400 persones brinden amb cava per la independència a Barcelona

400 personas rechazan el fallo y brindan con cava por la independencia en Barcelona

BARCELONA, 29 (EUROPA PRESS). Las 400 personas --según la Guardia Urbana-- convocadas por el grupo Acte de Sobirania brindaron hoy con cava en la Plaza Sant Jaume de Barcelona para expresar su rechazo a la sentencia del Tribunal Constitucional (TC) sobre el Estatut, al considerar que abre la vía hacia la independencia de Cataluña.
Los concurrentes instaron al Parlamento catalán a ratificar el Estatut de 30 de septiembre de 2005 como el único válido, y pidieron un referéndum de autodeterminación en la próxima legislatura o bien la dimisión del Ejecutivo y la convocatoria inmediata de elecciones al Parlamento catalán si no hay mayoría suficiente en la Cámara para realizar la consulta.
Exigieron a los representantes catalanes en las Cortes que se retiren de unas instituciones que "no respetan ni la existencia ni la voluntad del pueblo de Cataluña", además de reclamar a los partidos que se comprometan en sus programas a reunir la mayoría parlamentaria para convocar el referéndum soberanista.
En caso de que el Estado español no respetase el resultado de la consulta, exigieron a los partidos que se comprometan a declarar unilateralmente la independencia desde el Parlamento catalán, al amparo de las Naciones Unidas y de la Unión Europea.
El acto, que fue festivo y reivindicativo, transcurrió de forma pacífica y sin ningún incidente, según confirmaron a Europa Press fuentes de la Guàrdia Urbana de Barcelona.
El TC dictaminó ayer la inconstitucionalidad de 14 artículos del Estatut, que rebajan competencias de la Generalitat en materia de lengua, justicia y financiación, y sometió a interpretación otros 27. El contenido del fallo --tras casi cuatro años de deliberaciones-- se conocerá en los próximos días.
Per llegir la notícia, cliqueu aquí.

El dilluns, 28 de juny de 2010, ha sortit finalment la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Els membres del Tribunal Constitucional han volgut demostrar que el TC no té cap respecte pel poble català, pel Parlament de Catalunya i pel Congrés de Diputats de l'Estat espanyol, que ja l'havien aprovat anys endarrere. Fa quatre anys que funciona i no hi ha hagut, a causa del nou Estatut, cap problema institucional, governamental, ni de cap tipus. És senzillament que els molesta, perquè és català. Es tracta d’anar tocant allò que no sona i anar posant pals a les rodes a l’autogovern de Catalunya i a les aspiracions de la Nació catalana.
Que vol dir inconstitucional? Que no pot anar contra els principis marcats pels diversos articles de la Constitució. Així, ho tenim clar: tenim monarquia pels segles dels segles, perquè tampoc la Constitució deixa parlar i debatre el tema. Què s’ha de fer, què s’hauria de fer, si no es volgués la Monarquia? Res, perquè aquesta opció política és inconstitucional, segons la Constitució espanyola del 1978. Ni se’n pot parlar. Doncs, amb l’Estatut passa el mateix.

Però hi ha una altra cosa més bàsica en tota democràcia. És la base amb què se sustenta tot règim democràtic. Ara s’ha oblidat una mica, no se’n parla tant com quan s’havia de lluitar per ella; per exemple, en el pas de l’Antic Règim al Nou Règim o en la transició a la democràcia després de la mort de Franco. Aquest concepte tan essencial és allò que s’anomena sobirania popular (“el poble és el sobirà de la Nació”).
Aquesta vegada al poble català no l'han deixat ser sobirà. El TC s'ha saltat una de les primeres regles democràtiques. Deu juristes, mal arreplegats, sense cohesió interna, enfrontats entre si, només moguts per afanys partidistes ben visibles i contrastats, i amb el mandat ja caducat, alguns, han passat per damunt dels ciutadans i dels parlamentaris espanyols i catalans escollits lliurement pel poble. Uns juristes, desacreditats i “embrutits”, trepitgen impunement la màxima expressió de la ciutadania, representada en les Corts espanyoles, en el Parlament de Catalunya i en un referèndum popular.
A veure si ens entenem. Si el Congrés de Diputats, el Parlament de Catalunya (i els de les altres Comunitats Autònomes) i en una consulta per referèndum popular, tots ells votessin no a la monarquia, ¿què creieu que hauria de fer el rei, malgrat que la Constitució l'avali i, per tant, fer-lo fora sigui inconstitucional i el TC pugui anul•lar el resultat d’aquesta decisió? Qui tindria més raó: el TC o la sobirania popular? Ara passa el mateix.

Ens haurem de rebel•lar. Si les autonomies no funcionen, si el federalisme no pot ser; aleshores només queda la via de la independència. Per què a Espanya, si hi ha l'Estat de les Autonomies, és per Catalunya, el País Basc i Galícia. Les altres autonomies mai s'ho havien plantejat. Va ser al famós "café para todos" per evitar que es veiés que l'Estat espanyol era un estat plurinacional.
L'Estat espanyol és un Estat plurinacional, compost per les nacions espanyola, catalana, basca i gallega. Es veu d'una hora lluny que tothom ho veu així. Principalment ho deu veure d'aquesta manera l'Estat espanyol, que sempre nega que surtin a la llum les particularitats de les altres nacions. Per què de les altres autonomies no diu mai res en contra. Només de les que són Nacions.
Per la via que ells han escollit, han afavorit molt que, a partir d'ara, Catalunya tingui més clar allò que ha de fer. Ells ho han vogut. Catalunya resistirà i tornarà a vèncer. Aquesta vegada potser ja d'una manera definitiva.

La Roja: abans del partit contra Portugal

Què en podem dir de la Roja? Seria millor fer aquest blog després del partit contra Portugal, no tan sols pel resultat que pot haver-hi, sinó pel joc desplegat. I és que fins ara, contra Suïssa, Hondures i Xile, l’espanyola és una selecció poc aclarida i que presenta dubtes. El partit d’octaus de final contra la nació veïna, Portugal, pot ajudar a refermar molts conceptes i eliminar-ne d’altres que poden semblar més superflus. Si, a més, es donés la circumstància que fos un partit èpic, heroic, emocionant, amb la incertitud en el marcador fins a l'acabament del matx, i que acabés amb la classificació d’Espanya per a quarts, amb un estat agònic total (com va ser el cas de l’eliminatòria a quarts de final contra Itàlia, 0-0 i per penals, en l’Europeu 2008), aniria molt bé i acabaria per quallar un conjunt que, ara mateix, té massa dubtes.

Quins problemes té la selecció espanyola? Més que de problemes, parlaria de canvis. Alguns han estat naturals pel pas del temps i les lesions, altres ho han estat per les baixes o millores de forma d’alguns jugadors, i, per últim, pel canvi d’entrenador, el més fonamental de tots. Diuen que en Luís Aragonés volia continuar, però que la plataforma del Reial Madrid a la Federació Española de Futbol (Hierro i altres que no són tan coneguts) no va voler. Han canviat l’equip tècnic (ara manen tècnics madridistes: Del Bosque i Grande, entre d’altres). I això es nota.
Va quedar palès, després de la gran victòria de la Roja, a l’Europeu del 2008, que un dels artífexs principals de l’èxit va ser la direcció de Luís Aragonès. La segona base de l’èxit va ser basar-se en el joc, la filosofia de conjunt i en els jugadors del Barça; afegir-hi dos bons davanters i un bon porter, i algun complement per les bandes. Però l’esquema i l’estil de joc era el del Barça de Guardiola del primer any.
Això ha canviat en part. Que no? Que sí, home, no badis. A part del tècnic, hi ha hagut més canvis: Marchena, Senna, Cazorla i Güiza; i Cesc i Silva (fa dos partits que no juga), que han perdut protagonisme.

A veure, que us esteu fent un embolic. L’alineació tipus a l’Europeu del 2008 va ser: Casillas, Ramos, Puyol, Marchena, Capdevila, Senna, Xavi, Iniesta, Silva, Torres i Villa; amb en Cesc, Cazorla, Güiza i Alonso, com a primers recanvis. Ara l’equip base és dubtós. Hi ha: Casillas, Ramos, Piqué, Puyol, Soldevila; Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta, Torres i Villa, com a teòric equip titular. Amb en Cesc, Navas i Javi Martínez, de revulsius. Perquè en Silva i en Pedro han desaparegut de moment del mapa. D’aquesta relació de jugadors són nous en relació amb l’Europeu 2008: Piqué i Busquets; i en Xabi Alonso és titular, que aleshores no ho era. De suplents, gairebé tots estan canviats, menys en Cesc.
Dels que sortien com a revulsius, s’han perdut en Güiza i Cazorla, dos bons jugadors que complien a la perfecció amb aquesta tasca. Ara, qui surt? Fora d’en Cesc i en Navas, manquen altres bons revulsius.

Passem a la dialèctica del joc que practica la selecció espanyola. S’ha de reconèixer que ha perdut identitat. Analitzem el perquè.
L’estil de joc. Es juga amb un davanter menys i un centrecampista, sense penetració, més. Això és més greu si es comparen els jugadors que poden arribar bé a davant. A l’Europeu 2008 (el model en el qual s’ha de mirar Espanya, no ens enganyem), a davant hi havia en Torres i en Villa (canviats per en Güiza, majoritàriament), amb en Silva i l’Iniesta per entrar des de darrera, escortats per en Xavi Hernández i ben protegits des de darrere per en Senna i la defensa, que s’avançava.
Ara, no se sap. S’havia començat amb un davanter (Villa); en el segon i tercer partit han estat dos (Villa i Torres, però aquest darrer substituït sempre a l’inici de la segona part: en el segon encontre per Mata i en el tercer per Cesc). Es perd potencial ofensiu. I és que per jugar clarament a l’atac, a la banqueta, només resta en Llorente. Però, d’això, ja en parlarem d’aquí una mica.

També és greu el fet de jugar amb dos mitjos centres. Resta potencialitat a davant. Si es fa, es pot compensar amb els defenses carrilers que arribin bé des darrere a davant, com fa el Brasil (Maicon, Bastos) o Alemanya (Lahm, Batstuber); que no és el cas d’Espanya. No té laterals d’aquestes característiques. En Del Bosque ha de decidir si juga amb en Busquets o amb en Xabi Alonso; però, amb tots dos, no; si més no, des de l’inici del partit. Ara, contra Portugal, amb en Xabi basc lesionat, vol jugar amb en Javi Martínez. Un altre error.
En Xavi Hernández és un bon jugador, però no té jugada individual ni penetració; pot arribar alguna vegada bé entre línies, però convé algú amb més qualitat individual en l’un contra un. Si, per exemple, al mig del camp hi ha en Busquets (per tapar i fer la feina bruta) i en Xavi Hernández, per al “tiqui-taca”, els altres dos han de ser jugadors bons entrant des darrere i en l’un contra un. Un indiscutiblement ha de ser l’Iniesta, si esta bé físicament; i l’altre, no sé, potser en Cesc (si en Silva no està bé). A davant en Villa i en Torres, de qui parlaré tot seguit.

“El Niño” ha arribat curt de forma al Mundial. Operat fa dos mesos al genoll, li manca, és lògic, aquell ritme de competició i la recuperació del genoll. A veure, si en les dues setmanes que resten, acaba d’agafar la forma. Però, poden haver-hi dubtes. No és gens clar. I aquí és on Del Bosque ha tornat a errar.
Tenint present que podia passar allò que ha passat, que a en Fernando Torres li manquessin dues bones setmanes de rodatge, havia d’haver triat millor els davanters en punta. No és el mateix un punta, o un semipunta, o un que entri bé per banda. Per entendre’ns, dins els seleccionats de la Roja: Llorente, Pedro, Mata, Navas; o més endarrerits, Cesc, Iniesta, Silva i Xavi Hernández. En Xabi Alonso, Busquets i Javi Martínez ja són jugadors més centrecampistes, sense aquesta possibilitat de fer tan de mal a davant.
Manca un davanter mòbil, tipus Güiza, capaç de barallar-se amb les defenses. En Llorente pot fer-ho, però li manca més mobilitat i obertura per les bandes. En Pedro, Mata, Navas, no responen a aquestes característiques. Allò que havia dit feia uns blogs endarrere: en el lloc de Pedro, en Güiza; o algú de semblant. És un jugador que es trobarà a faltar i més si en Torres no agafa la forma.

Una altra qüestió tàctica. Recordo el 1982, quan el Barça va fitxar en Maradona i ja tenia en Schuster, lesionat la temporada anterior a San Mamés. Dues figures diametralment oposades pel que fa al joc de conjunt. En Schuster, el mestre en el joc llarg, en passades llargues i al buit; en obertures on no hi havia ningú. En Maradona, el mestre en el joc curt; volia totes les pilotes al peu i millor aturat, d’esquenes, per ell fer la jugada; avorria les pilotes llargues i n’hi anava. Com es podien entendre? I així els va anar. L’argentí, amb hepatitis a la primera temporada que va jugar amb el Barça i amb lesió al turmell a la segona, el Barça va quedar quart i tercer de la Lliga a les temporades 1982-83 i 1983-84. En Núñez el va traspassar al Nàpols. A la temporada següent, 1984-85, sense Maradona i amb Schuster com a figura, el Barça guanyaria la Lliga sobradament (després d'onze anys de no fer-ho); i, a la 1985-86, arribaria a la final de la Copa d’Europa, per segona vegada a la seva història, i que va perdre malauradament, per penaltis, contra l’Steaua de Bucarest, a Sevilla, en un ambient molt enrarit dins l’equip.
Ho explico perquè en Xabi Alonso, molt bon jugador i amb un excel•lent joc en llarg, trenca l’esquema de joc del conjunt de la selecció espanyola, allò del “tiqui-taca”. Estaria bé com a revulsiu a la segona part, però, a la primera part crec que en Del Bosque s’equivoca, ja que interromp l’harmonia del conjunt. Si tots juguen en curt i un altre juga en llarg desestabilitza el conjunt i les línies poden quedar massa separades. Es trenca allò de tots amunt, tots avall, tots fem pressió, tenim el control de la pilota, no hi ha perill si recuperem ràpid... Tot plegat, això es trenca i fa que es jugui diferent, amb no tanta harmonia.

Una altra qüestió és la de trencar les dinàmiques que funcionen bé. Això ja ho he explicat en un altre blog, anterior a aquest. No es poden trencar dinàmiques positives. Comentaré dos d’aquests casos. Un, és el cas de Guardiola de la temporada que acaba de finalitzar. No m’estendré en el tema. En el segon, sí: el Barça, campió de Lliga de la temporada 1973-74, després de catorze anys de sequera.
En la primera temporada de Cruiff com a jugador del Barça, després d’un mal inici, l’equip culer es va proclamar campió de Lliga algunes jornades abans del final del campionat, amb 8 punts d’avantatge (aleshores la victòria valia 2 punts). L’equip base era: Mora, Rifé, Torres, Costa, De La Cruz, Juan Carlos, Marcial, Asensi, Reixac, Cruiif, Sotil. A la temporada següent, 1974-75, després del Mundial d’Alemanya, l’equip blaugrana va fitxar l’holandès Johann Neeskens, el brasiler Francisco Marinho i l’espanyol Manolo Clarés. Es va arraconar en Sotil, en Neeskens va passar al mig del camp, en Marinho de lliure, es va integrar en Migueli com a central i en Clarés a davant (també l’argentí Heredia, cedit la temporada anterior a l’Elx). Quatre o cinc canvis, mig equip. Un gran conjunt trencat per la poca consideració, a la recerca d’una possible millora que mai va arribar. El Barça va quedar tercer, a tretze punts del primer. Es va trigar a muntar un altre bon equip; fins que no va arribar en Schuster, ja a la dècada dels vuitanta, i no es va tornar a guanyar una Lliga fins onze anys després d'aquesta de l'any de l'arribada de Cruiff al Barça com a jugador.

Podria explicar més casos: el Brasil del Mundial d’Alemanya del 1974 o el Madrid d’en Del Bosque, a començaments d’aquest mil•lenni. S’ha de tenir seny i no trencar les coses quan funcionen bé. Tal com ha fet ara en Del Bosque, encara que no ho sembli: Marchena, Senna i Silva, ja no hi són (o juguen poc); Cesc, Güiza i Cazorla, aleshores com a primers suplents. I l’estil de joc: sobra un centrecampista, s’ha de ser més ofensiu. A part, d’altres detalls.
A més, en perdre el primer encontre contra Suïssa, tot s’ha complicat i no s’ha pogut fer jugar els altres jugadors, com va passar a l’Europeu de 2008, en el tercer partit contra Grècia que van jugar tots els suplents. Aleshores aquest fet devia servir per a relaxar els suplents i deixar-los contents, satisfets i més integrats al conjunt. Cosa que ara no ha pogut ser.

Primera anàlisi dels equips del Mundial de Sudàfrica 2010

Ahir vaig veure Argentina-Mèxic (3-1). Bon partit; sí, senyor. Els mexicans, molt bé; com a conjunt potser millor que els argentins. Deixant de banda el primer gol, concedit per l'àrbitre en clar fora de joc de Tévez, i el segon, amb errada monumental del defensa mexicà Osorio, l'Argentina ha merescut guanyar l'eliminatòria i passar a quarts de final. Per què, si Mèxic ha jugat millor com equip? És d'allò que us volia parlar i que en parlaré en següents blogs.
He seguit, d’aquella manera (o sigui, poc), els diocesaus de final del Mundial de Sudàfrica 2010. Estic parlant de la lligueta classificatòria composta per vuit grups, amb quatre seleccions a cada grup, en les quals és classifiquen els dos primers classificats de cada un dels vuit grups. O sigui, setze equips passen a disputar els octaus de final, seguint l’esquema classificatori que vam explicar uns blogs amunt.

De cara als octaus, ho estic seguint més. Tanmateix, llevat de l’Alemanya-Anglaterrra i Espanya-Portugal (bons partits; sí, senyor), i dels encontres que disputin Brasil i Argentina (per elles mateixes, no pels rivals), no hi ha massa res a veure; no ens enganyem. Per què la resta (Uruguai-Corea Sud; EUA-Ghana, Holanda-Eslovàquia, Paraguai-Japó), ja em direu allò que poden oferir futbolísticament. I això no vol dir que siguin capaços d’oferir grans espectacles futbolístics. Però no es tracta d’això. El futbol és una cosa diferent i els partits han de ser competitius. És la salsa del futbol. La resta és com anar a prendre el sol a la platja. El futbol és competició i guanyar o perdre és el que fa que cadascun dels jugadors que disputen el matx treguin el millor de si mateixos. Encara que també es pugui empatar: és l’altra sort que té el món del futbol.

Ahir, diumenge, es van veure dos bons partits: Alemanya-Anglaterra (4-1) i Argentina-Mèxic (3-1). El dia abans, dissabte, es van veure dos encontres mediocres: Uruguai-Corea Sud (2-1) i Ghana-EUA (2-1). Aquests darrers, molt disputats, tremendament correguts, amb molt de nervi, coratge i disciplina; guardant les posicions i anant endavant amb ganes. Pur “GLADIATOR”. D’això en tornarem a parlar
Avui, dilluns, a la tarda, Holanda-Eslovàquia: i a la nit, Brasil-Xile. Semblants a la jornada d'ahir, però inferior totalment en el primer. I dimarts, Paraguai-Japó i Espanya-Portugal: molt interessant el segon i totalment intranscendent i poc interessant futbolísticament el primer.

Allò que dèiem en començar. En octaus, dos partits prou bons per veure (Alemanya-Anglaterra i Espanya-Portugal) i, de la resta, veure les seleccions que puguin interessar (Brasil, Argentina; fins i tot, Holanda). De les altres, poca cosa, per més bé que puguin jugar.

Aquest és l’altre aspecte que vull tractar. De moment, és un Mundial decebedor. Ja m’ho esperava pel que fa a l’inici del campionat. Amb 32 equips, més de la meitat dels quals no tenen un nivell futbolístic massa enlairat, no es podia esperar gran cosa; malgrat les sorpreses que hi ha hagut i puguin haver-hi. És futbol, és normal que sorgeixin coses inesperades i sempre han passat. No es pot evitar.
Per entendre’ns, per parlar d’uns quants equips que no han arribat al Mundial de Sudàfrica: Suècia, Rússia, Turquia, Croàcia o Txèquia, tenen prou nivell per classificar-se sobradament per a octaus de final amb les seleccions que ara hi ha. Noruega, Romania, Colòmbia, Bulgària, eliminen sense problemes a la meitat dels equips que han arribat a Sudàfrica. Noruega, Bèlgica, Equador i algun altre que em deixo, poden disputar l’eliminatòria amb qualsevol dels equips que han quedat eliminats a la primera fase classificatòria. I encara em deixo les seleccions de la resta del Regne Unit (Gal.les, Escòcia, Irlanda del Nord). I Irlanda del Sud.
Per dir-ho d’una altra manera, és més interessant veure un Suècia-Rússia, un Txèquia-Croàcia o un Gal.les-Escòcia que no pas la meitat de les eliminatòries que s’estan disputant a octaus de final; ja no parlo de les dues primeres setmanes del Mundial.

I manca Egipte, la millor selecció del continent africà dels darrers anys i amb jugadors boníssims i prou interessants. Ha estat campiona de la Copa Africana de Nacions les tres darreres vegades (2006, a la final contra Costa d’Ivori; 2008, contra Camerun; 2010, contra Ghana). Aquest mena de copa africana de seleccions es disputa cada dos anys, després de Nadal (Àfrica és a l’hemisferi sud, aleshores és l’estiu i han acabat els campionats normals).

Del que es porta vist al Mundial, què hi ha hagut d’interessant? No massa. Fem-ne uns quants comentaris.
Tots els equips juguen d’una manera semblant. Inclosa Espanya. Contra Xile, amb deu jugadors, des de finals del primer període, els espanyols van jugar a la contra, sense tocar-la i dominats. Haguessin pogut quedar eliminats si la “Roja” (ho eren els xilens, “maldita injusticia”) haguessin marcat el segon gol. Que en van tenir l’ocasió; Espanya, no.

Com juguen els equips? Amb una defensa, estoica, espartana, sense massa floritures. Fins i tot, es comencen a perdre els laterals ofensius, llevat de Brasil i Alemanya. Un mig del camp lluitador, físic, amb molt de nervi; gladiador, com he dit més amunt. I amb figures a davant que decideixen. No es tracta ni de jugar bé. A aguantar i els de davant que decideixin. És el que està passant. Les úniques que fan alguna cosa diferent són Brasil i Alemanya; i Espanya en el primer partit.

De moment, què tenim? No parlaré de tots els equips que han participat en el Mundial de Sudàfrica 2010, senzillament perquè no n’he vist prou partits i en el cas d'alguns ni tan sols els he vist a jugar. Parlaré dels setze que han quedat i han passat a octaus de final.

Uruguai, bé, seriosa, amb defensa, amb una bona davantera, especialment en Forlan, decisiu en totes les competicions que ha jugat els darrers anys. També l'ajaccied Luís Suárez. Tanmateix, els “xàrrues” no tenen massa res a fer. Poden arribar a semifinals (a quarts, contra Ghana). Si ho assoleixen, aleshores serà el seu moment de la veritat: contra Brasil, abans de la final.
Corea del Sud, existeix futbolísticament? Bons nois, treballadors, molt valents i lliurats a la causa. Però es necessita bastant més de futbol per arribar a aquestes alçades del campionat. El seu gran mèrit ha estat passar a octaus de final i haver deixat Grècia i Nigèria pel camí. Amb Argentina, el primer classificat, ja no va poder (4-1). I Urugai l’ha deixat fora a la eliminatòria següent, a octaus de final (2-1).
Estats Units, la veritat esperava més d’ells. El fet d’haver eliminat bé a Espanya en el Mundialet de Sudàfrica i haver jugat la final amb Brasil, li donava un cert “prestigi”, es podia confiar en ells per anar a quarts. A la fase de classificació, no va perdre cap partit (empat contra Anglaterra i Eslovènia, i victòria nordamericana contra Algèria). Però, contra Ghana, ja a octaus, va fallar. Va fer un bon partit, però no va poder. Amb en Donovan no en va tenir prou; li va mancar algun altre jugador de prou classe. Gairebé s’ho va haver de fer solet.
Ghana podria ser una de les sorpreses del Mundial. Porta una bona trajectòria. Al darrer Mundial va arribar a octaus de final (Brasil la va eliminar). A la Copa d’Àfrica de Nacions, al 2010, va jugar la final contra Egipte i la va perdre; i a l’anterior, havia arribat a semifinals i va quedar tercera (guanyant a Costa d’Ivori). Em sembla un equip ferri, molt seriós, motivat i fort (quina planta que fan!). Estan molt bé físicament, amb un conjunt ben estructurat i amb jugadors prou bons. No sé si tindrà prou qualitat a davant (en Gyan és bo), però pot fer quelcom a poc que les coses li vagin bé. A quarts, se les haurà de veure amb l’Uruguai. Potser un bon partit en quant a tensió i una de les sorpreses del campionat. Si passés, s’envalentonaria molt i jugaria una de les dues semifinals, contra Brasil, segurament.
Anglaterra, en Rooney no ha aparegut. Sense ell, tenia poques opcions. Amb en Gerrard i les aportacions d’en Lampard, no n’hi havia prou. Ha passat pel Mundial sense pena ni glòria (més aviat, amb pena). Capello, dimissió (nascut el 1946, té 64 anys, fets el 18 de juny). Impresentable la proposta futbolística que ha portat a Sudàfrica. Per menys, en foten fora molts més.
Alemanya, una de les sorpreses del Mundial. Ja vaig comentar-ho en un blog, en aquesta mateixa pàgina, després del matx que va fer contra Austràlia, 4-1 (Ha començat el Mundial de futbol a Sud-àfrica, 14 de juny de 2010). Disposa de bons jugadors, lluita molt, va molt bé a darrere, és ofensiva, busca el desmarcatge i la sorpresa, entra molt en parets ràpides i mortals, i en passades al buit pel centre per a jugadors que venen de darrere (especialment Klose; també Müller, el turc Özil i el polac Podolski). Compta amb bons xutadors, com Schweinsteiger, i amb altres jugadors que poden ajudar a resoldre els encontres (Mario Gómez, Cacau).
Té una bona plantilla. Potser li manca més desbordament a davant, en l'un contra un. Si no falla abans, la seva prova de foc la tindrà contra Argentina a quarts, a la següent eliminatòria. La pot guanyar i després contra Espanya, potser. És una de les favorites per fer-se amb el Mundial, amb Brasil, Espanya i Argentina.
Mèxic, bona selecció. Ha jugat molt bé, però li ha mancat qualitat a davant. La que li ha sobrat a l’Argentina. Futbolísticament, li ha donat un bany a Argentina, però els matadors argentins (amb la col•laboració de l’àrbitre), han decidit l’encontre. Amb més gol a davant, hagués pogut aspirar a quelcom; tanmateix, ha deixat un bon gust de boca.
Argentina, defensa fèrria i forta i una gran davantera. Mig del camp: ah! és que en tenen? Tanmateix, en Mascherano, Maxi López, Verón i Bollatti poden donar prou solidesa, lluita i valentia en aquesta zona. El que fa fredar és la davantera, potser la millor del Mundial: Messi, Higuaín, Agüero, Milito, Tévez, Di Maria (i Palermo). Si el joc defensiu aguanta i és ferotge, que ho serà (ho dic per en Demichelis, Heinze, Samuel, Otamendi, Mascherano, Burdisso i d’altres), pot arribar lluny. Fins i tot, a guanyar el Mundial. El punt flac el té al mig del camp i a la banqueta. Però, si els de davant, com han fet fins ara, resolen el tema, cap problema. I no oblidem que tenen en Messi, capaç de resoldre qualsevol encontre ell tot sol i que serà, a poc que les coses li vagin bé, el millor jugador del Mundial.

Em temo, però, que en Maradona l’acabarà liant. Està malalt i és boig, per més medicat que ara vagi. Amb alguna victòria més, “morirà” d’èxit. No es podrà aguantar, sempre ha fet igual. A veure si els que té al costat, l’acaben aguantant i no el deixen anar. A veure si fan tal com es veu per la TV, que l’equip veritablement el porten ells. En Maradona només hi posa la cara i les beneiteries. No ha entrenat mai ningú i no crec que, fins i tot, tingui el carnet d’entrenador. Si el té, li deuen haver regalat. Que ja no li queden ni neurones al cervell...

De la resta d’equips (Holanda, Eslovàquia, Brasil, Xile, Paraguai, Japó, Portugal i Espanya), ja en parlarem més endavant. Potser demà o demà passat. Ara, ja en tinc prou.

Pas elevat per a les vies de tren

No hauria de parlar d'aquest tema, perquè no sóc usuari de tren. N'havia estat, però. Fins als vint-i-un anys. El feia servir força, perquè estudiava a Barcelona i no tenia cotxe. Però, des d'aleshores, ara fa aproximadament una meitat i mitja de la meva existència, he disposat d'automòbil i he anat poc en tren. He disposat només puntualment d'aquest medi de transport, encara que sigui el que m'agrada més. Pots fer-hi tot: descansar, dormir, escriure, pensar, parlar, lligar, mirar el paisatge... De tot, pots fer-hi de tot. Amb el metro també m'hi he sentit molt a gust, potser tant com amb el tren.

Sovint, m'agrada fer una broma. Sóc de l'Escala, població que mai ha disposat de tren (ni en disposarà, llevat que no es faci un metro "japonès": al llarg de la costa i damunt el mar). Ni de metro; allà el metro (que és "metre") només el fem servir per mesurar. I no creieu, en tenim de diverses formes: en cinta (per als "modistos"), d'un sintètic modern (Bauhaus), enrotllable (dins una mena de càpsula), de fusta o metall (per als més professionals) i làsser ("el no va màs").
Però, "metro", aquella mena de convoi que va sota terra, no crec que el veiem mai per l'Escala. Si més no, potser en el 3.000 dC. Però aleshores, ja anirem amb màquines voladores i aquesta mena de "talps" ja no s'usaran. A ciutats, potser sí; però, a la "perifèria", als espais buits i amb no tanta densitat demogràfica, no els usarem. Podrem anar tranquil-lament amb "aeri" d'aquí mil anys.

Tornem a allò que dèiem, els trens i els "passos" que hi ha per travessar les línies. Tinc una tendència innata a donar la culpa de tot al govern i als qui manen. Sóc una mica "anarquista". Qui em coneix de veritat, em considera una persona anarquista. Però, degut a la meva manera de ser, tranquil.la, cordial, amb "diàleg", que vol dir dialogant, permissiu, no radical, sinó tot el contrari... Doncs, quan ho descobreixen, s'enduen una sorpresa. Què vols fer-hi? No en tinc culpa. És tan fàcil de veure-ho. No tinc massa secrets; alguns sí, però no en aquesta línia, en la qual sempre he estat prou clar.
Voleu que us digui una cosa? Mai ningú m'ha vingut a buscar en política. Per això que en puc ser un expert; si més no, en temes històrics. Però, no sóc "trigo limpio", ni per a uns ni per als altres. I és que sóc "anarquista"; diríem, no submís, amb idees pròpies, que té un sostre de transigència que mai superarà.

Tornem als trens; que si no, no acabaré el tema. Per exemple, l'estació de trens de Girona: ningú travessa les vies de tren a peu. Per què? Han elevat les vies de tren. Estan enlaire; i hi ha, a les dues andanes, les escales per pujar i baixar. A Barcelona, les vies de tren són generalment a pas inferior, amb escales per ascendir o descendir.
A Castelldefels, i tantes d'altres, no. Són la gent que ha d'agafar l'escala per ascendir (és dificultós, pesat, llarg; gairebé prohibitiu d'usar) o baixar (misèria humana; fosc, brut, deixat, amb excrements de tot tipus, poc vigilat, infrahumà; m'estic referint als passos soterranis).

En definitiva, tant a les ciutats com als pobles, els trens han d'usar passos elevats (o, en seu defecte, inferiors o soterrats) i la gent ha d'anar a pas normal, a pas ras. És molt fàcil d'entendre. Si no, sempre hi haurà problemes (estacions, passos a nivell vigilats i no vigilats, gent que juga a les vies, etc.)..
Jo posaria a la presó i com a culpables dels dotze morts de Castelldefels a qui va dissenyar els passos elevats o els soterranis. Ja no em poso en com els van dissenyar, perquè no els conec (m'estava referint als passos soterranis o als passos elevats, com heu pogut suposar). Però, si transités per aquella zona, cosa que no faig ni he fet mai, ben segur que em podria explaiar bastant.

Passos elevats pels trens, no per a les persones, a les ciutats com a les diverses poblacions, ja siguin petites o grans. Tal com es fa a les autopistes i a les ciutats. Però, no: els de poble som ciutadans de tercera categoria. Només servim per a pagar impostos. I la culpa la tenen els que dissenyen les estacions, no els nanos que passen per les vies. Perquè els seus fills, els dels dissenyadors, segur que fan el mateix.
També és cert que s'hauria d'anar més en compte i no deixar-se atropellar per un tren, que és molt gros, fa molta fresa i es pot veure a venir; crec que porten llums i tot, i fan servir un "pito", una mena de sirena (entre "pitos" i "sirenes", a veure si acabarem fent un blog "pornogràfic"). Tampoc cal anar amb els ulls tancats; cal mirar a banda i banda.
Però, les coses s'han de fer ben fetes: el tren per enlaire i els humans a pas ras. Tal com ha de ser. No s'han de confondre les coses. A Girona, per exemple, ni ens adonem dels trens ni de quan passen. Si és que no vius molt a la vora de les vies.

El Tribunal Constitucional

El Tribunal Constitucional d’Espanya (TCE) és un òrgan constitucional espanyol que té la funció de ser l’intèrpret suprem de la Constitució. Està regulat per la Constitució Espanyola de 1978, en el Títol IX, en els articles del 159 al 165, així com en la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.
El Tribunal Constitucional està integrat per 12 membres, que ostenten el títol de Magistrats del Tribunal Constitucional. Són nomenats pel Rei, per Decret, a proposta:
1. De les Cambres que composen les Corts Generals. Són quatre pel Congrés de Diputats i quatre pel Senat, per majoria de 3/5 dels membres de cada cambra. Els nomenats pel Senat provenen necessàriament proposats per les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes.
2. Del Govern. Són dos.
3. Del Consell General del Poder Judicial. Són dos, per majoria de 3/5 dels seus membres.
La designació per al càrrec és fa per nou anys i ha de recaure en ciutadans espanyols que siguin Magistrats o Fiscals, Professors d’Universitat, Funcionaris públics o advocats, tots juristes de reconeguda competència amb més de quinze anys d’exercici professional. Els Magistrats es renoven per terceres parts cada tres anys.

Quina és l’actual composició del Tribunal Constitucional?
Dels 11 membres actuals del TC (el dotzè, Roberto García-Calvo, va morir el maig de 2008 i la seva vacant encara no ha estat coberta), sis han estat promoguts pel govern de Zapatero o pel PSOE i cinc pel PP.
Tanmateix, a efectes del debat sobre l’Estatut de Catalunya es produeix una situació d’empat, ja que Pablo Pérez Tremps (nomenat pel Govern el 2004) va ser recusat pel PP i el Ple del TC va acceptar apartar-lo del debat.

Quins estan en pròrroga?
Quatre magistrats van acabar el seu mandat de nou anys el desembre de 2007: la presidenta, Maria Emilia Casas (promoguda pel PSOE); el vicepresident, Guillermo Jiménez, i els magistrats Vicente Conde i Jorge Rodríguez-Zapata (tots tres promoguts pel PP). La pròrroga és legal, ja que la Llei Orgànica del TC diu que “els magistrats continuaran en l’exercici de les seves funcions fins que no hagin pres posició aquells que els han de substituir”.
Si els quatre magistrats en pròrroga fossin renovats pel Senat (en les conversacions del 2008 entre el PSOE i el PP es va arribar a un repartiment paritari de les quatre vacants), més l’elecció del difunt García-Calvo (elegit pel govern del PP; ara ho seria pel del PSOE), set magistrats del Tribunal Constitucional haurien estat designats pel PSOE i cinc pel PP.

Un dels magistrats, Pablo Pérez Tremps, va ser recusat pel PP per elaborar, abans de ser elegit magistrat, un informe sobre l’acció exterior i les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea. Aquest any la Generalitat ha fer un recurs de súplica al TC contra aquesta decisió i que el magistrat pogués participar en la votació de la sentència si aquesta és fes per blocs. El ple del Tribunal Constitucional, el 22 de juny de 2010, ha acordat refusar aquesta demanda.

Com ja s’ha dit el Tribunal Constitucional està compost per dotze persones, encara que l’Estatut només ha estat debatut per deu, ja que un d’ells ha estat recusat pel PP i un altre va morir el maig de 2008, i encara no té substitut. D’aquests 10, n’hi ha quatre que van acabar el seu mandat el desembre de 2007, ara fa dos anys i mig.

Qui és cadascú?
* Maria Emilia Casas Baamonde és la presidenta i està adscrita al sector progressista. Designada pel Senat. El seu mandat va expirar el desembre de 2007.
* Guillermo Jiménez Sánchez és el vicepresident i el nou ponent de l’esborrany del projecte que s’està discutint. Designat pel Senat el seu mandat també va expirar el desembre de 2007. Se l’inscriu en el sector conservador, encara que sovint se n’ha desmarcat. El seu vot és el més perseguit pels progressistes.
* Jorge Rodríguez Zapata, també designat pel Senat. El seu mandat també va expirar el desembre de 2007. És un dels membres més forts del sector conservador.
* Vicente Conde Martín de Hijas és el quart membre designat pel Senat i el seu mandat va finir a final del 2007. És un altre dels magistrats del nucli dur del sector conservador i no es compta amb ell per tal d’arribar al consens.
* Ramón Rodríguez Arribas és un magistrat del Suprem i està designat pel Consell General del Poder Judicial. És conservador, però podria sumar-se a un consens ampli amb els progressistes i amb Jiménez a l’entorn d’un text “centrista”.
* Javier Delgado Barrio, nomenat pel Congrés, destaca per la seva ferma postura conservadora. L’ex president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem acaba el seu mandat el novembre de 2010.
* Pascual Sala Sánchez, designat pel Consell General del Poder Judicial, del qual en va ser president, és progressista. Acaba el seu mandat el juny del 2013.
* Eugeni Gay Montalvo va ser designat pel Congrés i el seu mandat acaba el juny de 2013. És progressista.
* Elisa Pérez Vega, nomenada pel Congrés, acaba el seu mandat el novembre de 2010. És progressista.
* Manuel Aragón Reyes, designat pel Congrés (pel PSOE), està enquadrat en el sector progressista, encara que el seu recolzament a l’Estatut és incert. Abans de ser designat membre del TC, es va pronunciar clarament a favor de la unitat de la nació espanyola i en contra del concepte "nación de naciones". Acaba el seu mandat el juny de 2013.
* Dels dos darrers membres del TC, Pablo Pérez Tremps no pot participar en el debat sobre l’Estatut en estar recusat pel PP, raó per la qual ha d’abandonar el ple quan es comença a debatre l’Estatut; i Roberto García-Calvo, mort el maig de 2008 i encara no se n’ha designat substitut.

Mai una renovació del TC s’havia retardat tant. Primer va ser el PSOE qui no el va voler renovar, que va blindar Maria Emilia Casas en la presidència amb una reforma legal “ad hoc”; i després va ser el PP qui no va voler, que prefereix que sigui l’actual Tribunal, amb una composició més favorable als seus interessos, qui decideixi sobre l’Estatut de Catalunya. D’aquesta manera s’ha arribat a una situació caòtica, en la qual, dels dotze membres que haurien de compondre el TC, solament deu poden discutir l’Estatut de Catalunya; d’aquests deu, n’hi ha quatre que porten dos anys i mig de pròrroga de mandat; i quatre més que acabaran mandat a finals d’any.
Els punts més polèmics i conflictius de l’Estatut són: el terme nació (que apareix en el Preàmbul), els símbols de Catalunya, els drets històrics, la llengua, les competències i el Poder Judicial. Els Estatuts de les altres Comunitats Autònomes, aprovats més tard que el de Catalunya, ja funcionen amb tota legalitat i han estat aprovats pel Tribunal Constitucional sense cap problema.

Avui, diumenge 27 de juny de 2010, per les notícies a internet, veig que demà pot sortir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia, gairebé quatre anys després del recurs del PP (31 de juliol de 2006) i que el TC l'admetés a tràmit (28 de setembre de 2006).

Quadre classificatori del Mundial de Sudàfrica

És passat el migdia del divendres 25 de juny, menys d'una hora abans que comencin els darrers encontres de la lligueta classificatòria que han de donar els dos primers llocs dels grups G i H. No hi ha res decidit i, llevat del Brasil, que és qui ho té més clar, a la resta tot és per fer. Hi ha quelcom molt per jugar i els resultats poden ser diferents, dispars i poden donar lloc a sorpreses tremebundes.
Tanmateix, ens avançarem als esdeveniments, tan sols sigui per explicar com pot anar la successió dels encontres per tal d'arribar a la final del Mundial de Sudàfrica 2010, a les 20,30, del diumenge 11 de juliol de 2010, a l'estadi de Soccer City, de la ciutat de Johannesburg.

Si s'observa el quadre classificatori, després de la primera fase (la lligueta classificatòria amb 32 seleccions, dividida en vuit grups amb quatre equips cadascun), es formen dos braços en el quadre, formats per un costat pels primers classificats dels grups A, C, E, G (ja confirmats: Uruguai, EUA, Holanda, Brasil), més els classificats en segon lloc dels altres quatre grups: B, D, F, H (Corea del Sud, Ghana, Eslovàquia, Suïssa?). D'aquestes vuit seleccions en sortirà una de les finalistes.
Per entendre'ns, a quarts de final, per aquest part del quadre, pot haver-hi: Brasil-Holanda i Uruguai-EUA; amb una semifinal, per exemple, Brasil-Uruguai; i Brasil de finalista. Això sense fer pronòstics, pures maquinacions per entendre allò que pot passar.

Per l'altre costat del quadre, els primers classificats dels grups B, D, F, H (Argentina, Alemanya, Paraguai, Espanya?) i els segons dels grups A, C, E, G (Mèxic, Anglaterra, Japó, Portugal). D'aquestes vuit seleccions en sortirà l'altra finalista.
Després de disputar-se els octaus de final, la següent eliminatòria, a quarts, poden haver-hi els següents aparellaments: Argentina-Alemanya i Paraguai-Espanya; amb una semifinal Argentina-Espanya. I finalista, qui? Després de l'ensurt inicial, marca una final Brasil-Espanya o Brasil-Argentina.

No faig cap pronòstic. Faig un avenç de les eliminatòries que venen perquè hom entengui el mecanisme de les classificacions. Després, si passa un equip o altre (com és els cas dels dos grups, G i H, que aquesta tarda es juguen el seu futur en el Mundial), tot pot canviar. Però espero, i desitjo, que s'entengui el sistema de classificació i els passos que haurà de seguir cada selecció per arribar a la final.

Explicació dels símbols catalans

En el bloc anterior, s’ha parlat dels símbols catalans d’avui. No hi són tots, en manca algun, però la majoria sí que hi estan presents. Que per què exposo aquesta temàtica? Ha estat per parlar dels signes d’identitat que ens són propis i que caracteritzen el país en un moment en què es debat el futur de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, pel Congrés de Diputats el 10 de maig de 2006 i en el referèndum del 18 de juny de 2006 pels ciutadans de Catalunya.
Aquest Estatut, que ja fa quatre anys que està en funcionament, ara el Tribunal Constitucional el vol menystenir i retallar diversos articles "anticonstitucionals", o sia, que no s'apleguen a allò que diu la Constitució Espanyola de 1978. El que s'hauria de fer és canviar la Constitució estatal perquè, després de 32 anys, ni el món, ni l'Estat espanyol, ni Catalunya són les mateixes d'aleshores. Que és tota una vida! I hi ha una realitat nova, la Unió Europea, institució importantíssima per a l'actualitat, que aquella Constitució no contempla. A veure si ens posem al dia; i no només amb l'Estatut.

En l'article 8 de l'Estatut d'Autonomia de 2006 es diu:
1. Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne.
2. La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya.
3. La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre.
4. L'himne de Catalunya és Els segadors.

La configuració del sistema simbòlic a través del qual s’expressa la ideologia nacionalista catalana constitueix un “invent” recent, d’ara fa poc més d’un segle, i és el resultat directe d’un procés històric prou conegut: la Renaixença, el gran moviment cultural català del segle XIX.
La creació dels signes d’identitat catalans, a la segona meitat d’aquesta centúria, no ha estat només propi de Catalunya, sinó que també va estar present en els Estats europeus per la mateixa època. Espanya, França, Portugal, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, van crear els seus símbols identitaris també en aquests anys.
El fet s’ha d’inscriure en el context històric dels nacionalismes i les revolucions burgeses del segle XIX. En desaparèixer el poder absolut del monarca (que concentrava tots els poders i era l’únic propietari de la Nació) i obrir-se la via liberal en la política, amb els parlaments elegits pel poble, es va voler identificar més aquest sentiment de pertinença (el principi de sobirania popular : el poble és el sobirà de la Nació), i, per això, es van anar creant aquests símbols que representaven i identificaven la Nació per a tots els ciutadans (abans aquest símbol era el rei, la Monarquia).

Cada grup nacional o ètnic disposa d’un registre relativament limitat de clixés mentals i d’imatges culturals (que anomenem símbols), mitjançant els quals els seus membres afirmen la seva consciència de pertinència i d’autoafirmació amb el propi grup.
Prenent com a base estudis rigorosos, trobem els següents com a més representatius i genèrics:
- la llengua catalana i el seu ús;
- la bandera de les quatre barres o senyera;
- els patrons celestials Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat;
- el Cant dels Segadors (himne nacional de Catalunya);
- la sardana, considerada com la dansa nacional dels catalans;
- L’Onze de Setembre, la Diada o festa cívica;
- el seny, un treta de caràcter, propi de Catalunya;
- l’hereu, una institució jurídica pròpia del dret català;
- i alguna més.
M’agradaria explicar l’origen d’alguns dels símbols que s’han esmentat. Avui, ara, ho faré de tres. En altres ocasions, aniré complimentant la resta.

Anem pel primer, la senyera. El 1859 (data dels primers Jocs Florals de Barcelona), Víctor Balaguer, literat i polític romàntic, va publicar un poema patriòtic titulat Els quatre pals de sang, que va causar un gran impacte en els cercles catalanistes del moment. Al cap de pocs anys, el mateixos moviments catalanistes van adoptar la bandera de les quatre barres com anagrama patriòtic de les seves reivindicacions polítiques. Posteriorment Cinto Verdaguer (1882) i Joan Maragall (1906) van composar dos poemes (Les barres de sang i El cant de la senyera) que van fer augmentar el capítol simbòlic d’un signe icònic cada vegada més carregat de significats i d’eficàcia simbòlica.
Per últim, les revistes culturals i polítiques de la Renaixença van començar a emprar-lo en les seves portades, al mateix temps que els artistes gràfics (pintors, arquitectes, escultors) també se’l van apropiar. El resultat va ser ben palès: després d’uns anys d’utilització i manipulació el signe va aconseguir una acceptació socials indubtable: la “quadribarrada” s’havia convertit en la bandera dels catalans. En una altra ocasió parlarem de la llegenda que envolta la creació històrica de la senyera.

En segon lloc, la sardana. Aquesta dansa empordanesa, datada ja al segle XVI, no tenia cap significació a mitjans del segle XIX i era un dels molts balls que es podien trobar a la Catalunya rural. La sardana, com a ball dels catalans, es va iniciar amb la reforma de la cobla i amb l’estructura musical que va realitzar Pep Ventura a la dècada 1840 a 1850. Va ser a partir de 1850, quan Miquel Pardas va publicar el seu “Método”, que la sardana va començar a divulgar-se. A partir d’aleshores, literats, músics i poetes de la Renaixença van començar a descobrir en la sardana una sèrie de virtualitats amagades. Així, per a Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català, la sardana es converteix en «l’expressió mímica de la característica d’una raça»; Santiago Rusiñol descobreix en ella «l’encarnació més pura de "l’esperit del nostre poble"»; i, d’aquesta manera acaba sent, segons Miracle (1980), «la representació de les nostres virtuts, la quinta essència de la nostra idiosincràsia».
Segons els diversos estudis sobre la sardana, els noms indissociablement units a aquest nou procés de configuració simbòlica són quatre: Pep Ventura, el músic; Pella i Forgas, l’historiador romàntic empordanès que ja a l’any 1883 va proposar que la sardana fos considerada la “dansa nacional de Catalunya”; Tomàs Breton, el compositor de sarsueles; i Joan Maragall, el poeta que va guanyar amb el seu poema La Sardana els Jocs Florals de 1894.

A la Diada de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, s’hi commemora la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques al comandament del duc de Berwick durant la Guerra de Successió espanyola l’11 de setembre de 1714 després de catorze mesos de setge. Catalunya, que fins aleshores havia estat una nació sobirana, va perdre les seves institucions, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.
Antigament, aquesta celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar (Barcelona). Encara que l’acte fos criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, ha estat considerat com la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i dels catalans que van morir oposant-se a Felip de Borbó, que van ser considerats màrtirs de la defensa de les llibertats catalanes. El 1886 va ser prohibida per evitar que es convertís en un míting catalanista.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, es va construir a Barcelona un monument a Rafael Casanova, que es va convertir en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es va recuperar la idea de l’acte de record dels caiguts, però aquesta vegada amb més denuncia dels atacs del centralisme. El 1894, a més dels actes religiosos, es van fer les primeres ofrenes al monument. Això va fer que les autoritats seguissin de prop les activitats, i el 1896 va ser segrestat el número especial que el diari Lo Regionalista dedicava a la Diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafel Casanova es va produir el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyencs, La Falç i Lo Tràngul. Després d’ofrenar una corona de roses es van produir enfrontaments amb la policia, amb el resultat de 30 detinguts (entre ells el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). El 15 de setembre de 1901, el president de la Unió Catalanista, Manuel Folguera i Duran va convocar una manifestació de protesta en la qual van participar-hi 12.000 persones.

I la pregunta que tothom es fa: per què es celebra una derrota? A més de commemorar els caiguts en la defensa dels drets i les llibertats de Catalunya, com s'ha explicat abans, també perquè la gent no oblidi que som una nació dominada per un Estat que ens va derrotar l’11 de setembre de 1714 i quin és aquest Estat: Espanya. No som els únics que ho fem: la resta de nacions europees dominades per un altre Estat celebren la seva diada justament també en el dia que van ser derrotades per la nació que ara els domina.

Símbols de Catalunya

El símbol català més antic és l'escut de Catalunya que es un dels emblemes heràldics de més antigüetat d'Europa. La Senyera, inspirada en l'escut, és potser el símbol de Catalunya més representatiu. Aquest símbol s'afegeix a d'altres amb connotacions polítiques o reivindicatives, com la Diada Nacional de Catalunya (l'Onze de setembre).
Algunes institucions catalanes, com ara Constitucions catalanes, els Usatges, el Consell de Cent i les Corts Catalanes son valorades com a símbols històrics de Catalunya. La llengua catalana i el dret català són d'aquelles coses que més identifiquen el poble català de la resta del món, i com no de les altres nacions de la Península Ibèrica.
A causa de la història i de les vicissituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals de Catalunya coincideixen amb els d'Aragó, València i les Illes Balears. Això és sovint causa de controvèrsies que provenen de les dificultats de conciliar certes percepcions culturals, històriques i lingüístiques d’allò que era l'antic Regne d'Aragó i de les zones culturalment catalanes. El Monestir de Poblet, a on estan enterrats els antics reis, és un important i molt respectat referent simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó des de l'edat mitjana.
Apart de l'escut, altres símbols, com Otger Cataló (el Pare de la Pàtria), Jaume el Conqueridor, els Almogàvers, els Nou Barons de la Fama, commemoren les guerres contra els musulmans. El Sometent, Rocafort i les lluites de "moros i cristians" a les festes populars, també son símbols d'evident caràcter bel•lic.
L'himne Els Segadors i la falç provenen de la Guerra dels Segadors (1640-1652). El Timbaler del Bruc es un símbol de les Guerres Napoleòniques a Catalunya (1808-1814), aquí "Guerra del Francès". Altres fets històrics destacats, són el Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892), Solidaritat Catalana (1906) i la Setmana Tràgica (1909). En Francesc Macià i en Lluís Companys, com a presidents de la Generalitat, també són símbols importants. I ho serà en Jordi Pujol, si ja no ho és.
Símbols catalans religiosos, com la Mare de Déu de Montserrat i d’altres verges i sants, així com el pessebre, la Nit de Reis i les celebracions del Nadal, es van derivar de la doctrina cristiana. Els noms de molts pobles, ciutats i muntanyes de Catalunya, com Santa Bàrbara, Sant Sadurní d'Anoia, o Sant Llorenç del Munt, així com moltíssimes ermites i santuaris dispersats arreu de la geografia catalana, romanen com a testimoni de la fe ancestral dels catalans. Ja a l'any 1905 Josep Torras i Bages (1846-1916), convençut de que la nació catalana havia de ser cristiana per tal d'establir-se com quelcom de perdurable i sòlid (“Catalunya serà catòlica o no serà”), va criticar el laïcisme del "nacionalisme militant" d'Enric Prat de la Riba (1870-1917). Per a Torras i Bages, el seny, un altre símbol català, es basava en les tradicions cristianes ancestrals.
A part dels símbols de caràcter històric i religiós hi han altres símbols populars catalans més o menys seriosos segons el cas i el context. Molts símbols populars catalans venen del folklore local, com la sardana, les havaneres (i en particular l'havanera El meu avi), els castellers, els gegants, el drac, Sant Jordi (Patró de Catalunya)... L'elecció de la "Pubilla" a les festes populars prové d'una tradició molt antiga basada en la transmissió de l'herència a la Catalunya rural. Igual que l'hereu, o la separacions de béns en el matrimoni, elements importantíssims en el dret català.
Mentre que altres nacions o pobles tenen un "ocell nacional" o una "flor nacional", Catalunya no té gaires símbols d’aquest tipus. El ruc català o "burro català" i el gat /cat català són creacions relativament recents per contraposar quelcom de català al brau d'Osborne. Com a símbols tradicionals i "típics" cal destacar en Patufet, el Dia del Llibre i de la Rosa, la barretina, el porró, el caganer, el tió i molts altres de prou coneguts.
Gràcies als mitjans de comunicació, el Futbol Club Barcelona és potser el símbol de Catalunya més fàcil i universalment reconegut arreu del món i ha servit d’integració per als nouvinguts a Catalunya. El Camp Nou, els colors blaugrana i els valors que té com a representant d'un país i una nació l'han convertit en quelcom “més que un club” (sempre hi ha més banderes quadribarrades que blaugranes en els partits que disputa el Barça).
Com a símbols geogràfics, hi ha muntanyes com el Canigó, Montserrat i el Pedraforca que tenen una importància quasi bé mítica en el folklore local com a llocs venerats. També espais geogràfics, com el Cap de Creus, el delta de l’Ebre, la fageda d’en Jordà i la Costa Brava s’han endinsat en la imaginaria popular. Igualment que edificis o monuments històrics, com la Sagrada Família, el Museu Dalí de Figueres, l’aqüeducte de Tarragona, les ruïnes d’Empúries o Ullastret.
Dins la gastronomia, el pa amb tomàquet es potser el plat més emblemàtic de Catalunya. Altres plats que hom podria qualificar de "molt de la terra" són les faves a la catalana, l'escudella i carn d'olla i la botifarra amb mongetes.

La Internacional

La Internacional (L'Internationale, en francès) és la cançó més famosa del moviment obrer. Està considerada com l’himne oficial dels treballadors de tot el món i de la majoria dels partits comunistes i socialistes, així com també de les organitzacions anarquistes. La lletra original, en francès, és d’Eugène Pottier, i va ser escrita el 1871 dins de la seva obra Cants Revolucionaris. El 1888 Pierre Degeyter la va musicar i es va cantar per primera vegada en públic.
Eugène Pottier (1816-1887) va ser empacador, dependent d'una papereria i dissenyador de teixits, però sobretot va ser un revolucionari conseqüent, va participar en la revolució francesa de 1848 i el 1871 va ser elegit pràcticament per unanimitat per formar part del consell de la Comuna de París. Sempre va viure pobre, com viuen els explotats. Les condicions en les quals vivia, juntament amb la seva ardent i compromesa personalitat i el seu talent innat per a la poesia es van reflectir feliçment el 1871, durant el govern de la Comuna de París, quan va composar la lletra del que arribaria a ser l'himne de la classe treballadora.
El 1892, la Segona Internacional la va popularitzar i la va adoptar com a himne. El 8 de desembre de 1896 La Internacional va ser adoptada com a himne oficial dels revolucionaris. El 3 de novembre de 1910, durant el Congrés Internacional de Copenhaguen, es va convertir en l’himne de tots els treballadores del món. El 1919 Lenin la va oficialitzar en la Tercera Internacional i es va convertir en l’himne nacional de la Unió Soviètica, fins l’any 1943, en què Stalin el va substituir per un altre el qual eliminava el caràcter internacional i proletari de l'himne i enaltia el sentiment de la gran Unió Soviètica (en la seva versió original hi havia una estrofa en la qual s'ostentava el culte a la personalitat del dirigent soviètic).
La lletra de La Internacional ha estat traduïda a gairebé tots els idiomes del món. L'enorme energia que emana de l'himne por si sol i, sobretot, en ser cantada ensems i en peu, amb el braç enlairat i el puny tancat, pels treballadors en les seves lluites i manifestacions, ha de contagiar a tothom que sigui conscient de la tasca històrica de la classe obrera defensant els seus drets.

LA INTERNACIONAL

Amunt, els pàries de la terra,
amunt, els qui pateixen fam!
Els proletaris criden guerra,
tot el món és de guerra un clam.
Del passat no en deixarem cap rastre,
estols d'esclaus tots amunt, tothom,
el món canviarà de base,
no hem estat res, ho serem tot.

És la lluita darrera,
unim-nos i demà
la Internacional
serà el gènere humà. (bis)

No esperes salvacions supremes
de Déu, dels reis ni del tirà,
obrer, és la sang de tes venes
que triomfant et salvarà.
La força del tirà sotmesa
ton puny deixarà quan voldràs;
atiem la fornal encesa,
el ferro és fill del nostre braç.

És la lluita darrera,
unim-nos i demà
la Internacional
serà el gènere humà. (bis)

Obrers, llauradors, la batalla
ha començat i finirà,
la terra és per qui la treballa,
qui no treballa morirà.
Si del cel de la nostra terra
foragitem dels corbs l'estol,
pau dolça seguirà a la guerra
i sempre més brillarà el sol.

És la lluita darrera,
unim-nos i demà
la Internacional
serà el gènere humà! (bis)

(Cantada en català) (en castellà)

La Providència

A meitats dels anys vuitanta, vaig trobar una narració molt interessant en una col.lecció de contes (El cuento anarquista, 1880-1911. Antologia. Per Lily Litvak, Taurus ed., Madrid, 1982), que portava el títol La Providencia. És un conte d’autor anònim, publicat per primera vegada a El Porvenir del Obrero, núm. 81, Mahó, 16 de novembre de 1901, pàg. 3. Ara en faig una traducció al català i amb una redacció més adaptada al temps actual.

Com que les coses han anat canviant, potser caldria explicar què és la Providència. La Providència, la Divina Providència, és un terme teològic que indica la sobirania, la supervisió, la intervenció o el conjunt d’accions divines que Déu fa per ajudar la Humanitat.

LA PROVIDÈNCIA

A dalt de tot d’una elevada torre, una mare tenia el seu fillet en braços. De cop, en una distracció, el nen se li va esmunyir avall i va caure pel precipici.
Al mateix temps també va caure un altre objecte. El seu volum era com el del nen. El pes específic, també. L’atracció de la Terra, la resistència de l’aire, tot allò que pot influir en la caiguda d’un cos, era igual tant per a l'objecte com per al nen.
Però el nen vivia i tenia una mare que s'estirava els cabells i cridava tant com podia. L’altre objecte no importava ningú.
- Déu meu! Déu meu! El meu fill! Fill meu estimat! – la mare gemia-. Déu meu, salveu al meu fill!

Ningú va pregar per l’altre objecte.
I els dos cossos van caure paral.lelament i a igual velocitat.
I la Natura –això va passar abans que nasqués Newton, cosa que tampoc va ser obstacle per a què ja sabés com havien de caure els objectes-, la Natura, repeteixo, va fer allò que havia de fer. Va calcular tranquil.lament els quadrats, no va tenir en compte la major resistència del terra, ni de si l’aire era més o menys dens, ni del mal que podia ocasionar.
Una vegada més, la mare va cridar al cel, suplicant, demanant ajuda, pregant al Déu salvador.
Quan el nen va arribar al sòl, es va estavellar contra el terra. La mare, que tan inútilment va pregar, presa de la desolació i de la desesperació, va morir. El pare es va tornar boig, etcètera.
Però el sac de roba, el pernil o l’objecte que va caure al mateix temps que el nen, fos el que fos, va continuar sent el mateix, com si no hagués passat res.
I tanmateix, ningú havia pregat per aquell objecte.
Si està bé? –pregunteu- Certament; el menor desordre, la més petita desviació causarà un dany mil vegades superior que la mort d’un nen.
Narro aquesta història, no per criticar la Natura, sinó per a demostrar d’una manera evident que el fet de pregar a Déu no serveix per a res, i que, quan s’està a dalt d’una torre i es té un nen en braços, és necessari subjectar-lo bé, ja que d’aquesta manera no cau.

_____________________________________________

La imatge de més amunt correspon a una fotografia de títol L’home que cau, feta per Richard Drew, durant els atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones del World Trade Center, a las 9:41:15 del matí, hora de Nova York.

A la imatge s’hi pot veure com un home cau des d’una de les torres, acció que segurament va escollir abans de morir dins l'edifici per la calor i el fum. La publicació del document poc després dels atemptats va molestar a certs sectors de l’opinió pública nordamericana. De seguida, la majoria dels mitjans de comunicació es van autocensurar i van passar a mostrar únicament fotografies d’actes d’heroisme i sacrifici. Un documental va tractar d’esbrinar la identitat d’aquell home, sense massa resultats, pures conjectures.

L'aigua, un bé escàs. Dades.

La Terra està coberta per grans masses d’aigua que anomenem oceans. N'hi ha cinc: l’Àrtic, l’Atlàntic, l’Índic, el Pacífic i l'Antàrtic, i cobreixen més del 70% de la superfície del planeta. Per això, la Terra rep el nom de Planeta Blau.
Dels oceans, n’emergeixen grans extensions de terra ferma: els continents. Se’n solen assenyalar sis: Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica, Oceania i l’Antàrtida.

Sabem que la superfície de la Terra és de 510.100.000 km2. I els continents: Europa, 10.400 000 km2; Àsia, 44.450.000 km2; Àfrica, 30.250.000 km2; Amèrica, 42.220.000 km2;; Oceania, 8.950.000; Antàrtida, 13.180.000 km2. En total: 149.450.000 km2, un 29,29 % de tot el planeta. La resta, un 70,7 %, és mar.

Encara que el 70,7 % de la superfície del món està coberta d’aigua, només el 2,5 % de l’aigua disponible és dolça, mentre que la restant 97,5 % és aigua salada, no apte per al consum humà. D’aquest 2,5 % d’aigua dolça, una gran part (gairebé el 70 %) està congelada als glaciars, i la major part de la resta es presenta com humitat al sòl o es troba en profundes capes aqüíferes subterrànies inaccessibles. Menys de l’1 % dels recursos d’aigua dolça del món és accessible per a la Humanitat.
A l’Antàrtida hi ha el 90 % dels gels superficials i el 70 % de l’aigua dolça del planeta Terra. Aquest continent està cobert per una capa de gel, anomenada islandsis, que té una espessor mitjana de 2.500 metres; en alguns punts pot arribar a gairebé 5 km. Si l’inlandsis de l’Antàrtida es desgelés, el nivell dels oceans s’elevaria entre 45 a 60 metres de mitjana.

En el món, el sector agrícola és el major consumidor d’aigua dolça, amb un 65 % (altres dades parlen d'un 70 % de consum per a usos agraris). El segueixen el sector industrial, que requereix el 25 % i el consum domèstic, comercial i d’altres serveis urbans municipals que consumeixen un 10 %. El consum pròpiament domèstic és considerat d’un 5 % del total de l’aigua potable consumida.
Tanmateix, el consum urbà d'aigua augmenta amb la renda per càpita, amb la millor qualitat de vida i, sobretot en usos recreatius (camps de golf, parcs, jardins, piscines) i derivats del turisme.

Ja s’ha dit que més del 65 % del líquid disponible mundialment s’utilitza en l’agricultura. Tanmateix, la majoria dels sistemes d’irrigació són ineficients: és perd al voltant del 60 % de l’aigua per l’evaporació o el reflux als rius i a capes aqüíferes. El consum d’aigua per a l'agricultura en algunes àrees ha tingut un impacte dramàtic sobre el medi ambient. En àrees d’Estats Units, la Xina i l’Índia, s'està consumint aigua subterrània amb més rapidesa de la que es reposa, i els nivells hidrostàtics estan minvant constantment. Alguns rius, com el Colorado a l’oest dels EUA o el Iant-Tsé a la Xina, amb freqüència s’assequen abans d’arribar al mar.

La distribució dels recursos d’aigua potable és molt desigual. Les zones àrides i semiàrides del món constitueixen el 40 % de la massa terrestre; i només disposen del 2 % de la precipitació mundial. Actualment el 20 % de la població no té accés a l’aigua de qualitat suficient i en el 50 % està mancada de sanejament. Àfrica i Àsia occidental en són les zones de major carència. A Europa es calcula una despesa mitjana per habitant d’entre 150 i 200 litres d’aigua potable al dia, encara que de beguda només se’n consumeixen entre dos i tres litres.

Una altra dada. D'aigua n'hi ha. I sempre és la mateixa. Allò que s'ha d'aconseguir és reduir-ne el consum inútil i no malmetre-la. Si es contaminen els aquïfers i les aigües subterrànies, malament. Si en són els rius o els llacs els perjudicats, tampoc anem bé. S'ha d'estalviar tota l'aigua possible i augmentar l'aigua potable de què es disposa. Hi ha mitjans per fer-ho i els governs, les noves tècniques i tecnologies i les innovacions han de perseguir aquest objectiu.
Es calcula que en els propers anys, en els territoris on hi ha manca d'aigua potable i on aquesta s'hagi de compartir, hi haurà conflictes bèl.lics per al seu control i el de les seves fonts.

La Roja, política o esport?

Fa riure; la veritat, és patètic. Mig país preocupat per la sort d’Espanya al Mundial. Pateixen, els veus preocupats, ho troben injust, no s'ho esperaven (com si el futbol fos una ciència exacta). I, si queden fora, ploraran i s’ho muntaran com una gran tragèdia.
I, al contrari, almenys aquí, a Catalunya (al País Basc deu passar el mateix; o més), mig país esperant la derrota d’Espanya o que les coses no li vagin bé perquè resti eliminada. No és res dolent; són desitjos interiors que la gent té i que surt del més fons del seu interior, tants els uns com els altres. Crec que, fins i tot, no ho poden evitar. És el joc dels sentiments, cap a una banda o cap a l’altra.

Després, sentim allò de què no s’ha de barrejar la política amb l’esport. Apa! No és fer-ho quan es tracta de la Selecció Espanyola? O no ho és impedir que puguin haver-hi seleccions catalanes? Per què la gent no ha de poder crear els seus equips? No havíem quedat que era un esport i que el millor era no barrejar-ho amb la política? En què quedem? Deu ser allò de sempre: si ens afavoreix a nosaltres està molt bé; si ens va en contra, s’ha de prohibir com sigui o expulsar-los o, fins i tot, que no puguin arribar a expressar la seva opinió.

Ara bé (que vol dir “moro”), quan es va contra els interessos d’Espanya, aleshores és barrejar política i esport. En canvi, defensar Espanya fins a la irracionalitat, és esport, mai política. Espanya deu ser un sentiment que tenen en comú tots els ciutadans del país i que desitgen, tots, la victòria de la Roja. Va, no fem riure! Hi ha bastants ciutadans del territori espanyol que justament volen el contrari. No en sé el percentatge, però deuen passar del 20% i proper al 30%. És la realitat i les coses van així. La resta sí que és barrejar la política i l’esport. No cal enganyar-nos.

Els que defensen l’espanyolitat dels esportistes espanyols i es neguen a veure’n (o narrar) els seus defectes, això és esport; no política. Són aquells que fan les victòries d’en Nadal i de l’Alonso com a seves, per posar dos exemples d'esportistes "espanyolíssims". I del català Pau Gasol, campió dues vegades consecutives de la NBA, què se'n dirà ara que ha manifestat la decisió de no disputar el Campionat Mundial de Bàsquet de Turquia? I de les victòries d’en Contador al Tour? Perquè, si està en un equip, l'Astanà, directament sospitós i acusat de dòping, no se l’acusa d’aquest fet, sinó que més aviat se’l defensa o se’l deixa apart, com si el tema no anés amb ell. Podria posar més exemples. Tot això, és política o esport?

Es tapa tot allò que té de dolent quan un esportista juga per Espanya i/o és un símbol per al poble espanyol; i se n’exalten les virtuts, algunes de les quals no ha tingut mai ni les tindrà. Però això no és fer política, és esport. Ara, defensar Catalunya esportivament, no; és fer política i no té res a veure amb l’esport. Doncs, jo penso que van errats, que és totalment al contrari d’allò que diuen. És lícit i esportiu voler un equip nacional català; el contrari és fer política. Ser català és com ser del Barça. És el millor que hi ha ! O com es diu pel Facebook: Alguns viuen buscant la perfecció, altres hem nascut catalans directament.

Si l’Inter de Milan derrota amb un joc impresentable al Barça, és tema de tàctiques i del gran encert d’en Mourinho. Si, l’Hitzfeld, l’entrenador suís, fa el mateix que l’entrenador portuguès (segur que el va imitar en gran part), aleshores sí que no. Com s’entén? Els dos equips rivals, l’italià i el suís, van presentar la mateixa resposta a dos conjunts, Barça i Espanya, que van jugar de manera molt semblant i que els va acabar passant una cosa semblant. En el primer cas, es va defensar el joc negatiu dels contraris per bona part de la premsa espanyola, especialment la madrilenya; en el segon es va atacar i es va considerar el resultat totalment injust vist el joc d’uns i altres. És política o esport? Expliqueu-m’ho si us plau que no entenc massa res.

És aquest patriotisme forassenyat allò que no m’agrada de l’Estat espanyol. Van a la seva olla, i “tiro porque me toca”. S’ha de ser més racional. Si la Roja va perdre contra la “superpotent” Suïssa, se n’han de veure les causes i cercar els remeis. Per què? Perquè és un resultat que està fora de tota lògica i alguna cosa es va fer del molt malament. Perquè fer-ho malament era empatar; perdre és molt pitjor. Més que res, perquè ja no es té cap opció de fallar més i moltes probabilitats de quedar segona de grup i haver de jugar-se el pas a quarts de final contra Brasil, a poc que els resultats no siguin massa coincidents amb les aspiracions espanyoles.
Diuen que el gol suís era en orsai. Cert, però difícil de veure en directe. Tu, ja ho vas veure claríssim i evident en directe, no? Apa, no siguem tan llestos, si us plau !
A més, si hem de ser tan justos, s’ha de reconèixer que, en l’acció immediatament anterior, era penal i expulsió d’en Casillas, que es va carregar totalment i a destemps l’atacant suís dins l'àrea espanyola. Però, això darrer ningú ho ha dit. Que era orsai, sí, encara que, la veritat, tampoc s’hagi insistit massa. O no tant com altres vegades, segurament perquè Espanya encara no està eliminada.

No es van fer ocasions de gol i per això es va perdre. Va mancar profunditat i els rivals van aprofitar un parell de bones ocasions que van tenir. Ja està. És claríssim. Les coses són com són; i aquest partit va anar així. No acceptar-ho és barrejar la política amb l’esport.
Almenys el Barça pot dir quatre coses de la seva eliminatòria amb l’Inter de Milà, per tal de no barrejar la política amb l’esport: 1) que l'Inter va marcar en un clar i gens dubtós fora de joc el 3-1, clau en l'eliminació final, i que l'àrbitre segur que el va veure clarament; 2) que se li va anul•lar un gol legal a en Bojan (2-0) que hagués significat el pas a la final (mancaven pocs minuts per acabar l'encontre i l'Internazionale no feia res ni jugava a futbol); 3) que el Barça, a Itàlia, va tenir ocasions de gol i, fins i tot, es va avançar en el marcador en un partit que se li va posar fàcil vist el joc d’ambdós equips fins aquells minuts de desesperació, que van acabar marcant el resultat de l'eliminatòria; i 4) que, al Camp Nou, els culers van guanyar (1-0), no perdre.
Perquè si no guanyes, malament. I si perds, molt pitjor. I això no és política, és esport. Com diria l'holandès volador, "futbol es futbol". Tanmateix, no va ser ell qui va dir-ho, sinó l’entrenador serbi Vujadin Boskov.

Soldadito boliviano, de Nicolàs Guillén, cantada per Paco Ibáñez

Soldadito de Bolivia,
Soldadito Boliviano,
Armado vas de tu rifle
Que es un rifle americano.
Que es un rifle americano
Soldadito de Bolivia,
Que es un rifle americano.

Te lo dio el señor Barrientos,
Soldadito Boliviano.
Regalo de Mr. Johnson
Para matar a tu hermano.
Para matar a tu hermano
Soldadito de Bolivia,
Para matar a tu hermano.

No sabes quien es el muerto,
Soldadito Boliviano.
El muerto es el Che Guevara
Y era argentino y cubano.
Y era argentino y cubano
Soldadito de Bolivia,
Y era argentino y cubano.

El fue tu mejor amigo,
Soldadito Boliviano.
El fue amigo del pobre
Del oriente al altiplano.
Del oriente al altiplano
Soldadito de Bolivia,
Del oriente al altiplano.

Está mi guitarra entera,
Soldadito Boliviano,
De luto, pero no llora
Aunque llorar es humano.
Aunque llorar es humano
Soldadito de Bolivia,
Aunque llorar es humano.

No llora porque la hora,
Soldadito Boliviano
No es de lagrima y pañuelo,
Sino de machete en mano.
Sino de machete en mano
Soldadito de Bolivia,
Sino de machete en mano.

Con el cobre que te paga,
Soldadito Boliviano,
Que te vendes, que te compras,
Es lo que piensa el tirano.
Es lo que piensa el tirano
Soldadito de Bolivia,
Es lo que piensa el tirano.

Pero aprenderás seguro,
Soldadito Boliviano,
Que a un hermano no se mata
Que no se mata a un hermano
Que no se mata a un hermano.
Soldadito de Bolivia,
Que no se mata a un hermano
Que no se mata a un hermano!

Soldadito boliviano, per Paco Ibáñez: http://www.youtube.com/watch?v=XaYFx1CDvH8

EUA, potència intervencionista o imperialista?

Als dos darrers dies de classe vaig passar als alumnes la pel.lícula guardonada amb l'òscar 2010, EN TIERRA HOSTIL (The Hurt Locker), dirigida per Kathryn Bigelow, ex-muller del també guardonat director James Cameron (Titànic i Avatar, entre d'altres).
En tierra hostil és un film d'acció, filmat amb un estil periodístic, amb molt de moviment de càmera. Narra les peripècies d'un cos d'elit de l'exèrcit nord-americà a l'Irak. La seva feina consisteix en desactivar bombes en cotxes, edificis, persones, etc. En la pel.lícula s'hi reflecteix molt bé la situació de l'exèrcit USA en aquest país estranger, estrany i violent per a ells; d'aquí segurament el títol de la pel.lícula En tierra hostil.

La visió del film m'ha fet pensar amb els Estats Units i la seva política intervencionista com a gendarme mundial. Deixant de banda la intervenció econòmica que fa de manera constant, amb les seves companyies multinacionals, i d'altres aspectes d'aquesta intromissió en països aliens, vull fer una sèrie de consideracions sobre les intervencions militars que ha realitzat al llarg de la seva curta història.

No em remuntaré pas a la seva fundació com a Nació i Estat (1776, en guerra contra Anglaterra); ni a la seva política agressiva i de conquesta contra els indis indígenes nord-americans al llarg del segle XIX i principis del XX; ni a la seva intervenció a la Guerra de Cuba, iniciada el 1895, que va enfrontar la colònia cubana i la metròpoli espanyola, que va acabar el 1898 amb la declaració de guerra entre EUA i Espanya després de l'explosió del cuirassat americà Maine, al port de La Havana, cosa que li va pemetre expulsar als espanyols de Cuba (i Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic).
Tampoc em posaré amb la seva intervenció a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) posant com excusa l'enfonsament de vaixells de passatgers nordamericans (Lusitània) per submarins alemanys. Els llibres d'història actuals posen com a motiu de la intervenció nord-americana, no els interessos democràtics o polítics, sinó bàsicament els econòmics: França i Anglaterra podien perdre la guerra contra Alemanya i, amb això, els EUA també perdien els crèdits que tenien concedits a aquestes nacions i a les seves empreses. Davant d'aquest perill, intervé en la guerra (el 1917) i aprofita qualsevol esdeveniment fortuït per justificar la seva acció. Com ha fet sempre.

La seva intervenció en la Segona Guerra Mundial és més justificada per l'atac japonès a la base nord-americana de Pearl Harbour (7 desembre 1941), a les illes Hawai. Havia de respondre a l'atac i aturar la gran ofensiva japonesa per aquesta zona del Pacífic. Un cop es va rearmar, va contraatacar (batalla de Midway, 3-7 juny 1942) fins derrotar finalment al Japó a l'agost de 1945.
La seva justificació per al llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost) és pueril. Va ser un crim contra la Humanitat, contra gent innocent, que algun dia hauran de justificar i hauran de pagar per haver-ho fet. Només faltaria que, perquè són ells, no passés res. Com en Millet, del Palau de la Música.

Més tard, en plena Guerra Freda, els EUA van intervenir en la Guerra de Corea (1950-1953), a favor de la capitalista Corea del Sud per impedir l'avenç comunista en la zona. Va acabar en taules, però el general Douglas MacArthur va amenaçar en llançar una altra bomba atòmica. Sort que el van destituir.
Anys més tard, USA (United States of America) va intervenir a la Guerra del Vietnam (1956-1975), pel mateix motiu. Davant la protesta i el descontentament de la societat nord-americana, els EUA (Estats Units d'Amèrica) van reduir el dispositiu militar a les selves del Vietnam i van acabar perdent la guerra. Els dos Vietnam, el del Nord i el del Sud, van quedar sota el domini del nordvietmanita i comunista Ho-Chi-Minh.
Pel mig la Crisi dels míssils a Cuba (1962), que va estar a punt d'acabar en una Tercera Guerra Mundial, que hagués tingut dramàtiques conseqüències per a tota la Humanitat. El president nord-americà va obligar a l'URSS a desmantellar les bases russes a l'illa de Cuba, amb la intenció d'apuntar a les principals ciutats dels EUA. El que els nord-americans no van desmantellar mai van ser les seves bases a Turquia, amb els míssils apuntant directament al Kremlin. Devia ser que això estava ben fet. Com hi ha món!
I tota la VI Flota nord-americana al Mediterrani, què hi fa? Deuen estar de vacances i prenent el sol en aquest mar interior de temperatures tan agradables. Si els russos haguessin posat una flota prop d'EUA, amb els seus missils apuntant la Casa Blanca, què haguessin fet els americans? Ja us ho podeu imaginar.

I ara, a la zona del Pròxim Orient, pren alguna repressàlia contra l'agressora i poc democràtica Israel? També a l'Iran (amb la fugida del sha Rezza Pahlevi i el retorn de l'ataiolà Khomeini); a l'Afganistan (anys 80, ajudant els talibans contra la invasió russa); a principis dels 90, contra l'Iraq de Saddam Hussein, que havia envaït Kuwait (la Guerra del Golf); després de l'esfondrament de les Torres Besones (2001), invasió de l'Afganistan dels talibans; al 2003, una altra vegada, invasió de l'Iraq a la recerca i captura de Saddam Hussein (eix del mal), país en el qual, al 2010, encara està en guerra contra l'ocupació i la influència nord-americana. I és que no els volen enlloc.
Pel mig m'he deixat altres intervencions: a Xile (Allende-Pinochet), la invasió de l'illa de Grenada, la intervenció al Panamà de Noriega, etc.

Totes aquestes intervencions han estat sempre, segons els EUA, a favor de la democràcia i per a la defensa dels ciutadans desvalguts sota un règim de terror. Segur? O, en aquestes accions, han prevalgut més els interessos econòmics?
Perquè, jo que sàpiga, hi ha règims a Àfrica, Sudamèrica, Centreamèrica, Àsia i Oceania, molt més corruptes i gens democràtics, que també menen una política de terror i d'explotació contra els seus ciutadans. Però, com que o són agradables als ulls nord-americans o són massa pobres per tenir-hi interessos econòmics, aleshores els deixen de la mà de Déu i que es fotin.
Què en penseu? Estats Units, es mou per interessos democràtics o econòmics? En teniu algun dubte? No? Doncs, jo tampoc.

LA ROJA ME LA TRAE FLOJA

La veritat és que sí. No m’hi agrada aquest “tufillo” patriòtic, exacerbat, excloent i poc respectuós amb els contraris; que quan s’han aconseguit un o dos resultats positius es comencen a menjar el món i van d’una prepotència insultant que avorreix tothom i fa mal per la manca d’esportivitat i la ignorància que se’n transllueix. S’ha de ser més humil i empatiu amb els que han perdut i no refregar-los per la cara una derrota que, segur, fa mal.

Com tantes vegades li ha passat a la Roja. Aleshores aquests “patriotes” es queixaven dels rivals, que, en general, es portaven bé: celebraven la seva victòria, sense posar-se amb l’adversari vençut. En canvi, els “vermells” (crec que no quedaria bé “rojos”; valga’m Déu, quin pecat!) denigraven contra tot, només per la frustració de l’eliminació o de la derrota. I és que havien xerrat tant i havien dit tantes beneiteries, que, quan arribava la realitat i el moment d’assumir tot allò que havia sortit de la seva boca, o de la seva ploma, costava tant de pair-ho...
S’ha de ser humil, no parlar i treballar molt. I amb això, l’esforç de tots, la unió i el bon joc s’aconseguirà quelcom. Les paraules se les emporta el vent: els homes són esclaus de les seves paraules i lliures del seus silencis, diuen els savis. Pensar en Villaratos o en confabulacions internacionals, és no acceptar que no sempre es pot guanyar i que pot haver-hi algun equip millor o que estigui més encertat i que deixi fora la selecció espanyola, o al club dels teus amors.

La Roja és una de les seleccions favorites per guanyar el Mundial de Sudàfrica, juntament amb el Brasil. També compten Alemanya i Argentina. I la clàssica selecció sorpresa de sempre, plaça per a la qual hi ha diversos aspirants. Sense dubte, que la Roja, per joc, per la trajectòria dels darrers anys i, especialment, pel seu èxit a la darrera Eurocopa del 2008, és una de les elegides per tal de guanyar el Mundial del 2010.
Però, compte! Evidentment, té una primera fase classificatòria fàcil. Fins i tot, pot aconseguir uns bons resultats. Però, després, la resta d’eliminatòries són dificilíssimes i en alguna, per passar, serà com tirar una moneda a l’aire. Gens fàcil i sí molt complicat i difícil. Res a veure amb l’eufòria que ara hi ha i que porta a parlar d’una final Brasil-Espanya. I, per descomptat, que Espanya la guanyarà.

Si heu seguit l’esquema classificatori dels partits del Mundial, a octaus de final, la Roja haurà de jugar segurament contra Portugal (o Brasil). Déu n’hi do! Si passa, a quarts de finals es trobarà Itàlia, o una altra selecció de nivell semblant (heu de pensar que només quedaran vuit equips). A semifinals, Argentina o Alemanya. I a la final, Brasil o una altra selecció que hi hagi arribat per l’altre part del quadre classificatori; que, no ho dubteu, serà un equip molt bo, potent, en forma i amb la moral molt crescuda després d’haver superat tantes eliminatòries difícils.
D’acord que pot guanyar aquestes seleccions, però estareu d’acord també amb mi que qualsevol d’elles la pot deixar fora del Mundial. El camí no serà pas de roses. Hi haurà lesionats, expulsions, cops, arbitratges, remuntades, emprenyades, pròrrogues, penals, gols a darrera hora... I, a més, s’haurà de tenir sort, molta sort, la sort que millor que no tinguin els rivals.

Si s’aconsegueix per primera vegada el títol de Campió del Món, felicitaré de veritat la Roja, perquè s’ho haurà merescut. Però, compte amb l’optimisme primerenc i fora de mida. No serà gens fàcil i, a mesura que es vagin superant eliminatòries, el rival serà cada vegada més difícil. Una altra cosa: sempre és complicat obtenir quatre victòries consecutives, i a partit únic; i més contra aquest tipus d’adversaris, tan potents i amb tanta experiència internacional en encontres decisius.

La selecció espanyola forma un bon grup de jugadors, ara ja amb l’experiència necessària com per ser campions. El joc del Barça, la seva filosofia de conjunt i del futbol, i mig equip del club blaugrana en l'onze titular en són la base. Si no fos per això, no crec que la Roja pogués tenir les aspiracions de les quals ara n'està tan ufanosa; i, a mi, tampoc em diria ni m’aixecaria massa res. És allò que he posat en el títol: LA ROJA ME LA TRAE FLOJA.

Però, amb set jugadors del Barça, més un altre acabat de fitxar (Villa) i un que pot acabar sent-ho (Cesc), ja poden ser nou jugadors blaugranes a la selecció. En Reina, amb passat blaugrana; un altre de català (Capdevila); quatre més que juguen al País Valencià (Albiol, Marchena, Silva, Mata); i tres d’Euskadi (Alonso, Javi Martínez, Llorente); només en queden cinc d’espanyols a la Roja, nets de “polvo i paja”: Casillas, Arbeloa, Sergio Ramos, Navas i Torres.
Si no fos pel fet de ser una selecció tan poc "espanyola" i sí molt "perifèrica", catalana i culer, la veritat, tal com he dit en l'encapçalament: la vermella me la porta fluixa.
Que no fa gràcia? Doncs, no. És com l'himne del Barça cantat en castellà. Tampoc no en fa.