Resultats de les eleccions generals del 20 de novembre de 2011

A les eleccions generals anticipades del 20 de novembre de 2011 el Partit Popular ha obtingut una contundent victòria i ha assolit la majoria absoluta amb un registre de 186 diputats. S’havia pronosticat la victòria del PP i la seva majoria absoluta; només quedava el dubte del nombre de diputats que obtindria. Han estat més que suficients i Rajoy ha batut el record de la majoria absoluta d’Aznar en les eleccions generals del 2000, aleshores amb 183 escons. Tanmateix, la majoria absoluta més gran en unes eleccions espanyoles la va obtenir el PSOE, de Felipe González, el 1982, amb 202 diputats.
El PSOE, segon partit més votat, ha estat el gran derrotat. Dels 169 escons obtinguts a les eleccions anteriors de 2008 ara només han estat 110, amb una pèrdua de 59 diputats. Els socialistes han estat els grans perdedors de les eleccions del 2011, gairebé els únics. I allò que és més important ha estat el nombre de vots perduts, gairebé tres milions i mig, concretament 3.336.774. Per entendre’ns: el PP ha guanyat clarament les eleccions i ha obtingut una majoria absoluta incontestable (ha passat de 154 diputats a 186, o sigui més de 32), però, en nombre de vots no ha augmentat tant, concretament només prop de milió i mig (1.372.037 vots exactament).

Es parlarà molt de la derrota del PSOE i dels seus motius: que si el desgast del govern després de vuit anys en el poder, que si la crisi econòmica, que si les retallades, etc. Però allò que ha perjudicat més els socialistes ha estat la mala gestió que han fet de la crisi econòmica. Primer, no reconeixent-la; després, prenent mesures totalment desencertades; i finalment, portant una política totalment erràtica en els seus intents per controlar-la. L’electorat ha acabat passant factura a Zapatero, al seu govern i al partit socialista.
Algú comentarà que han estat la crisi econòmica i les retallades impulsades pel govern socialista la causa de la seva davallada. Home, tot hi ajuda, però el govern de la Generalitat d’Artur Mas també les ha patit i, en canvi, ha augmentat considerablement el seu nombre de diputats (de 10 a 16) i, per primera vegada, ha guanyat unes eleccions generals a Catalunya, on sempre les havia guanyat el PSC-PSOE. No ha estat, per tant, la crisi econòmica i les retallades la causa del seu fracàs sinó la mala gestió política i econòmica de la crisi.

El tercer partit polític més votat en aquestes eleccions, ja a certa distància del PP i del PSOE, ha estat la coalició catalanista de CiU (amb 16 diputats), amb l’inconvenient que només pot ser votada a Catalunya i no pot ser-ho a la resta de l’Estat espanyol.
I el quart ha estat Izquierda Unida (IU), amb 11 diputats. Proporcionalment és la coalició que ha augmentat més, ja que els dos diputats que havia obtingut el 2008 els ha multiplicat per cinc i ha passat ara a onze escons. Sembla que aquest èxit ha estat en part degut a la davallada del PSOE. El vot d’esquerres espanyol ha anat en part a IU.

Però tampoc cal exagerar: els 905.546 vots obtinguts el 2008 per l’antiga coalició comunista han passat ara a 1.678.850, amb un augment de 773.304 votants. On han anat a parar els altres més de dos milions i mig de vots que ha perdut el PSOE? Els analistes polítics opinen que aquests votants socialistes decebuts es poden haver abstingut en aquestes eleccions.

Mirem ara les dades de l’abstenció a les eleccions del 20 de novembre d'enguany. El percentatge és més alt que les dades de les eleccions del 2008 (del 26,15 % al 28,31 %). Però el nombre d’abstencions és bastant semblant: 9.710.775 ara, al 2011, per les 9.172.740 del 2008 (amb una diferència de 538.035 abstencions més). Això no ajuda a explicar on han anat a parar els vots socialistes desapareguts; segurament ha anat a engruixir els vots d'altres partits i coalicions.

Després de les eleccions del passat diumenge el mapa polític de l’Estat espanyol s’ha tenyit de blau i el Partido Popular ha guanyat gairebé en totes les províncies i autonomies. Tanmateix, a Catalunya i al País Basc, no. La portada del diari català El Punt Avui, que il.lustra aquest post, és ben clara al respecte: el mapa de l’estat espanyol ple de les banderes de color blau clar del PP, menys a Catalunya (colorejada de blau marí) i al País Basc (de color verd), amb uns titulars ben grans i intencionats: Catalunya is not Spain.
El PP ha guanyat a totes les províncies de l'Estat espanyol, menys a les quatre catalanes (on en tres ha triomfat CiU i a la de Barcelona el PSC-PSOE); a dues províncies del Païs Basc, Biscaia i Guipuzkoa, on hi han guanyat el PNB i Amaiur, respectivament); i a la de Sevilla, amb triomf del PSOE.

Els abertzales del País Basc han obtingut un gran resultat electoral en la seva demarcació. Amaiur, la coalició que els representava, ha obtingut set escons i ha estat el cinquè partit més votat a l’Estat espanyol en aquestes eleccions, per davant del PNB, UPiD i d’altres. D'aquesta manera repeteix i millora l'èxit a les eleccions municipals de maig, llavors amb la coalició Bildu.
Curiosament, i al contrari d'allò que succeeix al conjunt d'Espanya, el PP va ser el gran derrotat a Euskadi. Aquí els populars no van poder ni tan sols guanyar els socialistes i van ser la quarta força política més votada. Tanmateix, a Àlaba, feu històric popular de sempre, el PP es va imposar als altres partits i coalicions que es van presentar.

La victòria del PP i del seu líder, Mariano Rajoy, en aquestes eleccions obre un nou cicle en la política espanyola en el qual seran eixos fonamentals la lluita contra la crisi econòmica, la reducció de l’atur i la recuperació de la confiança dels mercats internacionals. De moment, la reacció de les borses europees a la victòria prevista dels populars no ha estat gaire positiva. Es creu que ha estat degut a la inconcreció del programa electoral de Rajoy sobre les mesures a adoptar per tal de fer front a la crisi.
El líder del PP ha fet una campanya electoral molt calculada en la qual el seu objectiu prioritari ha estat no equivocar-se. Sabia que Zapatero i el govern socialista havien fracassat i que perdrien les eleccions. A ell només li calia no errar per assegurar-se la victòria. És per això que en el seu programa electoral no hi figuraven les mesures que adoptaria si formava govern ni en va voler parlar en els seus mítings.

Però, ara caldrà que prengui determinacions i solucions. L’empresa no serà fàcil. És absurd pensar que la crisi econòmica espanyola ha estat per culpa de Zapatero i del seu govern. Els socialistes ho han fet molt malament i sobretot no han sabut gestionar bé la crisi; però d’aquí a pensar que la crisi ha estat per culpa seva hi ha molt de tros. Rajoy, ara, haurà de tirar endavant una tasca difícil i complicada.
De totes maneres, malgrat la majoria absoluta obtinguda al Congrés i al Senat, no ho podrà fer sol. El futur govern espanyol necessitarà complicitats amb altres grups polítics no només per aplanar dificultats sinó, sobretot, per potenciar l’eficàcia de les mesures de reforma i les retallades que haurà d’efectuar sense posar en risc la cohesió social.

Lliga espanyola 2011-12, després de la jornada 12a.

En un post anterior, del dijous 7 de juliol de 2011, comentava el calendari de la Primera Divisió espanyola de futbol que acabava de publicar-se. Feia especial incidència en la importància que tenia la concatenació dels rivals del Real Madrid i del FC Barcelona i en feia diversos comentaris. Aquell que ara m'interessa feia així textualment:

Anem pel primer aspecte. El Reial Madrid, en les primeres sis jornades de cada volta, té rivals flaquets: Athletic (a casa), Saragossa (a fora), Getafe (a casa), Llevant (fora), Racing (fora) i Rayo Vallecano (afora). Això li pot donar un lleuger avantatge que li pot anar molt bé per donar-li ànims, superar el Barça i guanyar la Lliga.
En contra té un final de cada volta complicat: jornada 13a, València (a fora); jornada 14a, Atlético Madrid (a casa); jornada 15a, Sporting (a fora); jornada 16a, Barcelona (a casa); i jornada 17a, Sevilla (a fora). Les darreres dues jornades ja són més fàcils per al club blanc: Granada (a casa) i Mallorca (a fora).
En canvi, el FC Barcelona té sis partits complicats a l’inici de cada volta: Màlaga (a fora), Vila-real (casa), Reial Societat (fora), Osasuna (casa), València (fora), Atlético Madrid (casa); cosa que li pot portar dificultats si no comença fort. (...)
Els darrers encontres del Barça a final de cada volta són relativament fàcils, llevat dels encontres al Santiago Bernabeu i a Sarrià, cosa que el pot ajudar en el seu objectiu: jornada 13a, Saragossa (casa); jornada 14a, Getafe (fora); jornada 15a, Llevant (casa); jornada 16a, Madrid (fora); 17a, Rayo Vallecano (casa); jornada 18a, Espanyol (fora) i jornada 19a, Betis (casa).
Una temporada més els encontres contra el Reial Madrid i l’Espanyol tornen a ser claus en el final de Lliga. Després de tres anys varia l’ordre dels primers. Ara el primer és al Bernabeu (tal com havia demanat repetidament Mourinho durant la temporada passada) i el segon al Camp Nou. No sabem a qui pot ajudar més; suposo que sorgiran opinions per a tots els gustos.

Això es allò que deia ara fa quatre mesos, abans de començar la Lliga. Com està la situació ara mateix, a la jornada dotzena?
En les onze jornades disputades fins ara (la primera es va suspendre per la vaga de futbolistes i es jugarà més endavant), el Reial Madrid ha guanyat nou encontres, n’ha empatat un i ha perdut l'altre; ha fet 39 gols i n’ha rebut 7; i ha aconseguit 28 punts en total, tres més que el Barça en el mateix nombre de partits. A casa ha guanyat els cinc encontres disputats i a fora, de sis, n’ha guanyat quatre i ha empatat i perdut els altres dos.
Per la seva part, el Barça ha guanyat set encontres i ha empatat els altres quatre; no n’ha perdut cap. Ha aconseguit 34 gols i n’ha encaixat sis. Ha sumat 25 punts en total, tres menys que el seu màxim rival. Dels sis encontres jugats a casa, els ha guanyat tots menys un, que va empatar (contra el Sevilla). A fora, n’ha guanyat dos i ha empatat els altres tres.

Amb els comentaris que vam fer aleshores, a l’estiu, abans que la Lliga comencés, vaig dir que el Reial Madrid partia amb un cert avantatge en els primers partits de la competició per la inferior vàlua dels seus rivals. I que a partir de la jornada 13a, la propera, contra el València, el calendari se li enduria, cosa que podia beneficiar el Barça.
Pel que fa al FC Barcelona deia el contrari: que tenia un calendari difícil al començament i més fàcil en la segona meitat de la primera volta. A veure si això serveix per remuntar l’avantatge que ara mateix porten els madrilenys.

Tanmateix, tal com ja s’havia comentat i més o menys tothom sap és que els duels entre ambdós clubs ben segur que acabaran per ser decisius i poden acabar de decidir el campió. En Mourinho estava satisfet que a la primera volta el Reial Madrid-Barça es disputés al Bernabeu. Ara podem comprovar que tenia raó en aquesta apreciació, ja que, en cas d'adjudicar-se els tres punts, li pot donar un avantatge important sobre el seu rival. En canvi, si aquest encontre de la primera volta s'hagués jugat al Camp Nou (amb l’obligació que tindria el Barça de guanyar-lo), podria haver servit molt bé als blaugrana per escurçar diferències i, fins i tot, superar els madridistes.
Jo escrivia aleshores que no sabia a qui podia beneficiar més. Ara, tal com estan les coses, es pot assegurar que beneficia més al Reial Madrid, tal com volia el seu entrenador.

De totes maneres, ambdós equips acabaran jugant contra tots i allò que ara són avantatges, a la segona volta seran inconvenients. Ja es veurà què passarà al final.
Allò que es pot dir ara és que la distància futbolística entre ambdós equips s’ha reduït notablement i que el Reial Madrid té molt més equip i més compensat que altres campanyes; i més regular. Tanmateix, en temporades passades també es va arribar amb molta igualtat a finals de la segona volta, abans del partit al Bernabeu entre el Madrid i el Barça. Concretament, a la temporada 2007-08, la primera Lliga guanyada per Guardiola, si el Madrid de Juande Ramos hagués guanyat el matx s'hagués posat primer i hagués guanyat probablement el campionat. Tanmateix, ja sabeu allò que va passar: exhibició del Barça, 2-6 per als blaugrana i la Lliga per als culers.

Per tant, s'haurà d’esperar al mes de desembre, a la jornada 16a, per saber com va el desenvolupament de la Lliga d'enguany i si es veu quelcom més clar allò que pot passar.
El Barça segueix fidel al seu estil i juga molt bé al futbol, a més de disposar de grans jugadors. Continua sent el favorit. Però s’ha de veure la resposta del Madrid. L’equip madrileny és molt agressiu i molt ràpid, amb una gran picada, encara que és més irregular en el seu futbol. Compta també amb grans jugadors.

Crec que hi ha un aspecte que mereix un comentari. Els equips es consoliden i acaben marcant una gran trajectòria quan tenen un estil definit i una alineació gairebé sempre amb els mateixos noms. A les temporades anteriors, quan va convenir (especialment a les segones voltes), el Barça es va deixar de tonteries i va alinear un onze gairebé sempre amb els mateixos noms (d’una llista de tretze o catorze). Enguany no ho ha fet encara i ha anat canviant molt les alineacions, així com la tàctica i la ubicació dels seus jugadors.

Crec que això ha perjudicat l’equip, però que també el pot beneficiar a la segona volta quan el cansament aflebeixi les cames i les idees dels jugadors.

La temporada passada ja va passar. Si no, recordeu l’estat físic dels jugadors del Barça després de disputar-se els quatre clàssics en pocs dies. Totalment deplorable. Un cop guanyada la Lliga, durant les darreres jornades, Guardiola va haver de donar descans als seus titulars per tenir-los frescos i a punt de cara a la final de la Champions contra el Manchester United el 28 de maig.

Crec que quan el Barça no variï tant la tàctica i la ubicació dels jugadors i comenci a repetir alineacions les coses milloraran notablement. I és que jugar sempre i tots els encontres dóna molta confiança i més compenetració, a més d’implicar totalment els jugadors en el projecte i en el fet de guanyar tots els partits, no importa qui sigui el rival ni les circumstàncies que envolten cada matx.