L’estat del benestar.

L’evolució econòmica i social europea de la dècada dels cinquanta ha estat vinculada a la creació de l’anomenat estat del benestar. Podem definir aquest model com la situació en la qual l’estat garanteix a tots els ciutadans el dret a percebre alguns serveis fonamentals: sanitat, educació obligatòria, prestacions d’atur, pensions, vivenda digna...
És allò que aleshores es va dir que l’Estat havia de donar protecció als individus “desde la cuna a la sepultura”. O sigui, des del seu naixement fins que es moren, en les coses més bàsiques per a la vida. L’Estat assoleix aquest objectiu mitjançant els impostos que cobra als seus ciutadans. D’aquesta manera es produeix una redistribució de la riquesa: els que tenen més paguen més impostos, que l’Estat redistribueix entre tots els individus de la comunitat. Així la prestació d’aquestes ajudes constitueix un element d’igualació social i de redistribució econòmica.

Aquest nou paper de l’estat es basava en la teoria econòmica proposada per Keynes i va crear un nou model de capitalisme, caracteritzat per l’expansió de la despesa pública. També va significar una important intervenció de l’estat en la vida econòmica. Es van mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, però es van crear empreses públiques, és a dir, empreses el propietari de les quals era l’estat.
Les empreses públiques es van desenvolupar especialment en els sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament del país i que l’empresa privada creia poc rendibles o que exigien inversions costoses, com l’electricitat, els hidrocarburs, els transports, etc. Segons aquesta política, països com França, el regne Unit o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin regulats per empreses públiques.

Aquest model econòmic també implicava polítiques de redistribució de la riquesa. Aquesta política es va fer per mitjà d’una política fiscal que feia pagar més a qui més tenia, utilitzant els impostos directes (és a dir, sobre la renda i la riquesa) més que els indirectes (sobre el consum), que tothom paga igual. Aquest sistema impositiu va permetre un augment de la recaptació que es va utilitzar per finançar els serveis prestat per l’estat del benestar, diverses ajudes (per fills, beques, subvencions a empreses o activitats, etc.) i la Seguretat Social, que cobria no tan sols l’assistència sanitària, sinó també altres situacions extraordinàries, com la invalidesa o l’atur i, especialment, la jubilació.
L’estat també va tenir un paper de garant de les relacions laborals. Sindicats i empresaris arribaven a acords, cosa que donava una gran estabilitat a la vida laboral i social.
Aquest tipus de capitalisme, d’inspiració keynisiana, va aconseguir un èxit destacable durant les dècades del 1950 i del 1960. Va crear unes societats de classes mitjanes que es van caracteritzar per l’estabilitat política i social. Així, va enfortir els sistemes democràtics i va liquidar el perill revolucionari a l’Europa occidental. Aquest era un dels objectius del model, ja que l’amenaça d’una revolució comunista era un dels temors permanents dels governs europeus.

La crisi del model

Aquest model de capitalisme va funcionar relativament bé fins al principi dels anys setanta, a causa sobretot del desenvolupament econòmic que va permetre un fort creixement de l’ocupació, i va contribuir a millorar les condicions de vida de molts sectors socials.
Però, com a conseqüència de les convulsions monetàries i de la crisi energètica del 1973, la inflació es va disparar i la desocupació va augmentar. S’hi van sumar els efectes de l’aplicació de les noves tecnologies al procés productiu, que també van implicar un augment de l’atur, la disminució dels ingressos fiscals per la crisi de les empreses i la reducció de les cotitzacions per culpa de la desocupació. Tot això va anar acompanyat d’un augment de la despesa pública, ja que calia pagar més subsidis d’atur. L’augment de les despeses i la reducció dels ingressos van conduir a una seriosa crisi d’aquest model.
Quan l’estat del benestar va entrar en crisi, les polítiques keynisianes es van mostrar incapaces de solucionar els problemes plantejats. Aleshores es va produir un canvi de tendència en les polítiques econòmiques, que van tendir a models neoliberals. Aquests models es van caracteritzar per una participació més reduïda de l’estat en l’economia i per menys regulació. A partir de llavors van començar a tenir lloc privatitzacions d’empreses públiques, per millorar-ne la competitivitat, i la reducció de les polítiques de protecció social per disminuir la despesa pública i el dèficit.

L’actual crisi econòmica: les retallades socials

L’estat del benestar, malgrat alguns ajustos que s’han hagut de fer, s’ha mantingut fins a l’actualitat. És més, amb la recuperació econòmica dels darrers dotze anys del segle XX i els primers del segle XXI, es van no tan sols mantenir sinó augmentar les prestacions socials per part dels governs dels països desenvolupats.
Amb l’arribada de la crisi econòmica actual i la consegüent disminució dels ingressos per part de l’estat s’estan produint les retallades d’aquestes prestacions socials. És un dels temes del moment i que preocupen pregonament a la societat. Les queixes i protestes per parts dels ciutadans estan a l’ordre del dia. Tanmateix, tant el govern espanyol com el govern de la Generalitat de Catalunya s’apliquen a la feina i, per tal de reduir el seu dèficit pressupostari, estan retallant serveis bàsics, com poder ser sanitat, educació, vivenda, integració social i d’altres.
La crisi de les finances de l’Estat espanyol ha impulsat a la Unió Europea a demanar al govern espanyol que apliqui tot allò que faci falta per reduir el dèficit. En època de vaques grasses el govern espanyol es va comportar com un país ric pel que fa a les prestacions socials que oferia als seus ciutadans. Ara, ha arribat l’època de les vaques flaques i s’han de retallar despeses. No se sap fins on poden arribar els ajustaments i les retallades. Esperem que passi la crisi i que els serveis socials que oferia l’estat tornin al seu nivell d’abans i, fins i tot, l’augmenti. Pel que es comenta, es creu que això ja no serà possible; que l’estat del benestar veurà disminuïdes les seves prestacions.

L’adéu de Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana.

La dimissió de Francisco Camps com a president de la Generalitat valenciana i del partit del PP de la Comunitat va donar ahir, 20 de juliol de 2011, un tomb al conegut "cas dels vestits" amb què va poder ser obsequiat pel Bigotes i pel qual s’havia d’asseure a la banqueta dels acusats el proper mes d’octubre.
Durant gairebé dos anys i mig el fins ara president de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps, ha negat sistemàticament les acusacions rebudes per la seva presumpta responsabilitat en un delicte de suborn impropi (acceptar obsequis essent president) i ahir, de manera sorprenent, va anunciar que dimitia de la presidència de la presidència de la Generalitat valenciana. Tanmateix, Camps va insistir en considerar-se innocent i disposat a anar a judici per tal de demostrar la seva innocència.

L’altra sortida amb la qual s’havia especulat consistia en què Camps afluixés davant les acusacions, admetés la seva culpabilitat abans que s’obrís el judici i, en conseqüència, no hi hagués necessitat que es celebrés la vista oral. Això, a més de l’admissió de culpa, amb la consegüent càrrega d’antecedents penals, requeria que els altres tres acusats en la causa: l’exvicepresident Víctor Camps; el cap de protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret; i l’exnúmero dos del PP de València, Ricardo Costa, adoptessin la mateixa postura. Posar-los d’acord resultava complex i Camps ha optat per sotmetre’s al veredicte d’un jurat popular confiant segurament en una futura absolució.
D’aquesta manera, el PP evita els horrors d’una audiència pública, que possiblement s’hagués celebrat la propera tardor i que podia haver coincidit amb la campanya electoral per les legislatives, en cas que el president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero les hagués avançat. Així, segons ha admès explícitament el mateix Camps, que ahir va parlar de “sacrifici personal per tal que Mariano Rajoy fos el proper president del Govern”, el PP sorteja un seriós obstacle en el seu camí cap a la Moncloa.

Francisco Camps ha estat durant tot el dimecres centre d’atenció als mitjans de comunicació. S’esperava que assistís al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) per declarar-se culpable de suborn passiu, delicte que se li imputa per l’anomenat “cas dels vestits” de la “trama Gürtel”. Reconeixent els fets i pagant una multa, Camps hauria evitat sotmetre’s a un judici obert.
La presència del seu advocat al llarg del matí als jutjats ha disparat la possibilitat que s’hi personés, però finalment se n’ha desdit i no hi ha anat. Tampoc ho ha fet un altre dels quatre processats, l’exsecretari general del Partit Popular valencià Ricardo Costa, que ha anat a la sessió plenària a les Corts valencianes. En canvi, sí que han reconegut la seva culpabilitat davant del TSJCV l’exvicepresident de la Generalitat Valenciana Víctor Campos i un excap de gabinet de l’executiu, Rafael Betoret.
El PP valencià ha mogut fitxa ràpid i en una reunió d’urgència el mateix dimecres, 20 de juliol, ha triat l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, com a successor de Camps. Fabra serà proposat pel PP a les Corts com a nou president de la Generalitat valenciana. De 47 anys, Fabra, que al maig va revalidar la seva majoria absoluta al capdavant de l’Ajuntament de Castelló, és un candidat ben vist per la direcció del PP a Madrid.

Mentre els polítics demostren la seva incapacitat, les seves corrupteles i que avantposen sempre els interessos personals i de partit a allò que realment demanen els ciutadans que els han votat, als “indignats” avui els Mossos d’Esquadra els han impedit les seves manifestacions en contra de les retallades del Govern. Cada dia que passa la ciutadania i els polítics estan més allunyats. I no solament això, sinó que els estan donant contínuament motivacions per a les seves queixes i demandes. I no els fan ni cas. O els polítics canvien de postura o això no pot pas acabar bé per a ells. Es pensen que tenen la paella pel mànec i que el poble és tontet. Allò que potser no saben és que aviat se’ls pot acabar la “gallina dels ous d’or”. La ciutadania que vota està realment tipa d’aquests polítics que els governen.

La recuperació de la memòria històrica.

En la Presentació del llibre de Rafel Bruguera i Batalla, Antoni Puig “Tonet”, barber, àcrata i savi (CCG Edicions, Girona, juny 2010), esmentat en el post anterior, l'escalenc Pere Guanter i Subirà, nascut a la primera meitat de la dècada dels cinquanta, dóna una excel.lent visió de les coses que marcaven (ell en diu “instàncies educatives") els nens i les nenes de la societat catalana de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Seguidament parla també de la “recuperació de la memòria històrica” i en dóna una visió ben personal.
A continuació podeu llegir, copiada literalment, part de la Presentació de l’esmentat llibre (pàgs. 7-10).

A finals dels anys 50 i principis dels 60 les nenes i els nens de l'Escala teníem quatre “instàncies educatives”.
La família extensa, patriarcal i monògama, que en general estava plena de por i que els grans, quan parlaven de la guerra, baixaven la veu o manaven els petits a jugar.
L’Escola nacional franquista, amb consignes clares de presentar una història d’Espanya plena de cabdills providencials, que començava amb Viriato, “el pastor lusitano”, continuava amb el rei visigot Wamba, els Reis Catòlics, Felip II, etc. i que presentava el general Primo de Rivera com una mena de Joan Baptista, precursor del “Generalíssim Franco”, “la espada más limpia de Occidente”, que era la síntesi i la culminació de tots els cabdills anteriors. Una mena de messies que havia salvat Espanya de forma definitiva. Se sobreentenia que si hi havia salvadors era perquè apareixien de tant en tant traïdors i enemics de la pàtria, dels quals els cabdills ens salvaven “por la gracia de Dios”.

La tercera font d’educació era l’església catòlica, apostòlica i romana, la qual ens havia de preservar del pecat, de les ires del Senyor i del mal en el món, introduït per una estranya parella anomenada Adán i Eva. El sistema era molt modern, transversal i precursor del treball en xarxa. De tal manera que un càstig a l’escola es podia doblar fàcilment en el sí de la pau familiar. En la mateixa línia de treball en xarxa, es produïa sovint el cas que si el diumenge t’escapolies de la missa obligatòria, el dilluns a primera hora del matí el “maestro nacional” prenia les mesures pertinents perquè no es tornés a repetir.
El quart instrument de socialització era el carrer. Llavors sense semàfors, ni esquenes d’ase i en prou feines amb uns quants 600. Aquest era més perillós i incontrolable i a vegades el que t’havien dit els tres anteriors no coincidia amb el que t’explicaven “pel carrer”. Començant perquè els reis no venien de l’orient, ni els nens amb cigonya i es podia acabar amb temes sexuals o polítics que es podien tornar perillosos per la moral i la por imperant. Però en general s’havia fet un bon treball preventiu. Els enemics locals de la pàtria eren morts, empresonats, exiliats o patint un inacabable i silenciós exili interior. Els vencedors de la guerra, passades les eufòries dels anys 40 i després dels resultats de la segona guerra mundial, havien dissenyat una política de baix nivell ideològic que no provoqués els ànims de les potències guanyadores de la guerra, i havien dissenyat una política basada en el silenci, destinat a anar despolititzant la població i s’havien centrat en el desenvolupament econòmic i en “el estado de obras” coronats pel Pla d’Estabilització de l’any 1959. Tot això amanit per la falta de llibertat de premsa, de manifestació, de reunió, de pluralitat política, etc.

En aquest context era difícil que algú “recuperés” la memòria i encara més que socialitzés el seu saber de la història recent. No era impossible, però sí difícil traspassar les diferents cortines de por i silenci que s’havien implantat en la societat.
El concepte de “recuperació de la memòria històrica” sempre m’ha semblat un eufemisme, i com a eufemisme a darrera s’hi amaga un concepte o una realitat de la qual encara es té por, es desconfia o és considerat un tabú. Quan diem “recuperar la memòria històrica” no ens referim a recuperar la memòria de tota la història, ens referim a una part molt concreta de la nostra història i de la nostra memòria. La part que va del 1936 al 1939, la guerra civil espanyola i a tots aquells fets foscos, poc explicats, que encara aixequen passions mal dissimulades. I sobretot hom es refereix als morts no reconeguts, encara enterrats a les cunetes o al costat dels cementiris.

Per què 70 anys després encara s’ha d’anar amb subterfugis? La guerra civil és una tràgica experiència que un poble no pot pair fàcilment. Des de 1939 fins a 1975 el règim va optar per una política de silenci repressiu. La transició també va optar per un silenci consensuat (a vegades covard) perquè fos possible l’establiment de les institucions de l'Estat. Només quan s’ha estat a prop dels 70 anys de la finalització de la guerra, ha estat possible obrir el debat de forma més extensa, sense tanta por. S’ha fet una llei anomenada de la Memòria Històrica. S’han oficialitzat associacions de familiars de víctimes de la repressió de la postguerra. S’ha denunciat que encara hi ha moltes víctimes que no han tingut un enterrament i un reconeixement dignes. També s’han obert foses comunes. Tot plegat encara amb moltes prevencions i amb conseqüències imprevistes. Quan escric aquesta presentació un jutge està a punt de ser encausat per haver obert una investigació sobre els morts de la postguerra. (...)

Causes de la Guerra Civil espanyola.

Avui fa setanta-cinc anys que va començar la Guerra Civil espanyola a Catalunya, un conflicte bèl•lic que va enfrontar dues Espanyes molt diferents durant tres anys, que va deixar el país econòmicament, materialment i humanament arrasat, i a Catalunya, sense institucions polítiques i socials pròpies, sense drets de cap mena, i amb la prohibició expressa de fer ús de les seves senyes d’identitat (llengua catalana, senyera, sardana...).
A Catalunya la Guerra Civil espanyola va esclatar el 19 de juliol de 1936, que era un diumenge. El dia anterior, 18 de juliol, havia esclatat a Madrid i a la majoria de capitals de província espanyoles, i el divendres 17 de juliol, a les guarnicions militars del Marroc.

L’aixecament va fracassar a Barcelona per la resposta contundent de les milícies populars organitzades pels partits polítics i sindicats d’esquerres, que recolzats per les forces de seguretat fidels a la República (Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra), van prendre les armes i van derrotar els militars sollevats.
A Madrid els militars sollevats contra el govern elegit democràticament pel poble espanyol cinc mesos abans també van ser derrotats. Les capitals de província més avançades econòmicament i socialment (com van ser els casos de les tres províncies del país Basc, les quatre catalanes, Astúries, Santander, les de València, etc.), es van mantenir fidels a la legalitat republicana. En canvi, a les províncies més agràries i més endarrerides econòmicament i socialment (com les províncies de Galícia o de Castella-Lleó) els militars s’hi van imposar.

Quan es parla de les causes, dels motius, d’aquesta guerra civil sempre s’esmenten sense variar gaire:
- La crisi política: el sistema d’alternança dels partits polítics de la Restauració havia fracassat i havia bloquejat qualsevol possibilitat d’avançar cap a una societat democràtica i moderna;
- La por de l’oligarquia i de les classes dominants espanyoles al contagi de la revolució soviètica i l’anarquisme;
- El poc encert polític d’Alfons XIII, que va voler dirigir l’Estat fent i desfent governs. El 15 d’abril de 1931 va abandonar Espanya, tres dies després de les eleccions del 12 d’abril i un de proclamar-se la Segona República (14 d’abril);

- L’exèrcit va ser la mà executora de l’aixecament del 18 de juliol de 1936, en especial els caps i oficials africanistes educats exclusivament amb la missió de salvar a Espanya dels seus enemics interiors;
- L’Església, que no volia perdre les seves prerrogatives, també va col•laborar en la radicalització del conflicte. El fort moviment anticlerical a Espanya va acabar en un bany de sang, amb milers de víctimes, en una persecució religiosa mai viscuda fins aleshores;
- L’organització territorial que va donar la República, amb l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya i del País Basc, va fer que una bona part de la societat espanyola es posés en contra del govern republicà i veiés perillar la “sagrada unidad de España”. L’exèrcit mai va veure, ni ha vist, amb bons ulls la concessió de les autonomies:

- La República va posar en marxa una sèrie de reformes importants, democràtiques i modernes, animada per les classes populars urbanes, que van acabar provocant l’enfrontament entre les dues Espanyes de sempre. Tal com escrivia Antonio Machado a Campos de Castilla:
Ya hay un español que quiere // vivir y a vivir empieza, // entre una España que muere // y otra que bosteza. // Españolito que vienes // al mundo, te guarde Dios. // Una de las dos Españas // ha de helarte el corazón.

- En el si de la República hi havia dues tendències. Una, la formada per intel•lectuals i professionals, advocava per les reformes agrària, social, religiosa, industrial i política. L’altra, formada pels socialistes, pretenia unes reformes més radicals. Les forces moderades d’una part i de l’altra van acabar perdent la partida. Incapaç de controlar l’ordre públic, el fracàs de la República estava cantat i es va accelerar la deriva caps als extrems que no van dubtar en emprar l’ús de la violència.

Un dels aspectes de la Guerra Civil espanyola que sempre m’ha costat entendre és l’assassinat de la gent del poble pels mateixos habitants de la localitat o de la comarca d’ideologia contrària. Puc arribar a entendre-ho pel que fa a les grans capitals i ciutats; però en els pobles petits, fins i tot, molt petits, com poden ser el cas de les petites poblacions dels Pirineus o de l’interior més pobre de Catalunya, no ho entès mai.
Em costa endevinar perquè en poblets de 100, 200, 300 habitants es van assassinar aleshores 10, 15, 20, 30 persones per qüestions ideològiques, polítiques, socials i/o religioses. En aquestes zones, al juliol de 1936, la ignorància i l’analfabetisme eren la nota dominant. No hem de pensar, per tant, en grans raonaments polítics o grans ideals, o coneixements especials i coses per l'estil.

¿Què va portar aquella gent a matar als seus conciutadans, amb els quals segurament de petits havien jugat junts i potser havien anat a l’escola durant uns pocs anys, coincidit a la mateixa classe o a les hores d'esbarjo, i alguns devien haver fet la comunió plegats, o amb els seus germans o les seves germanes, o deurien haver organitzat i gaudit de les Festes Majors i de farres diverses i, fins i tot, alguns potser tenien relacions de parentiu entre ells?
Què els va portar a matar-se entre ells, amb tot l’odi i el fanatisme que es pot portar a dins? No ho sé. No trobo ni he trobat mai cap explicació de per què va ocórrer. Tanmateix, va passar, sens dubte.

Ara fa un any aproximadament vaig fer una conferència sobre la guerra civil espanyola en un poblet rural i petitet situat ben bé en el cor de l'Alt Empordà. Els organitzadors de l'acte em vam suggerir que potser agradaria que donés una visió més militar del conflicte (batalles, generals i oficials destacats dels dos bàndols, moviments de tropes, evolució de la guerra...) i no entrar en temes complicats i que poguessin dur a discussions i malentesos.
Així vaig fer-ho. L'audiència que va assistir-hi, prop de cent persones, era majoritàriament d'una edat compresa entre els cinquanta i els setanta anys. La conferència va despertar interès, va haver-hi un col.loqui final i, fins i tot, va haver-hi gent que es va quedar, ja acabat l'acte, a parlar amb mi per fer-me preguntes, aclarir dubtes i fer aportacions personals.

Recordo que un senyor em va comentar que la rivalitat entre els dos bàndols va acabar en guerra i va acabar com va acabar pels assassinats de religiosos (capellans, bisbes, frares, monges i catòlics) per part dels repubicans durant els primers mesos. Segons aquesta persona, una de les de més edat que va assistir a la xerrada, si no s'arriben a produir els assassinats de religiosos i catòlics i la crema d'esglésies, l'assumpte no hagués acabat en guerra civil i la vida política de la Segona República hagués transcorregut amb més normalitat.

Jo sóc de l’Escala. Recentment el socialista Rafel Bruguera, exalcalde del municipi i exsenador a Madrid, ha publicat una monografia sobre un anarquista escalenc desconegut (Rafel Bruguera i Batalla, Antoni Puig “Tonet”, barber, àcrata i savi, CCG Edicions, Girona, juny 2010) i que va ser un dels homes de la població que, durant els primers mesos de la Guerra Civil, va portar a terme represàlies terribles contra alguns dels seus conciutadans, ja fos per la seva ideologia política de dretes i/o conservadora o per les seves fortes creences religioses (catòlic).

El 22 de juliol de 1936, pels volts de les dues de la tarda, un grup d’exaltats de la població va anar a omplir bidons de gasolina, els va portar a l’església, va abocar el líquid en el seu interior i la van encendre. L’església de l’Escala va cremar. Al dia següent van repetir l’operació i l’altre també.
En l’esmentat llibre de Rafel Bruguera s’explica com es va produir la crema de l’Església, el monument més important de l’Escala, que es va constuir al segle XVIII i va ser inaugurada el 4 d’octubre de 1739.
“Era la tarda. Un grup de pescadors eren a la platja, al cafè, i escoltaven un discurs d’en García Oliver que donaven per ràdio. En un moment donat, exaltats ja els ànims, García Oliver fa una recriminació que semblà que anava dirigida a aquests pescadors.
- I tu, què fas aquí parat? No te’n dónes vergonya. No saps que l’Església encara no ha cremat? (...)
No faltava res més per acabar d’enardir els ànims. Decidits es posen a complir allò per què se’ls recriminava (...) " (pàgs. 166-167)

Tal com escriu Rafel Bruguera en la monografia esmentada anteriorment:
La responsabilitat que va poder tenir Tonet Puig en la crema de l’església de la seva vila, bé participant-hi directament, bé com a ideòleg, és un tema molt controvertit. Hem trobat veus que, efectivament, ho afirmen. Ens inclinem a pensar, però, que ell no hi va tenir cap implicació (...) (pàg. 171)

S’ha de tenir present que en aquest llibre la figura d’en Tonet Puig hi és bastant lloada i en els seus punts més controvertits i/o discutits l'autor adopta una postura ambigua o senzillament no els esmenta; els passa de llarg. No per cap altre motiu sinó perquè en Tonet Puig era l’avi d’en Rafel Bruguera i, per tant, ell no és ni pot ser mai un observador-narrador imparcial.
Potser caldria ara una versió diferent de la vida d'en Tonet Puig que expliqués allò que aleshores va fer realment, sense tenir la voluntat d'amagar res, talment com si haguessin transcorregut, no setanta-cinc, sinó dos-cents anys.
I encara caldria una tercera versió que aglutinés les dues anteriors i aportés veritablement imparcialitat a la figura d'aquest personatge sobre el qual, a la població, hi ha encara avui uns corrents maniqueistes d'opinió bastant radicalitzats.

4. La meva operació de la vàlvula del cor.

El dimecres, 15 de juny, passat el migdia, vaig arribar a la clínica Sagrada Família, de Barcelona, traslladat des de l’Hospital Josep Trueta, en ambulància i acompanyat dels dos que sempre hi van (xofer i acompanyant) i d’un infermer del Trueta, especialment posat per atendre’m i estar a la meva disposició. A quarts de quatre de la tarda el doctor Canales em va comunicar que l’endemà, vers el migdia, el doctor Castro m’operaria per segona vegada. Des de l'arribada a la clínica Sagrada Família, encara no m'havien fet cap prova i ni el doctor Canales ni el doctor Castro m'havien analitzat; però sí que ambdós havien revisat tota la documentació que havíem portat del Trueta i les proves que m’havien fet a Girona.
El doctor Canales em va explicar que m’obririen de nou per tal de fer una “finestra” més àmplia per poder treure els líquids emmagatzemats al pericardi i que m'oprimien el cor. L’obertura aquesta vegada seria més petita, d’uns deu-dotze centímetres de llargària enfront de la primera que devia ser de més d’un pam, d’uns 25 cm aproximadament. Em va explicar els motius de l’operació i els riscos que hi havia, com en qualsevol altra, i més aquesta si era en el cor. Igual que en la primera operació em van fer signar tres documents: un, donant permís per l’operació; un altre, pel qual se m’havia informat dels riscos que comportava; i un tercer, pel qual acceptava la transfusió de sang si és que era necessària.

Durant la tarda em van fer tot tipus de proves, preparatòries per a l’operació, i no em van deixar cansar ni moure massa. L’endemà al matí, sense esmorzar ni dinar ni beure res, vaig esperar pacientment que em vinguessin a buscar per portar-me al quiròfan. No van venir fins a quarts de dues, gairebé les dues. Em van baixar en camilla a la primera planta que és on estan ubicats els quiròfans. Un cop allà em van anestesiar. Devia faltar poc per a les dues. A tres quarts de tres em vaig despertar encara al quiròfan. L’operació havia durat uns 45 minuts i havia anat bé, segons em va dir el doctor Castro allà mateix. Seguidament, em van passar a una avantsala, on hi vaig romandre per espai d’una hora, sempre vigilat per una amatent infermera, per tal d'acabar de recuperar-me i de despertar.
Passades les quatre em van pujar a l’habitació (la 518) i vaig passar la tarda relativament tranquil i, a estones, endormiscat. Cap al tard em van venir uns dolors molt intensos al pit, a la zona del cor que m’havien operat. Els dolors van arribar a ser molt potents, gairebé com mai al llarg de la meva vida havia arribat a sentir en cap part del cos. Em van donar tota mena de calmants i medicaments, però no em passaven, ans al contrari. Van venir diversos metges; fins i tot, el doctor Castro, que va ser qui em va calmar més i em va fer entendre que havia d’aguantar, que era normal que sentís aquells dolors tan intensos, però que no eren del cor ni del seu mal funcionament, sinó conseqüència de l’operació i de tot el que havien posat, tret i remenat. Van ser unes quatre hores terrorífiques, amb dolors profunds i nàusees (vaig arribar a vomitar sobre mi mateix). Finalment, a quarts d'una de la nit, els calmants van començar a fer efecte i vaig poder dormir-me.

L’endemà em vaig trobar millor i cap a les set de la tarda ja em vaig llevar i vaig menjar assegut. Les coses semblaven que anaven bé i el divendres de la mateixa setmana em van treure el drenatge dels líquids. Les perspectives eren bones i tot feia pensar que aviat abandonaria la clínica amb el problema arranjat.
El dimarts em van fer una ecocàrdio per veure com tenia el tema dels líquids. En tornava a tenir i molts; a més, s’havien format d’una manera molt ràpida. El doctor Canales em va dir que ho comentaria amb el doctor Castro i que, a la tarda, em diria quelcom. Abans de les quatre, el doctor Canales va venir a la meva habitació i em va comunicar la mala notícia: havien d’operar-me de nou. Haig de reconèixer que va ser un cop molt dur; em va costar una mica reaccionar, però vaig decidir continuar endavant, fos com fos. D’aquesta me n’havia de sortir, per mi i pels meus.

Seguidament em va explicar com seria la tercera operació. Em farien una obertura més àmplia, tant com la primera, i em col•locarien uns drenatges més grans per tal de treure els líquids del pericardi. El doctor Canales em va comunicar que havia d’avisar a la meva família i que havien de ser a la clínica el dimecres, a les 8,30 del matí. Es tractava d’explicar-los com estava el tema, què s’estava fent, les possibles solucions i els riscos que corria a cada intervenció.
L’endemà, dimecres 22 de juny, em van tornar a operar. Aquesta vegada em van fer esperar. No va ser cap al migdia com havien dit, sinó cap a les vuit del vespre, degut a unes urgències fora de la clínica que li van sorgir al doctor Castro. L’operació va durar unes dues hores. Em vaig despertar al quiròfan prop de les deu de la nit. Quinze minuts després em van traslladar en camilla a la UVI de la clínica, on hi vaig romandre sis dies.

Aquí els doctors em van explicar què havien fet: havien obert un forat més gran, m’havien tret els líquids del pericardi (1,2 litres) i havien tallat transversalment per dues bandes la seva membrana per tal que no tornés a emmagatzemar els líquids que produïa i els deixés anar pel cos, que els acabaria assimilant i eliminant. Segons ells, era la solució definitiva; a partir d’ara ja no podria tornar a guardar líquids al pericardi i, per tant, s’impedia que constrenyessin i ofeguessin el cor. Pel que vaig poder veure dos dies després d’aquesta tercera operació, l’obertura que m’havien fet era tan llarga com la primera i al mateix lloc; però en aquesta ocasió no la van cosir per dins, sinó que van posar-hi grapes. Unes grapes petites i fàcils de treure, segons em van dir, que formaven com una cremallera continua al llarg de la ferida. Una trentena de grapes, en total, em va semblar.
Vaig romandre sis dies a la UCI de la clínica, com sempre molt ben atès, amb moltes proves i amb una infermera totes les hores del dia a la meva disposició. El dimarts, 28 de juny, em van treure els drenatges, i, després de dinar, em van traslladar novament a planta (habitació 506). Aquí vaig millorar ràpidament i el doctor Canales, el divendres, em va comentar que la setmana següent, sense confirmar-ne el dia exacte, em donarien d’alta. El dilluns, 4 de juliol, a la tarda, em van fer l’ecocàrdio. De seguida, vaig veure i sentir que les coses no anaven prou bé: una altra vegada havia produït molts líquids, que no m’oprimien el cor, però que m’omplien part de la caixa toràcica.

El doctor Canales em va dir que li tocava decidir al doctor Castro. Ell era el cap del gabinet de cardiologia de la clínica, qui m’havia operat i qui tenia la responsabilitat. Era ell qui havia de decidir sobre mi. Em va dir que el dimarts, a la tarda, el doctor Castro vindria a la meva habitació, m’explicaria com estava la situació i la determinació que hauria pres.
De moment, el doctor Canales em va enviar a l’habitació sense poder sortir-ne (i sense poder donar les voltes pel passadís de la planta, tal com havia fet els darrers dies) i van tornar a realitzar-me tota mena de proves. El dimarts, al dematí, em van realitzar un TAC (ressonància magnètica) a la caixa toràcica per poder veure bé la situació general. Al final el doctor Castro no va venir. Sí que va tornar el doctor Canales. Tot restava igual.
El dimecres em van augmentar considerablement la medicació per tal de reduir la inflamació i la proliferació de líquids. Cap al tard, finalment el doctor Castro em va visitar. Ja havia vist totes les proves que m'havien fet i l'informe sobre el meu estat. Em va comentar que ell no era tan pessimista com el doctor Canales i que la tercera operació que m'havia fet era bastant definitiva en aquest aspecte. Després d'analitzar-me detingudament, em va dir que no hi havia cap problema perquè sortís de la clínica aquesta mateixa setmana. Concretament, em va dir que el dissabte o el dilluns de la vinent em donarien d'alta.

Tanmateix, no va ser així. El divendres em van fer totes les proves i van tornar a trobar líquids, especialment a la part de darrere del cor, de difícil accés i a on no podien arribar. El doctor Canales, a la tarda del divendres, em va notificar que havia de romandre uns dies més a la clínica, sense voler-ne posar límits, i continuar amb la medicació, tot esperant que els líquids es reduïssin i el problema s’arrangés.
El dilluns,11 de juliol, el doctor Canales em va fer saber que el doctor Castro, durant el dia, pujaria a veure’m i parlaria amb mi; que vindria amb un altre cirurgià, aquest de caixa toràcica, el doctor Moya, i entre ambdós decidirien allò que calia fer en el meu cas. Parlaven de la possibilitat d’una quarta operació. Tanmateix, el dimarts 12 de juliol el doctor Castro em va confirmar que el dijous em donarien l’alta. Segons ell, els líquids que encara tenia eren residuals i ja els acabaria eliminant amb la medicació i evacuant (pixant) molt.

Efectivament, el dijous, 14 de juliol, a les 10 del dematí, tres mesos després de la primera operació, vaig sortir de la clínica per anar a casa. Primer a Esparreguera, el poble de la meva dona i de la meva cunyada, i més endavant a Girona i a l’Escala, ja al mes d’agost. El mateix dijous, de seguida, vaig notar que estava molt feble i amb les cames que no m'aguantaven.
Tenia una llarga recuperació davant meu després d’haver estat ingressat durant dos mesos i mig, de tres operacions i d’haver-me aprimat prop de 20 kg. Calia recuperar forces i tornar a la normalitat com més aviat millor, amb l'esperança de no tornar a recaure amb el tema dels líquids.

Els atemptats d'Al-Qaida i els seus efectes.

Al-Qaida (en àrab: القاعدة, al-Qā‘ida: ‘la base’) és una organització paramilitar, gihadista, que empra pràctiques terroristes i es planteja com un moviment de resistència islàmic. El seu fundador, líder i màxim col.laborador va ser Ossama bin Laden, un multimilionari d’origen saudí que va estudiar Religió i Ciències Econòmiques a la universitat del rei Abdul Aziz.
La seva estructura oganitzativa basada en cèl.lules de militants i xarxes clandestines, molt semblant al modus operandi dels càrtels de narcotraficants, li ha domat una mobilitat molt àmplia d’acció i una gran dificultat per desarticular-la.

Entre l’agost de 1988 i finals de 1989 Ossama bin Laden va crear una xarxa terrorista internacional coneguda com Al-Qaida, que consistia, majoritàriament, en militants musulmans que Bin Laden havia conegut a l’Afganistan, com el seu lloctinent Ayman al-Zawahirí. El grup pressumptament va finançar i organitzar diversos atacs per tot el món, com, per exemple, la detonació de cotxes bomba contra blancs nordamericans a l ‘Aràbia Saudita el 1996, l’assassinat de turistes de turistes el 1997 i els atacs amb bomba a les ambaixades americanes de Nairobi (Kènya) i Dar es Salaam (Tanzània) el 1998, que van acabar amb la vida de 224 persones i milers de ferits.

El 1994, després que el govern saudí confisqués el seu passaport acusant-lo de subversió, Bin Laden va fugir a Sudan, on se l’acusa d’haver organitzat camps d’entrenament terroristes i d’on va ser expulsat finalment el 1996. Va tornar a l’Afganistan, on va rebre la protecció dels talibans, aleshores la milícia governant en aquest país.
Entre 1996 i 1998, Bin Laden va emetre una sèrie de fàtues (“decrets religiosos”) declarant una guerra santa ("gihad") contra els Estats Units, a qui va acusar, entre altres coses, de saquejar els recursos naturals del món musulmà i d’ajudar i incitar als enemics de l’Islam. Va tenir milers de seguidors per tot el món, en llocs tan diversos com Aràbia Saudita, Iemen, Líbia, Bòsnia, Txetxènia i les Filipines.

El primer atemptat important d'Al-Qaida va tenir lloc el 1993 quan una camioneta va explotar a l’aparcament del World Trade Center de Nova York; va haver-hi sis morts i gairebé mil ferits. Poc després, el 1996, va haver-hi altres atemptats contra instal.lacions militars dels Estats Units a l’Aràbia Saudita. Dos anys més tard, el 1998, van atacar les ambaixades dels Estats Units a Nairobi (Kenya) i Dar es Salaam (Tanzània) i van provocar més de dues-centes víctimes, com ja s'ha comentat.
Però els atemptats més terribles per la seva espectacularitat i per l'elevat nombre de víctimes van ser els que van tenir lloc als Estats Units l’11 de setembre de 2001. Ens referim als atacs contra les anomenades Torres Bessones a Nova York i contra el Pentàgon a Washington. Aquests atacs terroristes es van dur a terme amb la utilització de diversos avions civils que, plens de civils i pilotats per suïcides, es van estavellar contra els edificis esmentats i van provocar els atemptats terroristes més mortífers fins llavors, ja que hi van morir gairebé tres mil persones.

Confirmada l’autoria de l’atemptat per Al-Qaida, la resposta dels Estats Units va ser atacar aquesta organització a les bases de l’Afganistan (octubre del 2001), on se suposava que hi havia el líder principal, Ossama bin Laden. Aquest atac, que va comptar amb el suport de l’ONU, va significar la invasió del país per tropes nordamericanes i britàniques, amb el suport d’una aliança tribal afganesa –l’Aliança del Nord-, enemiga dels talibans. En un mes, el règim talibà de l'Afganostan va caure i les bases d’Al-Qaida en el país van desaparèixer. Tanmateix, els seus líders, els principals, no van ser capturats.
La invasió de l’Afganistan va servir per destruir el règim talibà, però no per anul.lar l’organització terrorista. Durant els anys següents Al-Qaida va continuar duent a terme atemptats, la majoria en països musulmans, com Indonèsia. Kenya i el Marroc.

La invasió de l’Iraq pels Estats Units el 2003 va contribuir a vigoritzar Al-Qaida, que va utilitzar aquesta guerra com a excusa per justificar els seus atemptats, tant a l’Iraq com a la resta del món.
En aquest marc, els atemptats massius es van estendre a Europa, i van afectar especialment als països que mantenien tropes a l'Iraq. Els horribles atemptats de Madrid el març del 2004 (11-M, on van morir 191 persones i 1858 van resultar ferides) i de Londres el 7 de juliol del 2005, amb més de 50 morts, en són els exemples dram+atics i mortífers. També van intentar atacs, fallits, a Barcelona i Alemanya, a més d’amenaçar països com Itàlia i Àustria.
L’11 d’abril de 2007 el braç armat d’A-Qaida al Magrib va perpetrar un atemptat a Alger (Algèria), deixant almenys 24 morts i 222 ferits. Aquest mateix dia Al-Qaida es va atribuir els atemptats perpetrats el 10 d’abril de 2007 a Casablanca (Marroc).

Mort d'Ossama bin Laden. Onze anys després de l'atemptat de Nova York, l’1 de maig de 2011, el president dels Estats Units Barack Obama va anunciar que el líder Osama bin Laden havia mort al Paquistan (a Abottabad, a 80 km d'Islamadab, al nord del país) en un operatiu militar nordamericà portat a terme per un escamot especial d'elit.

El terrorisme internacional. Al-Qaida.

El terrorisme és un fenomen històric antic, divers i complex. La definició d’aquest concepte ha comportat certs problemes, ja que depèn molt de la posició ideològica i política de qui el planteja. Fins i tot l’ONU encara no ha estat capaç d’elaborar una definició de validesa universal que sigui acceptada per tots els estats membres.
No obstant això, la majoria de definicions que intenten explicar aquesta qüestió incideixen que es tracta de formes de violència que s’exerceixen sobre la població civil amb l’objectiu d’atemorir-la per aconseguir uns objectius polítics o ideològics.

L’aparició del fenomen terrorista se sol manifestar sempre en un context determinat per dues circumstàncies: la presència d’una minoria fanatitzada contrària al sistema polític vigent i disposada a matar per canviar-lo, i l’existència d’una asimetria de forces militars i/o policials. Aquesta gran diferència de recursos impedeix que el conflicte adquireixi la forma tradicional d’una guerra.
Per analitzar el terrorisme, cosa que no significa justificar-lo, cal conèixer els possibles factors que n’expliquen l’aparició. No convé oblidar, però, que aquest fenomen és complex i que cada grup terrorista presenta peculiaritats pròpies. Entre aquests factors podem assenyalar:

- El factor ideològic, que ha estat considerat fonamental. Els processos d’adoctrinament ideològic o religiós resulten claus per comprendre la motivació del grup terrorista, especialment quan aquests grups es desenvolupen en un context acrític o fanatitzat.
- L’existència d’un marc social i econòmic deprimit ha estat un altre element afavoridor del fenomen terrorista. Però té una importància secundària, ja que, en general, la majoria dels dirigents terroristes provenen de les classes mitjanes o altes. Més que la pobresa en si, hi ha influït la manca de perspectives i les injustícies socials, que afavoreixen la captació de membres per part de les organitzacions terroristes.
- L’existència de conflictes previs o de greuges històrics, reals o imaginaris serveix per justificar, als ulls dels membres del grup, la utilització de mitjans terroristes per combatre els qui són els causants hipotètics.
Finalment, l’absència de democràcia i llibertats afavoreix l’aparició d’aquests grups, perquè es dificulta la possibilitat de contrastar idees. Al mateix temps, la manca d’opcions polítiques lliures serveix per justificar l’ús de la violència com a mètode de canvi polític. No obstant això, també hi ha molts grups terroristes en països democràtics.

Malgrat que ha estat en les darreres dècades quan aquest fenomen ha assolit més rellevància per l’espectacularitat d’algunes accions i pel nombre elevat de víctimes que ha provocat, el terrorisme no és recent. La pràctica de l’assassinat del suposat enemic fora del camp de batalla i per sorpresa és summament antiga. I hi ha molts exemples històrics de grups polítics o religiosos que van utilitzar mètodes que avui serien qualificats de terroristes.

La primera manifestació moderna del terrorisme va aparèixer de la mà de sectors anarquistes europeus. Entre finals del segle XIX i principis del XX alguns anarquistes que van provocar atemptats terroristes a Espanya, Itàlia, Rússia, els Estats Units o França. La majoria d’aquests atemptats anaven dirigits contra personalitats polítiques (reis, polítics, empresaris o militars), però altres vegades es va atemptar contra actes socials multitudinaris: processons, desfilades, la borsa, teatre, etc.
En la dècada dels seixanta i setanta del segle XX van reaparèixer a Europa nous grups que van utilitzar el terrorisme com una arma política. La majoria obeïen a dos tipus de motivacions: reivindicacions de tipus polític protagonitzades per l’extrema esquerra (com les Brigades Roges italianes o la Fracció de l’Exèrcit Roig, a Alemanya) i reivindicacions de tipus nacionalista (com les del grup IRA a Irlanda del Nord o l’FNLC de Còrsega).
Alguns grups reuneixen les dues motivacions. És el cas d’ETA a l’Estat espanyol, que manté una reivindicació nacionalista i una ideologia d’extrema esquerra. Paral•lelament va sorgir, en la mateixa època, un terrorisme protagonitzat pels palestins en la lluita contra Israel. Aquests esdeveniments van servir per difondre l’ús del terrorisme com a instrument polític, atesa la notorietat i la difusió mundial que van tenir aquestes accions.

La desaparició dels blocs militars després de la caiguda del comunisme semblava anunciar l’inici d’una etapa de relativa tranquil•litat mundial. Però es va tractar d’un miratge. Als anys noranta van aparèixer els primers avisos que s’estava gestant una nova forma de conflicte. La novetat va consistir en el fet que un dels contendents no era un estat, sinó una organització formada per individus de procedències variades i que només tenien dos elements en comú: la fe islàmica fanatitzada i l’oposició a tot el que representava Occident. Aquesta organització es va anomenar Al-Qaida.
El sorgiment d’Al-Qaida va conformar el que s’ha anomenat terrorisme internacional o també terrorisme islamista. Podem definir aquest tipus de terrorisme en funció de dos criteris fonamentals: té la clara intenció d’atacar les bases del poder de l’àrea geopolítica dominant a escala mundial –i Occident, el capitalisme...- i ha estès les activitats per diversos països i espais geopolítics.

L’organització d’Al-Qaida es va originar a finals dels anys vuitanta a l’Afganistan, on, amb finançament i assessorament nord-americà i saudita, va servir per combatre els soviètics. Des d’allà es va expandir per altres països musulmans, com el Sudan, i va centrar les bases principals una altra vegada a l’Afganistan, quan aquest país era governat pels talibans.
Els elements més importants de la seva actuació i del seu pensament es poden resumir en els punts següents:

- La doctrina religiosa d’Al-Qaida s’inscriu dins un moviment religiós islàmic anomenat salafisme. Aquesta doctrina considera que l’Islam de la majoria de musulmans està contaminat per la idolatria i que cal tornar a la puresa de la primera generació de musulmans. La mitificació d’aquest moment inicial de la història de l’Islam els fa pensar que ells van interpretar encertadament el missatge de Déu.
- Una visió d'Occident com a origen del mal i de la idolatria. D’Occident prové la secularització i, de la seva aliança amb el sionisme, l’ocupació de terra musulmana. De fet, la utilització del problema palestí per legitimar els actes terroristes és constant en els missatges dels grups que conformen Al-Qaida.
- Com a conseqüència de tot l’anterior, Al-Qaida crida a la gihad, entesa aquí com a lluita armada, contra Occident.
- També és característica l’acceptació del suïcidi com a part de la lluita. Encara que l’Islam condemna el suïcidi, diverses fàtues han pretès assimilar la figura del suïcida amb el màrtir. Aquesta arma té una efectivitat terrorífica.
- Sens dubte, és un moviment antisistema (anticapitalista, antioccidental...), però no té cap projecte econòmic i polític per al futur.
- Ha sabut utilitzar els avantatges de la globalització i de les noves tecnologies per organitzar les xarxes i difondre els missatges.
- Busca provocar atemptats massius, generalment entre la població civil, per assolir el màxim de publicitat i presència als mitjans de comunicació.

Des de la dècada dels noranta del segle XX s’han anat succeint diversos atemptats que s’han pogut atribuir a aquest tipus de terrorisme.
En un proper post: Els atemptats principals d'Al-Qaida i els seus efectes.

Volem la Lliga Nacional Catalana i les Seleccions Catalanes.

L’altre dia vaig saltar quan vaig llegir al president del Sevilla queixar-se del repartiment de diners que fan les televisions amb una frase en què, més o menys, manifestava que “la Lliga de les Estrelles no era com la Lliga escocesa”. A veure, aquest home no té ni idea. D’acord que defensa els interessos del seu club, però sap on viu? Coneix el terreny que trepitja? Sembla que no, tot fa pensar que no, sentint-ho molt.
Anem per parts. La Lliga de futbol espanyola no és la Lliga de les Estrelles. Els únics clubs que tenen les estrelles són el Barça i el Reial Madrid. Els altres tenen jugadors més normals i corrents. Fins i tot, el club que podria ser el tercer classificat, el València, no en té; millor dit, els ha hagut de vendre en tenir molts deutes.

Els aficionats espanyols al futbol segueixen massivament el Barça i el Madrid. Així ho demostren les audiències televisives. Els altres equips interessen poc i és lògic. Per què? Perquè només hi ha, com a màxim, una mitja dotzena d’equips de la Primera Divisió espanyola que intenten jugar a futbol i que fan els possibles per donar espectacle i aconsegueir la victòria.
La resta, la gran majoria, tots juguen al mateix. Semblen calcats. Lluiten, corren molt, van a totes, mosseguen, amarrem fort a darrere per no cometre errades i esgarrapen allò que poden a davant. És un avorriment veure un encontre entre dos equips de la part mitjana de la taula o que ocupin els darrers llocs. No es veu gens de futbol, està tot ple de centrecampisme, de lluita i de batzegades. Només corren i corren. No intenten construir, sinó només impedir que el rival assoleixi res de positiu. No tenen cap interès en jugar a futbol, en fer futbol. Només els interessa el resultat. Per a ells, no perdre, o guanyar o perdre per la mínima, ja és un èxit que intenten justificar per tots els mitjans possibles.

Es pot considerar normal que un d’aquests conjunts classificats per la meitat o a finals de la taula facin pocs gols o mals resultats quan juguen contra els equips capdavanters. Però és que quan juguen contra ells o contra equips que ocupen una posició més baixa en la classificació fan els mateixos resultats. No per jugar contra pitjors equips fan més gols, millors resultats i practiquen millor futbol. I no ho fan perquè ells juguen a una altra cosa molt diferent al futbol.
Estic cansat de veure equips que només lluiten i corren i que no tenen intenció de practicar un bon futbol. És normal que els aficionats no vulguin pagar, o vulguin pagar poc, per veure'ls. L’espectacle que ofereixen és molt mins. La gent no és tonta.

Tanmateix, la frase del president del Sevilla Del Nido, el seu menyspreu envers la Lliga escocesa, m’ha tret de polleguera també per una altra cosa. A veure si aquest personatge surt del seu niu i se n’assabenta de quelcom.
Els dos equips capdavanters de la Lliga escocesa, el Celtic i el Glascow Rangers, són millors i capaços d’eliminar a la majoria de clubs de la Primera Divisió espanyola. Només estan lluny del seu abast el Barça i el Reial Madrid. El tercer, el València, ja passaria serioses dificultats i el resultat seria incert. La resta (Sevilla, Atlético Madrid, Bilbao) segurament que caurien contra aquests rivals, especialment contra el Celtic. S’hauria de veure què faria el Villa-real; seria una eliminatòria molt igualada i que es decidiria al final per petits detalls.

Per tant, no sé què vol manifestar aquest home amb aquest menyspreu per una Lliga que té dos equips amb força més prestigi europeu que el seu Sevilla. És cert que darrerament el club sevillà ha aixecat una mica el cap per Europa, però res comparat amb el Rangers i especialment amb el Celtic, autèntiques estrelles, amb un currículum europeu impressionant.
La majoria de clubs que formen la Primera Divisió espanyola de futbol fan riure. Ja no és com abans. Són equips sense categoria, sense trajectòria i sense futur. Una tercera part d’ells, d’aquí cinc o sis anys, no existiran engolits pels deutes. No és cap honor figurar en la Primera Divisió espanyola; més aviat és un despilfarro que s’acaba pagant car.

A mi m’agradaria més una Lliga Catalana com l’escocesa. Amb desplaçaments curts i amb aficionats que senten el color dels seus clubs de tota la vida, i que es desplacen amb els jugadors del seu equip a la majoria de partits. És un futbol més sentit i proper, de poble, com de casa; i molt més barat.
Una Lliga catalana de Futbol amb el Barça i l’Espanyol, el Girona, el Figueres, el Palamós i el Palafrugell, el Sabadell i el Terrassa, el Badalona, la Gramanet, l’Hospitalet, el Manresa i el Granollers, el Nàstic, el Reus i el Lleida, amb històrics com l’Europa, el Sant Andreu i el Jupíter; m’agrada més que no pas una Lliga espanyola amb equips sense trajectòria internacional o a la Primera Divisió, com el Rayo Vallecano, el Granada, el Llevant o el Getafe; o amb equips mediocres com el Racing, l’Sporting, el Màlaga o l’Osassuna, amb les úniques aspiracions de salvar la categoria; o com l’Espanyol, la Reial Societat, el Mallorca i el Saragossa que en tenen prou quedant per la part mitjana de la classificació. I encara sort que clubs com l’Hèrcules, l’Almeria, l’Extremadura, el Mèrida o el Numància han perdut, o van perdre, la categoria.

I la Lliga espanyola és molt més cara, amb uns fitxatges i unes il•lusions fora de mida, que no s'adiuen amb els mitjans reals dels seus clubs; amb unes plantilles gairebé sense pedrera, llevat d'unes poques excepcions honroses, i plenes de jugadors i entrenadors foranis; amb uns desplaçaments llunyans i sense possibilitats que els aficionats puguin seguir els seus equips amb facilitat; que han de pagar unes quotes de soci elevades i uns preus d'entrada altíssims quan tenen un visitant d'interès a casa; amb unes rivalitats entre les aficions que no s'entenen i que, massa sovint, porten a la radicalització i a la violència...
Ja s'ho faran; aquella no és la nostra Lliga.

Defenso la Lliga Nacional Catalana amb rotunditat, amb tots els ets i uts. Algú em dirà: Home, el Barça perdrà potencial. Tampoc tant, igual que el Reial Madrid. El FC Barcelona continuarà sent molt superior a la resta d’equips de la Primera Divisió espanyola; i només el Reial Madrid podrà estar-hi a l’alçada, com ara passa. Els altres clubs espanyols mai no podran assolir el nivell esportiu i econòmic del FC Barcelona.
El Reial Madrid també baixarà el seu nivell en no tenir a la seva Lliga un rival com el Barça. O creieu que els fitxatges que ha efectuat a les darreres temporades els ha fet perquè sí? No. Els ha realitzat per tal de superar el club blaugrana; i això l’ha portat a configurar una plantilla d’estrelles. Sense el Barça de rival no li hagués calgut. El Barça retroalimenta el Madrid i el fa més fort. Sense el Barça, el Madrid no seria tan potent perquè no li caldria per imposar-se a la resta d’equips de la Primera Divisió espanyola.

Vull seleccions catalanes. No hi perdem res i ho tenim tot a guanyar, a l’inrevés que Espanya. Catalunya té jugadors en els primers esports per formar una gran selecció nacional catalana, clarament superior a l’espanyola. En alguns esports, potser no; però en els més populars i practicats, almenys aquí, segurament que sí. Ho tenim tot a guanyar, perquè ara no guanyem cap medalla ni cap títol ni res perquè no sentim com a nostres les que guanyen les seleccions espanyoles.
A ells els passa el mateix amb els èxits esportius catalans. No els gaudeixen i no els senten com a propis. Per tant, l’evidència és clara. Volem seleccions catalanes per gaudir dels nostres èxits. Espanya no gaudeix dels èxits catalans, igual que nosaltres no gaudim dels seus. No hi sortim perdent res; només hi guanyem. Els èxits que obtindrem seran només nostres.
Espanya hi sortirà perdent perquè no guanyarà tantes medalles ni obtindrà tants èxits. I veurà com una nova selecció nacional, màxima rival en tots els terrenys, serà millor que la seva en alguns esports, els més practicats i famosos, i que la superarà clarament.

Per una Lliga Nacional Catalana, per les Seleccions Catalanes! Jo també les vull.

L'etiquetatge en català.

Estrasbourg, 7 de juliol de 2011. El Parlament Europeu finalment ha rebutjat votar l'esmena en defensa de l'etiquetatge en català. El document presentat pels eurodiputats catalans, que no ha prosperat, havia de protegir l'especificitat lingüística de Catalunya en el marc d'un llarg reglament per millorar la informació dels consumidors a través de l'etiquetatge dels productes alimentaris. La norma comunitària preveu etiquetar els aliments en una de les llengües oficials a Europa, entre les quals no hi ha el català. Aquesta amenaça ara vigent des del 1997.
La Unió Europea preveia ara ja feia 14 anys que els estats obliguessin a etiquetar en una llengua oficial d'entre les que determinen els estats. Ho feia amb la directiva 97/4/CE sobre etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris destinats al consumidor final. La normativa especificava això: "L'estat membre de comercialització del producte podrà, respectant sempre les normes del Tractat, disposar en el seu territori que aquestes mencions d'etiquetatge figurin com a mínim en una o diverses llengües que l'estat determinarà d'entre les llengües oficials de la Comunitat". La directiva del 2000, que reformava la del 1997, va conservar aquest redactat. La nova disposició deroga l'anterior del 2000 i, un cop no acceptades les esmenes dels eurodiputats catalans, conserva la mateixa previsió.

O sigui, a partir d’ara, els productes catalans no caldran que portin l’etiquetatge en llengua catalana, però sí que serà obligatori que la portin en castellà o en qualsevol de les altres llengües oficials de la Unió Europea. Després de tants anys de lluita per la normalització de la llengua catalana al nostre país i cercant el recolzament de les institucions europees per tal que fessin costat a les nostres aspiracions, aquestes ens han girat l’esquena i hem rebut un cop molt dur en aquest sentit.
I no solament això, sinó que aquesta normativa pot tenir unes conseqüències nefastes i decisives de cara al futur polític, d’ús i d’imatge, de la llengua catalana.

La llengua catalana és una de les llengües més antigues i usades d’Europa, i gaudeix d’un gran prestigi cultural. És una de les llengües romàniques que van evolucionar del llatí a partir dels segles VII i VIII, com el galaicoportuguès, el castellà, el francès, l’italià, el romanès i el retoromànic. Amb l’aparició de les Monarquies autoritàries al segle XVI es va anar imposant una sola llengua en molts Estats i les altres van ser bandejades a favor de les oficials.
A l’Estat espanyol, on hi conviuen quatre llengües oficials en el seu territori, només una és considerada plenament oficial en tot el territori. Les altres només ho són a les pròpies Comunitats Autònomes.

Aquí està la trampa. Es marginen les altres llengües a una cooficialitat que les margina i les ninguneja. A més, els mitjans de comunicació oficials són majoritaris en la llengua de l’Estat, cosa que encara els dóna més domini i extensió. I encara es queixen.
És la llengua catalana, i les altres llengües autonòmiques (el basc i el gallec), les que són totalment marginades i que han de lluitar amb tot allò que tenen a l’abast per sobreviure. I és que davant seu tenen un autèntic monstre, amb tot els mitjans al seu abast, amb tot el suport institucional i que sap jugar molt bé el paper de víctima innocent.

I ara, la Unió Europea. És allò que havíem dit: la llengua catalana queda sempre a expenses d’allò que fem els catalans. No rebem ni podem esperar ajudes d’enlloc ni de cap administració. Només cal remuntar-se al segle XVII, amb el rei Felip IV i el comte d’Olivares, el seu vàlid, i ja no ha parat des d’aleshores, amb episodis tan greus com els de després de la Guerra de Successió espanyola, a principis del segle XVIII, i la imposició del Decret de Nova Planta (1716); o durant els anys del franquisme (1939-1975), que es van convertir en un veritable intent genocida contra Catalunya, els catalans i la llengua catalana.
Tanmateix, Catalunya sempre ha ressorgit; i amb més força que mai. La voluntat dels catalans de ser ha reeixit sempre i ha quedat demostrada al llarg de la seva història davant els embats negatius que ha anat rebent, sempre d'Espanya.

Així com Catalunya i la llengua catalana han demostrat la seva capacitat de resistència i de supervivència de manera fehacient, no ha passat el mateix amb el castellà.
Hi ha qui considera que com la llengua castellana no ha hagut de lluitar ni de resistir i no ha vista amenaçada la seva existència; ans al contrari, ha estat ella qui s’ha imposat i anorreat les altres llengües; per tant, no té demostrada la seva capacitat de supervivència i diuen que li seria molt més difícil suportar els embats que la poguessin fer desaparèixer.

Ara, una llengua mil•lenària, com les de la resta de la Unió Europea, s’ha vist ningunejada per una resolució del Parlament Europeu. Una nació, sense Estat, també mil•lenària, s’ha vist també marginada per les decisions de la Unió Europea.
Fins quan? La Unió Europea és una institució històricament amb un trajecte curt: 25 anys. Li resta molt per fer. Manca unitat i ganes en els seus Estats membres. Hi ha voluntat, però el futur de la Unió és incert; i, actualment, amb la crisi econòmica, té seriosos problemes de supervivència, especialment en els països de la seva zona sud.

El català mereixia una consideració major, no solament per la importància de la llengua, sinó també pel tarannà i la projecció del territori que la representa: Catalunya. La llengua catalana, com a llengua d’un territori que forma part de la Unió Europea, hauria de ser oficial i protegit com les altres llengües, siguin oficials o no. No pot ser que hi hagi llengües de primera i de segona categoria. Per quin motiu? Per la seva importància? No. La justificació de què només pot ser oficial una llengua per cada estat membre és un argument fatu i buit de significat. És la llei de l'embut. Han de ser oficials totes les que hi ha: no unes, si, i d’altres, no. A sant de què? No ho entenem.
Si des de la Unió Europea s’impulsen tantes coses que tenen a veure amb la igualtat, la correspondència, el fair-play, no es pot fer el doble joc. I ara l’han fet. Des d’Espanya, els espanyols aprofitaran la normativa per bandejar l’etiquetatge en català. Començaran a sorgir lleis restrictives al respecte i intentaran anul•lar les que fins ara la Generalitat havia impulsat per a la normalització i la supervivència de la llengua catalana. S'està fent un pas endarrere important i ens tornem a col•locar a l’alçada dels nivells culturals de la dictadura franquista.

Una altra vegada, Catalunya, els catalans i la llengua catalana hauran de demostrar la seva capacitat de resistència i hauran de lluitar pels seus drets. Escrivim l’etiquetatge en català i en una altra llengua oficial de la Unió Europea que no sigui el castellà.
En català, sí, perquè és la llengua que entenem tots en el nostre país. L’altra llengua? Amb la del país on anem a vendre el producte, ja sigui en francès, anglès o alemany; però mai en castellà. Fins i tot, podem fer l’etiquetatge en anglès i en català de manera usual. Crec que seria correcte i que tothom l’entendria, ja que l’ús de l’anglès està molt estès i ara molta gent ja l’entén.

Veureu com si a Catalunya es fa aquest etiquetatge en català i en anglès, per exemple, que és legal segons la normativa de la Unió Europea, de seguida s’aixecaran veus de protesta des de l’Estat espanyol intentant prohibir-ho. Intentaran que els etiquetatges es facin de dues maneres: en castellà i en català; o en castellà i en anglès. Però, que sempre hi figuri el castellà. I és que són així.
En canvi, nosaltres volem que hi surti el català. I l’altra llengua tant se’ns en dóna. Segons la normativa de la Unió Europea estaríem dins la legalitat. Segur que no ens faran tornar una altra volta endarrere?

La projecció europea de Catalunya.

Els catalans, de sempre, hem tingut una projecció europea important, no solament ara, sinó al llarg de la nostra història. No hem fet com la resta de l’Estat espanyol, que s’ha reclòs sempre sobre si mateixa, fent-se més mesetariana, i no ha cercat la proximitat europea, tal com han fet els catalans.
En podem posat molts exemple. Des de les colonitzacions fenícia, cartaginesa i grega de l’Antiguitat, les quals van ocupar colònies mercantils a les costes de la Mediterrània peninsular, amb una especial incidència cap a les terres catalanes, fins a la invasió romana, que al segle III aC va entrar per Empúries (218 aC), va prosseguir per Tàrraco i des d’aquí es va expansionar per la resta de la Península amb campanyes progressives de conquesta posteriors que no van culminar fins al segle I aC.

La invasió dels visigots va arribar des del sud de França, que era on es van establir quan va caure el limes de l’Imperi romà. L’any 410 el rei visigot Ataülf va fundar el primer regne visigòtic al sud de França i part de Catalunya, amb capital primer a Tolosa i després a Bárcino (415). Més tard, els seus successors, al segle VI, es van expansionar cap avall i van establir la capital del regne a Toledo.
Els següents invasors de la península van ser els musulmans. Aquests no van venir d’Europa, sinó del nord d’Àfrica. Encara que aleshores fossin el poble amb la cultura més avançada del món i portessin avenços i progressos totalment desconeguts aquí, no eren europeus. Els àrabs van tenir una gran influència en la història, la cultura i en la personalitat de la resta de l’Estat espanyol, ja que van romandre a la Península durant vuit segles (des del 711, any de la seva invasió, fins al 1492, en què van ser expulsats pels Reis Catòlics), deixant una petjada enorme de la seva cultura i de la seva civilització.

En canvi, la incidència musulmana en terres catalanes va ser molt minsa, ja que, de seguida, en el mateix segle VIII, la meitat d’aquestes terres van ser reconquerides pels francs, que van establir-hi la Marca Hispànica de l’Imperi carolingi.
La conquesta carolíngia va obrir una altra vegada Catalunya a les influències europees durant un llarg període de temps, gairebé tota l’Edat Mitjana, durant la qual els catalans es van girar d’esquenes als interessos dels Estats de la Península ibèrica i, en canvi, van restar totalment oberts i relacionats amb Europa i els països i les illes de la Mediterrània.

Mentrestant la resta d’Espanya, els anomenats regnes cristians de l’Edat Mitjana, només van restar atents a la Reconquesta i a la política peninsular, tancats sobre si mateixos, sense cap mena d'obertura exterior.
Amb la fundació dels comtats catalans, a finals del segle VIII, encara depenents del reis carolingis, s’inicia la història pròpiament dita de Catalunya com a Estat i nació. Durant aquests segles fins a inicis del segle XV (1412, Compromís de Casp) els comtats catalans, especialment el dominant, el comtat de Barcelona, va seguir una política expansiva i de relacions amb el sud de França, Itàlia i tota la Mediterrània, on va aconseguir crear el famós imperi de la Corona catalano-aragonesa a la Baixa Edat Mitjana (segles XIII, XIV i XV), amb l’ocupació de territoris com el Rosselló i la Provença (fins a Marsella), al sud de França; el regne de Nàpols i de Sicília, a Itàlia, i l’illa de Sardenya; i els comtats d’Atenes i Neopàtria, a Grècia. A més, ja durant el regnat de Jaume I, al segle XIII, s’havia conquerit el regne de València (fins a Múrcia) i Mallorca (les Balears).

La situació va canviar a inicis del segle XV amb l’esgotament dinàstic de la casa del comtat de Barcelona i l’arribada de la Casa de Trastàmara (castellana, de la família reial de la Corona de Castella) a la corona catalana després del Compromís de Casp de l’any 1412.
A partir d’aleshores és quan Catalunya comença a girar-se, per primera vegada en la seva història, cap a la Península, es troba influenciada per la Corona de Castella i comença a intervenir en els afers peninsulars. Una sèrie d’enllaços matrimonials fan que, un segle més tard, a inicis del XVI, Carles I rebi la Corona de Castella i la Corona catalanoaragonesa, entre moltes altres possessions.

Els Habbsbug, els reis de la Casa d’Àustria que regnaran en la Monarquia Hispànica dels segles XVI i XVII, respectaran les diferències dels seus Estats súbdits que conservaran la independència de les seves institucions i de les seves lleis. Tanmateix, la política internacional imperialista de la Corona de Castella per tal mantenir les possessions europees de l'Imperi espanyol a Europa provocaran unes guerres contínues amb els Estats legítims d'Europa, que lluitaran pels seus drets i la llibertat de les seves terres, que no permetran que caiguin sota un jou estranger, i que acabaran portant a la fallida les finances dels monarques espanyols.
Durant tres segles les relacions de la Corona de Castella amb Europa seran de guerra, de la qual va sortir molt malparada en perdre tot el seu imperi europeu i entrant en una decadència absoluta de la qual ja no tornarà a sortir. Catalunya, la Corona d'Aragó, no voldrà participar en aquestes guerres imperialistes de la Corona de Castella i, per aquest motiu, es trobarà immersa en la Guerra dels Segadors a meitats del segle XVII.

No serà fins a l’arribada dels Borbons, a inicis del segle XVIII, que el els regnes de la Península ibèrica no s'uniran, mercès a la voluntat centralitzadora i uniformitzadora dels seus governants, amb el Decret de Nova Planta (1716), pel qual s’implanten les institucions i les lleis de la Corona de Castella a tot l’Estat i s’aboleixen les altres, desapareixent les institucions i les lleis de Catalunya, València i Aragó.

A partir d’aleshores fins ara se succeiran tres segles en què l’Estat espanyol ha intentat anorrear la particularitat catalana i s’ha esforçat per destruir totes les facetes de la seva cultura i de la seva personalitat. Al mateix temps, ha continuat tancada i reclosa sobre si mateixa, ara només oberta cap a l’Atlàntic i les Amèriques amb el descobriment de Cristòfor Colom el Nou Món a la fi del segle XV (1492). Per tant, tampoc són influències europees.
Tanmateix, la projecció de Catalunya cap a Europa durant els segles XIX i XX, malgrat els impediments, els recels i les poques ganes espanyoles, ha continuat. Catalunya sempre ha tingut els ulls oberts cap a Europa més cap a Espanya; i en aquest aspecte s’ha de dir que ha aconseguit arrastrar l’Estat espanyol en la seva integració al vell continent, en un procés especialment potenciat a la segona meitat del segle XX, culminat el 1986 amb l’entrada d’Espanya al Mercat Comú.

Recordem, per posar només un exemple, que a Espanya no començarà a parlar-se d’Europa fins a la Generació del 98, al tombant dels segles XIX i XX, quan els representants d’aquesta generació canvien el seu “Españolizar Europa” per un nou “Europeizar España”. També va ser un dels seus ideològecs, Joaquín Costa, que va escriure: "Escuela, despensa i siete llaves al sepulcro del Cid", per resumir els defectes espanyols i remarcar allò que calia millorar.
Des de meitats de la dècada dels vuitanta del segle passat, ara fa només uns 25 anys, Espanya i Catalunya s'han integrat a la Unió Europea, que ha anat progressant ràpidament, però amb moltes dificultats, en els seus intents de formar una mena d’Estats Units europeus a través de diversos pactes de tota mena, però en els quals els econòmics han tingut més èxit que no pas els polítics o els culturals.

Comento tot això perquè sap preu que ara la Unió Europea es giri contra els interessos catalans i adopti una postura contra la llengua catalana en no considerar-la una de les llengües oficials dels seus dominis i posant-la per sota de la castellana servint-se d’uns arguments, a la nostra manera de veure, ridículs i, encara que sembli que no, sense cap base ni legal ni històrica ni de cap mena. Només senzillament perquè sí.
És una resolució que farà molt de mal a Catalunya i a la llengua catalana, que anorrearà molta feina ben feta i necessària, i que serà totalment aprofitada pels seus detractors espanyols. Catalunya no no s’ho mereixia. Calia un altre tracte en aquest afer.
Però, d’això, en parlarem en un altre post tot seguit.

(2) Calendari de Primera Divisió de futbol de la temporada 2001-12.

Les dates dels dos "Clàssics" de la Lliga entre els dos grans del futbol espanyol no estan pas exempts de polèmica. En aquest sentit, els de Guardiola han de visitar el Bernabeu l’11 de desembre, immediatament després de l’última jornada de grups de la Champions i cinc dies abans de jugar al Japó, a més de 10.000 quilòmetres i amb una diferència horària de set hores, la semifinal del Mundial de Clubs.
El Barça debutarà en el Mundial de Clubs el 15 de desembre. Una data que invita a seguir la pauta d’altres edicions i sol•licitar l’ajornament de la jornada anterior de Lliga. Un detall que no portaria cap maldecap si no fos per l’absència de dates disponibles entre setmana i la presència de Mourinho a la banqueta madridista.

És moment de reflexionar, buscar alternatives i apel•lar a la generositat dels implicats. Reial Madrid i Barça, amb la mediació de la Federació Espanyola i la Lliga de Futbol Professional, encara no s’han pronunciat al respecte.
El Reial Madrid-Barça es podria avançar a la jornada del dissabte, del dia 10 de desembre, perquè el Barça disposés d’un temps mínim d’aclimatació a Tòquio. Una concessió que està en mans de les televisions i que suposaria guanyar només 24 hores més al calendari.
Queda per resoldre si Mourinho està per la tasca d’atendre les necessitats esportives del seu etern rival, i ara principal enemic, i facilitar que el Barça s’oblidi d’aquest cap de setmana i que una vegada hagi disputat l’encontre anterior d’entre setmana pugui agafar el vol i plantar-se a Yokohama com més abans millor per poder disputar en plenitud de condicions el darrer títol oficial de clubs del 2011. Una grandesa de mires i un gest d’esportivitat que més d’un té motius per qüestionar en la figura de l’entrenador portuguès.

Una altra data a assenyalar és la del “Clàssic” de la segona volta, que es jugarà al Camp Nou el 22 d’abril (vigília de la diada de Sant Jordi), situada entre els dos xocs de semifinals de la Champions. Si Barça i Madrid repeteixen l’aventura de la passada edició pot tornar a haver-hi una altra marató de “Clàssics”. En canvi, sí que no podrà haver-hi l’enfrontament a la Copa del Rei, el quart (però segon cronològicament) de la temporada passada, ja que aquestes eliminatòries es disputen en altres dates (desembre, gener, febrer i maig, la final).
Anem per parts. L’anada de les semifinals de la Champions està fixada per als dies 17 i 18 d’abril. A continuació, el partit de Lliga de la segona volta al Camp Nou, reservat per al 22 d’abril. Per últim, la tornada europea completaria el trio el 24 o 25 d’abril. O sigui, existeix la possibilitat que a l’abril es disputin una altra volta tres “Clàssics” consecutius.

Si Mourinho està content per disputar la primera volta al Bernabeu, el Camp Nou està en condicions de somniar en ser el jutge del campionat de Lliga en un encontre transcendental a només tres jornades de la conclusió del torneig. Aspirar a sentenciar la Lliga amb 100.000 aficionats recolzant de forma incondicional sona molt bé i pot satisfer completament la feligresia blaugrana. Tanmateix, s’ha de dir que el Reial Madrid ha tingut tres anys consecutius aquest avantatge i va fracassar rotundament en les tres ocasions i va acabar perdent la Lliga, quan, en cas de guanyar el “Clàssic”, ho hauria tingut tot més favorable als seus interessos.
I si persisteix la igualtat, l’Espanyol pot exercir d’àrbitre de la Lliga amb la seva visita al Cam Nou a la penúltima jornada.

Tanmateix, hi ha qui diu que a la Lliga tothom acaba jugant contra tothom i que l’equip que la guanya és el més regular durant les 38 jornades que dura el campionat. Que per això se l’anomena el torneig de la regularitat. I, per tant, resten importància al fet de jugar contra un o altre abans o després.
Hi ha molts aspectes a analitzar en un calendari tan llarg i que poden tenir una transcendència significativa en la classificació final i en la decisió de qui queda campió. Alguns ja els anem anat analitzant al llarg d’aquest post i de l’anterior. Encara en resta d'altres per comentar.

Per exemple, els rivals que s’enfronten a ambdós equips les dues jornades abans. Té la seva repercussió ja que, depenent del rival, poden haver-hi més lesions i sancions, sortir més o menys motivats, o tenir o no tenir la necessitat peremptòria de sumar els tres punts.
El Barça agafa sempre el rival que ha deixat l’Sporting i abans l’Atlético de Madrid. El Madrid, el Llevant i el Sevilla. Per tant, enguany aquest aspecte no té massa repercussió, ja que hi ha una certa igualtat.

Des de la temporada 1996-97, en què les victòries valen tres punts, ha canviat la consideració dels triomfs i dels empats. Anteriorment ambdós resultats eren importants i, manta vegada, es cercava l’empat de manera descarada. Ara, amb la nova puntuació, les coses han canviat ja que la victòria s’ha revaloritzat molt i l’empat, en canvi, s’ha desvaloritzat radicalment. Bàsicament només compta en el sentit d’impedir que el rival pugui sumar els tres punts.
Anem a analitzar aquest aspecte en les quinze Lligues disputades amb la nova puntuació de tres punts per victòria. Llevat de les dues darreres, en què el campió ha aconseguit sumar unes xifres històriques de punts (99 a la penúltima i 96 a la darrera), en les altres normalment ha acabat assolint la vuitantena de punts (87 punts a la del 2008-09 i 74 a la 1997-98, com a extrems). Les victòries totals han rondat les 25 escasses. El tema dels empats ja és més variat. Però allò que dèiem: 25 victòries són 75 punts, que ja t’acosten molt al títol de Lliga.

Properament, tractarem com han quedat els grups de la Territorial en els quals hi ha hagut molts canvis per a la present temporada. Les quatre Divisions (Primera, Segona A i B, i Tercera) estan organitzades i sota la direcció de la Federació Espanyola de Futbol. En canvi, el futbol altrament dit regional està organitzat i dirigit per la Federació Catalana de Futbol. Per enguany s’han introduït modificacions importants en la confecció dels grups. En desapareixen alguns i n’apareixen de nous, amb una altra denominació. Ho comentarem tot plegat en un altre post. Properament.

(1) Calendari de la Primera Divisió de futbol per a la temporada 2001-12.

765Ahir la Federació Catalana de Futbol va fer públic el calendari de la Primera Divisió per a la temporada 2011-12. L’aparició del calendari sempre provoca reaccions diverses, clubs que estan contentsm i d'altres que no ho estan tant; i el aficionats del Barça i del Reial Madrid sempre pendents de quan s’han d’enfrontar els dos grans clubs de l’Estat espanyol. Enguany potser hi havia més interès que en altres temporades per la controvèrsia que va haver-hi en la darrera pels quatre enfrontaments seguits entre els blaugranes i els blancs i per les declaracions sempre intencionades i provocadores de Mourinho, l’entrenador madridista, que va ajudar molt en la radicalització que es va poder veure en els quatre “Clàssics” i entre els jugadors, les directives i les aficions d’ambdós clubs.
S’esperava amb expectació què podia deparar el calendari de la temporada,º que s’iniciarà el 21 d’agost i finalitzarà el 13 de maig. En un dia ja n’han aparegut molts, tant en una direcció com en una altra, i a gust o disgust de tots.

Ara, aquí, esmentarem els seus aspectes més rellevants i d’interès, sobretot pel que fa als interessos del FC Barcelona.
Una de les primeres coses que s’han de dir és que el calendari de la temporada vinent està molt comprimit a causa de la disputa de la XIV Eurocopa de Nacions, que es disputarà a Polònia i Ucraïna del 8 de juny al 19 de juny. Entre les dues dates, la del final de la Lliga el 13 de maig i la de l’inici de l’Europeu el 8 de juny, hi haurà la llarga concentració de la Selecció espanyola per preparar el campionat.

Comptats els 267 dies que dura la lliga i les 38 jornades que es disputen, es jugarà, de mitjana, un partit cada setmana. Encara que en realitat no serà així ja que hi haurà quatre encontres entre setmana: les jornades 5 (setembre), 10 (octubre), 29 (març) i 33 (abril).
La Copa del Rei es disputarà del 13 i 21 de desembre (1/16 de final); 4 i 11 de gener (1/8 de final), 18 i 25 de gener (1/4 de final), 1 i 8 de gener (semifinals) i divendres 25 de maig (final). Si no hi cap equip espanyol a la final de la Champions (19 de maig a Munic), la final de la Copa del Rei s’avançaria al diumenge 20 de maig.

El Barça no tindrà descans, ja que en aquest calendari s‘ha d’incloure els partits que jugarà en altres competicions, com la Supercopa d’Europa (el 26 d’agost, a Mònaco, contra el Porto), els de la Champions League, la Copa del Rei i el Mundial de Clubs, a Yokohama (Japó). La Supercopa d’Espanya (14 i 17 d’agost) serà l’únic torneig que es disputarà abans que comenci la Lliga.
Mirant de manera molt ràpida el calendari de la Lliga i tenint cura dels interessos culers, de seguida hi destaquen dos elements: els rivals de les primeres jornades de cada volta del Reial Madrid i els rivals de les darreres jornades de cada volta del Barça, i els dos “Clàssics”, els enfrontaments entre el Barça i el Madrid.

Anem pel primer aspecte. El Reial Madrid, en les primeres sis jornades de cada volta, té rivals flaquets: Athletic (a casa), Saragossa (a fora), Getafe (a casa), Llevant (fora), Racing (fora) i Rayo Vallecano (afora). Això li pot donar un lleuger avantatge que li pot anar molt bé per donar-li ànims, superar el Barça i guanyar la Lliga.
En contra té un final de cada volta complicat: jornada 13a, València (a fora); jornada 14a, Atlético Madrid (a casa); jornada 15a, Sporting (a fora); jornada 16a, Barcelona (a casa); i jornada 17a, Sevilla (a fora). Les darreres dues jornades ja són més fàcils per al club blanc: Granada (a casa) i Mallorca (a fora).

En canvi, El FC Barcelona té sis partits complicats a l’inici de cada volta: Màlaga (a fora), Vila-real (casa), Reial Societat (fora), Osasuna (casa), València (fora), Atlético Madrid (casa); cosa que li pot portar dificultats si no comença fort. Comença la Lliga davant un Màlaga supereforçat, amb Messi acabat d’arribar de vacacions, lluny del Camp Nou, com havia demanat l’entitat per poder jugar el dilluns 22 el trofeu Joan Gamper.
Un dels objectius de l’equip blaugrana per a la temporada vinent és guanyar la quarta Lliga seguida, després de guanyar les tres anteriors. Una fita que només s’ha aconseguit en una ocasió, a càrrec de Johann Cruiff, que en va encadenar quatre a l’inici de la dècada dels noranta del segle passat. Si el Barça de Guardiola ho aconseguís, ja no hi hauria dubte de qui ha estat més gran; l’elevaria en el pedestal més alt.

Els darrers encontres del Barça a final de cada volta són relativament fàcils, llevat dels encontres al Santiago Bernabeu i a Sarrià, cosa que el pot ajudar en el seu objectiu: jornada 13a, Saragossa (casa); jornada 14a, Getafe (fora); jornada 15a, Llevant (casa); jornada 16a, Madrid (fora); 17a, Rayo Vallecano (casa); jornada 18a, Espanyol (fora) i jornada 19a, Betis (casa).
Una temporada més els encontres contra el Reial Madrid i l’Espanyol tornen a ser claus en el final de Lliga. Després de tres anys varia l’ordre dels primers. Ara el primer és al Bernabeu (tal com havia demanat repetidament Mourinho durant la temporada passada) i el segon al Camp Nou. No sabem a qui pot ajudar més; suposo que sorgiran opinions per a tots els gustos.

Justament els enfrontaments ja programats entre els dos grans del futbol espanyol (els dos de la Supercopa i els dos de la Lliga) ja han aixecat les primeres polèmiques. Anem per ordre cronològic.
La Supercopa d’Espanya es jugarà, el primer encontre Reial Madrid-Barça, el 14 d’agost a les 22.00 h. El segon, Barça-Reial Madrid, tres dies després, el dimecres 17 d’agost a les 23.00 h. Aquest darrer susceptible de pròrroga i penals que podria arribar a acabar ben entrada la matinada. Però és que la UEFA no permet que es jugui mentre es disputen les seves eliminatòries i aquell dia hi ha partits de la fase prèvia de la Lliga de Champions, en la qual participa el Vila-real.

Tenint en compte que es tracta d’un partit de tornada i que decidirà el campió de la Supercopa d’Espanya, hi ha la possibilitat de què, depenent dels resultats al Santiago Bernabeu i al Camp Nou, s’arribi a disputar la pròrroga. En aquest cas, amb dues parts de quinze minuts, el final de l’encontre podria allargar-se més enllà de la 1,30 h de la matinada. Una possible tanda de penals complicaria encara més l’horari final.
La veritat és que els aficionats culers el podran veure des de casa, però acudir al Camp Nou es convertirà en un acte de fe per als socis del Barça, que, a més, hauran de passar per taquilla si volen gaudir del primer clàssic de la temporada i potser del primer títol de la temporada, aconseguit davant del gran rival, cosa que encara motiva més.

Els altres dos encontres entre culers i blancs, aquests ja de Lliga, també presenten problemes, però en parlarem en el post següent.

Corrides de toros, no; correbous, sí?

Els correbous continuen sent motiu d’agra disputa dins i fora de les Terres de l’Ebre. Ara per ara la llei aprovada la tardor passada pel Parlament a fi de blindar els correbous i aconseguir-ne la regularització davant les crítiques reiterades de maltractaments no ha assolit estalir la calma entre els sectors enfrontats. Al centre de totes les mirades hi ha ara el reglament que n’ha d’aclarir els aspectes més polèmics, com el caràcter tradicional i excepcional de la festa. El reglament continua en espera de ser aprovat, encara a mans dels serveis jurídics de la Generalitat.
Mentrestant, el lobby favorable als correbous aprofita l’absència d’aquest reglament per demanar festes a municipis amb escassa tradició o on fa anys que es va perdre la controvertida tradició. En altres localitats, com Paüls, Camarles i Alfara de Carles, ara estudien la possibilitat de reclamar un tracte semblant al de Campredó, i afegir-se així a un programa de correbous que aquesta temporada en preveu al voltant de 600.

El Govern anterior del tripartit o Entesa va aprovar un manual de bones pràctiques per respondre a les crítiques i la denúncia que cada estiu rebien en els actes de correbous, especialment en les seves dues modalitats més polèmiques: el bou embolat (s’encenen dues boles de foc en un suport metàl•lic fixat al banyam de l’animal) i el capllaçat (el bou s’arrossega lligat amb unes cordes).
Les entitats proteccionistes van considerar que el manual de bones pràctiques era paper mullat. Amb la nova llei de regulació dels correbous, el que abans estipulava el manual de bones pràctiques passarà a tenir una base jurídica sòlida. Les sancions previstes van dels 600 als 60.000 euros en cas d’infraccions molt greus.

La llei, que recull el manual, estableix deu punts bàsics per garantir que l’animal no pateixi. Els bous embolats i capllaçats no poden estar-se més de 30 minuts a la plaça on se celebra el correbou. La limitació vol evitar el sofriment de l’animal durant un temps excessiu, seguint les recomanacions dels veterinaris. Els partidaris adverteixen que no es tracta d’una festa matemàtica, per la qual cosa a vegades és habitual que el correbou duri més.
Tots els correbous s’han de celebrar amb la presència d’un veterinari a la plaça que acrediti que l’animal no pateix ni li fan agressions físiques. Ha de firmar una acta per acreditar que el bou està en bones condicions després del correbou. Si l’animal pateix lesions, el veterinari també n’ha d’informar.
Si el veterinari que ha de seguir cada correbou considera que el bou pateix, té la potestat d’ordenar-ne la suspensió. Per als defensors dels correbous, una lectura restrictiva del que abans era un manual de bones pràctiques, amb la nova llei a la mà, pot condemnar les festes i obrir la veda a les denúncies dels animalistes.

Tot i que no existeix cap reglamentació, els ajuntaments dels municipis que celebren correbous recomanen a través dels altaveus que durant les festes els menors no saltin a la plaça o pels carrers en els quals se celebren correbous. Les penyes asseguren que s’hi imposa el sentit comú. A l’Ebre hi ha la tradició de fomentar els correbous entre els infants. Per aconseguir-ho, munten correbous amb animals de cartró perquè els més joves visquin també la festa.

“Sense bous no hi ha festa”, adverteixen els que en són partidaris. Malgrat la crisi econòmica, se celebren més correbous que mai a les Terres de l’Ebre. Fins a 600 actes amb correbous hi ha programats durant la present temporada. Gairebé sempre vinculats a les festes majors.
A l’agost, els ramaders que crien bous a les Terres de l’Ebre tenen feina pràcticament cada dia. Malgrat les crítiques per maltractaments, malgrat l’endeutament dels consistoris, la festa del bou-embolat, importada de València fa tan sols unes dècades, guanya presència a les nits de l’Ebre.

Els lloguers dels bous oscil•len entre 600 i 1.000 euros, i només a Amposta, les festes taurines van costar l’estiu passat més de 90.000 euros. La tradició taurina sustenta vuit ramaderies en aquesta zona. Encara que els correbous estan sobreposant-se a la crisi (“És una festa viva que té demanda. Avui s’organitzen més bous que fa quinze anys”, diuen), alguns ajuntaments alerten que serà impossible incrementar els actes. Descarten per raons econòmiques repetir els correbous dues vegades l’any encara que n’existís històricament la tradició.
En l’actualitat, algunes penyes tenen molts problemes per aconseguir reunir prou diners per comprar un bou per a la festa major. Especialment en municipis petits, se celebren autèntiques col•lectes populars. El suport de l’Ajuntament de torn, però, acabarà per ser determinant.

També es busquen patrocinadors particulars entre les empreses i negocis locals. La bona imatge dels correbous en alguns municipis ebrencs fa que invertir en bous sigui molt rendible per al negoci. Al contrari, aparèixer públicament com a detractor dels correbous pot tenir conseqüències funestes per a la imatge pública.
El pressupost per als correbous assoleix en alguns casos els 100.000 euros per festa major, en el cas de municipis més grans. El preu dels bous ha pujat considerablement els últims anys perquè els permisos i les assegurances per poder organitzar els actes són cada vegada més exigents. Als pobles recorden que 40 anys enrere, comprar un bou no era gaire més car que llogar els serveis d’una orquestra per a la festa major.

Aquests dies tot just ha començat la temporada de correbous a les Terres de l’Ebre. Es prolongarà, com és costum, fins a la tardor. La particularitat d’aquest any, però, és que s’hi ha apreciat més pressió, per part dels pro taurins, perquè la Generalitat concedeixi nous permisos de correbous. Els antitaurins, per la seva banda, critiquen la concessió d’aquestes autoritzacions i reiteren les denúncies pel maltractament que pateixen els bous capllaçats o embolats durant les festes majors.
Resulta difícil dissociar el problema dels correbous del que fa referència a les corrides de toros. Són festes diferents, però a ulls dels antitaurins igualment cruels i reprovables; també és difícil dissociar-los perquè poc abans de l’esmentada lleis dels correbous, el Parlament, atenent una iniciativa popular, va decidir eliminar les corrides de toros a Catalunya. Els arguments, en teoria sensibles a les peticions animalistes, tenien el seu rerefons polític.

Allò ja és aigua passada: si no prosperen els recursos que hi ha en tràmit, la temporada de toros d’aquest any serà l’última. Una altra cosa serà que s’hi aconsegueixi una pròrroga, ja que les indemnitzacions pel tancament de la Monumental de Barcelona són elevades i no sembla que la hisenda pública estigui ara per a dispendis com aquests.
Els criteris que empenyen els protectors dels animals són fàcilment comprensibles. Bastant més per cert, que el zel prohibicionista d’alguns d’ells: la prohibició no ha estat una solució una solució feliç per a tothom. Dit això, i si en alguna cosa estimem la coherència, costa de comprendre com després de la prohibició de les corrides de toros i la protecció legal dels correbous, ara a més se n’aprova l’extensió. És ben cert que a les Terres de l’Ebre la protecció dels correbous té un rèdit electoral immediat. Però encara en té més, a mitjà i llarg termini, una conducta política coherent.

Fem país. Informàtica, en català si us plau.

Hi ha una frase molt coneguda i ja diverses vegades repetida que, més o menys, diu: si els catalans no defensem Catalunya, ningú ho farà per nosaltres. I és cert. No cal esperar que la resta, especialment els espanyols, defensin allò que és nostre, que defensin Catalunya i tot allò que la representa. Ans al contrari. Els espanyols, Espanya, tendiran a anar en contra de tot allò que pugui ajudar Catalunya, la pugui fer forta i la porti cap a un primer pla. No cal esperar res d’Espanya en aquesta direcció; més aviat ens ajudarà a caure i en què no ens podem aixecar mai més.
Hem de ser nosaltres, els catalans, qui defensem allò que és nostre, que ho utilitzem i ho propaguem, malgrat que no agradi a la resta. L’Estat espanyol, malgrat allò que en alguna ocasió ha manifestat, no està pas per la tasca, com s'ha demostrat històricament. No esperem res d’ella en aquest sentit.

Comento això perquè cal que els catalans ens posem a la feina i emprenem el camí de l’ús i la divulgació de la nostra llengua i de les nostres coses. Ningú més ho farà per nosaltres. I un dels àmbits en el qual encara resta molt per fer és en el de la informàtica.
Molts catalans encara no tenen prou consciència d’allò que això significa. Estudis de la totpoderosa Google asseguren que el català està dins les deu llengües més emprades en la navegació per internet. Però, amb això, no n’hi ha prou. És cert que s’ha avançat molt en aquesta direcció, però encara resta molt per fer.

Per exemple, una cosa tan fàcil com tenir el cercador Google configurat en llengua catalana hi ha molts catalans que no el tenen així, sinó que encara romanen en el seu idioma instal•lat d’inici, el castellà. També es pot dir el mateix pel que fa a les recerques avançades d’aquest cercador universal. Com alguns ja sabeu s’hi poden configurar les recerques de webs en llengua catalana o en altres llengües; doncs, encara n’hi ha molts que no el tenen així, ja sigui per comoditat, per desídia o per desconeixement. Cal avançar en aquest aspecte i estendre l’ús del català i en català en el món de la informàtica.
També s’hauria d’emprar el software lliure en català i no fer servir tant els programes més usats del gegant informàtic Microsoft: Windows, Word i Internet Explorer . I si es fan servir, emprar les seves traduccions en català, que es poden trobar, entre d’altres llocs, al web SoftCatalà. Tanmateix, seria millor usar el software lliure existent en el mercat, com el sistema operatiu Linux, la suite informàtica Open Office o el navegador Firefox (Mozilla), per posar tres semblants als de Microsoft apuntats més amunt. Amb aquests programes en català ampliaríem el ventall, la riquesa i el coneixement del nostre país i fomentaríem que ocupés una de les primeres posicions mundials en l’àmbit de la informàtica.

Altres coses que resten per fer en aquest terreny és la realització de webs en llengua catalana. És cert que, fent-ho, es poden perdre un bon potencial de seguidors. Però, què vols? Com va dir el polític d’ERC, Joan Tardà, al Congrés de Diputats de Madrid, “algú ho havia de dir”; en aquest cas, “algú ho ha de fer”. Per exemple, aquest mateix blog que esteu llegint. No és que sigui gaire conegut i fa poc temps que existeix, poc més d’un any. Tampoc no és gaire visitat; deu visites diàries de promig. Crec que no hi són comptades ni les meves ni les del meu fill.
Mirant les estadístiques internes que el mateix blog ofereix hi ha un total de 4.758 visites, des de què es va iniciar el 8 de juny del 2010 fins avui, el 5 de juliol de 2011. El darrer mes de juny ha tingut 327 visites, que dóna les 10,27 visites diàries que esmentàvem anteriorment.

Les entrades més vistes de sempre són les que fan referència a: Símbols de Catalunya (del 21/06/2010, amb 325 visites en total); Canvi climàtic (del 12/12/2010, amb 308 visites); i Barça-Madrid (del 30/11/2011, amb 168). Les segueixen en aquest rànquing: L’aigua, un bé escàs (22/06/2010, 142) i Eleccions al Parlament de Catalunya (25/11/2010, 105). I ja amb menys de 100 visites: El temps i el clima, La final del campionat, Les estacions de l’any i Qui és qui en el nou govern d’Artur Mas.
Aquest és el rànquing dels posts més visitats. Hi dominen els temes de Catalunya, el futbol, els polítics i els mediambientals i/o climàtics, tampoc res d’estrany si es té present que són dels que n’hi ha més escrits.

La procedència del públic que entra al blog és molt variat. Segons les estadístiques que hi figuren, a dia d’avui, hi ha en total: 4.307 procedents de l’Estat espanyol; 103 dels Estats Units; 40 d’Alemanya; 38 de França; 33 de Croàcia; 33 del Regne Unit; i ja amb menys de trenta, nacions com Països Baixos, Itàlia, Malàisia, Canadà i d’altres.
Ben segur que l’audiència augmentaria notablement si el web fos escrit en llengua castellana o en anglès. Amb tota seguretat que tots els seus visitants són catalans i/o coneixen la llengua catalana. No pot ser d’una altra manera; no la poden pas visitar els que no la coneixen, senzillament perquè no hi entendrien res.

Això vol dir que les 4.307 visites (la majoria, 4.758 en total, només unes 450 de fora) que ha tingut fins avui el web des l'Estat espanyol són de Catalunya i de la resta de l’Estat, però per part de persones que usen i coneixen la llengua catalana. Per dues raons. La primera, perquè difícilment els altres, els que no entenen i saben llegir el català, poden comprendre-hi quelcom. La segona, per la seva ideologia. No crec que als espanyols els faci massa gràcia la defensa que s’hi fa de Catalunya i l’atac a Espanya i als seus valors. Pel mateix motiu, ara futbolístic, no crec que els vingui gaire de gust la defensa del Barça i de les seleccions catalanes enfront de les crítiques al Reial Madrid i a la Selecció espanyola, la “Roja”, que s’hi reflecteixen.
Allò mateix es pot dir de les visites que rep el Blog d’altres països del Món. Deuen ser de persones catalanes o catalanistes. No es pot entendre de cap altra manera.

Continuant amb les estadístiques internes del Blog, les pàgines visitades per navegadors hi figuren, en primer lloc, Internet Explorer (2.015 visites, un 42 %); en segon lloc, Chrome (1.306, 27, un 27%); i en tercer, Firefox (1.242, 26 %). La resta ja venen molt més endarrere: Safari (125 visites), Java (16), Mobile (16) i algun altre.
Per sistemes operatius, Windows l’encapçala totalment (4.319 visites, un 91 % del total). El segueixen Other Unix (198, 4 %), Macintosh (118, 2 %), Linux (28, 1 %) i Iphone (27, 1 %). D’altres no arriben ni a deu visites (BlackBerry, iPad, iPod o PlayStation Portable).

De tot això cal que es tingui clar que s’ha de fer ús, no solament del català en el moment d’escriure de la defensa de Catalunya i de totes les seves manifestacions culturals i històriques en el moment d'emetre opinions i saber, sinó que s’ha d’ampliar als nous àmbits, com internet, englobats en el nom de les TIC (les noves tecnologies).
El meu fill, Josep Maria, que està acabant enginyeria informàtica, té publicada un web sobre informàtica només en llengua catalana, amb el títol OpenPitu i el sotstítol El blog lliure en català no admet dubtes; és tota una declaració d'intencions. Té moltes visites. Tanmateix, em comenta que, en tindria moltes més, si el fes, per exemple, en llengua castellana. Però no vol, per ideologia.

S’ha d’empènyer per emprar i usar el català en tots els àmbits. És una altra manera de fer país. I en informàtica, em comenta, encara resta molt per fer. La gent no s’hi acaba de posar per comoditat o per desídia; no creu que sigui per desconeixement. I costaria tan poc. A veure si ens animem i comencem a canviar els nostres hàbits i les nostres pràctiques, i usem més el català, els programes informàtics en català i els webs en català.
Per què si nosaltres, els catalans, no ho fem, qui ho farà?