Els fitxatges d'estiu i el Barça.

Cada temporada, des de què acaba la Lliga fins que no comença la següent, la premsa esportiva de l’Estat espanyol durant prop de tres mesos o més omple les pàgines dels seus diaris amb els fitxatges, rumors de fitxatges i la rumorologia més diversa. Els periodistes no tenen cap altra manera d’omplir la quarantena de pàgines escrites de cada dia dels periòdics esportius del país. La veritat és que les dues primeres setmanes després d’acabada la Lliga encara s’aguanten bastant bé perquè, a més d’aquests rumors, hi ha els balanços de temporada dels grans equips i les anàlisis dels seus jugadors, amb les perspectives de futur per al curs vinent.
També hi ha la sort que un any sí i un altre no, el mes juliol sol estar ocupat ara pel Mundial de Futbol, ara per l’Europeu de Seleccions. Amb les altres diversions esportives de l’estiu, com el Giro, Wimbledon, Tour i els GP de la F1 i de motociclisme, s'omple una mica el buit, però no donen per tant com el futbol si no és que un espanyol guanya la prova. I sort hi ha també que cada quatre anys hi ha Olimpíades (solen agafar un mes: normalment, de meitats de juliol a meitats d'agost), que donen una ventall més ampli de possibilitats, en haver-hi més proves, més variades i durant gairebé tot el dia, amb televisió inclosa. A més, solen proporcionar grans ícones de l'esport; per citar-ne una de les darreres, el velocista jamaicà Usain Bolt.

Per tant, els mesos de juny i juliol són mesos de poc futbol i els diaris esportius per tal d’omplir pàgines escriuen principalment de fitxatges i possibles fitxatges. Jo segueixo aquests temes pels diaris esportius digitals penjats a internet i tinc la meva pròpia tècnica. Quan surt un rumor d’aquells interessants, que afecten sobretot al Barça o al Reial Madrid, comprovo la veracitat dels fitxatges al Mundo Deportivo i al Marca. Si surt en un diari de la capital i aquí no surt, aleshores penso que el rumor no és cert i que només és una manera d’omplir els diaris. I si és al revés, igual; si surt en els d'aquí, però en els d'allà no, penso que la notícia no és certa. En canvi, si apareix en els diaris de les dues ciutats, aleshores penso que el rumor sí que pot ser cert.

Després arriba el mes d’agost, amb els amistosos i la preparació per la Lliga i la Champions, que torna a animar el cotarro futbolístic dels diaris esportius. Allò que em passa a mi és que no m’agrada gaire veure partits amistosos per la televisió: els trobo amb poca tensió, poc seriosos, amb massa canvis a les segones parts i, en general, ensopits, especialment quan no juguen els titulars i els jugadors que agraden més, i per l’escassa entitat dels rivals, normalment.
També he tingut sempre un altre problema per poder seguir els partits per televisió a l’estiu: treballo en un restaurant de la meva família durant la temporada d’estiu i tinc molta feina, cosa que em té ocupat gran part del dia, especialment a la nit, a l’hora dels sopars. Això també ha ajudat a què em despengés d’aquests amistosos d’estiu i no en tingui gaire l'hàbit; ja estic massa ocupat i sense temps lliure.

Comento tot això perquè encara no s’han fet les presentacions de pretemporada ni han començat els entrenaments i, des de la darrera jornada de Lliga (diumenge, 22 de maig) i de la final de la Champions (dissabte 28 de maig), la majoria d’aficionats no han tingut futbol dels seus equips i els diaris esportius no han tingut tema fresc per comentar i escriure. Massa temps, un mes massa ampli sense futbol seriós; i el que encara falta.
S’ha intentat tapar aquest buit amb dos amistosos de la Selecció espanyola (contra Estats Units i Veneçuela), totalment infumables, i amb una concentració anterior de dues setmanes totalment innecessària; amb els campionats de seleccions, al mes de juny, amb la sub-21, l'europeu disputat a Dinamarca, amb Espanya, campiona europea; amb el campionat mundial sub-20 (a Colòmbia, del 29 de juliol al 20 d'agost) i d'altres sub (com l'europeu sub-17 i sub-16). Ara, amb la Copa Amèrica de seleccions, que comença demà, a La Plata, amb un prometedor encontre, l'amfitriona Argentina contra Bolivia, i amb la final per al 24 de juliol, a Buenos Aires. Malgrat els esforços dels mitjans de comunicació espanyols, molt poca cosa per poder omplir un buit tan gran.

Després d’un mes sense futbol seriós (Lliga i Champions), comencem a estar cansats de tanta rumorologia de fitxatges i més en veure com passa el temps i no se’n concreten gaires. Dels dos grans equips espanyols, només el Reial Madrid s’ha mogut, però encara està dins la rumorologia de més fitxatges, especialment de la jove perla brasilera Neymar i del lateral portuguès Coentrao; i de donar més baixes. De moment ha concretat els fitxatges d’Altinthop, Sahin, Callejón i Varane i les baixes de Dudek i Adebayor. El Barça, res de res, perquè encara no se sap amb certitud si ha traspassat o no el davanter Bojan a la Roma de Luís Enrique, el seu flamant nou entrenador.

La veritat, el tema de Cesc amb el Barça ja cansa. I portem anys així. El club blaugrana, si vol fitxar jugadors de prestigi, ha de pagar els preus de mercat, els preus que més o menys se li demanen. Si no, ha de deixar-ho córrer i no il.lusionar tant els seus aficionats. Es va començar a parlar d’un jugador de primer nivell per línia; es parlava de tres o quatre fitxatges per tal de reforçar una plantilla que, pel que s’havia vist durant la temporada anterior, era massa curta per disputar i guanyar en les competicions més fortes, com són la Lliga, la Champions i la Copa. El fitxatge de Rossi sembla que s’ha esfumat; d’algun jove defensa o porter, una aposta de futur, de moment per estar a cavall entre el primer equip i el segon, ja no se’n parla; només es parla dels fitxatges del centrecampista català Cesc Fàbregas i del davanter xilè Alexis Sánchez i de la renovació de Thiago, que ja estava a l’equip.
Allò que no pot aspirar el Barça és que els altres clubs perdin diners amb els seus jugadors de més projecció. Allò que ha de fer és pagar el preu del mercat que toca. Màxim li pot passar el cas de l’estiu passat d’en Mascherano: que el jugador posi calers de la seva butxaca per facilitar el traspàs. És allò que hauria de fer, per exemple, el català i barcelonista Cesc Fàbregues si vol fitxar per l’equip dels seus amors. Allò que no pot fer l’Arsenal es perdre diners amb el seu jugador franquícia; l’ha de traspassar al club que ofereixi més diners si és que vol fer una bona gestió amb el seu traspàs.
Comptant que al primer equip hi hagi baixes (Milito, Maxwell, Jefrén i Bojan, les més probables), si es concreten aquests dos fitxatges (Cesc i Alexis), el planter culer pot quedar configurat d’aquesta manera:

Porters: Valdés, Pinto (potser mancaria un tercer porter amb garanties);
Defenses: Alves, Montoya (del B, un jugador molt interessant i que m’agrada molt), Puyol, Piqué, Abidal, Adriano (i Bartra, m'agrada més que el banyolí Fontàs; és més adaptable a diverses posicions i més polit com a jugador);
Migcampistes: Busquets, Mascherano (també de defensa central), Xavi, Iniesta (també de davanter o de mitja punta, especialment a camp contrari), Thiago, Cesc i Keita, la línia més ben coberta de totes;
Davanters: Pedro, Messi, Villa, Afellay, Alexis i un altre fitxatge (encara que sigui del B o de més segon nivell, allò que se’n diu una “ganga”, que pot complir en determinats encontres, atenent les baixes que puguin haver-hi o per donar descans als titulars en partits no tan complicats); o Bojan, si al final no se’n va.

D’aquesta manera es tindria un planter de vint-i-dos jugadors, de prou nivell, per aguantar una temporada tan llarga i dura, amb tants partits de compromís, com té el Barça, un equip que aspira a guanyar totes les competicions en les quals participa. I a més, hi ha la Selecció espanyola, que compta sempre amb un mínim de sis-set jugadors del planter blaugrana.
Parlant de seleccions. Vaig seguir els partits de la “Rojilla”, a l’Europeu de futbol sub-21 del mes de juny disputat a Dinamarca que va guanyar merescudament la Selecció espanyola. Em van agradar els dos blaugranes titulars: el lateral dret Montoya (gran jugador, amb nervi, amb moviments, molt versàtil i amb una projecció enorme; no sé si triomfarà en el Barça, però sí que jugarà sempre en un club de Primera Divisió, si no hi ha lesió important pel mig) i el centrecampista Thiago (molta qualitat i imaginació, però amb defectes importants pel que fa a la continuïtat de rendiment i al xut de fora de l’àrea, malgrat el gol de la final contra Suïssa; recordem que no va ser un xut potent, sinó una vaselina molt ben templada amb el porter rival lleugerament avançat). També em van deixar molt bon gust de boca el porter De Gea, Javi Martínez, Ander i Mata. No són jugadors cars i alguns es podien haver fitxat. Crec que l’ex-atlètico De Gea i l’ex-sagarossista Ander no eren, ni són, excessivament cars, pel nivell futbolístic que tenen ara mateix i el futur que se'ls hi veu donada la seva joventut (20 i 21 anys, respectivament) i l'experiència que ja tenen a la Primera Divisió espanyola.

Un altre tema és el president del Barça Sandro Rosell. El Barça ha completat una gran temporada i diuen que ha fet el millor futbol de la seva història. Altres equips de l’entitat que dirigeix han aconseguit també títols molt importants. No vull criticar la seva gestió esportiva que, si ens hem d’atènyer als resultats obtinguts, ha estat magnífica. És referent als fitxatges: l’estiu anterior gairebé no va fer cap fitxatge. Només el d’en Mascherano, perquè en Villa ja l’havia fitxat el seu predecessor, en Joan Laporta. Enguany portem el mateix camí: és massa cagadubtes i massa ràcan. Està bé portar una bona gestió econòmica, però li costa massa fer bons fitxatges, especialment si són cars.

La monarquia marroquina, democràtica o no democràtica.

Des de l’arribada al poder de Mohamed VI el juliol del 1999, el Marroc s’ha convertit a poc a poc en una excepció en el panorama polític àrab i musulmà. El rei va començar per reformar el Codi de la Família, que era desfavorable per a les dones. La nova Mudawana (codi d’estatut personal) no és perfecta, però suposa sens dubte un procés important. Posteriorment, va crear una comissió per estudiar els casos de la repressió durant el regnat del seu pare. Un total de 29.000 informes van ser presentats i la major part de les víctimes van ser indemnitzades per l’Estat. Cap dels caps d’Estat àrab no ha fet una cosa semblant. El monarca també va presentar un programa de reconstrucció del país, que va heretar en un estat deplorable.

El rei és un home modern, convençut que el Marroc només podrà desenvolupar-se si es desempallega dels seus costums i imposa reformes socials i polítiques. Quan van començar les revoltes a Tunísia, les mirades van tornar cap al Marroc. El poble marroquí va expressar la seva solidaritat amb els tunisians; posteriorment, el passat 20 de febrer es van produir manifestacions a tot el país. Les reclamacions no posaven en dubte la monarquia, sinó que criticaven el Govern, acusat d’incompetència, i l’entorn del rei, el mercantilisme del qual és conegut i exaspera la població. El moviment del 20 de febrer s’ha convertit en un referent i ha mantingut la pressió perquè hi hagi reformes profundes i que els canvis es concretin.
El 9 de març el rei es va anticipar al descontentament i va pronunciar un discurs històric en el qual va anunciar una reforma de la Constitució, juntament amb altres projectes democratitzadors. El discurs del 17 de juny és encara més decisiu: l’estatus del cap del Govern s’equipara al dels països europeus, serà elegit per majoria en unes eleccions legislatives i serà responsable davant el Parlament. A partir d’ara, el Marroc tindrà dues llengües oficials: l’àrab i l’amazic (la llengua dels berbers)). El rei es reserva determinades prerrogatives com el títol de comanador dels Creients (els assumptes religiosos continuaran sent de la seva exclusiva incumbència), cap de l’Exèrcit, el nomenament d’ambaixadors, etc. De fet, es comporta com un president que dirigeix el país delegant una part no menyspreable del seu poder.

L’1 de juliol se celebrarà un referèndum perquè la població accepti o rebutgi la nova Constitució. En aquest moment, els debats polítics agiten el país. Alguns creuen que el rei no ha delegat prou poder i reclamen una “monarquia parlamentària”, és a dir, amb un monarca “que regna, però que no governa”. D’altres, al contrari, manifesten la seva satisfacció expressant el seu suport a la iniciativa real. L’índex de participació en el referèndum serà una dada important per conèixer l’elecció dels marroquins.
Els marroquins estan aprenent a viure junts. Seran demòcrates o no ho seran, depèn. Els partits polítics hauran de ser copartíceps d’aquests canvis replantejant-se la seva funció, ja que la joventut no confia en ells (en les eleccions del 2007 l’abstenció va ser molt elevada). Els islamistes estan més ben organitzats, però el seu discurs té un software caducat des de la primavera àrab. Però això no impedeix que siguin allà i participin en la vida política. El Marroc viu un moment apassionant de la seva història. Està a punt d’efectuar un canvi sense violència.
El rei no pretén esborrar-se. I fa bé. És un dirigent responsable i molt atent a com reacciona el seu poble. Sap quins són els mals que corroeixen el país: la corrupció (va posar en marxa una comissió per lluitar contra la corrupció, però és escassament eficaç), l’analfabetisme (el 40 % dels marroquins no saben llegir ni escriure), la independència de la justícia (així quedarà inscrita en la nova Constitució), l’atur juvenil, etc.

Mohamed VI no té gaires ganes de cedir el poder. Encara que professa gran amistat amb el rei Joan Carles I, no desitja seguir el seu exemple. Mohamed VI conserva el poder d’arbitratge i participa en la vida política del país, però no té necessitat de ser qui inaugura les guarderies i les autopistes i es mantindrà al marge. El rei és el garant de la unitat del país i de la seva integritat territorial. Però també ha reconegut oficialment la diversitat lingüística de la identitat marroquina. Segueix de prop el tema del Sàhara Occidental, i espera convèncer els algerians perquè estiguin a favor d’un pla de pau.
La monarquia marroquina és absoluta i els canvis que ha proposat el comitè nomenat pel rei rebaixen l’absolutisme, com s’ha explicat anteriorment. Tanmateix, la monarquia està disposada a no ser tan autoritària com fins ara, la qual cosa és un pas endavant. Però, malgrat el que diguin els seus partidaris, no es pretén convertir en una monarquia parlamentària de tall europeu. El resultat de les noves propostes constitucionals és que queda a mig camí i no inclou, malgrat el que sosté la versió oficial, tots els principis democràtics, i això és així no perquè es digui des d’Europa, sinó que és al mateix Marroc no s’ha posat de manifest. Les manifestacions en contra de la proposta constitucional són la prova que el pas que s’ha fet ha quedat curt.

El problema rau en el fet que el canvi proposat és atorgat, no aconseguit per la població marroquina, com a Tunísia i a Egipte. Es tracta d’una Constitució atorgada, que haurà de ser aprovada o no el proper 1 de juliol en referèndum, i no una Constitució debatuda i aprovada per una assemblea constituent, com s’ha previst a Tunísia i a Egipte i tal com marquen els cànons democràtics.
Les presses de Mohamed VI es deuen a les protestes que se succeeixen al món àrab. És allò que en temps d’Antoni Maura, a principis del segle XIX, es va anomenar la “revolució des de dalt”. La decisió que els partits polítics només tinguin deu dies per fer campanya a favor o en contra del nou text, que pot substituir el del 1996, no ha estat la millor manera d’afavorir el debat.

Onada de calor a la Península ibèrica.

Una onada de calor és un període perllongat de temps excessivament cal•lent, que també pot ser excessivament humit. El concepte depèn de la temperatura “normal” a la zona, així que una temperatura que en un clima càl•lid es considera normal pot considerar-se una onada de calor en una altra zona de clima temperat.
A Espanya, l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) defineix com a onada de calor un període d’almenys tres dies amb temperatures normalment elevades. Les onades de calor solen ocórrer durant els dies d’estiu. El terme canícula denota el fenomen general d’una onada de calor. Algunes regions de la Terra són més susceptibles al calor que altres, com, per exemple, els tipus de climes mediterranis amb un estiu sec que pot arribar a ser molt calorós alguns anys.

Les canícules severes poden ocasionar morts per hipotèrmia, coneguda com “cop de calor”. Adults ja grans, nens molt petits, malalts i obesos són la població de més alt risc per a les infermetats derivades de l’onada de calor.
Part de la mortalitat observada durant una onada de calor, es pot atribuir a l’”efecte colateral”, un concepte dissenyat per al desplaçament de la mortalitat de curt termini. S’ha observat que, després d’algunes onades de calor, hi ha un decreixement compensatori de la taxa de mortalitat durant les setmanes següents. Aquestes reduccions compensatòries suggereixen que la calor ja va matar a qui havia de morir “en el curt termini subjacent”.
Les onades de calor porten a pics alts en el consum d’electricitat degut a l’increment de l’ús de l’aire condicionat, cosa que pot generar talls en el subministrament d’electricitat. Si l’onada de calor es produeix durant un període sequera, amb la vegetació morta, pot contribuir als incendis forestals.

L’onada de calor que afecta des de fa uns dies d’aquest mes de juny a diverses regions d’Espanya es mantindrà a l’inici d’aquesta setmana. Les altes temperatures faran que un total de 35 províncies continuïn en alerta, sobretot a la part occidental país, segons informa l’Agència Estatal de Meteorologia. En concret, quinze províncies es troben en alerta roja, cosa que significa que la població ha de limitar determinades activitats per evitar els perills del sol.
Les temperatures màximes es donaran avui a Sevilla i a Còrdova, on els termòmetres podrien arribar a marcar els 40º, mentre que a Badajoz, Granada, Zamora, Salamanca i Ourense assoliran els 39º. Un total de 30 províncies, fonamentalment al sud i l’est peninsular, tenen previst superar els 35 graus aquest dilluns. A la ciutat de Madrid i el corredor d’Henares, el mercuri podrà arribar a marcar els 39 graus.

Davant l’onada de calor, Protecció Civil recomana que les persones s’estiguin en interiors, la major part de temps possible, en zones amb contacte amb l’aire condicionat i que limitin l’exposició al sol, a més de beure freqüentment líquids. També suggereix evitar fer exercicis físics a l’aire lliure durant les hores centrals del dia i ingerir menjars lleugers i regulars, rics en aigua i sals minerals, com ara fruites i hortalisses. El gran nombre d’hores solars a la Península farà que l’índex de radiació ultraviolada sigui molt elevat.

Les temperatures van continuar ahir pujant com a conseqüència de la massa d’aire calent que afecta gran part de la Península, on els protagonistes van ser un cel clar i una forta radiació solar. La calor va ser intensa ahir a l’oest peninsular, la zona centre, la vall de l’Ebre i el Cantàbric oriental. El resultat va ser un dels dies amb més sensació de calor aclaparadora.
La situació es mantindrà avui, mentre que a partir de dimarts s’iniciarà un descens notable al nord-oest i l’àrea Cantàbrica. Aquest descens serà més moderat a la resta del terç occidental i s’estendrà a la resta de la meitat nord i zona centre dimecres.

Catalunya, mentrestant, haurà de continuar combatent uns dies de calor intensa. La previsió és que les temperatures màximes oscil•lin avui entre els 25 i els 30 graus a les zones del litoral, mentre que al Prepirineu occidental, Lleida i comarques de l’Ebre se situaran entre els 33 i els 38 graus centígrads, segons informa al Servei Meteorològic de Catalunya.

Previsions per al dimarts, 30 de juny de 2011 pel MeteoCat:(http://www.meteo.cat/servmet/prediccio/ctermini/cat/index.html)

Estat del cel
Fins a migdia estarà serè, amb alguns intervals de núvols baixos als dos extrems del litoral. A partir de llavors creixeran nuvolades al Pirineu i al Prepirineu on quedarà entre mig i molt ennuvolat. A banda, arribaran núvols que deixaran el cel mig ennuvolat al terç oest. A la resta es mantindrà poc ennuvolat.
Precipitacions
Durant la tarda s'esperen ruixats i xàfecs d'intensitat entre feble i moderada al Pirineu i al Prepirineu, freqüentment acompanyats de tempesta i localment de calamarsa. Acumularan quantitats poc abundants de precipitació (entre 5 i 20 mm en 24 hores).
Temperatures
Similars o en lleu ascens. L'ambient serà encara més calorós arreu i xafogós al litoral. Les màximes es mouran entre 33 i 38 ºC a Ponent, a les terres de l'Ebre i al Prepirineu Occidental, entre 28 i 32 ºC al litoral i entre 30 i 35 ºC a la resta.
Visibilitat
Bona.
Vent
De matinada i al final del dia bufarà vent fluix i de direcció variable en general. Al centre de la jornada s'imposarà el vent de component sud arreu, entre fluix i moderat.
Estat de la mar
No el posem

Bildu vol fora del País Basc la Policia, la Guàrdia Civil i l'Exèrcit.

Bildu (reunir-se en euskera) és una coalició política amb una ideologia nacionalista basca i ubicada dins el denominat pol sobiranista i independentista, conformada pels partits Eusko Alkartasuna i Alternatiba, la plataforma ciutadana Herritarron Garaia i altres independents abertzales i d'esquerres. Els seus components han afirmat la seva voluntat de continuar el projecte de coalició més enllà de les eleccions de 2011. Va presentar candidatures als diversos processos electorals del maig de 2011: a les eleccions al Parlament de Navarra, les Juntes Generals d'Àlaba, de Guipúscoa i de Biscaia, i a les eleccions municipals a Euskadi, Navarra i Treviño (Castella i Lleó).

Després de les eleccions del 20 de maig de 2011 Bildu se situa com la primera força municipal del País Basc en nombre de regidors amb el 100 % dels vots escrutats, en aconseguir 953 edils, encara que en percentatge de vots és la segona, en assolir el 25 % dels sufragis, per darrere del PNB, que va obtenir el 29,9 % i 869 edils. Entre el País Basc i Navarra, Bildu obtindria 1.138 regidors, segons les dades del Ministeri de l’Interior.
A mesura que avançava l’escrutini es confirmava la força amb la qual Bildu havia entrat en els comicis bascos, però es van matisar les primeres impressions sorgides a peu d’urna. Amb més del 50 % escrutat a Guipúscoa, Bildu es convertiria en el primer partit del territori, amb 23 escons, deu més dels que sumaria el PNB, formació que actualment governa la Diputació. El seu triomf a les Juntes es trasllada a la capital guipuscoana. A Sant Sebastià, la coalició de l’esquerra tradicional governarà l’ajuntament de la ciutat en guanyar les eleccions en aquesta circumscripció.

El secretari general d’EA i portaveu de Bildu, Pello Urízar, va fer dissabte 25 de juny un altre pas en el “nou temps” que reclama la coalició abertzale i va posar sobre la taula, “sense radicalismes ni alarmismes”, la sortida de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l’exèrcit del País Basc.
Urízar, que també va dir que compartia la decisió de l’alcalde de Sant Sebastià, Juan Karlos Izaguirre, de retirar el retrat del Rei del saló de plens, va explicar que la proposta estava inclosa en el programa electoral. En concret, s’apostava per eliminar de la quota les partides destinades a la Casa Reial, a l’exèrcit i a les forces i cossos de seguretat de l’Estat.
Segons va sostenir, el País Basc, “és una de les zones on hi ha més presència policial i militar”, per la qual cosa, segons el seu parer, “relativitzant i disminuint”, ja que la majoria social basca “no se sent identificada ni per les forces i cossos de seguretat de l’Estat ni tampoc per l’exèrcit”.

Urízar es va expressar així en una aturada de l’assemblea nacional que Eusko Alkartasuna va celebrar ahir a Victòria. El portaveu de Bildu va aprofitar també per criticar que es busqui la crispació amb la retirada del retrat del Rei del saló de plens donostiarra, i va recordar que “en molts ajuntaments bascos mai no hi ha hagut cap foto del Rei”. No va voler precisar si s’estendrà a d’altres ajuntaments aquesta decisió que, va insistir, “comparteix” i “considera un fet normal i real”.

Tanmateix, el ministre de Foment, José Blanco, va assegurar ahir que “les lleis hi són per complir-les, i sens dubte el Govern d’Espanya obligarà que es compleixi la llei”. El ministre va assegurar a Coruña que, amb “cordialitat”, l’Executiu farà complir la legislació vigent, en al•lusió a l’article 85.2 del reial decret 2568/1986, de 28 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament d’Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals. Textualment, l’epígraf del precepte diu: "En un lloc preferent del saló de sessions hi haurà col•locada l’efígie de S.M. el Rei.”

Resultats finals de la investigació de les tombes reials del monestir de Santes Creus.

Avui s'han presentat els resultats finals de la investigació de les tombes reials del monestir de Santes Creus.
• L’estudi fet pel Museu d’Història de Catalunya dels sepulcres de Pere el Gran, Jaume II i Blanca d’Anjou, i Roger de Llúria ja es troba en la fase final;
• La investigació ha permès reconstruir els rostres del rei Pere el Gran i de la reina Blanca d’Anjou;
• Tant al cos de Pere el Gran com al de Blanca d’Anjou s’hi han trobat restes d’Apigenina, un producte procedent de la ginesta i utilitzat històricament per tenyir els cabells de ros;
• S’ha descobert que a Pere el Gran se li va afaitar el cap abans de ser enterrat i que Blanca d’Anjou tenia restes d’àcid carmínic a la galta, fet que indicaria l’aplicació de maquillatge.

Aquest matí s’han presentat en roda de premsa els resultats finals de la investigació i la restauració de les tombes reials del monestir de Santes Creus, promoguda pel Departament de Cultura sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya. Han participat en la roda de premsa el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; la coordinadora de la investigació, Marina Miquel, i el director general del Patrimoni Cultural, Joan Pluma.
La investigació, que es va iniciar el juliol de 2009, ha inclòs l’estudi antropològic i paleopatològic dels cossos, l’estudi dels rituals funeraris, l’estudi de l’aixovar funerari i l’estudi del procés constructiu de les tombes.
En la seva intervenció, el conseller Mascarell ha remarcat la necessitat que “un país pugui anar reconstruint el seu passat perquè això ajuda a configurar la pròpia identitat i la pròpia comprensió del seu procés com a país”.
Entre alguns dels nous resultats, destaca el fet que tant al cos del rei Pere el Gran com al de Blanca d’Anjou s’hi ha trobat restes d’Apigenina, un producte procedent de la ginesta i utilitzat històricament per tenyir els cabells de ros.
Quant al ritual funerari dels cossos, s’ha descobert que a Pere el Gran se li va afaitar el cap abans de ser enterrat i que Blanca d’Anjou tenia restes d’àcid carmínic a la galta, fet que indicaria l’aplicació de maquillatge per a l’exposició pública i l’embelliment del cadàver.
En l’estudi també s’han pogut analitzar les diverses teles que embolcallaven el cos de Pere el Gran i fer una recomposició del vestuari que devia dur el rei en el moment del seu enterrament.
Per últim, la investigació també ha permès reconstruir els rostres de Pere el Gran i Blanca d’Anjou a partir de les dades antropològiques dels cossos.
(Per a més dades de la investigació vegeu el dossier adjunt)

Els valors i les demandes dels "indignats".

He esperat a fer la segona reminiscència sobre els “indignats” passats uns dies, no immediatament després de les protestes d’entresetmana que van aixecar tanta polseguera. Ja es veia venir que no n’hi havia per tant i que els “indignats” comptaven amb el suport popular i els polítics no. I així ha estat. Malgrat la forta pressió d’aquests, dels seus partits i dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió) que els recolzen, la justícia i la raó estan del costat dels manifestants. I això havia de sortir a l’exterior d’una manera clara i contundent.

El diumenge passat, 19 de juny, els “indignats” es van manifestar a milers a Barcelona, Madrid i a moltes ciutats del país de manera pacífica i amb el suport d’una bona part de la societat. Els polítics, molt agressius verbalment durant la setmana, després dels actes violents del dimarts a l’entrada del Parlament, han hagut de fer marxa enrere i han mostrat, una vegada més, la seva ineptitud, el seus interessos particulars i partidistes i la seva cara dura.
Mai han volgut donar la cara davant les queixes i les demandes dels manifestants i s’han amagat darrere d’unes excuses inacceptables i que no porten enlloc. Es més, han preferit passar del tema i no parlar-ne, obviar-lo, com no fos per desprestigiar-lo, ningunejar-lo o criticar-lo. Ara les tornes se’ls hi han tornat en contra. Què faran? Res. No poden fer res enfront de les demandes dels “indignats” perquè no estan per la feina i no poden fer cas de les seves sol•licituds perquè van en contra dels seus interessos. Aniran donant llargues, tot esperant que la qüestió s’oblidi, els manifestants se’n cansin i tornin cap a casa.

Les agressions que va haver-hi al dematí abans de la discussió dels pressupostos al Parlament de Catalunya va ser definida per la majoria dels mitjans de comunicació del país com un atac a la democràcia. I es va voler comparar aquests fets amb el 23-F. Va, home, i un bé negre! Fer aquesta afirmació és d’una ignorància supina i demostra no conèixer la història recent de l’Estat espanyol.
El 23-F va ser un intent de cop d’Estat, organitzat des d’altes esferes de l’Exèrcit i de la societat civil, durant el qual es va mantenir segrestat el Congrés i el Govern de l’Estat durant una tarda i una nit i en el qual es va intentar capgirar la transició democràtica que s’estava portant a terme i convertir-la en una dictadura militar. No cal que digui que cap d’aquestes circumstàncies es va donar en les accions al Parc de la Ciutadella. Ni cop d’Estat, ni militars, ni armes de foc, ni presoners ni retens, ni tampoc dictadura militar. Si us plau, menys exageracions, una mica de seny.
Pels que coneixen la història del país saben que aquest tipus de descontentament popular fins a la meitat del segle passat acabaven en motins, aldarulls i violències, molt properes a l’anarquisme i a les idees anarquistes, amb demandes de canvis de govern i de règims polítics. Els atacs, les violències i els insults els rebien principalment les forces armades i l'Església, que eren els poders fàctics que recolzaven les classes dirigents del país. Tampoc ha esdevingut res d’això.

No va ser cap a atac a la democràcia com han assegurat molts titulars dels mitjans de comunicació. A veure com s’ho han de fer els manifestants per expressar les seves queixes i demandes si des del 15-M (data d’inici del moviment) els polítics no els han escoltat ni els hi han fet cas. Es pot dir que no han parlat d’ells fins que no es van fer les accions violentes de l’altre dia; i amb ells encara ni han parlat.
Tota violència en política i en la societat ha de ser rebutjada. Encara que ja se sap que qui empra més la violència és l’Estat tampoc s’ha d’acceptar aquesta amb cap excusa o motiu per més raó que hom pugui tenir. Va haver-hi actes violents? Sí, però res de l’altre món i sense gravetat física (més moral que res més); i aquests actes portats a terme per ben poca gent, una veritable minoria davant la magnitud de manifestants que va haver-hi. A veure, què va passar? Que a uns quants polítics se’ls va empènyer, pintar els cabells, insultar-los, no deixar-los passar, que van haver de ser custodiats pels mossos d’esquadra i la policia municipal, i van haver d’entrar al Parlament amb helicòpter? No va passar res greu, només aquestes ofenses; i és que aquests polítics tenen una pell molt fina, tancats en la seva torre d’ivori.

És el mínim que els pot passar davant les queixes dels ciutadans amb la seva mala gestió. Tenen molts privilegis, algun desavantatge han de tenir en contrapartida. Per dir alguna cosa: uns dies abans els “indignats” havien rebut les càrregues dels mossos d’esquadra enviats pel conseller Fèlix Puig i aquests sí que van picar i van fer mal. Si no et vols untar, no remenis oli, sempre s’ha dit.
Una de les excuses burdes, d’aquelles increïbles, que els polítics diuen dels “indignats” és que han d’explicar els valors i les demandes que fan d’una manera clara i precisa. Gairebé són paraules textuals del president de la Generalitat Artur Mas, celebrades per CiU i la majoria dels partits polítics catalans. Crec que deu ser l’únic que no s’ha assabentat de les demandes, perquè tothom les sap i les té ben clares, encara que no hagi llegit els diaris ni hagi escoltat massa les notícies. Torno a repetir-ho: deu ser l’únic que no deu saber-ho.

Allò que passa és que les demandes no agraden perquè es toca els seus interessos. Els “indignats” diuen no a les retallades dels serveis socials (bàsicament a les conselleries de Sanitat, Educació i Benestar Social). Ells sol•liciten retallades i control sobre les despeses públiques i dels dirigents polítics (sous, dietes, cotxes oficials, estudis extres i pagats). Diuen que és la “xocolata del lloro”, una expressió que s’ha emprat molt últimament. No és veritat: totes les despeses compten i s’han de retallar i no només les que afecten a la majoria de la societat, les anomenades socials.
Es demana als polítics transparència en la seva gestió i una major democràcia en la seva representació i no tanta influència de tres o quatre dirigents en la presa de decisions en el si dels partits polítics.

També sol•liciten un repartiment de les càrregues de les retallades amb els organismes que ells considerin culpables directes de la crisi. Es refereixen a la banca, la qual ha rebut ajudes de l’erari públic, o sigui, dels impostos de tots els ciutadans, per tal de superar-la. I acusen als polítics no sols d’haver-ho permès sinó també d’haver-ho aprovat.
Es queixen de la manca de treball per als joves de menys de 25 anys (gairebé la meitat) i acusen els governants de no fer res per solucionar-ho.

I demanen moltes coses més que la ciutadania sap, reconeix i els dóna la raó, mentre que els polítics i governants amaguen el cap sota l’ala perquè va totalment en contra dels seus interessos de classe. Ja va bé que els toquin allò que no sona (que és el que va passar realment) per veure si espavilen. S’ha de ser tontet per no entendre les demandes dels “indignats” i els valors que defensen.

El Tribunal Constitucional, una crisi institucional.

La dimissió d’alguns membres del Tribunal Constitucional ha tornat a posar en primer terme d’actualitat els membres que el composen, la seva renovació i el seu funcionament. Gairebé des de les seves resolucions sobre l’’Estatut de Catalunya, ara fa un any, havia quedat arraconat, però amb el problema latent de la seva poca independència enfront dels dos partits polítics espanyols majoritaris i les dificultats que presenten la renovació dels seus membres amb mandats ja caducats i un de vacant, en haver mort ja fa temps.
La Cambra Baixa hauria hagut de nomenar el novembre de 2010 quatre jutges del Tribunal Constitucional (TC) per substituir els tres que van presentar la dimissió el dilluns 13 de juny de 2011 –el vicepresident Eugeni Gay, Elisa Pérez Vera i Javier Delgado- i dotar la plaça de Roberto García Calvo, mort el 2008. Els dos primers van ser proposats pel PSOE i els altres dos pel PP. La renovació hagués pogut reforçar el sector governamental. El retard pot beneficiar el PP si guanya les pròximes eleccions generals.

La propera renovació del TC, una vegada realitzada la del Congrés, ha de tenir lloc el juny del 2013. Serà la que correspon al Govern i al Consell General del Poder Judicial. Cadascun d’ells ha de designar dos jutges. Seran substituïts el president actual, Pascual Sala, i els magistrats Ramon Rodríguez Arribas, Manuel Aragón i Pablo Pérez Tremps. Si el PP guanya les eleccions del 2012 podrà reforçar una majoria conservadora al TC i trencar l’equilibri actual d’empat a dos.
Després de la crisi recent, res no serà el mateix. El TC continuarà compost per onze magistrats, els mateixos que abans de la crisi de les dimissions rebutjades de tres d’ells, però aquest sotrac tindrà conseqüències en la tasca de la institució. EL TC no vol alentir la seva feina, però sí que es frenaran algunes de les sentències sobre els assumptes més conflictius.

El motiu principal per reelaborar plans i agenda rau no només en què no hi ha consens per resoldre els assumptes més difícils per àmplia majoria, sinó que a més els magistrats amb mandat caducat s’han cansat de rebre crítiques a tort i a dret. El seu propòsit és evitar que els continuïn qüestionant per tasques que ja no els correspon dur a terme, precisament perquè el seu període teòric de permanència en la institució ha expirat.
Ningú no vol cremar-se inútilment. L’experiència de la sentència sobre l’Estatut ha estat nefasta per al Constitucional. Va haver-hi relacions personals que van saltar pels aires i les d’alguns dels magistrats amb els partits que els van proposar van quedar fetes malbé. La història s’ha repetit ara, a una altra escala, amb el cas de l’acceptació de les llistes electorals de Bildu.
Al constitucional ningú no vol pagar més peatges. Entre els magistrats està molt estès el temor que el torni a caure un xàfec davant les sentències que es dictin al seu dia sobre la legalització o no de Sortu, o sobre l’avortament, el matrimoni homosexual, el compliment íntegre de penes per part dels terroristes, i que una cosa similar passarà davant les sentències que decideixin sobre els límits de l’acció popular o la condemna a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa, que de retruc pot deslliurar Garzón del seu judici sobre la repressió franquista. I ningú vol que el previsible xoc de trens entre els partits el torni a agafar sobre les vies.

Tot el procés del dilluns 13 de juny sobre la renúncia dels tres magistrats del TC i el rebuig a aquestes renúncies va ser planificat amb temps com el que ha estat, com una baldada, un fort cop d’atenció al Govern i el PP perquè abordin sense més dilació la renovació de la institució. El president del TC, Pascual Sala, sabia que rebria les cartes de dimissió, i els autors de les missives estaven segurs que la seva renúncia seria rebutjada. Sala els ho va comunicar a mitja tarda, després de redactar la seva resposta, que també estava pensada amb temps.

S’ha repetit més d’un cop i amb raó que l’Estat espanyol és un país desafortunat per coincidir, de vegades, en la seva història, una crisi política amb una crisi econòmica, de manera que la interrelació entre totes dues les agreuja i prolonga, dificultant la seva resolució fins a fer-la de vegades impossible.
Així va succeir en les albors de la Segona República, quan a la crisi política fruit d’un canvi de règim es va sobreposar la crisi econòmica mundial iniciada el dijous negre del 1929. I així ha tornat a passar en els últims anys, després d’esclatar la crisi econòmica, en fer-se evident una crisi política en la qual fallen els mecanismes de representació democràtica, popular i lliure en consolidar-se a la cúpula dels partits una classe política burocratitzada, que només es renova per cooptació i esgota el seu debat en la lluita per la conquesta i la preservació del poder per si mateix.

Però hi ha una cosa de nou en la situació actual, que la fa perillosa: els partits polítics han anat ocupant i fent-se amb les institucions, convertint-les en una pura rèplica de les forces parlamentàries, de manera que s’ha esvaït qualsevol vestigi de joc imparcial i independent, fins a ser normal distingir els seus membres per la procedència del seu nomenament, donant per descomptat que cada un d’ells es deu al partit que l’ha nomenat. Aquest és el cas del Tribunal Constitucional, que si bé ja havia protagonitzat algun episodi discutible, ha consolidat, en els darrers anys, una imatge en la qual no se sap si lamentar més la previsibilitat dels seus pronunciaments o la falta d’autoritat moral que això comporta.
El darrer episodi, protagonitzat per tres magistrats que han renunciat al seu càrrec per haver expirat el seu nomenament el novembre passat, posa de manifest una profunda crisi, que ha estat descrita per un d’ells –Eugeni Gay- amb paraules d’escàndol, en dir que “tenia la sensació de formar part d’’un tribunal segrestat”, és a dir, privat de la llibertat mínima per poder pronunciar-se.
El que significa que no es tracta d’una simple crisi política, sinó d’una crisi institucional o de sistema, que se suma a altres fets esdevinguts en el últims anys: l’erosió progressiva del consens mínim de la transició i la ruptura del pacte constitucional, posades de manifest amb la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Una crisi institucional que comporta que, a partir d’ara, la política espanyola no serà, encara que pugui semblar-ho, el resultat d’un debat institucional subjecte a regles, sinó de l’equilibri assolit per les forces en presència.

Aquest és el preu que es paga quan s’infringeix el pacte constitucional originari i es manipulen les institucions. Aquesta realitat queda lluny del que van ser, en el seu disseny originari, els tribunals institucionals, concebuts per controlar els parlaments i evitar que la seva legislació, impulsada per motius electorals, es convertís en una amenaça per a les llibertats. Per aquesta raó, és d’una gravetat extrema el dubte sobre la independència d’un Tribunal Constitucional enfront de la majoria parlamentària vigent.
És una constant que els seus contemporanis no se n’adonin dels petits o grans esdeveniments que després passen a constituir, per bé o per mal, una fita històrica. Potser està passant així en els dies que corren, quan a Espanya s’esdevenen fets greus que poden definir, en positiu o negatiu, la seva trajectòria immediata. Una situació difícil davant la qual el pitjor que pot fer-se és adoptar la posició de Don Tancredo, o sigui quedar-se parat i no fer res, deixant que el brau faci.

3. La meva operació de la vàlvula del cor.

Després de tot el seguiment que se m’havia fet, finalment el dimecres 13 d’abril el doctor Castro em va operar a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Aquest doctor era qui havia operat a Johann Cruiff de l’infart de miocardi que va tenir quan era entrenador del Barça a principis de la dècada dels noranta del segle passat. Amb el doctor havíem decidit que em posarien una vàlvula metàl•lica (i no biològica), perquè era allò que es feia amb les persones de la meva edat, que encara tenien molts anys de vida per endavant.
També em va comentar que em mirarien l’estat de la vena aòrtica i que si no estava prou bé també me la canviarien. La tenia molt gruixuda (durant molts anys havia expulsat del cor gairebé tres vegades més de sang que la gent corrent) i podria ser que les parets estiguessin dilatades. En obrir mirarien com estava i sobre la marxa decidirien allò que s’havia de fer. A més, la substitució podria anar prou bé ja que ara amb la vàlvula nova no tindria necessitat d’expulsar tanta sang i potser sí que amb una vena tan gruixuda tornaria a fer-ho.

Finalment em van canviar les dues coses: la vàlvula i la vena, per unes de metàl•liques que ja són per la resta de la vida. Vaig passar sis dies a la UCI de la clínica durant els quals em van fer tot tipus de proves de manera constant. No em van deixar ni una hora tranquil. Analítiques tres o més vegades al dia, radiografies, electrocardiogrames, ecocàrdios, i d’altres més habituals, però també tres o quatre al dia, com la pressió, la temperatura, la sang i la saturació d’oxigen. També em van connectar l’oxigen tots els jorns, tant de dia com de nit, amb dues màscares diferents, una d’elles realment molestosa.

El dimarts de Setmana Santa em van pujar a planta (a l’habitació 517), a punt de mirar al dia següent el segon “clàssic”, el de la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Allà van continuar les proves, però van anar minvant a mesura que passaven les jornades. Als dies següents ja vaig sortir a caminar als passadissos i fins i tot per l’entrada de la clínica, aprofitant que aquell cap de Setmana Santa no va haver-hi gaire gent ni trànsit per la clínica.
Uns líquids al pericardi del cor van retardar la meva sortida un parell de setmanes. El dimecres, 27 d’abril, el doctor Canales, que era el cardiòleg que em portava en pujar a planta, em va trobar caminant pel passadís i em va fer entrar a l’habitació. De seguida va veure que tenia una arítmia. Em va fer jaure al llit en estat absolut de repòs tot el dia. Van tornar a fer-me tot tipus d’anàlisis i, finalment, una ecocàrdio va demostrar que tenia uns líquids al pericardi del cor. No era una cosa greu, però calia solucionar-ho; i no com a resultat de l’operació, sinó un efecte, que passa molt rarament (com vaig saber després en un 10 % dels casos). A la nit ja estava recuperat i vaig poder seguir per televisió el tercer "clàssic", el del partit d'anada de les semifinals de la Champions al Bernabeu (0-2).

Vaig continuar la recuperació i el procés era lent. L'única manera d'eliminar els líquids era evaquant i em van receptar molts diurètics. Em passava el dia anant al lavabo, cap a tres litres diaris. En les quatre setmanes que vaig restar ingressat em vaig aprimar; vaig perdre uns dotze quilos de pes.
Finalment em van deixar sortir, 28 dies després, amb una sèrie de medicaments per prendre (fins a set) i unes recomanacions de vida estrictes a seguir, especialment durant les dues primeres setmanes. Em vaig instal•lar a l’Escala, a casa d’un dels meus germans, per tal que no hagués de fer cap esforç ni cap feina. La primera setmana va ser de quietud total, sense sortir per res de casa. A la segona setmana ja vaig sortir, una estoneta al dematí i una altra a la tarda, però al voltant d’una hora i mitja en total. Els darrers dies potser ja vaig arribar a les dues hores.
El dimarts, 24 de maig, vaig anar a la visita que ja tenia concertada a la clínica Sagrada Família amb el doctor que m’havia operat. La setmana abans m’havia fet una analítica a l’Escala. Em van trobar bé i em van rebaixar la medicació. Continuava tenint els líquids al pericardi del cor, però era un tema que s’acabaria arranjant, van dir. Era un procés llarg i difícil d’eliminar, però que ho acabaria superant. En tornar, em vaig quedar uns dies a Girona per tal de posar ordre a les meves coses i arranjar unes qüestions pendents.

El dissabte de la final de la Champions a Wembley entre el FC Barcelona i el Manchester United em vaig trobar cansat. A la nit em vaig seure al sofà per veure l'encontre per televisió. Estava realment abatut i sense esma per fer gaire res més. L'endemà, diumenge 29 de maig, em vaig llevar molt feble. Marejat, em vaig tornar a posar al llit. Al migdia em vaig tornar a llevar i vaig intentar menjar quelcom. Em vaig marejar i em vaig desmaiar. La família va cridar una ambulància que ràpidament em va portar a l’Hospital Josep Trueta de Girona, a urgències. Novament més proves. Vaig estar tota la tarda molt feble i marejat. Cap al tard vaig començar a trobar-me millor i em van portar, passades les deu de la nit, a l’hospital de dia que en diuen, on el pacient està més ben instal•lat i l’atenció és millor i més personalitzada
Després d’una hora llarga de romandre allí, el cardiòleg que m’atenia em va fer traslladar a la UCI de la unitat coronària per tal de tenir-me més a prop i controlat. Les proves van continuar. L’endemà al matí em van posar un drenatge per treure els líquids del pericardi del cor. En van extreure 450 cc. Vaig estar fins el dimecres, després de dinar, a la UCI i després em van traslladar a planta (a l’habitació 644). Durant tots aquests dies i els següents em van anar extraient líquids en tres preses diàries, cada vuit hores.

A planta van continuar les proves i les anàlisis, juntament amb l’extracció de líquids. El divendres la seva afluència va afluixar i el dissabte em van treure el drenatge. Tot feia pensar, i els comentaris dels metges anaven en aquesta direcció, que sortiria a principis de la setmana següent, concretament el dimecres, 8 de juny.
Haig de comentar que l’atenció que vaig rebre al Trueta va ser excepcional, tant pel que fa als metges que em van portar, com a les infermeres o la resta del personal sanitari del centre. Fins i tot, en alguns aspectes superiors a la clínica privada de Barcelona que havia estat. La veritat és que no m’ho esperava i em vaig endur una grata sorpresa. Només havia vingut de visita al Trueta i mai hi havia estat ingressat. Però els comentaris que se senten de les clíniques de la Seguretat Social són els que són; i no és veritat. Ara sé que els usuaris de les comarques gironines poden restar molt tranquils amb un hospital d’aquestes característiques, un dels vuit de referència de la sanitat pública de Catalunya (CatSalut).

El dimarts, 7 de maig, em vaig tornar a trobar feble i després d’unes anàlisis i les consegüents radiografies i ecocàrdios em van tornar a trobar líquids al pericardi del cor. L’endemà em van tornar a col•locar un altre drenatge i em van extreure 550 cc de líquid. Durant els dies següents, uns 300 cc diaris. El cor i la vàlvula sempre han funcionat correctament i, fins i tot, millor; el cor ha disminuït de grandària, però la recuperació es va retardant a causa d'aquest problema. I els metges no em deixaran sortir fins que no se solucioni.
Una setmana més de clínica, fins el dimecres, 15 de juny, que van decidir traslladar-me en ambulància a Barcelona, a la clínica Sagrada Família, amb el doctor que m’havia operat. Els metges dels dos centres estaven en contacte i estaven plenament d’acord amb la medicació i les mesures a prendre. Però hi ha un codi no escrit pel qual el procés de recuperació l’ha de seguir el metge que ha operat. Les solucions que em comentaven passaven per col.locar un nou drenatge, més gran, o tornar a operar per netejar bé tota la zona del pericardi del cor. Aquesta darrera solució ja com a darrer terme perquè era la més agressiva i perillosa, i més després de l’operació recent, en què les coses encara estaven molt tendres i consentides.

Després dels 17 dies al Trueta de Girona i dels 28 al Sagrada Família de Barcelona, portava dels darrers dos mesos 45 dies de clínica i només 18 fora, a casa. En començava a estar una mica fart. Però tot passava per solucionar-ho i estava disposat a allò que fos per tant de superar tant internament. A veure si el doctor Castro encertava en el remei i s’acabaven els problemes.

Eleccions municipals 22 maig: Ajuntaments, nova etapa.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments a tot Espanya, sorgits dels resultats que van donar les eleccions del 22 de maig passat. Mentre a Catalunya Convergència i Unió (CiU) va aconseguir imposar-se com la formació més votada, en el conjunt de l’Estat va ser el Partit Popular (PP) el que va obtenir més suport a les urnes. Els socialistes han retrocedit de manera substancial i el mapa local reflecteix de manera fidel una nova etapa, marcada per un desplaçament cap al centredreta.

Amb l’excepció dels consistoris de Barcelona i Girona –pendents de sengles recursos sobre els quals ha de resoldre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-, els nous alcaldes i regidors catalans han posat fil a l’agulla. La pèrdua de moltes majories absolutes han obligat a buscar acords entre sigles diferents en unes quantes localitats per assegurar la governabilitat, un procés complex on s’ha evidenciat que els criteris de les direccions nacionals i els dels militants a cada població no sempre són coincidents.
El discurs de la cúpula de CiU i d’Artur Mas en el sentit que la llista més votada és la que hauria de governar ha influït de manera notable en les negociacions de les últimes setmanes, sobretot a les ciutats més importants. Així, arran d’aquesta posició i malgrat les tensions i les polèmiques, els nacionalistes no han bloquejat l’accés a l’alcaldia dels vencedors a Badalona i a Tarragona, el popular García Albiol i el socialista Ballesteros, respectivament.

El cas de Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, ha provocat un debat acalorat, a causa del discurs radical sobre la immigració realitzat pel candidat popular, sempre amb el beneplàcit dels dirigents del partit. De la mateixa manera que cal recordar que el PP és una formació tan democràtica com les altres i que no és acceptable que sigui marginada de la vida catalana, també és obligat subratllar que alguns dels missatges de García Albiol en campanya no hi caben dins d’una gestió responsable de les institucions. A partir d’ara, el nou alcalde de Badalona haurà d’aterrar a la realitat amb sentit comú i haurà de ser jutjat per les seves decisions i no només per les seves intencions.
D’altra banda, l’avenç de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) als últims comicis ha descol•locat els edils dels partits majoritaris, en localitats tan diferents com Vic, l’Hospitalet i el Vendrell. S’imposa una profunda reflexió per evitar, amb més eficàcia i habilitat, que PxC creixi a partir de malestars reals a molts barris i pobles. Es aquesta una tasca urgent i delicada, que convida a revisar certes polítiques i certs discursos oficials.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) manté el seu poder a la ciutat de Lleida i a diverses localitats emblemàtiques de l’àrea metropolitana, una part del país on, en paral•lel, augmenten de manera rellevant els vots i els regidors del PP, cosa que reflecteix una transformació de les lleialtats partidistes nacionals. Així mateix, a la segona corona metropolitana, els nacionalistes assoleixen alcaldies que durant anys han estat en mans de l’esquerra. D’aquesta nova realitat local sorgeix un canvi de majories a les diputacions provincials, totes en mans de CiU per primera vegada, inclosa la de Barcelona, institució de la qual depenen molts serveis i organismes.
En resum, la federació nacionalista administra més poder municipal que mai havia tingut en els anys de Jordi Pujol, una circumstància coronada amb la conquesta de Barcelona i Girona, consistoris que es constituiran el pròxim 1 de juliol.

La crisi econòmica ha col•locat l’administració local davant unes dificultats financeres excepcionals. Davant d’anys de grans inversions i de l’adopció, una mica temerària, de molts serveis, els ajuntaments estan obligats a entrar en una nova cultura de gestió, que salvaguardi les prestacions bàsiques i redueixi les despeses supèrflues, tot buscant la màxima rendibilitat social. Els alcaldes encarregats de passar aquesta nova etapa hauran d’afinar en la gestió, a partir de la priorització de les necessitats més importants. La caiguda dels ingressos de les arques locals és espectacular i això exigeix tanta cautela com imaginació.
És moment també de repensar com fer més àgil i flexible l’administració més propera al ciutadà. El malbaratament d’anys passats ha de donar pas a una austeritat tangible que blindi les àrees més sensibles d’actuació (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, integració) i els atorgui el protagonisme principal. La col•laboració lleial i constant entre Govern central, Govern de la Generalitat i ajuntaments es converteix ara en un imperatiu indefugible i un motor essencial per evitar el col•lapse. La ciutadania no entendria cap altra actitud.

Mantenir la cohesió social apareix avui com el gran objectiu de totes les polítiques locals, tenint en compte les elevades xifres d’atur i els seus efectes derivats, especialment entre els joves, les dones i les persones grans. Conjurar i anticipar-se a qualsevol fractura en la convivència és l’únic que no admet discussió en aquests moments. La feina exercida per organitzacions socials ja no és suficient, ja que apareixen espais de precarietat i pobresa nous. Els consistoris que ahir es van estrenar han de vetllar amb especial atenció perquè els quadres de desarrelament, atur, falta de formació i desestructuració familiar no generin focus d’alarma col•lectius.

El desafiament a què s’enfronten els nous edils és de gran calat. Després d’una campanya electoral atapeïda de desqualificacions, demagògies, falsedats, soroll i un silenci clamorós sobre els problemes de tresoreria dels ajuntaments, és el moment de la veritat i de la claredat. Hi ha pocs recursos i aquests han de ser utilitzats amb una cura exquisida. Perquè aquesta nova etapa no derivi en una crisi més gran és imprescindible que els equips de govern i les oposicions busquin, a cada localitat, el consens en tot allò que afecta més directament el ciutadà. El panorama és tan greu que el tactisme, la frivolitat i l’avantatgisme són actituds que s’han d’evitar. Governar consisteix ara a arremangar-se de debò.

2. La meva operació de la vàlvula del cor.

Malgrat totes les amenaces que havia rebut del cor, i les seves repercussions, per part dels metges, em vaig trobar sempre bé i no vaig tenir problemes. El cos i el cor sempre van respondre a les meves exigències i vaig fer tot allò que vaig voler. Tanmateix, passats els cinquanta anys, no sé com, vaig tornar a la visita d’un cardiòleg. No és que no em trobés bé; crec que va ser perquè vaig decidir fer-me diverses revisions, entre elles les de la pròstata, el cor, la vista, les dents i alguna altra cosa.
El doctor, després de visitar-me, em va dir que l’operació de la vàlvula era propera i que havia de fer-ne un seguiment. Vaig anar a visites periòdiques de mig any, on cada dotze mesos em feien una ecografia del cor. Ara fa uns tres anys les visites es van convertir en trimestrals i les ecocàrdios en semestrals. L’amenaça de l’operació era cada vegada més propera i punxant. Segons el metge, l’operació seria inevitable tan bon punt passessin una d’aquestes dues circumstàncies: que el cor creixés molt, de manera ràpida, o que perdés força. A les ecocàrdios és allò que analitzaven. Em van receptar Enalapril i Sutril, per la pressió i la sang. En els darrers dos anys les ecocàrdios ja van ser cada tres mesos i el metge insistia en què tan bon punt jo notés algun canvi físic, com, per exemple, que em cansés més, que ho digués. Seria una símptoma de què m’haurien d’operar.

Finalment el 15 de març de 2011 el doctor que em porta el tema del cor a Girona em va dir que s’havia d’operar ràpidament, que les dues condicions per a què ho fessin s’havien complert: el cor havia crescut i havia perdut força (només en tenia un 52 %). Per allò que havien dit, amb menys del 60 %, calia operar. Aleshores em va preguntar pels meus hàbits alimentaris, ja que podia ser que el fort agreujament dels darrers tres mesos fos per motius tòxics. Quan li vaig respondre que menjava de tot i força, i li vaig explicar també allò que bevia (que el doctor va considerar excessiu),va dir-me que fes règim i bondat durant dues setmanes i que tornés per fer una nova revisió. Va considerar que podia ser una cosa tòxica i que, si era així, amb dues setmanes de règim el cor es recuperaria bastant. Però, que m’anés mentalitzant, que l’operació era molt propera.
Vaig fer el règim i quan vaig tornar al metge, el 30 de març, el cor havia recuperat una mica de força, però no suficient (un 54 % només). S’havia d’operar. A més, se m’havia de fer un catarisme per veure com tenia les artèries del cor. Me’l van fer, a la Clínica Girona, pocs dies després i tot estava correcte. En el catarisme t’introdueixen un tubet finet de plàstic per una vena del canell fins al cor per observar si n'hi ha alguna de taponada. Em van dir que sempre es fa davant aquest tipus d’operacions, ja que s’aprofitava que s’obria per netejar les vies obstruïdes. La prova no és llarga, però entre una cosa i una altra estàs tres hores a la clínica, especialment després de la prova en què has d'estar prop de dues hores en observació.

Els termes de l'operació es van posar ràpidament en marxa. Amb l’assegurança mèdica que tenia (Muface i DKV), la Seguretat Social (CatSalut) no m’entrava i les úniques clíniques que feien aquesta operació eren a Barcelona: la Teknon (el doctor Josa) i la Sagrada Família (el doctor Castro). El doctor Morales, el que em portava a Girona, em va preguntar qui volia; li vaig contestar que no els coneixia, que escollís ell. El doctor Morales em va comentar que tots dos eren molt bons i de màxima confiança.
Davant meu mateix, va concertar visita amb el doctor Josa, de la clínica Teknon. Al dia següent, a la tarda, hauria de concertar el dia i l’hora amb les seves secretàries. L’endemà al matí em van trucar de la secretaria del doctor Josa que no podia ser; que per DKV, sí, però per Muface, no.

A la tarda ens vam posar en contacte amb el doctor Castro. No va haver-hi problemes. Havia d’anar de visita el dilluns 4 d’abril, a les set de la tarda, al seu consultori a la clínica Sagrada Família de Barcelona. Així vaig fer-ho. Després de llegir l’informe del doctor Morales i d’analitzar-me (auscultació, electrocardiograma, ecocàrdio, observació del catarisme), va arribar a les mateixes conclusions: se m’havia d’operar i de manera bastant immediata. Vam acordar el divendres, 15 d’abril. Tanmateix, el dijous de la mateixa setmana em van telefonar de la clínica barcelonina que aquesta s’avançava dos dies i que havia d’ingressar un dia abans.

El dimarts, 12 d’abril, passat el migdia, vaig ingressar a la clínica Sagrada Família de Barcelona, a la zona alta de la ciutat, i el 13 em van operar, d’hora. Em van venir a buscar a les vuit del dematí a l’habitació i l’anestesista em va adormir de seguida en arribar al quiròfan. No vaig despertar-me fins a les onze de la nit. Sembla que l'operació va durar fins cap a quarts de tres del migdia, que és quan el doctor Castro va parlar amb la meva família de com havia anat tot plegat. No hi havia hagut problemes i l'operació s'havia portat a terme satisfactòriament.
Vaig romandre sis dies a la UVI, amb tota mena d’atencions i de cures. El dimarts, 18d’abril, em van pujar a planta. Havia hagut d’escoltar el primer “clàssic”, el de la 32a jornada de Lliga (1-1 al Bernabeu), a la UVI per ràdio, que m’havia portat el meu fill. Després m’esperava una llarga estada a la clínica, fins al 10 de maig, quatre setmanes enteres, 28 dies.

1. La meva operació de la vàlvula del cor.

Quan tenia cinc anys vaig tenir unes febres reumàtiques que em van afectar la vàlvula aòrtica del cor, que des d’aleshores no va funcionar bé. Sempre m’havien dit que, passats els 50 anys, m’haurien d’operar i me l’haurien de canviar. Quan vaig tenir allò em vaig passar un any al llit malalt i recuperant-me. S’ha de pensar que aleshores, amb els mitjans mèdics que hi havia, era una cosa molt greu. Una cosina germana meva, de dotze anys, havia tingut el mateix abans i es va morir, no va poder superar-ho. Sempre em van dir que jo m’havia salvat perquè era molt fort.
Després vaig anar a molts metges i especialistes durant tres o quatre anys. Vaig prendre penicil•lina per un tub, fins arribar a ser al•lèrgic a aquest medicament durant una temporada llarga. El meu cos n’havia quedat ben ple. Referent a aquest antibiòtic, el meu pare comentava que el metge de l’Escala d’aquella època, el doctor Isern, era reaci a emprar-la. Era un medicament nou (descobert pel doctor Alexander Fleming el 1928, però el seu ús no es va propagar fins a la dècada dels quaranta) i que contenia nombroses contraindicacions i efectes secundaris. Deia el meu pare que si m’haguessin receptat penicil•lina de seguida no hagués sigut tan greu.

Encara que sempre em vaig anar vigilant i cuidant, a partir dels deu anys aquesta atenció va baixar bastant fins a convertir-se en totalment inexistent. Això sí, davant qualsevol cosa que tenia o amb qualsevol anàlisi mèdica, de manera immediata em trobaven la insuficiència coronària. Tenia el cor molt gros i un buf important, provocat pel fet que la vàlvula aòrtica no segellava bé. Tanmateix, llevat d’això, no vaig tenir mai cap problema amb el cor. Sempre em va aguantar bé i he estat una persona bastant forta físicament a la vida, crec que per damunt de la mitjana.
De seguida, des de què vaig tenir la lesió cardíaca, els metges em van prohibir tota mena d’activitat física i d’esforç, fins i tot fer gimnàstica. No em podia cansar. Malgrat això, sempre he tingut moltes aptituds per a l’esport i els he practicat abundantment, especialment el futbol. Per descomptat que he fet esforços físics, tant en la vida com l’esport i en el treball, però sempre m’he controlat i m’he escoltat el meu cos, especialment el cor. Fins ara, no he tingut problemes. Ara, haig de reconèixer que, de tant en tant, he parat o he afluixat la marxa quan m'ha convingut o ho he trobat necessari.

De jove, malgrat la il•lusió que tenia i que era un dels millors de l’equip, quan arribava el moment de fer la fitxa, el metge me la negava i les autoritats esportives i el meu pare complien l’ordre mèdica de manera total. Me’n vaig endur molts disgustos amb aquest tema, jo i els meus companys que em trobaven imprescindible i em trobaven a faltar. Jo anava a veure’ls a jugar i em delia per poder-ho fer, especialment si no guanyaven. En el meu interior pensava que amb mi podien fer-ho; els meus companys pensaven el mateix o almenys això era allò que deien. Però, un cop havia acabat tot, em passava el disgust i la frustració i tornava a la normalitat.
Jugava sempre que podia, a l’hora del pati i en partits interns, a allò que fos, però principalment al futbol i al bàsquet. Aquest darrer esport no m’agradava gaire, però hi destacava perquè era ràpid i hàbil, amb un bon maneig de la pilota. Tanmateix, aviat vaig abandonar l’esport de la cistella. No era gaire bon tirador; si més no, per al nivell del meu joc.

No vaig poder competir oficialment fins als disset anys; això sí, amb fitxa falsa (d’un altre company) perquè no hi havia cap metge que me la fes. El meu pare em perseguia, m’amenaçava de venir al camp de futbol i fer-me plegar, i parlava amb els entrenadors per tal que no em deixessin jugar. Però, com que era més bo que els altres, els meus companys volien que jugués i l’entrenador també. Van arribar a l’acord que jugaria una part, la segona. Durant dos anys vaig fer-ho així. Normalment allò que passava era que l’equip tractava d’aguantar la primera part amb empat o derrota mínima per remuntar a la segona quan jo sortís. No sempre va sortir bé, però Déu n’hi do. Tanmateix, allò que es pot dir és que estant jo damunt el terreny de joc el resultat no va empitjorar mai.
El segon any de jugar amb els grans finalment un metge que em coneixia i que li agradava el futbol, el doctor Irurita, em va fer la fitxa federativa. A partir d’aleshores sempre vaig tenir-ne i vaig passar a jugar tots els minuts de l’encontre. Vaig jugar oficialment fins als trenta anys, vaig ser titular sempre i, llevat dels pocs partits que em vaig lesionar, no em van substituir mai i vaig disputar els noranta minuts del matx. Era una peça bàsica en l’equip i marcava molts gols; a més, jugava per als companys i feia jugada. Per la posició que ocupava, davanter centre, haig de reconèixer que em prenia els meus moments de descans. Recordo que, quan el joc parava per qualsevol circumstància (lesió d’algú, discussions, etc.), no anava mai al lloc on es concentraven tots i romania en el meu per tal de continuar en el joc sense haver de cansar-me i córrer més del compte.

Quan tenia uns vint anys, en una anàlisi per altres motius, els metges em van dir que tenia el cor molt gros i que sort que tenia una caixa toràcica tan gran, degut a la pràctica de l’esport. Quina paradoxa! L’esport m’havia salvat de no tenir el cor oprimit, cosa que m’hagués portat molts problemes de salut. Tanmateix, els doctors em van continuar prohibint tota mena d’esports i d’esforços físics. Sort en tenia d’aquell metge que em feia la fitxa federativa i ja vaig poder practicar el meu esport preferit sense cap mena de problemes.

Quan vaig plegar de jugar a futbol de manera oficial als trenta anys, vaig continuar sempre que vaig poder alternant-lo amb altres esports, com el tennis i el ping-pong, que tampoc m’agradaven gaire. Cap als trenta-cinc anys, a la meva població nativa es va edificar un pavelló d’esports cobert, on ben aviat van organitzar-s’hi tornejos de futbol-sala. Vaig participar-hi i el meu equip va guanyar diversos campionats (tres; i dues vegades sotscampió, ambdues empatat amb el campió). Jo era un dels jugadors més destacats i un dels màxims golejadors, malgrat que no jugava gaires minuts, perquè ja era gran, feia anys que no competia i els rivals eren joves i en actiu (els que em marcaven de l'equip de l'Escala, ja fos de l'A o del B, i dels pobles dels voltants).
El joc era massa intens per a mi i preferia sortir al cap de deu minuts d’haver començat cada part, una vegada havia passat la desesperació inicial i començava a haver-hi més relaxació i menys concentració. Aleshores era el meu moment i m'aprofitava de les seves errades i dels seus descuit de marcatge.

Quan estava a punt de fer trenta-nou anys vaig disputar el meu darrer campionat de futbol-sala. Aquell mateix any em van operar d’hèrnia discal.
Vaig continuar fent els meus esforços físics, tant en la feina, com en la vida, com quan feia la pràctica d’algun esport, ara ja totalment de distracció. Sempre m’he trobat bé i no he tingut problemes amb el cor. Ara, això, sí, sempre he estat amatent al seu funcionament i me l’he escoltat. Tanmateix, no he pres cap medicament (des de què era nen) ni he seguit cap ritme de visites mèdiques. És més, des de l’adolescència, que no he tornat als especialistes del cor. Ja sé que és una barbaritat i un contrasentit; però així m’ha anat i he arribat als cinquanta-vuit anys en bon estat. Però, ara sí que m’han de canviar la vàlvula tal com els metges m'havien dit sempre, passada la cinquantena. Ara, amb 58 anys complerts, la vàlvula havia dit prou.

La concentració dels “indignats” a les places de les ciutats de tot l’Estat espanyol i de Catalunya

La concentració dels “indignats” a les places de les ciutats i dels pobles de tot l’Estat espanyol i de Catalunya està tenint un bon suport social, encara que no institucional ni polític, es va estenent molt ràpidament. Alguns l’han anomenat la revolta dels pobles de la riba nord del Mediterrani, per tal d’establir una relació amb la primavera dels pobles musulmans del nord d’Àfrica, o allò que entendríem com la riba sud del Mediterrani.

És cert que ambdós moviments no tenen els mateixos objectius, però el fons del descontentament que hi ha és comparable. Tal volta en la revolta dels “indignats” no hi ha una defensa de la democràcia com pot haver-hi en els països musulmans, però sí que hi ha un descontentament contra els polítics i la manera de fer la política que no troba la solució als seus problemes i que es mouen en la irresponsabilitat més inversemblant. No donen solució als problemes dels “indignats”, ni els volen trobar i ni els cerquen. Viuen en la més completa indiferència envers ells i no fan absolutament res.
Per la seva banda, la gent del carrer ajuda als “indignats”, els presta la seva col•laboració, els porten menjar i els donen diners perquè continuïn amb les seves protestes i reivindicacions. I què fan els politics i les institucions? Doncs ignorar-ho tot i intentar que aquestes concentracions desapareguin, ja sigui per mitjans violents o coercitius, amb qualsevol excusa. Si el 40 % dels joves de menys de 25 anys no tenen feina és un problema greu, que algú ha de resoldre. Aquesta és un de les nombroses demandes que fan els manifestants.

Ja se sap que segurament no se solucioni res i les protestes i concentracions s’acabaran sense haver donat cap solució. Però està bé aquesta protesta contra els polítics i les institucions, principals responsables del problema en no haver-lo sabut gestionar. I ells fan com si no passés res, no se n’assabenten. Només els importen els seus partits, els seus càrrecs, els seus sous i les seves àrees d’influència. I és per això que també protesten els “indignats”. Els polítics estan cada vegada més allunyats del poble i no atenen les seves necessitats i les seves reivindicacions, primera cosa amb la qual han de complir les persones que viuen de la política. Per això existeix la democràcia: per escoltar el poble i les seves demandes. Per això cobren i són elegits, per estar prop d’ells.

Esperem que no acabi passant res. Però, si ocorre quelcom, s’ho hauran ben merescut. Per ineptes i per no ser sensibles a les peticions de la societat que representen.
Potser s’haurà de canviar de polítics i de la manera de fer política per tal de fer-la més propera a la ciutadania. Aquesta és també una altra de les demandes dels “indignats”. Polítics, escolteu-los o haureu de marxar.

4. Els quatre "clàssics". Mourinho: "No entiendo. Por què? Por què Por què? ..."

Hi ha persones que no entenen res o que els costa d’entendre les coses. Hi busquen excuses tan pelegrines i a vegades inversemblants a les seves queixes i frustracions que fan encara que entenguin menys tot allò que està passant. El Barça jugant i imposant el seu estil de joc a la final de la Champions League a Wembley contra el Manchester United va resoldre molts dels interrogants que tenia l’entrenador portuguès del Reial Madrid. L’entrenador escocès dels Red Revils va entendre millor allò que havia passat i va acceptar sense excuses la superioritat del joc dels blaugrana del qual va confessar que no s’havia sentit mai tan inferior a un equip de futbol. No va buscar favoritismes arbitrals, ni eis de la UEFA, ni acusacions de dopatge, sinó que va acceptar la superioritat de jugadors com Xavi, Iniesta i Messi que van deixar sense pilota al seu equip, que no va poder fer per evitar una derrota clar i contundent.

Faria bé el portuguès de copiar i d’aprendre del seu col•lega escocès i no cercar excuses burdes a la superioritat de l’equip culer. És cert que el Reial Madrid té un gran equip i segurament que, després del Barça i amb el ManU, és un dels tres millors equips d’Europa i amb tota probabilitat del món. El Reial Madrid ha reunit una constel•lació de jugadors boníssims i molt importants i han format un gran equip. Però, el Barça encara està per damunt. Si entre ambdós clubs intentessin fer un equip titular es podria comprovar fàcilment: Casillas, Sergio Ramos, Puyol, Piqué, Marcelo, Busquets, Xavi, Iniesta, Cristiano, Villa, Messi. Set blaugranes per quatre madridistes.
Tanmateix, és cert que aquesta temporada el Madrid ha tingut una plantilla més llarga i potent que el Barça, i això s’ha notat en el darrer tram de la temporada. Sembla que el Barça farà els possibles per corregir aquest problema amb la incorporació de tres o quatre jugadors de bon nivell per tal de compensar adequadament la plantilla.

La superioritat del Barça en la temporada que acaba de finalitzar es va fer palesa fins al mes de març, quan van venir els quatre clàssics seguits. En el de la Lliga, importantíssim per a les aspiracions madridistes no es va tallar la gespa (30 cm d’alçada) i no es va regar el camp per impedir el joc blaugrana i que fessin circular la pilota de manera ràpida; va emprar la violència, ben segur seguint les directrius del seu entrenador, per tal de frenar els jugadors blaugranes, cosa que va acabar provocant l’expulsió d’algun jugador blanc; la premsa de la capital va crispar la situació contra els àrbitres de tal manera que aquests no van tenir una bona actuació i no van sancionar accions punibles contra els jugadors madridistes ni les seves queixes desaforades i constants. El Barça, amb aquesta pressió afegida, va aguantar bé i va demostrar més esportivitat que no pas el Madrid. Això ja per no entrar en el tema de les denúncies per impedir que alguns jugadors culers no poguessin la final i guanyar la quarta Champions en els darrers vint anys.
Ara Florentino vol acabar amb l’hegemonia del Barça i s’ha encomanat a l’entrenador portuguès per aconseguir-ho. Enguany encara realitzarà més fitxatges estel•lars. La distància entre els dos grans del futbol espanyol es va reduint, però encara hi és. Especialment per la manera de fer les coses: esportivitat, pedrera, conjunt, valors, estil de joc, entrenador, president i directiva. Haurien de canviar moltes coses per acabar amb la superioritat blaugrana.

I l‘entrenador portuguès que no digui que no entén res i no cal que es qüestioni tants per què. La resposta a aquests interrogants resta contestada amb tot allò que s’ha dit anteriorment. Segurament que Mourinho tampoc serà l’entrenador adequat per introduir la filosofia que necessita el Reial Madrid. Perquè ell allò que defensa és el seu equip, el CF Mourinho, i els seus interessos; no els del Reial Madrid. El portuguès sembla un personatge del còmic, del guinyol. Crec que ja s’ha convertit en un d’ells i sempre va repetint la mateixa cançó: la del complex d’inferioritat envers el FC Barcelona. Ell, amb les seves declaracions i les seves tàctiques, enganys i artimanyes malmet el prestigi d’un club senyor més important que no pas ell i que perdurarà malgrat seu.
L’altre gran culpable es el president Florentino Pérez, capaç de qualsevol cosa, de qualsevol mesquinesa, per tal que el seu equip guanyi; però incapaç d’imposar una manera de fer, uns plantejaments, una esportivitat i un rumb modern i adequat a allò que necessita un club gran com el Reial Madrid. No hi entén de futbol, només entén de finances i de màrqueting. Ell mai s'equivoca, almenys s'ho pensa. I té tota una córrua de sicaris que li riuen totes les gràcies, li exalten els pocs encerts i amaguen totes les errades, que en fa moltes. Té els mitjans de comunicació de la capital dominats i són la caixa de ressonància d'uns suposats èxits que no existeixen. Però ell content. No se'n sortirà pas, tornarà a fracassar. Allò que no sé és si acabarà sortint per cames, tal com va fer l'altra vegada en veure el seu fracàs.