Joan Massanet i Juli (1899-1969). 4. Imatges d'algunes de les seves obres.

Joan Massanet i Juli (1899-1969). 3. Obra: després de la Guerra Civil (II).

[En les obres de Joan Massanet]... El surrealisme de postguerra té unes formes més dramàtiques, més expressionistes, tot i que persisteix el món dels somnis i de les transformacions. És una pintura més forta i brutal. Les figures es converteixen en espectres que es van apoderant de l’espai de les seves teles i del subconscient de l’artista. L’espectre esdevé el protagonista de l’obra. L’escriptor Manuel Benet, en la presentació de l’exposició a la sala Caralt de Barcelona, va dir que la pintura de Massanet “trata de arrebatar los secretos de un mundo mágico y fantasmal”, [...], “sus paisajes sufren y sus figuras vienen de otro mundo” perquè “la realidad del mundo de Massanet son los espectros y la visión espectral de las cosas es su tema”. Sovint apareixen toreros, toros i cavalls que representen la força de l’instint. L’amic Muley, que contemplava la transformació de Montgó en un drac daurat, és ara un solitari torero que espera la sort del destí que esdevé gairebé sempre tràgic i mític. L’obra d’aquesta època arribarà fins als anys seixanta quan l’artista deixarà la figuració i s’endinsarà en el món de les matèries, l’abstracció i el collage.

L’any 1952 Joan Massanet va organitzar i promoure el grup Indika que va ser el primer grup d’avantguarda de les comarques de Girona. L’integraven diferents artistes: Joaquim Casellas, Emília Xargay, Francesc Torres-Monsó, de Girona; Joan Massanet de l’Escala, Jordi Curós d’Olot, Bartomeu Massot i Evarist Vallès, de Figueres. Aquest grup de joves artistes, de procedència diversa i d’estils diferents, pretenia donar a conèixer les seves obres i fer front a la foscor cultural d’aquells anys a les comarques de Girona. Es va celebrar la primera exposició a la sala de sessions de l’Ajuntament de Figueres el febrer de 1952, data de la seva constitució com a grup i el juny del mateix any es va fer la segona i darrera exposició a la sala municipal de Girona. En aquesta mostra es varen afegir al grup la pintora Esther Boix, nascuda a Llers, i l’olotí Marià Oliveras. Joan Massanet va pronunciar a les dues exposicions la conferència titulada El Arte de nuestros días.

L’estiu de 1960 –i sota el patrocini de la revista Canigó de Figueres, dirigida per Xavier Dalfó-, es va organitzar i propulsar la primera exposició col.lectiva d’art abstracte empordanès que tingué lloc a Cadaqués. A l’esdeveniment varen assistir-hi Salvador Dalí, que els va dedicar un text per al catàleg, La influencia de la onomàstica sobre la pintura, según opiniones de Salvador Dalí, Frederic Marès i Rafael Santos Torroella i va fer la presentació de la mostra el polifacètic Fernando Garrido Pallardó. Els artistes que integraven el grup eren: Joan Manera, Joan Massanet, Bartomeu Massot, Ramon Molons, Joan Sibecas i Ecarist Vallès. Varen seguir altres exposicions organitzades per la mateixa revista als ajuntaments de l’Escala, Roses i Figueres, i poc temps després el grup es va desfer.

A partir dels anys seixanta, la pintura de Massanet s’endinsa en un món d’alquímia i matèries. Serà la darrera etapa plena de sensibilitat, ironia i crítica, i també la més pura i autèntica. Comença a treballar amb sorra, petxines, espines de peix, resines, cordes, cartrons, robes, pedres, fustes de vaixell que el mar ha manipulat i restes que la natura ha modelat. La matèria, el color, la textura i la diversitat dels objectes esdevenen protagonistes de la seva obra, convertint moltes d’aquestes peces en autèntics relleus on el collage i la tridimensionalitat són els protagonistes. La troballa d’algun objecte, que per estranya circumstància l’atzar posa al seu camí, el durà e endinsar-se en un món on l'object trouvé es farà l’amo de la seva obra i li obrirà camins per a la creació dins d’una mística on l’espera tindrà gran importància per tal de trobar allò que la natura o el destí li ha deparat. D’aquesta època són algunes pintures: Homenatge a Burri, 1963-64; Personatge B.A.G., 1963; Corda, 1964; Personatges i objectes, 1967; Signes i petjades, 1964, i L’Hypnose, 1969, és la darrera pintura síntesi de la seva obra que va fer abans de la seva mort.

També durant aquests anys creà un conjunt d’escultures realitzades sobre pedra o fusta incorporant-hi diferents matèries i objectes. Gairebé sempre aquestes escultures tenien forma de tòtem o de misterioses verges amb fusta trobada que evoquen l’art romànic. Usà també matèries manipulades per la natura que ens transporten a un món totalment oníric.

Joan Massanet va fer poques exposicions en vida i gairebé totes a Barcelona. L’any 1936 va ser soci fundador i va participar al “Primer Salón de Artistas Independientes”, Galeries Dalmau, i en el mateix any va participar en la primera exposició “Grupo Logicofovista ADLAN”, Galèries Catalònia, La seva primera exposició individual tingué lloc a la sala Caralt l’any 1953 i la presentació la va fer l’escriptor Manuel Brunet. L’any 1955 va ser convidat a participar a la “Tercera Bienal Hispanoamericana” de Barcelona i també, des dels anys 1956 al 1968, als Salones de Mayo de la mateixa ciutat que organitzava el crític d’art Àngel Marsà.
Presentat pel poeta i crític Rafel Santos Torroella, va fer la segona exposició individual l’any 1965 a la sala Belarte. Entre els anys 1963 i 1967 participà en mostres col•lectives al Palau dels Reis d’Aragó de Perpinyà i al castell de Cotlliure. La seva última exposició va ser la col•lectiva “Presencias de nuestro tiempo”, a la galeria de René Metras, també a Barcelona l’any 1969. El 23 de desembre del mateix any morí a l’Escala.

La vida i l’obra de Joan Massanet han estat importants perquè com a persona va saber desenvolupar les seves responsabilitats cíviques coma professional farmacèutic i alcalde al servei del seu entorn, per damunt de política i d’ideologies. Com a artista, ha format part de la història del surrealisme d’aquest país, i pertany a una generació trencada per la guerra civil. Ell va saber mantenir la seva fidelitat a un art digne envoltat, quasi sempre, per la solitud i la incomprensió dels seus contemporanis.

La informació sobre Joan Massanet i Juli exposada aquí està extreta del volum escrit per Alícia Viñas i Palomer, Emocions, sentiments, sensacions. Pintors i escultors de l’Alt Empordà, 1839-1959, editat per l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 2009 (?), pàgs. 142-149.

La imatge del post correspon a un col.lage fet a partir de les que surten a l'exposició que es va fer al Museu d'Art de Girona, del 22 d'octubre de 2005 al 29 de gener de 2006. Per veure'n l'exposició i llegir un breu comentari sobre Joan Massanet i Juli, cliqueu aquí.
Per arribar a la secció que interessa, després d'haver entrat al web del Museu d'Art de Girona feu: exposicions / 2005 /passades / endavant. Quan hi hàgiu accedit, és a la segona pàgina i porta per títol: Joan Massanet o l'espectre de les coses.

Joan Massanet i Juli (1899-1969). 2. Personalitat i obra fins a la Guerra Civil.

PERSONALITAT I IDEOLOGIA.

L’artista Joan Massanet va ser una persona contradictòria, de caràcter reservat i de poques paraules, però expressava les seves idees d’una manera apassionada i vehement. Els seus amics eren aquelles persones que comprenien i valoraven la seva obra. L’altra gent no existia. Es va envoltar d’una gran solitud –indispensable per realitzar l’obra pictòrica- però aquesta solitud el va acompanyar gairebé sempre, ja que la seva vida va ser una constant creació artística. Era una persona molt culta i de físic atractiu, alt, prim, amb la mirada perduda entre el paisatge escalenc i la darrera creació pictòrica, al•legant, quasi sempre portava gorra marinera o bé un barret.
D’ideologia profundament monàrquica, va saber conviure en una comarca que per tradició ha estat republicana i federal. Durant els anys que van del 1959 al 1966 va ser alcalde de l’Escala. Com si d’una obra de creació artística es tractés, va prescindir de l’administració i d’arquitectes per projectar i realitzar el magnífic passeig marítim de la vila, un dels millors de la nostra costa. També va resoldre els problemes de l’aigua, de l’asfalt, i va iniciar les obres del Port dels pescadors i començar a lluitar per evitar la degradació urbanística de la vila.
Joan Massanet va ser amic del farmacèutic i historiador Alexandre Deulofeu i, com ell, gran apassionat de l’art romànic així com de l’arqueologia. Junt amb l’escriptora Víctor Català varen fer una gran defensa de les ruïnes de la ciutat grega i romana d’Empúries.
Posseïa una poderosa imaginació i una gran capacitat de treball que el portà a fer una gran quantitat de dibuixos preparatoris abans de realitzar una obra definitiva. Sentia també curiositat per les tècniques i els procediments pictòrics i experimentà amb la seva barreja, la de la pintura a l’oli, collage, sorra de les platges, resines i fustes, antics teixits de l’àvia Atal•là. Fins i tot amb els objectes naturals que trobava per les platges, l’objet trouvé, i els incorporava directament a les seves obres a les quals aportaven un toc misteriós i quan els manipulava els convertia en un escultura.

OBRA FINS A LA GUERRA CIVIL (I).

La primera obra surrealista data de l’any 1926, Composició, amb elements geomètrics que recorden el cubisme, però incorpora collage i una misteriosa i surreal figura sense cap. Va ser un dels primers artistes catalans en fer servir el collage. Ja ens els anys 1927 i 1928 la pintura surrealista de Massanet adquireix la seva plenitud. L’obra de preguerra és poètica, mística, carregada de símbols. El tema cultural predomina sempre sobre el sexual. Membres seccionats, caps, mans, peus, apareixen en els llocs més inversemblants i absurds. Paisatges on el mar no té moviment i els vaixells han quedat varats a la sorra en procés de desintegració. A la tardor, les roques amaguen el cap de l’ase i els cavalls apareixen darrere els núvols. Arquitectura clàssica, inassequible, amb falses perspectives, les columnes, els capitells i les volutes es barregen perduts per l’espai amb elements tous que es van desintegrant.
Molt sovint, en l’obra de Massanet, hi trobem maniquís carregats de misteri, sense cap rostre ni expressió, com si tornessin d’un somni immersos en un paisatge desert d’arquitectura clàssica que recorda Giorgio de Chirico.

Influït per l’art romànic pintà un Pantocràtor, hieràtic, carregat de simbolisme; les verges romàniques envoltades per sorra i petxines sembla que es troben en procés de transformació. Sovint es confonen amb el cap de dona d’un mascaró de proa de l’antic vaixell.
Com gairebé tota la pintura empordanesa, el paisatge que té a l’entorn el fa protagonista de la seva obra. La composició és plana, l’horitzó divideix els espais empordanesos. Mar i cel tenen una gamma de blaus inimaginables. Els núvols amaguen espectres, braus i cavalls amb una llum i un cromatisme propis de cala Montgó i del golf de Roses. Els cargols i les petxines prenen protagonisme en algunes d’aquestes pintures i ens parlen d’un món marí desconegut i misteriós. Sorrals d’Empúries, on restes de perduda arqueologia s’han barrejat amb les pedres foradades de l’entorn i s’integren a la sorra que la posta daura. L’atmosfera és nítida, transparent, quieta, espectral, silenciosa, carregada d’encant. Sembla que tan sols una espurna d’aire o de vent insinués la realitat al moure tímidament les fulles d’un arbre o el ble d’una espelma.

D’aquest període anterior a la guerra, cal esmentar el Naixement de Venus, 1927; Composició surrealista, 1920; Pantocràtor, 1929; Simbolismes, 1930; L’espectre de la Muntanya, 1930; Paisatge, 1930; Tardor, 1931-32; Projecció, 1931-32; Composició màgica, 1931; Aparició de Vermeer de Delft al Golf de Roses, 1935-36, i Maniquí, 1935-36.

(continuarà...)

La informació sobre Joan Massanet i Juli exposada aquí està extreta del volum escrit per Alícia Viñas i Palomer, Emocions, sentiments, sensacions. Pintors i escultors de l’Alt Empordà, 1839-1959, editat per l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 2009 (?)., pàgs. 142-149.
Podeu llegir la informació sobre l'exposició Juan Massanet o el espectro de las cosas al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, l'any 2005, clicant aquí.

Joan Massanet i Juli (1899-1969). 1. La seva formació.

En Joan Massanet i Juli (l'Armentera, Alt Empordà, 1899 - l'Escala, Alt Empordà, 1969) va ser un pintor surrealista que va viure bona part de la seva vida a l’Escala, vila de la qual va ser alcalde dels anys 1959 al 1966. El recordo bé, despatxant a la farmàcia de la platja, a l’altre costat de la riba. Era un home elegant i, quan jo era un nen, no sabia que aquell farmacèutic i alcalde, tot un senyor, també era un pintor prou important i amb una considerable obra a les seves esquenes. La veritat és que no recordo massa de veure’l passejar pels carrers de la vila. Hi era car de veure. Em pensava que estava tot el dia a la farmàcia, treballant i descansant. Vèiem que en diu l’Enciclopèdia Catalana d’aquest personatge (en una entrada escrita per Josep Vallès i Rovira).

Massanet i Juli, Joan (L’Armentera, Alt Empordà 1899 – l’Escala, Alt Empordà, 1969). Pintor. Característic avantguardista empordanès, la seva obra es mou dintre el més inspirat surrealisme, al qual aporta un estil personal ple d'una plàstica lluminositat mediterrània, transparents celatges i una viva imaginació. Prengué part en l'Exposició d'Artistes Independents de la Galeria Dalmau de Barcelona (1936). Formà part del Grup Logicofobista. Fundador del grup gironí Indika (1952), exposà a la III Bienal Hispanoamericana a Barcelona. Als voltants del 1960, influït per l'informalisme, incorporà a les seves obres sorra i diversos materials marins, sense perdre mai el caire surrealista. Fou farmacèutic i alcalde de l'Escala. Exposà diverses vegades a Barcelona (sales Belarte i Caralt), on fou feta una mostra antològica pòstuma de la seva obra, a la sala René Metras (1974). Té obres a diverses col•leccions europees i nord-americanes i al Museu de l'Empordà (Figueres).

Va ser un personatge prou conegut a l’Escala, també per ser-ne aleshores l’únic farmacèutic i alcalde durant set-vuit anys. Però es desconeixen altres aspectes de la seva personalitat. Aquests dies m’ha caigut a les mans un llibre, excel•lentment editat, que parla dels artistes altempordanesos de part dels segles XIX i del XX. Hi té un apartat dedicat al pintor escalenc. El volum és obra d’Alícia Viñas i Palomer (Figueres, 1946), professora de Dibuix i ocupada també en diversos organismes artístics. Porta el títol: Emocions, sentiments, sensacions. Pintors i escultors de l’Alt Empordà, 1839-1959, editat per l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 2009 (?). Pel seu interès en reproduïm ara una part del text en el qual es glosa la figura de Joan Massanet i Juli. En propers posts anirem complementant-ho, ja que tot junt podria ser massa llarg. Per tant, aquí va el primer lliurament, del qual podem posar el títol de: Joan Massanet. 1. La seva formació.

Va néixer el 24 de maig de 1899 a l’Armentera (Alt Empordà). El seu pare, Isidre, era el metge titular de la vila i també de Ventalló. Al poc temps de néixer el seu fill, va adonar-se que no gaudia de bona salut i pensant que l’aire de mar el reforçaria va enviar-lo amb la seva mare a l’Escala, al Port d’en Perris, a casa de l’àvia materna, Atal•là Ximinis, dama italiana imaginativa i culta amb gran habilitat per contar rondalles. Va perdre la seva mare, Dolors Juli Ximinis, quan només tenia setze mesos, i per aquest motiu va quedar-se a l’empara de l’àvia, la qual va marcar la seva infantesa i va influir profundament en la seva personalitat. La falta de caliu matern es va suplir amb l’estimació de l’àvia Atal•là que li contava històries on l’ancestral mitologia es barrejava amb personatges de la seva Itàlia natal i amb les gestes dels pescadors escalencs en nits de tramuntana.
Els primers anys d’infantesa va passar-los pels carrers, blancs i quiets, de la vila jugant per les platges amb els seus amics Muley i Fanfan, fills de pescadors, que més endavant apareixeran en les seves pintures surrealistes convertits en herois i mites o, senzillament, com astorats espectadors de la màgia de les que formaven part.
Passada la primera etapa de la infantesa, va tenir cura de l’educació del jove artista la seva tia materna, casada amb Jaume Forn, l’apotecari i també poeta de l’Escala, que instal•là la primera farmàcia de la vila al carrer Hospital, núm. 2, prop del Port dels pescadors. Va enviar-lo als germans Maristes de Girona per fer el Batxillerat i, en acabar, es va traslladar a Barcelona per tal de cursar els estudis de farmàcia. Una vegada acabada la carrera i carregat d’il•lusions, el jove Massanet se’n va anar a Madrid a fer el doctorat. Allà va alternar el treball de la tesi amb la seva afecció per la pintura, visitant molt sovint el Museu del Prado i les principals galeries de la ciutat, endinsant-se cada dia més en aquest món que l’apassionava.
Joan Massanet va saber des de molt jove fer compatible l’esperit republicà i de lliure pensador del seu oncle amb el tarannà conservador i de profunda religiositat de la tia Francesca. Les tertúlies de la rebotiga de la farmàcia amb republicans varen anar evolucionant cap a una tertúlia literària en el qual el jove Massanet en fou testimoni mut. Es llegien versos i es componien cançons. Freqüentaven les reunions l’escriptora Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, l’avi Xaxu i altres notables escalencs. Aquest pòsit de curiositat cultural, la tolerància i la sensibilitat propis d’un ambient on confluïen diferents ideologies i la passió per l’art, la pintura en especial, varen modelar la personalitat del jove artista.

Joan Massanet no va tenir res en comú amb la pintura empordanesa que autonomeno “Escola de Figueres”. Va ser autodidacta i totalment lliure. Per cultura i curiositat estava al corrent de tota l’avantguarda europea. Estava subscrit al Minotaure i a Cahiers d’art i va conèixer els grans mestres de la pintura, ja que va visitar els principals museus d’Europa. Dels artistes contemporanis sentia gran admiració per Giorgio de Chirico el qual, possiblement, va influir en la seva obra.
La meva hipòtesi és que els surrealistes empordanesos es varen influir mútuament com podem observar amb l’allargament anatòmic dels espectres de la pintura de Massanet Composició Màgica dels anys 1931-32 i que trobem en el dibuix preparatori de Premonició de la Guerra Civil dels anys 1935-36 de Salvador Dalí.

Joan Massanet va conèixer Salvador Dalí l’any 1927, quan en aquell moment ja feia pintura surrealista. Va ser en ocasió d’un ball de disfresses al Casino de Figueres que curiosament va canviar-li la vida, ja que Dalí va presentar-li una amiga de l’Institut, la farmacèutica figuerenca Margarida Serra i Roca, de qui Massanet es va enamorar. L’any 1928 varen casar-se. Ella va assumir de bon grat la direcció de la farmàcia familiar de l’Escala mentre ell instal•lava el seu estudi a les golfes del mateix edifici on va treballar intensament tota la seva vida.
D’aquesta unió van néixer dos fills: Salomé i Joan Ramon, més conegut familiarment per Sagi, que amb el temps es convertiria en un notable col•leccionista d’art. (...)
[Continuarà]

En el Facebook podeu trobar un mur dedicat a la figura de Joan Massanet i Juli. Més que res hi surten imatges seves, de les seves pintures i quatre comentaris lloant la figura de l’artista. Cliqueu aquí per accedir-hi.
A la Wikpedia també té una entrada, en català. Cliqueu aquí.

Qui ha elegit el rei?

El dijous a la nit, 22 de juliol, estava mirant Polònia a TV3, i en els gags de la sèrie que tenen com a protagonistes els membres de la família reial van sortir uns comentaris que em van fer pensar i que han donat com a fruit aquest post que ara us disposeu a llegir. En el gag, en un moment determinat, el rei Joan Carles es posa a riure i comenta, en to jocós: “De què me río? De que llevo treinta-cinco años en el poder y aún nadie me ha elegido”. Em va sobtar i vaig trobar-ho brillant. A darrere d’un comentari fatu, hi havia “tela”.
Els que vam haver de viure i suportar el règim franquista el vam trobar llarguíssim, inacabable. Potser perquè érem joves i teníem pressa per viure i cercar coses noves, ideals socials i polítics que ens omplissin la vida, aleshores tan grisa en tots els sentits del terme. També gaudíem, perquè això de ser jove dóna per a tot. Teniem altres aspectes de la vida que ens omplien, i dels quals en volíem més. Tanmateix, ara no és l'hora de treure'ls a la llum i comentar-los. Ja en tindrem ocasió més endavant.

El govern del general Franco va ser llarg, molt llarg en el temps, igualment com un túnel sense llum i que no portava enlloc, tal com es va poder comprovar de seguida, un cop iniciada la decadència física del dictador i amb la seva desaparició, que no va trigar massa. Van ser gairebé quaranta anys d’un govern no elegit democràticament, sinó imposat per les armes en una llarga Guerra Civil de tres anys, en la qual no va haver-hi ni un tractat de pau ni perdó ni concòrdia amb als vençuts. No es va respectar cap dret, ni de guerra ni dels drets humans (per anar al tribunals internacionals, no?). Els vencedors van imposar la seva llei; i mai millor dit. Ara mateix, no recordo cap guerra, més o menys moderna, que no sigui l'espanyola, que no hagi acabat en un pacte o tractat de pau (o full de ruta, com se’n diu ara).

Gairebé quaranta anys de dictadura, amb uns governants bastant incapacitats i amb una manca de mentalitat democràtica que, avui dia, faria esfereir qualsevol individu tingués la ideologia que tingués. I es feien passar per persones sensates, cercant el bé comú i en possessió de la veritat! A més, catòliques i practicants. Quina falsedat i quina ruïna moral, perquè aleshores la democràcia i les coses ben fetes ja existien, si més no fora d'aquest país.
Això d’estar en possessió de la veritat i del seny sempre m'ha solivellat. La veritat és que aquestes propietats no són patrimoni de ningú i ningú les té en grau excels. Totes les persones tenen la seva rauxa, la seva personalitat, les seves manies, els seus defectes, i les seves virtuts, les seves interioritats, els seus alts i baixos... Allò que dóna aquella aura “divina”, gairebé infalible, a alguns personatges és el poder. Sense el poder passen a ser persones corrents, sense cap atribut que els faci especialment rellevants. És el poder que els dóna allò que els eleva per damunt dels normals. I per això el volen; i el persegueixen.

I el rei Joan Carles, qui l’ha elegit? A la mort del general Franco, va ser imposat en el tro per les lleis que el mateix dictador havia promulgat (Llei de Successió, de 1947). No va ser elegit democràticament. Mai. Ni mai s’ha posat en consideració del poble la seva permanència en el poder. Algú dirà: “sí, que sí, home; la gent va votar la Constitució Espanyola el 6 de desembre de 1978 en què es deia que Espanya era un regne i que el rei havia de sortir dels membres de la família reial espanyola”. I un bé negre! No és la manera de fer les coses. Si es vol monarquia o no hauria de ser un tràmit legal votat lliurement pel poble espanyol. És un tema de prou importància perquè hagi de ser votat en referèndum nacional.
No s'ha fet mai aquesta consulta popular: Monarquia, sí; Monarquia, no. És fàcil endevinar-ne els motius. Millor no "meneallo". Però s'hauria d'efectuar, en ares a la legalitat i a la democràcia. En una època com l'actual, d'igualtat i d'eleccions per elegir els caps i els representants polítics, és un anacronisme total que una persona pugui ser el Cap d'Estat d'un país només per naixement, sense haver de demostrar en cap moment la seva vàlua.

Però, què tenim ara? Que no es pot votar si es vol la monanrquia o no; allò altre tampoc; i allò de més enllà tampoc. Per què? Perquè la Constitució no ho permet. En quina democràcia estem? Tampoc tenim dret a decidir el destí de la nostra nació, Catalunya. Hem d’estar pendents de la resta d’Espanya, perquè així ho diu la Constitució. Com si la resta de les Comunitats Autònomes de l'Estat estiguessin pel tema. Mai donaran el sí al dret de decidir per a Catalunya. En una altra ocasió, ja n’explicarem els motius. Però si s’ha de dependre d’elles, no cal que s’esperi res. Tenen una altra mentalitat, cosa que no vol dir que no tinguin raó. En Franco també es pensava que la tenia, pobret; i va portar al país a la misèria més absoluta.
Així com el rei no ha estat escollit democràticament (va ser un dictador qui el va imposar), sí que l’Estatut de Catalunya ha estat votat en tres estaments legals, tots tres màxims representants de la democràcia: el Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i un Referèndum entre la ciutadania de Catalunya. Estem davant d’allò que se’n diu: la llei per la llei i “cartucho al cañón”. El sentit comú i la democràcia no valen res davant uns juristes corruptes, dominats pels seus interessos polítics, que estan tan lluny dels ideals democràtics com podien ser-ho els del general Franco i els dels seus “sequaços”. Tornem a les cavernes del franquisme, on es mouen els fils per assolir una "España: Una, Grande y Libre".

No dubto que pugui ser legal i que la Constitució ho permeti. I que es faci servir una retòrica legalista que cansa, per ridícula, prepotent, parcial, tancada i amb uns interessos que no deixen lloc a cap dubte; a ningú, ni a ells mateixos. Per això estan tant contents. Tal com la victòria dels vencedors en una competició esportiva. És guanyar per guanyar, sense tenir present si es té raó o un s’ho ha merescut prou. A més, encara que el tema l'hagi tret jo, no s'està parlant de cap competició o torneig, sinó d'un règim democràtic en el qual no ha d'haver-hi vencedors ni vençuts i en el qual tothom ha d'aportar el seu granet de sorra per tal que les coses funcionin bé i que compti amb la participació de tota la ciutadania.

La monarquia té validesa. Per què? Qui l’ha votat? L’Estatut de Catalunya té alguns articles no vàlids. Per què? Qui l’ha votat? El destí d’Estat espanyol, qui l’ha de decidir? La Constitució, el Tribunal Constitucional o el Rei? Perquè sembla que els ciutadans espanyols no tinguin cap dret a decidir. És fàcil entreveure que es va errat i que les decisions es prenen des d'un caire polititzat en una sola direcció. És allò que es diu quan es parla de la construcció de l'Estat liberal a Espanya durant el segle XIX: centralisme i uniformització. Continuem en el mateix camí.
Sí, a la retallada. Però, a la retallada (separació) de Catalunya de la resta d'Espanya. Volem l’Estatut de Catalunya. Volem l'Estat Català.

L'altercat de Miguel de Unamuno - José Millán-Astray

Amb un dels comentaris del darrer post havia promès que explicaria l’enfrontament entre Miguel de Unamuno i Jose Millán-Astray al Paranimf de la Universitat de Salamanca al començament de la Guerra Civil espanyola. Però, abans de narrar l’incident, potser cal que expliquem quelcom d’aquests dos personatges.
Miguel de Unamuno (Bilbao, 29 de setembre de 1864 – Salamanca, 31 de desembre de 1936) va ser un escriptor, filòsof i intel•lectual, que va tocar diverses vessants. Va estudiar Filosofia i Lletres i, el 1891, va treure la càtedra de Grec a la Universitat de Salamanca, ciutat on va viure gairebé tota la seva vida. El 1901 va ser elegit rector d’aquesta Universitat.
Va tenir una amplíssima cultura antiga i moderna, filològica, literària i filosòfica. Va ser un gran crític dels diferents règims polítics que li va tocar viure. Els seus constants atacs al rei Alfons XIII i al dictador Primo de Rivera, va fer queel febrer de 1924 fos desterrat a Fuerteventura, sense feina ni sou. El juliol va ser indultat, però ell mateix es va desterrar a França (primer a París i més tard a Hendaia).
Va tornar a Espanya al 1930, amb la caiguda de la dictadura, sent rebut apoteòsicament a Salamanca. Va ser diputat durant la Segona República per la conjunció republicano-socialista. El 1933, desenganyat una mica de tot, es va jubilar de l'activitat docent i va ser nomenat Rector Vitalici, a títol honorífic, de la Universitat de Salamanca.
Unamuno va ser sempre un home inquiet i rebel, contradictori, feroçment individualista. Va lluitar contra tot i en guerra contra si mateix, en contínua tensió, no va trobar mai la pau.
Després dels fets del 12 d’octubre de 1936, que tot seguit narrarem, va passar els darrers dies de la seva vida (de l’octubre al desembre de 1936) sota arrest domiciliari a casa seva. Va morir al seu domicili de Salamanca el 31 de desembre de 1936, de manera sobtada, en el transcurs de la tertúlia vespertina que mantenia regularment amb un parell d’amics.

L’altre personatge dels fets és José Millán-Astray (1879-1854), militar espanyol. Amb disset anys va anar com a voluntari en un cos expedicionari a Filipines, on es va distingir pel seu valor. Interessat en crear un cos de voluntaris estrangers a imitació de la Legió Estrangera Francesa, va a anar a Algèria a estudiar in situ el seu funcionament. El ministre de la Guerra José Villalba Riquelme va fundar la Legió (1920) i li va encomanar després crear l’anomenat Tercio de Extranjeros, del qual en va ser el primer tinent coronel en cap i va poder comptar amb la col.laboració de Franco. Va fer famosos els lemes de: “¡Viva la muerte!” i “¡A mí la Legión1”. Va actuar també com a director de l’Oficina de Ràdio, Premsa i Propaganda del Cos de Mutilats de Guerra.
A la guerra del Marroc va patir quatre ferides greus: la primera, el 1821, va ser ferit al pit; la segona, el 1922, va ser ferit en una cama; la tercera, 1924, un tret li va destrossar el braç esquerre (que se li va haver d’amputar en haver-se-li diagnosticat gangrena); i la quarta, el 1926, en rebre un tret a la cara que li va destrossar l’ull dret i li va produir desgarraments en el maxil.lar i en la galta esquerra (a causa d’aquesta ferida va perdre l’ull i va patir vertigen la resta de la seva vida cada vegada que girava el cap).
Durant la Guerra Civil espanyola va tenir un paper secundari en l’exèrcit sollevat contra la República. Acabada la guerra, va actuar com a cap de Premsa i Propaganda del nou règim. El 1941 va conèixer i es va enamorar de Rita Gasset. Quan aquesta va quedar embarassada, va decidir separar-se de la seva esposa Elvira (casats el 1906) i, aconsellat per Francisco Franco, va traslladar-se a Lisboa, davant el temor que esclatés l’escàndol. A la capital portuguesa va néixer, el 1942, la seva filla Peregrina.
Va morir, malalt del cor, l’1 de gener de 1954 a Madrid, sent director general del Bemérito Cuerpo de Caballeros Mutilados de Guerra por la Patria.

L'enfrontament Unamuno – Millan-Astray
El 12 d’octubre de 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, amb la presència de diverses personalitats franquistes (el bisbe de Salamanca, Enrique Plá y Daniel; el governador civil; Carmen Polo, muller de Francisco Franco; Miguel de Unamuno, rector honorífic de la Universitat de Salamanca; i el general Millán Astray, entre d’altres), amb motiu de la celebració de la Fiesta de la Raza (avui Día de la Hispanidad).

Segons narra l’hispanista anglès Hugh Thomas en la seva obra La guerra civil española, va passar el següent:
El professor Francisco Maldonado, després de les formalitats inicials i un discurs apassionat de José María Pemán, va pronunciar un discurs en el qual atacava Catalunya i el País Basc, qualificant aquestes regions com "cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos."
Aleshores, algú de la sala, va cridar el famós lema de la Legió “¡Viva la muerte!”. Millán-Astray va respondre amb les proclames amb les quals s’excitava el poble: “¡Espana…”, “…una!”, van respondre els assistents.
-"¡España ...", va tornar a exclamar Millán-Astray; "... grande!", va respondre l’auditori.
-"¡España ...", va acabar el general; "… libre!", van finalitzar els congregats.
Tot seguit un grup de falangistes, amb la camisa blava de la Falange, van fer el salut feixista, braç dret enlaire, al retrat de Francisco Franco penjat a la paret.

Miguel de Unamuno, que presidia l’acte, es va aixecar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo , va dir Unamuno assenyalant a l’arquebisbe de Salamanca-, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito "¡Viva la muerte!" y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."
En aquest momento Millán-Astray exclama visiblement irritat: "Muera la intelectualidad traidora" "Viva la muerte", encara que amb l’aldarull no es va percebre aquesta frase, que solament va ser sentida per la gent més propera al general. D’aquesta manera va nèixer la llegenda que de realment va dir: "¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!"(llegenda que neix de les declaracions de Serrano Suñer, el cuñadísimo, qui no estaba ni a la sala).
L’escriptor José María Pemán, en un intent de calmar els ànims, va exclamar: "¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!".

Sense por, Miguel de Unamuno va continuar: "Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir, y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho."
A continuació, amb el públic assistent molt encolaritzat contra Unamuno i proferint-li tot tipus d’insults, alguns oficials van posar mans a les pistoles per anar per ell… però se’n va sortir mercès a la intervenció de Carmen Polo de Franco, qui agafant-lo del bracet van sortir del Paranimf i el va acompamyar fins al seu domicili.

La final del Campionat

El Mundial de Sudàfrica s’ha acabat amb la victòria de la Selecció espanyola a la final, proclamant-se així Campiona del Món. Ha estat un bon partit, amb els dos equips buscant la victòria; potser, a ambdós conjunts, els hi ha mancat més oportunitats de gol, més profunditat i més joc d’àrea. Hi ha hagut molt de centrecampisme, això sí calent i ferotge, i les defenses s’han imposat a les respectives davanteres.

He estat mirant les estadístiques de l’encontre:
- possessió de la pilota: gairebé un 60% per a Espanya i un 40% per a Holanda;
- xuts a porta: 20, Espanya; 14, Holanda;
- xuts entre els tres pals: 4, Espanya; 5, Holanda;
- córners: 8, Espanya; 6, Holanda.
- intervencions del porter: 6, Espanya; 7, Holanda;
- pilotes perdudes: 96, Espanya; 103, Holanda;
- pilotes recuperades: 69, Espanya; 67, Holanda;
- faltes: 19, Espanya; Holanda, 28.

Vaig mirar el partit i avui he estat llegint els comentaris de la premsa per internet. D’acord que la selecció espanyola ha merescut guanyar la final, però, tanta superioritat com la que avui manifesta la premsa espanyola, tampoc la vaig veure. Holanda, fins i tot, si Robben marca en aquella ocasió en què es planta sol davant Casillas, arriba a poder guanyar el Mundial.
Quan es parla d'una certa igualtat, tampoc no s’ha d’oblidar que es va arribar al final dels 90 minuts reglamentaris amb empat a zero, i sense que cap de les dues seleccions s’hagués mostrat prou capaç de marcar (he dit “marcar”, marcar un gol; no estava parlant de joc). I que el gol de la victòria el va marcar l’Iniesta cap al final de la pròrroga (al minut 116), restant molt poc per anar als penals, que sempre solen ser una moneda a l’aire.

O sigui, malgrat que la Roja mereixia guanyar, li va mancar gol, i els holandesos van plantar cara més del que avui manifesta la premsa. Per això he cercat les estadístiques del partit. Pel que fa a la possessió de la pilota, clara diferència per a Espanya (tanmateix, m’agradaria saber les estadístiques dels primers 90 minuts). De xuts, ja hi ha més igualtat; i fixeu-vos-hi, remats entre els tres pals Holanda (5) supera a Espanya (4). És allò que dèiem quan parlàvem d’ocasions de gol. Intervencions dels porters, també hi ha igualtat. Moltes pilotes perdudes per part d’ambdós equips (tanmateix, s’ha de tenir present que van ser més de 120 minuts de joc, potser 130 entre una cosa i altra, molta tensió i que era una final de la Copa del Món). Pel que fa a pilotes recuperades, també hi ha igualtat. És allò que volia dir: va haver-hi més igualtat que el que la premsa comenta avui.

Però Espanya va jugar d’una manera i Holanda d’una altra. També hi surt a les estadístiques: Espanya, 19 faltes; Holanda, 28. Un terç més. I el que va ser més lleig, dues de molt dures, especialment la de De Jong sobre Alonso, que mereixia l’expulsió directa. Els jugadors holandesos, dels 14 que van sortir al terreny de joc, vuit van rebre targeta groga (en Heitinga, dues). Això sí, dues per protestar (Mathijsen i Robben); la resta per joc perillós. Dels 14 espanyols que van jugar, només cinc la van rebre (quatre per joc perillós i la d’en Xavi Hernández per comportament antiesportiu).
Una selecció va continuar fidel al seu estil, va perseverar i va confiar en ella mateixa, en el seu joc. No va variar res. En cap moment va anar més endavant o més endarrere. Va efectuar uns canvis "normals": una banda per una altra (Navas per Pedro), un centrecampista per un altre (Cesc va substituir l'Alonso) i un davanter punta per un altre (Torres en el lloc de Villa). Aquest darrer, quan ja només mancaven quinze minuts per al final de la pròrroga i s'estava empatant i anant als penals. Un altre hagués posat un davanter més per tal decidir l'encontre.
Holanda també va jugar amb el joc que l'havia caracteritzat, però en va canviar una part de l'estil. Per tal d'aturar el joc rival, va cometre un excés de faltes i va acabar embogint. Si arriben a continuar fidels al seu estil, potser l'Sneijder (que gairebé no va aparèixer) o en Robben (el millor de l'encontre) haguessin acabat donant la victòria al seu equip. Van acabar trastocant el seu joc i en els darrers minuts dels noranta reglamentaris i a la pròrroga es van veure superats pels seus rivals.

Encara que sigui un contrasentit, en aquest Mundial Espanya ha jugat a l’1-0. Si no, repasseu els resultats que ha obtingut (0-1, una vegada, contra Suïssa; 2-0, una vegada, contra Hondures; 2-1, una vegada, contra Xile, justament els tres primers partits de la fase classificatòria; i, després ja a les fases següents, 1-0, quatre vegades, contra Portugal, Paraguai, Alemanya i Holanda). En set partits, ha marcat vuit gols i n’ha encaixat dos.
Després de l’ensurt inicial contra Suïssa, amb un joc molt ofensiu (potser el millor partit de la Roja en aquest Mundial), ben contrarestat per un joc “mourinista” i antidot per part de Suïssa, crec que el seleccionador espanyol i el cos tècnic es van replantejar la situació i, a partir d’aleshores, Espanya ha jugat una mica diferent: tenint la pilota, jugant al toc, però sense atacar massa i deixant sempre les esquenes ben cobertes en defensa. Del Bosque devia pensar: amb el joc que fem (que el contrari no tingui la pilota), amb una bona defensa i cobrint bé al darrere, i amb en Casillas a la porteria, no hi ha equip que ens faci un gol. I nosaltres, algun en farem. I així ha estat. Després de Suïssa, en els següents sis encontres, només Xile ha marcat contra Espanya, i encara de rebot.

Pel que fa als jugadors a la final, en Casillas ha estat senzillament fabulós (incloent la morrejada a la Sara Carbonero per televisió, en directe, mentre l’entrevistava). La defensa ha estat a un gran nivell (només l’errada de marcatge, pel centre de la defensa, a en Robben en la jugada que s’ha plantat sol davant del porter espanyol; i alguna despistada d’en Ramos, per alt, cosa no massa habitual en ell, en el sentit que de cap sempre va molt bé). El mig del camp, un gran Busquets; un Alonso, més senzill; i un Xavi, al qual li ha costat aparèixer, ja avançada la segona part, i que és quan Espanya ha jugat millor. I l’Iniesta. Què s’ha de dir d’aquest petit gran jugador! A mi no em ve d’ara l’admiració que sento per ell. Des del moment que es va fer un lloc de titular en l’equip blaugrana, l’he considerat el millor jugador del món. Perquè li costa marcar i davant de porta no està prou encertat, perquè fent joc i jugades no hi ha ningú que el superi. A vegades en Messi, però no creieu. L’Iniesta és l’únic jugador del món capaç de penetrar pel mig dels defenses gairebé seguint en línia recta, o màxim fent la croqueta i alguna paret. Llàstima que li costi tant materialitzar les ocasions de què disposa!

Els davanters han estat més grisos. Molt lluitadors i donant la cara, però clarament superats pels defensors rivals. En Pedro, en Villa i en Torres (ha disputat els darrers 15 minuts de la pròrroga), només han pogut demostrar bona voluntat, lluita i treball; però de jugades, poques; i remats, encara menys. Potser el que ha rematat més ha estat en Villa, però avui sense massa fortuna. En Navas (ha substituït Pedro, al minut 14 de la segona part) ha protagonitzat alguna bona jugada, per la dreta, quan ha sortit; i ha gaudit d’una bona ocasió. Però s’ha anat diluint a mesura que han anat transcorrent els minuts. En Cesc, que ha entrat a l’inici de la pròrroga, per l’Alonso, ha jugat prou bé i ha protagonitzat una bona jugada que ha acabat rematant ajustat al pal. Ha estat una bona ocasió, de les poques que ha tingut Espanya durant el partit. També és cert que, en aquesta jugada, tenia un company (Villa) més ben situat i sol per passar-li la pilota; però ha pres la determinació que ell ha considerat correcte. Si hagués encertat (que en va estar ben a prop), ara els comentaris serien de lloança.

El que no m’han agradat han estat els comentaristes de televisió de Telecinco. Vaja carcamals! Suposo que es pot retransmetre un partit sense que s'hagi de ser tan fanàtic, tan antiesportiu i dir tantes tonteries. No sé si reben ordres superiors, tot és possible. D’acord que els holandesos han fet un parell d’entrades molt brutes, però la resta han estat normals, coses del futbol, d’allò que se'n diu “faltes tàctiques”. Que Espanya també n’ha fet.
Doncs, allò que us volia dir: la mateixa falta per part d’ambdós equips i amb pocs segons de temps, els jugadors holandesos es mereixien tota mena d’insults i d’improperis per part d'aquests comentaristes (i ja només començat el matx), mentre que les entrades dels espanyols es mereixien un silenci, o un desviament de tema (en tot cas, cap comentari), o com a màxim dir allò de: “Muy bien, España; estas faltas tácticas son las que se han de hacer”.
O una altra d’inesborrable. Un jugador holandès, Sneijder, crec, tira una falta prop de l’àrea, toca en el cos d’un espanyol (Cesc?) a la tanca, va cap a fora, al costat del pal, i en Casillas, que s'ha estirat, la frega amb els dits, sortint l'esfèrica a fora per poc. No es dóna córner i Sneijder es dirigeix a l’àrbitre queixant-se de l’error. Què diuen els comentaristes de la Cinco? “Es increíble lo que hace. Los holandeses quieren condicionar el árbitro, lo están presionando.” Crec que, tot seguit, Casillas treu ràpid de porteria (per enganyar l'àrbitre, perquè no assenyali el córner claríssim, manquen cinc minuts) i es produeix el gol de l'Iniesta. Com és de suposar, cap comentari dels comentaristes televisius al respecte. Si arriba a ser al contrari, no vegis com s'haguessin posat!
Podria posar més exemples de la retransmissió. Van estar força impresentables denigrant durant tot l’encontre contra els holandesos. D'acord que els "tulipes" es van passar una mica, però és que els comentaris ja els van fer tan bon punt el matx va començar, quan encara no se sabia allò que esdevindria. Anaven amb la lliçó apresa.

Felicitats per a la Roja! Per a tots els jugadors i especialment per a l’Iniesta! M’ha agradat, i complagut molt, que fos aquest jugador qui marqués l’únic gol de la final, justament en un moment que sempre és èpic: a la pròrroga i quatre minuts abans dels penals. Com a Stamford Bridge gairebé, en temps de descompte, però sense pròrroga. És una bona manera d’entrar a la història del futbol. Ara ja hi és per sempre. Com els gols d'en Zarra i d'en Marcelino.

Catalunya és una Nació i l’Estat espanyol és un estat plurinacional

La sentència del Tribunal Constitucional, del 9 de juliol de 2010, molt més ampliada de la d’onze dies abans, és vergonyosa. Els membres del TC es refugien darrere de la Constitució per defensar coses indefensables. La llei per la llei, encara que no s’ajusti al sentit comú i a la realitat que ens envolta.
No sé si parlar primer de la Constitució o de les coses que Catalunya defensa. Encara que els dos aspectes vagin units, intentaré demostrar que no hi van (si més no en el sentit que ells es pensen). Les lleis són lleis, però això no vol dir que siguin prou bones, eficaces, que no s’hagin de corregir i millorar i que no puguin menar a horrors i errors tremends.
No sé si cal que esmentem els violadors reincidents, que campen a les seves amples, sense que cap llei ni jutge ni forces de seguretat puguin fer legalment massa res contra ells. Amb pocs dies, o anys, estan al carrer i normalment tornen a reincidir. Perquè el problema no està en la llei, que es compleixi en més o menys ordre, sinó en la ment del reincident o en la seva personalitat.
Tanmateix, aquesta llei deu ser justa, aprovada per les Corts, s’aplica amb rigor; però no hi ha manera que l’ajustin de manera adequada, després de no ser quants anys fa. S'ha de cercar una solució i fer els canvis necessaris perquè sigui més eficaç. No n’hi ha prou en dir que hi ha la llei que tenim i “cartucho al cañón”. Les coses, al segle XXI, no poden anar així.

Tornant a la Constitució i a les lleis de l’Estat. S’ha d’anar molt en compte amb elles, ja que s’han acabat convertint en dogmes de fe (inamovibles i com escrites per Déu), talment com l’Església fa amb la seva doctrina (que no es pot criticar ni posar en dubte, sota perill d'excomunió i condemna eterna).
I, tot sovint, quan canvia el règim polític d’un país, es demostra la falsedat d’allò que es defensava i, amb el canvi, tot sovint el país encara va millor i els seus habitants són més lliures. Tal com va passar amb el règim franquista, que, durant quaranta anys aproximadament, va aplicar una justícia errònia, sembla ser que beneïda per Déu. No crec que Déu la beneís, sinó aleshores hauríem de pensar que el Ser Diví és una mala persona i que vol que la injustícia i el mal domini el Món.
El dany que va fer Franco i el seu règim a la societat espanyola, els prop de 200.000 afusellats (enterrats als boscos i a les cunetes de les carreteres, la majoria), una guerra civil llarga, els bombardejos a la població civil i indefensa, la misèria de la postguerra i la repressió, amb famílies trencades, l’intent de genocidi per als pobles i cultures catalana i basca; allò que deia, el dany que va fer és d’aquells que marquen època. Malgrat que se’n vagin sortint, la justícia, si és que n’hi ha, acabarà caient sobre ells.

No hi ha massa diferències entre el règim franquista i les repúbliques bananeres. L’únic que els diferencia és que, en el primer cas, va ocórrer al continent europeu i no a Sudamèrica o a l’Àfrica. Això sí, en un extrem del vell continent i prop del continent africà, en un territori una bona part del qual va ser dominat per l’Islam durant gairebé vuit segles (711-1492).
Més de 780 anys de convivència amb una ètnia i una cultura molt diferents a les d'aquí (superior culturalment i dominant políticament la de fora), acaben marcant, no solament diferències ètniques (amb les nombroses mescles que comporten tants anys d'estar junts), sinó també en la manera de ser, de fer, de pensar... Només s’ha de veure els trets ètnics diferents de les persones, per exemple, de la meitat sud d’Espanya amb les de més al nord. Poca cosa tenen a veure i són marcadament diferenciats. És fàcil de distingir. I no ho dic només pels cognoms i la llengua. Observem, de lluny, la gent que es mou pel nostre entorn: aquell, andalús; aquest, català; aquell altre, pot ser de Salamanca; el de més enllà, canari. Es nota i bastant.

Per exemple, amb els turistes estrangers que ens visiten a l’estiu, no dubtem massa. Jo, que sóc de la costa, distingeixo molt clarament, i al primer cop d’ull, aquest és alemany, aquell altre anglès, aquest espanyol, el de més enllà francès i l’altre italià. Fins i tot, distingeixo sense problemes el belga de l’holandès i l’anglès de l’irlandès. Els suecs són claríssims, totalment diferents a la resta. I no porten cap bandera ni senyera al front; amb la seva manera de ser i de comportar-se, la manera de vestir i pentinar-se, la seva activitat, el capteniment, els seus trets ètnics diferencials, no cal ni que parlin; els endevines la seva nacionalitat, sense massa marge d’error.
I aquí, amb l’emigració estrangera dels darrers anys i l’actual, hi ha algun dubte? Reconeixem ràpidament si són del Magreb o de Sudamèrica; fins i tot, si són d’Amèrica Central, ja que tenen trets diferents. Els del Japó i la Xina també els distingim, encara que no els diferenciem entre ells. El mateix ens passa amb els paquistanesos i els hindús.
En canvi, amb els de l’Europa de l’Est (per exemple, romanesos), tenim més problemes per distingir-los, de què són una ètnia diferent a la nostra. Si no són massa rossos, blanquins o d’ulls blaus i clars, si no tenen aquestes característiques no som capaços de distingir res diferent a nosaltres, llevat de què parlin. Quan ho fan, aleshores sí que veiem que no són catalans. Cosa que, per exemple, amb els andalusos o extremenys no passa; de seguida veiem, notem que no són catalans.

Això no és racisme. Ja agradaria a uns quants. Però no: són fets i realitats evidents, que no signifiquen res més que això. Davant de tot som persones, iguals entre nosaltres, amb els mateixos drets i deures, i, sobretot, persones lliures que ens mereixem el màxim respecte. Si us hi heu fixat, fins ara no he parlat de millors o pitjors, superiors o inferiors, poderosos i humils, rics i pobres, intel·ligents o menys. Només he parlat de trets ètnics distintius. I són prou evidents com per intentar demostrar el contrari. Una altra és que no agradi o que no sigui prou políticament correcte parlar-ne.

Que per què he explicat tot això? Perquè Catalunya és una Nació. Tothom ho sap i tothom ho veu. Catalunya té trets característics propis i prou diferents de la resta. Tothom nota, diferència qui és català; i de lluny. A aquella persona, catalana o d’on sigui, de seguida se li remarquen les diferències, sobretot aquí, a l’Estat espanyol. I el que és més fort: sense tenir intenció manifesta de fer-ho. Tot és més natural d'allò que ens volen fer creure.
I és que som diferents. Som un poble, una Nació, diferent a la resta dels que hi ha a l’Estat espanyol. Una llengua, una cultura, un dret, una història, una manera de ser, de vestir, de comportar-se, de pensar; amb uns signes d’identitat propis (son aquells que “piquen”, pels que no se n’hagin assabentat), amb una voluntat pròpia, un voler caminar junts i ser un poble, amb desig d’autogovern i de tenir un Estat propi. I tot això no pot negar-ho ningú, malgrat que la Constitució digui que no som una Nació, sinó una Nacionalitat. Va, no fem riure.

La que va equivocada és la Constitució. Catalunya és una Nació, és ben evident i ningú ho dubta. I l' Estat espanyol és un estat plurinacional, compost de les nacions espanyola, basca, gallega i catalana. La Constitució no pot anar contra el sentit comú i la realitat. Una altra cosa és que no hi estigui d’acord i que defensi una cosa diferent perquè li convé pel seu concepte d’Estat i Nació.
Una cosa és allò que penses i que desitjaries; però la realitat és la realitat i sempre s'acaba imposant. Catalunya és una Nació, té tots els ingredients per ser-ho i la Constitució s’equivoca en no acceptar-ho. Quan les coses canviïn i s’accepti allò que és evident, aleshores què es farà amb les decisions equivocades, preses actualment? Jo els passaria factura, com ha acabat passant amb tots els règims dictatorials, llevat del franquista.

La decisió del TC ha estat una decisió política. L’únic aspecte que la sentència ha volgut deixar clar és que a Espanya només hi ha una nació i que les institucions de l’Estat espanyol estan per damunt de totes les altres. Bàsicament això és el que diu la sentència. Tampoc calien més de vuit-centes pàgines. Amb unes quantes “rojigualdes” n’hi hauria hagut prou. Com aquella de l'Aznar (feia trenta metres, no?), quan volia institucionalitzar l'homenaje a la bandera española a nivell nacional una vegada al mes. Això és que els hi agrada i l'únic que entenen.
SOM UNA NACIÓ. TENIM DRET A DECIDIR.

Parlem de la final i dels dos equips

El diumenge, 11 de juliol, a les 20,30h, es juga la final del Mundial de Sudàfrica 2010 a l’estadi Soccer City, de Johannesburg, un més després d’haver-se disputat el primer partit entre Sudàfrica-Mèxic. La jugaran Holanda-Espanya. Amb la selecció espanyola, més o menys, ja s’hi comptava. La Roja era una de les candidates a arribar-hi per aquesta part del quadre classificatori, juntament amb Alemanya i Argentina. Per l’altre costat del quadre, Holanda ha estat una sorpresa. S’hi esperava el Brasil.
Les eliminacions de França, a la primera fase; d’Anglaterra, a octaus (en quedar segona del grup C li va tocar Alemanya; si arriba a quedar primera, hagués jugat contra Ghana); i de Brasil, a quarts de final, precisament contra Holanda, ha deixat aquesta part del quadre molt afeblit i ha afavorit el pas dels “tulipes” a la final. Per exemple, Uruguai ho ha tingut fàcil per arribar a les semifinals: Corea del Sud, a octaus; Ghana, a quarts; i Holanda la va deixar fora a les semifinals.
Per l’altra part del quadre, tot ha estat més complicat. A Espanya, l’esperaven Portugal, a octaus; Itàlia, a quarts (però amb l’azzurra eliminada, va ser Paraguai); i Alemanya, a semifinals. Alemanya, per arribar a les semifinals, es va haver de desfer d’Anglaterra, a octaus; d’Argentina, a quarts; i a semifinals, va caure contra Espanya. Déu n’hi do el calendari que va tenir la Manschafft!

Demà passat Holanda disputarà la seva tercera final d’un Mundial. Les dues anteriors, 1974 i 1978, les va perdre contra els equips amfitrions (Alemanya i Argentina). Ara, a Sudàfrica, no és la favorita. El futbol holandès es va donar a conèixer mundialment el 1969, en disputar l’Ajax la final de la Copa d’Europa contra el Milan (4-1 a favor dels italians). L’any següent el Fejenoord guanyaria la Copa d'Europa (1970) i l’Ajax tres vegades consecutives més (1971, 1972, 1973). El 1988 la guanyaria el PSV Eindhoven i el 1995 l’Ajax la tornaria a guanyar.
Pel que fa a la selecció holandesa, del 1950 al 1970 no va aconseguir la classificació per al Mundial; el 1974 i el 1978 va disputar la final i va perdre ambdues; el 1982, 1986 i 2002 tampoc es va classificar; i de la resta només cal destacar el quart lloc aconseguit el 1998 (eliminada pel Brasil a les semifinals i derrotada per Croàcia en el partit pel tercer i quart lloc) i el 1994 en què va caure a quarts de final.

No es comptava massa amb Holanda en aquest campionat. Els pronòstics eren que, a quarts de final, Brasil la deixaria fora. I va ser al revés. Aquest ha estat el partit clau de la Taronja en el Mundial. L’altre pot ser la final contra Espanya.
Els holandesos destaquen pel seu joc ofensiu, millor dit, pels jugadors d’atac de què disposa. Sneijder (cinc gols, màxim golejador del Mundial fins al moment, igualat amb en Villa) i en Robben (dos gols, però amb molt bona forma i molt motivat), amb el lluitador Kuyt i el punta Van Persie, poden fer molt de mal a qualsevol defensa per poc que les coses els surtin bé. La defensa de la Roja (Ramos, Piqué, Puyol, Capdevila, amb l’ajuda de Busquets i Alonso) hauran d’anar molt en compte amb aquests jugadors. Especialment amb les diagonals, la rapidesa i el xut d'en Robben, i la qualitat de l'Sneijder, que sap jugar en el terreny de ningú, té tècnica, perill i xut, i està marcant gols. És el jugador decisiu per als holandesos en aquest Mundial.

El mig del camp holandès és lluitador, dur, ferreny, però no exempt de classe. Van Bommel i De Jong, més amb tasques defensives, amb les ajudes dels homes de davant (especialment Sneijder i Kuyt) i dels dos laterals (Van der Wiel i Van Bronckhorst), cobreixen bé la zona, encara que aporten poc a davant. Els holandesos pugen la pilota des de darrere lentament i sense massa sorpreses. La van tocant de manera bastant rutinària fins que no l'agafen jugadors com en Robben i l'Sneijder, que després acceleren molt. En Kuyt, per l'esquerre, també col.labora, lluita molt, és valent i desplega un gran esforç físic, va al xoc i xuta. En Van Persie, més al mig, no està fent un bon Mundial, però és llarg, ràpid, incisiu i gaudeix d'un xut esplèndid amb l'esquerra. Per Espanya seria dolent que recuperés el bon nivell de joc a la final, tal com ha augurat Van Marwijk, el seleccionador holandès ("Van Persie mostrarà el seu millor futbol a la final").
La defensa i el porter reben crítiques, però veig que són difícils de superar. Els dos laterals tenen projecció ofensiva, especialment el lateral de l’Ajax, el jove Van der Wiel; els dos centrals (Heitinga i Mathijsen) són més erràtics, però ben ajudats per De Jong i Van Bommel, compleixen. El porter, d’aquells noms difícils, Stekelenburg, ho fa prou bé. Ha encaixat cinc gols en sis encontres.

Van der Wiel, per la dreta de la defensa, marxa molt a l'atac i recolza al mig del camp. Espanya ha de tenir-ho present i parar compte amb les seves incursions; però al mateix temps, pot aprofitar el buit que deixa darrere. Als dos centrals se'ls pot agafar l'esquena i s'hi pot provar el desbordament per velocitat, en parets curtes i ràpides o en jugades individuals fulgurants. Tanmateix, s'ha de tenir present que tenen l'ajuda d'en De Jong (bon jugador), més cap a l'esquerra, i d'en Van Bommel (líder del conjunt i gendre del seleccionador), més centrat i tirat cap a la dreta. Aglutinen bastants homes en aquesta zona i, d'aquesta manera, deixen pocs espais per a la penetració. Millor entrar per banda o en parets ràpides pel centre. No sé si demà passat seria millor jugar amb en Villa, més escorat a l'esquerre, i en Torres, pel mig (buscant els espais i la penetració més tirat a la dreta). Es tindria més força i potència, s'envestiria més la defensa holandesa, s'aniria més bé per alt i hi hauria un altre jugador per inquietar pel centre de la defensa contrària, amb el qual es podrien tirar bones parets a la frontal de l'àrea (juntament amb en Villa).

Pel que fa a Espanya, sembla que, al final, ha trobat l’alineació titular. Casillas, a la porteria; Ramos, Piqué, Puyol, Capdevila, a la defensa; dos mitjos-centre, Busquets, amb tasques més defensives, i Xabi Alonso, amb passades en llarg i en curt i xuts a mitja distància; Xavi, com a director d’orquestra; i Iniesta, movent-se per tot el camp, especialment caigut a les bandes, oferint-se a tothom i buscant la penetració individual; a davant, Pedro, que treballa i corre molt, i Villa, perillosíssim, totalment en punta. Els recanvis són variats i canvien d’un partit a l’altre. En Torres (titular en molts encontres) i Cesc són els més usats, juntament amb en Silva, Navas i algun altre.
En Casillas ha recuperat la forma i torna a ser el porter decisiu que evita la derrota del seu equip amb parades inversemblants. La defensa està molt ben posada i és molt segura. Només ha encaixat dos gols en sis encontres; ambdós de rebot. Piqué i Puyol es van confirmant com la gran parella de centrals d’aquest Mundial. Piqué, segur, contundent, amb una gran sortida de pilota des de darrere, ha estat un dels descobriments d’aquesta Copa del Món. En Busquets potser està sent el millor mig-centre del campionat. La seva tasca és immillorable. En aquest sentit, està sent ajudat per Xabi Alonso, jugador amb classe, però també molt dur quan convé. El joc de tots aquests homes serà bàsic per aturar els homes d’atac de l’Orange.
Xavi Hernández és el que mou el joc del mig del camp i d’atac de l’equip. El famós tiqui-taca. Està en forma i cada vegada ho fa més bé. Li continua mancant gol, però cada vegada és més líder. L’Iniesta, al seu costat, és el company que necessita i que l’ajuda en el control de la pilota. Ha perdut perillositat a davant i l’equip ho nota. Aquelles infiltracions pel mig de la defensa contrària que realitzava, ara li costen molt més i n’acaba poques. Però és una de les preocupacions que té l’equip contrari, que pren sempre mesures per contrarestar el seu joc.
Pedro juga per les bandes i arriba bé des de darrere pel mig. Corre molt, és ràpid i sempre està disposat a tirar. I a més, ho fa bé. Encara no ha marcat, però s’ha fet un lloc a l’equip titular per l’enorme treball que realitza i pel reforç de pressió que fa a davant, especialment per les bandes. Villa ha estat la gran sorpresa del Mundial a nivell internacional. Ha marcat cinc gols (dels set que ha materialitzat la selecció espanyola), algun d’ells sensacional, i ha estat peça clau en l’equip, no només pels gols, sinó també pel joc que ha realitzat. Si li surt una bona final i marca, podria ser proclamat millor jugador del Mundial. Això si la Roja guanya. Tanmateix, un dels problemes de la Roja és que marca poc: set gols en sis partits. A veure si a la final acaba resolent aquest problema.

La final, a més del Campió, decidirà altres coses. Quin és l’equip que ha jugat millor durant aquesta Copa del Món: Espanya o Holanda? Qui serà el màxim golejador: Sneijder o Villa? Qui serà el millor jugador? Per aquest darrer tema hi ha diversos candidats. Per Espanya, a més de Villa, Xavi Hernández, Iniesta, Piqué i Puyol (el gol, de cap, contra Alemanya va ser important per al seu prestigi). Per Holanda, Sneijder i Robben. Pels que ja han restat eliminats, només sembla que comptin els alemanys Schweinsteiger i Özil, l’argentí Messi i l'uruguaià Forlan. En canvi, en aquest sentit, no compten per a massa res els grans noms internacionals: el portuguès Cristiano Ronaldo, l’anglès Rooney, els brasilers Kakà, Robinho i Julio César, els argentins Diego Milito, Agüero i Higuaín, els francesos Ribery i Henry, el camerunès Eto’o, l'ivorià Drogba, i algun altre nom que m'he deixat en el teclat de l'ordinador.

Holanda-Espanya, la final del Mundial de Sudàfrica 2010

Així com a les eliminatòries dels octaus de final del Mundial de Sudàfrica no va haver-hi sorpreses importants, sí que n’hi van haver a les de quarts de final. D’aquesta manera, una selecció clarament favorita com era Brasil va caure eliminada davant una puixant Holanda. Argentina, que havia arribat al Mundial amb un crèdit baix, l’havia augmentat tant que gairebé ja es parlava d’una final Argentina-Brasil. Doncs, també va caure davant una formidable Alemanya, potser la selecció que havia jugat més bé a futbol fins aleshores. Uruguai-Ghana es presentava amb un pronòstic incert, van empatar i els penals van donar la victòria als sudamericans, deixant el Mundial sense cap representant del continent africà. Per últim, Espanya, clara favorita davant una sorprenent Paraguai, va tenir més problemes dels previstos i va acabar classificant-se amb un gol a pocs minuts del final de l’encontre.

Les semifinals, Holanda-Uruguai i Alemanya-Espanya, presentaven un clar favorit, Holanda, en el primer encontre, i molta igualtat i pronòstic incert en el segon.
Holanda va certificar el seu pas a la final eliminant Uruguai (3-2), en un partit més igualat del que hom podia pensar. Va ser clau que els “tulipes” s’avancessin, a l’inici de la segona part, amb un clar 3-1, amb dos gols en tres minuts. Però la resposta dels “xàrrues”, amb una forta pressió al mig del camp i a davant, van posar les coses difícils als favorits. La “Celest”, amb en Forlan al camp i en Luís Suárez sancionat, no va acabar de remuntar i es va quedar a les portes de la final. Això, per un país de 3,3 milions d’habitants, poc desenvolupat econòmicament i amb moltes carències, davant d’un país de 16,7, modern, confortable i futbolísticament potent en els darrers quaranta anys, està que molt i molt bé.
Les actuacions d’Sneijder i de Robben, ben recolzats pels seus companys, han estat claus per a l’èxit de la selecció holandesa. Els “orange”, trenta-dos anys després de disputar la final en el Mundial d’Argentina, contra la selecció amfitriona, ara tornen a disputar-ne una altra, per tercera vegada. Potser no són els favorits per guanyar-la, però, sense les figures d'antany, han conjuntat un bon bloc amb un sistema defensiu difícil de superar, un mig del camp lluitador però discret (amb el veterà i ex-blaugrana Van Bommel com a cap de màquines) i jugadors de molta qualitat i en forma a davant. Sneijder (cinc gols) i Robben (dos), amb la col•laboració de Van Persie i Kuyt, i dels que pugen des de darrere, poden fer capgirar el pronòstic davant Espanya i, el diumenge a la nit, proclamar-se campions del Món.

La Taronja hi arriba després d’haver guanyat els sis partits que ha disputat fins ara i haver marcat dotze gols i encaixat cinc. La seva gran fita ha estat eliminar la selecció brasilera a quarts de final. Ara, la final la pot encimbellar en el podi més alt i superar la famosa “Taronja Mecànica” del 1974, la millor selecció holandesa de la història (amb l’equip tipus: Jongbloed; Suurbier, Haan, Rijsbergen, Krol; Jansen, Neeskens, Van Hanegen; Rep, Cruiff, Resenbrick).
Si ho aconseguís, aquests dos jugadors podrien aspirar a guanyar la Pilota d’Or d’enguany (que, en unir-se els dos grans premis individuals, ha passat a anomenar-se FIFA Pilota d’Or). L’Sneijder ja havia fet el triplet (amb l’Inter de Milà havia guanyat la Lliga i la Copa italianes i la Champions League) i en Robben, el doblet (amb el Bayern München, s’havia fet amb la Lliga i la Copa alemanyes, i havia perdut la final de la Champions, justament contra el seu company de selecció).

I és que en Florentino té una vista per això del futbol! L'estiu passat va traspassar ambdós holandesos per poder fitxar en Kakà i en Benzema, entre d’altres. En Cristiano ja el tenia, però per disposar dels altres dos abans va haver de fer caixa (i, per més inri, en Pellegrini els volia i van marxar contra la voluntat de l’entrenador). És que les encerta totes, pobret! Això de pobret és un dir.

Espanya s’ha classificat per a la final merescudament davant d’una Alemanya que avui ha decepcionat. La selecció espanyola amb un futbol de toc, però adormit i sense profunditat, ha superat totalment la selecció teutona que no ha fet ni els mínims requeribles per justificar el seu pas a la final. Va ser molt més bo, disputat i igualat el matx entre Holanda-Uruguai que no el d’Espanya-Alemanya. El resultat ho dit tot: 3-2 i 1-0; i les ocasions de gol, per un bàndol o altre, també ho confirmen.
Les expectatives de joc i de bon futbol abans del partit entre Alemanya-Espanya no s’han confirmat. I l’encontre ha estat horrend, malgrat l’esforç d’uns i altres i la incertesa en el marcador. Fins i tot, quan la Manschaft ha rebut el gol en contra, no ha posat contra les cordes al seu rival. Mai havia passat, no per ser Alemanya; totes les seleccions i equips del món és allò que fan quan no tenen res més a fer.

I ara, la final. Favorita, Espanya, sense dubtes. Holanda pot tenir els mateixos inconvenients que ha tingut Alemanya per poder desenvolupar el seu joc. Ara bé, els seus jugadors decisius poden decantar la victòria al seu costat, cosa que els alemanys no han aconseguit. Els jugadors de classe d'ambdós equips tampoc són iguals. Sneijder i Robben, principalment, ben secundats per en Kuyt, Van Persie i Van Bommel, i algun altre, poden ser decisius contra Espanya.
Tanmateix, la selecció espanyola és la favorita per guanyar el Mundial. No crec que Holanda pugui contrarestar el seu joc. Però el futbol està ple sorpreses, que salten contínuament. Esperem el diumenge que ve a la nit com acaba l’Holanda-Espanya. No crec massa en els resultats imprevistos, i més veient l'equip holandès. En el 60-70 % dels casos s'acaben acomplint els pronòstics. Però els partits s’han de disputar i no hi ha res decidit fins que el matx no ha finit.

Com canvien les coses! A quarts de final es parlava del futbol emergent de les seleccions sudamericanes perquè, dels vuit equips, n’hi havia quatre d’aquest continent (Uruguai, Brasil, Argentina i Paraguai), tres d’europees (Holanda, Alemanya i Espanya) i una d’africana (Ghana). A semifinals van passar una de sudamericana (que va eliminar l’africana) i les tres europees (justament eliminant-ne tres de sudamericanes). I la final, la jugaran dues europees. Per al tercer i quart lloc, l’europea és la clara favorita. Per tant, els tres primers classificats, gairebé amb tota seguretat, seran tres seleccions del vell continent. A on està la superioritat del futbol sudamericà de què es parlava fa alguns dies?

Una altra cosa, més que res perquè resti clara. Quan parlo de futbol, puc racionalitzar-ho tot i expressar allò que veig o que penso que pot passar. Així puc opinar que la Roja pot guanyar el Mundial per joc i jugadors o que Alemanya ha jugat molt bé. Igual diria si cregués que Holanda pogués guanyar la final. Sense anar més lluny, algun post més avall considerava que la favorita per guanyar el Mundial era Brasil.
Però una altra cosa són els sentiments. Ideològicament i sentimentalment desitjo que Espanya no el guanyi. És més, m’hagués agradat que ni s’hagués classificat ni hagués anat a Sudàfrica. Que en la fase preliminar, al grup 5, amb Bòsnia-Herzegovina, Turquia, Bèlgica, Estònia i Armènia, ja hagués restat eliminada. S’ha de saber distingir entre la racionalització i els sentiments. La meva selecció és la catalana i a aquesta no la deixen disputar els Mundials ni els Europeus. Per a mi, la resta de seleccions és futbol pur i simple; el meu cor no es mou ni sent massa res. Els meus sentiments i els meus favoritismes són per a la selecció catalana.
Així com el club de tota la meva vida ha estat el de la meva vila nadiua, l’Escala, i després el Barça, a nivell de seleccions només sento els colors de la selecció catalana, els del meu país i la meva nació. La resta només és futbol, que també el miro i m’interessa prou.

Crec que no s’ha de barrejar el futbol i la política. Primer, l’equip del poble i després, i a un nivell semblant, el club preferit de la Primera Divisió i el de la selecció del teu país. Tal com fan la majoria dels humans: poble, territori i nació. Això no és fer política, malgrat que algú li dolgui. És pur sentiment, tal com fa qualsevol fill de vehí. Jo crec que els que fan política són aquells que critiquen i lluiten contra aquest sentiment tan natural.

El cas Millet - Palau de la Música

Fèlix Millet i Tusell (Barcelona, 8 de desembre de 1935) és fill de Fèlix Millet i Maristany, que va ser president de l'Orfeó Català entre 1951 i 1967, i renebot del mestre Millet (Lluís Millet i Pagès) que va ser un dels fundadors de l'Orfeó el 1891.
El 1974, juntament amb Josep Trias de Bes i Joaquim Molins, va ingressar a l'empresa immobiliària Renta Catalana, dirigida pels germans Ignasi i Antoni Maria Baquer i Miró. El 6 de maig de 1983 fou enviat dues setmanes a presó preventiva per un suposat delicte d'estafa en relació amb aquesta empresa, juntament amb Ignasi Baquer i Eduardo Guillén Ulloa. El 1984 l'Audiència de Barcelona el condemnà a dos mesos de presó i a 30.000 pessetes de multa per un delicte d'imprudència que va facilitar un delicte de falsedat.
L'any 1990 creà la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana, de la qual en fou president i des de la qual es van dinamitzar les activitats del Palau, tot oferint beques i renovant-ne l'edifici, declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.
El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi que li fou retirada l'any 2009 arran de l'escàndol del Palau de la Música.
L'any 2003, Fèlix Millet va incorporar-se al patronat de l'Institut Catalunya Futur, secció regional de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), presidida per José María Aznar. Aquell mateix any, la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana va rebre un increment de 3.000.000 d'euros del Ministeri de Cultura del govern espanyol presidit pel mateix José María Aznar. FAES ha desmentit que Millet siga o fos patró seu.
L'any 2006 fou nomenat President de l'Agrupació Mútua i un any més tard de Bankpime. El 2007 fou nomenat vicepresident tercer de la Fundació FC Barcelona, càrrec del qual dimití el setembre de 2009 arran de l'escàndol de l'Orfeó Català. També és membre de la Fundació Pau Casals.

L'escàndol de l'Orfeó Català - Palau de la Música

El cas Millet també conegut com el Saqueig del Palau de la Música, és essencialment un desfalc realitzat per Fèlix Millet i Tusell president del patronat de l' Associació Orfeó Català-Palau de la Música (que és una fundació erigida pel mateix Fèlix Millet l'any 1990) amb la implicació d'alguns dels seus col•laboradors (Jordi Montull també ha estat imputat per la fiscalia). El desfalc va ser realitzat durant aproximadament tota la primera dècada del segle XXI i en alguns casos ha passat tant de temps que el delicte ja ha prescrit.
El cas va originar consternació en la societat civil catalana per la importància simbòlica del Palau de la Música Catalana. Les ramificacions del cas Millet han afectat a partits polítics que directament o indirecta van ésser finançats per Millet amb fons d'origen sota sospita.

Antecedents
Ja l'any 2002 una nota anònima adreçada a la Delegació d'Hisenda de Catalunya alertava, citant només a Felix Millet (l'inefable Fèlix Millet, deia textualment) que part dels diners de la Fundació Palau de la Música es desviaven a utilitzacions privades.
També el Síndic de Comptes de la Generalitat de Catalunya trobà anomalies en la gestió de l'any 2002, informant-ne a l'Administració responsable.
A partir de la denúncia anònima de 2002, però arxivada i amb registre oficial d'entrada, no es va fer en aquell moment cap investigació ja que la denúncia no aportava dades concretes que ho permetessin.

La imputació
A finals de juliol de 2009 Felix Millet es veié implicat en una investigació de la fiscalia de Barcelona en què s'intentà aclarir un presumpte desviament de dos milions d'euros durant el 2003 i el 2004 per part de l'Associació Orfeó Català - Palau de la Música ni de la Fundació Orfeó Català, el patronat del qual era presidit per Millet. Al juny del 2009 la fiscalia de Barcelona ja havia presentat una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres responsables i directius més de la Fundació.
Aquestes acusacions recorden les que Millet ja va rebre el 1984 i que van acabar amb dos mesos d'arrest i al pagament d’una multa de 30.000 pessetes per un delicte de falsedat en el cas del frau immobiliari de Renta Catalana. El 1983 havia estat ingressat a la Model juntament amb els seus socis per ordre del jutge quan s'investigava una presumpta apropiació indeguda, delicte del qual finalment va ser absolt.
El 28 de juliol de 2009 fou destituït del seu càrrec de president del Palau de la Música i el 31 de juliol següent ell mateix va cessar el seu càrrec de president de Bankpime.

Millet va confessar haver desviat per al seu benefici personal almenys 3,3 milions d'euros, que va destinar, entre altres usos, a reformar immobles de la seva propietat i a pagar viatges a la seva família. En la seva confessió, Millet va explicar que entre 2007 i 2009 va fer que la Fundació del Palau abonés 1,3 milions d'euros per pagar obres i reformes en immobles propietat de la seva família a L'Ametlla del Vallès i Barcelona. També va desviar 500.000 euros dels fons del Palau per costejar viatges particulars de la seva família i la de Montull, a diverses destinacions, des de les Maldives a Dubai. Tot això, a més a més dels seus honoraris de més de 1,5 milions de euros. Millet també va confessar que van pagar comissions i van contractar "pagant en negre".
El 8 d'octubre de 2009 el jutge que investiga Millet en va aixecar el secret del sumari. Segons aquest, la xifra del frau podria arribar als deu milions d'euros, més del triple del que Millet havia reconegut en la seva confessió.

Paral•lelament, Millet també ha estat acusat d'un delicte urbanístic, d'apropiació il•lícita així com tràfic d'influències per a la construcció d'un hotel davant del Palau de la Música. Degut a això la tarda del 17 de juny del 2010, la jutge Miriam de Rosa Palacio, que instruia el cas, després d'haver declarat durant tot el dia a la Ciutat de la Justícia, va ordenar el seu empresonament preventiu, juntament amb Montull, a la presó Model. El 30 de juny de 2010 els ha deixat en llibertat sense fiança, en no haver-hi ja risc de destrucció de fonts rellevants ni la influència de Millet i Montull sobre altres testimonis o possibles imputats.
En la compareixença a la comissió del Parlament de Catalunya que investiga el pressumpte finançament irregular de CDC amb fons del Palau, el 6 de juliol de 2010, tant Fèlix Millet com Jordi Montull es van mantenir en silenci i es van negar a contestar les preguntes dels parlamentaris.

Text de la sentència del TC sobre l'Estatut

FALLO al recurso de inconstitucionalidad contra la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña

En aplicación del acuerdo de la Presidencia de fecha 31 de mayo de 2010, dictado al amparo del artículo 80 de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional en relación con el artículo 254.1 de la Ley Orgánica del Poder Judicial (LOPJ) se ha procedido a votar separadamente los pronunciamientos correspondientes a los cuatro apartados del fallo.
El primero fue aprobado por seis votos, el segundo por ocho, el tercero por seis y el cuarto por seis.
Han anunciado voto particular los Excmos. Sres. Magistrados don Vicente Conde Martín de Hijas, don Javier Delgado Barrio, don Jorge Rodríguez-Zapata y Pérez y don Ramón Rodríguez Arribas.
FALLO
En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, por la autoridad que le confiere la Constitución de la Nación Española,
Ha decidido
Estimar parcialmente el recurso de inconstitucionalidad planteado por más de cincuenta Diputados del Grupo Parlamentario Popular contra la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña y, en consecuencia,
Declarar que
1º Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña".
2º Son inconstitucionales y, por lo tanto, nulos: la expresión “y preferente” del apartado 1 del art. 6; el apartado 4 del art. 76; el inciso “con carácter exclusivo” del apartado 1 del art. 78; el art. 97; los apartados 2, letras a), b), c), d) y e), y 3 del art. 98; los incisos “y con la participación del Consejo de Justicia de Cataluña” de los apartados 5 y 6 del art. 95; el inciso “por el Presidente o Presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que lo preside, y” del apartado 1 del art. 99; el apartado 1 del art. 100; el inciso “o al Consejo de Justicia de Cataluña” del apartado 1 y el apartado 2 del art. 101; el inciso “como principios o mínimo común normativo en normas con rango de ley, excepto en los supuestos que se determinen de acuerdo con la Constitución y el presente Estatuto” del art. 111; el inciso “los principios, reglas y estándares mínimos que establezcan” del apartado 2 del art. 120; el inciso “los principios, reglas y estándares mínimos fijados en” del apartado 2 del art. 126; el inciso “siempre y cuando lleven a cabo un esfuerzo fiscal también similar” del apartado 3 del art. 206; y el inciso "puede incluir la capacidad legislativa para establecer y regular los tributos propios de los gobiernos locales e" del apartado 2 del art. 218.
3º No son inconstitucionales, siempre que se interpreten en los términos establecidos en el correspondiente fundamento jurídico que se indica, los siguientes preceptos: el art. 5 (FJ 10); el apartado 2 del art. 6 [FJ 14 b)] ; el apartado 1 del art. 8 (FJ 12); el apartado 5 del art. 33 (FJ 21); el art. 34 (FJ 22); el apartado 1 y el primer enunciado del apartado 2 del art. 35 (FJ 24); el apartado 5 del art. 50 (FJ 23); el art. 90 (FJ 40); los apartados 3 y 4 del art. 91 (FJ 41); el apartado 2 del art. 95 (FJ 44); el art. 110 (FJ 59); el art. 112 (FJ 61); el art. 122 (FJ 69); el apartado 3 del art. 127 (FJ 73); el art. 129 (FJ 76); el art. 138 (FJ 83); el apartado 3 del art. 174 (FJ 111); el art. 180 (FJ 113); el apartado 1 del art.183 (FJ 115); el apartado 5 del art. 206 (FJ 134); los apartados 1 y 2, letras a), b) y d) del art. 210 (FJ 135); el apartado 1, letra d), del art. 222 y el apartado 1, letra i), del art. 223 (FJ 147); el apartado 1 de la disposición adicional tercera (FJ 138); y las disposiciones adicionales octava, novena y décima (FJ 137).
4º Desestimar el recurso de inconstitucionalidad en todo lo demás.
Publíquese esta Sentencia en el "Boletín Oficial del Estado".
Dada en Madrid, a veintiocho de junio de dos mil diez.

Text original a la web del Tribunal Constitucional

La felicitat

Sovint ens preguntem què és la felicitat i cerquem la manera de ser més feliços. Tots sabem què és ser feliç, però ens costa molt definir la felicitat. Al llarg de la vida, una persona ha tingut moltes maneres de ser feliç. No és el mateix ser feliç quan ets un nen petit o de quan ets jove, adult, gran o vell. No sempre es cerca el mateix. Anem canviant.
Per ajudar a entendre què és la felicitat he fet un recull de frases, més o menys enginyoses, que intenten definir-la o emmarcar-la. Les teniu a continuació.

La felicidad humana generalmente no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días. Benjamin Franklin (1706-1790). Estadista i científic nordamericà.
La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar. Thomas Chalmers (1780-1847). Ministre presbiterià, teòleg, escriptor escocès.
La felicidad no es un ideal de la razón, sino de la imaginación. Inmanuel Kant (1724-1804). Filòsof alemany.
No hay deber que descuidemos tanto como el deber de ser felices. Robert Louis Stevenson (1850-1894). Escriptor i novel.lista escocès.
El destino de los hombres está hecho de momentos felices, toda la vida los tiene, pero no de épocas felices. Friedrich Nietzsche (1844-1900). Filòsof alemany.
Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace. Jean Paul Sartre (1905-1980). Filòsof i escriptor francès.
Carecer de algunas de las cosas que uno desea es condición indispensable de la felicidad. Bertrand Russell (1872-1970). Filòsof, matemàtic i escriptor anglès.
Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas. Pablo Neruda (1904-1973). Poeta xilè.
La felicidad es interior, no exterior; por lo tanto, no depende de lo que tenemos, sino de lo que somos. Henry Van Dyke (1852-1933). Escriptor nordamericà.
Un hombre puede ser feliz con cualquier mujer mientras que no la ame. Oscar Wilde (1854-1900). Dramaturg i novel.lista irlandès.
El verdadero secreto de la felicidad consiste en exigir mucho de sí mismo y muy poco de los otros. Albert Guinon (1863-1923). Dramaturg francès.
Existen dos maneras de ser feliz en esta vida, una es hacerse el idiota y la otra serlo. Sigmund Freud (1856-1939). Metge i neuròleg austriac, creador del psicoanàlisi.
Mi felicidad consiste en que sé apreciar lo que tengo y no deseo con exceso lo que no tengo. Leon Tolstoi (1828-1910). Escriptor i novel.lista rus.
Empezamos a amar cuando dejamos de estar enamorados. Erich Fromm (1900-1980). Psicòleg, filòsof i humanista alemany.
La felicidad es la certeza de no sentirse perdido. Jorge Bucay (1949-?). Escriptor i psicoterapeuta argentí.
El que no sabe como estar de otra manera está feliz. Thomas Fuller (1610-1661). Clergue i escriptor anglès.

TC, sentència jurídica o política?

Quan es va iniciar la reforma de l'Estatut era prou evident que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 estava ja necessitat d'una renovació, després de més de vint-i-cinc anys de funcionament, amb tots els canvis polítics, socials i econòmics que hi havia hagut a la societat fins aleshores. D'igual manera, i ja fa anys, la Constitució Espanyola també està necessitada d'una actualització o reforma. Han passat ja més de trenta anys, des de què es va aprovar per referèndum en un ja molt llunyà 6 de desembre de 1978, tres anys després de la mort del general Franco i dos anys després de l'aprovació de la Llei de Reforma Política (15 de desembre de 1976), amb la qual es va iniciar la transició de la dictadura a la democràcia.
Les primeres eleccions democràtiques (quaranta-un anys després de les darreres del 16 de febrer de 1936) es van celebrar el 15 de juny de 1977 per tal de crear unes Corts Constituents. Després de nombrosos debats, i d'un any i mig de "politiqueig", es va aprovar una Constitució “de consens” en la qual els diversos partits i tendències polítiques, socials i econòmiques del moment van posar, tots i totes, la seva cullerada com a condició per tal que s'aprovés.

El resultat va ser una Constitució híbrida, de la qual ningú en va restar satisfet, però que va servir per iniciar l'arrancada democràtica. Els nacionalistes bascos van estar-hi en contra i Alianza Popular (precursora de l'actual PP) va ser-hi molt reticent.
AP, i més tard el PP, als anys següents, van mostrar-hi el seu desacord i van criticar-la durament. Ja el 1979, José María Aznar va escriure diversos articles en contra , especialment a “La Nueva Rioja”.
I ara en volen ser defensors, d'una Constitució en la qual no han cregut mai. Tanmateix, deixem-ho clar: la defensen tota o només la part que els interessa, la que parla de la indissoluble unitat d'Espanya?
La Constitució Espanyola actual està necessitada d'una reforma que incorpori en el seu text els profunds canvis que hi ha hagut en els darrers trenta anys tant a l'Estat espanyol, com a Europa i a la resta del món.

El problema de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut és jurídic, però també és polític. En tot cas, sembla que el que menys importa és el seu aspecte jurídic i se'n destaca especialment l'aspecte polític. A més de repetir no sé quantes la “unidad de España”, la sentència recalca que Catalunya no té “dret a decidir” ni dret a pactar amb l'Estat. El seu dret a l'autogovern té uns límits marcats per la Constitució, que la sentència del TC ha deixat molt clars. Fent-ne una lectura atenta i "abstracta" alhora és allò que ha volgut deixar ben clar la sentència.

L'Estatut es es va començar a elaborar el 2005 amb dos extrems com a protagonistes. Per un costat, els promotors d'un projecte de caire sobiranista (ERC). De l'altre, un PP envoltat en una bandera d'Espanya, teixida per la Cope i Pedro J. per atacar el tripartit català i a una “Catalunya separatista beneïda per ZP”. Va ser ben ridícul i poc "patriota" el boicot al cava català al Nadal del 2005 o la recollida de signatures del PP per fer un referèndum contra l'Estatut.
El pas del projecte de l'Estatut per les Corts espanyoles en va suposar una retallada, cosa que en va propiciar l'aprovació i la posterior ratificació en referèndum pel poble català. Però, això no ha impedit que els dos extrems, ERC i PP, hagin continuat en les seves disputes; això sí, units ara pel vot en contra de l'Estatut aprovat a les Corts madrilenyes. Posteriorment, el PP ha prosseguit la seva lluita particular impugnant l'Estatut en més de cent articles (recurs presentat a finals de juliol del 2006)

Que l'instrument jurídic es va instrumentalitzar políticament va quedar palès en el fet que el PP no va recórrer l'Estatut andalús, al qual va recolzar amb els seus vots, malgrat que conté preceptes iguals als impugnats, alguns dels quals ara han estat declarats inconstitucionals pel TC. Algú ho entén? Política pura; i contra Catalunya.
La politització del tema ha posat contra les cordes a la pròpia institució del TC, que havia de decidir no solament contra la constitucionalitat de l'Estatut, sinó també sobre quina Espanya sustentava la Constitució.

Per tal d'influir en el resultat tampoc no s'ha reparat en mitjans. Es va propiciar una indecent recusació d'un magistrat del TC, es va tergiversar el sentit de la llei per a col·locar en el TC com a magistrats persones que s'havien significat en la seva desqualificació de l'Estatut i, quan van fracassar en l'intent, senzillament es va retardar sense fi la seva renovació amb un gravíssim incompliment de la Constitució. El TC mai havia d'haver acceptat la recusació d'un dels seus membres, decisió de clar contingut polític.
Les intrigues d'alguns dels seus membres i la incapacitat per treure endavant una sentència després de gairebé quatre anys d'estudi diuen ben poc de la seva competència professional. La Llei Orgànica del TC, article 37, 3., parla de 30 dies per a la resolució dels casos, no quatre anys com s'ha trigat. També la manera de fer-la pública, només amb la sentència de les parts contràries, no de tota la sentència, com obliga la llei (art. 80). Què és això de només treure el "fallo" i no exposar totes les coses a favor o en contra de la sentència i els seus arguments, per poder rebatre'ls (o acceptar-los) si cal?

Sense perjudici de totes aquestes qüestions formals, i que tan poc contribueixen a recuperar el descrèdit d'aquest òrgan de l'Estat tan transcendental, la decisió del TC del 28 de juny de 2010 és possible que susciti d'ara en endavant més problemes dels que ha tractat de resoldre. En definitiva, ha estat una llàstima que la demora del procés no hagi desembocat en una resposta millor del TC, òrgan que, fins aquest moment, havia demostrat un saber fer, però que, en aquest delicat assumpte, ha fet palesa la seva incapacitat per saber protegir-se de les influències alienes que han acabat trastocant les seves decisions.

En un altre post, properament us parlaré de per què ha sortit ara la sentència, després de gairebé quatre anys d'esperar-la. Hi havia unes raons molt concretes: la renovació pendent del TC amb quatre membres amb el mandat caducat, un cinquè de mort i un sisè de censurat; que el novembre, d'aquí pocs mesos, acabaven el mandat quatre membres més del TC; les crítiques rebudes per no dictar sentència en un termini més o menys decent i legal; els motius pels quals no es va dictar sentència abans; el compromís que la part política va assumir per resoldre el conflicte d'una manera més o menys ràpida; les properes eleccions autonòmiques a Catalunya (l'octubre), que aniran en contra de la unitat dels partits, cosa que beneficia la classe política espanyola, no la catalana; i alguna altra que explicarem properament.