dimecres, 25 de gener del 2012

La crisi econòmica i els experts.


Parlar de la crisi econòmica mundial actual és complicat. Ni els mateixos experts s’hi aclaren. Els seus pronòstics no es compleixen i la recerca de les causes, sempre a posteriori, encara que siguin prou ingenioses, tampoc satisfan, ja que veus pocs dies o mesos després que no són certes. Els economistes, els financers i els experts en general no les endevinen. Ni tampoc mai albiren ni encerten en els seus vaticinis a priori.
Només cal veure com empreses privades importants, bancs, societats mercantils, Estats i organismes depenents entren en crisi o senzillament fan fallida. I estan dirigides per aquests experts i tenen executius també d’aquest tipus, cosa que els hauria de salvar de la crisi o de la fallida.
Podria ser també que la crisi fos tan forta que pot amb tot, que ni els entesos poden fer res per aturar-la. No ho sé. Si fos així, doncs que no parlin tant; que no facin veure que ho entenen tot i que ho saben arranjar; que no proposin mesures que no porten enlloc o que encara empitjoren les coses; i que no cobrin milions per aquests coneixements. Jo penso que no en saben prou, que no capeixen ben bé les causes i que, per tant, no encerten amb els moviments que s’han de fer per superar la crisi i menar a un període de prosperitat.Hom es pot equivocar durant uns mesos, potser durant un any, però no durant els quatre o cinc anys que fa que dura la crisi. Crec que podria afegir-hi un any o dos més per veure-la venir. Una empresa, una societat important, amb uns executius que cobren milions per fer la seva feina, no hauria de mantenir aquests professionals que no les encerten i que porten el seu negoci a la ruïna o a la decrepitud.
A vegades penso que a aquests entesos els hi passa com els aficionats al futbol o a qualsevol altre esport. Quan el seu equip agafa una ratxa bona, endevinen gairebé sempre el seu resultat; en canvi, quan va en franca davallada, no l’encerten mai. Què vull dir amb això? Per exemple, ara els aficionats del Barça endevinen els resultats del seu equip llevat dels pocs partits en què no guanyen. Però, com que el conjunt blaugrana guanya gairebé sempre, els aficionats culers endevinen gairebé sempre el resultat del club dels seus amors.El mateix podem dir dels aficionats del Reial Madrid: endevinen sempre el resultat del seu equip, llevat de quan juguen contra el Barça perquè ja fa més de tres temporades que no el guanyen (fins avui, només una victòria en tretze encontres; demà, catorze). Quan passi a l’inversa serà al revés. Aleshores seran els aficionats del Reial Madrid qui endevinaran la majoria de resultats i seran els del Barcelona qui els erraran.
Això pot passar amb el futbol; i a més, els aficionats no cobren per ser-ho, no són professionals per ser aficionats. Els experts en economia sí que són professionals en la seva feina i cobren molt per encertar-les. I no ho fan. Tampoc són gaire castigats. En conec un que, fins i tot, l’han fet ministre d’economia del seu país. M’estic referint a Luís de Guindos, ministre econòmic en el govern de Rajoy, i executiu de la important Lehman Brothers fins que aquesta va caure el 2008.Hi ha hagut més casos d’economistes experts que no l’han encertat ni de lluny. I tampoc ha passat res. M’estic referint als encarregats de les economies dels Estats que han entrat en crisi. No vull començar a dir noms estrangers perquè no us diran res. Només anomenaré els més recents en el temps i propers geogràficament: els ministres Solbes i Salgado, i ara l'esmentat de Guindos, en el govern de l’Estat espanyol, i els consellers Castells i Mas-Collell, en el de la Generalitat de Catalunya. No n’han sabut ni les han endevinat i els han portat a la ruïna. I no solament ells. Segur que darrere seu han tingut un equip d’experts i col·laboradors que els han ajudat en aquesta tasca. Tampoc l’han encertat i no han sabut trobar els remeis adequats per superar la crisi.
No vull jugar a ser economista senzillament perquè no ho sóc i tampoc hi entenc. Ara bé, hi ha algunes coses de base que segurament que funcionen i deuen anar així.
Si la gent no té diners, no gasta. No és que estalviï, perquè tampoc pot fer-ho; senzillament, no gasta perquè no té diners per arribar a final de mes. Si aquesta gent pateix retallades en el seu sou, o senzillament no treballa perquè està a l’atur, segur que encara gastarà molt menys i, per tant, no pot ajudar a superar la crisi.
Aleshores algú dirà: «bé, el consum ciutadà compta poc; allò que importa és que les empreses funcionin i puguin treballar i gastar». Però per fer-ho, necessiten que algú compri els seus productes. Jo crec que l’economia, malgrat allò que alguns experts puguin opinar, sempre va a parar als ciutadans de a peu.Recordo que sempre he estudiat que la prosperitat econòmica esdevinguda després de la Segona Guerra Mundial i que va abraçar la segona meitat del segle XX i que ha arribat gairebé fins a l’actualitat, una de les seves causes va ser el sorgiment d’una classe mitjana poderosa, tant quantitativament com econòmica, que va poder consumir i que va accelerar totalment el procés de bonança. Per això va caldre que treballessin (es baixés dràsticament la taxa d’atur) i que augmentessin els salaris, a més dels serveis socials i de certs avantatges, com les famoses vacances pagades.
Ara es fa totalment el contrari i no es fa res per canviar-ne la tendència, sinó que més aviat les mesures que es prenen tendeixen a agreujar-la. Allò que es fa és augmentar l’atur i reduir el poder adquisitiu dels assalariats. No hi ha empreses ni governs que incentiven la feina per tal de reduir el nombre de parats i tots i totes fan les famoses retallades que ocasionen menys feina, més aturats i menys salari. No veig com es pot sortir de la crisi adoptant aquestes mesures tan negatives i tan poc afavoridores per fer crèixer l'economia.És cert que una empresa, amb problemes, allò que ha de fer és reduir costos i despeses i intentar mantenir la seva producció i, si pot, fins i tot, augmentar-la. Una manera de reduir els costos és tenir menys personal; això, per descomptat, que no li assegura una producció major. Més aviat al contrari: produirà menys, però, amb una mica de sort, si redueix convenientment les despeses, es podrà mantenir fins que la crisi passi.
Això pot passar en el món empresarial, per què no? Les empreses no incentiven l’economia en pla moral. Només cerquen el seu profit, el seu enriquiment. Així funciona el capitalisme. Si el país i la gent se’n va a la merda, tant se’ls hi en fot mentre elles sí que vagin bé.Però un govern, un Estat, és diferent. Encara que puguin funcionar com una empresa (de la qual cosa tinc seriosos dubtes, més que res pel tema dels guanys i dels beneficis, la base del capitalisme), els mitjans econòmics de què disposen no els generen ells mateixos, sinó que provenen dels impostos i de les contribucions dels ciutadans, que ho paguen, en principi, per tenir una sèrie de serveis. L’Estat no regala res; senzillament torna als ciutadans una part d’allò que aquests han pagat. L’Estat no genera beneficis per fer allò que li doni la gana i per invertir on li vagi bé. No, no és això. L’Estat ha de gestionar uns diners i uns recursos que no són seus, sinó de tots els ciutadans.
El món medieval fa temps que va finir i els senyors feudals, que s’apropiaven de tot i que eren propietaris de les terres, juntament amb el Rei, fa temps que s’han acabat. Poden continuar existint a l’Àfrica i a Àsia, en terres de religió musulmana (quant de mal no fan i han fet les religions en aquest sentit!), en part de l’Amèrica Central i del Sud, i a les illes d’Oceania; però, en països avançats és un món que ja fa més d’un segle (ara aviat en farà dos) que va desaparèixer. Els ciutadans d’un país són els que paguen i els que mantenen l'Estat; els seus dirigents no són propietaris de res i han de gestionar els seus recursos en benefici dels ciutadans.
Dic tot això perquè els governants no ho fan ni prenen les mesures adequades per sortir de la crisi amb perspectives de futur. Ara allò que fan, les mesures que prenen, són les mateixes que adopten les empreses privades: reducció de costos i despeses, basant-se en les retallades i en la reducció dels assalariats (funcionaris, interins i ocasionals), cosa que fa augmentar l’atur i, com s’ha dit al principi, agreujar la crisi econòmica. Però no fan res per incentivar l’economia, la producció i els llocs de treball.No sé com se sortirà de la crisi. Veig que ningú pren cap solució per sortir-se’n bé. Només s'intenta parar el cop; tanmateix, sense gaire encert com podem veure. La crisi és cavalcant i de moment inaturable. Ara diuen que n'hi ha per dos anys més. Després s'esperen temps millors. Però, d’on ha de venir aquesta millora sinó hi ha ningú que la incentivi? No ho veig clar.
Allò que sí que veig clar és que si es creen llocs de treball, si s’augmenta la productivitat i es disminueix tot allò que és frau i xanxullo, aleshores sí que es pot sortir de la crisi. I bastant ràpidament, per cert. Crec que són les mesures que s’haurien d’adoptar i que cap govern adopta. S’omplen de bones paraules i de grans discursos, però no ho fan. Senzillament perquè fa anys que els sento predicar el mateix, cosa que vol dir que no s’han portat a terme les seves iniciatives.Per exemple, el tema del frau fiscal i dels xanxullos econòmics. És veritat que són difícils de combatre i que, segurament, sempre n’hi haurà. Però es pot lluitar per reduir-los. Per exemple, el frau fiscal. Ara, cada vegada més, els ciutadans paguen les seves despeses amb targeta bancària, principalment Visa. Els és més fàcil i no han de portar tant de diners al damunt; a més, poden disposar de bones quantitats de manera immediata. Abans l’ús de les targetes era baix; ara, no. En restaurants, centres comercials, aeroports, internet i en les despeses de grau mitjà i mitjà alt, l’ús de la targeta és molt elevat. L’Estat hauria de fomentar el seu ús i impedir que els bancs en cobressin comissions altes; fins i tot, que no cobressin per fer-les servir.
Si gairebé tothom pagués amb targeta les seves despeses, llevat de les més minses, es podria assegurar la transparència dels comptes de les empreses i de les persones; i tots haurien de pagar la seva part d’impostos. L’únic que haurien de fer els governs seria controlar els bancs perquè no fossin fraudulents.I així no solament es podria millorar en la lluita contra el frau fiscal, sinó també contra els atracaments i la inseguretat ciutadana. Si la gent no portés gaires calers al damunt ni en tingués a casa, i les empreses i les botigues tampoc no en tinguessin a caixa, suposo que els atracaments i els robatoris baixarien dràsticament. D'aquesta manera, amb menys frau fiscal i menys xanxullos, més diners a disposició de l'Estat.
Caldria lluitar per això i per crear llocs de treballs. Les retallades no porten gaire enlloc. Són una solució momentània per parar la crisi, però no per sortir-ne. Cal polítiques més creatives. Veig l'Estat com una mica mourinyista: contínuament de malhumor, criticant els altres, no reconeixent cap errada pròpia i sempre retallant.
Crec que s'ha de ser més positiu i cercar mesures novedoses i enriquidores. Continuant la comparança amb el futbol: ser més guardiolista (de Pep Guardiola) i no tant mourinyista (de Jose Mourinho). Suposo que ja m'enteneu. Però, per fer-ho, també se n'ha de saber i encertar amb les tecles adequades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada