La major part de la superfície terrestre està coberta pels mars i oceans (71 %). Els oceans estan dividits en cinc parts pels continents i grans arxipèlags: Pacífic, Atlàntic, Índic, Àrtic i Antàrtic. Els mars són la prolongació dels oceans a les zones més properes als continents, com el mar Cantàbric o el mar Carib, que són una continuació de l’oceà Atlàntic.
La major part de l’aigua del planeta és salada (97,21 % de l’aigua de la Terra) i es troba als oceans i als mars. L’aigua dolça del planeta representa el 2,79 % del total de l’aigua de la Terra, i es reparteix entre llacs i rius (0,02 %), capes i humitat del sòl (0,62 %), icebergs i glaceres (2,14 %) i l’atmosfera (0,01 %).
Els llacs són masses d’aigua permanent dipositada en depressions que s’alimenten de l’aigua
de la pluja i de la que hi aporten els rius.
Els rius són corrents continus d’aigua. L’aigua arriba als rius procedents de fonts i deus, de la pluja o de la fosa de les neus. El cabal d’un riu depèn de les caractarístiques de la seva conca, és a dir, del comjunt de terres que porten les seves aigües a aquest riu.
Malgrat que la major de la superfície terrestre és ocupada per aigua, com ja s’ha dit, tan sols un 2,79 % és aigua dolça, apta per al consum. D’aquesta. la major part es troba inaccessible en glaceres i als pols; per tant, només en disposem per al consum humà el 0,64 %, que és aigua subterrània o superficial.
L’aigua, doncs, és un recurs escàs i les necessitats cada vegada són més grans. Des del 1900, la població s’ha duplicat, però el consum d’aigua s’ha multiplicat per sis. L’agricultura i la indústria són els sectors que consumeixen més aigua.
En l’àmbit mundial, s’extreuen 3 600 km3 d’aigua dolça per al consum humà. És a dir, 1 600 litres per habitant i dia, dels quals aproximadament la meitat no es consumeix (s’evapora, s’infiltra al terra o torna a alguna llera) i, de l’altra meitat, es calcula que el 65 % es destina a l’agriculura, el 25 % a la indústria i tan sols el 10 % al consum domèstic.
No obstant això, el destí aplicat a l’aigua dolça consumida varia molt d’una regió del planeta a una altra, fins i tot dintre d’un mateix país. En general, el consum elevat d’aigua potable es dóna en països rics i desenvolupats, mentre que els problemes de proveïment els pateixen sobretot la població assentada en països d’Àfrica i de l’Asia Occidental.
La mitjana anual de pluja a Espanya és de 670 mm. Tot i que aquesta és una quantitat important, el problema és que alguns anys hi plou molt i d’altres gairebé no hi plou. A més, hi ha zones de la geografia espanyola on les precipitacions hi són molt escasses.
Si es compten els anys del 1941 al 2005 i partint de la mitjana anual de pluja (670 litres/any), es pot considerar que a Espanya hi ha hagut 7 anys molt plujosos, 15 de plujosos, 8 de normals, 11 de secs i 23 de molt secs. Per tant, és normal que hi hagi hagut períodes de sequera seguits d’altres que no hi ha hagut sequera.
El règim de pluges durant aquests anys, malgrat tots els canvis, no ha variat; només les lògiques pendulacions en un clima com el de la Península Ibèrica.
El territori espanyol ocupa la major part de la Península Ibèrica. S’hi donen amb claredat les tres variants del clima temperat: oceànic, mediterrani i continental. A les principals serralades el clima és de muntanya.
Tanmateix, els climes peninsulars presenten algunes diferències respecte dels climes temperats clàssics, que són degudes principalment als factors següents:
- La situació geogràfica. La Península Ibèrica es troba al sud-oest d’Europa i al sud de la
zona temperada de l’hemisferi nord, més a prop de la zona tropical que de la zona polar.
- La influència del mar i la disposició del relleu. Banyada per l’oceà Atlàntic i pels mars Cantàbric i Mediterrani, la Península Ibèrica es troba sota el domini del mar, però la disposició perfèrica de les muntanyes dificulta la penetració de la influència marina cap a l’interior.
- L'altitud. La Península té una altitud mitjana notable i això influeix en les temperatures i
en les precipitacions.
El clima oceànic, també anomenat atlàntic, ocupa una franja estreta i allargada al nord de la
Península. Té un clima suau i humit, però a causa de la latitud les temperatures mitjanes hi són més elevades que a la resta de la zona atlàntica europea.
El clima mediterrani s’estén al llarg d’una franja costanera a l’est i al sud de la Península i a les illes Balears. Les temperatures són suaus a l’hivern a causa de l’acció del mar i molt caloroses a l’estiu pel desplaçament cap al nord de la massa d’aire tropical. Les pluges hi cauen preferentment a la primavera i a la tardor.
El clima continental (seria millor dir “clima meditarrani de tendència continental”) és
propi de l’interior peninsular. La gran altitud mitjana d’aquesta zona i l’escassa influència del mar, fan que el clima hi tingui trets continentals, com per exemple els hiverns freds.
A Catalunya domina el clima mediterrani, caracteritzat per temperatures moderades, amb estius calorosos i secs i hiverns pocs freds. Les precipitacions són irregulars tot l’any
però a la primavera i a la tardor és quan plou més.
Hi ha, però, grans variacions climàtiques, que depenen de la situació respecte al mar i del
relleu.
- Als Pirineus, a causa de l’altitud, el clima és de muntanya, amb hiverns molt freds i estius
frescos. Les precipitacions hi són abundants i a l’hivern hi neva sovint. Aquí la vegetació és pròpia dels prats alpins i boscos de pi negre i d’avets. A la muntanya mitjana hi ha boscos de roures, de faigs i de pi roig.
- A les terres baixes de l’interior, on no arriba la influència marítima, el clima és
mediterrani de tipus continental. Les temperatures són més contrastades: hiverns freds i estius calorosos. A més, les muntanyes litorals retenen la humitat del mar i impedeixen que les pluges arribin a l’interior. En aquestes zones la vegetació és poc abundant. Les espècies predominants són la màquia o garriga i els arbustos.
- A la costa, els estius són suaus i els hiverns són poc freds. Les zones costaneres són més
plujoses que l’interior. Pel que fa a la vegetació es pot diferenciar el sector nord del litoral, amb els boscos típics d’alzines, pi blanc i pi pinyoner, i el sector sud, on el bosc es degrada i hi predomina el matoll.
- La Val d'Aran és l’únic territori català on predomina el clima atlàntic. Les precipitacions hi són abundants; les temperatures són moderades a l’estiu i fredes a l’hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada