La major part de la superfície terrestre està coberta pels mars i oceans (71 %). Els oceans estan dividits en cinc parts pels continents i grans arxipèlags: Pacífic, Atlàntic, Índic, Àrtic i Antàrtic. Els mars són la prolongació dels oceans a les zones més properes als continents, com el mar Cantàbric o el mar Carib, que són una continuació de l’oceà Atlàntic.
La major part de l’aigua del planeta és salada (97,21 % de l’aigua de la Terra) i es troba als oceans i als mars. L’aigua dolça del planeta representa el 2,79 % del total de l’aigua de la Terra, i es reparteix entre llacs i rius (0,02 %), capes i humitat del sòl (0,62 %), icebergs i glaceres (2,14 %) i l’atmosfera (0,01 %).
Els llacs són masses d’aigua permanent dipositada en depressions que s’alimenten de l’aigua
de la pluja i de la que hi aporten els rius.
Els rius són corrents continus d’aigua. L’aigua arriba als rius procedents de fonts i deus, de la pluja o de la fosa de les neus. El cabal d’un riu depèn de les caractarístiques de la seva conca, és a dir, del comjunt de terres que porten les seves aigües a aquest riu.
Malgrat que la major de la superfície terrestre és ocupada per aigua, com ja s’ha dit, tan sols un 2,79 % és aigua dolça, apta per al consum. D’aquesta. la major part es troba inaccessible en glaceres i als pols; per tant, només en disposem per al consum humà el 0,64 %, que és aigua subterrània o superficial.
L’aigua, doncs, és un recurs escàs i les necessitats cada vegada són més grans. Des del 1900, la població s’ha duplicat, però el consum d’aigua s’ha multiplicat per sis. L’agricultura i la indústria són els sectors que consumeixen més aigua.
En l’àmbit mundial, s’extreuen 3 600 km3 d’aigua dolça per al consum humà. És a dir, 1 600 litres per habitant i dia, dels quals aproximadament la meitat no es consumeix (s’evapora, s’infiltra al terra o torna a alguna llera) i, de l’altra meitat, es calcula que el 65 % es destina a l’agriculura, el 25 % a la indústria i tan sols el 10 % al consum domèstic.
No obstant això, el destí aplicat a l’aigua dolça consumida varia molt d’una regió del planeta a una altra, fins i tot dintre d’un mateix país. En general, el consum elevat d’aigua potable es dóna en països rics i desenvolupats, mentre que els problemes de proveïment els pateixen sobretot la població assentada en països d’Àfrica i de l’Asia Occidental.
La mitjana anual de pluja a Espanya és de 670 mm. Tot i que aquesta és una quantitat important, el problema és que alguns anys hi plou molt i d’altres gairebé no hi plou. A més, hi ha zones de la geografia espanyola on les precipitacions hi són molt escasses.
Si es compten els anys del 1941 al 2005 i partint de la mitjana anual de pluja (670 litres/any), es pot considerar que a Espanya hi ha hagut 7 anys molt plujosos, 15 de plujosos, 8 de normals, 11 de secs i 23 de molt secs. Per tant, és normal que hi hagi hagut períodes de sequera seguits d’altres que no hi ha hagut sequera.
El règim de pluges durant aquests anys, malgrat tots els canvis, no ha variat; només les lògiques pendulacions en un clima com el de la Península Ibèrica.
El territori espanyol ocupa la major part de la Península Ibèrica. S’hi donen amb claredat les tres variants del clima temperat: oceànic, mediterrani i continental. A les principals serralades el clima és de muntanya.
Tanmateix, els climes peninsulars presenten algunes diferències respecte dels climes temperats clàssics, que són degudes principalment als factors següents:
- La situació geogràfica. La Península Ibèrica es troba al sud-oest d’Europa i al sud de la
zona temperada de l’hemisferi nord, més a prop de la zona tropical que de la zona polar.
- La influència del mar i la disposició del relleu. Banyada per l’oceà Atlàntic i pels mars Cantàbric i Mediterrani, la Península Ibèrica es troba sota el domini del mar, però la disposició perfèrica de les muntanyes dificulta la penetració de la influència marina cap a l’interior.
- L'altitud. La Península té una altitud mitjana notable i això influeix en les temperatures i
en les precipitacions.
El clima oceànic, també anomenat atlàntic, ocupa una franja estreta i allargada al nord de la
Península. Té un clima suau i humit, però a causa de la latitud les temperatures mitjanes hi són més elevades que a la resta de la zona atlàntica europea.
El clima mediterrani s’estén al llarg d’una franja costanera a l’est i al sud de la Península i a les illes Balears. Les temperatures són suaus a l’hivern a causa de l’acció del mar i molt caloroses a l’estiu pel desplaçament cap al nord de la massa d’aire tropical. Les pluges hi cauen preferentment a la primavera i a la tardor.
El clima continental (seria millor dir “clima meditarrani de tendència continental”) és
propi de l’interior peninsular. La gran altitud mitjana d’aquesta zona i l’escassa influència del mar, fan que el clima hi tingui trets continentals, com per exemple els hiverns freds.
A Catalunya domina el clima mediterrani, caracteritzat per temperatures moderades, amb estius calorosos i secs i hiverns pocs freds. Les precipitacions són irregulars tot l’any
però a la primavera i a la tardor és quan plou més.
Hi ha, però, grans variacions climàtiques, que depenen de la situació respecte al mar i del
relleu.
- Als Pirineus, a causa de l’altitud, el clima és de muntanya, amb hiverns molt freds i estius
frescos. Les precipitacions hi són abundants i a l’hivern hi neva sovint. Aquí la vegetació és pròpia dels prats alpins i boscos de pi negre i d’avets. A la muntanya mitjana hi ha boscos de roures, de faigs i de pi roig.
- A les terres baixes de l’interior, on no arriba la influència marítima, el clima és
mediterrani de tipus continental. Les temperatures són més contrastades: hiverns freds i estius calorosos. A més, les muntanyes litorals retenen la humitat del mar i impedeixen que les pluges arribin a l’interior. En aquestes zones la vegetació és poc abundant. Les espècies predominants són la màquia o garriga i els arbustos.
- A la costa, els estius són suaus i els hiverns són poc freds. Les zones costaneres són més
plujoses que l’interior. Pel que fa a la vegetació es pot diferenciar el sector nord del litoral, amb els boscos típics d’alzines, pi blanc i pi pinyoner, i el sector sud, on el bosc es degrada i hi predomina el matoll.
- La Val d'Aran és l’únic territori català on predomina el clima atlàntic. Les precipitacions hi són abundants; les temperatures són moderades a l’estiu i fredes a l’hivern.
dijous, 27 d’octubre del 2011
dijous, 20 d’octubre del 2011
Fins quan pot durar l'equip actual del FC Barcelona?
Darrerament s’ha obert el debat de fins quan pot durar l’equip actual del Barça. Es considera que els jugadors que han donat caràcter al conjunt han estat principalment Puyol, Xavi Hernández, Iniesta i Messi. Per qüestions lògiques d’edat la carrera futbolística de Puyol i Xavi no es pot allargar gaires anys més i s’està parlant que passat el Mundial de Brasil del 2014 pot haver-hi un canvi generacional important. S’està parlant del 2015 com a data de caducitat d’aquest equip.
Està per veure si els seus substituts poden continuar la seva estela d’èxits, tant en el Barça com en la selecció nacional, ja que alguns d’aquests jugadors també són la base de “la Roja”, campiona de l’Eurocopa del 2008 i del Mundial del 2010.
De l’equip i dels jugadors base del Barça del 2008-09, el primer de Guardiola com a entrenador culer, hi ha uns sèrie de jugadors que difícilment estaran al màxim nivell el 2015. A més de Puyol (nascut l’abril de 1978), que ja tindrà 37 anys, en Xavi (gener 1980) haurà acomplert els 35; Abidal (setembre 1979) estarà prop dels 36; Keita (gener 1980), 35; i Villa (desembre 1981), 33, camí dels 34.
Alves, Iniesta i Messi encara poden tenir uns anys més de rendiment. Alves (maig 1983) tindrà 32 anys; Iniesta (maig 1984), 31; i Messi (juny 1987), 28 anys acabats de fer. Victor Valdés (gener 1982) tindrà 33 anys i encara una bona edat com a porter, amb un parell o tres anys més de rendiment.
Per tant, dels catorze jugadors que van jugar més minuts a la temporada 2008-09, la primera dels èxits del Pep Team, n’hi haurà més de la meitat que poden haver desaparegut. A les baixes anteriors de Márquez (abandonarà el club aquesta temporada, igual que el camerunès Eto’o), Touré (abandona el club la temporada 2009-10, igual que el francès Henry) i els esmentats Eto’o i Henry, caldrà sumar-hi segurament les de Puyol, Abidal, Xavi i Keita. Només sis d’aquells catorze jugadors podrien continuar en l’equip: Valdés, Alves, Piqué, Busquets, Iniesta i Messi.
Continuem. Dels setze jugadors que van jugar més minuts a la temporada 2009-10, la segona d’èxits del Pep Team, segurament nou hauran estat baixa. Als ja esmentats Puyol, Abidal, Touré, Xavi, Keita i Henry, caldria afegir-hi les de Maxwell (agost 1981; amb 34 anys acabats de fer), Ibrahimovic (traspassat al final de la temporada) i Bojan (venut a la Roma a l’inici de la temporada 2011-12). Només podrien continuar set. A més dels sis de la temporada anterior, caldria afegir-hi el canari Pedro.
De la tercera temporada d’èxits del Pep Team, la del 2010-11, dels quinze jugadors que van jugar més minuts, el 2015 només podrien continuar vuit, alguns ja veterans: Valdés, amb 33 anys; Alves, 32; Adriano (octubre 1984), a punt de fer-ne 31; Mascherano (juny 1984) i Iniesta, també amb 31 anys. Villa (desembre 1981), a punt de fer-ne 34, difícilment estarà en l’equip blaugrana. Encara tindran una bona edat: Piqué (febrer 1987), Pedro (juliol 1987) i Messi (juliol 1987), tots tres amb 28 anys; i Busquets (juliol 1988), amb 27.
Les noves aparicions del Barça d’enguany hauran arribat a la seva plenitud: Cesc (maig 1987), 28 anys; Thiago (abril 1991), 24 anys; i Alexis Sánchez (desembre 1988), amb 27.
O sigui, dels 17 jugadors base de la temporada actual (n’exceptuem Pinto, Fontàs, Maxwell i Afellay, per la lesió) poden continuar d'aquí quatre anys, a la temporada del 2015-16, una dotzena de jugadors: Valdés, Alves, Piqué, Adriano, Mascherano, Busquets, Thiago, Cesc, Iniesta, Alexis, Pedro i Messi. Cinc hauran desaparegut per qüestions d’edat: Puyol, Abidal, Xavi, Keita i Villa.
Esperem que les noves aparicions puguin suplir amb èxit a aquests jugadors desapareguts i continuar donant caràcter i estil a aquest equip campió, del qual es comenta que és el millor de la història.
En relació als dos posts anteriors cal comentar que, en cas que “la Roja” guanyi l’Eurocopa del 2012 i el Mundial del 2014, competicions en les quals parteix com una de les favorites, i el Barça obtingui alguna Champions i alguna Lliga més, Xavi Hernández i Iniesta podrien entrar en la llista dels deu millors jugadors del món i arribar a ocupar el cinquè i el sisè lloc d’aquest rànquing. Fins i tot podrien acabar relegant a Cruiff de la quarta posició i a Di Stéfano de la tercera en cas d'adjudicar-se un Mundial i una Eurocopa més amb la selecció espanyola i una altra champions (la quarta per a ells) i una Lliga més amb el Barça. Podria estar molt bé i és factible; no hi ha res impossible per aquests grans jugadors i el club blaugrana i "la Roja" actuals.
Puyol, Piqué, Busquets i Villa també podrien figurar en el segon llistat dels millors jugadors de la història; i Valdés, Alves, Abidal, Keita i Pedro en el quart, tot esperant allò que puguin assolir Cesc, Mascherano, Thiago i, fins i tot, Adriano durant aquests anys i els que els resten de carrera futbolística.
Està per veure si els seus substituts poden continuar la seva estela d’èxits, tant en el Barça com en la selecció nacional, ja que alguns d’aquests jugadors també són la base de “la Roja”, campiona de l’Eurocopa del 2008 i del Mundial del 2010.
De l’equip i dels jugadors base del Barça del 2008-09, el primer de Guardiola com a entrenador culer, hi ha uns sèrie de jugadors que difícilment estaran al màxim nivell el 2015. A més de Puyol (nascut l’abril de 1978), que ja tindrà 37 anys, en Xavi (gener 1980) haurà acomplert els 35; Abidal (setembre 1979) estarà prop dels 36; Keita (gener 1980), 35; i Villa (desembre 1981), 33, camí dels 34.
Alves, Iniesta i Messi encara poden tenir uns anys més de rendiment. Alves (maig 1983) tindrà 32 anys; Iniesta (maig 1984), 31; i Messi (juny 1987), 28 anys acabats de fer. Victor Valdés (gener 1982) tindrà 33 anys i encara una bona edat com a porter, amb un parell o tres anys més de rendiment.
Per tant, dels catorze jugadors que van jugar més minuts a la temporada 2008-09, la primera dels èxits del Pep Team, n’hi haurà més de la meitat que poden haver desaparegut. A les baixes anteriors de Márquez (abandonarà el club aquesta temporada, igual que el camerunès Eto’o), Touré (abandona el club la temporada 2009-10, igual que el francès Henry) i els esmentats Eto’o i Henry, caldrà sumar-hi segurament les de Puyol, Abidal, Xavi i Keita. Només sis d’aquells catorze jugadors podrien continuar en l’equip: Valdés, Alves, Piqué, Busquets, Iniesta i Messi.
Continuem. Dels setze jugadors que van jugar més minuts a la temporada 2009-10, la segona d’èxits del Pep Team, segurament nou hauran estat baixa. Als ja esmentats Puyol, Abidal, Touré, Xavi, Keita i Henry, caldria afegir-hi les de Maxwell (agost 1981; amb 34 anys acabats de fer), Ibrahimovic (traspassat al final de la temporada) i Bojan (venut a la Roma a l’inici de la temporada 2011-12). Només podrien continuar set. A més dels sis de la temporada anterior, caldria afegir-hi el canari Pedro.
De la tercera temporada d’èxits del Pep Team, la del 2010-11, dels quinze jugadors que van jugar més minuts, el 2015 només podrien continuar vuit, alguns ja veterans: Valdés, amb 33 anys; Alves, 32; Adriano (octubre 1984), a punt de fer-ne 31; Mascherano (juny 1984) i Iniesta, també amb 31 anys. Villa (desembre 1981), a punt de fer-ne 34, difícilment estarà en l’equip blaugrana. Encara tindran una bona edat: Piqué (febrer 1987), Pedro (juliol 1987) i Messi (juliol 1987), tots tres amb 28 anys; i Busquets (juliol 1988), amb 27.
Les noves aparicions del Barça d’enguany hauran arribat a la seva plenitud: Cesc (maig 1987), 28 anys; Thiago (abril 1991), 24 anys; i Alexis Sánchez (desembre 1988), amb 27.
O sigui, dels 17 jugadors base de la temporada actual (n’exceptuem Pinto, Fontàs, Maxwell i Afellay, per la lesió) poden continuar d'aquí quatre anys, a la temporada del 2015-16, una dotzena de jugadors: Valdés, Alves, Piqué, Adriano, Mascherano, Busquets, Thiago, Cesc, Iniesta, Alexis, Pedro i Messi. Cinc hauran desaparegut per qüestions d’edat: Puyol, Abidal, Xavi, Keita i Villa.
Esperem que les noves aparicions puguin suplir amb èxit a aquests jugadors desapareguts i continuar donant caràcter i estil a aquest equip campió, del qual es comenta que és el millor de la història.
En relació als dos posts anteriors cal comentar que, en cas que “la Roja” guanyi l’Eurocopa del 2012 i el Mundial del 2014, competicions en les quals parteix com una de les favorites, i el Barça obtingui alguna Champions i alguna Lliga més, Xavi Hernández i Iniesta podrien entrar en la llista dels deu millors jugadors del món i arribar a ocupar el cinquè i el sisè lloc d’aquest rànquing. Fins i tot podrien acabar relegant a Cruiff de la quarta posició i a Di Stéfano de la tercera en cas d'adjudicar-se un Mundial i una Eurocopa més amb la selecció espanyola i una altra champions (la quarta per a ells) i una Lliga més amb el Barça. Podria estar molt bé i és factible; no hi ha res impossible per aquests grans jugadors i el club blaugrana i "la Roja" actuals.
Puyol, Piqué, Busquets i Villa també podrien figurar en el segon llistat dels millors jugadors de la història; i Valdés, Alves, Abidal, Keita i Pedro en el quart, tot esperant allò que puguin assolir Cesc, Mascherano, Thiago i, fins i tot, Adriano durant aquests anys i els que els resten de carrera futbolística.
Els millors jugadors del món. 2n lliurament.
En el post anterior parlava dels millors jugadors de la història del futbol i de les dificultats que hi havia per fer-ne la selecció. Havia fet quatre llistats de jugadors. En el primer, el més excels, hi figuraven deu jugadors que per la seva llarga trajectòria, per les seves qualitats futbolístiques i pels títols aconseguits, tant a nivell col•lectiu com individual, considerava que havien d’ocupar aquesta posició preeminent en el rànquing i ser considerats els deu millors jugadors de futbol de tots els temps.
Aquesta desena de jugadors els havia classificat i ordenat de l’1 al 10, donant el primer lloc a Pelé, seguit de, per aquest ordre, Di Stéfano, Messi, Cruiff, Garrincha, Puskas, Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten. Alhora manifestava que Messi, encara no en la meitat de la seva carrera esportiva, podia acabar ocupant el primer lloc en el rànquing si persistia en la seva línia actual de rendiment durant diversos anys més. S’ha d’esperar a veure com es va desenvolupant la seva carrera futbolística i què aconsegueix finalment.
Un altre dubte que tenia era decidir entre Garrincha i Puskas per al cinquè lloc. Els dos campionats mundials de Garrincha em van fer decidir pel jugador brasiler. Però l’hongarès Puskas també se’l mereixia. El fet de no haver estat mai campió del món (encara que al 1954 va estar a punt, però Hongria, que era la favorita, va acabar perdent sorprenentment la final contra Alemanya) el va acabar relegant al sisè lloc en aquesta classificació.
Tanmateix, per tenir present la trajectòria i la importància d’aquesta jugador, cal saber que va debutar a la primera divisió hongaresa el 1943 amb setze anys i es va retirar en el Reial Madrid el 1966, amb 38 anys (la darrera temporada només va jugar 8 partits de Lliga). En l’Honved hongarès va jugar des del 1943 al 1956, aconseguit cinc títols de Lliga i sent pixitxi en quatre ocasions. El novembre de 1956, per fugir d’Hongria, va ser sancionat dos anys, fins l’agost de 1958 en què va fitxar pel Reial Madrid, ja amb 31 anys. En l’equip madrileny va guanyar cinc títols de Lliga, 3 Copes d’Europa (i dues finals més perdudes contra el Benfica i l’Inter de Milà) i quatre pixitxis més. Les estadístiques són impressionants. I el nombre de gols també: en 534 partits de Lliga va aconseguir 513 gols (a Hongria 358 gols en 349 encontres); i amb la selecció hongaresa 84 gols en 85 partits. Fins l’aparició de Di Stéfano i Pelé va ser considerat el millor jugador del món.
Un altre dubte que tenia era qui col•locar en setena posició: l’alemany Beckembauer o el francès Zidane. A nivell de seleccions ambdós estan bastant igualats amb un Mundial i una Eurocopa cadascun d’ells; però Beckembauer el supera lleugerament ja que l’alemany ha estat una vegada finalista (1966) i una altra semifinalista (1970), mentre que el francès només ha estat una vegada finalista (2006).
Així mateix Beckembauer va aconseguir amb el Bayern Munich tres Copes d’Europa i quatre Bundesliga, mentre que Zidane només una Champions amb el Reial Madrid i tres Lligues (dues amb la Juventus i una amb el Madrid). A més, Beckembauer ha estat dues vegades Pilota d’Or ((1972 i 1976), dues vegades Pilota de Plata (1974 i 1975) i una de Bronze 1966). Zidane només ha estat una vegada Pilota d’Or, una vegada Pilota de Plata i una altre de Bronze. En contrapartida ha obtingut tres vegades al FIFA World Player.
Platini i Van Basten es mereixien el novè i el desè lloc, malgrat no haver estat mai campions del món.
Platini va guanyar tres lligues (una a França, amb el Saint Etienne, i dues a Itàlia, amb la Juventus, a més d’una Copa d’Europa i una Recopa) i va ser tres vegades consecutives Pilota d’Or (del 1983 al 1985). A nivell de seleccions va guanyar l’Eurocopa de 1984 i va ser tercer en el Mundial de 1986 i quart en el de 1982.
Van Basten no va poder tenir una trajectòria prou llarga com a jugador degut a les lesions. Va debutar amb l’Ajax a la primera divisió holandesa el 1982 amb 17 anys i es va lesionar de gravetat el desembre de 1992 amb 28 anys. Des d’aleshores va poder jugar poc i el darrer encontre el va disputar el 1993, encara que no es va retirar fins al 1995. Malgrat aquesta trajectòria de poc més de deu anys al primer nivell futbolístic va ser capaç de guanyar tres lligues i una Recopa d’Europa amb l’Ajax i dues Copes d’Europa i tres lligues amb el Milan. Va ser escollit tres vegades Pilota d’Or (1988, 1989 i 1992), sent el futbolista que l’ha obtingut en més ocasions juntament amb Cruiff i Platini.
Haig de reconèixer també que en els altres llistats poden mancar jugadors dels anys cinquanta i seixanta, principalment de Sudamèrica i també d’Europa, especialment de l’Europa de l’Est. Així penso en brasilers com Gylmar Dos Santos, Djalma Santos, Nilton Santos, Didí, Zagalo, Gerson i Carlos Alberto; l’argentí Héctor Rial; o europeus com Bozcik, Hidegkuti, Kocsis, Masopoust, l’alemany Rahn o els francesos Kopa i Fontaine, a més d’altres injustament oblidats.
Un altre aspecte a destacar és la trajectòria d’alguns jugadors en actiu del Barça actual i que poden millorar ostensiblement les seves estadístiques fins que no es retirin. M’estic referint a Xavi, Puyol i Iniesta, que ja han guanyat tres Champions, una Eurocopa, un Mundial i unes quantes lligues espanyoles (sis en Xavi, cinc en Puyol i l'Iniesta), i que poden engrandir aquest palmarès en els propers anys, donant-los l'opció d'entrar en el llistat del primer nivell.
També Piqué i Busquets i, fins i tot, Villa i Pedro poden obtenir fites importants i fer-los entrar en alguns dels quatre llistats a poc que tinguin algun èxit més. El brasiler Alves i el francès Abidal també.
Els madridistes Casillas, Sergio Ramos i Xabi Alonso també poden millorar el seu palmarès. Les estadístiques de Casillas són espectaculars: a nivell de seleccions una Eurocopa i un Mundial i a nivell de club dues Champions i quatre Lligues (s’ha trobat amb el millor Barça de la història). Ha estat escollit millor porter del món els tres darrers anys; ha estat dues vegades el segon millor porter i una vegada el tercer. Pot ampliar el seu palmarès en els propers anys.
També Sergio Ramos i Xabi Alonso el poden ampliar. En el Reial Madrid han obtingut pocs títols per culpa del millor Barça de la història, encara que Xabi Alonso ja ha guanyat una Champions amb el Liverpool. Amb la selecció espanyola ja porten una Eurocopa i un Mundial i Espanya és favorita per als propers esdeveniments: l'Eurocopa del 2012 i el Mundial del 2014. La “Roja” també està passant pels millors moments de la seva història.
Aquesta desena de jugadors els havia classificat i ordenat de l’1 al 10, donant el primer lloc a Pelé, seguit de, per aquest ordre, Di Stéfano, Messi, Cruiff, Garrincha, Puskas, Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten. Alhora manifestava que Messi, encara no en la meitat de la seva carrera esportiva, podia acabar ocupant el primer lloc en el rànquing si persistia en la seva línia actual de rendiment durant diversos anys més. S’ha d’esperar a veure com es va desenvolupant la seva carrera futbolística i què aconsegueix finalment.
Un altre dubte que tenia era decidir entre Garrincha i Puskas per al cinquè lloc. Els dos campionats mundials de Garrincha em van fer decidir pel jugador brasiler. Però l’hongarès Puskas també se’l mereixia. El fet de no haver estat mai campió del món (encara que al 1954 va estar a punt, però Hongria, que era la favorita, va acabar perdent sorprenentment la final contra Alemanya) el va acabar relegant al sisè lloc en aquesta classificació.
Tanmateix, per tenir present la trajectòria i la importància d’aquesta jugador, cal saber que va debutar a la primera divisió hongaresa el 1943 amb setze anys i es va retirar en el Reial Madrid el 1966, amb 38 anys (la darrera temporada només va jugar 8 partits de Lliga). En l’Honved hongarès va jugar des del 1943 al 1956, aconseguit cinc títols de Lliga i sent pixitxi en quatre ocasions. El novembre de 1956, per fugir d’Hongria, va ser sancionat dos anys, fins l’agost de 1958 en què va fitxar pel Reial Madrid, ja amb 31 anys. En l’equip madrileny va guanyar cinc títols de Lliga, 3 Copes d’Europa (i dues finals més perdudes contra el Benfica i l’Inter de Milà) i quatre pixitxis més. Les estadístiques són impressionants. I el nombre de gols també: en 534 partits de Lliga va aconseguir 513 gols (a Hongria 358 gols en 349 encontres); i amb la selecció hongaresa 84 gols en 85 partits. Fins l’aparició de Di Stéfano i Pelé va ser considerat el millor jugador del món.
Un altre dubte que tenia era qui col•locar en setena posició: l’alemany Beckembauer o el francès Zidane. A nivell de seleccions ambdós estan bastant igualats amb un Mundial i una Eurocopa cadascun d’ells; però Beckembauer el supera lleugerament ja que l’alemany ha estat una vegada finalista (1966) i una altra semifinalista (1970), mentre que el francès només ha estat una vegada finalista (2006).
Així mateix Beckembauer va aconseguir amb el Bayern Munich tres Copes d’Europa i quatre Bundesliga, mentre que Zidane només una Champions amb el Reial Madrid i tres Lligues (dues amb la Juventus i una amb el Madrid). A més, Beckembauer ha estat dues vegades Pilota d’Or ((1972 i 1976), dues vegades Pilota de Plata (1974 i 1975) i una de Bronze 1966). Zidane només ha estat una vegada Pilota d’Or, una vegada Pilota de Plata i una altre de Bronze. En contrapartida ha obtingut tres vegades al FIFA World Player.
Platini i Van Basten es mereixien el novè i el desè lloc, malgrat no haver estat mai campions del món.
Platini va guanyar tres lligues (una a França, amb el Saint Etienne, i dues a Itàlia, amb la Juventus, a més d’una Copa d’Europa i una Recopa) i va ser tres vegades consecutives Pilota d’Or (del 1983 al 1985). A nivell de seleccions va guanyar l’Eurocopa de 1984 i va ser tercer en el Mundial de 1986 i quart en el de 1982.
Van Basten no va poder tenir una trajectòria prou llarga com a jugador degut a les lesions. Va debutar amb l’Ajax a la primera divisió holandesa el 1982 amb 17 anys i es va lesionar de gravetat el desembre de 1992 amb 28 anys. Des d’aleshores va poder jugar poc i el darrer encontre el va disputar el 1993, encara que no es va retirar fins al 1995. Malgrat aquesta trajectòria de poc més de deu anys al primer nivell futbolístic va ser capaç de guanyar tres lligues i una Recopa d’Europa amb l’Ajax i dues Copes d’Europa i tres lligues amb el Milan. Va ser escollit tres vegades Pilota d’Or (1988, 1989 i 1992), sent el futbolista que l’ha obtingut en més ocasions juntament amb Cruiff i Platini.
Haig de reconèixer també que en els altres llistats poden mancar jugadors dels anys cinquanta i seixanta, principalment de Sudamèrica i també d’Europa, especialment de l’Europa de l’Est. Així penso en brasilers com Gylmar Dos Santos, Djalma Santos, Nilton Santos, Didí, Zagalo, Gerson i Carlos Alberto; l’argentí Héctor Rial; o europeus com Bozcik, Hidegkuti, Kocsis, Masopoust, l’alemany Rahn o els francesos Kopa i Fontaine, a més d’altres injustament oblidats.
Un altre aspecte a destacar és la trajectòria d’alguns jugadors en actiu del Barça actual i que poden millorar ostensiblement les seves estadístiques fins que no es retirin. M’estic referint a Xavi, Puyol i Iniesta, que ja han guanyat tres Champions, una Eurocopa, un Mundial i unes quantes lligues espanyoles (sis en Xavi, cinc en Puyol i l'Iniesta), i que poden engrandir aquest palmarès en els propers anys, donant-los l'opció d'entrar en el llistat del primer nivell.
També Piqué i Busquets i, fins i tot, Villa i Pedro poden obtenir fites importants i fer-los entrar en alguns dels quatre llistats a poc que tinguin algun èxit més. El brasiler Alves i el francès Abidal també.
Els madridistes Casillas, Sergio Ramos i Xabi Alonso també poden millorar el seu palmarès. Les estadístiques de Casillas són espectaculars: a nivell de seleccions una Eurocopa i un Mundial i a nivell de club dues Champions i quatre Lligues (s’ha trobat amb el millor Barça de la història). Ha estat escollit millor porter del món els tres darrers anys; ha estat dues vegades el segon millor porter i una vegada el tercer. Pot ampliar el seu palmarès en els propers anys.
També Sergio Ramos i Xabi Alonso el poden ampliar. En el Reial Madrid han obtingut pocs títols per culpa del millor Barça de la història, encara que Xabi Alonso ja ha guanyat una Champions amb el Liverpool. Amb la selecció espanyola ja porten una Eurocopa i un Mundial i Espanya és favorita per als propers esdeveniments: l'Eurocopa del 2012 i el Mundial del 2014. La “Roja” també està passant pels millors moments de la seva història.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Els millors jugadors de futbol de la història.
Quan es tracta d’escollir els millors jugadors de futbol que hi ha hagut ens trobem amb dificultats enormes ja que s’està parlant d’uns vuitanta anys d’història de les grans competicions futbolístiques. Per raons lògiques de duració de vida d’una persona no hi ha ningú que pugui tenir un record viscut i fidedigne o fiable dels anys trenta del segle passat i dels jugadors de l’actualitat. Es pot tenir un record prou conservat des del 15-18 anys. Una persona que tingui uns vuitanta-noranta anys i que li hagi agradat molt el futbol i l’hagi seguit amb passió pot recordar el futbol i els jugadors de meitats dels anys quaranta, però no pas els anteriors. Fins i tot, és possible que només pugui parlar amb propietat dels futbolistes dels anys cinquanta, donada l’escassetat d’informació esportiva de l’època.
Un altre problema són els canvis tàctics i la manera de concebre i jugar al futbol que ha anat canviant amb el temps. Es pot dir que el futbol modern, evolucionat, comença els anys cinquanta, ja cap als seixanta. I també les grans competicions (per exemple, la Copa d’Europa de clubs el 1956, l’Eurocopa de seleccions el 1960) i els grans premis individuals (la Pilota d’Or el 1956). L’altra gran competició, el Campionat Mundial de Futbol de seleccions nacionals, es fa veritablement important després dels dos títols seguits aconseguits per Brasil el 1958 i el 1962. Abans, però, ja havia tingut la seva importància el del 1954 (amb Hongria com a estrella) i el del 1950 (amb la famosa final a Maracanà entre Uruguai i Brasil).
Un tercer problema per fer aquesta selecció de jugadors té a veure amb els mitjans de comunicació i les possibilitats reals de veure ja fos en directe i ara en diferit els grans partits de futbol d’aleshores i les figures del moment. Fins cap al 1970 no es van poder seguir en directe els grans esdeveniments futbolístics i les figures de fins aleshores van ser poc vistes i poc gravades per poder veure-les en l’actualitat. En bona part són desconeguts pels aficionats d’avui i sense gaire possibilitats de poder-los recuperar.
I un quart problema és l’enorme influència de la televisió i internet en els darrers 20-25 anys, que ha elevat a grans figures futbolistes que per trajectòria i títols potser no es mereixien tant.
Tenint en compte tot això, els gustos personals i la meva edat faré una valoració dels grans jugadors de futbol de totes les èpoques, però només des de la segona meitat dels anys cinquanta fins a l’actualitat, encara que el meu record fidel només és de cap al 1970.
La tasca d’escollir els jugadors que han de formar el rànquing és complicada i molt selectiva. Senzillament, no pots agafar tothom i n’has de deixar a molts de banda. Per escollir-los he tingut present els títols que han guanyat, tant a nivell de competicions nacionals com internacionals, com a nivell de club i de selecció, i les distincions a nivell individual, entre les que destaca la Pilota d’Or.
En el primer nivell, el més excels, hi encabeixo deu jugadors, que són, seguint la seva aparició en el temps: Puskas, Di Stéfano, Garrincha, Pelé, Beckembauer, Cruiff, Platini, Van Basten, Zidane i Messi.
En un segon nivell, també molt alt, però sense arribar al nivell dels anteriors, hi situo una vintena de jugadors: Yashin, Gento, Luís Suárez, Eusebio, Boby Charlton, Gerd Muller, Zoff, Keegan, Rummenigge, Gullit, Desailly, Deschamps, Romario, Mathaus, Ronaldo, Roberto Carlos, Casillas, Xavi, Iniesta i Cristiano Ronaldo.
En un tercer nivell s’hi podrien situar una trentena de jugadors que han destacat molt i que han estat boníssims, però que per un motiu o altre no han arribat a l’alçada dels anteriors. Algunes vegades ha estat perquè no han tingut una trajectòria prou llarga (es necessiten uns quinze anys a gran nivell); o no han guanyat prou títols; o no han assolit premis individuals. Més endavant n’explicarem algun cas. En aquesta llista hi figurarien jugadors com: Kubala, Coluna, Albert, Rivera, Mazzola, Amancio, Dzajic, Jairzinho, Rivelinho, Best, Blokhin, Zico, Sócrates, Rossi, Maradona, Schuster, Effenberg, Laudrup, Baggio, Rivaldo, Nevded, Del Piero, Raúl, Figo, Ronaldinho, Henry, Shevchenko, Drogba, Kaka, Rooney...
I en un quart nivell hi hauria una llista molt llarga de jugadors, dels quals n’esmentarem prop d'una quarentena, que han tingut un trajectòria molt llarga i important i han guanyat molts títols, però que per les característiques del seu joc han portat a terme una tasca més d’equip i de conjunt i no han destacat tant a nivell individual. Sóc conscient que la llista d’aquest tipus de jugadors hauria de ser més àmplia, segurament el doble, però igualment em continuaria deixant noms importants.
Prengueu les bones intencions i la idea de a quina mena de jugadors em vull referir en aquest quart llistat tot repassant els noms d’aquests jugadors: Facchetti, Burnigh, Maier, Breitner, Krol, Figueroa, Passarella, Kaltz, Koeman, Baresi, Rijkaard, Maldini, Augenthaler, Hierro, Schmeichel, Barthez, Blanc, Van der Saar, Seedorf, Giggs, Edmilson, Cafú, Kahn, Thuram, Buffon, Scholes, Nesta, Ibrahimovic, Eto’o, Deco, Inzaghi, Lucio, Ballack, Van Nistelroy, Puyol, Gerrard, Xabi Alonso, Schweinsteiger, Sneijder i molts altres.
Passem ara a comentar la primera llista i els noms que han d’ocupar els primers cinc llocs. A dalt de tot del rànquing dels millors jugadors de futbol de la història hi situo en Pelé. Tres Mundials (realment només dos), sis lligues brasileres i gairebé un gol per partit en els més de mil que va jugar és aval suficient. Per aquells que tinguin algun dubte els recomano la visió d’un documental (“Pelé eterno”), de més dues hores de duració, que repassa la trajectòria i els gols de l’autèntic “O Rei” del futbol.
En segona posició el gran Di Stéfano. Les cinc Copes d’Europa aconseguides, les dues finals perdudes, els vuit títols de Lliga en onze temporades en el Reial Madrid (on va arribar-hi ja amb 27 anys fets) l’avalen; a més de ser un enorme golejador (cinc vegades pixitxi de la Lliga espanyola). Us recomano veure a la Wikipèdia les estadístiques de gols aconseguits per aquest jugador abans d’arribar a Espanya (on hi arriba sense cap fama, sent un desconegut). Els números són impressionants. En la seva contra hi ha el fet de no haver disputat cap Mundial de seleccions ni haver aconseguit res important tant amb la selecció argentina com amb l’espanyola.
En tercer lloc un jugador actual, Messi. Es pot discutir perquè tant se’l podria col•locar més endavant com més endarrere, ja que la seva trajectòria com a jugador encara és molt curta i li queden molt anys per recórrer. Ja es veurà allò que aconseguirà al final de la seva carrera; en cas de seguir el ritme que porta fins ara, podria acabar ocupant el primer lloc d’aquest rànquing. Tanmateix, s’ha d’esperar vuit o deu anys més per veure què fa i fins on arriba.
De moment, amb 24 anys, dues Pilotes d’Or (gairebé tres, perquè la del 2011 sembla que ningú li pot discutir) i cinc anys consecutius figurant en la llista dels tres millors jugadors del món i formant part de l’equip ideal de la FIFA. Però, a més, ja ha guanyat tres Champions i cinc Lligues espanyoles; i ha marcat un gran nombre de gols (en els darrers cent partits oficials del Barça ha marcat 103 gols). Tot això crec que el fan mereixedor d’aquesta tercera plaça. En la seva contra hi ha el poc èxit assolit amb la seva selecció, Argentina.
En la quarta posició d’aquest rànquing l’holandès Johann Cruiff. També falla a nivell de selecció, amb només un èxit relatiu: el Mundial d’Alemanya de 1974, on la selecció holandesa va meravellar, però va perdre la final amb l’amfitriona. Tanmateix, les seves tres Pilotes d’Or, les seves tres Copes d’Europa, les nou lligues holandeses aconseguides en dotze temporades (en dues etapes) i una Lliga espanyola; a més de desplegar un joc espectacular, revolucionar el futbol de la seva època i ser el millor jugador del moment durant diversos anys el fan mereixedor d’aquesta posició.
I en cinquè lloc el brasiler Garrincha. Va tenir una llarga trajectòria futbolística i va ser un jugador espectacular i decisiu, Va disputar tres Mundials i en va guanyar dos. Només s’han de veure les imatges del Mundial de Suècia de 1958 per comprovar que era, amb 25 anys, els jugador més important i decisiu d’aquell equip campió. En Pelé, a Suècia, no va disputar els primers dos encontres que Brasil va guanyar clarament; sí que va disputar els altres quatre i va ser tot un descobriment i va meravellar. Però qui era realment decisiu en aquell conjunt era en Garrincha. Al Mundial de Xile del 1962, amb 29 anys, va ser campió i escollit el millor jugador del campionat. Pelé només va jugar el primer encontre; es va lesionar i no ja va disputar cap més encontre d’aquell Mundial. Al Mundial de Londres de 1966 Garrincha va arribar-hi ja amb 33 anys i en decadència. Aleshores, en Pelé, amb prop de 26 anys i en la seva plenitud, era la figura. Brasil no va passar la fase prèvia ja que va perdre davant Hongria i Portugal i va restar eliminat.
Dels altres cinc jugadors d’aquesta primera llista (Puskas, sisè; seguit, per aquest ordre, de Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten) en parlaré en un altre post.
Com haureu comprovat del llistat dels deu millors jugadors de la història del futbol hi manca en Maradona. No és cap oblit. Crec que es mereix estar en el tercer llistat: el dels grans jugadors, boníssims, però que els ha mancat quelcom més per entrar en el grup excels dels deu millors jugadors de la història. Maradona no va tenir una trajectòria prou llarga a gran nivell (només uns deu anys) ni va aconseguir grans títols (només un Mundial) ni a Europa va aconseguir massa res. Va ser un gran jugador, dotat d’una gran tècnica, però li va mancar continuïtat, més èxits i no tants embolics. Tampoc va ser un golejador, malgrat que sempre va jugar com atacant i amb total llibertat de moviments, sense cap tasca defensiva o de marcatge. En el Barça, en tres temporades, va disputar 58 encontres i va aconseguir 38 gols; i en el Nàpols, en set temporades va disputar 259 encontres marcant 115 gols. Va guanyar dos scudettos i una copa de la UEFA. Poca cosa. I el Nàpols aleshores tenia un gran equip, amb la meitat de jugadors internacionals per Itàlia (fitxats a preu d’or) i amb el brasiler Careca, aleshores el millor davanter centre del món.
De tot plegat, en parlarem en un altre post.
Un altre problema són els canvis tàctics i la manera de concebre i jugar al futbol que ha anat canviant amb el temps. Es pot dir que el futbol modern, evolucionat, comença els anys cinquanta, ja cap als seixanta. I també les grans competicions (per exemple, la Copa d’Europa de clubs el 1956, l’Eurocopa de seleccions el 1960) i els grans premis individuals (la Pilota d’Or el 1956). L’altra gran competició, el Campionat Mundial de Futbol de seleccions nacionals, es fa veritablement important després dels dos títols seguits aconseguits per Brasil el 1958 i el 1962. Abans, però, ja havia tingut la seva importància el del 1954 (amb Hongria com a estrella) i el del 1950 (amb la famosa final a Maracanà entre Uruguai i Brasil).
Un tercer problema per fer aquesta selecció de jugadors té a veure amb els mitjans de comunicació i les possibilitats reals de veure ja fos en directe i ara en diferit els grans partits de futbol d’aleshores i les figures del moment. Fins cap al 1970 no es van poder seguir en directe els grans esdeveniments futbolístics i les figures de fins aleshores van ser poc vistes i poc gravades per poder veure-les en l’actualitat. En bona part són desconeguts pels aficionats d’avui i sense gaire possibilitats de poder-los recuperar.
I un quart problema és l’enorme influència de la televisió i internet en els darrers 20-25 anys, que ha elevat a grans figures futbolistes que per trajectòria i títols potser no es mereixien tant.
Tenint en compte tot això, els gustos personals i la meva edat faré una valoració dels grans jugadors de futbol de totes les èpoques, però només des de la segona meitat dels anys cinquanta fins a l’actualitat, encara que el meu record fidel només és de cap al 1970.
La tasca d’escollir els jugadors que han de formar el rànquing és complicada i molt selectiva. Senzillament, no pots agafar tothom i n’has de deixar a molts de banda. Per escollir-los he tingut present els títols que han guanyat, tant a nivell de competicions nacionals com internacionals, com a nivell de club i de selecció, i les distincions a nivell individual, entre les que destaca la Pilota d’Or.
En el primer nivell, el més excels, hi encabeixo deu jugadors, que són, seguint la seva aparició en el temps: Puskas, Di Stéfano, Garrincha, Pelé, Beckembauer, Cruiff, Platini, Van Basten, Zidane i Messi.
En un segon nivell, també molt alt, però sense arribar al nivell dels anteriors, hi situo una vintena de jugadors: Yashin, Gento, Luís Suárez, Eusebio, Boby Charlton, Gerd Muller, Zoff, Keegan, Rummenigge, Gullit, Desailly, Deschamps, Romario, Mathaus, Ronaldo, Roberto Carlos, Casillas, Xavi, Iniesta i Cristiano Ronaldo.
En un tercer nivell s’hi podrien situar una trentena de jugadors que han destacat molt i que han estat boníssims, però que per un motiu o altre no han arribat a l’alçada dels anteriors. Algunes vegades ha estat perquè no han tingut una trajectòria prou llarga (es necessiten uns quinze anys a gran nivell); o no han guanyat prou títols; o no han assolit premis individuals. Més endavant n’explicarem algun cas. En aquesta llista hi figurarien jugadors com: Kubala, Coluna, Albert, Rivera, Mazzola, Amancio, Dzajic, Jairzinho, Rivelinho, Best, Blokhin, Zico, Sócrates, Rossi, Maradona, Schuster, Effenberg, Laudrup, Baggio, Rivaldo, Nevded, Del Piero, Raúl, Figo, Ronaldinho, Henry, Shevchenko, Drogba, Kaka, Rooney...
I en un quart nivell hi hauria una llista molt llarga de jugadors, dels quals n’esmentarem prop d'una quarentena, que han tingut un trajectòria molt llarga i important i han guanyat molts títols, però que per les característiques del seu joc han portat a terme una tasca més d’equip i de conjunt i no han destacat tant a nivell individual. Sóc conscient que la llista d’aquest tipus de jugadors hauria de ser més àmplia, segurament el doble, però igualment em continuaria deixant noms importants.
Prengueu les bones intencions i la idea de a quina mena de jugadors em vull referir en aquest quart llistat tot repassant els noms d’aquests jugadors: Facchetti, Burnigh, Maier, Breitner, Krol, Figueroa, Passarella, Kaltz, Koeman, Baresi, Rijkaard, Maldini, Augenthaler, Hierro, Schmeichel, Barthez, Blanc, Van der Saar, Seedorf, Giggs, Edmilson, Cafú, Kahn, Thuram, Buffon, Scholes, Nesta, Ibrahimovic, Eto’o, Deco, Inzaghi, Lucio, Ballack, Van Nistelroy, Puyol, Gerrard, Xabi Alonso, Schweinsteiger, Sneijder i molts altres.
Passem ara a comentar la primera llista i els noms que han d’ocupar els primers cinc llocs. A dalt de tot del rànquing dels millors jugadors de futbol de la història hi situo en Pelé. Tres Mundials (realment només dos), sis lligues brasileres i gairebé un gol per partit en els més de mil que va jugar és aval suficient. Per aquells que tinguin algun dubte els recomano la visió d’un documental (“Pelé eterno”), de més dues hores de duració, que repassa la trajectòria i els gols de l’autèntic “O Rei” del futbol.
En segona posició el gran Di Stéfano. Les cinc Copes d’Europa aconseguides, les dues finals perdudes, els vuit títols de Lliga en onze temporades en el Reial Madrid (on va arribar-hi ja amb 27 anys fets) l’avalen; a més de ser un enorme golejador (cinc vegades pixitxi de la Lliga espanyola). Us recomano veure a la Wikipèdia les estadístiques de gols aconseguits per aquest jugador abans d’arribar a Espanya (on hi arriba sense cap fama, sent un desconegut). Els números són impressionants. En la seva contra hi ha el fet de no haver disputat cap Mundial de seleccions ni haver aconseguit res important tant amb la selecció argentina com amb l’espanyola.
En tercer lloc un jugador actual, Messi. Es pot discutir perquè tant se’l podria col•locar més endavant com més endarrere, ja que la seva trajectòria com a jugador encara és molt curta i li queden molt anys per recórrer. Ja es veurà allò que aconseguirà al final de la seva carrera; en cas de seguir el ritme que porta fins ara, podria acabar ocupant el primer lloc d’aquest rànquing. Tanmateix, s’ha d’esperar vuit o deu anys més per veure què fa i fins on arriba.
De moment, amb 24 anys, dues Pilotes d’Or (gairebé tres, perquè la del 2011 sembla que ningú li pot discutir) i cinc anys consecutius figurant en la llista dels tres millors jugadors del món i formant part de l’equip ideal de la FIFA. Però, a més, ja ha guanyat tres Champions i cinc Lligues espanyoles; i ha marcat un gran nombre de gols (en els darrers cent partits oficials del Barça ha marcat 103 gols). Tot això crec que el fan mereixedor d’aquesta tercera plaça. En la seva contra hi ha el poc èxit assolit amb la seva selecció, Argentina.
En la quarta posició d’aquest rànquing l’holandès Johann Cruiff. També falla a nivell de selecció, amb només un èxit relatiu: el Mundial d’Alemanya de 1974, on la selecció holandesa va meravellar, però va perdre la final amb l’amfitriona. Tanmateix, les seves tres Pilotes d’Or, les seves tres Copes d’Europa, les nou lligues holandeses aconseguides en dotze temporades (en dues etapes) i una Lliga espanyola; a més de desplegar un joc espectacular, revolucionar el futbol de la seva època i ser el millor jugador del moment durant diversos anys el fan mereixedor d’aquesta posició.
I en cinquè lloc el brasiler Garrincha. Va tenir una llarga trajectòria futbolística i va ser un jugador espectacular i decisiu, Va disputar tres Mundials i en va guanyar dos. Només s’han de veure les imatges del Mundial de Suècia de 1958 per comprovar que era, amb 25 anys, els jugador més important i decisiu d’aquell equip campió. En Pelé, a Suècia, no va disputar els primers dos encontres que Brasil va guanyar clarament; sí que va disputar els altres quatre i va ser tot un descobriment i va meravellar. Però qui era realment decisiu en aquell conjunt era en Garrincha. Al Mundial de Xile del 1962, amb 29 anys, va ser campió i escollit el millor jugador del campionat. Pelé només va jugar el primer encontre; es va lesionar i no ja va disputar cap més encontre d’aquell Mundial. Al Mundial de Londres de 1966 Garrincha va arribar-hi ja amb 33 anys i en decadència. Aleshores, en Pelé, amb prop de 26 anys i en la seva plenitud, era la figura. Brasil no va passar la fase prèvia ja que va perdre davant Hongria i Portugal i va restar eliminat.
Dels altres cinc jugadors d’aquesta primera llista (Puskas, sisè; seguit, per aquest ordre, de Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten) en parlaré en un altre post.
Com haureu comprovat del llistat dels deu millors jugadors de la història del futbol hi manca en Maradona. No és cap oblit. Crec que es mereix estar en el tercer llistat: el dels grans jugadors, boníssims, però que els ha mancat quelcom més per entrar en el grup excels dels deu millors jugadors de la història. Maradona no va tenir una trajectòria prou llarga a gran nivell (només uns deu anys) ni va aconseguir grans títols (només un Mundial) ni a Europa va aconseguir massa res. Va ser un gran jugador, dotat d’una gran tècnica, però li va mancar continuïtat, més èxits i no tants embolics. Tampoc va ser un golejador, malgrat que sempre va jugar com atacant i amb total llibertat de moviments, sense cap tasca defensiva o de marcatge. En el Barça, en tres temporades, va disputar 58 encontres i va aconseguir 38 gols; i en el Nàpols, en set temporades va disputar 259 encontres marcant 115 gols. Va guanyar dos scudettos i una copa de la UEFA. Poca cosa. I el Nàpols aleshores tenia un gran equip, amb la meitat de jugadors internacionals per Itàlia (fitxats a preu d’or) i amb el brasiler Careca, aleshores el millor davanter centre del món.
De tot plegat, en parlarem en un altre post.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)