Els millors jugadors del Barça de la història

Josep Maria Sabadí i Hereu

Reminiscències del dia: Els millors jugadors del Barça de la història. (comentem10.blogspot.com)

Primer poso aquest escrit publicat el 25 de febrer de 2012, ara ja fa més de set anys.

Estava mirant les estadístiques del Barça al llarg de la seva història i vaig pensar en fer com una selecció dels millors jugadors en cada posició. Però fer-ho em portava a una sèrie de qüestions i de problemes i vaig acabar desistint. Tanmateix, em vaig tornar a animar i aleshores vaig pensar en parlar dels millors equips del Barça de la història i dels millors jugadors que ha tingut el club, però ja a partir de la dècada dels anys cinquanta.

Tanmateix, tornava a haver-hi un altre problema. Per qüestions d’edat, prou feines havia vist els jugadors anteriors a la meitat de la dècada dels seixanta. Així, del gran 'Barça de les Cinc Copes' i, en general, del Barça de finals dels quaranta fins als inicis dels seixanta, concretament fins a la final de la Copa d’Europa perduda a Basilea el 1961, no en tenia gaire record.

Segurament que aquell Barça de Kubala, Cèsar, Ramallets, Basora, Luís Suárez i tants d’altres, juntament amb el Dream Team de Cruiff, Koeman, Stoikchov, Bakero, Laudrup, Amor, Eusebio, etc. i el Barça actual de Guardiola, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Alves, Piqué... han estat els millors Barça de la història.

No em vull posar amb jugadors anteriors als anys cinquanta, com els mítics Alcántara, Samitier, Piera, Mariano Martín i d’altres, pel meu desconeixement i perquè aleshores es jugava, pel que tinc entès, un altre tipus de futbol.

Hi ha hagut temporades en què el Barça no ha guanyat la Lliga, però ha tingut grans jugadors a les seves files. Ara mateix em venen a la memòria Rexach, Migueli, Rifé, Gallego, Fusté, Marcial, Asensi, Schuster, Carrasco, per citar-ne alguns que han guanyat pocs títols i molt poques lligues (una en la majoria de casos) en el club blaugrana.

El Barça ha tingut jugadors molt destacats en el món del futbol o que han protagonitzat coses importants en el club barcelonista, però que hi han complert poques temporades i/o escassos partits (no han arribat ni a cent encontres oficials amb la camiseta culer). Estic pensant amb jugadors com Czibor, Garay, Simonsen, Krankl, Maradona, Romario, Ronaldo, Henry i algun altre.

On s’ha de posar el límit per entrar en el rànquing? És complicat. Jo diria que haver estat cinc temporades en el club i haver-hi disputat més de cent encontres oficials han de ser-ne els requisits mínims. En cas de dubtes, empats o el que sigui, el major nombre de partits jugats, els anys de permanència en el club i/o els títols guanyats han de decidir qui s’ho mereix més.

Anem per fer-ne la selecció. Si agafem els noms dels jugadors que han disputat més de 200 encontres amb el Barça fins aquesta temporada disposem d’una llista de 55 jugadors, que ja ens serveix per fer una primera tria eficaç.
Per posicions serien aquests (l'ordre ve donat pel nombre de partits que han disputat en el club blaugrana):
- Porters: Valdés, Zubi, Ramallets, Sadurní i Artola;
- Laterals drets: Rifé, Ferrer, Olivella, Reizeger, Seguer, De la Cruz;
- Centrals (sense distingir entre lliures i marcadors): Migueli, Puyol, Alexanco, Torres, Gallego, Nadal, Koeman, Abelardo, Olmo, Márquez;
- Laterals esquerres: Segarra, Sergi, Gràcia, Eladio, Julio Alberto;
- Centrecampistes treballadors: Amor, Asensi, Sánchez, Cocu, Víctor, Eusebio, Verges, Fusté, Gonzalvo III;
- Centrecampistes organitzadors: Xavi, Guardiola, Marcial, Schuster;
- Centrecampistes de banda o avançats: Iniesta, Bakero, Luis Enrique, Esteban;
- Extrems drets: Rexach, Basora, Figo;
- Davanter centres o figures: César, Messi, Kluivert, Rivaldo, Kubala;
- Extrems esquerres: Carrasco, Beguiristain, Stoichkov, Laudrup.

Com podeu veure aquesta classificació per posicions és altament discutible en tots els sentits. Només en faré un petit comentari.

Hi ha jugadors que podrien estar en més d’un lloc, com són el cas de Rifé (lateral i extrem), Olivella (lateral i central), De la Cruz (lateral dret i esquerre), Puyol (lateral i central), Torres (lateral i central), Nadal (central i centrecampista), Segarra (lateral i centrecampista); alguns centrecampistes poden ocupar una altra posició al mig del camp; Laudrup pot ocupar un dels llocs de la davantera i també el de centrecampista avançat; els extrems poden jugar a la dreta o a l'esquerra; els davanters centres, altres posicions de la davantera; fins i tot, Kubala i Rivaldo, de centrecampistes avançats.

Per l’especial transcendència que han tingut en el club i pel que han significat tant a nivell del Barça com a nivell mundial hi ha hagut jugadors que, malgrat que no figuren en aquest rànquing, mereixen estar entre els grans jugadors de la història del club culer. Podríem esmentar una llarga llista, però em cenyiré només a set noms: Luís Suárez, Cruiff, Biosca, Benítez, Neeskens, Ronaldinho i Eto'o.
Podria afegir-n’hi d’altres: Velasco, Evaristo, Manchon, Villaverde, Kocsis, Garay, Gensana, Rodri, Reina (el pare), Zaldúa, Costas, Krankl, Simonsen, Quini, Maradona, Urruti, Lineker, Frank de Boer, Deco, Henry.... Tanmateix, per més destacats que hagin estat, crec que no es mereixen estar en el ràquing dels millors perquè han fet una trajectòria massa curta en el club; o no hi han jugat suficients encontres; o no hi han destacat prou per entrar en la selecta llista dels escollits.

Hi ha algun cas particular que genera dubtes. Per exemple, els casos de Laudrup i Figo, pel seu traspàs al Reial Madrid en moments de glòria. Aquest fet els impedeix, a la meva manera de veure, figurar en aquest rànquing dels millors jugadors del Barça.

En canvi, els primers set que hem esmentat més amunt, sí. Com també alguns jugadors de la plantilla actual que ja es veu que arribaran a una xifra molt alta d'encontres jugats: Alves, Piqué, Busquets, Abidal i Busquets.

La llista anterior dels 55 més aquests onze afegits ara ( Luís Suárez, Cruiff, Biosca, Benítez, Neeskens, Ronaldinho, Eto'o; Alves, Piqué, Abidal, Busquets), si els reduïm a la meitat, ens quedem amb aquests noms (tres per posició), dels quals escollirem l’onze ideal:
- Porters: Valdés, Zubi i Ramallets. Per a mi, el núm. 1, per tot el que va fer i el que va significar, Ramallets.
- Lateral dret: Rifé, Benítez, Alves. Per trajectòria, títols, rendiment i carisma escolliré en Puyol, que també pot ocupar aquesta plaça.
- Centrals: Migueli, Puyol, Alexanco, Koeman, Biosca, Piqué. Els dos escollits Migueli i Koeman.
- Lateral esquerre: Segarra, Gràcia, Sergi. Escollit amb diferència Segarra.
- Migcampistes: Luís Suárez, Schuster i Xavi, com a organitzadors; Víctor, Neeskens i Amor, com a treballadors del mig del camp; i Asensi, Iniesta i Luís Enrique, amb arribada o més per l’esquerra. Escollits: Xavi, Luís Suárez, Iniesta.
- Davanters, aquests nou, sense especificar la posició: César, Basora, Kubala, Reixac, Cruiff,  Stoikchov, Ronaldinho, Eto'o, Messi. Finalment he escollit els tres grans símbols del barcelonisme: Kubala, Cruiff i Messi.

Si mirem les temporades de permanència en el club hi ha trenta-tres jugadors que hi han romàs deu temporades o més. Quatre d’ells (Xavi, Puyol, Valdés i Iniesta) encara poden completar-ne alguna més. Fins i tot, en Messi, amb vuit temporades en el club, aviat entrarà en aquest rànquing. D'aquesta manera tenim amb:
16 temporades: Migueli
15 temporades: Reixac, Sadurní
14 temporades: Xavi (?), Segarra, Ramallets, Gràcia, Seguer
13 temporades: Alexanxo, César, Olivella, Calvet
12 temporades: Puyol (?), Rifé, Basora, Velasco
11 temporades: Asensi, Guardiola, Carrasco, Torres, Sánchez, Fusté
10 temporades: Iniesta (?), Valdés (?), Amor, Gallego, Eladio, Vergés, Kubala, Esteban, Zaldúa, Escolà, Manolo

Els deu jugadors que han disputat més partits oficials en el Barça han estat, de moment:
Xavi, 610; Migueli, 549; Puyol, 542; Rexach, 449; Valdés, 440; Amor, 421; Zubi, 410; Segarra, 402; Alexanco, 400; Rifé, 307.

La llista dels deu màxims golejadors de la història del FC Barcelona en partits oficials és aquesta: César, 235 gols en 398 encontres; Messi, 222 (309); Kubala, 194 (256); Eto'o, 130 (200), Rivaldo, 130 (235); Mariano Martín, 124 (146); Kluivert, 122 (257); Rexach, 122 (449), Escolà, 118 (117), Stoichkov, 117 (255).
He d'esmentar també a Paulino Alcántara, que va estar al club del 1912 fins al 1927 (la Lliga espanyola va començar a disputar-se la temporada 1928-29). En 357 partits va marcar 357 gols. Així, seria el màxim golejador de la història del club.

Repassem a continuació el palmarès dels onze jugadors escollits per formar l’onze ideal del Barça al llarg de la història, si més no, dels darrers seixanta anys.

Antoni Ramallets, el “Gat de Maracanà”, nascut a Barcelona el 7-juliol-1924, catorze temporades al club (del 1947 al 1961), 323 encontres oficials en el FC Barcelona, 35 vegades internacional. Títols: 6 Lligues, 5 Copes del Rei, 3 Copa Eva Duarte, 2 Copes Llatina i 2 Copes de Fires. Va ser un ídol en el seu temps i ha estat el porter més carismàtic de la història del FC Barcelona.

Carles Puyol, nascut a la Pobla de Segur el 13-abril-1978, 13 temporades en el club (des del 1999), 542 encontres oficials en el FC Barcelona, 98 vegades internacional. Títols: 5 Lligues, 1 Copa del rei, 5 Supercopes d'Espanya, 3 Champions, 2 Mundials de Clubs i 2 Supercopes d'Europa. A nivell de selecció: Uns Jocs Olímpics (2000), 1 Eurocopa i 1 Mundial. El capità del Barça actual. Jugador molt intens, atleta excel.lent, amb molta concentració i lideratge en el grup. Jugador compromès, està passant una segona juventut.

Miguel Bernardo “Migueli”, “Tarzán”, nascut a Ceuta el 19-desembre-1951, setze temporades al club (del 1973 al 1989), 549 encontres oficials en el FC Barcelona, 32 vegades internacional. Títols: 2 Lligues, 4 Copes del Rei, 2 Recopes, 2 Copes de Lliga i 1 Supercopa d’Espanya. Durant moltes temporades ha estat el jugador que ha disputat més partits oficials amb el FC Barcelona.

Ronald Koeman, nascut a Saandam (Holanda) el 21-març-1963, sis temporades al club (del 1989 al 1995), 245 encontres oficials en el FC Barcelona, 78 vegades internacional amb Holanda. Títols: 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 1 Copa d’Europa, 3 Supercopes d’Espanya i 1 Supercopa d’Europa. Va marcar el gol de la victòria a la final de la Copa d’Europa (1992), la primera que va guanyar el club. Ha estat el defensa més golejador de la història del futbol, amb 193 gols en 533 encontres.

Joan Segarra, el “Gran Capità”, nascut a Barcelona el 15-novembre-1927, catorze temporades al club (del 1950 al 1964), 335 encontres oficials en el FC Barcelona, 25 vegades internacional. Títols: 4 Lligues, 6 Copes del Rei, 2 Copa Eva Duarte, 2 Copes Llatina i 2 Copes de Fires. Jugador amb una gran trajectòria i molt ben considerat per tothom.

Xavi Hernández, nascut a Terrassa el 25-gener-1980, amb aquesta catorze temporades al club (des del 1998), 527 encontres oficials en el FC Barcelona, 105 vegades internacional. Títols: 6 Lligues, 1 Copa del Rei, 5 Supercopes d’Espanya, 3 Champions, 3 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs. A nivell de seleccions, 1 Mundial sub-20, 1 Eurocopa i 1 Mundial. Està considerat el millor centrecampista del món i el màxim representant del joc de l’equip. Escollit tres vegades seguides el tercer millor jugador del món per la FIFA. És el jugador que ha disputat més partits oficials en el Barcelona i el que ha guanyat més títols. Encara li queda algun any més de carrera futbolística.

Luís Suárez, l'"arquitecte", nascut a La Coruña el 2-maig-1935, set temporades al club (del 1954 al 1961), 147 encontres oficials en el FC Barcelona, 32 vegades internacional. Títols: 2 Lligues, 2 Copes del Rei, 2 Copes de Fires. Va ser fitxat per l’Inter de Milà, on va guanyar 3 Scudettos, 2 Copes d’Europa i 2 Copes Intercontinentals. A nivell de seleccions, 1 Eurocopa. Va ser Pilota d’Or el 1960, essent fins ara l’únic jugador espanyol que ha obtingut aquest trofeu fins ara. Va ser dues vegades Pilota de Plata i una de Bronze. En el seu moment va ser el traspàs més car de la història del futbol.

Andrés Iniesta, "don Andrés", nascut a Fuentealbilla el 11-maig-1984, amb aquesta deu temporades al club (des del 2002), 326 encontres oficials en el FC Barcelona, 60 vegades internacional. Títols: 5 Lligues, 1 Copa del Rei, 5 Supercopes d’Espanya, 3 Champions, 3 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs. A nivell de seleccions, 1 Mundial sub-16, 1 Mundial sub-19, 1 Eurocopa i 1 Mundial. El 2010 va ser escollit el segon millor jugador del món. Va marcar el gol de la victòria a la final del Mundial de Sudàfrica que ha donat l’única Copa del Món a Espanya. Jugador de gran nivell tècnic és admirat per la seva senzillesa i esportivitat.

Ladislao Kubala, “Laszy”, nascut a Budapest (Hongria) el 10-juny-1927, dotze temporades al club (del 1950 al 1962), 256 encontres en el FC Barcelona i 194 gols. Internacional per tres països: Hongria (7), Txecoslovàquia (14) i Espanya (17). Títols: 4 Lligues, 4 Copes del Rei, 1 Copa Llatina, 1 Petita Copa del Món 2 Copesde Fires. Va ser un ídol de masses a la seva època, tots els nens volien ser “Kubala”. Va fer petit el camp de Les Corts i es va haver de construir el Camp Nou. Molt fort físicament, estava dotat d'una gran tècnica. Ostenta el rècord de gols en un partit oficial del Barça. Va ser contra l'Sporting de Gijón (9-0), el 10 de febrer de 1952, en un partit que va fer 7 gols. És considerat el millor jugador de futbol de la història del FC Barcelona.

Johan Cruiff, l’”holandès volador”, nascut a Amsterdam el 25-maig-1947, cinc temporades al club (des del 1973 al 1978), 184 encontres en el FC Barcelona i 51 gols. 48 vegades internacional amb Holanda. Títols: 1 Lliga i 1 Copa del Rei. A Holanda: 9 Lligues i 6 Copes del Rei. A més, amb l’Ajax, 3 Copes d’Europa. 1 Intercontinental i 1 Supercopa d’Europa. Tres vegades Pilota d’Or (1971, 1973, 1974) i escollit entre els quatre millors jugadors de la història (Pelé, Di Stéfano, Cruiff i Maradona). Com a entrenador ha assolit també molts èxits esportius (amb l’Ajax i el Barça). És un dels símbols i referents del Barça actual i personatge influent i escoltat en el club i el seu 'entorn'.

Lionel Messi, la “Pulga”, nascut a Rosario (Argentina) el 24-juny-1987, amb aquesta vuit temporades al club (des del 2004), 308 encontres en el FC Barcelona i 221 gols, 66 vegades internacional. Títols: 5 Lligues, 1 Copa del Rei, 5 Supercopes d’Espanya, 3 Champions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs. Campeó del Món sub-20 amb Argentina (2005). Tres vegades consecutives escollit millor jugador del món (2009, 2010, 2011); una vegada Pilota de Plata (2008) i 1 vegada Pilota de Bronze (2007). Cinc vegades consecutives escollit en l’equip mundial ideal de la Fifa. Amb 24 anys se’l considera el millor jugador del món i amb un gran esdevenidor encara. És una de les claus del Barça triomfant actual.

1 comentari: Josep Maria, 26 de febrer de 2012, a les 9:07

En la pàgina web oficial del FC Barcelona, a l'apartat de jugadors històrics del club, amb el títol 'Llegendes' (http://arxiu.fcbarcelona.cat/web/catala/club/historia/jugadors_llegenda.html) hi figuren aquests 49 jugadors. S'ha de tenir present que a la llista no hi ha cap jugador dels que encara estan en actiu.

ANTERIORS A LA DÈCADA DELS 50: Joan Gamper, Carles Comamala, Paulino Alcántara, Ramon Torralba, Josep Samitier, Vicenç Piera, Ferenc Platko, Martí Ventolrà, Josep Escolà i Mariano Martín.

DÈCADA ANYS 50 FINS FINALS ANYS VUITANTA: Segarra, Kubala, Gràcia, Luis Suárez, Eulogio Martínez, Olivella, Evaristo, Kocsis, Sadurní, Rifé, Rexach, Torres, Asensi, Cruiff, Miqueli, Neeskens, Krankl, Quini, Schuster, Urruti i Maradona.

DEL "DREAM TEAM" FINS ARA: Zubi, Bakero, Laudrup, Amor, Begiristain, Koeman, Stoichkov, Romario, Luis Enrique, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Deco i Eto'o.

Estranya no veure a la llista a jugadors amb tantes temporades en el club com: Seguer, Calvet, Velasco, Amor, Guardiola, Sánchez, Fusté, Verges...

O jugadors tan destacats en el seu moment com: Biosca, Gallego, Benítez, Sergi, Víctor, Alexanco, Julio Alberto, Ferrer, Marcial, Kluivert, Carrasco...

Altres que han deixat una forta empremta tampoc hi són: Villaverde, Pereda, Eladio, Zaldúa, Pujol, Juan Carlos, De la Cruz, Nadal, Abelardo, Artola, Cocu, Eusebio, Julio Salinas...

I també curiosa l'absència del portuguès Figo, del danès Simonsen o del peruà Sotil.

Fitxatges per a la temporada 2013-14

La temporada 2012-13 ha estat bona per al FC Barcelona mercès al títol de Lliga guanyat amb claredat, proclamant-se campió a tres jornades del final del campionat, amb una primera volta de record (tot els partits guanyats, menys un d’empatat) i amb la possibilitat d’arribar als cent punts i obtenir una marca golejadora igual o superior a la del Reial Madrid de l’any passat.
Ara, a manca de dues jornades, els números de l’equip blaugrana són impressionants: 36 partits guanyats, 4 empatats i 2 perduts; 109 gols a favor i 39 en contra; i 94 punts. El partit del diumenge que ve a Cornellà contra l’Espanyol i el darrer contra el Màlaga al Camp Nou el dissabte 1 de juny, seran vitals per establir només marques, encara que no per a l’obtenció del títol de Lliga, que ja diumenge passat el president de la FEF, Àngel Maria Villar, va fer donació de la Copa de la Lliga al club blaugrana en el partit contra el Valladolid a l’estadi culer (2-1).

En altres èpoques el fet d’arribar a les semifinals de la Champions i de la Copa del Rei podria haver estat ben considerat. Actualment no ho és, especialment per dues circumstàncies. La primera és que el Barça, en les darreres cinc temporades, ha tocat el cel, ha aspirat a tots els títols i n’ha guanyat setze dels més importants. Per tal de continuar en el nivell que ens tenia habituats hauria d'haver guanyat ambdós títols; i no ha arribat ni a disputar-ne tan sols la final.
L’altra circumstància és la manera com s’han perdut i contra qui s’ha perdut. L’eliminatòria de semifinals de la Copa d’Europa contra el Bayern Munic (4-0 allà, 0-3 aquí, amb un global de 0-7) ha fet molt de mal i pot assenyalar l’inici d’un final de cicle d'un equip victoriós i que ha marcat una època en el món del futbol.

A la Copa del Borbó l’eliminació a semifinals contra el gran i etern rival, el Reial Madrid de Jose Mourinho, també ha entelat molt la trajectòria culer en la present temporada.
I encara que menys mal que el Madrid va perdre la final de la Copa contra l’altre gran rival, l’Atlético de Madrid, i en el mateix Bernabeu. I per acabar de millorar les expectatives blaugranes l’adéu de Mourinho i la poca esportivitat mostrada per les seves dues grans figures (Cristiano i el mateix Mourinho) en no acudir al lliurament de trofeus a la llotja presidida pel rei Joan Carles. Això i les parleries a l’entorn del fitxatge de Neymar han fet millorar aquest negre final de temporada de l’equip blaugrana, en el qual el joc que s'ha vist tampoc ha ajudat a reforçar la moral de l'afició.

Altres resultats que també han perjudicat la trajectòria culer en la campanya que està finalitzant han estat la pèrdua de la Supercopa d’Espanya, al mes d’agost, també contra el Reial Madrid, i els dos resultats de la Lliga contra els madridistes (2-2 al Camp Nou, 2-1 al Bernabeu). Potser s’està com molts anys endarrere, però a la inversa, quan el Barça guanyava poques coses i el seu màxim objectiu era guanyar al Madrid en els enfrontaments directes. Ara sembla que això ha canviat i és el Reial Madrid qui no guanya gaire res (enguany només la Supercopa; i en les dues darreres campanyes, una Copa del Rei i una Lliga) i que se n'hagi de conformar només en guanyar l’etern rival.
Tanmateix, malgrat aquestes desil·lusions blaugranes, la temporada actual es pot considerar com acceptable, fins i tot bona, com hem dit a l’inici, però ni de lluny excel·lent. Però, alhora hi ha un aspecte que planeja sobre l’equip blaugrana i que fa témer pel seu futur més immediat. És el tema de la seva renovació i/o la incorporació de nous jugadors que revitalitzin el conjunt i que cobreixin algunes posicions clarament deficitàries.

Quan en Pep Guardiola va començar la seva etapa com entrenador blaugrana a la temporada 2008-09 (ara en fa cinc), el seu equip base era: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Messi i Eto’o, juntament amb altres jugadors com Maxwell, Touré Yaya, Keita, Bojan, Henry. A les temporades següents es van anar incorporant nous jugadors (Txigrinsky, Ibrahimovic, Mascherano, Adriano, Villa, Affellay, Alexis, Alba, com a més destacats; i alguns joves del B, com Thiago, Cuenca, Tello, Fontàs, Bartra, Jonathan dos Santos). També en van marxar, alguns més a disgust que altres.

La qüestió és que d’aquell onze titular de fa cinc temporades en continuen nou com a titulars, diríem que indiscutibles; només hi ha hagut el canvi del lateral esquerre (Alba) i d’un dels davanters en punta (plaça que no té un titular fix i que es disputen Cesc, Alexis i Villa, principalment). Hi ha hagut algun reserva que ha suplert amb dignitat als teòrics titulars, com el veterà Pinto (36 anys, 37 la propera temporada), Mascherano (mig tanca readaptat a central), Adriano (comodí de la defensa), Thiago (al mig del camp) i dos dels que queden dels que es disputen la plaça de davanter, més en Tello.

Com que Valdés ja ha comunicat públicament que se’n va i alguns jugadors ja s’han fet massa grans i el seu rendiment ja no és el de campanyes passades (com són clarament els cassos de Carles Puyol i Xavi Hernández), convé algun fitxatge estel·lar, i no secundari com s’ha fet en massa ocasions, per cobrir algunes de les posicions vitals del conjunt. Sembla que aquestes posicions hagin de ser un porter, un defensa central i un davanter que pugui jugar per les bandes.
 

A la davantera Messi s’ha quedat molt sol ja que els seus possibles acompanyants, per diverses circumstàncies, no han acabat de donar allò que s’esperava d’ells.

- Villa, després de la lesió, no ha tornat a ser el mateix i ara ja comença a ser gran (31 anys); a més, està força cremat per la poca confiança que el cos tècnic li ha dispensat.

- Alexis no ha donat mai la talla que ha de tenir un davanter del primer equip del Barça. No n’hi ha prou amb ser molt lluitador i fer forats; falla molt davant de porta, gols claríssims i fàcils per qualsevol jugador important, i al final de les dues campanyes que porta al conjunt blaugrana els seus registres golejadors han estat molt minsos.

 

- Cesc és centrecampista, no davanter en punta, i aspirar a què ho sigui és un error. Que en algun encontre s’hi pugui adaptar no vol pas dir que hagi de ser sempre així. A més, el seu rendiment ha estat irregular i els tècnics no han comptat amb ell en algun partit important, cosa que l’ha perjudicat.

- A Pedro li costa donar la talla com a davanter d’un equip punter ja que no desborda ni té la capacitat per fer jugades individuals. Ell és ràpid, treballador, se sacrifica per l’equip, ajuda molt en la pressió, té un bon xut i solia marcar força gols. Ara, sense aquesta darrera virtut, el seu rendiment ha baixat molt i no pot ser titular indiscutible de l’equip. Viu massa de Messi, aprofitant-se de les seves jugades i els rebots que provoca, del marcatge que li fan per quedar ell més solt; però un davanter del Barça ha de fer molt més que això, ja que, quan en Messi no hi és o no brilla, alhora es veuen molt més les mancances dels altres davanters.

Amb tot això es pot veure de manera clara i diàfana que el FC Barcelona necessita fitxar un porter (que substitueixi Valdés), un defensa central (que acompanyi Piqué) i un davanter, totes tres places amb jugadors de primeríssima línia, no promeses o readaptats a posicions que originalment no són les seves, jugadors amb qualitat contrastada, joves però experimentats, i amb un rendiment assegurat almenys en teoria. Han de venir a ser titulars i l’entrenador els ha de donar la confiança necessària durant uns mesos (posem fins a Nadal), postergant als actuals titulars.

També es podrien reforçar altres posicions. Per exemple, s’ha d’estudiar la conveniència de continuar amb l’Alves o no. El lateral brasiler comença a ser gran i ja no tornarà a ser aquell jugador que cobria tota la banda dreta, amb nervi, ràpid i agressiu, capaç de sorprendre al rival en les seves incursions i arribades a l’àrea contrària. A més, es poden obtenir uns dinerets, molt interessants per altres fitxatges, i així també es va renovant el conjunt, cosa que s’ha vist totalment necessària en aquest final de campanya.

Si es decideix traspassar-lo s’ha de decidir si es dóna pas definitivament al canterà Montoya, que juntament amb Alba i Adriano, poden cobrir amb dignitat els dos laterals. Si no s’hi confia (de moment no se’l fa pas jugar gaire), aleshores seria convenient el fitxatge d’un lateral dret.

El mig del camp en principi està ben cobert amb Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago, Song i l’ascens del jove Sergi Roberto, del filial. Jonatan dos Santos no té lloc i ha de ser traspassat. Potser si Song no es queda faria falta un jugador d’aquestes característiques per cobrir la seva posició. Si s’ha fitxat un central important, aleshores en aquest lloc es pot fer una provatura i fitxar un valor no tan conegut i més bé de preu. En Thiago o en Cesc haurien d’ocupar la plaça de Xavi, que hauria de jugar menys partits, primer per poder rendir quan ho faci, i segon, per anar donant el relleu, ja que el moment de la seva retirada cada vegada és més propera.

A davant és on hi ha més problemes. Amb Messi com a jugador indiscutible li calen dos acompanyants de nivell. Dels de la plantilla actual només Tello (amb el qual els tècnics no confien del tot) té actualment prou nivell. Alexis i Villa haurien de marxar si es troben els jugadors adequats per cobrir el seu lloc. Pedro pot continuar una temporada més, però no com a titular indiscutible, per veure si recupera el nivell, que es basa sobretot en el xut i en seu olfacte golejador.

Els cedits que ara retornaran (Affellay al Schalke 94, Bojan al Milan, Cuenca a l'Ajax, Fontàs al Mallorca) no han triomfat en els seus equips (no han estat ni titulars) i no poden tenir lloc a la plantilla del primer equip blaugrana. I del Barça B, llevat de Sergi Roberto, no es veu pas ningú prou capaç per incorporar-se ja. La gran promesa, el gironí Deulofeu, encara ha de millorar força i tinc seriosos dubtes sobre el que pot donar en el primer equip. És ràpid i té un bon xut, però no gaire res més; i no té desbordament ni jugada individual.

De possibles fitxatges diríem que una figura com el brasiler Neymar (o un jugador semblant) seria imprescindible, prescindint de si s’acaba d’adaptar o de rendir allò que s’espera d’ell. És una carta a jugar neta, sobre un noi destinat a ser el proper millor jugador el món. Si després no rendeix o no s'entenen amb Messi, doncs mala sort. Però s’ha de provar.

Per tant, si finalment com a davanters només quedessin Messi, Neymar, Tello i Pedro, se n’hauria de fitxar un altre, bonet, però ja no dels de primeríssim nivell, sinó dels que venen immediatament a continuació. Hauria de ser una primera figura, però més en segon terme. Per entendre’ns un jugador de nivell, titular en un dels grans equips europeus, però no la primera figura. Com, per exemple, poden ser els casos de Gómez (Bayern Munich), Reus (Borussia Dortmund), Boateng (Milan) i algun altre de no tan conegut i potser que jugui més d’extrem o per les bandes. En definitiva, un Affelay en bo i amb el rendiment assegurat; un jugador estil Ribery (Bayern Múnich) seria ideal.

Pel que fa a l’entrenador ha d’espavilar. Enguany ha quedat bé mercès a la Lliga i amb el handicap de la seva infermetat. Però tàcticament no ha aportat gaire res, no ha sabut llegir els encontres ni ha trobat la resposta adequada en els grans compromisos, ha tingut alguna patacada important en quant a resultats, l’equip ha arribat totalment extenuat a final de temporada que és quan es decideixen la majoria de títols (per sort, mercès al pèssim inici del Madrid, la Lliga ja estava decidida) i no ha sabut imprimir aquell coratge, aquella gana, l’ambició necessàries per convèncer i guanyar títols.

Ha caigut davant els grans rivals i sense capacitat de resposta. No ha donat oportunitat als joves, ha fet escasses rotacions i sempre les mateixes, i no ha ofert variacions tàctiques per complicar i superar l’organitzat joc que els contraris li presentaven per contrarestar el ja conegut joc del Barça. Ha d’espavilar i trobar noves variants, segurament amb nous jugadors que donin perspectives diferents al joc blaugrana, ja molt conegut i estudiat pels rivals i del qual tot sovint han trobat l’antídot adequat per superar-lo i/o posar-lo amb greus dificultats. En aquestes darreres jornades, i ja en fa moltes, les golejades d'antuvi, tan habituals, han desaparegut i comencen a haver-hi més sorpreses de les desitjades.

3. Continuació balanç FC Barcelona. Premis i títols.

He esperat quatre dies a fer la tercera part del balanç del FC Barcelona de l'any 2012 per saber el resultat dels premis que es van donar ahir dilluns, al vespre, a Zuric, amb motiu de la gala per al lliurament de la Pilota d'Or de la FIFA del darrer any.
El FC Barcelona, i la Lliga espanyola, van ser els grans triomfadors de la nit del futbol. Els tres nominats per a la Pilota d'Or (Cristiano, Iniesta, Messi) i els onze integrants de l'equip ideal (Casillas; Alves, Piqué, Ramos, Marcelo; Alonso, Xavi, Iniesta; Cristiano, Falcao, Messi) juguen en el campionat espanyol: cinc en el FC Barcelona (Alves, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi), cinc més en el Reial Madrid (Casillas, Ramos, Marcelo, Alonso, Cristiano) i el darrer (Falcao) en l'Atlético.

El domini del Barça en aquesta mena de premis, com en altres, és abassegador i des del primer any triomfant (temporada 2008-09) té molts jugadors del seu planter en l'equip ideal i en les llistes dels tres millors futbolistes per ser elegit el millor jugador del planeta en el trofeu de més prestigi en el món del futbol.
Enguany Messi ha guanyat la seva quarta Pilota d'Or, fet que el consagra com el millor jugador de tots els temps en aquest tipus de premis. Mai fins ara cap jugador ho havia aconseguit. Cruiff, Platini i Van Basten l'havien obtingut cada un en tres ocasions, però cap n'havia aconseguit fins ara quatre. Pelé no en té ni un perquè en el seu temps aquests premis només eren per als futbolistes que jugaven a Europa. I Di Stéfano, un dels altres grans jugadors de la història del futbol, només en va aconseguir dos (1957, 1959) perquè va arribar al Reial Madrid al 1953 (nascut al juliol de 1926, aleshores tenia 27 anys) i la Pilota d'Or es va donar per primera vegada l'any 1956.

Passaran molts anys per tal que un jugador torni a guanyar quatre Pilotes d'Or. A més, Messi ha aconseguit els quatre de manera consecutiva. Abans d'aquests quatre premis, anteriorment, al 2008 havia estat escollit en segon lloc; i al 2007 en tercer lloc, quan només tenia 20 anys. Ara en porta sis de consecutius a l'elit dels tres millors jugadors del món i formant de l'equip ideal de la FIFA.
Als seus 25 anys (en farà 26 el proper juny) encara pot aconseguir més trofeus i més premis, cosa que el converteix en un jugador inimitable i que té a l'abast tots els records del món. Cada partit que juga, cada temporada, estableix nous records i, si continua a aquest nivell, tots les marques estaran encapçalades pel seu nom.

Mercès a ell estem vivint moments històrics i segurament al segle XXII es continuarà parlant de les gestes assolides per aquest futbolista fora de sèrie. Messi passarà a ser una llegenda i les persones que l'hauran vist jugar podran dir sempre això, que l'han vist jugar, i podran explicar tot allò que feia dins un terreny de joc. Fins i tot, amb el temps, les seves jugades i els seus gols es mitificaran i pujarà als "Olimps" del futbol.
Parlar, discutir, de si és el millor jugador de la història és un debat bastant inútil i que farà que segurament no es pugui arribar a un acord prou consensuat perquè el futbol ha variat molt i ha passat per tantes etapes que ara mateix ja no és el mateix esport que es practicava, per exemple, fa cinquanta o seixanta anys endarrere. Tanmateix, amb l'edat que té Messi tot fa pensar que quan acabi la seva carrera esportiva ningú dubtarà que realment ha estat el millor futbolista de la història.

Els seus 320 gols actuals (289 amb el Barcelona en 356 encontres i 31 amb la selecció argentina en 76 partits) en les seves primeres nou temporades i mitja en el futbol professional es veuran augmentats en els propers anys ja que, si no hi ha cap lesió de gravetat o cap fet estrany, encara li deuen quedar uns deu anys per jugar a futbol a les màximes categories i anar fent més gran la seva llegenda. Per dir-ho d'alguna manera està a l'equador de la seva carrera futbolística.
El seu promig golejador fa esfereir. Dóna un promig de 0,74 gols per encontre. Però és que en les dues darreres temporades i en l'actual ha sobrepassat llargament aquest percentatge. A la temporada 2010-11 el seu promig golejador va ser d'1,22 gol per partit i a la passada, la del 2011-12, el va augmentar a 1,33. En la d'enguany, a la Lliga, en divuit encontres ha marcat 26 gols, cosa que fa 1,44 gols per partit. La temporada passada va batre un nou record golejador en el campionat espanyol en marcar 50 gols; a l'actual tot fa pensar que batrà el seu propi record.

El fet de què Messi no hagi guanyat cap títol mundial amb la seva selecció no és prou argument per treure-li mèrits. A la llista dels quatre grans jugadors de la història fins la seva explosió (Pelé, Di Stéfano, Cruiff i Maradona) n'hi ha dos, Di Stéfano i Cruiff, que no van guanyar cap mundial ni cap europeu (o equivalent) amb les seves seleccions; i Maradona només va guanyar dos scudetto (1987 i 1990) amb el Nàpols a Europa i cap Champions amb els seus clubs; només una Copa UEFA amb l'equip italià. Llevat del Mundial de 1986 el palmarès de títols com a professional de l'astre argentí és més aviat mins.
Per posar un altre exemple: Di Stéfano no va arribar a disputar mai cap partit d'un Mundial; però va guanyar cinc Copes d'Europa consecutives, les cinc primeres edicions, i vuit Lligues espanyoles en les onze temporades que va estar a l'equip blanc.
L'únic jugador que potser pot disputar a Messi el mèrit de ser el millor jugador de la història és el brasiler Pelé. Al mític "O Rei" l'avalen 1.283 gols en 1.367 partits com a professional (amb un promig de 0,94 gols per encontre), tres Mundials amb Brasil (1958, 1962 i 1970; encara que en el del 1962 només va poder disputar el primer partit en lesionar-se i ja no poder tornar a jugar en tot el campionat), 6 campionats del Brasil, dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals de clubs; a més, d'un gran futbol, admirat a tot el món, i uns quants títols i premis més, ja de no tanta importància. Messi encara té molts anys per endavant per acabar de superar-lo totalment i acabar amb el debat.

Els premis que els jugadors del FC Barcelona han guanyat en la gala d'ahir per al lliurament de la Pilota d'Or del 2012 no fan res més que confirmar que s'està davant potser del millor equip de la història del futbol. I no ho és solament pel seu palmarès de títols i de premis, si no també per l'estil de joc que desenvolupa, admirat arreu del món. El Barça s'ha convertit en un model futbolístic per a tothom, tant pel que fa al futbol que desenvolupa com als seus valors morals i a la gestió que està fent de la pedrera, que està donant molts jugadors per al primer equip.
El seu futbol, el famós tiqui-taca, fa anys que és lloat per la premsa mundial i premiat en les diverses convocatòries i certàmens que s'organitzen arreu del món. Aquesta generació de futbolistes ha assolit segurament quelcom impossible de repetir. I no solament amb el seu club, sinó també amb la selecció en la qual juguen, Espanya, amb la qual ja han aconseguit dos títols europeus (2008, 2012) i un Mundial (2010), els tres de manera consecutiva. I ara mateix és una de les màximes favorites, juntament amb Brasil, l'amfitriona, per assolir el proper, el Mundial del 2014, d'aquí un any i mig.

Pel que fa al futur d'aquesta plantilla i del Barça a les properes temporades s'ha de comentar, tal com vaig escriure dos articles més avall, que l'equip s'ha anat renovant paulatinament. Tanmateix, les peces bàsiques, no; continuen sent les mateixes. I per edat i lògica aviat arribarà l'hora de l'adéu a dos dels grans protagonistes d'aquest conjunt: Xavi i Puyol.
Per a Carles Puyol, el capità culer, sorgit de la pedrera, aquesta és la catorzena temporada en la plantilla del primer equip. Nascut 13 d'abril de 1978, té 34 anys i d'aquí tres mesos en farà 35. Per la seva part, Xavi Hernández, nascut el 25 de gener de 1980, en té 32 i d'aquí pocs dies en complirà 33. De la pedrera, també porta tota la vida en el club i aquesta és la seva quinzena temporada en el primer equip (des del 1998-99, en què va debutar amb Van Gaal com a entrenador).

Però hi ha alternatives a aquests dos grans jugadors. En la posició de Xavi la substitució, que es farà de manera gradual, està a casa mateix. Per a les tres posicions del mig del camp actualment hi ha: Busquets (24 anys), Xavi (32), Iniesta (28), Cesc (25), Thiago (21) i Song (25), més el bon futur que ara mateix presenta Sergio Roberto (20). Jonatan Dos Santos (22) sembla que no compta per als tècnics. Amb els que s'ha esmentat abans són suficients i prou joves per anar cobrint la baixa del terrassenc i la resta de posicions del mig del camp. A més, sempre es pot fitxar algú de fora o pot sorgir una nova perla de la pedrera blaugrana.
Per al recanvi de Puyol la situació no és tan clara i segurament que s'haurà de recórrer al fitxatge d'alguna figura, ja sigui internacional o espanyola. En l'encert de la tria hi haurà el fet que s'hagi de patir menys, o més, en el moment de la transició i del canvi per quan arribi el moment de la retirada del noi de la Pobla.

Per a les altres posicions de l'equip, tal com vam comentar en el post anterior, hi ha prou jugadors com perquè es pugui continuar rendint al màxim nivell i continuar assolint títols.
A la porteria hi ha Valdés (amb 30 anys, 31 d'aquí una setmana, al proper 14 de gener). Com a recanvis per al d'Hospitalet tot fa pensar que s'haurà de fitxar un porter de fora, de garanties, ja que Pinto és molt veterà (37 anys) i els actuals porters del B (Oier i Masip) potser no tenen prou categoria per al primer equip del Barça.
Per a la defensa tot fa preveure que, si no es confia prou amb el jove Bartra, s'haurà de fitxar un central de categoria, reconegut internacionalment, si és que mentrestant no n'ha sorgit un altre de la pedrera amb prou garanties. Les altres posicions defensives, de moment i per als anys següents, semblen ben cobertes: Alves (29), Montoya (21), Adriano (28), Alba (23), en els dos laterals; Piqué (25), Mascherano (28), Bartra (21), en el centre. Abidal, per temes de salut, prou coneguts, i d'edat (nascut el juliol de 1979, té 33 anys, camí dels 34), té poc trajecte per davant a la plantilla blaugrana.

Pel que fa al mig del camp, ja he comentat més amunt, que és una de les zones més ben fornides del conjunt i, a més, també és on la pedrera blaugrana ha donat sempre els millors resultats. Pot acabar d'omplir aquestes posicions el fitxatge d'algun jugador forani que destaqui i que faci falta per allò que pugui aportar de diferent al conjunt i/o la tornada d'algun jugador pròdig (com podria ser l'espanyolista Verdú; i com abans d'ell havien estat Piqué, Cesc o Alba). No cal comentar que el mig del camp és essencial en la línia de flotacíó del sistema de joc del conjunt culer.
I a la davantera, Messi (25), Pedro (25), Alexis (24), Villa (31), Tello (21) i Cuenca (21) asseguren un bon present. L'eclosió definitiva d'un jugador com Tello o el fitxatge del brasiler Neymar consolidarien notablement aquestes posicions més avançades i augururien uns anys més d'esplendor blaugrana.

Neymar té tots els condicionants per succeir Messi com a millor futbolista del món en els propers anys. El fet que jugui a Europa i en un gran equip podria ser bàsic en la seva progressió. Al Camp Nou seria molt ben rebut ja que jugadors com ell són els que agraden a la parròquia blaugrana i juntament amb Messi formarien un tàndem increïble i per anys donada la joventut d'ambdós (el brasiler té 20 anys i el proper 5 de febrer en farà 21, mentre que l'argentí en té 25, camí dels 26, al juny).
La seva compenetració i que puguin jugar en el mateix conjunt sense problemes dependrà d'ells mateixos i de l'entrenador, de la seva capacitat perquè ambdós puguin desenvolupar el bon futbol que porten a dins i no hi hagi rivalitats ni incomptabilitats estranyes.

En el futbol només es juga amb una pilota i ambdós la volen i la necessiten. També, ambdós voldran tirar les faltes i els penals i ser protagonistes. Això pot portar a rivalitats, malentesos i conflictes que podrien perjudicar el seu rendiment i al del conjunt en general.
L'entrenador ha de trobar el sistema, la manera, en què l'argentí i el brasiler se sentin prou a gust i donin el rendiment que s'espera d'ells. No serà fàcil. Tanmateix, molts equips han tingut grans figures que s'han hagut d'adaptar a les circumstàncies. Per exemple, el Reial Madrid té en Cristiano i en Benzema i bé que rendeixen ambdós a un bon nivell. I abans havia tingut Di Stéfano i altres grans jugadors, com Puskas i Gento (i d'altres: Rial, Kopa, Didí, etc.); i bé que van jugar junts i durant moltes temporades donant un gran rendiment. Igualment que la selecció brasilera campiona del 1958 i del 1962 (Pelé, Garrincha i altres fenòmens) i del 1970 (Pele, Tostao, Jairzinho, Rivelinho). O en el mateix Barça actual on juguen les grans estrelles del futbol actual (Messi, Iniesta, Xavi); o com havia passat, fa poc, en el Barça de Ronaldinho i Eto'o.

2. Continuació del BALANÇ BARÇA 2012. La plantilla.

Des de la temporada 2008-09, la primera de Guardiola en el primer equip, ara fa cinc anys, la plantilla s'ha renovat en part. Ha mantingut la columna vertebral bàsica, però alguns dels peons han marxat i n'han arribat d'altres.
Així, del primer any triomfal han desaparegut del planter figures com Eto'o, Márquez, Henry, Bojan, Silvinho, Keita i Touré Yayá, que van jugar molts partits vestits de blaugrana, algun d'ells durant més d'una temporada. Altres jugadors importants que han passat per l'equip durant aquests cinc anys han estat: Ibrahimovic, Chycrynskiy, Maxwell, Milito, Affellay i algun altre; a més de Cáceres, Gudjohnsen, Hleb, Jeffren i altres que em deixo. Tampoc esmento als del filial que han jugat en el primer equip de manera més esporàdica.

Anem a analitzar la pantilla per posicions.
Víctor Valdés continua a la porteria. Crec que a les dues darreres temporades, incloent-hi aquesta, ha baixat en rendiment. Em costa recordar alguna bona actuació seva en aquests dos darrers anys. Para poques pilotes i gairebé sempre que els rivals li arriben amb bones condicions i no xuten fora o al pal les pilotes solen entrar. Actualment és un porter normalet.
El suplent, Pinto, prou feines compta i ja comença a ser massa veterà (té 37 anys). Només juga la Copa del Rei i compleix; més o menys com en Valdés. Però, degut a la seva edat, no té futur. S'ha de buscar un porter de garanties, disposat a ser titular.

Aquesta temporada l'Alves ha perdut la titularitat indiscutible en el lateral dret. Ara, el seu lloc se'l disputen tres jugadors: el mateix Alves, el seu compatriota Adriano (potser en millor forma que no pas ell) i el novell Montoya, a qui convé donar-li oportunitats i partits de compromís. El brasiler, encara que s'esforça, ja no sorprèn i ha perdut nervi i rapidesa, les seves dues grans virtuts.
Pel centre, Piqué i Puyol, malgrat l'edat del segon, semblen indiscutibles. En Piqué está en un excel·lent estat de forma (i més "Piquembauer" que mai) i la seva aportació al conjunt és decisiva. Puyol, per la seva banda, a cada partit dóna lliçons de coratge, de lideratge, de compromís, d'esforç i de nervi. És insubstituïble; no m'estranya que el club el vulgui renovar per uns quants anys més. Es trobarà a faltar quan no hi sigui.

En Mascherano compleix bé, però no és un central imponent. És un bon jugador, seriós i ràpid, amb una bona sortida de la pilota des de darrere, cosa que va molt bé per l'estil de joc de l'equip.
Pel que fa a Bartra és una promesa a seguir. Se li veu quelcom. S'ha de tenir paciència i donar-li minuts.
En canvi, en Fontàs ha estat cedit al Mallorca, on tampoc no juga gaire.
L'Adriano i l'Abidal han jugat alguna vegada de centrals i han complert, però només se'ls ha de fer jugar en aquesta posició com a solucíó d'emergència. Crec que s'ha de fitxar un central de garanties si no es té prou confiança amb en Bartra; i més amb les lesions i l'edat que té el capità Puyol (34 anys; a l'abril, 35).
 
L'Alba, a l'esquerra, està complint, especialment en les tasques ofensives i d'ajuda al mig del camp. Com a defensa és molt flac; les seves grans virtuts són la rapidesa, les pilotes que roba al centre del camp i l'arribada fins al guix i el centre al company més ben situat. En l'un contra un, a prop de l'àrea pròpia, els rivals el superen amb facilitat i en les jugades a pilota aturada és fatal. Tanmateix, les seves aportacions superen els seus hàndicaps, sempre que algun company compensi les seves caresties. La seva rapidesa és important en l'estil defensiu i la manera de jugar que té el Barça.
Com a substituts té el gran Abidal, si es recupera, i l'Adriano. Quina evolució tan bona ha tingut el jugador brasiler! Llàstima que es lesioni tan sovint, perquè darrerament està veritablement superb.
Amb ells el lateral esquerre està ben cobert. I més si es té present la possible pujada d'algun jugador del filial (m'agrada en Lobato, el d'Esparreguera, que ara el fan jugar més avançat, però que pot ser un bon lateral esquerre amb arribada, joc i penetració). A Muniesa el coneixem poc; sembla encara poc fet. Potser se l'hauria de cedir.

En Busquets, com a migcentre defensiu, és una de les peces clau del conjunt i dóna equilibri i sortida de pilota des de darrere. Fa una gran tasca d'equip i és bàsic. Té el problema de la rapidesa, en què els rivals se li'n van amb molta facilitat (com Falcao, en el gol del darrer partit contra l'Atlético al Camp Nou). Els companys haurien d'anar més en compte amb aquest hàndicap del jugador de Badia.
En Xavi i l'Iniesta són indiscutibles i, juntament amb Messi, són els que marquen el joc i el segell del Barça des de fa anys. Són jugadors clau en el conjunt i imprescindibles, com també ho és, per a mi, en Cesc, un gran jugador, força incomprès aquí, però que tira l'equip molt amunt i trenca molt, encara que sembli que no. El d'Arenys, format a la Masia, però des dels quinze anys i durant vuit temporades seguides a l'Arsenal, no té ben bé l'ADN del joc del Barça, però aporta moltes coses al conjunt, és valent i molt vertical i té una gran arribada a l'àrea contrària.

En Thiago ha d'anar evolucionant. Té una gran tècnica i molta classe; a més, sap treballar i fer feina fosca. Però és massa irregular; tot sovint comet errades infantils. Si acaba quallant pot donar moltes tardes de glòria al club. S'haurà de tenir dos o tres anys de paciència amb ell i que es vagi consolidant.
En Jong té condicions, però el mig del camp del Barça té grans jugadors i no tots poden jugar els minuts que desitgen. Ja va passar amb en Touré Yayá i amb en Keita.

En Sergio Roberto és un jugador de futur, amb qualitats, a qui li convé jugar molts minuts a la màxima categoria i anar agafant solera. Hauria d'anar cedit un o dos anys i no estar aquí jugant poc, més que res per la competència que hi ha en les posicions que pot ocupar. En canvi, el mexicà Jonatan no té lloc en aquesta plantilla; no aporta res de diferent. Val més confiar en altres jugadors que puguin donar més coses al conjunt.
En Verdú, ex del Barça i actualment del RCD Espanyol, queda lliure l'any que ve. El veig un jugador apte per formar part del planter culer. A més, està en una edat per rendir i sap on arribaria i allò que s'espera d'ell. Crec que és un noi blaugrana fins a la mèdula i que es podria jubilar a can Barça, ja que no tindria cap problema amb l'estil de joc que desenvolupa l'equip.

A davant, molts problemes. Llevat d'en Messi, als altres els costa donar la talla. Segurament que l'astre argentí els tapa molt i que estan totalment supeditats al seu joc, però tampoc és prou justificació pel rendiment que estan donant.
Malgrat tot, tampoc hi ha gaire res per fitxar de fora i que s'adapti a l'estil de joc blaugrana. Els davanters-figura crec que no voldran venir (se'ls hauria de pagar el gust i les ganes) perquè estarien obligats a jugar a la banda, estar sempre pendents dels moviments de Messi i de perseguir els seus laterals.

Suposo que Pedro i Alexis continuaran. En Villa crec que marxarà perquè no està content ja que juga poc i mai en els partits importants. Esperem que Tello acabi per treure tot el bo que atresora. És l'esperança que tinc de cara a la davantera blaugrana.
A veure si es fitxa en Neymar, la gran figura brasilera, que penso que no serien pas incompatibles amb en Messi si més no per la posició que ambdós ocupen habitualment damunt el terreny de joc. L'altra cosa podria ser la incompatibilitat humana i de "vedettisme", que de tot hi ha a la vinya del senyor.

A l'actualment lesionat Cuenca li manca "empaque" per jugar en el Barça. Es parla que el club el vol cedir; diuen que el València hi està interessat en tenir Feghouli absent per la Copa d'Àfrica.
També s'haurà de veure Affellay i com torna de forma després de la seva cessió al Schalke alemany. L'holandès és un bon jugador. Si s'ha refet de la greu lesió que va patir la temporada passada i ha madurat i consolidat el seu joc pot ser un reforç interessant ja que sabia jugar, era ràpid i atrevit i tenia un bon xut.
Pel que fa a Bojan va marxar traspassat a la Roma, amb dret a recuperació. No crec que interessi ja que sembla que ha quedat força estancat. Ara el podrem veure en l'eliminatòria de la Champion's contra el Milan, que enguany ha adquirit els seus drets.

Pel que fa als davanters del filial, la jove promesa de Riudarenes, Gerard Deulofeu, del qual se'n parla molt, per a mi encara està verd; en el primer equip no faria res. A Segona A, amb el Barça B, marca algun gol (la meitat dels que fa són de penal), però, encara que és molt ràpid, desborda poc i gairebé mai no acaba cap jugada.
Dels altres, poca cosa a dir. Un dels que destaca és Rafinha, el germà de Thiago Alcántara, que juga entre línies, treballa molt i sap marcar. Se l'hauria de cedir a un equip de primera. I com ja he comentat abans hi ha un jugador del B que no em desagrada: és en Lobato, que juga per l'esquerra, és ràpid, pot i té arribada.
(Continuarà)

1. FC Barcelona: balanç de l'any 2012.

S'ha acabat l'any i en comença un altre: el 2013. El FC Barcelona va líder destacat a la Lliga espanyola (amb nou punts d'avantatge sobre l'Atlético, el segon classificat, i setze sobre el tercer, el Reial Madrid, el gran rival de sempre), no ha perdut en cap dels disset encontres disputats fins ara (només ha cedit un empat, justament contra el Madrid, al Camp Nou), ha marcat 57 gols (3,35 per partit) i n'ha encaixat 19 (que són bastants; és el quart equip menys golejat de la competició).
En Messi és el màxim golejador, amb 25 gols (un de penal), seguit a distància per Falcao, amb 17 gols (sis de penal), i per Cristiano, amb 14 (quatre de penal). El quart és Adúriz, ja només amb 10 gols.

Pel que fa a la Copa del Rei, el Barça està ja a octaus de final (contra el Còrdova, 0-2 allà). El següent rival pot ser el Màlaga i a les semifinals, si es passa, el Reial Madrid o el València. Si el club blaugrana arribés a la final es trobaria amb l'Atlético (o el Saragossa o el Sevilla).
A la Copa del Rei, per fer-se amb el títol, sempre un s'acaba enfrontant amb dos o tres dels milors equips de la Lliga espanyola. A l'edició d'enguany, si tot va bé o normal, a quarts de final amb el Màlaga, a semifinals amb el Reial Madrid i a la final contra l'Atlético.

Pel que fa a la Champions, el Barça ja està classificat per a octaus de final, contra el Milan (l'anada, el 20 de febrer, a San Siro. i la tornada, el 12 de març, al Camp Nou). Aleshores ja se sabrà el vencedor de l'altre duel important d'octaus de final, el Reial Madrid-ManU, que disputen les seves eliminatòries una setmana abans, el 13 de febrer i el 5 de març
.
Arribar a la final de la Champions sempre és complicat. Per exemple, no oblidem l'any passat en què justament els dos grans favorits per disputar-la, el Barça i el Madrid, van caure a semifinals contra els seus rivals respectius, el Chelsea i el Bayern. Però, vista la llista d'equips classificats, tampoc sembla tan complicat d'arribar-hi.
L'obstacle més gran serà el vencedor del gran duel Reial Madrid-Manchester United, seguit de la Juventus, el PSG d'Ibrahimovic i el Bayern. Els altres (Celtic, València, Shakhtar, Borussia, Oporto, Màlaga, Arsenal, Galatasaray, Schalke i Milan) semblen més assequibles. Diríem que tenen poques possibilitats de disputar la final, malgrat que en el món del futbol sempre hi ha sorpreses i enguany també n'hi haurà.

Pel que fa al rendiment del Barça d'ara s'ha recuperat després d'un decebedor començament del 2012. Després de guanyar el Mundial de Clubs, a meitats de desembre del 2011, davant el Santos de Neymar (4-0), l'equip blaugrana va baixar el llistó, va passar a fer un futbol més carrincló, més de possessió per la possessió i sense l'ambició d'anar endavant i cercar el gol. Va començar a comentar-se que el joc del Barça avorria. Aleshores, en una setmana, va perdre dos títols importants, primer la Champions en quedar eliminat a les semifinals pel Chelsea i després la Lliga, en perdre al Camp Nou contra el Reial Madrid (si arriba a guanyar s'hagués posat a tres punts del líder). Finalment, en el campionat espanyol va quedar segon, a nou punts de l'etern rival, que es va emportar el títol i va establir un nou record de gols en la competició.

L'entrada de Tito Vilanova en el lloc de Guardiola, que s'ha agafat un any sabàtic a Nova York, ha reactivat l'equip, que està portant a terme una temporada impecable, jugant amb moltes ganes, amb ambició i sacrifici, lluitant fins al darrer minut i fent tot allò que cal que facin els equips que volen quedar campions.
A més, ha deixat de fer aquell futbol de control de la pilota, només pel control, fent passades endarrere i endarrere, i anant d'un lateral a l'altre, sense buscar la profunditat i fer perill i ocasions de gol. Ara es continua fent el control, però es cerca el marc contrari i el gol. Només per posar un exemple: si en 17 encontres s'han fet 57 gols, en 38, al final del campionat, se n'hauran aconseguit 127-128.

De ser així s'establiria un nou record golejador a la Lliga, amb un equip que només té un bon golejador; la resta de gols estarien molt repartits entre la totalitat dels components de la plantilla culer. No s'ha oblidar que a la temporada anterior, el Reial Madrid, que va marcar 121 gols, 46 van ser de Cristiano Ronaldo (segon màxim golejador, després de Messi, primer amb 50), 22 d'Higuaín (quart màxim golejador, després de Falcao, tercer amb 24) i 21 de Benzema (cinquè màxim golejador).
Entre els tres jugadors madridistes van aconseguir 89 dels 121 gols del seu equip; la resta només 32. Això no passarà pas a can Barça. És probable que el segon màxim golejador no arribi ni a la dotzena de gols i que, en canvi, Messi superi la cinquantena.
(continuarà)

Supercopa d'Espanya 2012: va decidir l'errada de Valdés.

Al final va decidir l'errada de Víctor Valdés en l'encontre d'anada al Camp Nou a la Supercopa d'Espanta (3-2). En el primer clàssic de la temporada, després de remuntar un 0-1 advers, el Barça guanyava per 3-1, amb moltes possibilitats fins i tot d'augmentar la renda, quan el porter blaugrana va cometre una errada descomunal en perdre l'esfèrica, en un mal control amb el peu, davant Di Maria, que va marcar a porteria buida i va posar el seu equip en franquícia per guanyar el títol a poc que les coses al Bernabeu rutllessin una mica.
Amb aquest darrer gol encaixat, el pes de la remuntada al colosseu blanc es presentava com una llosa molt gran per al FC Barcelona. Estava obligat a no perdre: havia d'empatar o guanyar. El Reial Madrid en tenia prou amb una pírrica víctòria per obtenir el primer títol de la temporada.
Amb un Bernabeu ple a rebossar (lògic, el Camp Nou també ho estava una setmana abans) i amb ganes de guanyar al Barça (com aquest de guanyar al Madrid), la gesta no va ser possible. Valdés, malgrat allò que les cròniques puguin explicar, tampoc no va fer gaire res per impedir-ho. Una bona aturada a l'Higuaín, amb el peu, quan aquest havia arribat sol davant seu i dos gols encaixats, en els quals no va tenir culpa (en el segon, una mica).
En el primer gol, d'Higuaín, que havia tornat a arribar sol davant seu, la pilota li va passar per sota el cos, no li rebotar en els peus, quan si que, en una ocasió semblant, en Pedro no marcarà perquè Casillas no es va aixecar tant, va mirar per on anava l'esfèrica i aquesta no li va passar ni per sota ni per entre les cames. Senzillament la va aturar; o refusar si es vol.
En el segon gol, de Cristiano, aquest arriba sol, però com ha de controlar l'esfèrica, dóna temps a què Piqué es col·loqui sota els pals i en Valdès pugui ajustar la seva posició; el portugués xuta una mica malament la pilota, que hagués anat cap on era Piqué, i el porter blaugrana, en la seva desesperació, li desvia la pilota al costat contrari d'on era el central. El poc precís xut de Cristiano, malgrat estar en bona posició de dispar, era de bon aturar per un porter normalet. Segon gol madridista i eliminatòria gairebé sentenciada.
El Barça va jugar millor a la segona part, però li va mancar allò que abans se'n deia "mordiente", tant a darrera com al mig com a davant. Va ser una de les característiques dels blaugrana de mitja temporada de l'any passat (a partir del Mundialet de Clubs) i veig que continua en aquesta.
Malgrat aquesta manca d'empenta i de profunditat, després de l'inaudit gol de falta de Messi ben bé abans del descans, en el segon període el FC Barcelona va gaudir encara de quatre ocasions, dues ben bé al final del matx, quan ja no hi havia temps per fer res més.
En la primera, l'excel·lent acció de Pedro va ser ben aturada pel millor porter del món. En la segona, el mateix Pedro va xutar a porteria en comptes de passar-la al mig on arribava Messi (i en Casillas es va posar la sotana perquè la pilota no li passés per sota o pel costat, tal com pretenia el canari amb la seva acció). En la tercera Messi va tirar lleugerament desviat un bon tret amb característiques de gol; potser sense la pressió afegida de marcar hagués fet diana. I en la quarta, al lateral Montoya li va mancar trempera per marcar (tanmateix, Casillas no es va tirar al costat contrari com sol fer Valdés).

Analitzar allò que va ser l'encontre no és l'objectiu d'aquest post. La primera part va ser de domini local i el Madrid hagués pogut marcar algun gol més. La defensa del Barça va ser desastrosa, tant pel mig com pels laterals. A l'Higuaín se li van donar ocasions de marcar senzillament perquè estava sol, sense ningú que li fes ombra. I en Cristiano, en dues ocasions, va poder escapar-se i arribar sol. En una va provocar l'expulsió d'Adriano i en l'altra va marcar.
En el primer període el Reial Madrid va jugar millor, va recuperar molt ràpidament l'esfèrica, no va deixar passar gairebé del mig del camp als blaugrana i va anul·lar els seus jugadors clau i el joc culer. A més, la defensa barcelonista i en Busquets li van proporcionar les ocasions de gol que buscava. Sort que en Messi, en un dels pocs gols de falta que fa, va escurçar diferències i es va arribar al descans amb un injust 2-1.
En el segon període el marcador no es mouria. Malgrat les esperances que sempre hi ha que al final es pugui marcar un gol, el fet de no empatar a l'inici, després del descans, va tornar a ser clau. El Madrid va tornar a sortir fort i en el primer quart els blaugrana no van poder fer gaire res més que aturar el joc blanc. Després, a la darrera mitja hora el Barça va tornar a tenir l'esfèrica i el domini del joc, però li va mancar fer perill a davant, atacar més i amb profunditat.
Les quatre ocasions que va tenir després del descans no poden justificar el mal partit blaugrana al Bernabeu. Podríem dir que estaven obligats a fer-ho i les ocasions van venir més per errades defensives del Madrid que no pas conseqüència del bon joc culer i del seu joc d'atac.
Però no s'ha d'oblidar que el 3-2 al Camp Nou havia sentenciat gairebé el títol. I d'aquest resultat només hi ha un culpable, malgrat que a la premsa li costa reconèixer-ho. Avui al dematí llegia el Marca: en Casillas té un 9 de nota, que els internautes li pugen lleugerament, i en Valdés un 7, al qual els participants també li pugen la qualificació un parell de dècimes.

Bon debut de Song. Només un quart, però se li van veure coses. En Montoya, bé, malgrat haver de marcar el gran Cristiano. L'Adriano, fins la seva expulsió, no ho havia pas fet millor; a més, el canterà es va prodigar en atac i va tenir una bona ocasió de gol en la darrera acció del matx. L'Alba, molt normalet, correcte, sense destacar. En Piqué, en Mascherano i en Busquets, fluixets. En Xavi es fa gran; li costa mantenir el ritme i físicament els rivals el superen bé. Iniesta, millor, amb una sèrie de grans detalls tècnics, com sempre; però poca presència a davant. En Messi, irregular; va perdre moltes pilotes, però va marcar un bon gol de falta i va estar a punt de donar el títol al Barça en la penúltima jugada del partit. En Pedro, molt bé, dels millors blaugrana. L'Alexis, inexistent. I en Tello, que va sortir a manca de nou minuts per al final, es va mostrar molt nerviós i una mica descentrat.
No se sap la incidència que la lesió d'Alves pot haver tingut en l'actuació del Barça. La seva absència va provocar un canvi defensiu que es va notar massa. A l'Adriano se'l va veure nerviós, com desubicat, i l'Alba tampoc fa res d'important. Potser amb la presència del brasiler, ja ben acostumat a marcar Cristiano, tot plegat hagués estat diferent.

El Barça, 2012-13.

Avui, dimecres 29 d’agost de 2012, a punt de disputar-se el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya al Bernabeu contra el Reial Madrid (a l’anada, al Camp Nou, 3-2 favorable als blaugrana), la plantilla del FC Barcelona encara compta amb vint-i-vuit jugadors, més els reforços que puguin venir encara tant del filial com de fora. Són aquests:
Porters: Valdés, Pinto
Defenses: Alves, Montoya, Piqué, Mascherano, Puyol, Abidal, Adriano, Alba, Bartra, Fontàs, Muniesa
Migcampistes: Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Jonatan, Sergio Roberto, Thiago, Song
Davanters: Villa, Alexis, Messi, Pedro, Cuenca, Tello, Afellay

Sembla que hi ha tres jugadors transferibles que el club es vol treure del cim: Jonatan, Fontàs i Afellay. Això deixaria la plantilla culer amb els legals vint-i-cinc jugadors que poden tenir camiseta i número de dorsal per començar la temporada.
Malgrat l’amplitud de la plantilla continuen havent-hi mancances: un porter suplent, un central i un davanter. Haurien de ser jugadors de vàlua contrastada, o sigui, internacionals indiscutibles per als seus països. I és que el nivell del Barça, com el dels equips europeus més estelars, és molt elevat. No tots els jugadors serveixen per al Barça, el Madrid, els Manchester, el Milan, el Bayern i algun altre. Han de tenir un nivell excels, a més del caràcter necessari per aguantar la pressió i la competència en aquests grans equips. Un darrer cas ha estat el de Sahin, un gran jugador, amb molta classe, però el caràcter li ha impedit superar els obstacles que ha tingut al llarg de la temporada.
Els jugadors d’aquests superequips han de rendir en tots els partits. Si baixen el rendiment, segur que al cap d’un parell d'encontres passen a la suplència. No és com jugar a l’Espanyol, al Saragossa o a la Reial Societat, amb el màxim respecte per aquests equips, en els quals, encara que fallin o estiguin baixos durant alguns encontres, continuen jugant si són prou bons o si compten amb la confiança de l’entrenador.
En el Barça, i en altres equips de supernivell, no. La pressió mediàtica i de títols és tan forta que si no tenen un rendiment adequat seran substituïts o portats a la suplència, encara que l’entrenador no vulgui. Ho podem veure cada temporada.

Passant als jugadors que actualment estan a la plantilla del Barça tots són bons futbolistes, però no tots serveixen per ser titulars del Barça. Per exemple, els tres que estan en situació de transferibles no podrien ser mai titulars indiscutbiles. Sí que podrien disputar algun encontre, i fins i tot rendir, però no s’ha de comptar amb ells de cara al futur. S'ha de donar pas a jugadors amb més possibilitats. A més, la plantilla s'ha d'anar renovant amb futbolistes de prou qualitat per mantenir i millorar el nivell que ara hi ha.
En Pinto, ha millorat molt i la temporada passada va quallar uns bon partits, amb un rendiment global superior al de Valdés, penso. Tanmateix, ja té una edat i s’hauria de cercar un substitut de garanties. A més, si un dels dos es lesiona de llarga durada s’haurà de fitxar un porter ràpid i corrents; i les presses són males conselleres. Hi ha porters que estan molt bé de preu, són encara joves però amb molta experiència i estarien disposats a venir, com el cas de Moyà (del Getafe) i algun altre (l’estranger també existeix).
Alves, Piqué, Mascherano, Puyol, Adriano, Alba, semblen indiscutibles en la defensa. A mi en Montoya m’agrada, li veig un futur. Esperem que tingui el nivell Barça i no hagi d’acabar marxant a València o a un gran equip europeu. Abidal ja comença a tenir una edat, que fa suposar que li queda molt poc de futbol; a més, hi ha la seva infermetat. És un tema complicat, però molt a curt termini.
En Muniesa i en Fontàs crec que no tenen lloc al Barça. I en Bartra s’haurà de veure. Jo, de moment, fins que no es demostri el contrari, hi confiaria. Té condicions i sap jugar. A veure com evoluciona. Un parell d’anys de confiança.
Al mig del camp, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago i Song són indiscutibles. Jonatan Dos Santos no té lloc al Barça i Sergio Roberto té moltes condicions. S’ha de tenir confiança en ell i anar observant com evoluciona. Un parell d’anys de confiança, un pèl més que en Bartra.
En Cesc té crítiques, però per a mi és un jugador indiscutible, amb un gran futur per endavant ja que només compta amb vint-i-cinc primaveres i ja fa anys que està entre els millors centrecampistes del món. Potser és el sistema Barça que no li va prou bé o potser és que se li demana molt: que distribueixi el joc, que defensi i que marqui molts gols. No és superman, només un bon jugador, un futbolista excel•lent.
En Song, pel que li vaig veure a l’Arsenal, també m’agrada. Té una potència física descomunal i va bastant sobrat en aquest aspecte; esperem que el joc que desplegui estigui en consonància amb la confiança que se li ha dipositat. A mi, de moment, m’agrada molt i el veig prou capaç de discutir-li la titularitat a Busquets, que és un jugador descomunal, com la copa d’un pino.
En Thiago és un altre jugador de futur, que se l’ha de cuidar, anar mimant-lo i que vagi tenint minuts, també en encontres compromesos, tal com es va fer anys endarrere amb l’Iniesta. Amb ell, en Cesc, en Busquets, a veure si amb en Sergio Roberto i algun fitxatge estelar, amb l’Iniesta de veterà, podem tenir un mig del camp potent una mitja dotzena d’anys més.
A davant, si en Villa no es recupera bé, és on poden haver-hi més problemes. Pot no haver-n'hi prou, com la temporada passada, amb un Messi tremendament golejador (cinquanta gols a la Lliga, un record absolut, que mai ningú més superarà si no és ell mateix), encara que ara no es prodigui tant amb les extraordinàries jugades que antuvi realitzava a cada partit.
Tanmateix, es necessita un altre golejador de garanties, que aconsegueixi entre quinze i vint gols a la Lliga. Sembla complicat que Pedro i Alexis puguin assolir aquestes xifres. En Pedro aporta un joc, una lluita i una polivalència, que, mentre pugui sostenir el nivell físic actual, van molt bé per al conjunt. El cas d’Alexis sembla més complicat; si no espavila, és un dels jugadors que poden acabar no tenint lloc al planter.
D’en Cuenca i en Tello ja he opinat en altres posts recents. En Cuenca és un bon jugador, amb molt de toc i que funciona molt bé amb el tipus de joc que fa el Barça, però és massa tou i no és golejador (sembla que pugui fer màxim sis gols a la Lliga). I en Tello té unes condicions formidables, d’autèntic crac. A veure si les confirma i s’acaba convertint en una estrella del Barça. M’encantaria. Però li costarà; el seu perfil de joc no té ben bé els gens culers. Necessita espais i menys toc; més rapidesa, canvis de joc i no tant de control, que el partit sigui més boig. Que pugui fer jugada individual sempre que li vagi bé i  no haver de mostrar-se sempre tan esclau amb el sistema de joc de l'equip.
Afellay és un bon jugador, amb unes condicions excel•lents i un bon xut, però no és prou bo per ser titular en un club com el blaugrana. Sembla més un jugador per un València o un Atlético de Madrid.
Si Villa no es recupera bé i l’Alexis no acaba d’explotar mancarà un davanter golejador. Quan veig els preus que fitxen altres equips (el ManU, vint milions per Van Persie), me’n faig creus. A nosaltres ens costaria gairebé el doble i unes clàusules (els famosos serrells) totalment desorbitants. No sé de qui és la culpa.