Què és el fred siberià?

De tots els tipus de fred de què se sent parlar a les notícies i a les previsions del temps, no hi ha cap dubte que el que genera més temor i més respecte és el fred siberià. Sona dur, sona greu, és un concepte que fa posar la pell de gallina només de sentir-lo.
No se'n diu així perquè hagi de fer un fred similar al de Sibèria, sinó perquè la massa d'aire que ens envaeix en el moment en qüestió té el seu origen a Sibèria.
Europa rep fredorades siberianes quan l'anticicló se centra en països com Noruega o Suècia, llavors, a l'est, s'obre un passadís de vents d'entre nord i nord-est que arrossega aire fred de Sibèria cap a la resta de països del continent. Si aquest corrent és més de nord-est que de nord, normalment aquí ens n'acaba arribant part, que serveix per generar normalment els dies més freds de l'hivern. Això és el que passarà durant el cap de setmana.

Però, per què hi fa tant de fred, a Sibèria?
En primer lloc, passa com a totes les regions pròximes als pols: el sol sempre hi incideix de forma poc vertical, escalfa menys, i a l'hivern el fred hi és molt més intens que a latituds baixes o mitjanes.
Però l'element que diferencia Sibèria d'altres àmbits similars és la continentalitat. Els mars i oceans ajuden a regular la temperatura i a fer que la terra no s'escalfi i es refredi amb tanta facilitat. Per això, per exemple, a Barcelona la temperatura baixa menys que a Lleida a l'hivern, i de la mateixa manera també hi fa menys calor a l'estiu.
Sibèria és una gran regió continental amb moltes zones realment allunyades de mars i oceans, i això fa que els hiverns hi siguin especialment freds. L'aire s'hi estanca amb facilitat i no es renova durant molts dies. Això fa que es produeixi un efecte de nevera, una nevera immensa que s'obre quan canvia la dinàmica i un corrent de vent s'endú tot aquest aire que s'ha estat refredant cap a latituds més baixes. És llavors quan sentim a parlar de l'aire siberià.

Per què diem que és sec?
Normalment, les onades d'aire siberià són seques, és a dir, no ens porten gaires nevades. Això es deu simplement al fet que, perquè aquesta massa d'aire arribi a nosaltres d'una forma més o menys directa i sense perdre bona part del fred, ho ha de fer travessant centreeuropa. En aquest trajecte no agafa humitat de cap mar i té poques possibilitats de generar nevades.

L’ONADA DE FRED SIBERIÀ COMENÇARÀ DIJOUS
NEU A COTES BAIXES DEMÀ, DIMECRES, A ÚLTIMA HORA

El dimarts, 31 de gener, serà el dia menys fred de la setmana, i demà dimecres, a la nit, la cota caurà per sota dels 500 metres i de matinada podria arribar fins a la línia de la costa.
Aquest matí els núvols prims i força espessos han evitat que les temperatures baixessin tant com els últims dies. A primera hora en general feia menys fred, i si els núvols prims van deixant espai pel sol a estones, el migdia serà el més relativament agradable de la setmana. Aquesta tarda es reactivarà la nevada al vessant nord del Pirineu, però en general avui no hi haurà precipitacions.

Demà el dia començarà amb el cel encara més tapat, i ja des del matí aniran caient precipitacions febles tant al Pirineu com a la Catalunya Central i a la costa central. Bona part del dia la cota de neu es mantindrà per sobre dels 600 metres. Per tant, ben bé fins a mitja tarda, aquestes precipitacions no seran de neu fora del Pirineu. Durant la nit les precipitacions aniran quedant restringides a la costa, o en tot cas a àmbits com el Penedès, el Vallès o l'Anoia. Llavors la cota ja caurà per sota dels 300 metres. El risc de nevades a cotes baixes, doncs, se centrarà a la nit de demà a dijous i, sobretot, a les comarques de la meitat est.

Alguns models apunten que dijous al matí les precipitacions continuarien a l'entorn de Barcelona i, per tant, àmbits de la costa central podrien tenir fins al migdia precipitacions en forma de neu gairebé fins a la línia de costa. En general, però, dijous serà un dia amb més clarianes i el moment en què les temperatures començaran a caure.

Tot fa pensar que el cap de setmana les temperatures registraran valors tan baixos com el febrer del 2005 o com el gener del 1985, amb forta tramuntana, però només amb neu al vessant nord del Pirineu. Fins ara Meteocat no ha emès cap avís de situació de risc.

Guia per afrontar l'onada de fred siberià

El CECAT està pendent de "com bufa el vent" per veure quin dels "dos fronts" de fred que ens amenacen acabarà afectant-nos més intensament. Ho explica Montse Font, cap de servei de gestió i planificació del risc i responsable del CECAT, que assegura que tot el 'litoral i prelitoral de Catalunya' patiran l'onada de fred, "sobretot el dijous", amb les previsions actuals a la mà.
Per poder superar sense grans perjudicis aquesta situació, Protecció Civil recomana:

A la carretera:

- Evitar desplaçaments innecessaris

- Deixar distàncies suficients en funció de les especials climatologia i condicions de la via

- Parar atenció a les clapes de gel que es poden formar en zones ombrívoles de les carreteres

- Viatjar amb el dipòsit ple i el mòbil carregat

- Conduir amb suavitat i evitar els avançaments innecessaris

Al carrer:

- Sortir al carrer amb el cap tapat

- Les persones que tinguin malalties respiratòries han de sortir amb el coll tapat amb una bufanda per evitar que els entri fred directament als pulmons

- Portar calçat esportiu per caminar pel carrer

- Tenir en compte que els col·lectius de risc són persones grans, nens i persones amb malalties respiratòries

A casa:

- Tapar les escletxes que permetin l'entrada de fred a les llars

- Parar especial atenció en no tapar forats de respiració de la llar a través dels quals es ventilen les calderes

- Tenir molt compte amb qualsevol cosa que pugui provocar un incendi, per exemple quan s'asseca la roba dins de casa prop d'una estufa

- Deixar les canonades i conductes de l'exterior amb un mínim goteig perquè l'aigua no s'hi congeli a l'interior. Per exemple, aixetes o mangueres

Als municipis:

- No engegar recs automàtics, que poden llençar aigua que es podria congelar sobre la calçada

- Obrir els albergs perquè s'hi puguin allotjar les persones sense sostre

No saben perdre.

No entenc gaire la moguda que han provocat les paraules de Xavi Hernández, el jugador del FC Barcelona, abans de ser entrevistat en Barça TV després del darrer «clàssic». És evident que, volent o no, algú li ha fet una mala jugada al de Terrassa, però ha de restar tranquil perquè va dir una veritat com un temple que ja havia manifestat públicament a l’agost. És una frase que s'ha d'entendre dins el context que es va fer i potser políticament no és prou correcte, però «algú ho havia de dir».

El Reial Madrid porta quatre temporades sense saber perdre. Hi ha proves de tots els colors: la roda de premsa del “per què?”, l’«espantà» de la nit infame de la Supercopa d’Espanya, la teoria absurda del «villarato», les insinuacions episcopals de dopatge, les denúncies a la UEFA de diversos jugadors del Barcelona després que l’any anterior quedessin eliminats de la Champions, les declaracions continuades de l’entrenador blanc, dels seus ajudants i dels seus jugadors, el show patètic i «barriobajero» del dimecres al Camp Nou...

Cada vegada que el Barça guanya, s’obliden del futbol i recorren a tot tipus d’excuses i teories conspiratives. No poden suportar que el cicle sigui blaugrana i que l’estil del Barça sigui admirat a tot el món. La frustració és insuportable.
El cas d’aquesta setmana és paradigmàtic. En lloc de treure pit pel bon joc desplegat al Camp Nou, Mourinho i els seus jugadors han tingut la cara de culpar a Teixeira Vitienes de la seva eliminació. Hipocresia pura. Després de l’indult a Pepe (un cas perdut) i de què el Madrid acabés amb onze el partit del Bernabeu sembla mentida que els de la capital es puguin queixar de quelcom. El Reial Madrid va perdre l'eliminatòria al partit d'anada i un dels grans culpables va ser Mourinho, per l'alineació forassenyada i pel plantejament defensiu i poruc que va presentar.

Desespera veure la impotència dels jugadors blancs perquè no saben perdre; així, ras i curt, no saben perdre! I desficia encara més veure com es construeix una realitat paral·lela, basada en la mentida i la rancúnia, que és una falsedat sobre una altra, però que per alguns acaba sent la realitat que viuen.
La imatge del Mourinho més macarra esperant l’àrbitre captada per Pere Puntí (llegiu en el Comentari 1 d’aquest post com va aconseguir la fotografia del portuguès en el pàrquing del Camp Nou) és un altre míssil a la deteriorada imatge global del Reial Madrid. Encara tenen sort que Teixeira es va fer inexplicablement el sord i que la justícia (esportiva) espanyola és de riure, però el preu en prestigi i dignitat que està pagant el còmplice silenciós Florentino Pérez per guanyar algun títol és altíssim.

Tanmateix, per a mi, la imatge més colpidora d'aquesta ràbia i impotència del Reial Madrid encara continua sent la que van donar a l'agost, en la tornada de la Supercopa d'Espanya al Camp Nou. La imatge del dit a l'ull de Mourinho i el fet de no quedar-se al camp per felicitar els campions; i de posar excuses tan barroeres de què la banqueta del Barça s'havien passat contra ells durant tot l'encontre (de la qual cosa no s'ha trobat cap imatge, que potser demostra que és una altra de les invencions madridistes per ... no sé què, la veritat), tot això demostra que del «senyoriu» blanc queda ben poca cosa. Potser només l'han tingut en temps victoriosos; perquè en les derrotes tenen un ampli historial en contra.
Encara que se’n portin la Lliga, que està per veure, ¿no s’adonen que passaran a la història com un equip d’agressors, ploraners i mals perdedors? Per cert senyor Pérez, els tics mafiosos de Mourinho segueixen sent madridisme? Em pregunto quan tardaran a revisar l’històric himne madridista de José de Aguilar: «¡Hala Madrid! Enemigo en la contienda, cuando pierde da la mano sin envidias ni rencores, como bueno y fiel hermano». Un altre exemple: podeu llegir en el Comentari 2 d’aquest post com el Reial Madrid no va voler sortir a la fotografia juntament amb el Barça per afegir-se a la campanya contra la fam a la banya d’Àfrica, promoguda per importants organismes internacionals.

«Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar, con el tumbao que tienen los guapos al caminar, las manos siempre en los bolsillos de su gabán ‘pa’ que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal. Mira pa’un lado, mira pa’otro i no ve a nadie...». D’aquesta manera comença la cèlebre cançó de Rubén Blades anomenada Pedro Navaja i que mai no passarà de moda, perquè en un angle d’algun carrer de qualsevol ciutat sempre, per desgràcia, hi haurà un guapo, un xulo disposat a amargar-te l’existència.
He recordat aquesta joia de la música salsa del cantant panameny gràcies a la imatge captada pel fotògraf de Mundo Deportivo Pere Puntí, ja no en un carrer de qualsevol ciutat, sinó al mateix túnel del Camp Nou. I la imatge de Jose Mourinho, amb les mans dins el seu xandall blanc d’Adidas, esperant la sortida de l’àrbitre de l’últim clàssic per insultar-lo, és el més semblant al que sempre havia imaginat del tal Pedro Navaja.

Mou no portava un punyal a la butxaca. Aquesta vegada hi duia el mòbil. Però portava la boca afilada, preparada per escopir tot el verí que pogués contra el col·legiat Fernando Teixeira: «Quin artista, com t’agrada fotre els professionals», frase que segons explica el mateix autor de la foto, va repetir fins a tres vegades a l’àrbitre, que no es va immutar.
Aquesta nova imatge de Mourinho, la del caçador de l’àrbitre, també ha donat la volta al món i se suma a aquella del dit a l’ull de Tito Vilanova. És la imatge que ofereix el Reial Madrid avui dia, davant la passivitat de Florentino Pérez.

No és normal que un entrenador de futbol, d’un gran equip, esperi l’àrbitre a la cantonada per increpar-lo, I no és normal que els diferents comitès esportius d’aquest país mirin cap a una altra banda davant d’actituds com les de Mourinho. Antiviolència hauria de dir alguna cosa, almenys, i ja no parlem del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que fa dos anys va exigir obrir un expedient a Guardiola perquè havia acusat l’àrbitre Clos Gómez de mentir a l’acta i li va caure una multa de 15.000 euros.
Acabo de llegir pel diari Sport que en Messi, a la Lliga, porta només una targeta menys que el madridista Pepe (llegiu el Comentari 3). Fa fredar. Aleshores penses que si trepitjar la mà d’un contrari està permès i esperar un àrbitre al pàrquing per increpar-lo també, és que aquest país s’assembla cada vegada més a una república bananera en què tot s'hi val. I tal com passa al final de la cançó de Pedro Navaja: «Aunque hubo ruído, nadie salió. La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida».

Des de Madrid es recorre la segona targeta a Sergio Ramos en el Camp Nou (quan en una jugada clavada d’en Busquets al partit d’anada al Bernabeu també se li va ensenyar targeta i el Barça no va recórrer) i es demana una sanció per al club blaugrana pels crits del públic contra Pepe («Asesino!»). Però s’obliden dels crits de la graderia del Santiago Bernabeu, diumenge passat, en el partit contra el Saragossa: «Messi, subnormal», «Alves, hijo de p...» i «Guardiola, maricón!». També he sentit per la televisió a algun aficionat merengue cridant «Pepe, hoy hay carnicería» i quan els ultra, en el mateix encontre, van iniciar el seu repertori amb un «Pepe, mátalo».
El ridícul espantós que està fent el Reial Madrid en aquest cicle victoriós blaugrana ha de servir per a què, en el futur, espero que sigui molt llunyà, quan el cicle no sigui tan victoriós, el Barça i el seu entorn deixin de costat les excuses, els plors i l'antiesportivitat per intentar recuperar l’hegemonia a través del futbol i del camí que està marcant en Guardiola des de què va arribar. Entre altres coses, en Pep ens ha ensenyat a saber guanyar i a saber perdre.

Catalunya francesa

Reprodueixo un article d’opinió de NacióDigital.cat, de la periodista Blanca Busquets.

El 26 de gener de fa 200 anys Catalunya va quedar annexionada a França després de creure's més o menys lliure durant un parell d'anys –des del 1810- en què els francesos van jugar a fer la viu-viu amb els nostres avantpassats, donant-los caramels ensucrats en forma de lloances del nostre passat gloriós, publicant diaris en català i en francès i alguna galindaina més que, al capdavall, no va enganyar ningú. Pel gener del 1812, finalment, Napoleó va fer un cop de puny sobre la taula i els francesos van deixar de dissimular: Catalunya quedava annexionada a l'imperi francès i s'havia acabat el bròquil.

Veient el pa que s'hi dóna a la Catalunya Nord, gairebé vénen ganes d'abraçar-se al govern de Madrid, tot i que, fa 180 anys, quan va desembarcar l'absolutista Ferran VII per fer fora els francesos, també va fer un cop de puny sobre la taula, i tot va tornar a ser com era, o sigui, ben tibadet cap al centre de la Península. I vam quedar dividits en províncies que trencaven la nostra natural distribució geogràfica, i tot això que ja sabem.

S'han fet especulacions diverses sobre què hauria passat si Catalunya hagués continuat en mans dels francesos, i, en general, la idea és que ens hauria anat pitjor perquè no cal sinó observar el tracte que han rebut i reben de París a la Catalunya Nord, a Occitània o a Bretanya on el peix gros simplement es menja el peix petit. A l'estat espanyol, en canvi, hi ha un mínim respecte –he dit un mínim, eh?- cap a llengües i cultures mil·lenàries, com la nostra, la basca o la gallega.

Tanmateix, no estic segura que tot plegat s'hagués acabat com el Rosari de l'Aurora si França se'ns hagués quedat. I per què? Perquè ni Occitània ni Bretanya han estat un imperi amb una capital com Barcelona que hagi distribuït llengua, comerç i cultura a tot el Mediterrani. Més aviat crec que, en mans de París, hauríem acabat amb alguna mena de guerra alliberadora, conseqüència directa de l'inevitable xoc frontal entre tots dos nuclis culturals i socials prou poderosos.

Franco, que sabia que no es podia acabar amb el català a cops de roc, ens va omplir d'immigrants dels racons més desfavorits d'Espanya amb aquesta intenció, i no se'n va sortir: al final, el pla s'ha girat en contra seva i ara som més catalans –els “nous” i els antics- i més convençuts que mai. Sap greu que el dictador no ho pugui veure...

París, segurament, hauria intentat fer el mateix però afegint-hi la seva habitual propaganda anticatalana, tractant la nostra llengua de bruta i d'impròpia, com ha fet a Catalunya Nord. Imagineu-vos la reacció de milions de persones, de tots els pobles i ciutats, i de la nostra burgesia, la de la capital, tan orgullosa d'haver dominat el món, per la banda política o per la comercial... No crec, no, que hagués funcionat un intent d'aniquilar-nos com a poble per part de París. Ens hauríem revolucionat i potser ens hauria sortit més a compte que ser aquesta mena d'au Fènix que som ara, perquè ressuscitem sempre, això sí que ho tenim, però hem oblidat fa segles que tenim ales i que les ales serveixen per volar.

L'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, ha estat absolt pel "cas Gürtel".

Aquesta setmana l'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, ha estat declarat "no culpable" per un jurat popular per la seva vinculació al "cas Gürtel" en companyia de l'exsecretari d'organització del PP valencià, Ricardo Costa. La votació del jurat s'ha aprovat per 5 vots a 4, considerant que no hi ha prou proves que demostrin la certesa de les acusacions. Tots dos s'han enfrontat a un judici on se'ls acusava d'un delicte de suborn impropi continuat per haver acceptat regals de membres de la trama "Gürtel" a canvi d'influir en adjudicacions de contractes. Els altres dos acusats pel "cas dels vestits", l'exvicepresident de la Generalitat Víctor Campos i l'excap de l'equip de govern de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret, es van declarar culpables al seu dia i han estat condemnats a 9.600 euros de multa cadascun, la pena més alta que marcava el codi penal espanyol quan van cometre aquest delicte. Camps però va optar per negar les acusacions, presentar la seva dimissió al capdavant de la Generalitat i enfrontar-se al judici.

El procés que ha acabat amb aquesta imputació s'ha allargat tres anys i les ha vist de tots colors, des de l'obertura inicial del procediment judicial pel TSJ, fins al seu arxivament, passant per la reobertura del sumari per part del Tribunal Suprem espanyol.

El veredicte va ser rebut amb la lògica alegria dels acusats i l’eufòria desbordada dels seus partidaris presents també en la lectura del dictamen, circumstància que va motivar el desallotjament de la sala del Tribunal Superior de Justícia Valencià. Mentre, al carrer es concentraven grups de manifestants partidaris del jutge Garzón, que van rebre a Camps amb insults. Es dóna la paradoxa que l’ex-magistrat de l’Audiència Nacional va ser qui va iniciar la instrucció del cas Gürtel i ara ha estat jutjat per les escoltes a advocats i imputats de la trama, a més d'obrir-se el sumari sobre les foses del franquisme, que l’ha assegut al banc dels acusats per segona vegada en pocs dies.

A la lògica satisfacció dels imputats –que sempre van mantenir la seva innocència malgrat l’escàndol que va costar la dimissió de Camps l’estiu passat i la seva substitució per l’actual president valencià, Alberto Fabra- es contraposa una certa decepció a la societat sobre el resultat del procés. Les cintes amb les converses gravades als imputats ara absolts, amb alguns dels seus familiars i els implicats en la trama deixen pocs dubtes sobre el nivell de la relació que mantenien uns i altres.
A més, el fet de què per primera vegada a l’Estat espanyol hagi estat un jurat popular la instància encarregada de dictaminar sobre la innocència o culpabilitat d’alts responsables polítics ha afegit més polèmica si cap a la decisió adoptada, per altra banda impecablement ajustada a la llei i l’Estat de dret.

La justícia –i els instruments dels quals disposa, entre ells, la institució del jurat popular- han portat a terme la seva tasca i no s’ha de qüestionar des del punt de vista procedimental, encara que quedi la impressió que no s’ha arribat al fons sobre l’abast de les evidents relacions de Camps i Costa amb els caps de la trama. En aquest sentit, encara que Camps i Costa hagin estat declarat no culpables perquè no s’han considerat concloents les proves aportades, serà difícil oblidar allò que sí que ha quedat demostrat en el judici a través de les múltiples converses gravades que s’han fet públiques durant les sessions: una manera d’administrar el poder que dista molt de l’exemplaritat. La no condena de Camps i Costa no pot equiparar-se, en cap cas, a una absolució política susceptible de temptar els ex-acusats amb un retorn a la primera fila de l’activitat política.

Pot ser que el senyor Camps hagi estat considerat innocent des de la perspectiva penal i, encara que el compromís democràtic obliga a acatar la sentència, no impedeix que sentim vergonya per ella. Si ha guanyat el judici legal, el judici moral el va perdre el dia en què les seves converses es van convertir en l’exemple més descarat del «trapicheo» entre la política i la baixa economia. Que no es confongui Camps perquè guanyar cinc a quatre en el judici no implica, després de tot el que s’ha llegit i escoltat, que sigui exonerat pel judici públic. Segur que li faran homenatges i l’enlairaran a la categoria dels màrtirs, però l’enviaran al palau d’hivern a descansar eternament.

¿Com podria tornar a la política algú tan amorosament implicat amb l’imputat central del cas de corrupció més abrupte dels darrers temps? Com tampoc podrà Blanco, al qual hem pogut escoltar assegurant, amb la seva veueta, que arranjarà assumptes d’amics amb celeritat. Aquests tipus poden guanyar batalles legals, però han perdut la guerra pública. Per sort!

Copa del Rei: Mourinho classifica el FC Barcelona per a les semifinals.

El FC Barcelona va eliminar el Reial Madrid en els quarts de final de la CIX Copa del Rei i es va classificar per disputar les semifinals, segurament contra el València, que es juga avui el seu pas i que porta un bon avantatge sobre el Llevant (4-1). L’altra semifinal la jugaran l’històric Athletic i el Mirandés, un equip de Segona B, la gran sorpresa del torneig.
El partit de tornada al Camp Nou entre els dos grans del futbol espanyol va ser un gran espectacle, del qual ambdós conjunts en van sortir satisfets. Un, el Barça, pel fet de classificar-se i d’eliminar el seu gran rival; l’altre, el Reial Madrid, per haver jugat un bon encontre, remuntar un 2-0 en contra i creure’s que va ser superior al club culer, segons molts, el millor equip del món en l’actualitat i potser de la història.

El matx, que va acabar en empat (2-2), despertarà, sense dubtes, tot tipus de debats. Tanmateix, el primer que s’ha de tenir present en una eliminatòria de copa és que aquesta dura 180 minuts i no només 90. Són dos encontres; i és en el primer, en el Bernabeu, on el Madrid la va perdre. Si poguéssim ser imparcials, cosa molt difícil, potser hauríem de reconèixer que, com diu Pep Guardiola, l’entrenador del Barça, en el còmput global dels 180 minuts, els culers van ser superiors i es van merèixer la classificació.
Crec que és una cosa que s’ha de tenir ben clara i no deixar-se portar pel miratge del partit de tornada en què el Reial Madrid va quallar, sorprenentment, una gran actuació i en diversos moments del matx va ser superior al seu rival. Tanmateix, hem de recordar que el Madrid no va guanyar el partit, cap dels dos de l’eliminatòria, i així és molt difícil eliminar l’equip contrari.

Més endavant parlarem de l’arbitratge, la gran excusa dels madridistes per justificar l’eliminació; ara centrem-nos en el partit. En el partit del Camp Nou d'ahir el Reial Madrid va tenir segurament més ocasions de gol que el Barça, però tampoc es pot dir que Pinto quallés una gran actuació i salvés el seu equip de la derrota. El porter blaugrana va tenir una actuació correcta i no va salvar cap ocasió important. Al contrari d’allò que sol ocórrer amb en Casillas, que amb les seves accions salva el seu equip de dues o tres ocasions clares de gol.

Si el Madrid no va estar encertat de cara a porteria és el seu problema. Justament la seva «picada», l’enorme capacitat per marcar gols, és un dels grans mèrits reconeguts al conjunt blanc. Si ahir no la va tenir (només recordo una clara ocasió errada, d’Higuaín, després d’un regal de Piqué), i el Barça sí, són coses que passen quan s’enfronten aquests grans equips, amb els millors jugadors del món. Altres temporades han estat els culers qui han hagut de patir la superior «picada» dels merengues.
Em van agradar unes declaracions post-matx d’Emilio Butragueño en directe. Més o menys deia que havia estat un partit que s’havia decidit per petits detalls. I va posar com exemple el gran tret d’Özil al travesser i el gran gol d’Alves per l’escaire. Per acabar dient: aquesta ha estat la diferència; xuts molt semblants, el nostre no ha estat gol i el del Barcelona, sí.

Després de l’1-2 del Bernabeu, en el partit d’anada, i el 2-0 en el descans, en el de tornada al Camp Nou, entra dins la lògica que el Barça s'adormís una mica i que el Madrid anés a totes per tal de rentar la seva imatge davant els aficionats blancs. L’equip de la capital va aprofitar-ho per empatar amb dos gols en quatre minuts (Cristiano al 67 i Benzema al 71). En mancaven vint per aconseguir la proesa i els jugadors del Madrid van intentar-ho. Aleshores es va veure un Barça nerviós i irreconeixible en el seu estil de joc. Tanmateix, s’ha de dir que durant aquests minuts fins al final els madridistes no van gaudir de cap ocasió manifesta per marcar.
Una altra cosa: s’ha de reconèixer que els quatre gols van ser molt macos. El de Pedro, després d’una gran jugada de Messi; el gran xut d’Alves que va treure les teranyines del mateix escaire; la bona jugada de Cristiano en el primer gol dels blancs i el barret de Benzema al gran Puyol en el segon. Per exemple, si aquests dos darrers els hagués marcat en Messi ara estarien fent la volta al món. Van ser dignes del millor Messi.

A Madrid es queixen de l’àrbitre: reclamen tres penals, l’expulsió de Messi i que s’havia d’haver afegit un minut més a l’encontre. De l’expulsió de l’astre argentí no cal fer cap comentari; no val la pena. Dels penals, el darrer, de Puyol sobre Benzema, no ho és; els altres dos, per mans (de Busquets i d’Abidal, respectivament), són totalment involuntàries i és allò que diuen: «la pilota va a la mà». A més, era molt difícil que el col·legiat els pogués veure. Els jugadors del Madrid no els van pas reclamar, malgrat que tenen una especial mania en fer-ho sempre que juguen contra el Barça. Crec honestament que no ho són.
El Barça, per la seva banda, podria reclamar un penal sobre Alexis (la premsa diu dos) i les expulsions de Sergio Ramos i de Lass, ja en el primer període. Crec que el penal de Pepe sobre Alexis és bastant més clar que no els dos que sol·licita el Madrid. L’expulsió de Lass era totalment merescuda: així ho reconeixen tots els mitjans de comunicació de la capital, tant la premsa com les televisions.

La falta de Sergio Ramos sobre Messi, quan aquest ja se n’anava cap a porteria, també era d’expulsió perquè suposava la segona targeta per al jugador. Tanmateix, l'àrbitre va decidir no mostrar-la per no deixar el Madrid en inferioritat numèrica tan aviat.
L’expulsió de Ramos, poc abans del final, al minut 88, tampoc va ser tan important ja que el temps s’acabava i l’àrbitre només va afegir tres minuts més. La premsa madrilenya clama perquè no donés un minut més per tal que el Madrid pogués remuntar i que xiulés el final abans que els madridistes xutessin una falta des del mig del camp. Diuen que, fins i tot, amb això l’àrbitre va ajudar al Barça. Em semblen massa excuses i justificacions.

Recordo que, quan jugava a futbol, després d’una derrota, alguns dels meus companys, o l’entrenador, o alguns seguidors de l’equip deien: «sí, hem perdut, però hem fet dos pals, hem fallat tres ocasions clares de gol, l’àrbitre ens ha pitat un penal en contra, que no ho era o era molt dubtós, i, en canvi, no ens n’ha pitat un o dos a favor, que ho eren». I si havíem tingut un jugador expulsat, acabaven dient: «I tot això jugant amb un jugador de menys». Crec que aquestes justificacions, donant la culpa als àrbitres i a la mala sort, són les justificacions dels perdedors. No en tinc cap dubte. Els que guanyen no es queixen gairebé mai.
A la Lliga, en Mou, es queixa dels àrbitres? No. Per què? Perquè porta cinc punts d’avantatge. Si el Madrid perdés aquest avantatge, aleshores si que es queixaria. Ja ho veureu; no en tingueu cap dubte. Ahir l'àrbitre va tenir una actuació desencertada i va perjudicar els dos equips. [El divendres, 27 de gener, he afegit dos comentaris al peu d'aquest post, on he copiat dels diaris AS i MARCA dos articles que opinen de les jugades conflictives del matx.]

Ara no parlaré d’allò que va passar després que s'assenyalés el final de l'encontre, ja camí dels vestidors, o en els vestidors mateix; ni tampoc de les declaracions post-matx. Seria massa llarg i crec que es mereixeria un altre post. Si s’escau, ja l’escriuré.
Tampoc parlaré de l'actuació de l'àrbitre en el partit d'anada, l'engominat Muñiz Fernández, i de les decisions que va prendre davant les accions violentes, mereixedores de targeta i d'expulsió, d'alguns jugadors blancs i que va passar per alt sense sancionar. Ni tampoc de la trepitjada de Pepe a la mà de Messi, quan aquest estava a terra i amb el joc aturat. Ja se n'ha parlat prou i ja s'ha vist i comprovat com funciona la justícia esportiva d'aquest país.

Com he dit anteriorment crec que l’eliminatòria es va decidir en el partit d’anada, amb la victòria del Barça al Bernabeu (1-2). I penso que l’alineació i el plantejament tàctic de Jose Mourinho, l’entrenador del Madrid, va ser clau per la derrota del seu equip. D’aquí el títol que encapçala aquest escrit: Mourinho classifica el FC Barcelona per a les semifinals.
L’alineació que va presentar Mou en el Bernabeu davant el millor equip del món va ser aberrant: Casillas; Altinthop, Sergio Ramos, Carvalho, Coentrao; Alonso, Pepe, Lass; Cristiano, Higuaín, Benzema. El portuguès Carvalho feia més de tres mesos que no jugava, lesionat (lumbàlgia), i Altinthop no havia estat titular en cap partit i havia jugat molt pocs minuts fins aleshores. El mig del camp, totalment defensiu, amb Pepe de mig centre, i Alonso i Lass, a les bandes; els tres davanters no van rebre mai una pilota en condicions dels seus centrecampistes. En Cristiano va estar més pendent de les pujades d’Alves que no pas d’atacar. El plantejament de Mou va ser totalment defensiu i allò que és més greu: va regalar la possessió de la pilota al Barcelona.

Va ser un suïcidi. Malgrat el miratge del gol de Cristiano, després d’una errada del porter blaugrana Pinto, a pocs minuts d’iniciar-se l’encontre, el Madrid no va atacar, ni va tenir la pilota, ni va xutar a porta. Després, i ja fins al final del matx, només va enviar una pilota al pal, amb un cop de cap de Benzema. Abans, el Barça havia empatat a la sortida d'un córner, amb una gran rematada de cap en planxa de Puyol, i més tard s'havia avançat en el marcador per mitjà d’Abidal aprofitant una excel·lent passada de Messi.
En el Bernabeu els blaugrana van dominar totalment el partit i encara haguessin pogut marcar algun gol més. La seva superioritat va ser ben manifesta i ningú va discutir la seva justa victòria. Als dies següents la premsa madrilenya va fer fortes crítiques a l’entrenador del Madrid, tant per l’alineació com pel plantejament tàctic (i pel seu caràcter), i va ser una setmana molt moguda en el vestidor blanc.

Si en el partit d’anada l'entrenador portuguès hagués estat valent i hagués jugat de tu a tu al Barça mai se sabrà allò que hagués pogut passar. Però, amb el seu plantejament i amb l’alineació que va presentar, va regalar el partit i l’eliminatòria al seu rival. No podia passar gaire res més. Ell va ser l’autèntic culpable de la derrota en el primer partit, que va convertir el segon gairebé en un tràmit.
Encara va tenir sort del resultat en el partit de tornada al Camp Nou i de l’excel·lent actuació del seu equip. Tot això emmascara el seu desencert en l'anada, cosa que no ha reconegut mai. Ara es buscaran totes les justificacions a una eliminació, que consideraran injusta, i culpabilitzaran Teixeira Vitienes, l'àrbitre del segon encontre, per les seves decisions. Però, realment només hi ha hagut un gran culpable en l'eliminació del Reial Madrid: el seu entrenador, el portuguès Jose Mourinho.

La crisi econòmica i els experts.

Parlar de la crisi econòmica mundial actual és complicat. Ni els mateixos experts s’hi aclaren. Els seus pronòstics no es compleixen i la recerca de les causes, sempre a posteriori, encara que siguin prou ingenioses, tampoc satisfan, ja que veus pocs dies o mesos després que no són certes. Els economistes, els financers i els experts en general no les endevinen. Ni tampoc mai albiren ni encerten en els seus vaticinis a priori.
Només cal veure com empreses privades importants, bancs, societats mercantils, Estats i organismes depenents entren en crisi o senzillament fan fallida. I estan dirigides per aquests experts i tenen executius també d’aquest tipus, cosa que els hauria de salvar de la crisi o de la fallida.

Podria ser també que la crisi fos tan forta que pot amb tot, que ni els entesos poden fer res per aturar-la. No ho sé. Si fos així, doncs que no parlin tant; que no facin veure que ho entenen tot i que ho saben arranjar; que no proposin mesures que no porten enlloc o que encara empitjoren les coses; i que no cobrin milions per aquests coneixements. Jo penso que no en saben prou, que no capeixen ben bé les causes i que, per tant, no encerten amb els moviments que s’han de fer per superar la crisi i menar a un període de prosperitat.Hom es pot equivocar durant uns mesos, potser durant un any, però no durant els quatre o cinc anys que fa que dura la crisi. Crec que podria afegir-hi un any o dos més per veure-la venir. Una empresa, una societat important, amb uns executius que cobren milions per fer la seva feina, no hauria de mantenir aquests professionals que no les encerten i que porten el seu negoci a la ruïna o a la decrepitud.

A vegades penso que a aquests entesos els hi passa com els aficionats al futbol o a qualsevol altre esport. Quan el seu equip agafa una ratxa bona, endevinen gairebé sempre el seu resultat; en canvi, quan va en franca davallada, no l’encerten mai. Què vull dir amb això? Per exemple, ara els aficionats del Barça endevinen els resultats del seu equip llevat dels pocs partits en què no guanyen. Però, com que el conjunt blaugrana guanya gairebé sempre, els aficionats culers endevinen gairebé sempre el resultat del club dels seus amors.El mateix podem dir dels aficionats del Reial Madrid: endevinen sempre el resultat del seu equip, llevat de quan juguen contra el Barça perquè ja fa més de tres temporades que no el guanyen (fins avui, només una victòria en tretze encontres; demà, catorze). Quan passi a l’inversa serà al revés. Aleshores seran els aficionats del Reial Madrid qui endevinaran la majoria de resultats i seran els del Barcelona qui els erraran.

Això pot passar amb el futbol; i a més, els aficionats no cobren per ser-ho, no són professionals per ser aficionats. Els experts en economia sí que són professionals en la seva feina i cobren molt per encertar-les. I no ho fan. Tampoc són gaire castigats. En conec un que, fins i tot, l’han fet ministre d’economia del seu país. M’estic referint a Luís de Guindos, ministre econòmic en el govern de Rajoy, i executiu de la important Lehman Brothers fins que aquesta va caure el 2008.Hi ha hagut més casos d’economistes experts que no l’han encertat ni de lluny. I tampoc ha passat res. M’estic referint als encarregats de les economies dels Estats que han entrat en crisi. No vull començar a dir noms estrangers perquè no us diran res. Només anomenaré els més recents en el temps i propers geogràficament: els ministres Solbes i Salgado, i ara l'esmentat de Guindos, en el govern de l’Estat espanyol, i els consellers Castells i Mas-Collell, en el de la Generalitat de Catalunya. No n’han sabut ni les han endevinat i els han portat a la ruïna. I no solament ells. Segur que darrere seu han tingut un equip d’experts i col·laboradors que els han ajudat en aquesta tasca. Tampoc l’han encertat i no han sabut trobar els remeis adequats per superar la crisi.

No vull jugar a ser economista senzillament perquè no ho sóc i tampoc hi entenc. Ara bé, hi ha algunes coses de base que segurament que funcionen i deuen anar així.
Si la gent no té diners, no gasta. No és que estalviï, perquè tampoc pot fer-ho; senzillament, no gasta perquè no té diners per arribar a final de mes. Si aquesta gent pateix retallades en el seu sou, o senzillament no treballa perquè està a l’atur, segur que encara gastarà molt menys i, per tant, no pot ajudar a superar la crisi.

Aleshores algú dirà: «bé, el consum ciutadà compta poc; allò que importa és que les empreses funcionin i puguin treballar i gastar». Però per fer-ho, necessiten que algú compri els seus productes. Jo crec que l’economia, malgrat allò que alguns experts puguin opinar, sempre va a parar als ciutadans de a peu.Recordo que sempre he estudiat que la prosperitat econòmica esdevinguda després de la Segona Guerra Mundial i que va abraçar la segona meitat del segle XX i que ha arribat gairebé fins a l’actualitat, una de les seves causes va ser el sorgiment d’una classe mitjana poderosa, tant quantitativament com econòmica, que va poder consumir i que va accelerar totalment el procés de bonança. Per això va caldre que treballessin (es baixés dràsticament la taxa d’atur) i que augmentessin els salaris, a més dels serveis socials i de certs avantatges, com les famoses vacances pagades.

Ara es fa totalment el contrari i no es fa res per canviar-ne la tendència, sinó que més aviat les mesures que es prenen tendeixen a agreujar-la. Allò que es fa és augmentar l’atur i reduir el poder adquisitiu dels assalariats. No hi ha empreses ni governs que incentiven la feina per tal de reduir el nombre de parats i tots i totes fan les famoses retallades que ocasionen menys feina, més aturats i menys salari. No veig com es pot sortir de la crisi adoptant aquestes mesures tan negatives i tan poc afavoridores per fer crèixer l'economia.És cert que una empresa, amb problemes, allò que ha de fer és reduir costos i despeses i intentar mantenir la seva producció i, si pot, fins i tot, augmentar-la. Una manera de reduir els costos és tenir menys personal; això, per descomptat, que no li assegura una producció major. Més aviat al contrari: produirà menys, però, amb una mica de sort, si redueix convenientment les despeses, es podrà mantenir fins que la crisi passi.

Això pot passar en el món empresarial, per què no? Les empreses no incentiven l’economia en pla moral. Només cerquen el seu profit, el seu enriquiment. Així funciona el capitalisme. Si el país i la gent se’n va a la merda, tant se’ls hi en fot mentre elles sí que vagin bé.Però un govern, un Estat, és diferent. Encara que puguin funcionar com una empresa (de la qual cosa tinc seriosos dubtes, més que res pel tema dels guanys i dels beneficis, la base del capitalisme), els mitjans econòmics de què disposen no els generen ells mateixos, sinó que provenen dels impostos i de les contribucions dels ciutadans, que ho paguen, en principi, per tenir una sèrie de serveis. L’Estat no regala res; senzillament torna als ciutadans una part d’allò que aquests han pagat. L’Estat no genera beneficis per fer allò que li doni la gana i per invertir on li vagi bé. No, no és això. L’Estat ha de gestionar uns diners i uns recursos que no són seus, sinó de tots els ciutadans.

El món medieval fa temps que va finir i els senyors feudals, que s’apropiaven de tot i que eren propietaris de les terres, juntament amb el Rei, fa temps que s’han acabat. Poden continuar existint a l’Àfrica i a Àsia, en terres de religió musulmana (quant de mal no fan i han fet les religions en aquest sentit!), en part de l’Amèrica Central i del Sud, i a les illes d’Oceania; però, en països avançats és un món que ja fa més d’un segle (ara aviat en farà dos) que va desaparèixer. Els ciutadans d’un país són els que paguen i els que mantenen l'Estat; els seus dirigents no són propietaris de res i han de gestionar els seus recursos en benefici dels ciutadans.

Dic tot això perquè els governants no ho fan ni prenen les mesures adequades per sortir de la crisi amb perspectives de futur. Ara allò que fan, les mesures que prenen, són les mateixes que adopten les empreses privades: reducció de costos i despeses, basant-se en les retallades i en la reducció dels assalariats (funcionaris, interins i ocasionals), cosa que fa augmentar l’atur i, com s’ha dit al principi, agreujar la crisi econòmica. Però no fan res per incentivar l’economia, la producció i els llocs de treball.No sé com se sortirà de la crisi. Veig que ningú pren cap solució per sortir-se’n bé. Només s'intenta parar el cop; tanmateix, sense gaire encert com podem veure. La crisi és cavalcant i de moment inaturable. Ara diuen que n'hi ha per dos anys més. Després s'esperen temps millors. Però, d’on ha de venir aquesta millora sinó hi ha ningú que la incentivi? No ho veig clar.

Allò que sí que veig clar és que si es creen llocs de treball, si s’augmenta la productivitat i es disminueix tot allò que és frau i xanxullo, aleshores sí que es pot sortir de la crisi. I bastant ràpidament, per cert. Crec que són les mesures que s’haurien d’adoptar i que cap govern adopta. S’omplen de bones paraules i de grans discursos, però no ho fan. Senzillament perquè fa anys que els sento predicar el mateix, cosa que vol dir que no s’han portat a terme les seves iniciatives.Per exemple, el tema del frau fiscal i dels xanxullos econòmics. És veritat que són difícils de combatre i que, segurament, sempre n’hi haurà. Però es pot lluitar per reduir-los. Per exemple, el frau fiscal. Ara, cada vegada més, els ciutadans paguen les seves despeses amb targeta bancària, principalment Visa. Els és més fàcil i no han de portar tant de diners al damunt; a més, poden disposar de bones quantitats de manera immediata. Abans l’ús de les targetes era baix; ara, no. En restaurants, centres comercials, aeroports, internet i en les despeses de grau mitjà i mitjà alt, l’ús de la targeta és molt elevat. L’Estat hauria de fomentar el seu ús i impedir que els bancs en cobressin comissions altes; fins i tot, que no cobressin per fer-les servir.

Si gairebé tothom pagués amb targeta les seves despeses, llevat de les més minses, es podria assegurar la transparència dels comptes de les empreses i de les persones; i tots haurien de pagar la seva part d’impostos. L’únic que haurien de fer els governs seria controlar els bancs perquè no fossin fraudulents.I així no solament es podria millorar en la lluita contra el frau fiscal, sinó també contra els atracaments i la inseguretat ciutadana. Si la gent no portés gaires calers al damunt ni en tingués a casa, i les empreses i les botigues tampoc no en tinguessin a caixa, suposo que els atracaments i els robatoris baixarien dràsticament. D'aquesta manera, amb menys frau fiscal i menys xanxullos, més diners a disposició de l'Estat.

Caldria lluitar per això i per crear llocs de treballs. Les retallades no porten gaire enlloc. Són una solució momentània per parar la crisi, però no per sortir-ne. Cal polítiques més creatives. Veig l'Estat com una mica mourinyista: contínuament de malhumor, criticant els altres, no reconeixent cap errada pròpia i sempre retallant.
Crec que s'ha de ser més positiu i cercar mesures novedoses i enriquidores. Continuant la comparança amb el futbol: ser més guardiolista (de Pep Guardiola) i no tant mourinyista (de Jose Mourinho). Suposo que ja m'enteneu. Però, per fer-ho, també se n'ha de saber i encertar amb les tecles adequades.

Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, Lugo, 23 de novembre de 1922 — Madrid, 15 de gener de 2012).

BIOGRAFIA (Enciclopèdia Catalana).

Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, el 1939 inicià estudis de dret a la Universitat de Sant Jaume de Compostel·la, i es llicencià el 1944 per la Universitat Complutense de Madrid.
Posteriorment obtingué el doctorat en Dret i també un doctorat en Ciències Polítiques i Econòmiques. Guanyà per oposició la promoció a lletrat de les Corts Espanyoles (1945) i el 1946 ingressà a l'Escola Diplomàtica.
Compaginà la carrera política amb l'activitat docent, de la qual es jubilà l'any 1987. Fins aleshores fou catedràtic de Dret polític a la Universitat de València (1948) i de Teoria de l'estat i dret constitucional a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid (1953).

Alt funcionari i ministre del franquisme
Inicià la seva carrera política l'any 1951 com a secretari general de l'Instituto de Cultura Hispánica, i el 1953 ocupà aquest càrrec al Consejo Nacional de Educación. Procurador de les Corts franquistes i membre del Consell d'Estat des del 1955 fins al final del règim, fou successivament membre de la secretaria general tècnica del Ministeri d'Educació (1955-58), secretari de la Comissió d'Afers Estrangers de les Corts (1958-62), director de l'Instituto de Estudios Políticos (1958-61) i conseller d'ambaixada (1961).
A la dècada dels seixanta, amb la incorporació al Govern com a ministre d'Informació i Turisme (1962-69), es convertí en un dels homes clau del règim, paral·lelament a l'ascens dels tecnòcrates de l'Opus Dei i a l'obertura d'Espanya com a aliat del bloc occidental. Des dels seus càrrecs, intentà donar una imatge de la dictadura que fos acceptada al món occidental i democràtic, sense, però, qüestionar-ne mai els fonaments autoritaris. Sota la seva gestió fou promulgada una nova Llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls i esdevingué un dels principals sectors econòmics de l'Estat.
Després del seu cessament, fou un dels candidats a succeir Franco com a cap de govern, el qual finalment es decantà per l'almirall Luís Carrero Blanco (1973). El seu pas per l'ambaixada espanyola a Londres (1973-75) li donà una certa aurèola d'europeisme.

La Transició. Formació d'Alianza Popular
Retornat a l'Estat espanyol en morir Franco, intentà convertir-se en capdavanter de la Transició espanyola: fou vicepresident del gabinet Arias i ministre de la Governació (1975-76), càrrec que exercí durant un període de violenta repressió policial, en què destacà per la gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Fou apartat de la primera línia política per l'ascens d'Adolfo Suárez. Aleshores fundà Alianza Popular, formació que maldà per presentar com a dreta liberal conservadora i parlamentària, dins de la qual obtingué l'escó en les Corts Constituents de l'any 1977 i el 1978 formà part del grup de redactors de la Constitució del 1978.
Posteriorment obtingué l'escó al Congrés de Diputats l'any 1979, però els mals resultats d'AP determinaren la seva dimissió temporal de la presidència, tot i que hi retornà, i, beneficiat per la descomposició de la Unión de Centro Democrático, l'any 1982 tornà a ser elegit i aconseguí fer del seu partit la dreta majoritària del sistema bipartidista espanyol. Revalidà l'escó el 1986 al front de la Coalición Popular, però l'estancament dels resultats electorals comportà la seva dimissió com a líder d'AP.
Es presentà aleshores a les eleccions al Parlament Europeu (1987) i, en obtenir l'acta de diputat, renuncià l'escó al Congrés. L'any 1989 dimití, al seu torn, el càrrec d'eurodiputat per presentar-se a la presidència de la Xunta de Galicia. Durant el procés pel qual Alianza Popular es refundà en el Partido Popular, Manuel Fraga hi ocupà inicialment la presidència que aviat cedí, però, a José María Aznar.

President de la Xunta de Galicia
L'any 1990 guanyà les eleccions a la Xunta de Galicia, de la qual fou nomenat president. Fou confirmat en aquest càrrec, sempre per majoria absoluta, el 1993, el 1997 i el 2001. El 2005 es presentà per cinquena vegada, però, tot i que el PP tornà a ser la força més votada, el desgast dels anys de govern i les lluites intestines per la successió de Fraga determinaren el seu pas a l'oposició per primera vegada des de l'establiment de les institucions gallegues.
Durant els seus anys com a cap de Govern de la comunitat autònoma, féu front a la reconversió del sector pesquer i intentà una reforma del Senat espanyol en relació a un projecte de cambra alta europea. L'any 1995 recorregué al Tribunal Constitucional l'acord del Govern socialista amb CiU de cessió del 15% de l'IRPF a les Comunitats Autònomes, que retirà l'any següent quan el PP guanyà les eleccions i pactà amb CiU una cessió del 30%. Posteriorment, el 1997 superà una moció de censura pel "mal de les vaques boges". El 2002 hagué de fer front a les crítiques més dures al seu Govern a causa de l'afer del Prestige, que li comportà dues mocions de censura i manifestacions multitudinàries. Fou senador de designació autonòmica del 2006 al 2011.

___________________________________________________

Fraga va morir a Madrid el 15 de gener de 2012 a l'edat de 91 anys. Durant els dies següents els mitjans de comunicació del país (premsa, ràdio, televisió) es van fer ressò de la seva mort i van publicar amplis reportatges sobre la seva figura. No va haver-hi gaire crítiques; només el comentari de què va ser ministre franquista.
Per pal·liar aquest desajust, copio a continuació un article de l'Albert Om, publicat al diari ARA. (http://www.ara.cat/politica/lesco-posat_0_556144386.html)

M'imagino que no ho deu estar passant bé. La seva delicada salut l'ha obligat a retirar-se de la vida política, després de 60 anys ocupant càrrecs públics. I vostè deu ser d'aquells a qui hauria agradat morir amb l'escó posat. No haver de mostrar mai cap símptoma de feblesa. La veu, per exemple. Ha passat de tenir aquell doll de paraules estrident i atropellat a un filet de veu agut i incomprensible, que cada vegada s'assembla més al dels últims dies de Franco. Li torna per la boca aquell passat que no vol recordar.

Com que els que tenim menys de 50 anys no el vam veure de ministre franquista, sembla com si vostè hagués nascut amb la Transició. Com si les aigües de Palomares s'haguessin empassat aquella etapa fosca. Li diuen pare de la Constitució. I és veritat. Però també va ser marit del franquisme i mai se n'ha acabat de separar. Les últimes declaracions que li he trobat són del 2008: "Franco no va ser mai un criminal. Va ser sever, això sí".

Passa una cosa curiosa amb tot l'exercici de memòria històrica dels últims temps: que ens hem saltat els quaranta anys de dictadura i hem anat a parar directament a la Guerra Civil, en què les responsabilitats són una mica més compartides. El resultat és que hi ha més gent que li recorda Paracuellos a Carrillo que no pas el passat franquista a Fraga. Ara que vostè està tan vellet i va amb cadira de rodes, la temptació és callar i no amargar-li l'última etapa de la seva vida. Però hi ha persones que no saben què és ser àvies per culpa d'idees com les seves. És per ells que convé parlar i combatre aquella cançoneta que hem sentit sempre, que si en aquella època volies fer política, no tenies alternativa. I tant que en tenies! No fer-ne. O posar-te al costat dels que combatien el règim i ho acabaven pagant amb l'exili, amb la presó o amb la vida.

Amb vostè se'n va l'últim home que havia tingut càrrecs a la dictadura, a la Transició i a la democràcia. I se'n va sense que els ciutadans l'haguem jutjat. Pot fer-ho vostè mateix. Diuen que a la recta final de la vida tots fem examen de consciència.

Les paròdies que han fet de vostè també han ajudat a fer que s'oblidés el seu passat. Mentre se'n reien de la veu, del caminar o del seu cap gros, la seva ideologia s'anava difuminant cada vegada més.

La paròdia es menjava la memòria.