Pròleg als dos escrits anteriors.

Llegint els dos posts anteriors he cregut necessari adjuntar-hi la presentació que se'n fa del llibret per copsar-ne realment tot el sentit i el significat de l'obra. La podeu llegir ara, tot seguit.

PRESENTACIÓ

Hola! Em dic Lipponen, Tove Lipponen. Sóc finlandesa. Com va això? Segur que la vostra primera pregunta és: Tove, com és que parles i fins i tot escrius el català? Pesadets! En el meu cas, es tracta d'una història ben senzilla: tot va començar quan vaig llegir La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó en finlandès i em va esbalair (sí, esbalair) l'alt nivell de qualitat d‟aquesta novel·la; de tan irònica i absolutament moderna que era, em semblava impossible que l'hagués escrit un espanyol. (Enteneu-me: en aquella època -com gairebé tots els finlandesos- pensava que els espanyols eren uns primitius obsedits pel foc i la sang i l'assassinat en públic d'unes pobres bèsties indefenses i res més!). I vet aquí que al cap de poc, em vaig assabentar que l'autor era d'una nacionalitat de què no n'havia sentit ni parlar! Que era català, vaja. Així va començar la meva fascinació pels catalans i la seva cultura. Poc després, em vaig posar a estudiar el català a la Universitat de Vaasa. Les classes, les impartia un lector becat per la Generalitat de qui ho confesso!- em vaig enamorar (bojament) al cap d‟unes quantes classes particulars que vam fer per tal que m'aclarís els pronoms febles. Vaig aprovar amb un excel·lent i, modestament, crec que el meu català continua essent força correcte. Un cop acabat el curs, ens vam traslladar tots dos a casa seva, a la Bisbal d'Empordà. Hi visc des de fa set anys (tot i que la relació amb el meu ex-professor no va durar més de dos) i he fet amistat amb un bon grapat de catalans i algun estranger simpàtic, com ara l‟Andrew, pobre, que ha fet l‟altra meitat del llibre.

Quin rotllo de preàmbul, oi, lectors? Ara aniré al gra, de debò. Fa sis mesos, alguns d‟aquests amics -incloent-hi l‟Andrew, pobre- van decidir fer un viatge per Espanya i em van dir d'acompanyar-los. Sense pensar-m'ho dues vegades els vaig dir que no, per la raó senzilla que em feia una mandra... l‟Andrew, que coneix Espanya força bé i n'és tot un fan, em va renyar i tot. Però escolta, vaig dir, hi ha molts països al món que vull visitar abans que Espanya, països que em semblen més exòtics, o interessants o com se'n vulgui dir. San Marino, per exemple (és tan petit). O Nova Zelanda. Per quins set sous havia de conèixer forçosament Espanya? Alguns em van dir que trobaven la meva actitud provinciana i tancada i que havia de ser més oberta i internacional. En va, provava d‟explicar-los que jo, una ciutadana quadrilingüe nascuda a Hèlsinki, mai no m'havia considerat tancada ni res, i que no veia, en tot cas, que un viatge per Espanya m'internacionalitzés així com així. Però ells vinga repetir els seus arguments, fins que l'Andrew (s‟ha de dir que no volia que jo els acompanyés per raons purament didàctiques, no sé si m'explico) en va esgrimir un que era d‟una lògica irrefutable: per tenir unes opinions creïbles sobre Espanya, era imprescindible, com a mínim, conèixer-la una mica. D'acord, vaig dir, amb un sospir, anem-hi, nois.

Vam travessar la frontera catalanoespanyola a principis de juny i vam voltar per les terres monolingües del centre i del sud durant dos mesos i mig. Al començament, jo em trobava súper incòmoda, perquè provava de fer-me entendre a Toledo, posem per cas, o bé a Medina del Campo, en la llengua de Monzó. Un desastre! Aviat, però, vaig aprendre a fer servir l‟anglès, perquè així, em vaig adonar, se solia establir una mena de complicitat entre els espanyols i jo fins al punt que aquests sovint acabaven rient amb mi o fins i tot servint-me alguna copa de franc. Quina afabilitat! Vaig començar a  passar-m'ho francament bé. No es podia pas dir el mateix dels meus companys, però, als quals dedico els consells que segueixen. Tot i que ells, al contrari de jo, sempre feien servir l'espanyol per parlar amb els nadius, aquests no els tractaven amb la mateixa cordialitat que a mi, ni molt menys. De vegades, només en sentir-los entrar (a l'estació, al bar, al restaurant) els miraven malament; sovint, a més, els tractaven amb brusquedat o bé trigaven força temps a atendre'ls (fins i tot en locals on érem gairebé els únics clients); o bé no els servien el que havien demanat o alguna vegada, mal m'està de dir-ho, van arribar a portar-los beuratges i/o menges que havien rebut alguna mena de complement preparat a base dels fluids corporals del personal de l'establiment en qüestió (que fort, oi?). Ara bé, no va ser fins al cap d‟unes setmanes que em vaig adonar de la connexió que hi havia entre el tractament que els meus amics rebien i la seva condició de catalans.

Ja sé que molts pensareu que exagero però us juro que tot això que acabo d‟explicar va passar als meus amics catalans en algun moment o altre del viatge. Són unes anècdotes absolutament verídiques. Ells mateixos se‟n feien creus: em deien que això, a Espanya, normalment no els passava mai, que devia ser un viatge malastruc, i mil coses més. (I'Andrew mateix semblava força decebut.) I crec que, realment, van tenir molt mala sort. Pobrets, em feien pena, la veritat.

Em vaig adonar que no era només el seu idioma que els delatava la catalanitat, com seria lògic pensar. Per començar, un d'ells era castellanoparlant de naixement i uns quants del grup li parlaven en el seu idioma matern, però això no l'eximia pas de la censura habitual que els rebia onsevulla que anessin (com si diguéssim). En una ocasió, prop de Badajoz, el gerent del bar on ens havíem aixoplugat -a fora plovia a bots i barrals- ens va dir, en poques paraules, que si no paràvem de parlar en català hauríem d‟aixecar el vol com més aviat millor; tot seguit, el nostre amic li va recordar que, efectivament, alguns del grup sí que empraven la llengua de Cervantes; el bon home li va fer una rèplica per a mi astoradora, assegurant que això li era igual perquè tots plegats érem, segons ell, naturals de Polònia. Quines coses! Encara quedo esfereïda quan hi penso.

En fi, em va saber molt de greu veure com els meus amics -pel sol fet de ser recognoscibles com a catalans- eren esquivats, passats per alt, bescantats o bé insultats directament (una nit a Madrid, un grup de joves ens va explicar l'acudit següent, força comú, segons ens van informar, per aquells verals: «P: Quina és la diferència entre un català i un bol ple de merda? R: El bol.»). Vaig arribar a la conclusió que, per primera vegada d’ençà de la meva arribada a Catalunya, podria fer quelcom per ajudar el país que havia acollit tan bé, durant tants anys.

D'aquí aquest manual intitulat Consells per no semblar gaire català. Conté una cinquantena de consells perquè els catalans -«quan us toqui viatjar per Espanya no hàgiu de patir tant (en el cas que tingueu tan mala sort) com els meus desafortunats amics. Molts d'aquests consells són adreçats a la població en general, però cal dir que, en el meu afany d‟abastar la gran heterogeneïtat que caracteritza la societat civil del Principat (uf, que seriós!), he inclòs alguns advertiments dirigits específicament a certes categories de català. Aquí els teniu!

Sapigueu que he escrit aquest llibre de bona fe: tant de bo que els catalans pugueu treure profit dels meus consells, tant de bo que així us desempallegueu de les molèsties ocasionals que pugueu patir lluny de casa vostra, perduts entre les estepes polsoses d'una terra que mai no serà ben bé la vostra (dic jo!). Tant de bo, de fet, que el meu modest treball serveixi per ajudar-vos a trobar un encaix més còmode en el mosaic supercomplicat que és l'Estat espanyol. Justament per això, no arribo a entendre per què el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya s'ha entestat a negar-me el petit ajut econòmic que li he demanat, fa temps, per elaborar aquest treball.

Garrepes!

50 consells per no semblar espanyol.

De manera semblant al post anterior, aquella noia finlandesa també dóna cinquanta consells per no semblar espanyol. Són aquests.

1. No et sentis sempre amb l'obligació d‟explicar acudits. No tothom els aprecia ni tothom té gràcia per contar-los. Si algú, però, t‟explica un acudit a tu, no és imprescindible que diguis de bon començament: «Ja el sé, aquest!».

2. Quan viatgis, no busquis desesperadament restaurants espanyols. Assaborir i apreciar la cuina dels altres països és una de les gràcies del viatge. I anar divulgant que la dieta mediterrània és la millor del món és una grolleria. A més de ser una bestiesa.

3. La teva llengua NO és més important que les altres. Dir que algú no parla «en cristià» perquè ignora completament l'espanyol és una bestiesa, I una inexactitud històrica: l‟única llengua de debò cristiana és l'arameu, la llengua que parlava Crist.

4. No cridis en els restaurants. Els teus companys de taula no són sords i el teu xivarri molesta els comensals de les altres taules. Altrament, si hi ets amb la teva parella, caure en interminables silencis és considerat universalment una manca de cortesia.

5. No comptis ostensiblement el canvi en les botigues, ni t'agenollis afanyosament si et cauen monedes a terra. Val més perdre vint duros (o un euro) que fer el ridícul.

6. Si ets home i trobes accidentalment una noia bonica, no és obligatori que li diguis amoretes ni que la repassis amb la vista. La teva virilitat no es demostra amb paraules sinó amb fets.

7. Si un estranger, amb dificultats per entendre la teva llengua, et demana una adreça, parla-hi pausadament, pronuncia amb claredat i fes servir les paraules imprescindibles. No li ho diguis a crits —a menys que l'adreça que et demani sigui la d'una botiga de Sonotone— ni gesticulis com un possés.

8. Recorda que els horaris dels àpats són peculiars a Espanya. Peculiars. Queixar-se amargament dels horaris altres que els teus quan estàs en un altre país és demostrar manca d'adaptació. I recorda que la facilitat d'adaptació és la que ha fet sobreviure la nostra espècie.

9. És probable que t'estimis el teu poble, perquè aquest és un fet bastant freqüent. Si vas per la vida assegurant que al teu poble hi ha una església, una font o un camí excepcionals, per sobre de totes les meravelles del món, no aconseguiràs altra cosa que despertar la incredulitat i l'escepticisme del teu interlocutor.

10. No cal que esmentis la paraula «democràcia» cada cinc minuts, especialment si ets a Europa. La majoria de països hi estan acostumats, a la democràcia, i no en fan gala com si en fossin els descobridors.

11. Allibera’t dels teus complexos: viatjar amb el temor constant que et prenguin per un pardillo et fa desconfiat, antipàtic i evidentment, pardillo.

12. No vulguis entendre-hi de tot. És ben possible que siguis un bon tastador de vins, però un despistat en política internacional; o potser coneixes les propietats de la majoria dels cotxes, però ignores les regles del golf. Pretendre saber-ho tot de tot et fa molt espanyol. I recorda que confessar ignorància no va en detriment del teu honor.

13. No t'enravenis si un guàrdia et renya, un policia t'amonesta o un revisor et crida l'atenció. Replicar qualsevol observació amb la frase: «Usted no sabé con quien esta hablando!», és contraproduent i nociu per a la teva pressió arterial. Saber acceptar les crítiques dels qui guarden l'ordre és molt més civilitzat que tenir l'orgull per bandera. Recorda que tu també t'equivoques.

14. No presumeixis gallardament del Museu del Prado, de la Giralda de Sevilla o de la catedral de Burgos, i menys encara si encara no has visitat el monument de què presumeixes. Recorda que el món està ple de museus magnífics, de monuments extraordinaris i d'edificis meravellosos. I que n‟hi ha a tot arreu.

15. Si ensopegues amb algú, recorda que és una pràctica universal demanar-li disculpes. Mirar-lo amb mala cara —o fins i tot acusar-lo— és de molt mala educació, A tot arreu.

16. No presentis la teva dona dient «la meva senyora». Cada vegada que li dius «senyora» a la teva dona davant dels altres, tingues per cert que tothom endevinarà que a casa la tractes a crits.

17. Quan dues parelles surten juntes, hi ha diverses combinacions per caminar pel carrer: els dos homes junts i les dues dones juntes; la teva dona i el teu amic, i tu emparellat amb la dona del teu amic; o, finalment, tu amb la teva dona i el teu amic amb la seva. L'única combinació que has d'evitar és tots quatre junts, formant una filera: la vorera esdevé intransitable i molesteu tothom.

18. Llegeix. Els llibres diverteixen, fan companyia, ajuden a pensar. No llegir mai cap llibre és un greu defecte. A més, llegeix el diari —cada dia, per això es diu «diari»—. Recorda que el nivell de lectura a Espanya està per sota de l'europeu.

19. Quan entris en un vàter públic proposa’t de deixar-lo tal com l'has trobat: net. Si el vàter no té pany o no té paper o està brut, tens tot el dret a protestar. Només els vàters espanyols són sempre bruts i trencats.

20. No pensis que tens l'obligació de saber ballar sevillanes ni que, quan estàs amb gent forana, tens el deure patriòtic de ballar-les. El resultat pot ser penós.

21. Una marca evident de ser espanyol és que, quan algú treballa, hi ha molts d'altres contemplant com treballa. Quan va caure la porteria del Real Madrid, tota la premsa europea va comentar: «Havia de passar a Espanya: dues persones treballaven i mitja dotzena més s'ho miraven».

22. No demanis enlloc, fora d'Espanya —i, encara millor, fora de Madrid—, un bocata de calamars. És un costum que no existeix enlloc. Si no pots resistir-ne les ganes, demana pa i calamars per separat, i tu mateix ho transformes en bocata. Si algú se n‟estranya, pots dir que es tracta d'un ritual religiós, d'una dieta especial dissenyada per un metge exòtic o d'una prova a què et sotmet una dona capriciosa de qui estàs bojament enamorat. Però no confessis que t'agrada ni tampoc que tens el costum de menjar aquesta mena de bocates; series immediatament identificat com a madrileny

23. A tot arreu, espanyol és sinònim d'antiquat, pobre i visceral. Fa ràbia. Però no t'has d'anar barallant per voler convèncer que el vi de Rioja és el millor del món o que el pernil de Jabugo és una meravella inimitable. Ser correctes i educats desfà més tòpics que una defensa abrandada.

24. Si algú et reconeix com a espanyol, és probable que et pregunti per toros i toreros. Pots contestar tranquil·lament que el tema no t'interessa, I no passa res.

25. No cal que vesteixis sempre excessivament bé. La roba còmoda i neta és molt més pràctica i més adient. Quan hom veu un grup de persones molt ben abillades fent turisme sap del cert que és un grup d'espanyols.

26. Molta gent menja al cinema: crispetes, caramels, etc. Pots fer-ho, però no llencis la brutícia restant a terra. Els cinemes espanyols es caracteritzen per tenir el terra cobert d'una catifa de deixalles. Igualment, a la barra del bar pots llençar els pinyols de les olives o la pell de les gambes en un platet adient, però no a terra. Si estàs en un país on és possible fumar —encara en queden— no llencis la cendra i/o la burilla a terra: això no es fa enlloc.

27. Quan vagis a un bar, a un restaurant o a un hotel, protesta educadament si no estàs d'acord amb el servei, i, si de cas, demana el llibre de reclamacions. Tots els cambrers del món saben que els espanyols són d'una mansuetud extraordinària, deguda a la seva timidesa tradicional.

28. Aprèn idiomes. T'estalviarà molts maldecaps. Creure que sabent l'espanyol ja n'hi ha prou és un greu error, sobretot viatjant per Europa.

29. Hi ha una antipatia tradicional dels espanyols vers els francesos i viceversa. Tanmateix, si vas a França, mira i escolta sense prejudicis. Aviat t'adonaràs que els tòpics solen ser falsos. I, a més, fruiràs d‟un país ben interessant.

30. No t'estarrufis quan algú parli de la genialitat de Picasso; recorda que Espanya no ha contribuït en absolut a la formació ni a l'evolució del pintor.

31. Si sou homes, no cal que cregueu que el món espera de vosaltres que estigueu sempre sexualment disponibles. De debò: si no us ve de gust, no tireu endavant una aventura només pel plaer de contar-ho després als amics.

32. Quan vagis d'excursió —a la platja, a la muntanya o al camp—, no t'hauries d'emportar tots els parents de casa: pares, pares polítics, oncles, nebots, cunyats; ni tampoc un cadafal enorme d'estris: carmanyoles, para-sols, cadires plegables...És una pràctica molt espanyola.

33. A les autopistes hi ha unes àrees de descans. Són per respirar una mica si el trajecte és llarg. Muntar-hi un pícnic, treure-hi la truita de patates i acampar-hi és poc aconsellable. I fa molt espanyol.

34. Les senyores espanyoles porten, en totes les ocasions —fins i tot a la platja—, arracadetes i collarets d'or (hi ha la variant de les perles cultivades). Mireu d'anar còmodes i deixeu-vos els «tresors» a casa.

35. Quan parlis una llengua altra que la teva, mira de no intentar traduir literalment les frases fetes i els modismes; per exemple, aquest costum que teniu de dir sempre: «Eso es lo que tiene», traduït literalment no vol dir res, com tampoc no vol dir res en espanyol. Però en d'altres llengües no ho fan servir».

36. En diverses cultures gesticulen en parlar. Tanmateix, és una pràctica que xoca en cultures no-gesticuladores. Modera-t'hi. I els gestos considerats internacionalment com a ofensius fes-los servir només quan no hi hagi més remei.

37. Sou mals lectors de diaris, i especialment ho ignoreu gairebé tot sobre política internacional. Tanmateix, si viatgeu, és molt útil saber com funcionen els règims polítics dels països que visiteu. Llegir prèviament una bona guia és utilíssim. Recordeu que el món no s'acaba a la vostra frontera.

38. La migdiada és una pràctica sovint aconsellable, però no sempre exportable. Defensar-la com una panacea de la salut contrasta amb el teu nivell de colesterol i la teva pressió arterial.

39. Quan vols presumir de tolerant, sols fer servir una frase feta que no és l'adient: «Pues hace usted muy bien». Per exemple: —Sóc homosexual- —jPues hace usted muy bien! . O bé: —Sóc vegetarià. —jPues hace usted muy bien! O: —Sóc català. —jPues hace usted muy bien! Aquesta expressió, com si donessis permís al teu interlocutor, revela intransigència disfressada de tolerància.

40. Si ets home i un desconegut s'adreça a la teva parella femenina no cal que t'hi abraonis a defensar-la: potser només està preguntant-li l'hora.

41. Els escuradents s'utilitzen a molts països; a la majoria, si no són a la vista i en demanes al cambrer, te'ls facilitaran. Furga’t el queixal amb discreció. Però el que NO pots fer és mantenir tot el dia l‟escuradents penjant en la boca.

42. Els viatges serveixen per fruir, conèixer altres cultures i entendre que el món és molt variat. Viatjar exclusivament per comprar coses i malbaratar el teu temps en magatzems i mercats és una veritable llàstima. És possible que et faci molta il·lusió ensenyar els teus «trofeus» als amics (això és de París, això altre de Gal·les i això ho vaig comprar a Tòquio...), però això no és viatjar: val més que passis tot un dia al Corte Inglés que tinguis més a prop.

43. Perdona una intimitat: t'has adonat que és freqüent que et rasquis els collons en públic? És una pràctica exclusivament espanyola. I fa molt lleig.

44. Quan conversis amb algú, és una pèrdua de temps que intentis convèncer el teu interlocutor que la teva opinió és la bona. És molt més aconsellable que, tot i dissentir, acceptis que hi ha punts de vista altres que el teu. Les discussions amb espanyols es fan pesades per aquest motiu.

45. Les criatures molesten, no en tingueu cap dubte. L'educació tolerant de què feu gala no inclou emprenyar tothom amb les facècies dels vostres fills. És enervant per a qualsevol comensal d'un restaurant que tot de sobte se li atansin uns nens o nenes que el miren menjar. Si estàs amb uns amics, la intervenció impertinent i continuada dels teus fills destrueix el plaer de la tertúlia. De debò: ensenya'ls a comportar-se. Les criatures d'arreu del món tenen una enorme facilitat per aprendre.

46. Presumir—i exagerar— les teves gestes amoroses és sempre interpretat com un senyal d'inseguretat. No en parlis tant, no siguis ingenu: no et creurà ningú.

47. La gelosia és una passió universal. Però també és universal que cal dissimular-la. Ser possessiu amb la teva parella és un senyal inequívoc de la teva espanyolitat. I fa antic.

48. Quan viatges, si sents que algú parla espanyol, no et precipitis a saludar-lo efusivament i a expressar-li la teva solidaritat: potser és una persona antipàtica —n'hi ha a tot arreu— i, a més, no et fa cap falta.

49. Estimada espanyola: si vas al Vaticà, portar peineta i mantilla és una rèmora del passat. No cal que hi vagis amb shorts —no et deixarien entrar—, sinó discretament i sense estridències. Deixa la peineta per a les sarsueles!

50. Portes la foto dels fills a la cartera: no la mostris a la menor ocasió. De ventat: et pots imaginar algú que estigui interessat en la cara dels teus fills?

50 Consells per no semblar gaire català.

He trobat aquest escrit a internet i m’ha fet gràcia. És d’una noia finlandesa que ha arribat a Catalunya i s’ha adaptat al país. Com que li sap greu de la manera que a l’Estat espanyol es tracta als catalans ha confeccionat aquests cinquanta consells per no semblar gaire català quan s'ha de viatjar fora de Catalunya i anar a terres espanyoles.
1. No feu un cert gest que és súper difícil de descriure però molt i molt català, que us ho dic jo, que de vegades us observo com si fóssiu peixos en un aquari! Consisteix a arronsar les espatlles alhora que fas una ganyota amb les comissures dels llavis apuntades cap avall, i significa una cosa com ara «vés a saber!» O bé «Com vols que ho sàpiga?» o bé «A qui collons importa?», Sembla mentida, però ho feu sovint, ela? jo en dic «la boca catalana».

Ja se sap que un dels grans tòpics sobre els catalans és que sou avars. És fals, tots ho sabem, però el que importa és que els espanyols creuen que sou avars. Per tant; oi que heu de fer tot el possible per evitar semblar-ho? Aquí teniu uns quants consells ben senzillet:

2. Quan et trobes en un bar amb uns amics, mai no provis de pagar la teva pròpia consumició (i res més). Ofereix-te, a crits, a pagar tota la tanda, cosa que també faran tots els altres. És possible que durant força temps aquests acabaran pagant, però sàpigues que tard o d'hora et tocarà a tu pagar, efectivament, tota la tanda. En aquest moment, somriu al màxim.

3. Si, de cop, sents com unes monedes cauen a terra, no furguis automàticament les butxaques alhora que mires al voltant. Encara que les monedes siguin teves.

4. Si reps gent a casa, ofereix-li tot el que tinguis (menys la ratafia), des d‟una tassa de cafè fins a un tequila fresc, passant per un plat de polvorons. Si accepten, serveix-los a corre-cuita i no paris de demanar-los si en volen més fins que marxin.

5. Explica acudits sobre la gasiveria dels catalans (com que gairebé tots us els heu inventat vosaltres!). Per exemple, aquell del català que camina pel camp amb el fill i veuen uns avions per llogar i el fill que li diu: «Pare, vull anar amb avió», i el pare que li diu: «No, segur que és massa car», i efectivament, val deu mil pessetes, i el pare hi insisteix, que no, i el fill que li diu sense parar «Pare, vull pujar en un avió!». Fins que el pilot, que és castellà, pensa «Ja fotré aquest català de merda», i li diu «Fem una cosa, si puges a l'avió i no fas cap soroll, ni un crit ni un gemec ni res, no hauràs de pagar res». Doncs tots tres hi pugen, el pilot, el català i el fill, i el pilot fa tot el que pot per espantar el català: vola a prop de terra, vola a frec dels edificis, brmmmmm!, i ni una paraula, cap crit, cap gemec, res de res. «Què cony passa amb aquest català de merda?», pensa, i fa coses encara més atrevides, vola cap per avall una vegada rere l'altra, però no hi ha manera, el català no fa ni piu, fins que el pilot es dóna per vençut i aterra. Es gira al català i li diu: «Molt bé, has guanyat, no hauràs de pagar res. Però digue‟m una cosa: vols dir que no hi havia cap moment en què volies cridar o gemegar com a mínim? Ni un moment?». I el català que li diu: «home, quan el meu fill ha caigut de l‟avió. ..».

6. Canviem de tema: Per difícil que sigui, no et posis en evidència cada vegada que et psnen pa sense tomàquet. Saps perfectament que a qualsevol restaurant o bar espanyol (ni que sigui a quatre quilòmetres de la frontera catalanoespanyola), si insisteixes a demanar pa amb tomàquet et portaran rodanxes de tomàquet o bé puré de tomàquet o bé sopa de tomàquet, qualsevol cosa menys pa amb tomàquet (que estrany, oi?). Si no pots aguantar sense, abans de sortir de casa o de l'hotel fica‟t un tomàquet sencer a la butxaca i, un cop al restaurant o al bar, treu-lo d‟amagat; sota la taula, talla'l per la meitat i unta el pa, vigilant sempre que ningú et miri. Si et pregunten que fas amb les mans sota la taula durant tant de temps, cal inventar una excusa socialment acceptable. És més difícil si ets una tia, però si ets un home sempre te'n pots sortir dient que et piquen els pebrots.

7. Els catalans, quan parleu català, normalment parleu baix (potser per ser ben educats, oí?). El problema és que fins i tot quan estigueu parlant altres idiomes, si no els parleu prou fort els altres sospitaran que esteu parlant en català de totes maneres. Per evitar tota confusió, crideu com uns bojos, aneu on aneu. Quan entreu en una botiga, per exemple, brameu «BUENOS DÍASI» a tothom, o al cinema, comenteu l'argument de la pel·lícula com si estiguéssiu barallant-vos amb el veí sobre el tema, fins i tot quan us trobeu sols. Els altres us prendran per moltes coses; però per catalans, mai. Segur!

8. Si teniu nens, vigileu que no cridin, davant d'un pessebre espanyol, «on és el caganers». Inevitablement, acabareu explicant la tradició escatològica catalana (el caganer, el caga tió, la pasta de figa, bé, ja sabeu); als no-catalans, els fa una mica de fàstic, tot això.

9. Per molts esforços que hagis fet per amagar-ho, és possible que els teus amics espanyols, un cop que et comencin a conèixer una mica bé, puguin arribar a sospitar que ets català. hi ha un petit truc que eliminarà qualsevol dubte que els quedi: com qui tes, enmig d'una conversa, comença a parlar d'un amic català imaginari, un tal Joan, posem per cas. Explica el que et sembli bé sobre aquest personatge i afegeix al final: -Es muy simpático, para ser catalán.

Mai més no sospitaran de tu! La llengua és un tema cabdal, a Catalunya sempre acaba sortint; és pitjor que el Barça, tu! I no només parleu del vostre propi idioma sinó també del francès al Quebec, o bé del flamenc a Bèlgica, O bé de l‟occità a França, i jo que sé!. Però pel que he vist a Espanya les coses són molt més senzilles perquè allà les paraules 'idioma' i espanyol' són sinònims. Per tant la llengua no pot ser un tema de conversa.

10. Compte! Fora de Catalunya es caga en la llet, no pas en l'ou i molt menys en déna.

11. Sàpigues que la doble ela en català s'ha de pronunciar sempre com si fos una ela sola. Per exemple: Sabadel ; Luís; Marichel; El Vendrel; etcètera. Bé, no amb tot, precisament: vigila de pronunciar bé la doble ela sempre que toqui dir-la en espanyol si vols evitar malentesos, p.e.: Lámeme cuando puedas.

12. De la mateixa manera cura‟t en salut a l‟hora de dir els noms dels teus companys catalans: castellanitza‟ls tots, si us plau! Només n'hi ha un que no es pot canviar però s‟ha de pronunciar, això sí, de la manera següent: Chordi. Dit així, fins i tot els fa una certa gràcia, als espanyols.

13. A l'hora de parlar castellà, evita les frases següents, que són superdelatores: Si no os hace nada; tanto de bueno; a la cabeza y a la fin; i, sobretot: Dios da de esta. N'hi ha més, però aquest recull no pretén ser exhaustiu (val?).

14. Ara me n‟he recordat d'uns quants més! Qué haremos allí; Hablemos de ella; Tengo faena; poco a poco se llena el lavabo.

15. Ai, í els noms dels llocs, gairebé me n'havia oblidat. Has de pronunciar-los així: Siches; Vilanueva y la Heltrú; Monserrá; Etcètera, etcètera!

16. És clar que, malgrat totes les teves precaucions, sempre et pots trobar amb algun col·lega catalanoparlant que t‟aigualirà la festa tot acostant-se‟t i adreçant-se‟t en català corn si fos la cosa més normal del món. Primer, fes veure que no el coneixes. Si insisteix, fes el senyal de boig als teus companys espanyols, i afegeix «pero, qué dice este tipo?». I si tot això no funciona, explica que es tracta d‟un amic teu francès i digues-li de seguida «mais comment ça va, ]ean-Pierre!?».

17. De tant en tant, si et trobes a Espanya, sentiràs alguna frase que et semblarà superprovocadora, però tranquil, que no ho és pas: és senzillament una mostra fidedigne del que realment pensen, de manera que hauries de resistir la temptació de corregir-los. Aquí en teniu algunes mostres! En España se hablan muchos idiomas: el valenciano, el mallorquín, el ibicenco... ; El catalán fue un dialecto medieval muy bonito... ; Los catalanes tienen que vigilar no hacer como Franco pero al revés... ; Por mucho doblaje que hagan, que sepan los catalanes que es mejor ver el último Almodóvar en versión original... ; Etcètera, etcètera!

18. Si per alguna raó has de parlar dels catalans i no vols que els altres sospitin que ho ets, hi ha unes quantes frases que es poden dir sense aixecar sospites, a saber: Son muy suyos ; Es un pueblo muy trabajador ; Son muy cerrados pero si tienes un amigo catalan, es un amigo para siempre; Admiro mucho su sení ; Tal cómo decía su poeta Verdaguer... ; La política, la cultura i l’esport són temes superdelicats: tant; que sovint es confonen entre ells! Aquí hi ha uns quants consells per evitar que fiquis la pota.

19. L‟expressió «Estat espanyol» s'hauria d‟eliminar totalment del teu vocabulari. Amb això, però, no n'hi ha prou: cal inserir la frase «aquí a Espanya» tan sovint com puguis en el curs de qualsevol conversa. Però, què dic?, ximple de mi!, si els catalans ja ho feu, això.

20. De la mateixa manera, evita tant com puguis explicacions del tipus: «De fet, d`Espanya, abans en deien les Espanyes, és una barreja de quatre o cinc nacions...», Ai de tu!

21. Treu tots els adhesius que tens enganxats al cotxe del tipus «CAT» (sigui amb o sense les quatre barres, o bé amb les estrelles de la Unió Europea), «Països Catalans», «Sóc català», «Som i serem», «Visca el Barça», etcètera. Si no els treus, te'ls trauran o com a mínim te'ls desfiguraran tan bon punt entris a Espanya. Ara bé, sempre pots portar un adhesiu amb la «E» d'Espanya, amb una P i una T dibuixada a cada costat. A Espanya, ningú entendrà que significa. Quina gràcia, oi?

22. En general, evita parlar dels països petits -sobretot els relativament recents- com si t‟importessin. Frases del tipus “Jo també sóc txetxè” o bé «A Kosovo no haurien d‟haver matat tanta gent» faran que comencin a mirar-te amb desconfiança.

23. Un cop a Espanya, no facis imitacions de l‟afònic d‟en Vidal-Quadras, pobre! No faràs cap gràcia a ningú perquè no saben qui és.

24. Quan la gent et parli de figures espanyoles capdavanteres en el món de la cultura, com ara Marta Sánchez, José María Carrascal o Laura Dibildos, fes veure que t'interesses per ells; si no n'ets capaç, que deixis entreveure, com a mínim, que saps qui són, eh?

25. Havent dit això, també pots parlat bé de figures capdavanteres com ara l‟Arantxa Sanchez Vicario o la Montserrat Caballé tantes vegades com vulguis sense que ningú sospiti que ho fas perquè són catalanes. Ni elles no ho sospitarien.

26. Per la mateixa regla de tres (com m'agrada aquesta expressió!) quan et refereixis als catalans que són famosos perquè han estat dolentots, és absolutament obligatori indicar-ne el lloc d‟origen. Ja se sap: Javier de la Rosa, el empresario catalán.

27. I seguim amb el tema (paciència!). Quan es parla d‟escriptors catalans, per exemple, no passa res de res si esmentes els següents: Eduardo Mendoza; Juan Marsé; Rosa Regàs; Terenci Moix. Tots els altres no compten.

Ep! Això no és del tot veritat, ara que hi penso! N'hi ha uns quants que, per bé que siguin (o fossin) molt catalans, es poden mencionar sense problemes. Són: Eugenio d'Ors; ]osé Pla; Alberto Boadella.

28. Recorda-te'n, per si de cas et trobes enmig d'una conversa sobre el tema: els cims de l‟arquitectura europea de tots els temps són, en aquest ordre: a) La catedral de Burgos; b) La plaça de Salamanca; c) El Escorial; e) El Parque de Doñana (que ni tan sols és un edifici!).

29. No cal que siguis del Real Madrid per guanyar la confiança dels espanyols. Pots ser perfectament de l‟Atlético de Madrid o del Rayo Vallecano. O del València.

30. Si ets en un bar i llegeixes al diari o bé sents a la ràdio que el Real Madrid ha tornat a perdre per cinc a zero o que els seus deutes han augmentat encara més o que els directius estan involucrats per enèsima vegada en un escàndol de malversació de fons, no convidis tothom a una copa cridant «esto se tiene que celebrar!». Quedaràs malament.

31. Cal referir-se sempre a Àlex Crivillé com a «campeón español». Passi el que passi, no se t'acudeixi parlar del «noi de Seva», per favor!
No cal dir que el sexe és un altre tema superdelicat, però per raons ben diferents. El fet és que quan ens despullem davant d'una altra persona, no ho fem només físicament (tot i que els nois normalment us concentreu exclusivament en aquest aspecte, oi, marrans!?), sinó que ens hi exposem psicològicament, també Sí, senyor. De manera que és molt fácil per a l’altra persona endevinar si ets català o no. (Surto amb un xicot català i sé de què parlo!) Per tant, alerta:

32. A l‟hora de fer l'amor (potser per falta de confiança en el propi idioma?) els catalans soleu fer petits sorolls excitants en comptes de dir paraules. A la resta del planeta, però, és habitual parlar a l'hora de fer l'amor (o bé callar com un mussol, com els mateixos finlandesos, però això és una altra història). Si ets català i no vols semblar-ho, cal que parlis, doncs (a l‟hora de copular, vull dir!). Però millor que ho facis en un idioma estranger, perquè si ho fas en espanyol és possible que en els moments de màxima intensitat no et recordis de suprimir el teu accent català.

33. A l'hora de provar de lligar un/a estranger/a no intentis, sota cap concepte, explicar-li que ets català. El que s'ha de fer és fingir un gran interès en els temes següents: La sang; El foc; La mort; Les corrides (de toros, de toros!). Això és el que la persona estrangera esperarà de tu: no la defraudis!

34. No comencis a lligar una persona estrangera —sobretot si és espanyola— en català. Però què dic (ostres, és la segona vegada que bado), si no us adreceu mai als estrangers en català!

35. A l'hora de lligar (o havent lligat, que en sou capaços!) no parlis de cap dels temes prohibits ja esmentats (els països petits, els idiomes, el Barca, Aleix Vidal-Quadras, etcètera). Fora de Catalunya, aquests temes no excitaran ningú (de debò!).

36. Catalunya tradicionalment ha estat un país liberal pel que fa als costums sexuals (i el País Valencià, més!). L'homosexualitat, per exemple, sol ser més acceptada aquí que no a Espanya, a grans trets i generalitzant molt. Per tant, vigila a l‟hora d'explicar —posem per cas, i és que hi ha gustos per tot— que no et fa res que et donin pel cul de seguida la gent et prendrà per català!

37. Si ets un noi, no et preocupis per si dones plaer o no a la noia que acabes d'endur-te al llit (els machos ibéricos no ho fan gaire, això!). Si vols donar-li plaer, justificat primer, tot dient «es que soy extranjero».

38. Si ets una noia, no et treguis el biquini en determinades platges espanyoles (sí, sí, encara en queden, d'aquestes!): pot ser que les dones del poble intentin apedregar-te. No per catalana sinó per marrana, és clar!
Ara voldria donar quatre consells a certs tipus de catalans, perquè no tots sou iguals, al contrari, si hi ha de tot, mare meva! Però he pogut identificar —o a mi m’ho sembla— unes quantes categories de català, per als quals aquests consells podrien resultar ben útils.

39. Per al català que s‟estimaria més no ser-ho: per molt que estiguis acostumat a repetir molt sovint (un pèl massa sovint, sí hem de ser superhonestos, eh?) que ets un ciutadà del món i no pas un provincià tancat de mires que vol posar més barreres en un món on les barreres van desapareixent (etcètera, etcètera!), no cal que ho diguis gaire sovint fora de Catalunya. A Espanya, no valoren la condició de ser ciutadà del món tal com ho feu els catalans que us estimeu més no ser-ho. Donen més importància al fet de ser espanyols. Cosa que vosaltres deveu entendre sense problemes, oi?

40. Per al català independentista- Si no vols que et prenguin per català, pren tres vàliums grocs (els més forts) per cada dia que passes a Espanya. Així passaràs desapercebut en les moltes situacions d'infart en les quals et puguis trobar: passant per l'Arxiu Nacional de Salamanca, posem per cas; o contemplant els cartells pro-YnestrilIas que decoren les parets de Madrid; o bé intentant demanar una mitjana en un bar de Logronyo. Si no pots aconseguir cap vàlium, emblanquina't la cara amb una mica de maquillatge per evitar que et vegin la intensa vermellor de la cara causada pels atacs d‟apoplexia diaris.

41. Per al català castellanoparlant (vull dir de família castellanoparlant, no de família catalanoparlant de classe alta): segurament, el teu accent ja delata la teva catalanitat, de manera que hauries d'espanyolitzar-lo al màxim. Però, a més, vigila amb les paraules següents, que, per estrany que sembli, no són ben bé espanyoles: barrechar; rachola; no cal; a más y más; me hace vergüenza; Etcètera, etcètera!

42. Per al català burgès. Se suposa que vostè (ha vist que el tracto de vostè?, quin detall!) ja té les seves targetes comercials fetes en castellà (i el nom del seu negoci també, oi?). Cap perill per aquí, doncs. Ara bé, no vagi explicant a tothom que encara recorda com si fos ahir el temps que van obligar-lo a parlar cristiano. Perquè ningú no entendrà per què li deu doldre això, si es té en compte que, avui en dia, vostè sempre el fa servir, el cristiano, fins i tot quan parla als fills!

43. Per al català escriptor. Amb això vull dir un escriptor català que escriu en català, eh? (Hi ha tanta confusió sobre aquest tema!) Si ets escriptor, per definició deus ser una persona tímida que s'estima més que els altres et deixin en pau, de manera que els puguis observar al teu aire (oi que això és el que més us agrada, als escriptors?). Doncs a Espanya, els escriptors en català ho teniu especialment fàcil! Només cal que expliquis en quin idioma escrius i ja veuràs com tothom et deixa en pau com més aviat millor.

44. Per a l'escriptor català que escriu en espanyol: no provis d'amagar la teva catalanitat! En el teu cas —i és un cas únic— és un avantatge ser català a Espanya: estaran tan contents de tenir entre mans un escriptor català que ha canviat d'idioma, que et tractaran com un rei (per cert, si ets un actor superimporrant, tres quarts del mateix, eh?). Quina sort!

45. Per al català culé. És absolutament impossible que amaguis la teva condició de català o, com a mínim, de simpatitzant català. Ho sento, però això et deixarà exposat a un tracte poc seriós, a Espanya, fins i tot a possibles discriminacions o a una eventual aixecada de camisa en algun moment. Però si ets culé, hi deus estar ben acostumat, a tot això!

46. Per al català de poble. Poca cosa a fer, la veritat, perquè si parles en espanyol el teu accent et delatarà de seguida, i si parles en català, no només els espanyols sinó fins i tot els catalans de ciutat et diran que no t'entenen. Si et serveix de consol, pensa que —a l'hora de tenir tractes amb la gent del camp— els habitants de Madrid es comporten d'una manera tan condescendent com els de Can Fanga. I com els de Hèlsinki» no fotem!

47. Per al valencià. Ja sé que no ets català, tot i que parles català, que crec que tu tens el costum d'anomenar valencià. Ara bé, alguns dels teus compatriotes diuen que no es tracta del català en absolut sinó d'un altre idioma —tinc entès que supersemblant al català, oi?— que es parlava al teu país abans que vinguessin els catalans, tot i que la gent que creu en aquesta teoria la solen explicar en espanyol perquè diuen que el valencià i el català són mútuament incomprensibles. I s'ho creuen tant que s'enfaden molt parlant del tema i llavors de cop es posen a parlar en valencià i llavors els catalans sí que els entenen... Ostres! Amb tant d'embolic m'he oblidat del consell que et volia donar!

48. Per al mallorquí. Tot i que tampoc no ets català, sí que podries tenir algun problema a Espanya, pel sol fet que els teus polítics, al contrari dels del País Valencià, no només saben parlar català sinó que el fan servir en els seus discursos al parlament autònom, fins i tot quan hi ha càmeres de la televisió espanyola gravant (malament!). És a dir, corres el risc de ser identificat com una mena de català. Hauries de seguir tots els consells anteriors, doncs, per sí de cas. A més, estaria bé que no caiguessis en la temptació de regalar sobrassada als teus amics espanyols cada vegada que els visitis, tot explicant-los com és de casolà i de genuí. Endevinaran d'on ets!

49. Per al català que és soci del Foro Babel, em té molt confosa, això del Foro Babel, però si us ho he entès bé, crec que el millor per a vosaltres seria no anar mai a Espanya, on tot està fet i pastat (i vosaltres sempre busqueu brega, oi?). Caldria que anéssiu al País Valencià, per exemple, on tot és molt complicat i superembolicat però, com a mínim, allà el govern voldria que el català estigués en vies de desaparició, i això és el que compta, no?

50. Per al català de la tercera edat. Molts de vostès (els tracto de vostè, tal com he fet amb els catalans burgesos, però per raons ben diferents, eh?) parlen el castellà malament, i m'han assegurat que hi ha casos de gent gran que no el parlen, a seques. Això és realment un obstacle si voleu anar a Espanya sense semblar català. El millor seria fer veure que sou sordmuts, i per tant haurien d'aprendre el llenguatge dels sordmuts, o portar algun jove que us pogués fer d'intèrpret.

Bon viatge!

El diari 'El País' critica amb duresa la violència del Reial Madrid de Mourinho al seu editorial.

Reprodueixo textualment una editorial, Invitación a la violencia, del diari digital de "El País" amb data 25 de març de 2012. En un article d'opinió, el rotatiu madrileny, d'àmbit estatal, ataca la figura de l'entrenador portuguès, a qui fa responsable directe de "l'escalada de violència, les actituds xulesques i els insults greus als àrbitres" que protagonitzen jugadors i tècnics del Madrid últimament. Per llegir l'article al web del diari seguiu aquest enllaç.

Invitación a la violencia

Un grupo de jugadores del Real Madrid y una parte del equipo técnico protagonizaron el miércoles un espectáculo vergonzoso en el campo del Villarreal que debe interpretarse como un salto cualitativo en la conducta antideportiva del club desde que lo entrena José Mourinho. No sólo insultaron al árbitro de forma soez y repetida (¡filho de puta, filho de puta!) el propio entrenador y Pepe, ese agresor reincidente dentro del campo, impermeable a cualquier racionalidad e inmune a cualquier correctivo; también se comportaron como una recua de bronquistas en el túnel de vestuarios, con patadas a puertas y paredes e injurias propias de una horda. En el curso de esa túnel borroka, insultaron gravemente al presidente del Villarreal, Fernando Roig, y a toda la afición local. “Este es un campo de mierda y usted es un indecente”, le escupió la estrella de hojalata Cristiano Ronaldo. Esta escalada de violencia, que ofende vivamente a los madridistas más conspicuos, tiene responsables.

El más inmediato es Mourinho, un entrenador que desde que llegó al club ha envilecido cuanto ha tocado, alentando actitudes chulescas en sus jugadores e insultando gravemente a los árbitros.
El segundo, de forma inevitable, es el presidente del club, Florentino Pérez, por defender los desplantes más infames del entrenador. Él representa a los socios del Real Madrid y es el depositario de la sensatez y cortesía de la institución. Tendría que explicar públicamente el vergonzoso y reiterado comportamiento de algunos de sus empleados. Por otra parte, la escalada de violencia mourinhista no debería pasar inadvertida a las autoridades deportivas y políticas. Constituye un germen de crispación allá donde se presenta el club que honraron Di Stéfano o Velázquez y que ahora vilipendian el entrenador luso y su guardia de corps dentro y fuera del campo.
Actitudes rufianescas como las de Villarreal llevan aparejado el riesgo de que se produzca un incidente grave, con daños personales, en cualquier campo. Pues bien, Mourinho, su ayudante Rui Faria y Pepe han sido castigados por el Comité de Competición con sanciones ridículas. Es probable que el Real Madrid gane la Liga; pero, para cualquier aficionado de bien, ha perdido algo más valioso.

Us invito també a llegir aquest comentari del mateix diari sobre el Reial Madrid (per llegir-lo en "El País" seguiu aquest enllaç).
“¡Lo que tenemos que hacer es jugar mejor!”

Hasta hace un año, cuando José Mourinho hablaba en el vestuario, los jugadores interrumpían sus actividades y escuchaban sin atreverse a pronunciar palabra. El miércoles, en El Madrigal, cuando después del 1-1 el entrenador del Madrid esperó a sus jugadores en el túnel de vestuarios, estaba sumamente agitado. En el bullicio del vestidor su voz se elevó sobre los demás ruidos. Uno de los testigos le escuchó clamar: “Ahora tenéis que salir y decir a la prensa que el árbitro nos ha robado dos puntos”. El técnico estaba enfurecido. Pero salvo Cristiano, Pepe y sus ayudantes, la gran mayoría de la concurrencia estuvo más pendiente de ducharse que de atenderle. Hubo futbolistas que protestaron abiertamente la orden del jefe. Las voces discordantes se escucharon en todos los rincones: “¡Otra vez con la misma historia! ¡Lo que tenemos que hacer es jugar mejor al fútbol!”.

El entrenador, sumamente enfadado, abandonó el vestuario en compañía de Karanka. Poco después, el club anunció a través de sus empleados que ni Mourinho, ni sus delegados, ni los futbolistas, harían declaraciones en público. El técnico mandó silencio. En las redes sociales, con el patrocinio de Eladio Paramés, el portavoz de Mourinho, se alentó una campaña propagandística bajo una llamativa etiqueta de Twitter: #ElSilenciodeMourinhoEsElGritoDelMadridismo

Los jugadores cumplieron con la orden del entrenador pero desde el partido en Vila-real han hablado más que nunca entre ellos. El jueves, Casillas y Sergio Ramos convocaron a todos sus compañeros a una reunión. Los técnicos no fueron invitados. Tampoco tuvieron acceso otros empleados del club. Solo acudieron jugadores. Según los asistentes, durante el conciliábulo se puso énfasis en rechazar la estrategia de denuncias de conspiración que tanto alteraron a la plantilla en la temporada pasada, en la creencia de que todo aquello solo sirvió para tapar los errores del entrenador y motivar a los rivales. Algunos hablaron de los problemas futbolísticos del equipo. No descartaron la necesidad de organizarse entre ellos para pulir los defectos que habían tenido en las últimas semanas, principalmente a la hora de atacar.

La asamblea de jugadores sorprendió a Mourinho. Al técnico, siempre preocupado por controlar la gestión de personal hasta los mínimos detalles, no le gustó el modo en que fue convocada la reunión. La imposición del silencio hacia el exterior guarda relación con el deseo febril del técnico por conseguir discursos uniformes cada vez que traza una línea de comunicación. Ante la posibilidad de no transmitir una imagen monolítica, por desconfianza de lo que pidieran declarar algunos futbolistas, Mourinho cortó por lo sano.

Los jugadores y los técnicos siguieron sin hablar tras el 5-1 a la Real. El director de relaciones institucionales madridista, Emilio Butragueño, anunció la medida: “El miércoles [en Vila-real] fue un partido extraño y era conveniente estar un poco al margen. Nosotros no hemos hablado de los árbitros. Ojalá los árbitros no se equivoquen con nosotros en los nueve partidos que quedan. El club estima que la prudencia es lo más aconsejable y no hay más que decir”.

Butragueño olvidó que su compañero de trabajo Miguel Pardeza, que ejerce de director deportivo del Madrid, ofreció tres entrevistas el jueves pasado a los diarios ‘As’, ‘Marca’ y ‘El Mundo’ en las que declaró que en el club se habían sentido discriminados respecto a los arbitrajes que recibía el Barcelona. El presidente de honor, Alfredo di Stéfano, también criticó a los árbitros en su columna de ‘Marca’. La tituló “No robarás”.

La fallida de les autopistes de Madrid reactiva el greuge dels peatges.

Clam contra l'ampliació de concessions a les autopistes
La societat catalana torna a estar en guàrdia. La possibilitat, admesa dimarts per la ministra de Foment, Ana Pastor, que l'Estat allargui la concessió d'algunes autopistes de peatge –no ho va dir, però és evident que serien les més rendibles, l'AP-7 de València per amunt i, en menys mesura, l'AP-2– a canvi que les seves concessionàries assumeixin l'enorme dèficit de les radials construïdes al voltant de Madrid en els darrers anys, ha fet saltar les alarmes, i va provocar ahir un rebuig unànime tant del govern com de partits com CiU, ERC i SI, a més de la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya.
El fet que Abertis participi en un terç de la concessió a tres de les radials, i tingui a més la dels eixos més sucosos –el dels Països Catalans i el de la vall de l'Ebre–, ha alimentat les especulacions que se li hauria ofert aquest tracte, i, tot i que fonts de la companyia evitaven ahir fer cap comentari, reconeixien que s'està parlant amb Foment i que ara mateix hi ha diverses possibilitats obertes. I és que el ministeri, que s'ha donat sis mesos per trobar una solució, també té altres opcions sobre la taula, com ara incentivar la fusió de concessionàries, obrir la possibilitat legal que hi entrin fons d'inversió o acudir a fons europeus. Fins i tot no es descarta la nacionalització de les vies, és a dir, el rescat amb fons estatals, una solució que ja va emprar als anys vuitanta, a través de l'Empresa Nacional de Autopistas (Enasa), que es va fer càrrec de diverses vies en fallida a Galícia, Astúries i Navarra, les va sanejar i les va tornar a privatitzar abans de dissoldre's el 2003.
Ara el forat econòmic afecta nou autopistes, la majoria construïdes en el darrer decenni i gestionades per grans grups empresarials (ACS, Acciona, Abertis, Bankia, FCC, Ferrovial, Sacyr i OHL): les quatre radials de Madrid, l'M-12 o eix aeroport fins a Barajas, l'AP-41 fins a Toledo, l'AP-36 entre Ocaña i la Roda (a l'eix Madrid-València) i dos trams al sud de l'AP-7, entre Cartagena i Vera, a Almeria, i la circumval·lació d'Alacant. La mala planificació, agreujada per la crisi –el trànsit a les radials no arriba ni al 40% del previst–, i les indemnitzacions milionàries que es van haver de pagar pels terrenys –sentències del Suprem el 2008 suposaven un sobrecost de mil milions, si bé els propietaris en demanaven uns mil més– han posat les concessionàries en situació de fallida tècnica, i el govern de l'Estat, entre l'espasa i la paret. I és que, si cau la concessió, n'hauria d'assumir el cost –es calcula que només les radials costarien uns quatre mil milions– i imputar-lo a dèficit, en el pitjor moment per a la UE.

Crèdit de 200 milions
L'any passat, el govern del PSOE ja va injectar a les radials, amb el suport del PP i de CiU, préstecs participatius per 200 milions, perquè fessin front al sobrecost de les indemnitzacions. Probablement, els pressupostos de l'Estat del 2012 hi aportaran uns cent cinquanta milions més, però ni amb això n'hi haurà prou per arribar als 600 que reclamen les empreses per salvar la concessió, tot i que Foment està obert a allargar l'aportació dos anys més. Però ara no hi ha cap solució descartada, i, segons la font consultada, hi ha discrepàncies sobre quina té més possibilitats.
Sigui com sigui, només el fet que s'hagi plantejat la proposta d'allargar la concessió a Abertis–una cosa que la concessionària, d'altra banda, haurà d'estudiar bé, per veure fins a quin punt la compensaria assumir el forat a Madrid– ja va provocar ahir una allau de crítiques a Catalunya. El conseller de Territori, Lluís Recoder, ho va qualificar d'“inadmissible”, si bé va admetre que el govern “no hi podrà fer res” si l'Estat arriba a un acord amb les concessionàries. Pel diputat Pere Macias, la proposta es pot interpretar com un “globus sonda” que “seria molt difícil de vestir jurídicament, i més sense un acord polític”.
Els partits independentistes anaven més enllà, ja que retreien a CiU que facilités l'any passat un primer rescat de les radials. ERC, que recordava que el projecte el va gestar Aznar a imatge de París, reclamava una posició més ferma al govern català. SI denunciava que Catalunya, amb 700 quilòmetres d'autopistes, recapta el mateix que França amb 7.000, i criticava les relacions de CiU amb empreses com ACS i Ferrovial.

Autopistes amb un trànsit de fins a 3.000 vehicles
El trànsit diari de les autopistes madrilenyes és molt inferior al de les autovies gratuïtes que són paral·leles, algunes de les quals s'han construït després d'haver-se fet les vies de peatge. De fet, en alguns casos la intensitat mitjana de trànsit diària (IMD) no justificaria ni tan sols un desdoblament de la carretera. El cas més espectacular són els 33 quilòmetres de l'AP-41, que neix de l'R-5 i arriba fins a Toledo. Des que es va posar en servei el 2006, no ha superat mai els 3.000 vehicles diaris. Aquesta autopista s'havia d'allargar fins a Còrdova, però es va descartar el projecte. A l'altre costat de la balança hi ha l'M-12, que són uns 10 quilòmetres fins a l'aeroport de Barajas, i on hi ha cap a 19.000 vehicles diaris. Pel que fa a les radials, l'R-2 –que uneix només autovies gratuïtes al nord de Madrid– té una IMD de 9.000 vehicles aproximadament. L'R-3 va cap a l'est fins a Arganda del Rey, i des que es va estrenar el 2004 s'ha mogut a l'entorn d'uns 15.000 vehicles de mitjana. L'R-4, fins a Ocaña, s'acosta als 8.000 vehicles diaris, i l'R-5 cap a l'oest, fins a Navalcarnero, als 10.000. Unes xifres que els últims anys han anat baixant, i que són molt inferiors als 43.000 vehicles diaris que hi ha, per exemple, a l'AP-7 entre la Jonquera i Barcelona.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/521027-clam-contra-lampliacio-de-concessions-a-les-autopistes.html

La indemnització a Abertis per la baixada del trànsit podria ser de 2.000 milions
L'optimisme en la planificació de les autopistes durant l'etapa d'expansió econòmica no es limita només a les vies madrilenyes. A Catalunya, el 2006, l'Estat, la Generalitat i Abertis van firmar l'acord per a l'ampliació de l'AP-7 a les comarques de Girona i Tarragona, una antiga reclamació dels dos territoris. El conveni consistia que Abertis assumís íntegrament el cost de les obres –uns 500 milions d'euros– sense allargar la concessió ni augmentar el preu dels peatges. Aquests diners s'havien d'amortitzar amb el trànsit induït per la construcció del tercer carril, amb unes previsions d'augment que es recullen en el document a través de diverses fórmules matemàtiques. Si això no passava, l'Estat es comprometia a indemnitzar Abertis al final de la concessió, pagant l'import pendent de recuperar.
Amb la crisi econòmica, el trànsit a l'autopista del Mediterrani ha disminuït notablement, i ja acumula diversos exercicis a la baixa. El 2011, en el conjunt d'autopistes d'Acesa a Catalunya, la baixada va ser d'un 5,4%. A l'AP-2 va baixar un 8,2%; al tram entre Barcelona i Salou, un 6,9%; fins a la Jonquera, un 3,6%, i a l'autopista del Maresme, un 5,2%. Per tant, i en el cas de mantenir-se aquesta tendència, la quantitat que hauria de desemborsar l'Estat es podria aproximar als dos mil milions d'euros. Així ho va reconèixer la ministra de Foment, Ana Pastor, en una compareixença recent, ja que entre les variables del conveni s'inclou l'IPC, entre altres factors. Una de les possibilitats que fa temps que es planteja és que s'allargui la concessió de l'AP-7 a Girona i Tarragona per evitar haver de pagar la indemnització.

Les concessions acaben el 2021
Catalunya va ser el primer territori de l'Estat que va tenir autopistes de pagament, amb la inauguració, el 1969, d'un primer tram entre Montgat i Mataró. El sistema de concessió va servir per disposar d'unes carreteres adequades al volum de trànsit que hi havia, i està estipulat que, un cop acabat el període de la concessió, la via ha de passar a les mans de l'Estat. En els casos de l'AP-2 i de l'AP-7, entre la Jonquera i Salou, el termini acaba el 31 d'agost del 2021, quan en teoria la gestió hauria de tornar a ser pública. De Salou a Alacant, el 31 de desembre del 2019. L'alt cost de manteniment que representa avui per a l'Estat la xarxa viària que ha desenvolupat els últims anys –amb moltes autovies gratuïtes– i la indemnització que podria haver de pagar a Abertis per les obres d'ampliació de l'AP-7, apunten a un allargament de la concessió uns anys més.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/521035-la-indemnitzacio-a-abertis-per-la-baixada-del-transit-podria-ser-de-2000-milions.html

I ara pagarem els peatges de Madrid
IU FORN
Sap quina és l'última dels catalans? Doncs que ara volen totes les autopistes de peatge per a ells solets (i soletes)!! Insolidaris!! Egoistes!! Separatistes!! (Ep, i segur que, a més de fer pagar també als no catalans, hi posen cartells escrits en la seva merda d'idioma només perquè la gent que no l'entén s'hi perdi. Miri, jo, sense anar més lluny, una vegada vaig veure un cartell en què posava Barcelona, escrit en català, i com que no vaig entendre'l, vaig acabar a Astorga. Sort que vaig trucar al senyor Caja i va indicar-me el camí de tornada.) Per tant... espanyols!! Parem un moment de celebrar la Pepa (sí, encara que sigui un minut, costa deixar d'amanyogar-se amb aquesta celebració tan no nacionalista) i parem atenció al que realment importa, que són els peatges que ens volen robar.
Resulta que, com vostè sap, Madrid (ciutat i no concepte) té importants embussos de trànsit. Per pal·liar-los, van construir, al costat de les autovies i autopistes gratuïtes de quatre carrils, uns boniques autopistes de peatge. Resultat? El que una vegada em va dir un madrileny referint-se a pagar per circular per una autopista: " Aquí no solemos ". I sap per què "no suelen "? Bàsicament, perquè tenint una alternativa gratis total, oi? Total, que com que no hi passa ni Déu (ni Al·là, ni Buda), les empreses afectades reclamen a l'Estat que, per evitar la fallida, i així d'entrada, els afluixin uns 600 milions d'euros. De moment, fa un any, un acord PSOE-CiU els va injectar 200 milions. Ara podrien caure'ls 150 milions més. Si suma, veurà que en falten 250. Solució? El govern espanyol ha proposat a Abertis quedar-se amb aquestes autopistes a canvi d'allargar-li les concessions dels peatges catalans. O sigui, els catalans tindran el privilegi de pagar durant uns quants anys més, mentre que la resta d'espanyols hauran de ser ciutadans de segona circulant gratis total. Cridi amb mi: vo-lem pe-atges espanyols!!
http://www.ara.cat/premium/passi-ho_be/ara-pagarem-peatges-Madrid_0_667733253.html

La fallida de les autopistes de Madrid reactiva el greuge dels peatges

Si les companyies que gestionen les autopistes radials de Madrid fan fallida, tots els contribuents hauran de fer-se càrrec dels 3.500 milions d'euros que quedaran en l'aire. Una situació que, en temps de vaques magres, el govern espanyol només preveu com a última sortida. Per això, vol evitar-ho allargant concessions. Quines? Les que donen més diners -perquè la demanda de les autopistes és solvent- i que paguen només una part dels ciutadans. L'arc mediterrani -Catalunya, País Valencià i, en menor mesura, l'Aragó- té tots els números per pagar els plats trencats de la situació de les autopistes de Madrid, en risc de fallida.

Gestors aquí i allà

Les principals vies de peatge que travessen aquests territoris sumen poc menys de 900 quilòmetres, un terç del total de l'Estat. En canvi, suposen el 48% dels ingressos totals, segons es desprèn de l'estudi El trànsit a les autopistes de peatge 2010 , editat pel ministeri de Foment. La recaptació d'aquell exercici a l'Estat va ser de 1.418 milions d'euros, un 3,5% menys que l'any 2009. Gairebé la meitat, 681 milions, correspon als eixos que cada dia paguen milers de catalans i valencians. Alguns casos són llaminers, com el tram Montmeló - la Jonquera, amb 182 milions. Es tracta d'una infraestructura gestionada per Abertis, una de les empreses que podria picar-se els dits en les radials de Madrid. La companyia de Salvador Alemany té presència en les radials 2, 3 i 5 de la capital espanyola a través d'Accesos de Madrid i Henarsa. ACS, la companyia del president del Madrid, Florentino Pérez, un home ben relacionat amb el poder, participa en un 10,33% d'Abertis. Fomento de Construcciones y Contratas, present en la gestió de diverses autopistes de Madrid a través de Globalvia, també es fa càrrec d'infraestructures al Mediterrani, com la circumval·lació d'Alacant.
Les xifres de recaptació a l'eix mediterrani contrasten amb els "comptes de resultats lamentables" que tenen els eixos de pagament madrilenys, com ahir va reconèixer la ministra Ana Pastor en una entrevista a Telemadrid. Són, en total, prop de 250 quilòmetres d'autopistes de peatge -amb grans carreteres paral·leles gratuïtes- que no arriben ni de lluny a les optimistes previsions de trànsit inicials. La desena de carreteres que podrien ser nacionalitzades si no es troba una solució van suposar només el 5% dels ingressos el 2010. Això inclou les radials, però també l'eix que porta a Barajas i la deficitària Madrid-Toledo. Rescatar-les no significa en aquest cas que els ciutadans deixin de pagar peatges sinó que l'Estat es fa càrrec de la concessió.

Primer, Catalunya
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, creu que si el Govern decideix rescatar autopistes en fallida hauria de començar per Catalunya, que és on els peatges "suposen una càrrega més elevada per als ciutadans en temps i diners". El conseller va admetre ahir que el Govern no hi podrà fer res si hi ha un acord entre l'Estat i les concessionàries, però que la proposta de Foment "si fos veritat, estaria fora de lloc i seria inadmissible". Lluís Valls, alcalde de Gelida -i membre de la plataforma antipeatges Declaració de Gelida- va expressar que la proposta del ministeri de Foment "no és equitativa ni justa". "No podem assumir una mala gestió aliena a nosaltres", va afirmar Valls.
http://www.ara.cat/premium/cronica/fallida-autopistes-Madrid-reactiva-peatges_0_668333245.html

Els orígens del català.

D’ençà del segle VIII, el romanç o llengua “vulgar” va guanyant autonomia davant el llatí, i formes escadusseres d’aquest romanç emergent s’esmunyen ací i allà en els documents, fent manifest el caràcter cada vegada més artificial de la competència llatina dels lletrats. Ja llavors apareixen mostres paleses de la variació dialectal catalana, formada probablement arran de les modalitats del llatí que, de l’Empordà a l’Alt Urgell foren bressol de la llengua catalana.

El document més antic conservat, en el qual apareixen ja topònims amb una fonètica clarament català, és l’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839). A partir del segle IX, i sobretot de final del segle XI, els elements vulgars en textos llatins són cada vegada més freqüents i, indirectament, permeten ja fer-se una idea dels estadis inicials del català parlat. La varietat de textos segons el grau de la barreja entre el llatí i el català és molt diversa, i en ple segle XII, quan ja sovintegen documents escrits enterament en català, encara perdura la mescla de llatí i romanç, i fins i tot de documents redactats en un llatí més acostat als models clàssics, conseqüència d’una consciència clara de l’existència de dos idiomes diferents.

Durant el segle XII la llengua vulgar accedeix de ple dret a l’escriptura. D’aquesta època és la traducció al català del Liber iudiciorum o Forum iudicum, compilació de lleis visigòtica de mitjan segle VII. Els fragments que se’n conserven mostren una llengua vulgar ben estructurada, sense gaires llatinismes, amb alguns trets fonètics occitans (potser vestigi d’un català arcaic) i amb una estructura sintàctica complexa, amb un desplegament inicial de la subordinació que contrasta amb el caràcter simple, coordinatiu, dels textos primerencs d’altres llengües romàniques.

També de final dels segle XII o de principi del XIII són les Homilies d’Organyà, un sermonari escrit en català, seguint les disposicions favorables a predicar en llengua vulgar establertes pels concilis de Tours, Magúncia i Reims, i amb visible influència occitana tant en alguns aspectes fònics com doctrinals, raó per la qual hom ha suposat que podria tractar-se d’una adaptació d’un text occità.

Aquesta presència de l’element occità, eventual en els escrits catalans en prosa i habitual en poesia, cal atribuir-la en part a l’estreta relació entre totes dues llengües des del punt de vista genètic i en part a les també estretes relacions històriques entre Catalunya i Occitània, que arribaren a formar una sola entitat política als segles XII i XIII.

Té un interès especial ací seguir l’aparició i desplegament al llarg de l’edat mitjana de la prosa historiogràfica, jurídica i administrativa, que contribuirà en gran mesura a forjar el català com una llengua d’estat. Un exemple primigeni n’és ja el citat Llibre jutge (segle XII). Entre els segles XIII i XIV apareixen els primers grans codis legislatius redactats en català: Les costums de Tortosa, els Furs de València, els Usatges de Barcelona, el nucli més antic del Llibre del consolat de mar i altres.

Resulta molt difícil de precisar el moment que el català esdevé una llengua romànica ben diferen­ciada de la llatina. Sembla que fou en els segles VII i VIII quan es produïren els canvis més profunds en el llarg procés que va del llatí al català. Els historiadors consideren que en el segle VIII la llengua que parlaven els habitants del territori de Catalunya era ja català.

Els documents de l’època contenen poques, i poc explícites, al·lusions al fet que llatí i català constituïen dues realitats lingüístiques plenament diferenciades. Cal suposar, però, que la situació no devia ser gaire diferent de la de la Gàl·lia, on els documents contenen referències més abundoses i explícites. Així, els concilis de Magúncia, Reims i Tours (any 813) evidencien que el poble no entén el llatí eclesiàstic i s’acorda, en aquest darrer, de fer la predicació popular in rusticam Romanam linguam.

Això no comporta, però, que la llengua accedeixi a l’escriptura. Aquesta serà patrimoni exclusiu del llatí durant molt temps. Recordem que els primers textos escrits íntegrament en català són del segle XII. No obstant això, coneixem en part el que s’anomena català preliterari –la llengua parlada entre els inicis del segle IX i finals del XII– gràcies als documents escrits en llatí.

Els escrivans que redacten en llatí les escriptures de compra-venda, actes de qualsevol mena o testaments pensen i parlen en català, que és la llengua del seu entorn. El llatí és una segona llengua, utilitzada gairebé només en l’escriptura. No és estrany, doncs, que, sovint, ja sigui per distracció, perquè vacil·len entre dos mots que creuen sinònims, perquè no troben l’equivalència llatina d’un mot romànic, o bé per altres raons, escriguin paraules i frases breus que són inequívocament cata­lanes.

Fins al segle XII el català no passa a la lletra escrita. Els textos de l’època preliterària, ja siguin històrics, literaris, jurídics o simplement administratius (pactes, títols de venda, testaments, etc.) són redactats en llatí, llengua que usen els únics que dominen l’escriptura: els clergues. Quan comença a fer-se necessari de posar a l’abast del poble les lleis i les normes religioses i socials vigents, les llengües romàniques tindran accés a l’escriptura. Les primeres manifestacions escrites íntegrament en català són precisament religioses i jurídiques.

El més antic d’aquests dos textos pertany a la primera meitat del segle XII. Es tracta d’un fragment de la traducció del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, amb algunes glosses intercalades. Un segle després tenim els Usatges de Barcelona, compilació de normes jurídiques que constitueixen el fonament del dret català. Del 1261 daten els Furs de València, que recopilen les lleis del Regne valencià i que tenen també un notable interès lingüístic.

De la darreria del segle XII o del començament del XII són les Homilies d’Organyà, primer gran document de la llengua catalana i el text literari més reculat que conservem. Són una col·lecció de sis sermons, amb fragments d’evangelis i epístoles en llatí, que l’autor tradueix i comenta en català. Cal suposar que sabem que la predicació en vulgar s’havia posat en pràctica des del segle IX. De mitjan segle XIII són els tres poemes religiosos més antics que se’ns han conservat: l’Epístola farcida de Sant Esteve, la composició “Aujats, senyors qui credets en Déu lo paire” i el Planctus de la Verge.

A partir de la segona meitat del segle XIII una nova classe social, la burgesa, sorgida arran de la crisi del feudalisme i del progrés del comerç, començà a tenir un pes específic cada cop més important en la vida catalana. Aquest fet comportà un seguit de canvis culturals transcendents, entre els quals destaquen l’ús del català com a llengua de cultura en competència amb el llatí i la creació d’una literatura, bàsicament en prosa, destinada a un públic més ampli. L’obra de Ramon Llull, se situa en aquest context i representa l’empenta definitiva al català com a llengua de cultura i el naixement de la literatura catalana.

Ens hem de referir també al fet que, si bé no en conservem testimonis escrits, és segur que hi hagué una literatura popular que sorgí a l’ensems que la mateixa llengua: cants lírics (d’amor, de tristesa, de joia) i èpics (narracions llegendàries, històriques). Aquestes manifestacions literàries, transmeses oralment, s’han perdut. Això no obstant, els cants èpics són coneguts en part gràcies a les cançons de gesta prosificades en les Cròniques de Jaume I, Desclot i Muntaner.

Finalment, cal recordar l’existència d’un seguit de poetes catalans que, al llarg dels segles XII i XIII, conrearen una poesia culta i profana –la trobadoresca– que era consumida en els cercles cortesans. Ara bé, la llengua que utilitzaren no fou el català, sinó l’occità. Aquest fet es perllongà durant el segle XIV i part del XV. Tot i que els autors anaren catalanitzant  –o desprovençalitzant– la llengua que empraven, no és fins al segle XV, amb Ausiàs Marc, que la poesia culta en català assoleix la plena normalitat lingüística.