BIOGRAFIA (Enciclopèdia Catalana).Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, el 1939 inicià estudis de dret a la Universitat de Sant Jaume de Compostel·la, i es llicencià el 1944 per la Universitat Complutense de Madrid.
Posteriorment obtingué el doctorat en Dret i també un doctorat en Ciències Polítiques i Econòmiques. Guanyà per oposició la promoció a lletrat de les Corts Espanyoles (1945) i el 1946 ingressà a l'Escola Diplomàtica.
Compaginà la carrera política amb l'activitat docent, de la qual es jubilà l'any 1987. Fins aleshores fou catedràtic de Dret polític a la Universitat de València (1948) i de Teoria de l'estat i dret constitucional a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid (1953).
Alt funcionari i ministre del franquisme
Inicià la seva carrera política l'any 1951 com a secretari general de l'Instituto de Cultura Hispánica, i el 1953 ocupà aquest càrrec al Consejo Nacional de Educación. Procurador de les Corts franquistes i membre del Consell d'Estat des del 1955 fins al final del règim, fou successivament membre de la secretaria general tècnica del Ministeri d'Educació (1955-58), secretari de la Comissió d'Afers Estrangers de les Corts (1958-62), director de l'Instituto de Estudios Políticos (1958-61) i conseller d'ambaixada (1961).
A la dècada dels seixanta, amb la incorporació al Govern com a ministre d'Informació i Turisme (1962-69), es convertí en un dels homes clau del règim, paral·lelament a l'ascens dels tecnòcrates de l'Opus Dei i a l'obertura d'Espanya com a aliat del bloc occidental. Des dels seus càrrecs, intentà donar una imatge de la dictadura que fos acceptada al món occidental i democràtic, sense, però, qüestionar-ne mai els fonaments autoritaris. Sota la seva gestió fou promulgada una nova Llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls i esdevingué un dels principals sectors econòmics de l'Estat.
Després del seu cessament, fou un dels candidats a succeir Franco com a cap de govern, el qual finalment es decantà per l'almirall Luís Carrero Blanco (1973). El seu pas per l'ambaixada espanyola a Londres (1973-75) li donà una certa aurèola d'europeisme.
La Transició. Formació d'Alianza Popular
Retornat a l'Estat espanyol en morir Franco, intentà convertir-se en capdavanter de la Transició espanyola: fou vicepresident del gabinet Arias i ministre de la Governació (1975-76), càrrec que exercí durant un període de violenta repressió policial, en què destacà per la gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Fou apartat de la primera línia política per l'ascens d'Adolfo Suárez. Aleshores fundà Alianza Popular, formació que maldà per presentar com a dreta liberal conservadora i parlamentària, dins de la qual obtingué l'escó en les Corts Constituents de l'any 1977 i el 1978 formà part del grup de redactors de la Constitució del 1978.
Posteriorment obtingué l'escó al Congrés de Diputats l'any 1979, però els mals resultats d'AP determinaren la seva dimissió temporal de la presidència, tot i que hi retornà, i, beneficiat per la descomposició de la Unión de Centro Democrático, l'any 1982 tornà a ser elegit i aconseguí fer del seu partit la dreta majoritària del sistema bipartidista espanyol. Revalidà l'escó el 1986 al front de la Coalición Popular, però l'estancament dels resultats electorals comportà la seva dimissió com a líder d'AP.
Es presentà aleshores a les eleccions al Parlament Europeu (1987) i, en obtenir l'acta de diputat, renuncià l'escó al Congrés. L'any 1989 dimití, al seu torn, el càrrec d'eurodiputat per presentar-se a la presidència de la Xunta de Galicia. Durant el procés pel qual Alianza Popular es refundà en el Partido Popular, Manuel Fraga hi ocupà inicialment la presidència que aviat cedí, però, a José María Aznar.
President de la Xunta de Galicia
L'any 1990 guanyà les eleccions a la Xunta de Galicia, de la qual fou nomenat president. Fou confirmat en aquest càrrec, sempre per majoria absoluta, el 1993, el 1997 i el 2001. El 2005 es presentà per cinquena vegada, però, tot i que el PP tornà a ser la força més votada, el desgast dels anys de govern i les lluites intestines per la successió de Fraga determinaren el seu pas a l'oposició per primera vegada des de l'establiment de les institucions gallegues.
Durant els seus anys com a cap de Govern de la comunitat autònoma, féu front a la reconversió del sector pesquer i intentà una reforma del Senat espanyol en relació a un projecte de cambra alta europea. L'any 1995 recorregué al Tribunal Constitucional l'acord del Govern socialista amb CiU de cessió del 15% de l'IRPF a les Comunitats Autònomes, que retirà l'any següent quan el PP guanyà les eleccions i pactà amb CiU una cessió del 30%. Posteriorment, el 1997 superà una moció de censura pel "mal de les vaques boges". El 2002 hagué de fer front a les crítiques més dures al seu Govern a causa de l'afer del Prestige, que li comportà dues mocions de censura i manifestacions multitudinàries. Fou senador de designació autonòmica del 2006 al 2011.
___________________________________________________
Fraga va morir a Madrid el 15 de gener de 2012 a l'edat de 91 anys. Durant els dies següents els mitjans de comunicació del país (premsa, ràdio, televisió) es van fer ressò de la seva mort i van publicar amplis reportatges sobre la seva figura. No va haver-hi gaire crítiques; només el comentari de què va ser ministre franquista.
Per pal·liar aquest desajust, copio a continuació un article de l'Albert Om, publicat al diari ARA. (http://www.ara.cat/politica/lesco-posat_0_556144386.html)
M'imagino que no ho deu estar passant bé. La seva delicada salut l'ha obligat a retirar-se de la vida política, després de 60 anys ocupant càrrecs públics. I vostè deu ser d'aquells a qui hauria agradat morir amb l'escó posat. No haver de mostrar mai cap símptoma de feblesa. La veu, per exemple. Ha passat de tenir aquell doll de paraules estrident i atropellat a un filet de veu agut i incomprensible, que cada vegada s'assembla més al dels últims dies de Franco. Li torna per la boca aquell passat que no vol recordar.
Com que els que tenim menys de 50 anys no el vam veure de ministre franquista, sembla com si vostè hagués nascut amb la Transició. Com si les aigües de Palomares s'haguessin empassat aquella etapa fosca. Li diuen pare de la Constitució. I és veritat. Però també va ser marit del franquisme i mai se n'ha acabat de separar. Les últimes declaracions que li he trobat són del 2008: "Franco no va ser mai un criminal. Va ser sever, això sí".
Passa una cosa curiosa amb tot l'exercici de memòria històrica dels últims temps: que ens hem saltat els quaranta anys de dictadura i hem anat a parar directament a la Guerra Civil, en què les responsabilitats són una mica més compartides. El resultat és que hi ha més gent que li recorda Paracuellos a Carrillo que no pas el passat franquista a Fraga. Ara que vostè està tan vellet i va amb cadira de rodes, la temptació és callar i no amargar-li l'última etapa de la seva vida. Però hi ha persones que no saben què és ser àvies per culpa d'idees com les seves. És per ells que convé parlar i combatre aquella cançoneta que hem sentit sempre, que si en aquella època volies fer política, no tenies alternativa. I tant que en tenies! No fer-ne. O posar-te al costat dels que combatien el règim i ho acabaven pagant amb l'exili, amb la presó o amb la vida.
Amb vostè se'n va l'últim home que havia tingut càrrecs a la dictadura, a la Transició i a la democràcia. I se'n va sense que els ciutadans l'haguem jutjat. Pot fer-ho vostè mateix. Diuen que a la recta final de la vida tots fem examen de consciència.
Les paròdies que han fet de vostè també han ajudat a fer que s'oblidés el seu passat. Mentre se'n reien de la veu, del caminar o del seu cap gros, la seva ideologia s'anava difuminant cada vegada més.
La paròdia es menjava la memòria.
A continuació transcric algunes de les cites de Manuel Fraga per entendre millor la seva manera de fer i de pensar. No hi escric les més famoses, com, per exemple: "La calle es mía" o "¡Y si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto!".
ResponElimina"Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder".
"La legalización del Partido Comunista es un verdadero golpe de Estado".
"Los golpistas del 23-F estaban llenos de buena voluntad".
"Tengo que decir que ellos son los inventores del castellano, y el gallego se ha apoyado en el castellano de forma natural. Somos bilingües de un modo armónico. No tenemos problema ninguno... con el mayor respeto al euskera, que es una lengua maravillosa, pero una lengua ya de museo".
"Se puede ser galleguista sin ser nacionalista, que es una traición a España y a la Constitución".
"El franquismo ha sentado las bases para una España con más orden. De hecho, no hay más que comparar la España de hoy con la de los años treinta."