Els orígens del futbol.

Per narrar la història del futbol i localitzar l’origen d’aquest esport caldria remuntar-nos a l’Antiguitat, on poden trobar-se diversos antecedents de jocs amb pilota de característiques semblants.

Segons algunes teories, els orígens del futbol podrien començar a l’Antic Egipte, on, durant el segle III aC, es realitzava un joc de pilota, semblant al handbol, com a part del ritus de la fertilitat. Va ser a la Xina on, un segle abans, s’havia inventat la pilota de cuir, quan Fu-Hi, inventor i un dels grans governants de la Xina de l’antiguitat, va crear una massa esfèrica unint diverses arrels dures en forma de garba i recobrint-les de cuir cru. Naixia així la pilota de cuir. Durant la dinastia Han, el 200 aC, es va practicar el Tsu chu (tsu = donar puntades de peu; chu = pilota de cuir, farcida per dins), com a forma d’ensinistrament militar, molt violent.

Aquest joc va passar al Japó, que en va canviar les formes i es va anomenar kemari (també kenatt). Consistia bàsicament en impedir que la pilota toqués a terra, amb l’ajuda únicament dels peus i mitjançant passades a la resta de jugadors. Va tenir el seu màxim apogeu a l’Edat Mitjana. Actualment es practica poc, però encara s'hi juga i hi ha una associació per conservar aquest esport tradicional japonès.

A Filipines, els natius de l’illa practicaven un art marcial de combat, lluitar amb les cames, que pot tenir relació amb el futbol només perquè, en els seus orígens, hi havien introduït el sikaran, una bola de fibres seques de diferents herbes de les selves filipines. Els que hi jugaven donaven puntades de peu a la pilota perquè no toqués a terra i empraven les mans per a l’equilibri del cos.

De les antigues civilitzacions precolombines també es coneixen jocs de pilota, una mica més similars al futbol d’avui. Per exemple, els asteques practicaven el tlachtli, barreja de tennis, futbol i bàsquet en el qual estava prohibit l’ús de les mans i els peus, i el capità de l’equip derrotat era sacrificat.

Van ser els grecs qui van idear una pilota d’aire, amb la qual jugaven a l’episkyros, amb la mà. Els romans van tenir la seva pròpia versió d’aquest joc, una barreja rara de handbol, futbol i rugby, que van anomenar haspartum. Aquesta varietat del joc de pilota va ser emprada pels legionaris com a entrenament militar i preparació física, amb una naturalesa evidentment violenta. El jugaven amb un element esfèric, la pila o pilotta (terme que posteriorment va evolucionar fins a la pilota actual).

Durant l’Edat Mitjana aquest joc va tenir molta fama, encara que l’ús del peu hi era tan infreqüent que costa relacionar-lo amb el futbol.

El Calcio florentí (giuoco del calcio = joc de donar puntades de peu) va ser una variació del football originària del segle XVI a la ciutat italiana de Florència. Les regles oficials del calcio es van oficialitzar el 1580 i es va diferenciar del football multitudinari per ser més organitzat i menys violent. Es jugava amb dos equips de 27 jugadors i l’objectiu era sumar més punts que l’equip rival. Per això, hi havia un forat a cada costat del terreny de joc, que era de dimensions similars a un camp de futbol actual i cobert de sorra. Fent servir les mans i els peus, s’havia d’introduir la pilota en els forats, amb la qual cosa s’aconseguien dos punts. Però si s’errava el tret, l’equip rival sumava mig punt. L’encontre durava cinquanta minuts i era controlat per vuit àrbitres.

A Florència es disputava un torneig de quatre equips, que representaven a quatre zones diferents de la ciutat. El públic participava i animava el seu equip amb cants i banderes, talment com avui es fa amb molts camps de futbol.

Aquest esport va reviure anys després, al 1930, durant la dictadura de Benito Mussolini, i encara avui continuen disputant-se tornejos amb caràcter amistós i festiu.

Pel que fa a les illes britàniques, bressol del futbol actual, els romans van portar fins a Britània el seu joc (haspartum), on va ser molt popular entre el 700 i el 800 dC. Aquest futbol primitiu no estava regulat i, durant l’Edat Mitjana, va tenir molts daltabaixos, essent prohibit nombroses vegades pel seu caràcter violent.

A inicis del segle XIX la imatge del futbol va començar a canviar i se’l va veure com un joc basat més en l’habilitat del regateig que en la potència necessària enmig del tumult. Les autoritats escolars van passar a considerar-lo com un mitjà per a fomentar la lleialtat, el sacrifici, la col·laboració mútua i la subordinació a la idea de l’equip. Així el dribbling-games, nom que rebia aquest esport, va començar a figurar en els programes de les escoles i la seva participació va ser obligatòria.

D’aquesta manera va passar a les Universitats més importants (Oxford, Cambridge), on s’hi van escriure les primeres regles (el Primer Reglament, de Cambridge, és del 1848). El 1863 es va fundar la Football Association, i naixia l’anomenat joc modern o joc associat, tot separant-lo del que arribaria a ser el rugby actual.
La separació entre el rugby i el futbol o soccer britànic es va fer a la Universitat de Rugby, on va començar a jugar-se un esport que permetia agafar la pilota amb les mans i córrer amb ella. Amb l’oficialització del nou reglament, el 19 de desembre de 1863 es va disputar el primer partit oficial d’aquest nou esport. Sembla que el Barnes Rugby Football va empatar sense gols amb el Richmond Football Club en un encontre disputat a Mortlake, Londres, Anglaterra.

El nom futbol prové del mot anglès football, que significa peu i pilota, cosa per la qual també és conegut com balompié en diverses regions hispano parlants, en especial a l’Amèrica Central i als Estats Units. A la zona britànica és conegut amb el nom de soccer, que és un abreviatura del terme Association, (que fa referència a la Football Association anglesa, esmentada anteriorment). L’ús d’un terme o d’un altre depenia de l’status de la classe social on es practicava. Així, les classes altes jugaven al soccer a les escoles privades, mentre que les classes treballadores jugaven al football a les escoles públiques.

El futbol es va fer molt popular a les illes i es va estendre gràcies als treballadors anglesos que anaven a l’estranger amb les grans societats financeres i les empreses mineres. Per tot Europa van ser aquests empleats els qui van formar la majoria de clubs de futbol. D’aquesta manera es van popularitzar els mots anglesos que designaven les regles de joc i, si bé en un principi s’escrivien amb grafia anglesa i es pronunciaven llegint-los en la llengua pròpia, alguns d’ells ja formen part del vocabulari de la llengua de cada país: sport (esport), football (futbol), match (matx, partit), goal (gol), linier o linesman (linier, jutge de línia), referee (àrbitre), offside (orsai, fora de joc), shot (xut), corner kick (córner), dribbling (driblar), penalty (penal), etc. També es va exportar el nom de l’esport, anomenant-se futβball a Alemanya, voetbal a Holanda, fotbal a Escandinàvia, futebol a Portugal o fútbol a Espanya, per exemple.

Ben aviat van sorgir nous equips per tot Europa, com Le Havre Athletic Club a França (1872), el Rio Tinto Foot-Club (1878), que no va tenir continuïtat i es va refundar en diverses ocasions, o el Gènova a Itàlia (1893). El futbol es va anar estenent a la resta de països europeus gràcies a l’activitat dels mariners anglesos, que practicaven el nou esport als ports on amarraven i en promovien la seva difusió. És per això que a les primeres ciutats europees on es va jugar a futbol van ser ciutats amb port de mar.
Posteriorment, els comerciants anglesos també van portar el nou esport a les ciutats de l’interior del continent més importants des del punt de vista comercial. Va ser així com durant els primers anys del segle XX es van fundar centenars de clubs, la majoria dels quals avui coneixem i són els que dominen el món del futbol en els diversos països.