CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:
Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.
Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.
Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.
No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.
Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.
RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:
Apreciado Sr. Valderribas,
Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.
Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aragonés, Martí l'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.
Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.
Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.
Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.
Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.
*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.
Som i Serem!
Jordi Net
diumenge, 20 de febrer del 2011
dilluns, 14 de febrer del 2011
Ensenyament congela l'ampliació del programa eduCAT 1x1 de digitalització a les aules
Aquesta ha estat la notícia que avui, dilluns, 14 de febrer de 2011, s'ha difòs pels mitjans de comunicació catalans. La improvisació dels diversos departaments del govern, tant català com espanyol, és total; i sembla que vagin resolent problemes i punts de vista al vol, sense cap mena de projecte i visió de futur. Si més no, un projecte de futur amb un programa coherent, ben muntat i amb visió de cara a l'esdevenidor i a les transformacions de la societat, sempre inaturables.
Allò que es fa realment és '"anar a salt de mata"; o el més popular "aquí te pillo, aquí te mato".
Menys mal que aquesta vegada no s'ha donat la culpa als professionals de l'ensenyament, als docents, que prou fan amb aguantar tantes tonteries dels polítics en matèria educativa i la relaxació d'una societat, dels pares i de les famílies, que fan dels centres d'ensenyament un caos i que funcionen mercès a la bona praxis d'uns bons professionals i a la motivadora voluntat d'un bon percentatge d'alumnes, ben aconsellats i dirigits per uns pares responsables que volen un futur optimista i enriquidor per al seus fills.
El Departament d'Ensenyament va donant pals de cec. El darrer, aquest, publicat avui a 3cat24.cat i difòs per tots els mitjans de comunicació catalans:
El Departament d'Ensenyament ha decidit congelar l'ampliació del programa 1x1 de digitalització a les aules. Els 40.000 alumnes que s'hi havien d'afegir el curs que ve hauran d'esperar almenys fins que s'hagin analitzat bé els resultats d'aquesta experiència, segons ha donat a conèixer la consellera Irene Rigau, coincidint amb l'obertura del període de preinscripció als centres d'ensenyament infantil i de primària i també als instituts de Secundària pel curs 2011-2012.
Ensenyament ha decidit congelar l'ampliació de l'eduCAT 1x1. La consellera ha justificat posar fre al programa estrella del seu antecessor al càrrec, Ernest Maragall, per qüestions pressupostàries, però també, perquè davant les crítiques i les dificultats que han tingut els que s'hi han apuntat vol analitzar si cal continuar endavant amb aquestes condicions. En aquest sentit, Rigau ha explicat que els instituts que ja l'estant aplicant, ho continuaran fent. En canvi, pel que fa a la nova onada de 40.000 alumnes, la consellera ha dit: "Necessitem fer una pausa i valorar bé com s'està aplicant i veure'n resultats".
Irene Rigau no ha pogut precisar si hi ha diners perquè els instituts que ja fan l'1x1 puguin ampliar el curs que ve el nombre de grups que treballen amb portàtils a l'aula. Així ho ha dit durant l'obertura del període de preinscripció escolar, que s'allargarà fins al 25 de febrer.
El projecte eduCAT 1x1 de digitalització a les aules catalanes ja es troba actiu en més de sis-cents centres, però es preveia que en quatre anys s'estengués a tots els alumnes de Secundària i el cicle superior d'Educació Primària. Des de l'inici d'aquest curs escolar, a més, disposava del seu propi lloc web, des d'on també es connecta amb la plataforma Atria, el repositori de continguts digitals, on els alumnes i les famílies es connecten per accedir a materials didàctics de les diverses assignatures.
Per als que no coneguin tant el tema, el comentaré pel damunt. El Departament d'Ensenyament del Tripartit (o Entesa) va decidir tirar endavant el programa eduCAT 1x1 (la introducció a les aules de l'ordinador portàtil i dels llibres digitals). La proposta era arriscada, però semblava prou coherent, modernitzadora i amb visió de futur.
Malgrat les dificultats, no va haver-hi oposicó forta per part del professorat, que es va mostrar disposat a complir amb la seva tasca, entenent que podia ser una bona eina per modernitzar l'ensenyament i adequar-lo a les noves tecnologies.
Menys mal que aquesta vegada no s'ha donat la culpa als professionals de l'ensenyament, als docents, que prou fan amb aguantar tantes tonteries dels polítics en matèria educativa i la relaxació d'una societat, dels pares i de les famílies, que fan dels centres d'ensenyament un caos i que funcionen mercès a la bona praxis d'uns bons professionals i a la motivadora voluntat d'un bon percentatge d'alumnes, ben aconsellats i dirigits per uns pares responsables que volen un futur optimista i enriquidor per al seus fills.
El Departament d'Ensenyament va donant pals de cec. El darrer, aquest, publicat avui a 3cat24.cat i difòs per tots els mitjans de comunicació catalans:
El Departament d'Ensenyament ha decidit congelar l'ampliació del programa 1x1 de digitalització a les aules. Els 40.000 alumnes que s'hi havien d'afegir el curs que ve hauran d'esperar almenys fins que s'hagin analitzat bé els resultats d'aquesta experiència, segons ha donat a conèixer la consellera Irene Rigau, coincidint amb l'obertura del període de preinscripció als centres d'ensenyament infantil i de primària i també als instituts de Secundària pel curs 2011-2012.
Ensenyament ha decidit congelar l'ampliació de l'eduCAT 1x1. La consellera ha justificat posar fre al programa estrella del seu antecessor al càrrec, Ernest Maragall, per qüestions pressupostàries, però també, perquè davant les crítiques i les dificultats que han tingut els que s'hi han apuntat vol analitzar si cal continuar endavant amb aquestes condicions. En aquest sentit, Rigau ha explicat que els instituts que ja l'estant aplicant, ho continuaran fent. En canvi, pel que fa a la nova onada de 40.000 alumnes, la consellera ha dit: "Necessitem fer una pausa i valorar bé com s'està aplicant i veure'n resultats".
Irene Rigau no ha pogut precisar si hi ha diners perquè els instituts que ja fan l'1x1 puguin ampliar el curs que ve el nombre de grups que treballen amb portàtils a l'aula. Així ho ha dit durant l'obertura del període de preinscripció escolar, que s'allargarà fins al 25 de febrer.
El projecte eduCAT 1x1 de digitalització a les aules catalanes ja es troba actiu en més de sis-cents centres, però es preveia que en quatre anys s'estengués a tots els alumnes de Secundària i el cicle superior d'Educació Primària. Des de l'inici d'aquest curs escolar, a més, disposava del seu propi lloc web, des d'on també es connecta amb la plataforma Atria, el repositori de continguts digitals, on els alumnes i les famílies es connecten per accedir a materials didàctics de les diverses assignatures.
Per als que no coneguin tant el tema, el comentaré pel damunt. El Departament d'Ensenyament del Tripartit (o Entesa) va decidir tirar endavant el programa eduCAT 1x1 (la introducció a les aules de l'ordinador portàtil i dels llibres digitals). La proposta era arriscada, però semblava prou coherent, modernitzadora i amb visió de futur.
Malgrat les dificultats, no va haver-hi oposicó forta per part del professorat, que es va mostrar disposat a complir amb la seva tasca, entenent que podia ser una bona eina per modernitzar l'ensenyament i adequar-lo a les noves tecnologies.
Davant la improvisació del Departament d'Ensenyament i les dificultats de caràcter tecnic i tecnològic de la nova implantació, mercès a l'esforç i a la bona voluntat dels professionals que van viure (i van patir) en directe els problemes inherents al cas, es van anar superant els problemes i, a dia d'avui, s'havia assolit un bon rendiment de la nova implantació. Amb alts i baixos importants, sempre per motius tècnics, s'ha implantat a les aules amb un rendiment acadèmic acceptable, amb bones perspectives i amb la bona acollida i conformitat de l'alumnat, que s'hi començava a trobar còmode després de les incertidumbres inicials.
Si es vol, aquí es podria entrar en un debat ideològic i pedagògic sobre la conveniència o no de l'abandó del llibre de text i la imposició del llibre digital, que, al capdavall, és la base del nou sistema implantat.
La precarietat del programa eduCAT 1x1, imposat amb moltes preses i sense massa preparació, ni per part de les editorials, ni pels professionals de l'ensenyament, feien sorgir dubtes. Amb la millora del nou sistema, que s'hauria aconseguit amb un any o dos més de pràctica i d'experiència, s'hauria pogut tirar endavant perfectament. S'estava en el bon camí.
Però, no. Encara no un any després, es decideix anar endarrere i aturar-ho. No sabem si amb caràcter definitiu o no. No se sap res. Suposo que, una altra vegada, estarà en mans del conseller de torn i de les seves parides mentals. Tampoc no crec que sigui ben bé això. Els tinc tan mal considerats que suposo que serà una decisió dels seus col.laboradors, dels seus tècnics i del seu "factòtum" personal. Esperem que no sigui un Rasputin qualsevol.
Suposo que les editorials, la crisi econòmica, el canvi de partit en el govern, hi han tingut a veure. A les editorials ja els hi anava bé, i molt bé, els llibres de text; i els hi havia costat adaptar-se als llibres digitals, alguns dels quals eren bastant deficients. En canvi, estaven força bé les activitats i el control dels alumnes per internet.
Tampoc sé si haurà estat per motius polítics. No ho sé, però tampoc crec que siguin el principal motiu. La crisi econòmica i la reducció de despeses sí que n'haurà estat un element important, però no sé fins a quin nivell. Tampoc era tant. S'està parlant de 40.000 alumnes per al proper curs.
Pel que fa als dubtes que presenta el seu rendiment educatiu, haver-ho pensat i estudiat abans. No es poden anar provant i experimentant noves coses sense tenir-ne una seguretat i unes probabilitats de poder-ho tenir en pràctica diversos anys. Si en cinc mesos de funcionament el tombes, es dóna una imatge de manca de rigorositat i de coneixements bastant notable. Penso que cinc mesos no és temps suficient per jutjar un canvi d'aquesta magnitud i prendre la decissió d'anul.lar (o aturar) la nova experiència.
Al mateix temps, amb això s'afavoreix que les persones que puguin ser reàcies als canvis i a les noves experiències (que sempre n'hi ha; i en tots els camps, no solament a l'ensenyament), puguin criticar-ho i tinguin prou arguments per fer-ho.
Tanmateix, mentrestant els de l'Ensenyament, els que anem a peu, els que estem allà a davant, "a la trinxera", com es diu vulgarment, anirem aguantant, no solament el que ens vingui (o caigui al damunt), sinó tot el sistema educatiu en general.
O es pensen que l'aguanten ells? Els polítics van canviant. Els que hi ha a cada departament no duren pas massa. Si més no, uns vuit anys, quan hi ha eleccions i canvi de partit en el govern. Si és que no hi ha canvis abans, que sol haver-n'hi.
En canvi, a les aules som sempre gairebé els mateixos. I estem sols. No tenim ajudes. Tenim el sou, un horari, les instal.lacions i uns mitjans migrats, unes indicacions molt breus i rudimentàries (de les quals, massa sovint, convé moltes hores per treure'n l'entrellat, per poc definides i ambigües), ningú ens controla ni vigila allò que fem, som totalment autodidactes (amb ajudes o sense) i, quan tenim problemes, tampoc tenim el suport de les institucions.
Penso que l'ensenyament funciona. I funciona molt bé. Malgrat els polítics i el departament d'ensenyament.
dissabte, 12 de febrer del 2011
El president d'Egipte Mubarak dimiteix
El president d'Egipte, Hosni Mubarak, ha dimitit el divendres, 11 de febrer de 2011, després de divuit dies de revolta popular que li exigia la renúncia. Ho ha anunciat el vicepresident egipci, Omar Suleiman, en una compareixença televisada en què ha explicat que el fins ara president deixava el poder en mans de les forces armades. La dimissió de l'anomenat "últim faraó" ha provocat un esclat de joia tant a la plaça Tahrir, epicentre de les protestes, com a les portes del palau presidencial, on s'havien aplegat milers de manifestants. Hores abans de l'anunci, Mubarak ha abandonat el Caire en direcció a Sharm al-Sheikh acompanyat de la seva família.
Hosni Mubarak, de 82 anys, ha posat punt final a trenta anys de poder al capdavant d'Egipte, un poder exercit amb mà de ferro i esquitxat de denúncies de corrupció. Ho ha fet forçat pel seu poble, que el 25 de gener va prendre els carrers exigint-ne la dimissió.
El moment que milers i milers de manifestants havien estat esperant ha arribat finalment aquest divendres a les cinc i dos minuts de la tarda, hora catalana, en veu del vicepresident egipci, Omar Suleiman.
En una breu declaració a la televisió estatal, d'escassos trenta segons, Suleiman ha explicat que, davant les "difícils circumstàncies que travessa el país", el president Hosni Mubarak ha decidit renunciar al seu càrrec de president de la República i ha encarregat al Consell Suprem de les Forces Armades administrar els assumptes del país.
Omar Suleiman, que els últims dies s'havia convertit, des de la seva posició de vicepresident, en la cara més visible del règim de Mubarak, sembla que ha perdut el paper d'home fort del règim en benefici del ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, que és qui governa l'organisme militar que ha assumit els poders del país.
Hussein, que ha sortit al balcó del palau presidencial per saludar les persones que hi havia congregades, ja ha pres la primera decisió. Ha destituït el govern, se suspenen les dues cambres egípcies i governarà juntament amb el president del Tribunal Constitucional.
Tan bon punt Omar Suleiman ha acabat el discurs, l'eufòria ha esclatat entre les desenes de milers de persones congregades a la plaça Tahrir del Caire, emblema de les protestes. També a les portes del palau presidencial, on molts manifestants s'havien aplegat, i arreu del país. La resposta no s'ha fet esperar als carrers d'Egipte, però també hi ha hagut reaccions a l'anunci a tot el món.
La marxa del conegut com l'"últim faraó" d'Egipte ha estat una lenta agonia davant d'una resistència popular contundent: milions de joves desocupats, una societat empobrida i una arma que s'ha revelat letal: Facebook, Twitter i internet en general.
Cronologia d'una renúncia
Davant el clam de centenars de milers de persones al carrer, Mubarak va optar per reformar el govern a la desesperada i va nomenar un vicepresident, un càrrec que mai havia volgut que existís. Però els manifestants no van callar.
El rais va prometre'ls llavors que no es presentaria a la reelecció i va descartar la candidatura del seu fill Gamal, cridat a ser-ne el successor. Però al carrer va seguir la protesta.
Mubarak va mobilitzar llavors partidaris armats que van sembrar la violència, però l'oposició es va mantenir ferma.
Arribats a aquest punt, Mubarak va obrir un diàleg amb l'oposició i va anunciar que delegaria alguns poders mentre es resistia a renunciar, enmig del rebuig popular. Fins que ha arribat eldesenllaç final.
BIOGRAFIA
Muhammad Hosni Sayyid Mubarak (محمد حسنى سيد مبارك, en àrab), conegut com Hosni Mubarak, (Kafr-El Meselha, 4 de maig de 1928), va succeir al president interí d’Egipte Sufi Abu Taleb el 14 d’octubre de 1981, després de l'assassinat de l’anterior titular, Anwar el-Sadat el 6 d’octubre del mateix any.
Vida personal
Acabats els estudis de secundària, va ingressar a l’Acadèmia Militar Egípcia obtenint el títol en Ciències Militars als 20 anys d’edat. El 1950 va ingressar a l’acadèmia de la Força Aèria Egípcia, rebent instrucció també a Frunze, la actual Biskek, capital de Kirguistan, aleshores república de la URSS, obtenint el títol de pilot de combat. Va tenir uns ascensos ràpids i el 1964 va ser nomenat representant de la delegació militar egípcia a l’URSS.
El 1967 es va convertir en Cap de la Força Aèria Egípcia, essent responsable d’alguns dels combats que es van succeir en el permanent conflicte amb Israel. El 1973 va participar activament en les preparatius i desenvolupament de la Guerra del Yom Kippur, juntament amb Síria.
Trajectòria política
El 1975 va ser designat vicepresident de la República per Anwar el-Sadat. Després de l’assassinat de Sadat a mans d’islamistes radicals, va accedir a la presidència del país i del Partit Nacional Democràtic, essent reelegit el 1987, 1993, 1999 i 2005.
Va continuar la política del seu antecessor, tractant de mantenir un equilibri entre la posició àrab tradicional i les bones relacions amb Israel i els Estats Units. En voler mantenir els esforços per cercar solucions pacífiques al conflicte àrab-israelita i a la situació del poble palestí, es va guanyar aviat una situació de privilegi en política internacional. Contrari als intents expansionistes d’Irak, es va unir amb tropes a la coalició formada en la Guerra del Golf el 1991, encara que més tard es va mostrar contrari a la Guerra d’Irak. En política interna, el seu carisma es va anar apagant parcialment pels escàndols de corrupció de la seva família i la crisi econòmica de la dècada dels noranta.
Després dels atemptats del 11 de setembre de 2001 als Estats Units i degut a la pressió internacional, va iniciar tímides reformes de democratització del país, que van culminar el 2005 amb la possibilitat de què altres candidats se presentessin a les eleccions presidencials.
A las eleccions del 28 de novembre de 2010, Hosni Mubarak va tornar a guanyar àmpliament a la primera volta electoral deixant fora als Germans Musulmans, principal grup d’oposició islamista. Tanmateix, van ser evidents nombroses irregularitats a la votació.
El gener de 2011 van tenir lloc fortes protestes populars a les principals ciutats d’Egipte demanant la sortida de Mubarak, mesos abans de complir 30 anys en el poder. En un discurs que va pronunciar en una transmissió en cadena el dia 28 de gener de 2011 Mubarak va anunciar la seva decisió de formar al dia següent un nou Govern, però sense dimitir del seu càrrec. L’11 de febrer, tanmateix, la pressió popular va forçar la seva dimissió, i va lliurar el poder a les Forces Armades d’Egipte, que van constituir un consell militar de govern.
El president d'Egipte, Hosni Mubarak, ha dimitit el divendres, 11 de febrer de 2011, després de divuit dies de revolta popular que li exigia la renúncia. Ho ha anunciat el vicepresident egipci, Omar Suleiman, en una compareixença televisada en què ha explicat que el fins ara president deixava el poder en mans de les forces armades. La dimissió de l'anomenat "últim faraó" ha provocat un esclat de joia tant a la plaça Tahrir, epicentre de les protestes, com a les portes del palau presidencial, on s'havien aplegat milers de manifestants. Hores abans de l'anunci, Mubarak ha abandonat el Caire en direcció a Sharm al-Sheikh acompanyat de la seva família.
Hosni Mubarak, de 82 anys, ha posat punt final a trenta anys de poder al capdavant d'Egipte, un poder exercit amb mà de ferro i esquitxat de denúncies de corrupció. Ho ha fet forçat pel seu poble, que el 25 de gener va prendre els carrers exigint-ne la dimissió.
El moment que milers i milers de manifestants havien estat esperant ha arribat finalment aquest divendres a les cinc i dos minuts de la tarda, hora catalana, en veu del vicepresident egipci, Omar Suleiman.
En una breu declaració a la televisió estatal, d'escassos trenta segons, Suleiman ha explicat que, davant les "difícils circumstàncies que travessa el país", el president Hosni Mubarak ha decidit renunciar al seu càrrec de president de la República i ha encarregat al Consell Suprem de les Forces Armades administrar els assumptes del país.
Omar Suleiman, que els últims dies s'havia convertit, des de la seva posició de vicepresident, en la cara més visible del règim de Mubarak, sembla que ha perdut el paper d'home fort del règim en benefici del ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, que és qui governa l'organisme militar que ha assumit els poders del país.
Hussein, que ha sortit al balcó del palau presidencial per saludar les persones que hi havia congregades, ja ha pres la primera decisió. Ha destituït el govern, se suspenen les dues cambres egípcies i governarà juntament amb el president del Tribunal Constitucional.
Tan bon punt Omar Suleiman ha acabat el discurs, l'eufòria ha esclatat entre les desenes de milers de persones congregades a la plaça Tahrir del Caire, emblema de les protestes. També a les portes del palau presidencial, on molts manifestants s'havien aplegat, i arreu del país. La resposta no s'ha fet esperar als carrers d'Egipte, però també hi ha hagut reaccions a l'anunci a tot el món.
La marxa del conegut com l'"últim faraó" d'Egipte ha estat una lenta agonia davant d'una resistència popular contundent: milions de joves desocupats, una societat empobrida i una arma que s'ha revelat letal: Facebook, Twitter i internet en general.
Cronologia d'una renúncia
Davant el clam de centenars de milers de persones al carrer, Mubarak va optar per reformar el govern a la desesperada i va nomenar un vicepresident, un càrrec que mai havia volgut que existís. Però els manifestants no van callar.
El rais va prometre'ls llavors que no es presentaria a la reelecció i va descartar la candidatura del seu fill Gamal, cridat a ser-ne el successor. Però al carrer va seguir la protesta.
Mubarak va mobilitzar llavors partidaris armats que van sembrar la violència, però l'oposició es va mantenir ferma.
Arribats a aquest punt, Mubarak va obrir un diàleg amb l'oposició i va anunciar que delegaria alguns poders mentre es resistia a renunciar, enmig del rebuig popular. Fins que ha arribat eldesenllaç final.
BIOGRAFIA
Muhammad Hosni Sayyid Mubarak (محمد حسنى سيد مبارك, en àrab), conegut com Hosni Mubarak, (Kafr-El Meselha, 4 de maig de 1928), va succeir al president interí d’Egipte Sufi Abu Taleb el 14 d’octubre de 1981, després de l'assassinat de l’anterior titular, Anwar el-Sadat el 6 d’octubre del mateix any.
Vida personal
Acabats els estudis de secundària, va ingressar a l’Acadèmia Militar Egípcia obtenint el títol en Ciències Militars als 20 anys d’edat. El 1950 va ingressar a l’acadèmia de la Força Aèria Egípcia, rebent instrucció també a Frunze, la actual Biskek, capital de Kirguistan, aleshores república de la URSS, obtenint el títol de pilot de combat. Va tenir uns ascensos ràpids i el 1964 va ser nomenat representant de la delegació militar egípcia a l’URSS.
El 1967 es va convertir en Cap de la Força Aèria Egípcia, essent responsable d’alguns dels combats que es van succeir en el permanent conflicte amb Israel. El 1973 va participar activament en les preparatius i desenvolupament de la Guerra del Yom Kippur, juntament amb Síria.
Trajectòria política
El 1975 va ser designat vicepresident de la República per Anwar el-Sadat. Després de l’assassinat de Sadat a mans d’islamistes radicals, va accedir a la presidència del país i del Partit Nacional Democràtic, essent reelegit el 1987, 1993, 1999 i 2005.
Va continuar la política del seu antecessor, tractant de mantenir un equilibri entre la posició àrab tradicional i les bones relacions amb Israel i els Estats Units. En voler mantenir els esforços per cercar solucions pacífiques al conflicte àrab-israelita i a la situació del poble palestí, es va guanyar aviat una situació de privilegi en política internacional. Contrari als intents expansionistes d’Irak, es va unir amb tropes a la coalició formada en la Guerra del Golf el 1991, encara que més tard es va mostrar contrari a la Guerra d’Irak. En política interna, el seu carisma es va anar apagant parcialment pels escàndols de corrupció de la seva família i la crisi econòmica de la dècada dels noranta.
Després dels atemptats del 11 de setembre de 2001 als Estats Units i degut a la pressió internacional, va iniciar tímides reformes de democratització del país, que van culminar el 2005 amb la possibilitat de què altres candidats se presentessin a les eleccions presidencials.
A las eleccions del 28 de novembre de 2010, Hosni Mubarak va tornar a guanyar àmpliament a la primera volta electoral deixant fora als Germans Musulmans, principal grup d’oposició islamista. Tanmateix, van ser evidents nombroses irregularitats a la votació.
El gener de 2011 van tenir lloc fortes protestes populars a les principals ciutats d’Egipte demanant la sortida de Mubarak, mesos abans de complir 30 anys en el poder. En un discurs que va pronunciar en una transmissió en cadena el dia 28 de gener de 2011 Mubarak va anunciar la seva decisió de formar al dia següent un nou Govern, però sense dimitir del seu càrrec. L’11 de febrer, tanmateix, la pressió popular va forçar la seva dimissió, i va lliurar el poder a les Forces Armades d’Egipte, que van constituir un consell militar de govern.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Viatge a Alemanya
Aquests darrers dies estic bastant ocupat en un viatge a Berlín, que fem del dimarts, 22 de febrer, al dissabte, 26 de febrer, amb 70 persones en total. La documentació preparatòria del viatge, especialment els passatges d'avió, em tenen aturmentat i ocupat molt de temps.
A més, és un mes de temperatures baixes, especialment a Alemanya, i cal avisar a tothom de tot allò que els pot fer falta. Em queda poc temps per fer quelcom més.
Tanmateix, us prometo que, en tornar, publicaré en aquest blog les experències viscudes en el viatge i comentaré tot allò que hàgim vist.
Per fer-ne un avanç, tenim aquest programa de visites i aquest recorregut:
Sortida del lloc d’origen en autocar en direcció a l’aeroport de BCN per prendre l’avió en direcció a Berlín. Arribada, represa d’equipatge i trobada amb l’autocar que ens portarà cap el hostel per deixar les maletes. A continuació, el nostre guia ens farà una presentació històrica-cultural de la ciutat, la més contemporània del nostre segle, visitant el centre de la ciutat en la seva part Est amb l'Alexanderplatz i el seu rellotge mundial, la Catedral de Berlin, la Porta i la Torre de Bradenburg, el Monument a l’Holocaust i el Parlament amb la seva fantàstica cúpula. Sopar i allotjament.
Esmorzar i sortida novament amb el nostre guia pel matí per la visita a l’illa dels Museus amb el Museu Egipci i l’impressionant museu del Pèrgam. A la tarda, temps per realitzar la visita al barri jueu on es troben les Sinagogues de la comunitat jueva. Una visita important per entendre com varen viure aquest sector social durant l’època nazi. Sopar i allotjament.
Esmorzar i continuació de les nostres visites per la capital tot i visitant el fantàstic museu de la Tècnica i el museu de la Ciència. A la tarda, recomanem poder fer un recorregut per algun dels bunkers soterranis oberts al públic en els darrers dos anys i passejar per la zona del Check-point Charlie, antic pas fronterer entre les dues pars dividides de la capital. També aconsellem de desplaçar-se amb metro fins a la part oest de la ciutat per tal de veure com de capitalista era aquesta part envers l’altre. Sopar i allotjament.
Esmorzar i sortida en autocar cap al camp concentració de Sachenhausen, on més de 200.000 persones foren empresonades i més de 50.000 exterminades durant l’època nazi. Visita al complex amb les cel.les de càstig, les parets d’afusellament, els forns crematoris, l’hospital-laboratori i les foses comuns. A la tarda, passejada amb el nostre guia pels barris de Kreuzberg i Fridrichshain on podrem veure les restes del mur amb els grafitis que el caracteritzaven. Sopar i allotjament.
Esmorzar i temps per fer un petit passeig per la zona de Potsdamer Platz, nou enclau avantguardista on l’empresa Sonny exposa el seu potencial. En funció de l’hora del vol, sortida en autocar cap l’aeroport pel vol cap a Barcelona. Un cop arribats, trasllat en autocar cap a casa.
SORTIDA. Dimarts, 22/febrer/2011: Sortida de Girona (estació d’autobusos), a les 06:00h. Sortida de l’aeroport de Barcelona (Terminal 1 “C”), 10:40 – 13:20h (arribada a Berlín)
ARRIBADA. Dissabte, 26/febrer/2011: Sortida de l’aeroport de Berlín, 16:10 – 18:45h (arribada a Barcelona). Recollida de maletes i autocar. Arribada prevista a Girona (estació d’autobusos), cap a les 21.00h.
HOSTEL PLUS
Warschauer Platz, 6-8.
10245 Berlín
TELF.: (0049) 30 2123 8501 // FAX : 49 (0)30 2936 0476
www.plushostels.com/plusberlin . E-mail: info@plusberlin.com
diumenge, 6 de febrer del 2011
El darrer maquis: Quicu Sabaté (1).
Francesc Sabaté Llopart (Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 - San Celoni, 5 de gener, 1960), més conegut com Quicu Sabaté o El Quicu, va ser un anarquista català.
Fill de Manel Sabaté Escoda i Madrona Llopart Batlle, ben aviat ja va manifestar el seu esperit lliure en no voler assistir a una escola clerical, cosa per la qual els seus pares el van internar en el reformatori de Barcelona. Allà coneix el "Marianet", que amb el temps serà secretari general de la C.N.T. durant la guerra civil. Quico es va escapar del reformatori i va tornar a l’Hospitalet, prometent als seus pares fer-se un home de profit.
Als deu anys es va col·locar com aprenent de lampista. En proclamar-se la Segona República, Quico va afiliar-se al Sindicat d’Oficis Varis de la C.N.T. de l’Hospitalet. Va ser protagonista, encara que no molt destacat per la seva curta edat, en la revolució anarcosindicalista de la conca del Llobregat. Amb el seu germà Josep, el primogènit i tres més, va formar el grup d’acció "Els Novells», afecte a la F.A.I.
El grup es va implicar en insurreccions contra el govern de dretes del Bienni Negre durant la Segona República. El 1935 Sabaté va refusar complir el servei militar, conseqüent amb la seva ideologia anarquista. Declarat pròfug, el grup va atracar un Banc a Gavà (per a ells, "expropiació", tal com fan els governs legals quan els hi convé) per al finançament d'ajudes a presos represaliats pel govern de Lerroux (i la CEDA) i les seves famílies.
Quicu Sabaté aleshores tenia l'ofici de mecànic i en aquells anys va treballar per a diverses fàbriques de la zona del Baix Llobregat. amb el seu germà Josep.
Durant la Guerra Civil espanyola va lluitar al front d’Aragó a la “Columna de los Aguiluchos” de la FAI. Després que les tropes nacionals reprenguessin Terol va tenir un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les tropes anarquistes i va ser acusat de la mort d’aquest comissari. Va desertar fugint a Barcelona on va seguir combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté fa ser arrestat pels comunistes, però, amb l’ajuda de la seva dona, ell i altres companys van escapar de la presó. Va acabar la guerra a la 216a Divisió de “La Columna de Durruti”.
En acabar la guerra va passar a França el 1939, on va ser confinat per les autoritats franceses, durant un temps, al camp d’internament de Vernet d’Ariège. Posteriorment va ser alliberat per a treballar en una fàbrica d’explosius d’Angulema.
Ja lliure, es va reunir amb la seva família i el batlle de Prades, d’afiliació anarquista, li va donar papers en regla i li va atorgar un crèdit amb el qual va poder instal·lar-se com a fontaner, i amb la seva família, a la localitat francesa de Coustouges, al costat de la frontera espanyola, on va estudiar possibles rutes clandestines cap a Espanya a través dels Pirineus.
Al juliol de 1944 va realitzar el seu primer viatge a Espanya, per incorporar-se als grups d’acció en contra del règim de Franco formant la partida de maquis de Quicu Sabaté. Des del seu refugi de França, compaginava els seus treballs de fontaner, llauner i pagès amb la seva activitat antifranquista: robatoris a empresaris acabalats i a entitats bancàries per al finançament d’activitats contra el règim, accions de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l’interior, sabotatges i activitats de guerrilla urbana a Barcelona, on va col·laborar amb altres grups guerrillers llibertaris (els de Massana, Caracremada i Facerias).
Descobert el seu refugi francès de Coustouges, va començar a residir ambulantment entre Barcelona i territori francès. Es va allotjar durant un període de temps a Paris a casa de Lucio Urtubia.
En el seu primer viatge a Barcelona, juntament amb el seu antic company "l'Abisini", va realitzar un cop doble a la seva ciutat natal. Els diners li van servir per a posar en marxa el grup d'acció que ja l'estava esperant.
El fet més notable que van portar a terme va ser l'alliberament d'un grup de presos llibertaris. Per aquell temps, el que serà el seu mortal enemic, el comissari Quintela, ja havia descobert la seva autoria en l'atracament de l'Hospitalet. Conscient de la situació, en Quicu Sabaté es dedica a muntar una important infraestructura.
El febrer del 1946 en Quicu va passar novament la frontera amb un important carregament d'armes. Entre els seus homes hi figurava en Ramon Vila Capdevila "Caracremada".
A Banyoles, lloc on havien dipositat l'armament, en Ramon Vila va matar un guàrdia civil per tal de salvar la vida de Sabaté, qui va poder escapar disfressat de pagès dalt d'un carro, mentre Banyoles eren registrada minuciosament per la Benemèrita (Guàrdia Civil).
En Quicu anirà seguint amb les seves activitats fins que al 1948 les autoritats franceses el van condemnar a tres anys en rebel•lia per contraban d'armes. El règim franquista en va exigir l'extradició. En Quicu va actuar en la clandestinitat.
Va ser en el seu tercer viatge a Barcelona, a principis de 1949, quan va decidir acabar amb en Quintela, cap de la Brigada Político-Social de Barcelona. La seva presència a Barcelona es va deixar notar de seguida i va ocupar els diaris del país en donar mort, el 26 de febrer d’aquell any, a la porta del cinema Condal, a l’inspector Oswaldo Blanco, qui el va sorprendre en una cita. Quatre dies més tard va planejar l’atemptat contra Quintela.
En Quicu Sabaté i el seu germà Josep van vigilar el recorregut que Quintela feia a diari per anar a menjar a casa seva: sortia de la Prefectura, a la Via Laietana, i pujava pel carrer de la Marina fins al seu domicili, prop de la Sagrada Família. Els germans Sabaté van escollir com ideal el tram entre Mallorca i Provença, pel qual el comissari passava en cotxe oficial entre les 13.50 i les 14.10.
Un dels dies que estaven estudiant el terreny, Quico va avisar el seu germà que els havien descobert: “És la tercera vegada que veig aquell tipus de la cantonada; espera’m aquí”. Va agafar la pistola a la butxaca de la gavardina, sense treure-la, i es va dirigir contra aquell home disposat a tot. Però va resultar ser Wenceslao Giménez Orive, anarquista aragonès del grup “Los Maños” que vigilava Quintela amb el mateix objectiu. Van decidir unir les forces.
El 2 de març, a les 13.45, tot estava preparat: en Quicu, amb mono blau, fingia reparar una camioneta pendent d’en Josep que, amb barret marró, passejava 50 metres més avall per tal d'indicar l’arribada del cotxe oficial. Més a dalt, tres de “Los Maños” esperaven en un Fiat amb la metralleta Stein a punt. A les 13.55, en Josep es va treure el barret i el cotxe es va perfilar pel carrer de Marina. Sabaté va agafar el fusell metrallador que tenia amagat al motor del vehicle i es va plantar al centre del carrer obrint foc contra el vehicle PMM.
Però Quintela no anava en el cotxe. Els seus ocupants eren el cap del Sindicat Universitari falangista, Manuel Piñol, i el delegat d’Esports d’aquest organisme. Aquest darrer va resultar ferit i Piñol i el xofer morts. Mai es va aclarir per què Quintela no hi anava. La premsa va parlar del succés: "Criminal agresión de asesinos venidos de fuera", pistoleros profesionales [sin paliativos ni trampantojos: pistoleros]" (La Vanguardia, 4 de març de 1949).
(continuarà)
dimarts, 1 de febrer del 2011
El Barça, set punts d'avantatge al Reial Madrid
El Barça, que fins al moment està menant una temporada impecable, ja té a 7 punts al Reial Madrid, després de la derrota de l’equip madrileny el diumenge passat al Reyno de Navarra, i és el màxim favorit per guanyar el títol de Lliga per tercera vegada consecutiva. L’excel.lent trajectòria de l’equip blaugrana en la present campanya sembla que no s’hagi d’acabar i l’encadenament de victòries es va succeint, una darrera l’altra, sense aturador.
Tanmateix, una derrota sempre pot arribar i les diferències es poden tornar a escurçar. A 17 jornades per al final de la Lliga, el matx del Bernabeu, a la 32a jornada, sembla del tot determinant. Cert que el Barça, abans i després d’aquest encontre, pot perdre punts; però el Madrid també. En Messi es pot lesionar, però en Cristiano també. Ambdós conjunts depenen molt d’aquests jugadors i la seva baixa seria molt significativa.
El joc i els resultats del Barça al llarg de la present campanya són més fiables que els del Madrid. Abans d’ahir, els madrilenys, sense els gols d’en Cristiano, es van encallar a l’antic Sadar i es van deixar els tres punts contra l’Osasuna; i mitja Lliga. I una manca de fiabilitat i seguretat en si mateixos que li faran molt de mal fins al final del campionat.
El partit de tornada de les semifinals de Copa, al Bernabeu, demà, dimecres, a les deu de la nit, contra el Sevilla, és un encontre molt important per a ells, per tal de tancar dubtes i tornar al camí de les victòries. Si no, més problemes, crítiques i desconfiança. L'entorn podria ser temible i terrible.
Durant el gener el Madrid ha deixat escapar cinc punts contra rivals febles: ara mateix, a la 21a jornada, l’Almeria va penúltim, empatat de punts amb el cuer (el Màlaga) i l’Osasuna va cinquè d’últim (sense els tres punts d’abans d’ahir aniria empatat de punts amb l’antepenúltim).
El Madrid té un equip fort, molt potent físicament i amb una enorme picada en els seus davanters. Ara està notant la baixa d’Higuaín (i la derrota 5-0 contra el Barça de la primera volta). En els dos mesos que fa l'argentí no juga, en els darrers nou partits, el Madrid ha deixat escapar 8 punts (derrotes contra el Barça i l’Osasuna i empat contra l’Almeria). També ha baixat el seu percentatge de gols (abans de la seva baixa, havia marcat 33 gols en 12 partits, promig 2,75 per matx; i després, 15 gols en 9 encontres, 1,67 gols per partit). I també ha rebut més gols: abans, 0,5 per encontre; després, 1,3.
El Reial Madrid té una plantilla llarga i el seu president fitxa tot allò que li demana el seu entrenador. En Mou no té dret a queixar-se ja que té una vintena de jugadors de gran nivell. El Barça té una plantilla més curta, cosa que li pot portar problemes a mesura que la competició avanci i augmenti la pressió, el cansament i les lesions.
Per exemple, en la previsible final de la Copa del Rei, degut a l’esforç i la tensió entre els dos grans rivals, hi haurà algun lesionat. També a la Champions pot passar. Primer, dos partits contra l’Arsenal; si es passa, dos més també contra un altre gran equip. Primer, octaus de final; després, quarts, semifinals i final, aquell qui hi arribi, sempre contra grans conjunts. El Madrid també es trobarà amb la mateixa problemàtica, però té una plantilla més llarga.
I a la Lliga també caldrà lluitar molt, ja sigui contra els clubs que competeixen per no baixar o contra els que disputen per entrar a la Champions o a l’Europa League. Tot plegat, molt dur. Esperem que no hi hagi lesionats i el Barça pugui continuar en l'excel.lent nivell que està travessant ara mateix.
Serà complicat. Perquè es ve de guanyar un Mundial. I abans, dues Lligues i un Europeu. Aquests jugadors estan rendint al màxim nivell i amb una gran competitivitat, en partits extraordinàriament dusos i davant grans contrincants. I ja és el tercer any consecutiu. A veure com arribaran al final de la temporada.
Tanmateix, quan veus que en Xavi comença a distribuir la pilota, a marcar el temps del joc, a voltar sobre si mateix amb l’esfèrica i comença a cercar passades en tiralínies, ja siguin interiors cap a l’àrea o exteriors a les bandes, i busca el tret, en general, sempre massa ajustat; i quan veus que l’Iniesta es queda amb la pilota, l’amaga, la deixa una mica solta i, amb un toc o una finta, desorienta el contrari i queda una altra vegada lliure per fer allò que vulgui, que disposa sempre de companys ben situats per rebre la passada, i que, quan arriba a la frontal de l’àrea, amb la pilota enganxada als peus, pot fer de tot; i quan veus en Messi accelerant, amb pilota o sense, quan veus que es va obrint a la frontal de l’àrea, cap al centre i cap a l’esquerra, cercant el xut o la passada, o quan fa la penetració directa endavant, de cara a barraca, amb finta o sense finta, i amb un tret fort o col.locat... A partir d'aleshores saps que el Barça no tardarà en marcar i que la victòria cada vegada és més propera.
Però, això no és tot. Si veus que en Pedro, en Messi, l’Iniesta, en Villa, l’Alves o en Busquets pressionen els rivals a dalt de tot i els treuen tan ràpid la pilota, que prou feines l’han portat a deu o quinze metres fora de l'àrea pròpia, aleshores saps que la golejada està assegurada i que tot serà qüestió de temps i de paciència, fins que els defensors rivals quedin marejats de tants de tocs, que apareixen jugadors blaugranes com llamps pel mig de la defensa contrària, venint d'una banda o de l'altra, o des de la segona línia; aleshores els dubtes en la línia defensiva, o la doble línia, van sorgint i les ocasions de gol es van succeint, fins que algú l’acaba enxufant i els gols van entrant com fruita madura amb una simfonia letal per a l’equip rival, que acaba totalment rendit al joc i a l’efectivitat de l’equip blaugrana.
Però, si a més veus que en Busquets, en Piqué i en Puyol s’avancen a totes les pilotes que arriben al mig del camp, que no queden espais interiors ni possibilitats d’agafar l’esquena als defensors blaugranes, que els rivals no poden entrar per les bandes, cobertes per l’Alves i l’Abidal (o Maxwell i Adriano) i que, quan algun contrari troba forat per escapar-se, és encalçat, per rapidesa i amb un toc oportú, per l’Alves, Puyol o Abidal, aleshores saps que el Barça no rebrà cap gol i acabarà un altre encontre amb zero gols en contra a la seva casella, tal com enguany ha passat tantes vegades. En 11 partits de Lliga ha encaixat 0 gols; en 9 només un gol; i en un, dos gols. Total, 11 gols en contra en 21 encontres que es porten de Lliga.
Tothom està d’acord que el Barça juga com un equip ben engreixat, amb uns automatismes perfectes i que, si continua en aquesta línia, es pot convertir en el millor equip de la història. Està aconseguint una sèrie de rècords i amb una mica més de continuïtat pot arribar a tenir-los tots. Està en el bon camí.
A l’equip, hi ha jugadors més importants que altres. Penses que en Messi i els tres centrecampistes (Busquets, Xavi, Iniesta) són els jugadors imprescindibles i que marquen allò que l'equip pot fer. Però, aleshores veus els altres i penses que no. En Pedro, amb la seva rapidesa, el seu treball, les pilotes que roba, les seves arribades letals, els espais que crea i els gols que marca, també és un jugador clau en el Barça. I en Villa, també, pels gols (més que en Pedro i a prop d'en Messi), pel treball, per les jugades individuals (li surtin o no), per les obertures i els espais que crea afavorint les penetracions dels seus companys i que es plantin sols davant del porter, amb o sense combinacions.
Després veus en Puyol i aleshores penses que és i ha estat un dels millors defenses del Barça i del futbol espanyol, amb una personalitat, unes condicions físiques, unes ganes i una ambició sense límits. I la projecció d’una realitat com en Piqué, en Piquembauer com li diuen, tot recordant el gran Beckembauer, cobrint sempre les pujades de l'Alves i donant sortida a la pilota, ja sigui en curt, a mitja distància o en llarg, sempre amb una classe i una claredat d'idees extraordinària. L’Abidal està incomsensurable i, amb els anys, ha arribat al seu millor nivell. Com a central també és excel.lent. Està en un estat de forma extraordinari i compleix de meravella. Una gran troballa, polivalent i lliurat a la causa, aportant bon rotllo i solidaritat al vestuari. L’Alves enguany ha baixat una mica, però continua sent un dels millors laterals drets del món, juntament amb en Maicon. Li manca desbordament i més precisió, però fa una gran tasca i la banda dreta de l'equip és seva. En Valdés cada vegada ho fa millor i gaudeix ara mateix d’una veterania que li va molt bé a l’equip. No comet els errors de joventut i s'està convertint en un valor sòlid, sense alts ni baixos, amb una gran regularitat.
Aquest seria l’onze titular, una màquina de crear futbol, de fer gols, d’encadenar victòries i d'anar amunt i sempre millorant. Però, si es fa jugar, per exemple, en Maxwell i en Keita, uns jugadors d'equip perfectes (sense la lluminositat d'altres, però exemplars tàcticament i col.laborant sempre amb el joc del conjunt), aleshores l’equip continua al mateix nivell i no nota les absències. En Mascherano, l’Adriano i en Bojan també hi ajuden i l'equip no baixa amb ells; si més no, obté èxits semblants, ja que, encara que aportin un joc diferent, compleixen amb la seva tasca i acaben resolent allò que el conjunt necessita.
El Barça té prou ingredients per continuar els èxits. S’ha de pensar que en els darrers dos anys, de deu títols que ha disputat, n’ha guanyat vuit. En el primer any, els va guanyar tots, sis, cosa que cap més equip ha aconseguit mai. És un Barça de rècord. Veurem els que van caient durant la present campanya.
Tanmateix, una derrota sempre pot arribar i les diferències es poden tornar a escurçar. A 17 jornades per al final de la Lliga, el matx del Bernabeu, a la 32a jornada, sembla del tot determinant. Cert que el Barça, abans i després d’aquest encontre, pot perdre punts; però el Madrid també. En Messi es pot lesionar, però en Cristiano també. Ambdós conjunts depenen molt d’aquests jugadors i la seva baixa seria molt significativa.
El joc i els resultats del Barça al llarg de la present campanya són més fiables que els del Madrid. Abans d’ahir, els madrilenys, sense els gols d’en Cristiano, es van encallar a l’antic Sadar i es van deixar els tres punts contra l’Osasuna; i mitja Lliga. I una manca de fiabilitat i seguretat en si mateixos que li faran molt de mal fins al final del campionat.
El partit de tornada de les semifinals de Copa, al Bernabeu, demà, dimecres, a les deu de la nit, contra el Sevilla, és un encontre molt important per a ells, per tal de tancar dubtes i tornar al camí de les victòries. Si no, més problemes, crítiques i desconfiança. L'entorn podria ser temible i terrible.
Durant el gener el Madrid ha deixat escapar cinc punts contra rivals febles: ara mateix, a la 21a jornada, l’Almeria va penúltim, empatat de punts amb el cuer (el Màlaga) i l’Osasuna va cinquè d’últim (sense els tres punts d’abans d’ahir aniria empatat de punts amb l’antepenúltim).
El Madrid té un equip fort, molt potent físicament i amb una enorme picada en els seus davanters. Ara està notant la baixa d’Higuaín (i la derrota 5-0 contra el Barça de la primera volta). En els dos mesos que fa l'argentí no juga, en els darrers nou partits, el Madrid ha deixat escapar 8 punts (derrotes contra el Barça i l’Osasuna i empat contra l’Almeria). També ha baixat el seu percentatge de gols (abans de la seva baixa, havia marcat 33 gols en 12 partits, promig 2,75 per matx; i després, 15 gols en 9 encontres, 1,67 gols per partit). I també ha rebut més gols: abans, 0,5 per encontre; després, 1,3.
El Reial Madrid té una plantilla llarga i el seu president fitxa tot allò que li demana el seu entrenador. En Mou no té dret a queixar-se ja que té una vintena de jugadors de gran nivell. El Barça té una plantilla més curta, cosa que li pot portar problemes a mesura que la competició avanci i augmenti la pressió, el cansament i les lesions.
Per exemple, en la previsible final de la Copa del Rei, degut a l’esforç i la tensió entre els dos grans rivals, hi haurà algun lesionat. També a la Champions pot passar. Primer, dos partits contra l’Arsenal; si es passa, dos més també contra un altre gran equip. Primer, octaus de final; després, quarts, semifinals i final, aquell qui hi arribi, sempre contra grans conjunts. El Madrid també es trobarà amb la mateixa problemàtica, però té una plantilla més llarga.
I a la Lliga també caldrà lluitar molt, ja sigui contra els clubs que competeixen per no baixar o contra els que disputen per entrar a la Champions o a l’Europa League. Tot plegat, molt dur. Esperem que no hi hagi lesionats i el Barça pugui continuar en l'excel.lent nivell que està travessant ara mateix.
Serà complicat. Perquè es ve de guanyar un Mundial. I abans, dues Lligues i un Europeu. Aquests jugadors estan rendint al màxim nivell i amb una gran competitivitat, en partits extraordinàriament dusos i davant grans contrincants. I ja és el tercer any consecutiu. A veure com arribaran al final de la temporada.
Tanmateix, quan veus que en Xavi comença a distribuir la pilota, a marcar el temps del joc, a voltar sobre si mateix amb l’esfèrica i comença a cercar passades en tiralínies, ja siguin interiors cap a l’àrea o exteriors a les bandes, i busca el tret, en general, sempre massa ajustat; i quan veus que l’Iniesta es queda amb la pilota, l’amaga, la deixa una mica solta i, amb un toc o una finta, desorienta el contrari i queda una altra vegada lliure per fer allò que vulgui, que disposa sempre de companys ben situats per rebre la passada, i que, quan arriba a la frontal de l’àrea, amb la pilota enganxada als peus, pot fer de tot; i quan veus en Messi accelerant, amb pilota o sense, quan veus que es va obrint a la frontal de l’àrea, cap al centre i cap a l’esquerra, cercant el xut o la passada, o quan fa la penetració directa endavant, de cara a barraca, amb finta o sense finta, i amb un tret fort o col.locat... A partir d'aleshores saps que el Barça no tardarà en marcar i que la victòria cada vegada és més propera.
Però, això no és tot. Si veus que en Pedro, en Messi, l’Iniesta, en Villa, l’Alves o en Busquets pressionen els rivals a dalt de tot i els treuen tan ràpid la pilota, que prou feines l’han portat a deu o quinze metres fora de l'àrea pròpia, aleshores saps que la golejada està assegurada i que tot serà qüestió de temps i de paciència, fins que els defensors rivals quedin marejats de tants de tocs, que apareixen jugadors blaugranes com llamps pel mig de la defensa contrària, venint d'una banda o de l'altra, o des de la segona línia; aleshores els dubtes en la línia defensiva, o la doble línia, van sorgint i les ocasions de gol es van succeint, fins que algú l’acaba enxufant i els gols van entrant com fruita madura amb una simfonia letal per a l’equip rival, que acaba totalment rendit al joc i a l’efectivitat de l’equip blaugrana.
Però, si a més veus que en Busquets, en Piqué i en Puyol s’avancen a totes les pilotes que arriben al mig del camp, que no queden espais interiors ni possibilitats d’agafar l’esquena als defensors blaugranes, que els rivals no poden entrar per les bandes, cobertes per l’Alves i l’Abidal (o Maxwell i Adriano) i que, quan algun contrari troba forat per escapar-se, és encalçat, per rapidesa i amb un toc oportú, per l’Alves, Puyol o Abidal, aleshores saps que el Barça no rebrà cap gol i acabarà un altre encontre amb zero gols en contra a la seva casella, tal com enguany ha passat tantes vegades. En 11 partits de Lliga ha encaixat 0 gols; en 9 només un gol; i en un, dos gols. Total, 11 gols en contra en 21 encontres que es porten de Lliga.
Tothom està d’acord que el Barça juga com un equip ben engreixat, amb uns automatismes perfectes i que, si continua en aquesta línia, es pot convertir en el millor equip de la història. Està aconseguint una sèrie de rècords i amb una mica més de continuïtat pot arribar a tenir-los tots. Està en el bon camí.
A l’equip, hi ha jugadors més importants que altres. Penses que en Messi i els tres centrecampistes (Busquets, Xavi, Iniesta) són els jugadors imprescindibles i que marquen allò que l'equip pot fer. Però, aleshores veus els altres i penses que no. En Pedro, amb la seva rapidesa, el seu treball, les pilotes que roba, les seves arribades letals, els espais que crea i els gols que marca, també és un jugador clau en el Barça. I en Villa, també, pels gols (més que en Pedro i a prop d'en Messi), pel treball, per les jugades individuals (li surtin o no), per les obertures i els espais que crea afavorint les penetracions dels seus companys i que es plantin sols davant del porter, amb o sense combinacions.
Després veus en Puyol i aleshores penses que és i ha estat un dels millors defenses del Barça i del futbol espanyol, amb una personalitat, unes condicions físiques, unes ganes i una ambició sense límits. I la projecció d’una realitat com en Piqué, en Piquembauer com li diuen, tot recordant el gran Beckembauer, cobrint sempre les pujades de l'Alves i donant sortida a la pilota, ja sigui en curt, a mitja distància o en llarg, sempre amb una classe i una claredat d'idees extraordinària. L’Abidal està incomsensurable i, amb els anys, ha arribat al seu millor nivell. Com a central també és excel.lent. Està en un estat de forma extraordinari i compleix de meravella. Una gran troballa, polivalent i lliurat a la causa, aportant bon rotllo i solidaritat al vestuari. L’Alves enguany ha baixat una mica, però continua sent un dels millors laterals drets del món, juntament amb en Maicon. Li manca desbordament i més precisió, però fa una gran tasca i la banda dreta de l'equip és seva. En Valdés cada vegada ho fa millor i gaudeix ara mateix d’una veterania que li va molt bé a l’equip. No comet els errors de joventut i s'està convertint en un valor sòlid, sense alts ni baixos, amb una gran regularitat.
Aquest seria l’onze titular, una màquina de crear futbol, de fer gols, d’encadenar victòries i d'anar amunt i sempre millorant. Però, si es fa jugar, per exemple, en Maxwell i en Keita, uns jugadors d'equip perfectes (sense la lluminositat d'altres, però exemplars tàcticament i col.laborant sempre amb el joc del conjunt), aleshores l’equip continua al mateix nivell i no nota les absències. En Mascherano, l’Adriano i en Bojan també hi ajuden i l'equip no baixa amb ells; si més no, obté èxits semblants, ja que, encara que aportin un joc diferent, compleixen amb la seva tasca i acaben resolent allò que el conjunt necessita.
L’Affellay pinta bé; té qualitat individual i maneres. S'ha d'acabar d'integrar al conjunt i ser un més, cosa que s'aconsegueix amb entrenaments i partits. En Pinto resol les situacions dels partits de Copa. En Milito se’l veu mancat de forma, però si recobra la jerarquia i el nivell físic, no tindrà problemes (és un líder al vestuari i fora d'ell). En Jeffren està molt fort, és polivalent i té el seu rendiment sempre que juga; però es lesiona massa sovint. Els que venen de sota (Thiago, Jonathan, Fontàs, Bartra) també ajuden. Per exemple, en Thiago ha millorat moltíssim i ja podria estar en el primer equip.
El Barça té prou ingredients per continuar els èxits. S’ha de pensar que en els darrers dos anys, de deu títols que ha disputat, n’ha guanyat vuit. En el primer any, els va guanyar tots, sis, cosa que cap més equip ha aconseguit mai. És un Barça de rècord. Veurem els que van caient durant la present campanya.
Pot arribar a ser un Barça gloriós i admirat per sempre més a tot arreu. Un Barça i uns jugadors que poden fer història i que es continuï parlant d'ells amb admiració d'aquí cent anys. Tal com segurament es continuarà parlant de Pelé, Di Stéfano, Cruiff, la selecció brasilera... I del Barça de Guardiola, aquell equip que va batre tots els rècords i que va ser un model per a tothom.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)