2. El Reial Madrid i el Barça es tornaran a enfrontar a finals de gener en els quarts de final de la Copa del Borbó.

(Continua del post anterior)
Tanmateix, el Madrid és un equip més perillós que altres temporades i ara sí que pot competir directament amb l’equip blaugrana pels títols en joc. Mou, en el segon any com entrenador blanc, ha consolidat el conjunt i li ha donat prou força com per guanyar de manera clara tots els rivals que se li posin per davant. L’únic que se li resisteix és el Barça de Guardiola. Només la mala sort d’haver-se trobat amb el millor Barça de la Història el pot privar d’adjudicar-se el títols pels quals competeixen: la Lliga, la Champions i la Copa del Rei.
A la temporada passada el Barça va superar el Madrid en dues de les grans competicions: la Lliga nacional i la Champions europea. Però el Madrid es va fer amb el trofeu menor, la Copa del Borbó, guanyant la final a partit únic, a València, en un encontre tremendament disputat i igualat, no exempt d’una criticable actuació arbitral i d’un joc molt agressiu, proper a la violència i a l’antiesportivitat per part de l’equip madridista.

Enguany aquesta igualtat persisteix i s’ha fet més evident. La millora del Reial Madrid ha estat notable i després de tres anys d’una notòria superioritat blaugrana sembla que les coses han tornat a un equilibri. De totes maneres, al meu entendre, el club blaugrana continua sent superior al madridista per la sèrie de motius exposats en el post anterior, i més en una eliminatòria a doble partit. A partit únic la sorpresa és més factible, mentre que sembla complicat que els blancs puguin superar els blaugrana en dos encontres seguits.
A més dels discutibles plantejaments tàctics de Mou en aquests encontres de màxima rivalitat i tensió, en els quals deixa palès el seu complex d’inferioritat i la mena de mania persecutòria que li entra quan s’enfronta als culers, hi ha la política de reforços que ha portat a terme aquesta temporada l’equip blanc per tal de formar un conjunt capaç de superar als blaugrana.

En comptes d’incorporar nous jugadors que milloressin la qualitat individual del conjunt madridista, allò que Mou ha fet ha estat fitxar jugadors de segona línia, bons jugadors de conjunt, però que no han millorat la qualitat individual de l’equip titular.
Fixem-nos que dels cinc nous fitxatges realitzats per a la present campanya, de moment cap és titular indiscutible i només Coentrao figura normalment en l’equip de sortida del conjunt blanc, això sí, moltes vegades posat amb calçador, ja sigui com a lateral dret o com a doble pivot, i no com a lateral esquerre, el seu lloc habitual i pel qual va ser fitxat, reservat ara per ara al brasiler Marcelo.
Sembla com si Mourinho es veiés obligat a encabir-lo en l’onze titular per justificar el seu fitxatge, molt car i per damunt segurament del preu que es mereixia. A més, el fet de tenir la mateixa nacionalitat que el seu tècnic i tenir el mateix representant futbolístic tampoc ajuda a clarificar el tema.

Un altre fitxatge realitzat “a bombo i platillo”, el turco-alemany Sahin, tampoc no ha pogut demostrar fins ara massa res, sis mesos després del seu fitxatge. Les lesions contínues que ha tingut l’han deixat sense jugar gairebé durant un any, ja que s’ha de dir que va arribar d’Alemanya lesionat, recuperant-se d’una operació al genoll que se li havia practicat a començaments del 2011.
El també turco-alemany Altintop va ser fitxat per cobrir una de les places de reserva i per ocupar la possible posició de lateral dret quan fes falta. La seva integració a l’equip titular no ha estat considerada mai com a necessària i sempre se l’ha considerat com un reforç per millorar amb les substitucions i les possibles baixes que pogués haver-hi.

El quart fitxatge, el jove francès d’origen magrebí Varane, ha estat més que res una integració de cara al futur. El seu fitxatge va ser una sorpresa, ja que era un jugador desconegut. Malgrat la seva joventut (18 anys), ha mostrat unes bones condicions com a defensa central en els pocs partits i poc compromesos que ha disputat fins ara.
Tanmateix, s’ha de dir que davant la llarga absència per lesió del veterà central portuguès Carvalho, el jugador que Mou ha escollit per acompanyar Pepe en l’eix de la defensa blanca ha estat l’andalús Sergio Ramos. Aleshores la seva posició de lateral dret ha estat ocupada per Arbeloa, que quan s’ha lesionat ha representat un problema per al conjunt madridista ja que Mou ha continuat amb Sergio Ramos com a central i ha improvisat en el lateral dret col·locant-hi un esquerrà tan tancat com el seu compatriota Coentrao.

La cinquena incorporació, el canterà Callejón, procedent del RCD Espanyol, ha estat una sorpresa. De ser un jugador que semblava que no comptaria per a res i que se l’havia fitxat per ser moneda de canvi per altres jugadors més interessants, ha fet molts mèrits amb els gols aconseguits mercès a la seva rapidesa i comença a treure el cap sovint en l’equip titular, ocupant les posicions en principi reservades als més carismàtics i consolidats Özil i Kaká.
Tanmateix, el fet que Callejón es faci amb un lloc en l’equip titular del Madrid no ajuda massa en la tasca de millorar el conjunt blanc. Crec que, fins i tot, és una cosa positiva per al seu rival.

La política de fitxatges de Mou del passat estiu m’ha fet pensar en la política de fitxatges del FC Barcelona als anys seixanta i principi dels setanta, quan l’equip blaugrana va estar catorze anys seguits sense guanyar la Lliga. Els jugadors que aleshores integrava el club culer eren promeses, massa joves o desconeguts, sense l’experiència internacional necessària per fer un equip campió.
Recordo noms de jugadors que van venir cars, que la premsa catalana va vendre com boníssims i que van estar pocs anys en el club blaugrana, amb un rendiment mediocre i irregular, i allò que és més important: aportant pocs títols al palmarès de la institució. Així esmentem Pesudo, Foncho, Zaballa, Zaldúa, Vicente, Camps, Silveira, Cubilla, Seminario, Re, Silva, Serafín, Muller, Endériz, Mendonça, Jiménez, Oliveros, Pellicer, Zabalza, Fernández, Castro, Palau, Bustillo, Ramoní, Dueñas, Romero, Pérez, Juanito, Barrios i tants d'altres, que van passar sense pena ni glòria pel club blaugrana en aquests catorze anys tan tristos i mustis amb títols. L'encert en fitxatges com els de Gallego, Reina, Juan Carlos, Marcial, Costas, Asensi o Migueli no ha d'impedir que es puguin veure les coses amb claredat.

Mentre, durant aquests mateixos anys, el Reial Madrid formalitzava només un o dos fitxatges per temporada, això sí, jugadors consagrats, consolidats, amb experiència internacional, que sí que milloraven el nivell tècnic i individual de la plantilla i de l’equip titular blanc.
Així recordo els fitxatges de Kopa, Puskas, Didí, Del Sol, Amancio, Araquistáin, Zoco, Miera, Betancort, Calpe, Veloso, Fleitas, que juntament amb la incorporació de canterans de gran nivell i rendiment, com Pirri, Velázquez, Grosso, Sanchís, De Felipe, Serena, Benito, García Remón, Grande, José Luís, Jonquera i d’altres, van fer un Madrid campió, davant del qual un Barça inferior no podia fer-hi gaire res.

Ara sembla que les tornes hagin canviat i sigui l’equip blanc qui segueixi l’estel blaugrana de fa quaranta i cinquanta anys enrera de fitxar jugadors de segon nivell, mentre que és el club culer qui realitza pocs fitxatges, un o dos per temporada, però de reconeguda solvència i de gran prestigi, com els d’enguany: el català de l’Arsenal Cesc Fàbregas i el xilè Alexis Sánchez, elegit pel diari esportiu italià La Gazzetta dello Sport millor jugador del Calcio la temporada passada. D'aquesta manera sí que es millora la qualitat individual de l’equip i se'l fa millor cada any.

1. El Reial Madrid i el Barça es tornaran a enfrontar a finals de gener en els quarts de final de la Copa del Borbó.

D’aquí un mes, si les coses transcorren amb normalitat, es podrà assistir a una nova eliminatòria entre els dos grans del futbol espanyol i tornar a discutir quin equip és el millor i segurament també quin és el millor del món actualment. El duel entre els dos grans es presenta igualat i, com gairebé sempre, ple d'incertidumbres. El FC Barcelona te una sèrie de punts a favor i el Reial Madrid d'altres.
La manera de jugar d'ambdós equips resta per decidir. Sembla que els blaugrana ho tenen mes clar que no pas els blancs. Poden tenir el dubte de jugar amb una defensa de tres o de quatre; i amb tres davanters en punta o amb set centrecampistes, dels quals sis tindrien llibertat per arribar a davant. Tanmateix, el seu estil de joc, tant amb un esquema com en l'altre, no diferirà gaire i es basarà, com sempre, en la possessió de l’esfèrica, el famós tiqui-taca dels petits i la recuperació i la pressió a davant.

La manera de plantejar l'encontre l'equip de la capital presenta més dubtes. I més desprès del partit de la primera volta de la Lliga en el qual el Barca es va imposar clarament al Madrid (1-3) en el mateix Bernabeu. El plantejament de Mou pot anar des de continuar amb la tàctica dels darrers encontres, amb quatre defenses, el doble pivot, un mitja punta amb una clara vocació ofensiva i tres davanters; o jugar amb un trivot i treure el mitja punta per tal d’anul·lar la superioritat culer al mig del camp. I una altra variant pot ser tornar a jugar una altra vegada amb una gran agressivitat, molt propera a la violència.
Mou tindrà els seus dubtes, ja que els dos sistemes li han fallat prou davant els blaugrana, però el trivot i l’agressivitat li han donat l’únic èxit que ha tingut en la final de la Copa del Rei disputada a València la temporada passada. En cas de fer-ho, deixaria ben palès el complex d'inferioritat dels merengues davant els culers que enfrontarien l'encontre com un equip petit, a la contra, i mai en igualtat de condicions, sabedors de la seva inferioritat.

L’únic dubte rauria en el fet d'on muntarien la pressió els jugadors de l'equip blanc. De totes maneres, en cas de fer una pressió avançada duraria poc ja que la tàctica del trivot la faria endarrerir a mesura que els blaugrana augmentessin el tant per cent de la possessió de la pilota i del control del joc.
D'aquesta manera el Madrid quedaria a expenses del Barca i del seu encert davant la porteria blanca i de la bona actuació de la defensa merengona i l'encert de l’indiscutible Casillas, en tantes ocasions salvador de les aspiracions madridistes.

Un altre factor decisiu serà l’actuació de l’àrbitre i la seva permissivitat davant les actuacions al límit del reglament dels jugadors blancs. Amb tanta possessió blaugrana sembla inevitable alguna entrada intempestiva dels jugadors blancs, mereixedora de targeta groga o, fins i tot, de la targeta vermella, amb la possible expulsió directa dels seus jugadors mes impulsius (Pepe, Sergio Ramos i Marcelo).
O sigui, el Reial Madrid necessitaria de la comprensió i la cooperació del jutge de l'encontre i una actuació arbitral d'acord als seus interessos per sortir-se’n amb la seva.

També es probable que el Madrid, en el partit d'anada al Bernabeu, torni a les practiques antiesportives i especuladores contràries al futbol espectacle, deixant la gespa més alta del que sol ser habitual, no regant el camp com se sol fer o no tenint-lo cuidat i arranjat com en la resta d’encontres davant rivals teòricament o netament inferiors.
Així el Madrid pot plantejar el matx amb aquestes practiques antiesportives i la tàctica d’un d'equip petit i amb sentit d'inferioritat davant un conjunt al qual considera superior i davant el qual no s'atreveix a enfrontar-s'hi amb igualtat de condicions.

A més, és de suposar que Mourinho, alguns dels seus col·laboradors i els jugadors més fidels al seu estil predisposaran amb les seves declaracions l'ambient del partit, l’actuació de l’àrbitre i l’opinió dels mitjans de comunicació. Crec que tornarem a assistir a tota la sèrie de males arts "mouirístiques"' que coneixem de la temporada passada i que ja no poden sorprendre ningú.
Allò que sembla estrany es que els aficionats madridistes i alguns mitjans de comunicació de la capital combreguin amb aquestes immenses rodes de molí. Tornarem a assistir a un espectacle semblant als de la campanya passada i encara haurem de llegir o escoltar que els jugadors culers han estat els culpables amb les seves provocacions. Com hi ha món! I encara s'ho creuen!

A doble partit sembla que el Barca pot passar l’eliminatòria. Només la mala sort en un dels dos encontres, principalment en el primer del Bernabeu, pot fer desviar aquest pronòstic. Tanmateix, es presenta com una cosa bastant inversemblant per diversos motius.
Un és l’excel·lent trajectòria de resultats del Barca de Guardiola al Bernabeu en les darreres quatre temporades, on no ha perdut mai. L'altre és el joc dels blaugrana i la seva fiabilitat. Tal com diu Guardiola, aquests jugadors no solen fallar mai en els grans compromisos. Un altre és l'alt percentatge de possessió de la pilota que sempre atresoren els jugadors blaugrana, proper al 80 %, que fa gairebé impossible que el rival es pugui fer amb el partit. I un quart motiu és que el Barca ja comença a tenir la moral guanyada als jugadors blancs, que han deixat ben palesa la seva inferioritat en diverses postures dels seus jugadors, ben visibles en el darrer clàssic del passat 10 de desembre. A més, tant els jugadors com l'entrenador blancs no han trobat encara l’antídot al joc blaugrana i solen acabar els encontres rendits i impotents davant la superioritat culer.

(Continua en el post següent)

El Barça pren el Bernabeu (Lliga 2011-12).

El FC Barcelona s’ha tornat a imposar al Reial Madrid en el partit corresponent a la 16a jornada de Lliga disputat al Bernabeu el dissabte 10 de desembre, la setmana anterior a què el club blaugrana disputés el Mundial de Clubs al Japó.
En aquesta ocasió el Madrid era el favorit mercès a l’excel•lent trajectòria que portava: quinze victòries consecutives (nou a la Lliga i sis a la Champions) i un bagatge de tres punts d’avantatge sobre el seu immediat seguidor, el Barça, però amb un partit menys (que en cas de guanyar-lo, davant el Sevilla, al Sánchez Pizjuán, serien sis punts). Els blaugranes només tenien a favor les estadístiques (els excel•lents resultats de Guardiola al Bernabeu en les tres darreres temporades, on en cinc encontres mai havia perdut) i la solvència d’un equip campió (ha guanyat dotze dels quinze títols que ha disputat els tres darrers anys), amb un gran futbol reconegut a tot el món.

Aquesta vegada semblava que els madridistes s’imposarien als blaugranes. Arribaven a l’enfrontament totalment eufòrics, com a líders de la Lliga i avalats per uns excel•lents resultats: 12 partits guanyats, d’ells nou de consecutius, amb 49 gols a favor i 10 en contra. I a la Champions, sis victòries en la fase prèvia, amb 19 gols a favor i 2 en contra.
El Barça arribava al Bernabeu lleugerament deprimit i amb dubtes per part de l’afició. A més, era un partit complicat i arriscat ja que en cas de perdre permetria al Madrid agafar un avantatge de nou punts a la Lliga, que el col•locarien ja com a clar favorit. Al mateix temps, un resultat advers podia complicar el seu futur tant a la competició espanyola com en el Mundial de Clubs que es disputava la setmana següent al Japó.

L’encontre va començar amb un avantatge madridista abans de complir-se el primer minut de joc. Una errada important de Valdés, que va cedir la pilota a Di Maria a la frontal de l’àrea, va permetre a Benzema marcar el primer gol per al Reial Madrid (1-0). Va ser un gol totalment afortunat, sense que cap dels dos equips encara estigués aposentat sobre el terreny de joc i haguessin mostrat les seves armes. A més de l’errada garrafal de Valdés, va haver-hi el rebot del xut d’Ozil en Busquets que va permetre que la pilota quedés totalment a l’abast de Benzema, habilitat per Piqué que no va sortir endavant com la resta dels defensors culers per deixar en fora de joc al francès.
El resultat, als 22 segons d’iniciar-se el matx, afavoria totalment al joc del Madrid i la seva tàctica favorita: el contraatac. Tanmateix, els locals es van anar diluent i els visitants van anar creixent a mesura que transcorrien els minuts i especialment a la segona part, després del segon gol de Xavi, al minut set de la reanudació. El Reial Madrid va tenir poques ocasions de gol (només dues de Cristiano, bastant desafortunat en ambdós remats, perquè l'altra, la de Kakà, no es pot comptar com a tal ja que va ser un mal xut del brasiler amb la seva esquerra, al cos de Valdés, que només el desencert del porter blaugrana va convertir en ocasió).
El Barça, per la seva banda, va tenir ocasions més clares de gol. La més propícia va ser la de Messi, a la primera part, encara amb 1-0 al marcador, en què, després que Sergio Ramos perdés el control de la pilota en relliscar, l’argentí es va presentar sol davant Casillas, que li va desviar l’esfèrica quan aquesta semblava colar-se ja a la porteria madridista. Poc després, una altra excel•lent jugada de Messi, en la qual es va escapolir dels seus marcadors desesperats, va deixar Alexis sol davant Casillas i el xilè va batre el porter madridista d’un xut ras i ajustat al pal (1-1).

En començar la segona part, al minut 7, una bona jugada del Barça en l’àrea madridista, va permetre una forta voleia de Xavi, que va rebotre en Marcelo i va despistar Casillas, que, malgrat els seus esforços, no va poder evitar que l'esfèrica es colés a la porteria després de tocar al pal i el Barça s’avancés en el marcador (1-2).
A partir d’aquest moment, la superioritat culer cada cop va ser més palesa i l'equip blaugrana va començar a trepitjar sovint l'àrea rival, fins que Cesc va ampliar l’avantatge a 1-3, amb un excel•lent remat de cap en planxa a passada d’Alves. El Madrid va acabar fos, va deixar de fer la pressió i la darrera mitja hora de l’encontre va ser un festival blaugrana, durant el qual els visitants van donar un veritable bany de joc als locals, tal com va manifestar el president Sandro Rosell en finalitzar el matx.

Vist com va anar tot plegat, es pot considerar el resultat curt per als mèrits blaugranes. Penso que 1-4 o 1-5 hagués estat un resultat més just. S’ha de pensar que, malgrat que el segon gol de Xavi fos afortunat i l’ocasió de Messi a la primera part va ser després d’una relliscada de Ramos, les ocasions del Madrid van ser poques i acompanyades de la fortuna.

El gol madridista ja l’hem comentat, totalment afortunat per diverses circumstàncies: errada de Valdés, rebot amb en Busquets i badada de Piqué. En la primera ocasió de Cristiano és un jugador blaugrana que li cedeix la pilota a la frontal de l’àrea perquè el portuguès xuti molt desviat. La segona ocasió de Cristiano, el remat de cap prop de la porteria, ja a la segona part i amb 1-2 al marcador, és una acció a pilota aturada en què la defensa blaugrana deixa tres madridistes sols davant Valdés perquè rematin. Ja he comentat que l’altra ocasió madridista, la de Kakà, no es pot considerar com a tal ja que és un mal xut del brasiler, massa escorat i amb la seva cama dolenta, i que efectua sobre el cos del porter blaugrana.

Per part blaugrana, tenim, a més dels tres gols, l’ocasió de Messi a la primera part, una d’Alexis a la segona i dues de consecutives d’Iniesta. A més, s’ha de comptar una falta de Cristiano, a les mans de Valdés, i una altra de Xavi, ben aturada per Casillas.

Però és que allò que va passar és que el Barça es va apoderar de la pilota i del joc a la darrera mitja hora i es va plantar tantes vegades com va voler a l’àrea de Casillas, amb un Iniesta genial i un Alves sempre desmarcat a la banda dreta. Si el brasiler hagués estat més afortunat en les seves centrades i en el seu joc i hagués aprofitat més la seva solitud, la desfeta madridista hagués pogut ser enorme.

En aquesta ocasió, i una vegada més, Guardiola va superar a Mourinho en la tàctica a emprar. Davant les dificultats que tenia l’equip blaugrana per imposar-se i amb el marcador en contra, va passar a jugar amb una defensa de tres (al mateix Bernabeu!!!), amb Puyol per la dreta (que va estar incommensurable), Piqué pel mig i Abidal per l’esquerra, amb l’Alves al centre del camp, per la dreta, fent el passadís i oferint-se a la passada i fent una gran tasca d’equip.

Amb la posició avançada d'Alves, a més de donar una opció més de passada al mig del camp i ampliar el joc a les bandes, va aconseguir desactivar Marcelo, una de les armes ofensives de l'equip de Mourinho per la banda esquerra. Marcelo es va haver d'ocupar d'Alves i no va pujar com sol fer-ho i sorprendre la defensa contrària.

L’altre gran encert de Guardiola va ser la posició d’Alexis com a fals davanter centre per fixar la defensa contrària, especialment els dos centrals (Pepe i Ramos), que no van poder seguir així a Messi. Villa és un jugador diferent, potser més fi i més golejador, però l'asturià no hagués complert amb aquesta tasca de la manera que va fer-ho el xilè. A més d'oferir la lluita i el coratge que atresora, Alexis va marcar un excel•lent gol, el primer, que permetia neutralitzar l’avantatge blanca i va oferir un recital de pressió i de desmarcatge, tenint sempre ocupats els dos centrals merengues.

D’aquesta manera, Guardiola pretenia alliberar Messi i que pogués intervenir més en el joc, sense la pressió de Pepe i Ramos damunt seu. Vam poder veure l’argentí, en el primer període, tocant la pilota, intervenint molt en el joc, treballant per a l’equip i en posicions no gaire habituals en ell. És allò que perseguia Guardiola amb aquest canvi tàctic. Encara que Messi no marqués, va quallar una gran actuació i juntament amb Iniesta van ser els millors jugadors blaugranes.

El Barça no es va acabar imposant per joc al Madrid fins que no va aparèixer Iniesta. Cert que els canvis tàctics introduïts per l’entrenador blaugrana (comentats anteriorment) van ser claus, però no va ser fins el segon gol blaugrana i les jugades d’Iniesta que la superioritat no es va fer clara. I és que el Barça actual necessita del manxec com l’aigua que beu: el joc fi i entre línies del de Fuentealbilla serveix per donar la superioritat al mig del camp i trencar la defensa rival.
Xavi seria l’arquitecte del Barça actual, el que porta la manilla de l’equip i el que marca el temps, però té un joc massa pla i previsible. El Barça el necessita i és clau per al conjunt, però qui trenquen la defensa rival són Messi i Iniesta, enguany ajudats per Cesc. Quin bon partit del d’Arenys! Li va costar bastant entrar en l’encontre, però a la segona part va millorar i va aconseguir un gran gol, bonic, d’una excel•lent rematada de cap en planxa, després d’una passada bestial de rosca d’Alves, al qual havia habilitat Messi en una bona acció.

Després de la victòria blaugrana, el Barça es col•loca líder de la Lliga, empatat a punts amb el Reial Madrid, això sí, amb un partit més. Si el Madrid, a la jornada del cap de setmana vinent, guanya al Sánchez Pizjuán tornarà a ser líder amb tres punts d’avantatge i amb els mateixos partits que els blaugrana.

Tanmateix, la Lliga ha donat un nou gir i ara el clar favorit per guanyar-la és el Barça. La seva superioritat en el joc i el fet que el Madrid no fes gairebé res al Bernabeu atorga a la victòria blaugrana una altra dimensió i enfonsa novament als madridistes en les seves misèries i veu com el seu maxim rival continua superant-lo sempre que s’enfronten. Pot acabar sent traumàtic per al madridisme.

Per la seva banda, el Barça confirma les seves aspiracions i que actualment és el millor equip del món. Si enguany guanyés el Mundial de Clubs (dos en tres anys), la Champions (tres en quatre temporades) i la quarta Lliga consecutiva probablement passaria a ser el millor equip de la història del futbol. No s’ha d’oblidar que, a més, la base d’aquest equip (per la manera de jugar i perquè la meitat dels seus components són jugadors culers) és la base de la Selecció espanyola, que ha guanyat el darrer europeu (el del 2008) i el darrer Mundial (2010); i és el màxim favorit per guanyar l’estiu vinent el segon europeu seguit i els tres títols més importants a nivell de seleccions de manera consecutiva.
Pocs equips en la història han aconseguit aquestes fites. Clubs potser sí, però equips formats bàsicament pels mateixos jugadors, no. És un altre dels mèrits dels blaugrana que, tornem-ho a repetir, es poden convertir en el millor equip de la història i els seus jugadors en els millors del món. Ara, per Nadal, Messi pot aconseguir el seu tercer trofeu consecutiu com a millor jugador del món (i cinc vegades consecutives entre els tres millors del planeta) i Xavi ha aconseguit estar tres vegades seguides en el tro dels tres millors. La història continua i encara pot arribar a ser més gran. Aquest equip continua tenint crèdit.