de la meitat de les persones que van exercir el dret de vot que van triar nacionalisme català d'una manera clara. CiU (62 escons), ERC (10 escons) i SI (4 escons) són coalicions o partits que només existeixen a Catalunya i que tenen una orientació plenament catalanista; això sí, uns més radicals que altres.

De la resta de partits que tenen representació en el Parlament de Catalunya, espanyol espanyol només hi ha PPC (18 escons) i C's (3 escons): 21 escons. Per tant, es pot dir que només un 15,5 % dels votants han mostrat de manera clara els seus sentiments espanyols i anticatalans. Cert que se n'hi poden afegir uns quants del PSC-PSOE (28 escons) i de IC-Els Verds (10 escons). Dels 38 escons que sumen ambdós, quants podrien haver-n'hi d'espanyols i anticatalans? De 20 a 25, no?
En total, no massa cosa. Podria ser un terç dels escons del Parlament de Catalunya que hagués estat escollit pel poble amb sentiment espanyol i anticatalà.

Explico tot això perquè si algú creu que l'Estat espanyol donarà alguna cosa a Catalunya, va ben arreglat. Catalunya ha de prendre allò que vulgui. Si ho demana, mai li serà concedit, perquè la resta de l'Estat espanyol hi votarà en contra i sempre ens deixaran amb el cul a l'aire.
És la llei de l'embut. Ells sempre l'aplicaran. Per tant, si volem una cosa, agafem-la i ja està. Podeu estar ben segurs que des del centralisme i la uniformització ens diran sempre que no i ens obligaran a fer marxa endarrere.

Com ha passat ara amb la sentència del Tribunal Suprem (TS), del 22 de desembre de 2010, sobre l'ús de la llengua castellana i la catalana a les escoles de Primària i Secundària de Catalunya. La sentència del TS ordena a la Generalitat de Catalunya que adopti les mesures que siguin precises per adaptar el seu sistema d'ensenyament amb l'objectiu que el castellà s'utilitzi com a llengua vehicular o d'aprenentatge en el sistema educatiu com el català.
Per altra banda, quina coincidència! La sentencia es fa pública el dia abans que es procedís a la segona votació per tal que el Parlament català escollís Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. Sembla una excusa per al PPC per poder abstenir-se en la segona votació de la investidura d'Artur Mas com a President, després d'haver arribat aquest a un acord amb els socialistes per abstenir-se.

I, abans de l'estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, aprovat pel poble català el 2005. Després d'anys i anys de deliberacions i de no posar-se d'acord, s'emet la sentència quan la renovació del Tribunal Constitucional ja era totalment necessària i aleshores els representants espanyolistes i anticatalans haguessin perdut la majoria en l'esmentat tribunal.
Aquest Estatut és bastant idèntic al que es va aprovar posteriorment al País València i a Andalusia, i que no han estat recorreguts mai. Només es va recórrer el català.

Hi ha coses a la vida que són d'una caradura manifesta i d'una insansatesa total, per més que sigui constitucional, legal i obligatori d'acceptar-ho. En el Parlament de Catalunya només s'hauria d'escoltar parlaments en llengua catalana, llevat que surti a tribuna una persona estrangera i estranya a Catalunya i que no conegui i no sàpiga parlar la nostra llengua.
Això que en el debat d'investidura de l'Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya surtin l'Alicia Sánchez-Camacho (PPC) i l'Albert Ribera (C's) parlant en llengua castellana en el Parlament de Catalunya no està gens bé i hauria de ser criticat i no permès. En definitiva, no acceptat.

La forma més genuïna i representativa de la nostra personalitat com a país és la llengua. I els parlamentaris catalans l'han de defensar políticament, amb valentia i sense tibieses. Si no, qui la defensarà? Madrid? No, només Catalunya pot defensar-la i només Catalunya pot defensar Catalunya. No ho farà ningú més. Més aviat, al contrari: l'atacaran i la intentaran enfonsar.
El que sap més greu és que aquells dos polítics que van dirigir-se al plenari en castellà saben parlar català; i prou bé, per cert. Van parlar en castellà només per esgarrapar vots i acontentar els seus seguidors. Suposo que no devien pas fer-ho per catalanisme i per Catalunya. A nosaltres, en canvi no ens deixen parlar en català en les Corts d'un Estat plurinacional, format per quatre nacions: Espanya, Catalunya, Euskadi i Galícia.

Allò que dèiem: és la llei de l'embut. No es respecta la voluntat d'uns ciutadans que elegeixen democràticament un camí a seguir; forçosament han de seguir allò que manen aquells que volen destruir Catalunya i que tot el que sona a català i a Catalunya els hi va fatal. Passen els anys, passa el franquisme, i en aquests temes tot continua igual.
Sí o sí, encara que no t'agradi i vulguis una cosa diferent. No es respecta la democràcia i el sentiment d'un poble. La llei de l'embut perquè sí. Això ha de petar; i s'ho hauran ben guanyat. Després, que no es queixin. El poble farà evident el seu descontentament i l'opressió que pateix. Potser l'11 de setembre de 2014, tres cents-anys després? O en la nova Constitució? Per quan?

Penso que som dues nacions i que no ens traguem. No sé qui té raó. Si vols que t'ho digui, ni m'importa. Sé que mai els canviaré, com sé que ells mai em canviaran a mi. Com es pot resoldre? Com ja sabeu, amb concòrdia i amb bona entesa. El problema és que ells no volen. I si un no vol, no hi ha massa res a fer.
Per això tindran problemes, per això. Nosaltres, tindrem els de sempre, com sempre. No canviarà pas massa res.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Una visió diferent del Reial Madrid


El Real Madrid Club de Futbol, que és el seu vertader nom, va ser fundat el 1902 amb el nom de Madrid Foot-Ball Club. El 1920 va rebre el permís del rei Alfons XII per avantposar el nom de Real al que ja tenia. És des d’aquesta data que se’l coneix com Real Madrid. El 1931, amb l’adveniment de la República, va perdre el títol de Real i va passar a denominar-se Madrid Club de Futbol. El 1939, amb la fi de la Guerra Civil, va recuperar el nom de Real.
Els seus dos grans rivals són l’Atlético de Madrid, contra qui disputa el derbi madrileny, i el Barça, amb qui s’enfronta en el Clàssic, segurament l’encontre de major rivalitat a nivell mundial.


La temporada 1928-29 es va disputar la primera lliga espanyola de futbol, que va guanyar el Barça. Per tant, la temporada d’enguany (la del 2010-11) és la 80a que es disputa, ja que durant els tres anys de la Guerra Civil (1936-39) no es va jugar. Dels 79 campionats disputats fins ara, el Reial Madrid n’ha guanyat 31; el Barça, 20; l’Atlético de Madrid, 9; l’Athletic de Bilbao, 8; València, 6; Real Sociedad, 2; Betis, Sevilla i Deportivo Coruña, una cada un.
Fins l’arribada de Di Stéfano al Reial Madrid l’any 1953, l’equip madrileny només havia guanyat dues lligues (1931-32, 1932-33), no havia destacat massa en els campionats fins aleshores (en aquests 25 primers anys de Lliga, 2 vegades primer, 3 vegades segon i 3 vegades tercer) i en alguna ocasió havia rondat el descens.


A la temporada 1953-54, amb les incorporacions de Di Stéfano i Gento, el Reial Madrid va iniciar una etapa daurada, segurament la més important de la seva història. En les 11 temporades que Di Stéfano va jugar en el Madrid, va guanyar 8 Lligues i 5 Copes d’Europa.
Tanmateix, aquest període d’èxits es va anar ampliant fins al 1990, any a partir del qual el Barça li ha pres el relleu. De les darreres 20 Lligues, les que van del 1990-91 a la 2009-10, la darrera, l’equip blaugrana n’ha guanyat la meitat, 10, per 6 el Madrid.


En les 37 Lligues, les que van des de l’arribada de Di Stéfano al Madrid, la temporada 1953-54, fins la del 1989-90, la darrera de la Quinta Del Buitre, el club de la capital n'ha guanyat 23. En 37 anys, 23 títols de Lliga. Déu n’hi do! Vora del 75 % dels títols totals de Lliga assolits pel Madrid i el 66,6 % de les seves Copes d'Europa.
En total, el Reial Madrid ha assolit 31 Lligues: les 23 que acabem d’esmentar, les dues dels anys 30 i les 6 dels darrers 20 anys.


El Reial Madrid es creu que és l’equip representatiu d’Estat espanyol i qui concentra la personalitat i els desitjos dels espanyols. Per això, quan disputa els campionats europeus, en la part superior dreta de la seva camiseta porta una petita bandera espanyola. El Santiago Bernabeu s'omple de banderes espanyoles (constitucionals i preconstitucionals); n'hi tantes com de les del club. Un cas semblant al del Camp Nou, però a la inversa: en aquest s'omple de senyeres catalanes i no n'hi ha cap d'espanyola.


Enguany, dels 25 jugadors que composen la plantilla del primer equip del Reial Madrid (no comptant aquells que pugen esporàdicament dels equips inferiors del club), n’hi ha tres que han sorgit de la cantera (Casillas, Adán i Mateos; que compti realment només un, Casillas); n’hi ha dos més que han sorgit de la pedrera del Madrid, però que han estat fitxats d’altres clubs (Granero, del Getafe, per 4 milions d’euros, i Arbeloa, del Liverpool, també per 4 milions d’euros); 5 fitxats a base de diners de clubs espanyols (Sergio Ramos, Xabi Alonso, Albiol, Canales i Pedro León); 4 argentins (Garay, Gago, Di Maria, Higuaín), 3 portuguesos (Carvalho, Cristiano i Pepe; aquest darrer nascut al Brasil, on hi va viure fins als 22 anys, fins que va fitxar per l’Oporto portugués al 2004-05), dos brasilers (Kaka, Marcelo), dos francesos i mig (Benzema, Lass i Diarra, que juga amb la selecció de Mali), dos alemanys (Kedhira, Özil), i un polac (Dudek).


Pocs espanyols (10 de 25) per ser representatius de l’Estat espanyol i poca pedrera per marcar un esperit i una manera de ser i de fer. Llevat de Casillas, la majoria de jugadors de la plantilla són bastant nous en el club i, lògicament, encara no s'hi han integrat. Ni tampoc l'entrenador i quatre dels seus ajudants (llevat de Karanka, basc), que per a ells aquesta és la primera temporada en l'equip merengue.
Hi ha sis jugadors nous d'aquest any (Carvalho, Kedhira, Di Maria, Özil, Canales i Pedro León) i set de l'any passat (Xabi, Albiol, Lass, Garay, Cristiano, Kaka i Benzema), a més d'Arbeloa i Granero que van reingressar en el club també la temporada 2009-10. Més de mitja plantilla difícilment integrada al club i amb l'amor als seus colors (més aviat amb l'amor al color verd, els dels bitllets).


Des de l'època dels gal.làctics, i abans també, el Madrid ha perdut les seves característiques (garra, motivació, orgull, lluita fins al final, esperit guanyador); aquells trets dels equips de l'època de Di Stéfano i de les generacions que van seguir a les dècades següents i que van donar tants títols i èxits al club. En les dues darreres dècades el Madrid ha perdut identitat. Fa temps que tenen una plantilla de "nens mimats" i "figuretes" sense cap amor al club i allò que representa.
Crec que el Madrid potser sí que és representant d’Espanya, però no de l’Estat espanyol, que és un estat plurinacional format per quatre nacions: Espanya (el que era l'antiga Corona de Castella), Catalunya, Euskadi i Galícia. No crec que els catalans, els bascos i els gallecs s’identifiquin massa amb el color blanc del Madrid i els seus sentiments. Encara que alguns s'empenyin en creure-ho i en fer-ho creure.


Jo tenia entès que la gent de tota la vida de la ciutat de Madrid era realment de l'Atlético de Madrid (Atlético Aviación del 1939 al 1947) i que els del Real Madrid eren els nouvinguts (emigració de meitats cinquanta en endavant) i els "nuevos ricos", funcionaris, polítics, etc., persones bàsicament provinents de fora.
D'aquesta manera, persones com el rei Joan Carles i el príncep Felip (n'és president d'honor) són de l'Atlético. Però, no és realment, no és ben bé així.

Faig una cita extreta de Viquipèdia (extreta de l’article de l'enciclopèdia sobre l’Atlético de Madrid) en la qual s'explica el tarannà de les aficions dels dos clubs de la capital:
“... Hay un componente sociológico que pesa en el inconsciente colectivo, el Madrid se asociaba con el poder y la clase alta (aunque, por supuesto había seguidores de todos los sectores), mientras el Atlético, que tiene su campo en el sur de la ciudad junto a los barrios de obreros, con clases más humildes. A pesar de todo, esto no es del todo cierto, ya que las zonas de Madrid donde también hay trabajadores más humildes se encuentran en el este y sureste y allí el Real Madrid cuenta con un apoyo similar al de sus rivales colchoneros, como en los barrios más "acomodados" hay una nutrida presencia de aficionados rojiblancos. De hecho, en los tres barrios más acomodados de la capital, Chamberí, Salamanca y Chamartín, el Atlético cuenta con más peñas de seguidores que sus rivales madridistas...


Aquí, a Catalunya, en general, els que són del Reial Madrid són gent que prové de l'emigració de meitats del segle XX o posterior, i provistos d'una anticatalanitat notable. Allò que avui caracteritza al madridista que viu a Catalunya és tant el seu madridisme com la seva espanyolitat; o més ben dit, l'anticatalanitat en aquest cas. Per posar dos exemples: són persones que difícilment miren TV3 a casa seva o que mai votaran un partit catalanista (CiU, ERC, SI) en unes eleccions generals o autonòmiques.
Això és barrejar política i esport? Ben segur. Però ells també ho fan i penso que més que nosaltres, els culers. Perquè com deia Don Quijote: "allá donde fueres, haz lo que vieres". I més en una cosa tan poc important per a la vida normal com és el futbol.

dilluns, 20 de desembre del 2010

El Barça: un cicle de 20 anys

Es parla molt de l’excel•lència del joc del Barça i dels seus jugadors. Com ja s’ha comentat alguna vegada aquest cicle culer d’èxits es va iniciar ara fa uns vint anys, després de la derrota a la final de la Copa d’Europa-1986 a Sevilla contra l’equip romanès de l’Steaua de Bucarest.

Després d'un any molt caòtic (amb motí inclòs dels jugadors contra el president del club a l'Hotel Hesperia), a la temporada 1988-89, es va fitxar com entrenador del primer equip l’holandès Johan Cruiff, ex-jugador blaugrana i tres vegades consecutives Pilota d'Or a principis de la dècada dels 70. Va estar dos anys sense guanyar massa res (només una Recopa d’Europa-1989 i una Copa del Rei-1990). A la tercera temporada va guanyar la Lliga 1990-91, coincidint amb l’arribada d’Stoikchov i d’en Koeman i Laudrup la temporada anterior; i de tots els bascos que s'havien anat integrant a la plantilla en els darrers anys (Zubi, Bakero, Begiristain, López Recarte, Salinas, Goicotxea) i algun de la pedrera (Guardiola, Ferrer, Amor).
Es va obrir un cicle de quatre lligues seguides (les dues de Tenerife i la del Depor) i la primera Copa d’Europa-1992, a Wembley, amb el gol de falta d’en Koeman. Però, a més, Cruiff va dotar al club blaugrana d’una identitat, d’un estil de joc, que ha perdurat fins avui. Per això estem parlant ara d’un cicle de vint anys, amb un patró de joc singular i que el caracteritza arreu del món.

Després d’aquests quatre anys d’èxits, en van venir dos de fracassos. La final de la Copa d’Europa-1994 perduda a Atenes, contra el Milan (1-4), va portar a desmantellar el Dream Team i les noves introduccions (molt influïdes, diuen, pel fet de voler que juguessin dos familiars de l’entrenador) no van ser el relleu adequat per als qui van marxar. A més, es va produir la fractura social president (Josep Lluís Núñez) - entrenador (Johan Cruiff), que va perjudicar seriosament el club i la seva imatge.
La temporada 1996-97 (la d’en Boby Robson, Ronaldo i companyia) va ser impressionant. Joc espectacular, amb un gran Ronaldo (autèntic descobriment a nivell mundial). Es van guanyar tots els títols en disputa (Recopa d’Europa i Copa del Rei), menys la Lliga, que es va perdre miserablement al camp de l’Hèrcules (sense Ronaldo).

L’any següent va arribar Van Gaal i tota una plèiade de jugadors holandesos que havien guanyat la Copa d’Europa-1995, amb l'Ajax justament davant el Milan. Amb en Rivaldo com a golejador i en Figo trencant per banda, el Barça es va adjudicar dues lligues seguides (1997-98 i 1998-99).
A continuació, degut al seu caràcter peculiar, Van Gaal va entrar en desgràcia i van seguir quatre anys sense guanyar massa res i amb una inestabilitat institucional important, amb la dimissió l’any 2000 del president Núñez (22 anys en el poder), el període de tres anys de Joan Gaspart a la presidència del club (amb una gestió esportiva i econòmica totalment caòtica i desafortunada), l’intent de prolongació amb l'Enric Reina (3 mesos president), fins a la convocatòria d’eleccions presidencials, amb una Junta Gestora presidida per Joan Trayter per tal de gestionar-les.

El triomf en les eleccions presidencials del juny-2003 de Joan Laporta (que va guanyar al favorit Lluís Bassat) i el fitxatge de Ronaldinho, com a estrella, Márquez, Deco, Eto’o, i d’altres, amb en Rijkaard d’entrenador, va portar a una nova etapa d’èxits. Després d'una primera temporada que va costar (però mercès a una gran segona volta es va quedar davant del Madrid), es van guanyar dues lligues seguides (2004-05 i 2005-06) i la segona Copa d’Europa del club (2006). El Barça va ser admirat, els seus jugadors considerats dels millors del món i el sistema de joc va rebre el beneplàcit de tothom. Però, l'equip va morir dels seus propis èxits. Amb uns jugadors desmotivats i poc professionals en la seva vida privada, van seguir dos anys durant els quals van destacar més els escàndols que no pas el joc i les victòries aconseguides.
L’arribada de Guardiola a la temporada 2008-09 va suposar l’entrada en una nova etapa d’èxits. Sis títols, tots els que estaven en disputa (entre ells, el famós triplet), en la seva primera temporada, i un gran joc van tornar posar el club en el primer nivell mundial. En dos anys, dues lligues, la tercera Copa d’Europa (2009) i un gran reconeixement en tot el planeta han posat al club blaugrana com el millor equip del món i el que practica el millor futbol en l’actualitat. En la tercera temporada, la que s’està disputant ara, el club blaugrana torna a aspirar a tot i està marcant una trajectòria de record, a tots els nivells.

En aquests vint anys d’èxits, els que van de la temporada 1990-91 a la 2009-10, el Barça ha guanyat la meitat de les Lligues (10) i 3 Copes d’Europa, a més d’altres títols prou importants que ara no esmentarem aquí per no fer-nos pesats i carrinclons.
A Europa ha completat un paper excel•lent. De les vint Copes d'Europa des del 1990, quatre no les va disputar (a la temporada 1997-98 se'n va canviar el format); ha disputat quatre finals, tres de guanyades, i quatre semifinals més (en les quals l'equip que el va eliminar va quedar campió). O sigui, de les que ha disputat, a la meitat ha quedat entre els quatre millors. L’any 1996-97 no la va disputar, però sí la Recopa que la va guanyar.
El Madrid, en aquestes vint temporades, en cinc ocasions no ha disputat la Champions, n'ha guanyat tres, ha jugat dues semifinals i ha estat eliminat en quatre ocasions a quarts de finals i en sis a octaus (de manera consecutiva, en els sis darrers anys).

I no solament són aquests títols a nivell de club, sinó el joc que ha desplegat l'equip, que ha estat l’admiració mundial i un model a seguir. I les figures de gran nivell que ha tingut. No solament les set Pilotes d’Or (Stoikchov, Ronaldo, Rivaldo, Figo, Ronaldinho, Messi i ara, segurament, Iniesta), sinó jugadors de la talla internacional de Koeman, Laudrup, Romàrio, Deco, Eto’o, Henry, Márquez, Touré, Alves, Abidal, Kluivert, els De Boer, Overmars, Ibra, Edmilson i tants d’altres; o nacionals com Zubizarreta (líder amb internacionalitats amb la Roja), Guardiola, Bakero, Begiristaín, Luís Enrique, Sergi, Ferrer, Amor, Eusebio, Salinas, Nadal; i els més actuals Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Pedro, Villa, Iniesta o Bojan.

S’ha de tenir present que quan Stoikchov va quedar segon a la Pilota d’Or de 1992 (que va guanyar l’holandès Van Basten per tercera vegada, un Van Basten ja lesionat i amb decadència), dos anys després li van concedir al búlgar per pal•liar l’errada de no haver-li donat abans, quan n'era el favorit. Quan Ronaldo rep la Pilota d’Or-1997, ja com a jugador de l’Inter, ho fa degut als mèrits que ha fet la temporada anterior (1996-97) com a jugador del Barça. En Rivaldo guanyarà la Pilota d’Or-1999 com a jugador blaugrana. Quan Figo rep la Pilota d’Or al 2000, també haurà fet els mèrits la temporada anterior amb el Barça. En Ronaldinho la guanya la temporada 2005. I en Messi el darrer any, el 2009. Enguany la tornarà a guanyar un jugador blaugrana (diuen Iniesta), ja que els tres nominats són jugadors del Barça.
De les darreres 20 nominacions a la Pilota d’Or, 7 han estat amb mèrits blaugranes. En aquests 20 anys, nominats per al 2n i 3r llocs, hi ha hagut 9 blaugranes més. En total, comptem: 20 anys multiplicat per tres nominacions, fan 60 nominacions; de les 60 nominacions, 16 han estat blaugranes. Això pot donar una idea dels èxits i del ressò mundial que ha tingut el club des del 1990. Per dir alguna cosa, en aquests vint anys, el Milan i el Madrid, els següents màxims nominats, només han tingut vuit jugadors entre els tres primers.
En Messi està fent història: el 2007, tercer nominat; el 2008, 2n nominat; el 2009, Pilota d’Or; i el 2010, segurament tercer nominat. Quatre anys consecutius entre els tres millors jugadors del món. I té 23 anys.

I què s’ha de dir dels èxits de la Selecció espanyola als darrers anys i la fama de practicar el millor futbol? El domini de la Roja en les dues o tres darreres temporades ha estat total. Campió de l’Eurocopa de Seleccions 2008 i campió mundial a Sud-àfrica-2010. I tot, amb la base i el joc del Barça, i amb una majoria total de jugadors blaugranes.

Aquest cicle d’èxits pot continuar amb la plantilla actual dos o tres anys més. Serà difícil i complicat mantenir les aspiracions i la puixança que ara tenen aquests jugadors. Però, si es fan bé les coses i no hi ha fractura social, d’aquí tres anys la majoria dels jugadors de la plantilla actual estaran més consolidats que no pas ara i en una bona edat per donar grans tardes de futbol i molts èxits al club. Només poden estar més passats en Puyol (ara té 32 anys), en Xavi (30 anys) i jugadors com en Pinto i Milito; Alves, Abidal, Keita i Villa també poden notar el pas dels anys. Però, la resta estarà en l’edat ideal per a rendir i amb la solera necessària, si és que no han tingut lesions importants o problemes personals greus.
O sigui, dels 19 jugadors de la plantilla actual del primer equip del Barça, n’hi haurà una dotzena, la base de l’equip, que d’aquí tres anys estaran en plena forma física i mental, amb l'experiència necessària i prou joves. Per tant, amb una política encertada de fitxatges i que vagi pujant algun jugador del B, amb bon rendiment, els èxits d’ara es poden allargar encara alguna temporada més de les tres que s'esmenten.

A veure si aquesta vegada no passa res, no hi ha fractura social i l’equip no es desmunta, sigui pel motiu que sigui, ja sigui intern o extern, com ha passat altres vegades. Després de la final de Basilea, al 1961, l’equip del Barça es va desmuntar (amb el traspàs de Luís Suárez, la retirada del mític Ramallets, la venda de Tejada i Czibor i l’ocàs de Kubala, que no va disputar ja cap partit de Lliga i va acabar sent l’entrenador de l’equip); i van seguir 14 anys sense guanyar la Lliga. El 1973-74 es va tornar a guanyar la Lliga, en el primer any de Cruiff com a jugador i amb un bon conjunt (0-5 al Bernabeu, com a resultat estel•lar i per emmarcar). Aquell meravellós conjunt es va trencar la temporada següent amb l’afany de millorar-lo i fitxar massa jugadors de titulars (F.Marinho, Neeskens, Clares, Heredia). Resultat: 12 anys més sense tornar guanyar la Lliga, fins la del 1984-85, la de Venables i Schuster. Nova fractura amb la derrota a Sevilla, a la final de la Copa d’Europa l’any següent, i el motí de l’Hesperia. Quatre anys més sense guanyar massa res fins obrir el cicle victoriós que va començar la temporada 1990-91.
En els 30 anys que van de 1960 a 1990, només dues lligues. El Madrid, 22; i dues per a l’Athletic de Bilbao i la Reial Societat; i una per a l’Atlético de Madrid i el València. A veure si se n’haurà après i hi ha seny.

divendres, 17 de desembre del 2010

En broma, a mi no m'agrada el futbol

A mi no m’agrada el futbol. De pilota, sí que hi entenc; vull dir de la pilota de l’olla, aquella que es menja, de carn picada, pa i ou. Aquesta, sí que m’agrada.
I és que jo, per jugar a futbol, sempre he tingut dos problemes importants. Un ha estat la cama esquerra. L'altre, la cama dreta. Amb cap de les dues toco la pilota bé.

Un dia vaig anar al Camp Nou a veure un partit del Barça. Em va impressionar. El camp, ple; l’endemà vaig llegir que hi havien anat 70.000 espectadors. Déu n’hi do! Aleshores vaig entendre aquell acudit de què el Bernabeu és el prostíbul més gran del món. Per què? Perquè cada dues setmanes hi entren setanta mil capullos a dins.
Des de fora, vaig trobar el camp grandiós. I des de dins, preciós. I molt d'ambient. Tot tipus de persones: homes i dones, petits i grans, joves i no tan joves, d'aquí i d'allà. Com diu l'himne: ...Som la gent blaugrana, tant se val d'on venim, si del sud o del nord ..
. Una bona varietat; sí, senyor!

Surten ambdós equips al camp. Quan ho fa el Barça, sona l'himne del club. El públic es posa dret i el canta també. La pell se'm posa de gallina. Ser del Barça, és el millor que hi ha! És com una religió, el diumenge tothom va al Camp Nou a combregar.
Comença el partit. Al cap de poc, e
l porter culer atura un xut perillós. El públic l'aplaudeix i coreja el seu nom. Ara no me'n recordo de com es deia, però sí que em ve a la memòria el nom del porter de la selecció japonesa. Crec que es deia Notoko Nibola.

A la graderia, a darrere meu, hi havia dos gais que tampoc no havien anat mai a futbol. Ara eren allà per curiositat. Com jo. Tot de cop, tot el camp es posa a cridar contra l’àrbitre. No en sé el motiu. Miro al meu voltant. Sento com els dos gais també ho comenten i no entenen què està passant. Un d’ells pregunta a l’espectador del costat que per què el públic xiula i crida contra l’àrbitre. L’espectador respon ben enutjat: - Es que es muy malo. El gai contesta: - Doncs, sí, sí que es molt dolent. Ja portem vint minuts de partit i encara no ha tocat ni la pilota. Començava a entendre alguna cosa de futbol, ho notava.
Res, poc després, una altra escridassada contra l’àrbitre, potent, molt potent. Un espectador s’aixeca i tira una ampolla petita d’aigua, de plàstic, cap a la gespa. El públic es gira contra l’espectador i l’escridassa. Els dos gais comenten l’acció. Un d’ells, el mateix que abans, pregunta a un espectador del costat: - Escolti, per què criden contra aquest home? – Perquè ha tirat una ampolla contra l’àrbitre. El gai diu: -Però, si no l’ha tocat. L’espectador respon; - Per això, per això mateix. Notava que anava aprenent coses, cada vegada sabia més de futbol.

Els espectadors comencen a animar l'equip de casa. Barça! Barça! Baaarça! I canten l’himne del club: Tot el camp! És un clam! Som la gent blaugrana!... Tots s’aixequen, canten i aplaudeixen. Penso “és bonic això, jo també vull cantar i que m’aplaudeixin”. Però no sabia cap himne de futbol. Aleshores me’n vaig enrecordar que el Madrid tenia un himne musulmà. M’aixeco i el començo a cantar: “Hala, Madrid!, Hala, Madrid!” Em va caure de tot al damunt i em van insultar. Em vaig haver d’asseure. Vaig notar que una cosa em petava al clatell. Vaig posar-m’hi la mà. Era un ou.
Em vaig aixecar per anar a rentar-me. Pel passadís, estret i tot ple de cames i genolls, algú em va fer la traveta i vaig estar a punt de caure. No hagués acabat de fer-ho si algú no m’hagués empès fort. Aleshores vaig caure a la fila de davant fent mitja voltereta, com alguns jugadors quan celebren un gol. Vaig tornar a rebre. Vaig sortir-me’n com vaig poder i vaig anar als serveis a rentar-me.

Un cop net i arreglat, vaig tornar al meu seient de la graderia. El Barça ja guanyava per 1-0. Vaig preguntar qui havia marcat. El pibe, em van contestar. No el coneixia. No havia sentit mai aquest nom en les alineacions del Barça. Devia ser un fitxatge nou.
El públic estava ja més tranquil. Aleshores vaig sentir una conversa d’un pare amb el seu fill. El nen estava muntant una rebequeria important. Volia que el seu pare li comprés una camiseta, del Reial Madrid. I el pare, que no; que del Reial Madrid, no. I el nen, cada vegada més pesat, tant que no deixava veure el partit al seu pare. Finalment, el pare, ja per treure’s del damunt tanta tonteria, li diu: - Bé, te la compraré. De què la voldràs, de jugador, de porter o d’àrbitre? Com hi ha món! Aquest sí que el vaig entendre. Cada vegada comprenia més això del futbol.

Es van tornar a sentir crits. La gent estava reclamant un orsai. Sempre he escoltat que el límit del saber del futbol rau en la comprensió que es té del que és fora de joc i del que no ho és. Jo veig que un jugador remata sol davant del porter i sé que és orsai. Però, resulta que no: si ha sortit d’una posició correcta, diuen que aleshores no ho és, que el gol és vàlid. No entenc res.
Ara veig que un davanter contrari remata amb dos defenses davant del porter i l’àrbitre anul•la el gol. Sento el comentari d’un espectador proper: - L’àrbitre ha anul•lat el gol perquè el davanter ha arrancat en posició de fora de joc. No hi entenc res. No em tornaré a posar mai més amb els orsais. Que els àrbitres pitin allò que vulguin!

Feia goig l'estadi. Tan ple, amb tanta gent! Aleshores vaig recordar allò que li havia dit el ginecòleg a la meva senyora quan estava embarassada i estava temorosa davant el part. El doctor li havia preguntat: - Vostè, ha anat mai al camp del Barça? Ella va respondre que sí, perquè de jove hi havia anat amb el seu pare. Aleshores el metge li va dir: - Hi havia molta gent, no? Doncs, sàpiga que totes aquelles persones de la graderia han sortit del mateix forat. No cal que pateixi tant.
Faltava ja poc per a la mitja part i alguns espectadors comencen a aixecar-se per tal de no fer cua al bar o als serveis. L'àrbitre pita i assenyala el final de la primera part. Un dels espectadors crida: - Árbitro, ponte el pito en el culo. Carai, què berros! Pornografia pura, no crec que li pugui arribar. L'hauria de tenir molt llarg, el pito.

Amb el quart de descans, moltes persones s’aixequen dels seus seients per anar als serveis, per estirar les cames o per menjar el bocata. Com que jo me l’he portat de casa, per estalviar, me’l menjo allà mateix. Més enllà veig un senyor que té al costat un seient buit. Se li acosta un altre que estava a la vora i li pregunta per la seva senyora. El senyor li respon que s’ha mort, que ja no vindrà més. Aquell li diu que, per no estar sol i no deixar el seient buit, que podia invitar a un amic a veure el partit. El senyor li contesta que no, que cap dels seus amics ha volgut venir perquè han preferit anar a l’enterrament de la seva senyora. Ben beneits!

Alhora sento com dos amics xerren i fan conya, en castellà. Un li pregunta a l’altre: - Y a ti, qué te gustan más: los toros o el futbol? L’altre li respon: - Hombre, dónde esté una buena corrida, que se quite el futbol. I el primer comenta: - Eso, y los toros también. Són ben animals, aquests.

Més amunt m’arriben els comentaris dels deutes que hi ha en el món del futbol i que els clubs estan molt endeutats, que ara amb la crisi hauran de plegar. Diuen que el Barça també deu molts calers. Jo penso que no tant com el Madrid. Per què? Perquè el Madrid deu molt a Hisenda: “Com que IVA a ganar la Champions, IVA a ganar la Liga, IVA a ganar la Copa del Rey." Je, je, je.
És allò que diuen: si el Madrid té un cristiano, el Barça té el MESSIas.

Sento les clàssiques bromes contra el Madrid: - Saps que han canviat el prefix de Madrid? Ara no has de marcar el 91 a davant, si no el 5-0. O aquell altre que explica: - L'altre dia, el dilluns del 5-0, els jugadors del Madrid van marxar del Camp Nou sense passar pels vestuaris; no es van ni dutxar. I un que pregunta: - Ah, sí! I com és? Aquell respon: - Com que en el camp ja havien rebut un bany.
Aleshores em va venir la memòria la broma que el jugador del Barça, Xavi Hernández, va fer al jugador del Madrid, Lass Diarra, al final del matx, després de l'agressió i l'expulsió de Sergio Ramos. En Xavi, amb la pilota a la mà, la va posar a mans de Lass. El jugador merengue (no per blanc, sinó pel color de la camiseta del Madrid) se'l va mirar sense entendre res. I aleshores va ser quan en Xavi li va dir: - Como no habéis tocado la pelota en toda la noche, así la puedes tener un rato.

Comença la segona part. Els jugadors es van passant la pilota i un d’ells xuta a porta. El porter l'atura i sento un espectador que crida: - Portero, paras más que el perro de mi casa. Aquest sí que el vaig entendre. Tornava a estar bé. Ara sí que veia que hi entenia de futbol.
De seguida, un altre espectador comenta: - Aquest defensa és molt dur, li està fotent d’òsties a en Messi, fins al carnet d’identitat. Jo creia que els jugadors no portaven al cim el DNI durant el partit. Però, aleshores ho vaig entendre: - Home, com volies que l’àrbitre pogués identificar els jugadors durant l’encontre? Era normal que el portessin. Ja sabia una altra cosa del futbol. M’estava informant. Estava aprenent ràpid.

El Barça marca el 2-0. El Guaje ha marcat. Vaja, penso, deu ser també un altre fitxatge nou. Sento el públic com comenta la jugada: - De vaselina! Cómo la ha metido dentro! Que bé, penso, en el futbol també hi ha sexe. Els jugadors s’apilonen i s’abracen. Anem bé, ara començaran. Veig que van cap al mig del camp, centren i tornen a jugar. Que estrany! No hi ha sexe. Torno a no entendre-hi res.
Tampoc no he entès mai perquè els jugadors de futbol, quan fan un gol, no fallen mai en les repeticions de les jugades. En deuen saber molt. Perquè, a més, el tornen a fer d’una manera molt semblant. Una vegada vaig veure, des de cinc òptiques diferents, com un jugador repetia sempre la mateixa jugada i la fotia sempre a dins. Això, penso, es deu aconseguir a base de molts entrenaments.

El públic torna a animar i a cantar. Sento com criden, d’una banda a l’altra del camp: - Hola, Polo Norte! Els altres: - Hola, Polo Sur! Penso: - Aquesta me la sé. M’aixeco i canto ben fort: - Hola, don Pepito! Hola don José! Pasó usted por mi casa? Por su casa yo pasé... i així anar fent. La gent em va mirar ben estrany i em va fer callar. Un em va dir: - Cállese, ya! No ve que está haciendo el ridículo. No entenia res.
Mira que és complicat això del futbol. Tothom crida: Corre! Xuta! Segueix! Marca! Els jugadors no els hi deuen fer ni cas, però el públic ben bé que va insistint. M'imagino que deu ser com la televisió. És com si a les persones que estan en pantalla els anessis dient, ara fes això, ara digues allò altre. Eh, que no ho fan? Doncs, passa el mateix en un camp de futbol. No sé perquè el públic va indicant als jugadors tot allò que han de fer.

Al meu voltant, més cap a la dreta, sento com dos senyors parlen de tàctiques: que si un 4-3-3, que si un 4-4-2, que si un 4-5-1, etc. Carai! Jo sempre en comptava 10. Però, si al futbol en juguen onze. No entenia res. Aleshores em ve la idea: deuen pensar que jugant amb un de menys sorprendran el contrari i els anirà més bé. Recordava una frase coneguda d’un entrenador famós que havia dit: - Se juega mejor con diez que con once. Seria això.
Aleshores expulsen un jugador del Barça i tot el públic xiula i crida contra l’àrbitre. Els que parlaven de jugar amb només deu jugadors també, els qui més. Tornava a no entendre-hi res. Si volien jugar amb deu, ara era l’ocasió. Doncs, no, es veu que no. És que això dels números mai m’han anat massa bé. Què hi farem!

Amb el 2-0 el públic s’anima i fa l’ona. Un espectador es posa una armilla d’aquestes “salvavides”. L’altre li diu: - Pero, por qué te la pones? Aquell respon: - Para cuando llegue la ola. Com hi ha món! Hi ha gent que no se n’assabenta de res.
N'hi ha un d'allà a la vora que explica una anècdota. Era en un camp de futbol, d'aquells de poble. L'àrbitre, quan entra al camp, veu que tots els homes del públic porten una escopeta. I pregunta al delegat: - Per què tots porten una escopeta? El delegat respon: - És que quan guanyem ho celebren disparant a l'aire. L'àrbitre: - I quan perden? El delegat: - No ho sé, encara no s'ha donat mai el cas.

Encara el públic tornarà a cridar, contra els rivals. Un d'ells ha caigut a terra quan un defensa blaugrana l'ha entrat dins l'àrea. El del meu costat comenta: - Aquest s'ha tirat a la piscina. Carai! Miro i no en vaig cap de piscina. Els del voltant insisteixen: - Sí, si, ha estat una piscina. I continuo sense veure'n cap. Potser porten d'aquelles ulleres tridimensionals, que els permeten veure més coses.
Sento un que crida: - Hoy vas de negro. Mañana irá tu familia. No vaig entendre-ho. No vaig saber relacionar els tres elements.

Finalment, el matx acaba. 2-0 a favor del Barça. M'ho he passat bé. No entenc, però, per què diuen que els encontres duren 90 minuts, quan sempre són de 93 minuts. En això del futbol hi ha moltes falsedats i frases fetes.
Tal com va sentenciar l'admirat Bobby Robson, ex-entrenador del Barça: - Els primers noranta minuts són els més importants. Futbol és futbol, va dir Vujadin Boskov.

En sortir, com sempre, escolto divisió d'opinions sobre l'àrbitre: uns es recorden de la seva mare i altres del seu pare. Jo, amb els àrbitres, faria com amb els jugadors: durant el partit, si no ho fan prou bé, els canviaria per un altre.
La gent abandona les seves localitats i es va enretirant. Sento els seus comentaris futbolístics, greus i seriosos, d'entesos. Aleshores penso en una frase que vaig llegir fa poc: des del futbol hom pot fer filosofia, però des de la filosofia és impossible fer futbol.

Surto de l’estadi i vaig cap al cotxe. L’he deixat una mica lluny. Quan m’hi vaig acostant, em surten tres paios i em roben els calers. Com que en porto pocs, em foten d’òsties. Quedo per terra. Se m’acosta un tio, molt gros, i em pregunta: - Què li ha passat? Jo li responc: - Collons, que m’han robat i m’han fotut d’òsties que no vegis. Només em faltaria ara que algú em donés pel cul. I el bèstia aquell es baixa els pantalons i em diu: - No pateixis, encara hi ets a temps. El vaig engegar.
Vaig continuar cap al cotxe. Aleshores em vaig adonar, amb la fauna que vaig veure al voltant, que estava en plena zona de gais i transvestits que hi ha als voltants del Camp Nou. Vaig entendre d’on havia sortit el tio d’abans.

Vaig pujar al cotxe i vaig enfilar l’autopista cap a Girona. Em vaig aturar a fer gasolina, prop de Granollers. Quan vaig voler tornar a engegar el cotxe, aquest no va reaccionar. El de la benzinera em va dir que era una avaria seriosa, que fins l’endemà, quan obrís algun taller, no hi havia res a fer. Vaig trucar la meva dona per dir-li que havia tingut una avaria i que no podria tornar fins a l’endemà.
Quan em disposava a anar a Granollers per buscar una habitació en qualsevol hotel o fonda, sento que algú em crida pel meu nom. Em giro, ostres!, el meu amic mecànic, que també havia anat a veure el partit del Barça i tornava cap a Girona. Li comento la mala jugada que m’havia fet el cotxe. I em diu: - A veure, deixa que me’l miri. Va i me l’arregla. Com que és molt tard, no torno a trucar la meva senyora per no despertar-la i així també li puc donar una sorpresa.

Arribo a casa, ben cofoi, obro la porta sense fer soroll i me’n vaig cap a l’habitació sigil·losament. Hi entro i veig la meva dona i un altre tio, despullats, al llit. La dona em diu: - Com és que has arribat tan d’hora? I jo que li pregunto: - Què fa aquest home al nostre llit? I ella em respon cridant: - No desviïs el tema i contesta'm.
És així com em vaig assabentar que la meva dona m’era infidel. Va ser l’única cosa de veritat que vaig aprendre aquell dia. Perquè de futbol, si voleu que us ho digui clar, no vaig aprendre res de res.