No saben perdre.

No entenc gaire la moguda que han provocat les paraules de Xavi Hernández, el jugador del FC Barcelona, abans de ser entrevistat en Barça TV després del darrer «clàssic». És evident que, volent o no, algú li ha fet una mala jugada al de Terrassa, però ha de restar tranquil perquè va dir una veritat com un temple que ja havia manifestat públicament a l’agost. És una frase que s'ha d'entendre dins el context que es va fer i potser políticament no és prou correcte, però «algú ho havia de dir».

El Reial Madrid porta quatre temporades sense saber perdre. Hi ha proves de tots els colors: la roda de premsa del “per què?”, l’«espantà» de la nit infame de la Supercopa d’Espanya, la teoria absurda del «villarato», les insinuacions episcopals de dopatge, les denúncies a la UEFA de diversos jugadors del Barcelona després que l’any anterior quedessin eliminats de la Champions, les declaracions continuades de l’entrenador blanc, dels seus ajudants i dels seus jugadors, el show patètic i «barriobajero» del dimecres al Camp Nou...

Cada vegada que el Barça guanya, s’obliden del futbol i recorren a tot tipus d’excuses i teories conspiratives. No poden suportar que el cicle sigui blaugrana i que l’estil del Barça sigui admirat a tot el món. La frustració és insuportable.
El cas d’aquesta setmana és paradigmàtic. En lloc de treure pit pel bon joc desplegat al Camp Nou, Mourinho i els seus jugadors han tingut la cara de culpar a Teixeira Vitienes de la seva eliminació. Hipocresia pura. Després de l’indult a Pepe (un cas perdut) i de què el Madrid acabés amb onze el partit del Bernabeu sembla mentida que els de la capital es puguin queixar de quelcom. El Reial Madrid va perdre l'eliminatòria al partit d'anada i un dels grans culpables va ser Mourinho, per l'alineació forassenyada i pel plantejament defensiu i poruc que va presentar.

Desespera veure la impotència dels jugadors blancs perquè no saben perdre; així, ras i curt, no saben perdre! I desficia encara més veure com es construeix una realitat paral·lela, basada en la mentida i la rancúnia, que és una falsedat sobre una altra, però que per alguns acaba sent la realitat que viuen.
La imatge del Mourinho més macarra esperant l’àrbitre captada per Pere Puntí (llegiu en el Comentari 1 d’aquest post com va aconseguir la fotografia del portuguès en el pàrquing del Camp Nou) és un altre míssil a la deteriorada imatge global del Reial Madrid. Encara tenen sort que Teixeira es va fer inexplicablement el sord i que la justícia (esportiva) espanyola és de riure, però el preu en prestigi i dignitat que està pagant el còmplice silenciós Florentino Pérez per guanyar algun títol és altíssim.

Tanmateix, per a mi, la imatge més colpidora d'aquesta ràbia i impotència del Reial Madrid encara continua sent la que van donar a l'agost, en la tornada de la Supercopa d'Espanya al Camp Nou. La imatge del dit a l'ull de Mourinho i el fet de no quedar-se al camp per felicitar els campions; i de posar excuses tan barroeres de què la banqueta del Barça s'havien passat contra ells durant tot l'encontre (de la qual cosa no s'ha trobat cap imatge, que potser demostra que és una altra de les invencions madridistes per ... no sé què, la veritat), tot això demostra que del «senyoriu» blanc queda ben poca cosa. Potser només l'han tingut en temps victoriosos; perquè en les derrotes tenen un ampli historial en contra.
Encara que se’n portin la Lliga, que està per veure, ¿no s’adonen que passaran a la història com un equip d’agressors, ploraners i mals perdedors? Per cert senyor Pérez, els tics mafiosos de Mourinho segueixen sent madridisme? Em pregunto quan tardaran a revisar l’històric himne madridista de José de Aguilar: «¡Hala Madrid! Enemigo en la contienda, cuando pierde da la mano sin envidias ni rencores, como bueno y fiel hermano». Un altre exemple: podeu llegir en el Comentari 2 d’aquest post com el Reial Madrid no va voler sortir a la fotografia juntament amb el Barça per afegir-se a la campanya contra la fam a la banya d’Àfrica, promoguda per importants organismes internacionals.

«Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar, con el tumbao que tienen los guapos al caminar, las manos siempre en los bolsillos de su gabán ‘pa’ que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal. Mira pa’un lado, mira pa’otro i no ve a nadie...». D’aquesta manera comença la cèlebre cançó de Rubén Blades anomenada Pedro Navaja i que mai no passarà de moda, perquè en un angle d’algun carrer de qualsevol ciutat sempre, per desgràcia, hi haurà un guapo, un xulo disposat a amargar-te l’existència.
He recordat aquesta joia de la música salsa del cantant panameny gràcies a la imatge captada pel fotògraf de Mundo Deportivo Pere Puntí, ja no en un carrer de qualsevol ciutat, sinó al mateix túnel del Camp Nou. I la imatge de Jose Mourinho, amb les mans dins el seu xandall blanc d’Adidas, esperant la sortida de l’àrbitre de l’últim clàssic per insultar-lo, és el més semblant al que sempre havia imaginat del tal Pedro Navaja.

Mou no portava un punyal a la butxaca. Aquesta vegada hi duia el mòbil. Però portava la boca afilada, preparada per escopir tot el verí que pogués contra el col·legiat Fernando Teixeira: «Quin artista, com t’agrada fotre els professionals», frase que segons explica el mateix autor de la foto, va repetir fins a tres vegades a l’àrbitre, que no es va immutar.
Aquesta nova imatge de Mourinho, la del caçador de l’àrbitre, també ha donat la volta al món i se suma a aquella del dit a l’ull de Tito Vilanova. És la imatge que ofereix el Reial Madrid avui dia, davant la passivitat de Florentino Pérez.

No és normal que un entrenador de futbol, d’un gran equip, esperi l’àrbitre a la cantonada per increpar-lo, I no és normal que els diferents comitès esportius d’aquest país mirin cap a una altra banda davant d’actituds com les de Mourinho. Antiviolència hauria de dir alguna cosa, almenys, i ja no parlem del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que fa dos anys va exigir obrir un expedient a Guardiola perquè havia acusat l’àrbitre Clos Gómez de mentir a l’acta i li va caure una multa de 15.000 euros.
Acabo de llegir pel diari Sport que en Messi, a la Lliga, porta només una targeta menys que el madridista Pepe (llegiu el Comentari 3). Fa fredar. Aleshores penses que si trepitjar la mà d’un contrari està permès i esperar un àrbitre al pàrquing per increpar-lo també, és que aquest país s’assembla cada vegada més a una república bananera en què tot s'hi val. I tal com passa al final de la cançó de Pedro Navaja: «Aunque hubo ruído, nadie salió. La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida».

Des de Madrid es recorre la segona targeta a Sergio Ramos en el Camp Nou (quan en una jugada clavada d’en Busquets al partit d’anada al Bernabeu també se li va ensenyar targeta i el Barça no va recórrer) i es demana una sanció per al club blaugrana pels crits del públic contra Pepe («Asesino!»). Però s’obliden dels crits de la graderia del Santiago Bernabeu, diumenge passat, en el partit contra el Saragossa: «Messi, subnormal», «Alves, hijo de p...» i «Guardiola, maricón!». També he sentit per la televisió a algun aficionat merengue cridant «Pepe, hoy hay carnicería» i quan els ultra, en el mateix encontre, van iniciar el seu repertori amb un «Pepe, mátalo».
El ridícul espantós que està fent el Reial Madrid en aquest cicle victoriós blaugrana ha de servir per a què, en el futur, espero que sigui molt llunyà, quan el cicle no sigui tan victoriós, el Barça i el seu entorn deixin de costat les excuses, els plors i l'antiesportivitat per intentar recuperar l’hegemonia a través del futbol i del camí que està marcant en Guardiola des de què va arribar. Entre altres coses, en Pep ens ha ensenyat a saber guanyar i a saber perdre.