(Continua del post anterior)
Tanmateix, el Madrid és un equip més perillós que altres temporades i ara sí que pot competir directament amb l’equip blaugrana pels títols en joc. Mou, en el segon any com entrenador blanc, ha consolidat el conjunt i li ha donat prou força com per guanyar de manera clara tots els rivals que se li posin per davant. L’únic que se li resisteix és el Barça de Guardiola. Només la mala sort d’haver-se trobat amb el millor Barça de la Història el pot privar d’adjudicar-se el títols pels quals competeixen: la Lliga, la Champions i la Copa del Rei.
A la temporada passada el Barça va superar el Madrid en dues de les grans competicions: la Lliga nacional i la Champions europea. Però el Madrid es va fer amb el trofeu menor, la Copa del Borbó, guanyant la final a partit únic, a València, en un encontre tremendament disputat i igualat, no exempt d’una criticable actuació arbitral i d’un joc molt agressiu, proper a la violència i a l’antiesportivitat per part de l’equip madridista.
Enguany aquesta igualtat persisteix i s’ha fet més evident. La millora del Reial Madrid ha estat notable i després de tres anys d’una notòria superioritat blaugrana sembla que les coses han tornat a un equilibri. De totes maneres, al meu entendre, el club blaugrana continua sent superior al madridista per la sèrie de motius exposats en el post anterior, i més en una eliminatòria a doble partit. A partit únic la sorpresa és més factible, mentre que sembla complicat que els blancs puguin superar els blaugrana en dos encontres seguits.
A més dels discutibles plantejaments tàctics de Mou en aquests encontres de màxima rivalitat i tensió, en els quals deixa palès el seu complex d’inferioritat i la mena de mania persecutòria que li entra quan s’enfronta als culers, hi ha la política de reforços que ha portat a terme aquesta temporada l’equip blanc per tal de formar un conjunt capaç de superar als blaugrana.
En comptes d’incorporar nous jugadors que milloressin la qualitat individual del conjunt madridista, allò que Mou ha fet ha estat fitxar jugadors de segona línia, bons jugadors de conjunt, però que no han millorat la qualitat individual de l’equip titular.
Fixem-nos que dels cinc nous fitxatges realitzats per a la present campanya, de moment cap és titular indiscutible i només Coentrao figura normalment en l’equip de sortida del conjunt blanc, això sí, moltes vegades posat amb calçador, ja sigui com a lateral dret o com a doble pivot, i no com a lateral esquerre, el seu lloc habitual i pel qual va ser fitxat, reservat ara per ara al brasiler Marcelo.
Sembla com si Mourinho es veiés obligat a encabir-lo en l’onze titular per justificar el seu fitxatge, molt car i per damunt segurament del preu que es mereixia. A més, el fet de tenir la mateixa nacionalitat que el seu tècnic i tenir el mateix representant futbolístic tampoc ajuda a clarificar el tema.
Un altre fitxatge realitzat “a bombo i platillo”, el turco-alemany Sahin, tampoc no ha pogut demostrar fins ara massa res, sis mesos després del seu fitxatge. Les lesions contínues que ha tingut l’han deixat sense jugar gairebé durant un any, ja que s’ha de dir que va arribar d’Alemanya lesionat, recuperant-se d’una operació al genoll que se li havia practicat a començaments del 2011.
El també turco-alemany Altintop va ser fitxat per cobrir una de les places de reserva i per ocupar la possible posició de lateral dret quan fes falta. La seva integració a l’equip titular no ha estat considerada mai com a necessària i sempre se l’ha considerat com un reforç per millorar amb les substitucions i les possibles baixes que pogués haver-hi.
El quart fitxatge, el jove francès d’origen magrebí Varane, ha estat més que res una integració de cara al futur. El seu fitxatge va ser una sorpresa, ja que era un jugador desconegut. Malgrat la seva joventut (18 anys), ha mostrat unes bones condicions com a defensa central en els pocs partits i poc compromesos que ha disputat fins ara.
Tanmateix, s’ha de dir que davant la llarga absència per lesió del veterà central portuguès Carvalho, el jugador que Mou ha escollit per acompanyar Pepe en l’eix de la defensa blanca ha estat l’andalús Sergio Ramos. Aleshores la seva posició de lateral dret ha estat ocupada per Arbeloa, que quan s’ha lesionat ha representat un problema per al conjunt madridista ja que Mou ha continuat amb Sergio Ramos com a central i ha improvisat en el lateral dret col·locant-hi un esquerrà tan tancat com el seu compatriota Coentrao.
La cinquena incorporació, el canterà Callejón, procedent del RCD Espanyol, ha estat una sorpresa. De ser un jugador que semblava que no comptaria per a res i que se l’havia fitxat per ser moneda de canvi per altres jugadors més interessants, ha fet molts mèrits amb els gols aconseguits mercès a la seva rapidesa i comença a treure el cap sovint en l’equip titular, ocupant les posicions en principi reservades als més carismàtics i consolidats Özil i Kaká.
Tanmateix, el fet que Callejón es faci amb un lloc en l’equip titular del Madrid no ajuda massa en la tasca de millorar el conjunt blanc. Crec que, fins i tot, és una cosa positiva per al seu rival.
La política de fitxatges de Mou del passat estiu m’ha fet pensar en la política de fitxatges del FC Barcelona als anys seixanta i principi dels setanta, quan l’equip blaugrana va estar catorze anys seguits sense guanyar la Lliga. Els jugadors que aleshores integrava el club culer eren promeses, massa joves o desconeguts, sense l’experiència internacional necessària per fer un equip campió.
Recordo noms de jugadors que van venir cars, que la premsa catalana va vendre com boníssims i que van estar pocs anys en el club blaugrana, amb un rendiment mediocre i irregular, i allò que és més important: aportant pocs títols al palmarès de la institució. Així esmentem Pesudo, Foncho, Zaballa, Zaldúa, Vicente, Camps, Silveira, Cubilla, Seminario, Re, Silva, Serafín, Muller, Endériz, Mendonça, Jiménez, Oliveros, Pellicer, Zabalza, Fernández, Castro, Palau, Bustillo, Ramoní, Dueñas, Romero, Pérez, Juanito, Barrios i tants d'altres, que van passar sense pena ni glòria pel club blaugrana en aquests catorze anys tan tristos i mustis amb títols. L'encert en fitxatges com els de Gallego, Reina, Juan Carlos, Marcial, Costas, Asensi o Migueli no ha d'impedir que es puguin veure les coses amb claredat.
Mentre, durant aquests mateixos anys, el Reial Madrid formalitzava només un o dos fitxatges per temporada, això sí, jugadors consagrats, consolidats, amb experiència internacional, que sí que milloraven el nivell tècnic i individual de la plantilla i de l’equip titular blanc.
Així recordo els fitxatges de Kopa, Puskas, Didí, Del Sol, Amancio, Araquistáin, Zoco, Miera, Betancort, Calpe, Veloso, Fleitas, que juntament amb la incorporació de canterans de gran nivell i rendiment, com Pirri, Velázquez, Grosso, Sanchís, De Felipe, Serena, Benito, García Remón, Grande, José Luís, Jonquera i d’altres, van fer un Madrid campió, davant del qual un Barça inferior no podia fer-hi gaire res.
Ara sembla que les tornes hagin canviat i sigui l’equip blanc qui segueixi l’estel blaugrana de fa quaranta i cinquanta anys enrera de fitxar jugadors de segon nivell, mentre que és el club culer qui realitza pocs fitxatges, un o dos per temporada, però de reconeguda solvència i de gran prestigi, com els d’enguany: el català de l’Arsenal Cesc Fàbregas i el xilè Alexis Sánchez, elegit pel diari esportiu italià La Gazzetta dello Sport millor jugador del Calcio la temporada passada. D'aquesta manera sí que es millora la qualitat individual de l’equip i se'l fa millor cada any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada