Barça - Madrid , 5-0

Ahir el Barça va ridiculitzar el Madrid, el va fer tan petit que costava de veure que estava jugant contra un equip amb onze internacionals titulars a les seves files, més els dos que van sortir a la segona part, i alguns més que van restar a la banqueta o a Madrid.
Si el resultat, 5-0, ha estat just? Mai se sap. A partir del 3-0 o 4-0 costa molt mesurar a quina proporció ha d’arribar la diferència en el marcador entre dos equips, un molt superior a l’altre. A partir d’aquests algoritmes, per augmentar la distància depèn d’altres aspectes, com la intensitat de joc d’ambdós conjunts fins al final del matx, l’encert golejador de l’equip vencedor, les errades bàsiques del perdedor, l’actuació arbitral, els canvis que es realitzen (per reactivar o per donar minuts als que no juguen tant), etc.
Normalment, per tal que la golejada sigui més gran que la d’ahir, cal que un jugador marqui dos o tres gols, un altre dos gols i dos o tres més un de sol cada un. Per al meu gust, només van faltar els dos golets d’en Messi i el de l’Iniesta, al darrer minut i difícil.

El Barça va jugar com els àngels i el Madrid gairebé no va fer res. Ni va oposar una feroç resistència, com sol ser habitual en ell. Tampoc va fer perill. Qualsevol equip que ve al Camp Nou juga millor, amb més garra i sol fer perill, dues o tres vegades a cada part. El Madrid va ser una ombra del bon equip que segur és.

El plantejament d’en Mourinho va ser correcte. El sistema de joc i l’alineació va ser la dels darrers encontres, que tant d’èxit ha tingut. No va caure en la temptació de col•locar l’autocar davant la porteria de Casillas. Amb els jugadors que té no li calia. I en Flo i l’afició madrilenya tampoc se li ho arriben a perdonar. Va voler jugar de tu a tu amb el millor equip del món i ho va acabar pagant car.
Crec que en Mourinho va preparar un antídot per a Messi. Potser va pensar que d’aquesta manera eliminaria bona part del potencial del Barça. No va passar res d’això. Potser sí que en Messi no va estar tan brillant com en altres encontres, però tot l’equip va estar a un gran nivell.

La superioritat en el joc dels blaugrana va ser total. I l’eficàcia davant de porta elevada. En altres partits, el Barça ha tingut més ocasions de gol, bastants més, i ha acabat amb dos o tres gols en el marcador. La defensa del Madrid es va mostrar tova. Analitzem les jugades dels cinc gols.
En el primer (Xavi) i en el segon (Pedro), Marcelo es va deixar anticipar pels jugadors del Barça davant mateix de porteria. Mourinho va voler assenyalar a Marcelo com a culpable i el va substituir un cop començada la segona part. En el segon, a més, Casillas falla estrepitosament a la centrada d’en Villa i deixa la pilota al mig de l’àrea petita, molt a prop de la porteria buida, perquè en Pedro remati a gol.
En els altres tres gols (els dos de Villa i el de Jeffren), els defensors madridistes es deixen robar l’esquena i deixen en franquícia al jugador blaugrana que farà el gol. Especialment en el tercer, en què en Pepe falla descaradament en el marcatge de Villa a la frontal de l’àrea. En el quart, el contraatac del Guaje és mortal. Com estava col•locada la defensa del Madrid? I en el cinquè, tota l'estona Sergio Ramos va estar marcant dins l’àrea amb el telescopi a Jeffren.
És cert que en el tercer i cinquè gol podia haver-hi fora de joc del blaugrana que acaba marcant, però per mesurar-ho s’hauria d’haver tingut un peu de rei i que es jugués a càmera lenta; i, millor, repetint la jugada. Era molt difícil de veure. I veig més clar el de Jeffren que el de Villa, el qual només es pot mesurar amb els tecnicismes de la televisió i que els àrbitres no tenen al seu abast.

Poques vegades s’ha vist jugar un equip de futbol de la manera com el Barça va fer-ho ahir. Va jugar perfecte en tots els sentits, tant en defensa, com en la recuperació al mig del camp, en el toc, en atac i mentalment. A més, va jugar la pilota molt ràpid i de seguida es veia que al Madrid li costaria molt recuperar-la, vaja, que no podia seguir el ritme culer. A estones, el Barça va ballar al Madrid i no li va deixar tocar ni la pilota.
Ahir, al Camp Nou, es va aixecar un monument al futbol. Ara ja no hi ha discussió de quin és el millor equip del món. El partit va ser un monòleg del Barça amb la pilota. Va fer un recital, va oferir una excel•lent simfonia per als bons amants de la música futbolera. Com va dir Mourinho: Barcelona és una ciutat "a la que gusta teatro del bueno". Ahir en va tenir una bona sessió, però de futbol; com una gran obra de teatre en un colosseu incomparable.
El Madrid no va fer perill. Va perdre massa aviat la pilota i no va saber arribar en condicions a davant. En Valdés es pot dir que gairebé no va haver d’intervenir. Cap aturada important en tot el partit. A la defensa culer no la van desbordar en cap ocasió. Els centrecampistes blaugranes van ser els amos del partit i segurament els millors de la nit. I a davant, sense fer grans coses, van materialitzar cinc gols com cinc sols. Davant d’un gran rival, ahir vingut a menys.

Guardiola es va cruspir Mourinho. L’entrenador madridista no va saber reaccionar a la debacle del seu equip i no va trobar la resposta adequada. Amb 2-0 fins al minut 54, un gol del Madrid hagués posat una altra vegada l’equip madrileny en el partit. És el que intenten fer tots els equips quan tenen aquest resultat en contra; i normalment els grans ho aconsegueixen. Aquesta vegada no ho van aconseguir i el Madrid prou feines va trepitjar àrea i no va fer perill.
Mourinho només va fer dos canvis. En Lass encara podia canviar alguna cosa, però l’Arbeloa, no. A la banqueta es van quedar jugadors com Granero, Pedro León i Albiol, que haguessin pogut canviar la dinàmica del seu equip. No els va pas fer sortir. Deuen estar contents aquests nois; ara saben que compten amb la confiança “infinita” del seu entrenador.

Tercera temporada de Guardiola a la banqueta del Barça. Dos títols de Lliga i ara, cap al tercer, tots sempre en competència directa amb el Madrid. En aquestes tres temporades, els encontres entre ambdós equips han marcat la diferència final. El Barça ha guanyat els cinc encontres de Lliga disputats fins ara (sempre, el primer, al Camp Nou, i el segon, al Bernabeu): 2-0 i 2-6, a la del 2008-09; 1-0 i 0-2, la del 2009-10; i 5-0, a l’actual, la del 2010-11.
En les dues lligues anteriors, ambdós equips anaven molt igualats i restava bastant clar que qui guanyés el clàssic de la segona volta, a escasses jornades del final del campionat, seria el campió de Lliga. En ambdues ocasions el Madrid ho tenia bastant bé perquè jugava a casa i era el favorit. Ambdues vegades el Barça el va superar i es va proclamar campió. Enguany pot passar una cosa semblant. Quan el Barça vagi al Bernabeu al mes d’abril, a la jornada 32a, a sis del final, ja es veurà qui va davant i la diferència de punts que hi haurà.

Què qui guanyarà? No se sap. Però, en els darrers anys el Barça té la mida ben presa al Madrid. En el Bernabeu també. Crec que guanyarà. Els antecedents del Barça de Guardiola són magnífics i res pot fer pensar que les coses canviïn tan radicalment. A casa seva el Madrid no es pot tancar i jugant obert el Barça té més joc i qualitat.
També qualitat? Sí. I ara mateix em refereixo a la qualitat individual dels jugadors. Llevat del porter (Casillas-Valdés), que és millor el del Madrid, en la resta de jugadors el Barça és superior o, com a mínim, igualat. Vegem-ho: Ramos-Alves, Pepe-Piqué, Carvalho-Puyol, Marcelo-Abidal, Kedhira-Busquets, Xabi-Xavi, Özil-Iniesta, Di Maria-Pedro, Ronaldo-Messi, Higuaïn-Villa.

Pels que tenen algun dubte, en Piqué-Puyol són la parella de centrals del Barça i de la Selecció espanyola, que estan fent història. Pepe-Carvalho són l’eix central de la selecció portuguesa. No sé, no ho digueu en veu alta, però amb quina parella de centrals us quedaríeu?

A mi, en Marcelo no m’entusiasma pas; tampoc l’Abidal. Un més ofensiu, l'altre més defensiu. Un, pujant a l'atac (però, no d'extrem; li manca més velocitat pura i explosivitat); l'altre, ajudant en defensa i fent funcions de segon central. Vosaltres trieu. Encara que al francès li manquen coses, jo em quedo amb l'Abidal. En Marcelo és bon jugador, però encara li manca molt. Ahir en Mourinho el va culpar dels dos primers gols. En Marcelo, és titular amb la selecció brasilera?

Els estils de joc de Ramos i Alves no es poden comparar. Tots dos són molt bons, però tenen unes característiques totalment diferents. Que la gent elegeixi segons les seves preferències. Seria interessant saber-ne els resultats.

Busquets és superior a Kedhira, Xavi a Xabi i Iniesta a Özil. Heu de pensar que els dos alemanys eren titulars amb la selecció teutona que la Roja, amb els blaugranes com a titulars, va eliminar a Sud-àfrica. Per als que confien amb l'Özil (molt bon jugador, classe innnata, però mancat de continuïtat i sacrifici), que vegin els canvis de Mourinho: sol ser sempre, en la majoria de partits, el primer jugador substituït poc després d'iniciar-se la segona part. Ahir al descans.

Entre en Xavi i en Xabi (molt bon jugador) potser hi ha menys dubtes. En Xavi Hernández ara gaudeix del beneplàcit generalitzat, no presenta dubtes i es valorat per tothom. Els darrers anys ha millorat molt i ho fa tot bé. D'aquí poc pot ser escollit el millor jugador del món; si més no, entre els tres primers, pel que sembla.

Messi potser és superior a Cristiano. Si més no, l’any passat va ser proclamat millor jugador del món per davant del portuguès. I enguany, serà proclamat millor jugador del món o no, però sempre estarà per davant de Cristiano. Mireu les estadístiques: el portugués, 15 gols a la Lliga (8 amb el peu, 1 de cap, 4 de penal, 2 de falta); l'argentí, 13 gols, els tretze amb el peu.
Di Maria-Pedro és un dilema difícil. Si es prefereix gol, Pedro; si vols jugada, Di Maria. A mi m'agrada més en Di Maria, però potser en Pedro és més efectiu i sobretot més resolutiu.

I entre en Villa i l’Higuaín, ambdós són grans golejadors, però em quedo amb en Villa, que també és el titular de la millor selecció del món, mentre que el madridista juga amb una bona selecció, però potser no és del tot titular. Veig amb més qualitat el Guaje; el Pibita és més fort. Tanmateix, l'argentí té problemes per convèncer a Madrid. És criticat i presenta dubtes. En Villa, en tots els equips on ha estat, ha triomfat i ha marcat molts gols.

Amb aquestes diferències de jugadors i de joc es pot entendre que el Barça guanyi al seu etern rival i en aquestes tres darreres temporades ho ha fet amb dos resultats històrics (2-6, ara fa dos anys, i 5-0, ahir).
Un altre dia us parlaré d’aquests encontres històrics: del 0-5, la temporada 1973-74; 5-0, la del 1993-94; i el 2-6, la del 2008-09.

Resultats de les eleccions del 28-N

Són les 7,15 h del dematí, del dilluns 29 de novembre de 2010, l'endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya, quan començo aquest comentari. L'he acabat després de dinar. El dematí treballava. Si no hi ha reclamacions o errades en el recompte de vots, amb el 100 % de l'escrutini realitzat, ja se sap qui ha sortit guanyant, qui s'ha quedat igual i qui ha perdut vots.

No com van dir els líders dels principals partits i coalicions ahir a la nit i manifestaran avui i durant els propers dies, no tots han guanyat. Llevat de Puigcercós i Montilla, tots van declarar que havien guanyat.

CiU, el més clar que sí que ha sortit guanyant, obté 62 escons (dels 48 que havia obtingut al 2006). El PSC ha estat un dels grans derrotats; només 28 escons, dels 37 que havia obtingut en l’anterior legislatura. El PP ha pujat, però no ha guanyat: de 14 escons ha pujat a 18. ICV-elsVerds també ha baixat: de 12 escons ha passat a 10. ERC és un dels dos partits que ha baixat més: els 21 escons del 2006, ara han quedat reduïts a 10. SI (Solidaritat Catalana) ha pujat en tot, més que res perquè no estava present en les eleccions anteriors (4 escons). I C’s ha estat la darrera força política en representació parlamentària: 3 escons, els mateixos que ara fa quatre anys.

Per tant, CIU ha guanyat. SI pot estar molt content també. El PP ha pujat i C’s s’ha mantingut. El PSC ha perdut, malgrat ser, de llarg, el segon partit més votat (però ha perdut molts vots i escons i, allò que és més bàsic, la presidència i el govern de la Generalitat); ERC ha fracassat (ha perdut la meitat més un dels escons); i ICV ha baixat. Diria que aquesta és l’expressió real, en síntesi, dels resultats de les eleccions d’ahir.

No és veritat que tothom guanyi. Campió de Champions cada any només n’hi ha un. Allò que passa és que per alguns equips passar la primera fase o arribar a quarts de final ja és un èxit. Però de campió només n’hi haurà un; i de President de la Generalitat, també.

Tot fa pensar que Mas, cap de llista de CiU, serà el nou President de la Generalitat, el vuitè des del seu restabliment el 1931 i el 129è de la seva història. Pot ser-ho per majoria absoluta, si algun partit li dóna suport, o per majoria simple, si ningú no li acaba donant.
Sembla que, per qüestions ideològiques i/o polítiques, no es podrà formar cap coalició capaç de superar els 62 escons de CiU. L’anterior tripartit aquesta vegada no suma prou (28+10+10 = 48) i l’aliança amb el PP (48+18 = 66) es veu gairebé impossible. Els vots de SI i C’s, encara que molt significatius, per si mateixos no aporten massa res a una candidatura o a una altra.

És aviat encara per comentar molts aspectes d’aquestes eleccions. Per exemple, d’on procedeixen els 262.254 vots que CiU ha obtingut de més? O on han anat a parar els 225.812 de menys del PSC? És complicat, molt complicat de saber-ho. Aquí, a Catalunya (pel tema Catalunya-Espanya), es pot haver produït una mica de transvasament d’una formació a l’altra, cosa que a la resta de l’Estat espanyol seria inversemblant.
Més evident és la direcció que han pogut prendre els vots perduts per ERC; majoritàriament, cap a CiU i SI. Per altra banda, ni idea de cap a on han anat els 52.708 perduts per ICV. Els 31.797 més del PP es poden entendre per la crisi econòmica i el vot espanyol. Els vots de SI queden més clars; bàsicament de l’independentisme català, el vot jove i la popularitat d'en Laporta.

Tanmateix, hi ha hagut una pujada del vot de dreta i de centre-dreta molt important i ha estat una de les notes destacades de la jornada (83 escons pels 52 d'esquerres). PSC, ERC i ICV, les esquerres, han perdut vots i parlamentaris, cosa bastant normal en temps de crisi econòmica. Però, tampoc tant. El "tripartit" i la gestió de govern també hi han tingut a veure.

La participació ha estat del 59,95 %, es pot dir quatre punts per damunt dels darrers comicis, però lluny encara de la del 1984 amb un 64,3 %, o la del 1995 amb un 63.6 %. Però allunyada de les més baixes participacions: la del 1992, amb 54,9 %, la més baixa de totes: i la del 2006, amb el 56,0 %, la segona més baixa.
En totes les eleccions celebrades fins ara hi ha un missatge que no s’ha explicat degudament als ciutadans. S’ha de votar per defensar la democràcia; exercir el dret de vot, votar, és afegir un vot a la democràcia. Encara resta gent que no és democràtica, que vol fer-la desaparèixer. N’hi ha encara, n’hi ha. No anar a votar i fer pujar els índexs d’abstenció és donar arguments i donar força a les forces no democràtiques. Allò que havíem dit abans: anar a votar és votar per la democràcia, deixant de banda el partit o la coalició a la qual donis suport.

Han votat 5.363.356 persones. D’aquests, un 2,94 % han fet el vot en blanc i un 0,69 han estat vots nuls. Els vots nuls són aquells en els quals s’ha exercit el dret a vot, però que algun defecte en les paperetes, les inutil.litza, ja sigui perquè està estripada, escrita o s’hi ha posat un retall de diari o alguna imatge, de qualsevol tipus. El vot nul no és mai comptat per a cap partit o coalició electoral.
El vot en blanc (no posar cap papereta en el sobre ni posar-hi res; o sigui, lliurar-lo totalment buit), pot tenir dues estimacions. Una és que la persona que l’ha fet no tingui cap preferència política, o no tingui interès en manifestar-la, o que accepta allò que la majoria decideixi. La segona estimació és més crítica. Vol manifestar el seu desacord amb els polítics i les seves actuacions; no hi estan d’acord i no volen donar suport a cap candidatura. Però, vol exercir el seu dret de vot i per això van a votar. I manifesten el seu desencís i el malestar votant en blanc.

Els partits catalanistes (només d’àmbit català) han guanyat. En total, 76 escons (62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de SI), amb un 56,3 %, enfront dels 59 escons restants, d’àmbit estatal, o quasi.
Ara fa poc més de cent anys que es va començar a lluitar per això, quan, durant la Restauració, a les darreries del segle XIX, els partits dinàstics espanyols (Cánovas i Sagasta) dominaven la política espanyola i les eleccions. Els Congressos catalanistes de 1881 i 1883 van impulsar la creació de partits catalans i que els catalans només votessin partits d’àmbit català. Un segle després s’han aconseguit aquests objectius.

Un altre apartat és el que es podria titular com l’ERROR MONTILLA. No sé de qui és la culpa, m’ho imagino. Però, és un error magnànim propi d’aquell qui no coneix el tarannà del país i de la seva gent. És complicat posar de President de la Generalitat a una persona que no ha nascut a Catalunya, que no ha “mamat” de petit el país i que, pròpiament, no és catalanista i que té poca sensibilitat catalana (al DNI i en tots els documents oficials: "José", no Josep).

Que tampoc s'acusi els catalans d'aquest tema. Catalunya, amb cinquanta anys d'emigració andalusa i amb menys de trenta de govern autònom, en el seu moment, ja ha tingut un president de la Generalitat andalús; Andalusia encara no n'ha tingut cap de català. I a l'Estat espanyol, des del temps de la Primera República (1873) que no hi ha hagut un president català. I els que hi ha hagut al llarg dels prop de 300 anys d'història de l'Estat espanyol, amb els dits d'una mà en sobren alguns per comptar els presidents nascuts a Catalunya. Per això que, de preparat, s'hi està.

En Montilla se'l va posar des de Madrid, ben recolzat per les bases espanyoles del PSC. S'haurà d'esperar què passa amb en Corbacho. El partit socialista haurà de canviar també la direcció del partit (tant pel que fa a les persones com a la seva actuació) i fer-la més catalana. Darrerament havia perdut una mica el nord.
I una altra cosa. Convé gent preparada, amb estudis i intel•ligent, capaç d’entendre, assimilar i tenir estímuls innats per a saber. No un ni-ni. Una persona sense estudis, com en Montilla, no pot aspirar a ser ministre, ni conseller, ni molt menys President de la Generalitat. No és veritat que tothom pugui fer de tot. Només amb ganes i motivació no n’hi ha prou. També cal estar preparat. O, almenys, així ens ho han ensenyat des de petits aquí, a Catalunya.

El clàssic: Barça-Madrid

Tant de parlar del CLÀSSIC, ja m’estranyava, ja.
És que, per la meva formació acadèmica, humanística i de lletres, per a mi parlar de clàssics és parlar del grec i del llatí, de Grècia i de Roma, del Classicisme (segle XVIII) i, fins i tot, del Renaixement (segle XVI), tema que vaig fer a la “tancada” de les oposicions, ara fa uns trenta anys.
Es veu que no. El CLÀSSIC no era això. Pel que m’han dit és el Barça-Madrid, del proper dilluns, l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya. No sé per què se’n diu “clàssic”. També deu ser-ho quan juguen entre ells aquells equips que han estat sempre o gairebé sempre a la Primera Divisió de la Lliga espanyola. És clàssic que juguin Barça-Bilbao o Madrid-Bilbao cada any; però aquests encontres no són el “clàssic”. No hi ha qui els entengui.

Ara seriosament. El partit del dilluns que ve entre els dos equips més importants de la Lliga espanyola és un matx apassionant, en el qual ambdós conjunts arriben amb plenitud de forma i molt motivats, disputant-se el lideratge de la competició. El Madrid està en ascens, però el Barça aguanta bé mercès al bon equip que té; això sí, una mica cansat després d’un llarg Mundial, sense massa temps per a refer-se.
També hi haurà confrontació a les banquetes, amb dos bons entrenadors, molt diferents en la seva manera de comportar-se i de manifestar-se. Els entrenadors també juguen, encara que sembli que no; i més en Mou, el del Madrid, capaç de desestabilitzar qualsevol encontre. Crec que encara farà alguna declaració més, d’aquelles incendiàries, abans del dilluns. És el seu estil; a més, no suporta no sortir a les portades dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, TV, internet) més de dos dies seguits. És un egocèntric. Al final, acabarà topant amb en Florentino per aquest tema. Ara ningú pregunta per en Flo. Perquè, de moment, el necessita; però, se’n cansarà i l’acabarà fotent al carrer, com ha fet amb tots els entrenadors que ha tingut fins ara. No l'aguantarà massa. I si no, temps al temps.

El Madrid té jugadors molt bons, com sol ser habitual. Per això acaba ocupant gairebé sempre una de les dues primers places del campionat. Tal com el Barça.
Enguany, a l’equip de la Cibeles se’l veu més compensat. Els fitxatges han ajudat a equilibrar el conjunt. En Carvalho, veterà, però molt bon central, competitiu i en forma; en Kedhira, al mig del camp; i en Di Maria i l’Özil, han reforçat posicions que tenia febles, especialment en el centre de la defensa i en la zona de creació.
Això, juntament amb la puixança de Marcelo, Benzema i Pedro León; i els de sempre, aquells que rendeixen diumenge a diumenge, o millor dit, de partit en partit: Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Xabi Alonso, Cristiano Ronaldo i Higüaín, juntament amb Arbeloa, Albiol, Lass i l’emergent Granero, sense oblidar els altres (Dudek, Garay, Diarra, Canales i els lesionats Gago i Kaka; i algun més ja no tan conegut).
Bon equip el madrileny, difícil de batre i que plantarà cara. Serà complicat.

El Barça, per la seva banda, també té un bon equip i ja consolidat. És el tercer any seguit que tothom comenta que és el conjunt de tot el món que juga més bé a futbol. Han guanyat moltes coses i encara els resta corda per continuar fent-ho. A més, la base d’aquest equip i el seu estil de joc ha portat a la selecció espanyola a guanyar els dos tornejos internacionals més importants: l’Eurocopa 2008 i el Mundial 2010. Ningú discuteix els mèrits de l’equip blaugrana, llevat dels seguidors madrilenys.
Però, van una mica exhaurits. Vuit dels seus jugadors van arribar a la final del Mundial i han descansat poc. En totes les competicions han arribat lluny i han hagut de disputar els encontres amb el màxim esforç i tensió. I això cansa. I els viatges i dormir fora de casa, també. Tanmateix, estan resistint i bé. A la Lliga tenen més problemes. A fora, no (han guanyat tots els encontres); però a casa, sí.
En el campionat espanyol, ambdós equips estan molt igualats, amb una diferència. Allò que el Madrid guanya a casa, el Barça ho fa a fora (ambdós equips ho han guanyat tot). I allò que el Madrid perd a fora, el Barça ho fa a casa. Fins i tot, els gols: 23 gols a casa i 10 a fora, el Madrid; i el Barça, 12 gols a casa i 21 a fora. És l’única diferència que tenen pel que fa a les estadístiques. I el punt a favor del Madrid (un empat madrileny, a fora, a canvi de l’única derrota del Barça, justament a casa, contra l’Hèrcules).

Quin penso que serà el resultat? Penso que guanyarà el Barça, per la mínima. Hi ha un altre resultat que no massa gent contempla: l’empat. També podria ser, per què no? La derrota la veig més llunyana, però no impossible.
Tanmateix, no puc dir els tres resultats possibles. N’haig d’escollir només un; per tant, la victòria dels de casa, per la mínima.

Per tres motius:
- perquè juga a casa;
- perquè necessita guanyar, sinó el Madrid pren distància si guanya ell;
- perquè té un bon conjunt, acostumat a guanyar i que té ben clar allò que ha de fer per assolir-ho: córrer molt, esforçar-se al màxim, jugar com un equip, ben conjuntat, que la pilota circuli ràpida i ser ambiciosos, anar a guanyar el partit de seguida; però, al mateix temps, tenir la paciència necessària i aguantar fort a darrere.

Jugadors com en Messi i l’Iniesta, en aquests tipus d’encontres, solen ser decisius; en Villa i en Xavi treballen molt bé, ajudats per Pedro, Busquets i els companys de defensa (Alves, Puyol, Piqué i Abidal), amb en Valdés a la porteria. Més tots els que formen la plantilla i que sempre donen un bon rendiment: Maxwell, Milito, Adriano, Mascherano, Keita, Bojan; i d’altres que no juguen tant, com Jefren i Pinto. Un gran conjunt, que compta també amb l’ajuda dels que van pujant del segon equip: Fontàs, Jonathan, Thiago, Nolito i d’altres. El Madrid ho tindrà molt difícil.

A priori, és un encontre molt igualat. El Camp Nou estarà ple a vessar i serà una olla a pressió. Es pot complir allò que els agrada dir als entrenadors per justificar les derrotes: han decidit els detalls. Però, quan guanyen, aleshores no han decidit els detalls, sinó el bon partit que han fet i els mèrits que han col•leccionat per assolir la victòria. Tanmateix, aquesta vegada sí que crec que decidiran els detalls, llevat que el Barça no faci un partit gloriós.
Els “clàssics” solen ser encontres apassionants, però no amb un gran joc. Darrerament sí que un dels dos equips ha tingut actuacions molt completes; l’altre, no tant. Crec que el dilluns que ve ambdós conjunts faran un gran partit i que serà un espectacle digne de ser vist. Si no és que en Mou s’il•lumini i posi l’autocar davant de la porteria d’en Casillas, tal com va fer amb l’Inter la temporada passada.

Un cop el matx s’hagi disputat, al dia següent o a l’altre, comentarem des d’aquí com ha anat l’encontre, com s’ha desenvolupat el joc d’ambdós equips i les incidències que hi ha hagut. Fins després.
Que hi regni l’esportivitat!

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010

El diumenge, 28 de novembre, hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. El poble català elegirà els 135 ciutadans que el representaran al Parlament durant un període de quatre anys. En les eleccions del 28 de novembre no s’elegeix el president de la Generalitat de Catalunya, però quasi. No serà fins passades dues setmanes en què s’elegirà el cap de l’executiu català.
Això es farà, a meitats de desembre, en una de les primeres sessions del nou Parlament, després d'haver jurat l’acta de parlamentari. Els 135 escons, elegits pel poble català, després d’escoltar les propostes dels diversos grups polítics representats a la cambra, escolliran el President de la Generalitat.
Ho serà aquell que tingui la majoria absoluta; o, en el seu defecte, la majoria relativa. Però, sempre resultarà elegit aquell que tingui més vots en el Parlament, que no ha de coincidir forçosament amb qui ha tret més volts en les eleccions, tal com ha passat, efectivament, en les dues darreres legislatures. Una vegada s'hagi elegit el president, en els dies següents aquest nomenarà els membres del seu govern, els consellers. És facultat del president de la Generalitat nomenà els consellers, que tampoc han de coincidir forçosament amb el resultats i les llistes electorals.

Ara, aquí, no tractarem de qui guanyarà les eleccions, dels resultats que pot haver-hi o de qui s’ha de votar. Que la gent voti al partit o al candidat que li vingui de gust i que sigui escollit president qui s’ho mereixi pel nombre de parlamentaris que l’han votat en el Parlament. Per això estem en democràcia; encara que, per desgràcia, és en l’única ocasió en què es demana la participació directa dels ciutadans i en què se li fa cas, en què realment la seva voluntat és veritablement decisòria.
Ara, aquí, parlarem de les diverses opcions polítiques que es presenten. No de totes, sinó d’aquelles que tenen opcions de tenir representació en el Parlament. Que no vol dir que l’obtinguin, sinó només que tenen opcions reals d’assolir-ho.

Actualment hi ha sis partits o grups polítics representats en el Parlament de Catalunya, que poden tornar a repetir després de les eleccions del proper diumenge. Són, per ordre de vots en les darreres eleccions del 2006: Convergència i Unió (CiU), Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Popular de Catalunya (PPC), Iniciativa Catalunya els Verds (ICV-EUiA) i Ciudadanos (C’s). A aquests sis, se n’hi pot afegir un setè, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que en algunes enquestes preelectorals surt amb algun escó elegit.
De les opcions de vot que tenen els ciutadans catalans, hi ha dues possibles tendències: dretes-esquerres i catalanistes-espanyolistes. Després n’hi ha d’altres ja més peculiars, relacionades, per exemple, amb partits polítics més radicalitzats, o amb el medi ambient i l’ecologia, o els toros, l’homosexualitat, els pensionistes, els anti-emigrants, etc.
En total 39 partits polítics i coalicions concorreran a les eleccions del 28 de novembre, un rècord històric des que, el març del 1980, es van celebrar els primers comicis autonòmics a Catalunya després de la fi de la dictadura franquista. Aquesta xifra supera àmpliament la darrera convocatòria del 2006, amb 23 candidatures, que tenia fins ara el registre més elevat.

Per tant, de les diverses opcions polítiques i de les tendències (dretes-esquerres i catalanistes-espanyolistes) tampoc hi ha tantes opcions diverses. Fent les possibles combinacions, votar dretes-espanyolista, dretes-catalanista, esquerres-espanyolista i esquerres-catalanista, tampoc és tan complicat. Gairebé el resultat final surt per si mateix, per pura lògica.
Resten els independentistes, que tenen diversos partits per votar, però només dos amb vertaderes opcions d’entrar en el Parlament.
D’aquesta manera, no crec que les persones que vagin a votar hagin de tenir massa dubtes. Segons les seves inclinacions, han de tenir-ho força clar. Llevat de què no vulguin manifestar-ho; o siguin molt cagadubtes; o no coneguin massa la ideologia que defensa cada partit o coalició.

Per acabar, com que sóc molt dolent, tiro al vol una pregunta. Ja sé que l’independentisme no guanyarà pas, segur. Però, en cas que guanyessin els vots dels partits independentistes, ES RESPECTARIA LA VOLUNTAT DELS VOTANTS CATALANS? Perquè estem en democràcia i hi ha la sobirania popular. El poble té dret a escollir el seu futur.