L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol defensa l'opció de la independència de Catalunya

L'expresident Jordi Pujol veu viable la independència de Catalunya
(http://www.3cat24.cat/noticia/1037166)

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha dit obertament aquest dimarts que veu viable que Catalunya sigui independent. Pujol considera que el nacionalisme català ja no té arguments per no ser independentista un cop fracassat l'estat de les autonomies. Així ho declara en l'últim editorial del butlletí electrònic del centre d'estudis que porta el seu nom.
En un article titulat "Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec", el president Pujol assegura que el nacionalisme català ja no té "arguments polítics i cada vegada menys arguments sentimentals o econòmics" per oposar-se a l'independentisme, un cop fracassada la via autonomista. En aquest sentit, l'expresident adverteix que davant el procés de "marginació" i ofec que pateix Catalunya, l'"alternativa ara ja només podria ser la independència". I és que segons Pujol, si es continua pel mateix camí, Catalunya acabarà. "És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista", assegura l'exlíder de Convergència i Unió.
Pujol, que sempre s'havia mostrat extremadament moderat a l'hora de parlar de l'opció de l'autodeterminació, etziba que "una Catalunya independent és viable".
A més, l'expresident de la Generalitat també ha parlat del "cafè per a tothom" i ha dit que va ser un error.
Paral•lelament, i en un acte a l'Agència Catalana de Notícies, Pujol ha reiterat que la política espanyola porta a la desaparició de Catalunya com a nació o bé a la seva independència.
________________________________________________________

Editorial butlletí 238 CEJP . 25 de gener de 2011. (Enllaç al document)
Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.
Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col•laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col•lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.
Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.
Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.
Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.
Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.
---------------------
Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho.
Ara ja no en té. Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.
L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col•lectiu.
Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.
------------------------
Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.
Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).
---------------------------
Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”.
El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.
Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?
En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.
Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. Hi ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

La rivalitat Barça-Madrid les darreres temporades

Ja fa alguns anys que el Barça i el Madrid es disputen el títol de Lliga gairebé sense que cap altre equip pugui arribar a competir amb ells i amb vertaderes possibilitats d’èxit. A aquests altres equips només els resta lluitar per la tercera i la quarta posició, les que donen dret a disputar la Champions, i pels llocs següents, que permeten disputar la UEFA (ara Europa League).

A les darreres temporades el Barça i el Madrid han copsat els dos primers llocs de la classificació de la Lliga. Recordem ara fa set campanyes les dues lligues guanyades per Rijkaard i Ronaldinho, la 2004-05 amb el Madrid a quatre punts i la 2005-06 ja a dotze punts; les dues següents seguides per al Reial Madrid, la primera, la 2006-07, empatats a punts amb el Barça (que n’era el favorit, però la va deixar escapar llastimosament) i la del 2007-08, ja amb el Barça a vuit punts; i les dues darreres de Guardiola i de Messi, en què el Madrid va tenir opcions fins gairebé al final i que es van acabar decidint quan el Barça, en ambdues ocasions, va guanyar al Bernabeu (2-6 a la temporada 2008-09 i 0-2 a la següent, la 2009-10) i va finiquitar la Lliga.
Enguany pot passar quelcom de semblant i tot fa pensar que el matx del Bernabeu a la jornada 32 (a meitats abril, el cap de setmana del Diumenge de Rams) pot decidir la Lliga cap a un costat o cap a l’altre. D’aquesta manera, tornaríem a tenir que els dos encontres entre els dos grans rivals poden tornar a ser determinants per decidir-ne el campió.

Els números que porten ambdós conjunts són extraordinaris. No vull tornar a comentar-ho; ja ho fan prou els diaris i revistes especialitzats en el tema. Només per deixar-ne memòria, a la jornada 20 del campionat (després del primer partit de la segona volta), el Barça, amb 20 partits disputats, 18 de guanyats, 1 d’empatat i 1 de perdut, 64 gols a favor, 11 en contra i 55 punts assolits. Només per fer-se una idea, si acabés la Lliga amb aquests promijos, al final tindria 104 punts (sobre 114 de possibles), record que no ha aconseguit cap equip fins ara i que potser no es tornaria a repetir mai més.
Però això no és tot. A manca de 18 partits, tot fa pensar que superarà els 100 gols a favor (el record el té el Madrid de Toshak, de la temporada 1989-90, amb 107). Els gols en contra són també una gesta que es presenta com irrepetible: de moment 11 gols rebuts en 20 partits. Pot acabar la Lliga amb només 20 gols encaixats, o menys. Un altre record molt difícil de reeditar.
Fins ara, el Barça ha guanyat tots els partits a camp contrari. Porta nou victòries seguides a domicili. Llàstima que a començaments de temporada punxés dues vegades a casa: en el primer partit contra l’Hèrcules va perdre i poques setmanes després va empatar amb el Mallorca. Ja és una temporada de record, però encara podria ser-ho més.

El Madrid també porta uns números extraordinaris, encara que no tant espectaculars com els del seu etern rival. El seu joc tampoc és tan admirat, encara que compta amb un equip molt potent i amb una picada enorme. És un gran rival i obliga al Barça a portar una gran campanya.
La gran competitivitat, tant del Barça com del Madrid, obliga a ambdós conjunts a guanyar sempre i a no fallar, si no volen quedar despenjats del títol de Lliga. Diríem que ambdós necessiten del seu rival per portar aquests números impressionants. Si no fos així, anirien fallant i ara ambdós equips sumarien uns quaranta-cinc punts per acabar amb una vuitantena tal com ha passat sempre. En els darrers sis anys, el campió, al final de la Lliga ha sumat 84 punts, 82, 76, 85, 87 i el Barça la temporada passada va batre records amb 99 punts (només una derrota en tot el campionat i sis empats; la resta, 31 victòries).

A mi ja m’agrada, ja em va bé que la Lliga funcioni així. Diuen que no és bo, que és millor que hi hagi més igualtat. Tanmateix, ja n'hi ha entre ells dos; i molta, total diríem, ja que fa anys que van colze amb colze. I de la resta hi ha una mitja dotzena d’equips que lluiten per les places que donen dret a jugar a Europa, ja sigui la Champions o l’Europa League.
Tanmateix, els números del Villarreal, tercer ara mateix, no estan pas gens malament: 42 punts (9 menys que el Madrid), 13 victòries, 3 empats i 4 derrotes (va començar la Lliga massa fluix), amb 40 gols a favor i 21 en contra. El València, quart, només està a dos punts del Villarreal; i l’Espanyol, cinquè, a tres del valència. Després, ja s’obre un espai amb tres equips que intenten pujar enlaire (Atlhetic, Atlético i Sevilla). I per darrere, molta igualat: 7 equips separats per cinc punts; i dos més, molt a la vora. Només hi ha tres equips (Mallorca, Getafe i Reial Societat) que es mouen per la meitat de la taula, sense massa opcions ni d’entrar en el grup de dalt ni en el de baix. Com cada any, hi haurà màxima emoció fins al final, ja sigui per optar a una plaça per jugar a Europa o per no baixar a Segona.

La Lliga espanyola és d’un gran nivell, potser com mai ho havia estat. El Barça és considerat el millor equip del món i ja es comença a parlar que potser també ho és de la història. Juntament amb el Madrid, ambdós conjunts són considerats els màxims favorits per guanyar la Champions d’enguany.
Deixant de banda allò que cada jornada es veu en els diferents camps de la Primera Divisió de la Lliga espanyola, hi ha unes altres dades internacionals de les quals no es pot dubtar. La selecció espanyola ha guanyat els dos darrers tornejos més importants: l’Eurocopa-2008 i el Mundial-2010, portant a terme un joc admirat per tothom. Enguany la Pilota d’Or i els tres primers classificats (Messi, Iniesta, Xavi) han estat per a jugadors de la Lliga espanyola i vuit components de l’equip ideal també hi juguen (Casillas, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Cristiano i Villa). L’any passat també va haver-hi uns números semblants (1r Messi; 2n Cristiano; 3r Xavi) i dins el millor equip: Casillas, Alves, Xavi, Iniesta, Cristiano, Messi i Torres.
Més dades. De les 11 darreres Champions, gairebé la meitat han estat guanyades per un equip espanyol (Reial Madrid, 2000, 2002; i Barça, 2006, 2009); i el València ha disputat dues finals, que ha perdut. La resta han estat per al Bayern Munich (2001), Milan (2003, 2007), Porto (2004), Liverpool (2005), Manchester United (2008) i Inter (2010).

Actualment el Barça és admirat a tot el món, tant pel seu joc com pels jugadors de què disposa i el projecte esportiu que mena. La Masia s’ha convertit en un mite i en un model a imitar. Tres dels seus jugadors han copsat els primers llocs de la classificació al Fifa World Player; i dels que componen el millor equip del món, cinc han sorgit de la fàbrica del club, la Masia.
Darrerament he parlat amb algun aficionat madridista. Allò que sempre havia passat: “ya os ganaremos”, “nada, ya fallaréis”, ara s’ha tornat humilitat i consciència de la superioritat del club blaugrana. Estan convençuts que, a la segona volta, el Barça guanyarà en el Bernabeu perquè juguen millor i són superiors al Reial Madrid. Mai havia sentit una cosa així. Crec que la premsa madrilenya (Marca) està ben sola en la seva lluita intentant demostrar que el Barça ha muntat un complot a tots nivells (Villar, àrbitres, clubs) per tal de què guanyi la Lliga. Ni els seguidors del Madrid s’ho creuen i pensen que els culers guanyaran la Lliga perquè tenen els millors jugadors i són el conjunt que més bé juga a futbol de tot el món.

Tant és així que, excepte en algun camp molt concret, els seus jugadors són aplaudits, especialment l’Iniesta i també en Xavi. Cert que darrera d’això hi ha els èxits de la selecció espanyola, especialment el darrer, el Mundial de Sudàfrica. Però també el van guanyar en Casillas, en Sergio Ramos, en Xabi Alonso, en Capdevila i d’altres; i a aquests no els aplaudeixen. També el van guanyar en Puyol, en Piqué, en Busquets, en Villa i en Pedro, i tampoc els vitoregen.
En canvi, a l’Iniesta i a en Xavi, sí. Analitzem-ho. Llevat d’algun desagraït i d’algun altre que no vulgui veure les coses tal com són, tothom sap que els èxits de la selecció espanyola es recolzen en el joc del Barça, en la seva manera de jugar i en els seus jugadors. Això no hi ha ningú que ho dubti. I tant en Xavi com l’Iniesta són els jugadors que representen aquest estil de joc, especialment en Xavi, al qual es considera el patró, el director, l’artífex d’aquesta manera de jugar, admirada arreu.
A més, ambdós, pel que representen, per la seva manera de jugar i pel seu capteniment en el terreny de joc, són un model de comportament i un patró admirat per la seva senzillesa i esportivitat. Gairebé mai tenen un mal gest i aguanten estoicament tot allò que els cau damunt. És per això que els aplaudeixen. I a l’Iniesta més, sobretot pel gol de la victòria que va fer a la final contra Holanda i pel gest que va tenir de dedicar-lo a Jarque, jugador del RCD Espanyol que havia mort l’estiu anterior i del qual n’era amic. El fet de dedicar un gol tan important davant de tot el món a un jugador de l’equip rival de la ciutat va calar ben fons i ha estat admirat i respectat arreu. El mateix nou estadi blanc-i-blau del Prat-Cornellà va corejar el nom d'Iniesta en diversos moments del matx que van disputar l’Espanyol i el Barça (1-5) ara fa escasses jornades, cosa que no sol passar i menys després d'una derrota tan dura.

Canvis històrics

Hi ha una sèrie de conceptes i hàbits en els canvis històrics que convé conèixer i saber com funcionen per tal d’entendre’ls realment. N’explicarem uns quants.
Per tal que una revolució tingui èxit, triomfi i es produeixi el canvi polític que cerca cal que tots els elements de la societat (o almenys una gran part) estiguin en crisi. No n’hi ha prou que només hi hagi crisi política. En aquest cas, en què només hi hagi crisi política, és possible que es produeixin unes dimissions i uns canvis en el govern o que es promulguin una sèrie de lleis per tal de donar solucions a la crisi. Però no es produirà un canvi total del règim polític, no hi haurà una revolució radical, sinó que tot continuarà de manera semblant.

Per a què es produeixi una autèntica revolució política, un canvi de règim (per exemple, de monarquia a república o d’una dictadura a una democràcia), cal que tots els elements d’una societat entrin en crisi: l’agricultura (escassetat d’aliments i preus alts dels aliments), la indústria i l’economia en general (crisi econòmica en tots els àmbits, atur), crisi financera, crisi social (manifestacions, aldarulls, vagues, violència social) i crisi política; fins i tot, crisi cultural i ideològica. Quan aquests factors de la societat entren en crisi, és més fàcil que es produeixi una revolució i que aquesta tingui èxit. No vol dir que la revolució triomfi, sinó que tindrà més possibilitats d’èxit.

Un segon aspecte a analitzar és allò que s’ha anomenat la “revolució des de dalt”. Davant el malestar generalitzat que pot portar a un ambient enrarit i hostil al règim polític, els governants poden fer una sèrie de canvis, alguns fins i tot importants, per aturar aquest ambient de descontentament i apaivagar les ires dels grups i de les persones que critiquen i s’oposen al règim; alhora que intenten donar solució a alguna de les dificultats per les quals el règim travessa.
És la “revolució des de dalt”, des del mateix govern. Els governants fan els canvis anticipant-se als anhels del poble i per tal d’anul.lar tot el moviment en contra que s’està produint o que pot produir-se. Un dels casos més coneguts en història és a principis del segle XX, durant el “govern llarg” (1907-1909) d’Antoni Maura. Justament la política que va portar a terme durant aquest període és coneix amb aquest nom: la “revolució des de dalt”.

En comento un altre: el 23-F. Seguint una de les teories que hi ha sobre aquest fet ocorregut durant la transició espanyola, després de la mort del general Franco, hi ha qui creu que l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va ser propiciat pel mateix rei. Es considerava que Adolfo Suárez ja estava cremat com a president del govern i que no era acceptat per ningú (ni per l’exèrcit, ni pels mateixos polítics, ni pel Rei). Calia promoure el seu canvi, però era complicat. Mitjançant el cop militar es produiria el canvi i es formaria un govern de concentració, amb Alfonso Armada al capdavant i amb l’entrada de l’oposició. Segons aquesta teoria el Rei seria l’instigador del cop. Ho comentem en un post anterior.

Passem a explicar una altra situació de canvi històric: la prosperitat econòmica que una dictadura pot portar a un país va en contra de la mateixa dictadura i en provoca la seva fi. M’explico. A vegades, una dictadura pot portar la prosperitat a un Estat. No passa pas massa, però alguna vegada sí. Aquesta prosperitat al final pot acabar provocant la caiguda de la dictadura que l’ha proporcionat. Com? Quan les persones d’aquell país assoleixin el benestar adequat i la part econòmica resti ben coberta i assegurada, i hi hagi feina i la gent hagi millorat les condicions de vida, aleshores buscarà viure millor i demanarà més llibertats, voldrà tenir més drets i democràcia. I no voldrà estar governat per un règim que els priva de les llibertats més bàsiques i de les moltes coses que circulen pel món i que la dictadura impedeix que arribin als ciutadans. Per això és una dictadura. Si no fos així, aleshores no seria pas una dictadura.
Com que el dictador impedirà qualsevol canvi o obertura perquè sap que fer-ho seria el seu final, l’oposició del poble, dels grups més radicals i ben segur dels intel.lectuals, cada vegada serà més forta, fet pel qual la dictadura augmentarà la repressió, produint-se d’aquesta manera uns enfrontaments, que cada vegada seran més radicals i que poden acabar fent caure la dictadura.

Però, aquest no és el motiu bàsic pel qual cauen les dictadures. També hi ha altres motius. Dos dels més importants són la decadència física del dictador i la seva mort. Parlem primer de la decadència física d’aquests governants que controlen i ostenten tot el poder. Sovintegen els casos de dictadors que cauen, que són expulsats del país per una revolta, i que moren poc després. I aleshores se sap que tenien tal o qual infermetat greu i que la seva fortalesa física havia anant minvant en els darrers temps de la dictadura. Hi ha bastant casos: el Sha de Pèrsia, el president Marcos de Filipines o l’espanyol Miguel Primo de Rivera. Actualment el cubà Fidel Castro.

L’altre motiu és la mort del dictador. Aquí, a l’Estat espanyol, hi ha un dels casos més clars: la mort del general Franco va acabar amb la seva dictadura. En altres llocs es produeix la successió en el seu fill, que continua amb la dictadura, o la continuació amb algun familiar o un col.laborador proper. No sempre tenen èxit. La mort del dictador porta molts problemes i dubtes per a la continuació del règim i es produeixen enfrontaments pel poder entre els diversos grups o famílies del règim.
En el cas de l’Espanya postfranquista, es va intentar la continuació del règim amb el rei Joan Carles, successor de Franco en el poder. Poc més d’un any després es va veure que la continuïtat del règim no era possible i es va produir la transició democràtica.

Un altre aspecte dels canvis polítics és aquell que es produeix quan algú de dins el règim en provoca la seva caiguda i la seva substitució. El governant, que normalment serà el president del país i que ha portat a terme el canvi, s’acabarà trobant sol i en pocs anys serà expulsat del poder de mala manera. Per què? Aquesta persona que ha propiciat i ha estat el principal artífex del canvi no compta amb la col.laboració i el recolzament de ningú, de cap grup polític ni del govern ni de l’oposició.
Aquest president ha sortit de les entranyes del partit del govern i compta amb la confiança dels seus, cosa que li permet fer els canvis. Però un cop fets, aleshores les persones del partit s’adonen que han estat enganyats i que el President del Govern els ha traït. El rebutjaran i se li posaran en contra. No voldran saber res d’ell i intentaran tombar-lo.
Pel que fa a l’oposició aplaudeix l’acció del president, que consideren molt encertada i democràtica. Però tampoc creuen en ell ja que ha sorgit d’un partit que critiquen i que no accepten ja que el consideren corrupte i poc apte per als moments actuals. El president del canvi serà criticat i finalment expulsat de la presidència, perquè allò que volen és posar un dels seus en el govern i no aquella persona en la qual no confien per la seva procedència i, fins i tot, per la seva ideologia. I un cop fora, restarà marginat. Acabarà fundant un altre partit, el seu, i anirà fent tombs durant un parell de legislatures, fins a desaparèixer del tot.
Hi ha dos casos clars en aquest sentit: el president espanyol durant la transició Adolfo Suárez i Mikhail Gorbatxov, el president de l'extingida URSS.

Un altre aspecte dels canvis històrics són allò que s’ha anomenat els “poders fàctics”. Els poders fàctics són aquells poders ocults, o semiocults, que no es veuen massa però que realment remenen les bambolines del poder i que no es fa massa res sense el seu consentiment. Gaudeixen d’un gran control de la societat i saben moure bé els fils per tal de sortir-se’n amb la seva. Tenen una gran influència en tots els sectors i són determinants en les decisions finals o en què algú pugui tirar endavant el seu projecte o no.

Qui són? Cobreixen una àmplia gamma i tenen un gran poder polític, social i econòmic. Van des dels militars a l’aristocràcia, als grans financers i industrials, terratinents, gent de negoci i personalitats totalment corrumptes. Vaja, la classe dominant de sempre de l’Estat espanyol.
Era allò que al segle XIX s’anomenava la burgesia terratinent, provinent de la noblesa territorial i de la burgesia industrial, enriquida amb els negocis i que va invertir en la compra de terres. Perquè aleshores, a la segona meitat del segle XIX, la base de la riquesa radicava en la possessió de terres. Després va passar a la burgesia industrial i financera, molt rica econòmicament i poderosa políticament i socialment.

Aquesta burgesia extraordinàriament rica i amb un gran poder i influència en tots els mitjans és la que domina i ha dominat Espanya en els darrers 175 anys, des de que es va produir la reforma agrària liberal a la segona meitat dels anys 30 del segle XIX i es va constituir l’Estat Liberal als anys 40 del mateix segle.
Quan ja al segle XX, a la dècada dels 30, amb la Segona República, amb les reformes impulsades pel govern d’esquerres del primer bienni del període republicà, les classes dominants de sempre van veure en perill els seus privilegis i el seu predomini econòmic, social i polític, no van dubtar en portar el país a una Guerra Civil (1936-1939).
Amb el triomf dels sollevats enfront del poder legítimament i democràticament elegit pel poble espanyol, el general Franco va retornar el poder i els privilegis a aquella casta dominant de sempre i que ha campat a les seves amples en els gairebé darrers dos-cents anys d’història del país.

Ara, malgrat la democràcia, tot continua bàsicament igual i aquesta casta continua controlant els ressorts del poder polític, social i principalment econòmic, des del qual continua dominant el bategar del cor i de les aspiracions polítiques i socials dels espanyols i de les espanyoles. Aquesta casta "eterna" continua dominant els mitjans de comunicació i l’estat d’opinió dels espanyols i de tots els ressorts del poder, tal com s'ha comentat anteriorment. Amb el domini dels mitjans de comunicació tenen una gran incidència sobre la població i en condicionen i orienten l’estat d‘opinió.
Se saben els seus noms i les famílies que dominen, que han assenyalat i han marcat el destí polític i econòmic espanyol en els dos darrers segles. Alguns d’ells, no pas tots, són: Ducat d’Alba, Ducat de Medinaceli, Comte de Godó, Domecq, March, Samaranch, Mateu (el “dels ferros”), i d’altres. Són els que van pagar la guerra civil a en Franco i que han dominat l’escena política a Espanya ens els darrers 175 anys.

L'Escala, un poble mariner

Recollint informació de diverses fonts, podem dir que l’Escala és un municipi de l’Alt Empordà, situat a la costa, des del grauet d’Empúries (antiga gola del riu Fluvià), al sud del golf de Roses, fins al promontori del Montgó, al sector septentrional del massís del Montgrí. Al 2010, segons els censos oficials, el municipi de l’Escala ocupava 16,41 km² i tenia una població de 10.387 habitants.
El terme municipal comprèn la vila de l’Escala, cap de municipi, població relativament recent (s. XVIII), nascuda d’un antic barri pescador, i el poble de Sant Martí d’Empúries (la primitiva parròquia del lloc), al costat de les restes de l’antiga ciutat d’Empúries, fundació grega i després colònia romana, seu episcopal visigòtica i primitiva capital del comtat d’Empúries. Comprèn també el petit poble de Cinclaus i els veïnats de les Corts, Vilanera i els Recs.

Inicia la costa pel sud el promontori de Montgó (96 m), que tancada pel nord la cala homònima (del terme de Torroella) i cau espadat damunt la mar i continua vers ponent primer per un sector escarpat i rocós, amb coves, fins a la punta de la Clota Grossa, que tanca la cala de Riells, el punt més engolfat del sector; a ponent de la punta s’ha construït fa uns quants anys un port esportiu i de pesca, ampliat darrerament. Segueix en direcció nord la costa, molt urbanitzada, fins a arribar a la vila de l’Escala, amb el petit port natural o cala encarada al nord i protegida en part per l’illot rocós dit el Cargol. Passada la vila, comença la llarga platja del golf de Roses; entre les desembocadures antigues del Ter (al nord de la vila) i el Fluvià, hi ha les platges de les Muscleres i el promontori on es troba l’antiga ciutat d’Empúries.

Són planers els terrenys actuals entre els antics cursos dels rius, actualment convertits en el rec del Molí (Ter) i el Riuet (Fluvià); altres recs i canals drenen aquesta zona. Aquestes terres baixes ocupen espais que en alguns indrets han estat coberts per la mar (l’antic port d’Empúries) o per estanys després omplerts per terres d’al·luvió (els estanys de Bellcaire i d’Albons arribaven al sud-oest del terme). A migdia i llevant els darrers contraforts del massís calcari de Montgrí, divisòria natural entre les dues comarques empordaneses, accidenten el territori. L’arena portada per la tramuntana des del platjar del golf ha format dunes en diversos indrets que han estat fixades per pins (era molt coneguda la muntanya de sorra, o dunes, d’El Puig, avui desapareguda, que canviava sovint de lloc per l’acció dels vents).

L’agricultura ocupa 512 ha, repartides per un igual entre secà i regadiu, a més de 10 ha de pastures permanents i 25 de terreny forestal. L’explotació ramadera es dedica bàsicament a la cria del bestiar oví , seguit del porcí i el boví en menor grau.
L’activitat econòmica bàsica ha estat la pesca. La manca d’un bon port ben resguardat dels temporals fins a temps recents (el port esportiu i pescador de la Clota Grossa és del 1968) ha donat lloc a un tipus de pesca d’embarcació relativament petita (hom les varava a la platja), com les teranyines i els llaguts. Els pescadors s’agrupen en una confraria i s’han especialitzat de temps en el peix blau (sardina, verat, seitó). Hom celebra diàriament la subhasta al moll de pesca. Té una gran tradició l’elaboració d’anxoves.

Quant a la indústria, destaca l’increment notable del sector de la construcció a partir del turisme, que ha esdevingut el sector més important, seguides de les d’alimentació, la fusta, el metall i el tèxtil, més minoritàries. El sector de serveis ocupa globalment la meitat de la població activa. El mercat setmanal se celebra el diumenge, a la plaça Víctor Català. També és important el mercat del diumenge al Passeig, que ha tingut diverses ubicacions i on es ven de tot, però principalment peces de roba.
El turisme ha esdevingut l’activitat primordial i ha provocat una transformació considerable de la vila i el terme. A l’estiu hom calcula que la població passa de 50.000 persones. L’atracció dels descobriments arqueològics va motivar aviat un incipient turisme (un dels hotels més antics és l’Hotel Empúries, prop de les ruïnes). L’Escala s’ha convertit també amb un important centre gastronòmic, amb una sèrie de restaurants que s’han fet molt coneguts a la comarca per l’elaboració que han fet del peix i marisc frescos. Hi ha també un club nàutic que disposa de 957 punts d'amarratge per a embarcacions de 25 metres d'eslora.

HISTÒRIA LOCAL (extret de la web de l'Ajuntament de l'Escala)

L'Escala conté en el seu terme municipal les ruïnes d'Empúries, porta d'entrada de la cultura i civilitzacions grecoromanes a la Península Ibèrica a partir del segle VI a.C. El territori, poblat des de la Prehistòria, va rebre l'impacte d'una cultura superior que transformaria de soca-rel els seus fonaments.
Un segle després de la desaparició de la casa comtal d'Empúries -segons Pella i Porgas-, a mitjan s.XV, i prop del que fou la primera capital, un petit barri de pescadors començava a expandir-se mercès a l'impuls de comerç marítim.
L'Escala comença a aparèixer en els textos escrits a partir del segle XVI com un petit port de pesca i cabotatge depenent de la veïna vila d'Empúries. La seva utilització com a port, però, és força més remota. El seu nom -del llatí Scala-, que fou molt comú a tota l'àrea mediterrània, designa un port o moll, refugi habitual d'embarcacions. La dependència envers Empúries s'anirà capgirant durant els segles XVII i XVIII en benefici de l'Escala. L'any 1680 els veïns del "Port de l'Escala de la vila d'Empúries" -que ja formen un barri de 80 habitants- aconsegueixen tenir església pròpia, i el 1766 l'Escala esdevé vila i cap de municipi.

La causa principal és l'extraordinari creixement demogràfic -de 390 habitants el 1718, passa a 1.383 el 1787-, afavorit per una immigració comarcal molt elevada, atreta pels llocs de treball que generen la duana marítima - l'Alfolí de la sal-, la pesca, les drassanes, la salaó d'anxova i sardina, el conreu de l'arròs i de la vinya, l'exportació de vi i els oficis que es van creant a redós de l'activitat industrial. És el que farà apuntar en el seu diari al viatger Zamora el 1789: "Sus vecinos trabajan en todos ramos, ganan buenos jornales y no hay pobres".
El cens de 1806 dóna 1.600 habitants. El de 1857, 2.574, i el de 1877, només 2.607 habitants, a causa de la mortalitat provocada per les epidèmies produïdes pel conreu de l'arròs i el còlera. L'economia s'anirà mantenint, fins ben entrat el segle XX, bàsicament dedicada a la pesca i el conreu de la vinya, amb una població que oscil·larà, fins al 1960, al voltant dels 2.500 habitants.

A principi de segle, s'inicia una activitat política i cultural notable: és l'època de l'Ateneu d'Art i Cultura, de l'Ateneu Víctor Català, del Centre Joventut, que faran florir el teatre, les cobles de sardanes, els Jocs Florals... La guerra civil estroncarà tot aquest moviment i l'Escala viurà un dels episodis més tràgics de la seva història: el bombardeig de la vila per part de l'aviació feixista a les acaballes de la guerra, que va provocar una vintena de morts de població civil.
A la dècada dels seixanta un fenomen nou farà donar un tomb a l'economia: el turisme. Les petites indústries locals aniran desapareixent i la mà d'obra omplirà les demandes en la construcció, el comerç i una vella indústria rellançada a partir de la creació de la denominació de qualitat la salaó d'anxova. La població anirà en augment fins als 10.000 habitants actuals, exceptuant els mesos d'estiu, en què sobrepassa els 50.000.

TURISME (extret de la web de l'Ajuntament de l'Escala)

L´Escala és una vila marinera i ofereix diversitat de paisatges marins, des de platges de sorra formades per dunes litorals fins a massissos rocosos i cales abruptes. Aquest paisatge s’emmarca entre el massís del Montgrí i els Aiguamolls de l’Empordà. Destaquem la Cala Montgó, Riells, les típiques platges del nucli antic i les platges d’Empúries.
Els recursos culturals són nombrosos: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, amb les ruïnes d’una ciutat grega i una ciutat romana, Museu de l’Anxova i de la Sal, torre de guaita del Pedró i de Montgó, Cementiri Marí, Sant Martí d’Empúries (conservat com a poble medieval) i tot un seguit de mostres de la tradició de la pesca: el Maram (centre d’interpretació del peix), l’Alfolí de la Sal, els norais per pujar les barques, els monuments a la gent del mar i a la dona del pescadors.
L’Escala és coneguda també per la seva gastronomia, sobretot per les Anxoves de l’Escala, conservades amb mètodes ancestrals i que fan que la visita a una de les fàbriques d’anxova sigui molt recomanable.
Destaquem també importants actes lúdics que se celebren al llarg de tot l’any: el Triumvirat Mediterrani, la Marató d’Empúries, l’aplec de la sardana, la festa de la Mare de Déu del Carme, el Portalblau, la Festa de la Sal, la Festa de l’Anxova i les Jornades Gastronòmiques del Suquet de Peix.
D’altra banda, l’Escala ofereix també la possibilitat de practicar submarinisme, rutes en bicicleta i rutes de senderisme entre altres activitats esportives, aquàtiques i d’oci.

23-F: Anatomía de un instante, de Javier Cercas

Javier Cercas cree que la sociedad española está suficientemente madura como para enfrentarse a toda la verdad sobre el 23 F. Esto incluye la indagación en las reacciones y las acciones de los principales personajes, desde Adolfo Suárez hasta el Rey, pasando por la sociedad civil, el Ejército y toda la clase política. Es lo que ha hecho el escritor en su último libro Anatomía de un instante (Mondadori), presentado este jueves en el hotel Palace, justo en frente del Congreso de los Diputados, donde se vivió aquella noche fría y tensa.

"La verdad es la verdad. ¿Que si creo que este país está suficientemente maduro para soportarla? Pues sí. No creo que este libro vaya a provocar ninguna catástrofe".

Pero habrá que esperar a las reacciones que su lectura provoque. Sobre todo en lugares como la Casa Real, donde ciertos hechos e interpretaciones relatados en el libro pueden resultar incómodos. En cuanto al papel de don Juan Carlos, Cercas es tajante: "El Rey no organizó el golpe, está claro, lo paró. Nadie podía pararlo si no era él, que tenía el poder de hacerlo. Pero eso no significa que tengamos que santificarlo. El Rey también se equivoca, e hizo cosas que no debería haber hecho. La verdad es que lo facilitó y en eso se equivocó, como se equivocó gran parte de la clase política".

Cercas relata en el libro cómo el ambiente insoportable, "de depresión generalizada en todo el país", que se vivió el año anterior al golpe fue lo que desencadenó que los militares culpables y los cabecillas -el teniente coronel Tejero, el general Armada y el teniente general Milans del Bosch- se vieran alentados para cometerlo.

"Nadie estuvo a la altura. Tampoco la sociedad civil. Muy pocos dieron la cara aquella noche. No hubo una reacción seria. Los golpistas hasta mucho después no comprendieron que nadie quería aquello. Como país no actuamos de manera brillante, ni estuvimos a gran altura. Fue un mal momento".

"El deseo de acabar políticamente a toda costa con Suárez obsesionaba a todo el mundo, desde la oposición hasta al propio Rey". Eso es lo que, según Cercas, da alas a los golpistas, y eso es lo que sin duda va a traer más polémica en los próximos meses.

El nuevo libro de Cercas es un cruce muy eficaz e insólito de géneros. De hecho, al principio el autor quería hacer una novela. Pero cuanto más se iba metiendo en la historia mejor se dio cuenta de que lo responsable era abandonar esa idea. "Hay muchas ficciones y muchas leyendas sobre el 23-F. Por eso yo decidí prescindir de la ficción. Mi trabajo ha sido como el de una asistenta, me he dedicado a limpiar la casa de falsedades, pero aún así seguirán existiendo leyendas sobre el 23-F". Pese a que su empeño no ha sido, como cualquier experto en marketing desearía, contar toda la verdad y demás pamplinas, Cercas ha querido acercarse lo más posible a ella, aunque cree que es una tarea todavía difícil. "Ya no existen grandes enigmas sobre el 23-F. Lo digo después de haberlo leído todo y hablado con muchos de los protagonistas. Lo que quedan son zonas de sombra. No hay historiadores académicos que se hayan ocupado del golpe. La razón es que no existen documentos. Pero yo me he dedicado a mirar, a escuchar y a leer con atención. A fijarme en esas cosas que todo el mundo hemos visto pero que no hemos acertado todavía a interpretar".

Entre todo lo que le ha servido para la investigación, resalta un documento: "La grabación de 35 minutos del asalto. Apenas hemos visto cinco segundos de manera repetitiva y reiterada, pero esos 35 minutos son algo alucinante y extraordinario. Uno de los grandes documentos de la historia de España. El libro parte de ahí". Un momento en el que sólo tres diputados permanecieron sentados en sus escaños cuando tronaban los disparos en el techo del Congreso. "Lo normal era tirarse al suelo y no podemos juzgar a quienes lo hicieron, pero el gesto de aquellos tres personajes [Suárez, Gutiérrez-Mellado y Carrillo] fue algo simbólicamente extraordinario". Tanto, que aquel rasgo heroico preocupó muchísimo los días posteriores a la clase política. "Ha habido determinados políticos importantes que, una vez pasado el golpe, se preguntaban '¿alguna vez nos van a preguntar esto?' Creían que el hecho de que se tiraran al suelo lo iban a pagar electoralmente".

El País.com

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Quién nos iba a decir a los lectores que el nuevo libro de Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962), autor de novelas superventas como Soldados de Salamina o La velocidad de la luz, iba a ser un ensayo sobre el fallido golpe de Estado del 23-F de 1981. Pero eso es lo que es, sin duda, Anatomía de un instante (Mondadori), que se puso ayer a la venta y que rompe algunos lugares comunes que circulan sobre el tejerazo.
Cercas confiesa en el prólogo que el libro es "fruto de un fracaso", el de intentar escribir una novela sobre el tema. Al fin, un día, comprendió "que los hechos del 23 de febrero poseían por sí mismos toda la fuerza dramática y el potencial simbólico que exigimos de la literatura", esto es, que "nada de lo que yo pudiera imaginar (....) podría resultar más complejo y persuasivo que la pura realidad".
Cercas se ha pasado, pues, a la no ficción. Y utiliza, para su relato, varios recursos literarios que despojan al tema de su presunta aridez. A partir de la contemplación de la secuencia televisiva completa de la irrupción de Tejero y sus hombres en el Congreso de los Diputados - donde secuestraron al Gobierno y a los diputados -, se agarra a cinco momentos - o gestos - de gran fuerza simbólica que le permiten ir armando su discurso.
El primer momento es la imagen de Suárez sentado en su escaño, mientras los demás diputados se han tirado al suelo ante los disparos. Un gesto de dignidad de un hombre contra quien, según Cercas, todos conspiraron. Ante la crisis que vivía el país, la clase política española se conjuró para echarle del poder "a cualquier precio. Fue una respuesta salvaje", afirma Cercas, quien cita entre los antisuaristas de entonces al ejército, a la Iglesia, al PSOE, a la propia UCD, aEE. UU., a hombres de negocios e incluso al rey Juan Carlos. Aunque el golpe fue una iniciativa militar, la tesis del libro es que muchos otros agentes, sin darse cuenta, creyendo que sólo maniobraban contra Suárez, en realidad "se convierten en instrumentos útiles para los golpistas". En el caso del PSOE, cita la entrevista - de cuatro horas-del número tres del partido, Enrique Múgica, y Joan Reventós, líder del PSC, con Alfonso Armada en Lleida, "una larga charla de sobremesa" que supuso "un respaldo a sus inclinaciones golpistas".
El golpe tenía una estrategia clara: Tejero tomaba el Congreso en Madrid, Milans sacaba los tanques a la calle en Valencia, la Brunete tomaba Madrid... y entonces Armada acudía a la Zarzuela a ofrecerse como solución, como presidente de un gobierno de unidad nacional. Pero que el nombre de Armada circulara como instigador del golpe hizo desconfiar al Rey y a su secretario, Sabino Fernández Campo, que fue tajante diciéndole a Armada que no se le ocurriera pisar la Zarzuela ("No, Alfonso. Quédate ahí. Si te necesitamos te llamaremos"). Entonces, Armada le dijo al Rey que Milans y varios generales habían hecho una propuesta que podría arreglar el conflicto: "¿Qué propuesta?, inquiere el Rey (...) Armada continúa interpretando su papel de servidor abnegado: la idea le parece una extravagancia, casi un despropósito, pero, puesto que Milans, los capitanes generales y el resto del ejército aseguran que no hay otra solución, él está dispuesto a sacrificarse (...) ¿Qué propuesta?, repite el Rey. Armada le expone la propuesta (que él sea presidente del Gobierno) (...) El Rey le pide a Armada que espere un momento y le entrega el teléfono a Fernández Campo. (...) El secretario del Rey lo interrumpe. Es un disparate, dice" y, al final, sólo le permitió ir al Congreso "a título individual". Armada, en fin, se encaminó hacia el Parlamento, dispuesto a ofrecerle a Tejero "un avión con que salir del país hacia Portugal y dinero con que financiar un exilio transitorio" y, de paso, arrancar de los políticos un gobierno de concentración presidido por él. Pero sucedió algo inesperado: Tejero y Armada se enfrentaron brutalmente. "Tejero - narra Cercas - pregunta entonces qué ministerio ocupará en ese gobierno el general Milans, y acto seguido Armada comete el mayor error de su vida; en vez de mentir, contesta: Ninguno. (...) Tejero se detiene y sujeta a Armada por el antebrazo". Por si fuera poco, Armada le dice que piensa en un gobierno con comunistas, Tejero estalla "y los dos hombres intercambian gritos, reproches y acusaciones". Milans, por teléfono, intenta que Tejero obedezca pero este responde: "No me pida que haga lo que no puedo hacer".
El libro deja clarísimo que fue el Rey quien paró todo aquello y que "si hubiese deseado su triunfo, el golpe hubiese sin la menor duda triunfado". Se apunta también que "apenas hubo un gesto de rechazo público al golpe en toda España hasta que ya de madrugada el Rey compareció en televisión condenando el asalto". Entre las excepciones, Jordi Pujol, presidente de la Generalitat.

La Vanguardia.es

23-F: el paper del Rei, per Iñaki Anasagasti

LO QUE OCURRIÓ EN EL 23-F NUNCA FUE INVESTIGADO NI JUZGADO EN SERIO

20-02-2010 - Iñaki Anasagasti

En el año 1981, el ejército que había en España a cuatro años de la muerte del dictador, estaba dirigido e integrado prácticamente por los mismos hombres que lo dirigían y formaban aquel 20 de noviembre de 1975. Sin embargo, psicológicamente muchos de aquellos hombres habían cambiado y se habían radicalizado pues vivían en un mundo de ruptura de certezas absolutas que nunca hubieran imaginado de no ser como una pesadilla. Y no eran pocos los que tras la legalización del Partido Comunista vivían aquello corno una traición.

Si a esto se le añade la acción de E.T.A. actuando en aquellos años de forma preferente contra ellos, aquel clima empezaba a ser un polvorín con la mecha corta ya que en el año 1977, ETA había asesinado a nueve guardias civiles y al primer militar, un comandante de Infantería. En el 78, a veinte guardias civiles y a trece militares. En el 79, a veintinueve guardias civiles y a trece militares. En el 80 a treinta y dos guardias civiles y a trece militares. Terrible.

Luís Herrero, ex eurodiputado, periodista de la COPE, hombre vinculado al PP, hijo de quien fuera el padrino de Adolfo Suárez, Fernando Herrero Tejedor, escribió un libro que fue publicado con el título de “Los que le llamábamos Adolfo”. En él dijo cosas interesantes. “Cuando Suárez tomó la decisión de abrir su partido en canal mediante un Congreso de listas abiertas, sus relaciones con los militares llevaban mucho tiempo siendo horrorosas". Y con el Rey, más de lo mismo. “Cada vez que regresaba del Palacio de la Zarzuela traía el rostro demudado, sobre todo durante los últimos meses. El Rey trataba de conseguir desesperadamente que el Gobierno nombrara al general Alfonso Armada segundo jefe de Estado Mayor del Ejército. Suárez se negaba en redondo. El jefe del Estado estaba convencido de que había un golpe militar en trámite y que la única persona capaz de desbaratarlo era Armada. El jefe del Gobierno estaba convencido, por su parte, de que las cosas eran justo al revés: que el golpe militar lo estaba alimentado el propio Armada, para convertirse en presidente de un Gobierno de concentración, y que lo más aconsejable era mantenerlo alejado de los puestos de mando. El Rey y Adolfo discutieron mucho sobre esta cuestión y, a menudo, con cajas muy destempladas”.

El 3 de febrero Agustín Rodríguez Sahagún firmó a sus espaldas la ordenministerial por la que se nombraba a Alfonso Armada segundo jefe del Estado Mayor del Ejército. Era el nombramiento que Suárez había tratado de evitar a toda costa y cuyo veto le había costado varias broncas formidables con el Rey. Con Suárez ya dimitido y los ministros en precario, el monarca había puenteado el conducto reglamentario y le había exigido al titular de Defensa que firmara el nombramiento. Rodríguez Sahagún se plegó al requerimiento regio. El segundo episodio, al día siguiente, guarda relación con la visita del Rey a la Casa de Juntas de Guernica. Suárez se había opuesto a que la visita se celebrara, pero el Rey había pasado por alto sus advertencias. El abucheo que le propinaron los junteros de H.B. indignó sobremanera a los militares, que ya de por sí vivían en un clima de permanente indignación, y avivó el fuego sedicioso de los cuarteles. También por teléfono, Suárez le hizo ver a don Juan Carlos que si seguía desoyendo sus consejos, el golpe no tardaría en producirse, sobre todo después de la promoción de Armada.

La clave fue Armada

Independientemente de que hubiera dos o hasta tres golpes de estado superpuestos la clave de lo que ocurrió en La Zarzuela la noche del 23-F y el por qué el Jefe de la Casa Real, Sabino Fernández Campo dijera aquella enigmática frase de que allí no estaba el general Armada ni se le esperaba, es por la especial relación que tenía éste general con el rey. Tras aquella noche Alfonso Armada ha sido tratado como un maldito, como si nunca hubiera conocido al rey, y como una especie de aventurero al que se le ocurrió llamar aquella noche a La Zarzuela. Y es que la relación databa de 1955, 26 años antes, cuando Alfonso Armada Comyn, hijo del marqués de Santa Cruz de Rivadulla, fue nombrado ayudante del autoritario general Carlos Martínez Campos, que era el encargado de un grupo de profesores que en el caserón de Montellano se ocuparon de la educación del joven hijo de D. Juan. Alfonso Armada, su ayudante, fue el coordinador del selecto grupo de profesores y desde aquella fecha no se separaría de él. Ayudante del preceptor, ayudante del príncipe, secretario General de la Casa del Príncipe, secretario general de la Casa del Rey, así se le ve detrás de Juan Carlos en diciembre de 1975 cuando el príncipe juraba ante los procuradores franquistas el cargo de rey, y todo eso hasta el 23-F donde éste buen señor amigo, preceptor y hombre de confianza que entraba en La Zarzuela como Pedro por su casa, cae en desgracia y aparece como el gran culpable de aquella fallida intentona.
Otro dato de interés que no se suele mentar a menudo es la especial relación que mantenían Alfonso Armada y Sabino Fernández Campo ya que sirvieron juntos durante muchos años destinados a la Secretaría del Ministerio del Ejército, incluso en el mismo despacho.
Pero Armada se había enfrentado con Suárez y con el ministro Gutiérrez Mellado y por eso había perdido su puesto en La Zarzuela, como hombre de la máxima confianza del rey al llegar Suárez al poder en aquellos meses de 1981, cuando el rey quiso rescatarle tras su periplo como Director de la Academia de Artillería, después en el Cuartel General del Ejército, y algo más tarde, al frente de la División Urgel de Lérida (LLeida) donde esperaba, conspiraba y hablaba con La Zarzuela, y en Baqueira Beret.

La implicación del Rey

Al cumplirse el 25 aniversario de aquel golpe donde hubo un denso silencio sobre la implicación de la Zarzuela en todo aquello solo roto por periodistas –historiadores, dispuestos a no seguir añadiendo loas a un monarca, como fue el caso de Francisco Medina, periodista que ha sido redactor jefe y enviado especial a conflictos internacionales al servicio de medios como la Cadena Ser o Antena 23 Televisión, así como corresponsal en Estados Unidos. Lo que dice Francisco Medina coincide totalmente con lo escrito por Luís Herrero. En su libro “23-F, la verdad” y en su página 72, escribió lo siguiente:
“-El plan que me dio Alfonso Armada -continúa el general Sabino Fernández- lo que venía a decir era: dada la situación confusa que se vivía, en la que Suárez ya está un poco superado y gastado y que no se encuentra una salida, entonces, lo que conviene es hacer una gran propuesta en la que todo el mundo se involucre. Se había producido ya la moción de censura de Felipe González del mes de mayo, una moción que, como se recordará, Felipe perdió porque las matemáticas parlamentarias no permitían otro resultado, pero que le valió para demostrar que era un candidato con peso, con capacidad suficiente para presidir el gobierno. Se consideraba, sin embargo, que un Felipe que venía desde el socialismo más republicano, significaba una transición demasiado drástica, y es entonces cuando se piensa en esta salida que un constitucionalista entrega a Armada: en lugar de apoyarse una moción de censura por parte de Felipe, lo que se va a hacer es presentar esa moción de censura, pero con una propuesta de que no fuera a ocupar el gobierno el jefe de la oposición, como debía hacerse por ley, si la moción triunfaba, sino que pasaría a establecerse un gobierno con representación de todos los partidos políticos y presidido por una persona neutral... Se hablaba de un catedrático, un historiador, o también, un general... Ésa era la propuesta”.

No fue un golpe contra el Rey

Vistas las cosas con perspectiva nadie hoy en su sano juicio puede pensar que aquel golpe, o aquellos golpes, iban contra el rey. Y si no iban contra el rey y si se sabía que aquello tenía un cierto beneplácito real, ¿no fue ésta la razón por la que se organizaron?. Hay que que pensar que aunque se había aprobado la Constitución, que limitaba mucho los poderes del Rey, don Juan Carlos seguía siendo una figura de enorme peso en la vida política. Esto, por un lado, porque él mismo así lo quería, pero también porque los demás de alguna manera le incitaban a ello... Por ejemplo, aunque los militares no fueran mayoritariamente de ideología monárquica, ni los viejos generales en las alturas, ni entre la oficialidad más joven, a nadie se le ocultaba que el ejército respondería a las órdenes del Rey disciplinadamente. Franco así lo había dejado dispuesto. El Rey cumplía en ese año 1980 un papel mucho más activo en la política diaria que el que tiene ahora.

Un problema de estética

La Operación Armada comienza a quebrarse por un problema de estética, una operación que se suponía palaciega no podía incluir aquellos gritos, aquellos empujones a un hombre, teniente general, ya mayor, al que ni siquiera se derriba y, sobre todo, aquellos disparos... Esa no era una imagen aceptable para que nadie se prestara a liderarla”. La imagen de Tejero el 23-F pistola en mano, con el tricornio y sus gritos no era presentable y por eso fue Armada a negociar con él presentándole un gobierno de concentración que Tejero rechazó. Fue entonces cuando fracasa el golpe, sale el rey a la televisión y Armada es apresado junto a Tejero y sus guardias civiles.

El juicio de Campamento

La investigación judicial del 23-F distó mucho de ser ejemplar. Y, sin duda, en ello tuvo que ver no poco aquella decisión que se tomó en los días inmediatamente siguientes al fracasado golpe: implicar al menor número de militares posible y a ningún civil, como si nunca hubiera habido otra “trama civil” que la que representaba el falangista García Carrés en absoluta soledad. Cuando en marzo de 1981 se inicia el juicio por el golpe de Estado de Tejero, Miláns del Bosch y compañía, el general Fernández Campo hace esfuerzos denodados para que el Rey no tenga que declarar ante los jueces. Sabino convenció a los funcionarios y a los más altos representantes de las instituciones del Estado de la inconveniencia de tal acto, especialmente porque la defensa de los militares acusados de perpetrar el golpe defendían que los encausados habían actuado “por obediencia al Rey.
Cuando el 3 de junio de 1982 se dio a conocer la sentencia del 23-F había desaparecido cualquier referencia al Monarca. La labor de Sabino Fernández Campo había dado sus frutos. El general apareció citado en lugar del Rey en alguna de las actas del juicio. Parecía que, durante aquellas horas intensas para la historia de España, el Rey no hubiese desempeñado ningún papel”. Más claro, agua.

Habiéndole escuchado yo a Antonio Carro lo que le escuché en el Palacio de Oriente, habiendo conocido al rey, sabiendo de su ligereza, los puntos de éste puzzle me encajan y se resumen en la frase dicha por el general Milans del Bosch: “Yo soy monárquico –exclamaba- pero esto no es tolerable, porque el Rey nos ha engañado, porque nosotros hemos avanzado y él se ha echado atrás…”. Seguramente Milans del Bosch que había hablado de todo esto decenas de veces con Armada y éste con el rey, estaba convencido de que todo lo que decía Armada era por boca del rey y por eso sacó los tanques a la calle. Milans del Bosch falleció. Armada cultiva camelias y no abre la boca, pero la modélica democracia española sigue teniendo como su clave de bóveda, lo que hizo el rey aquella noche que no fue mas que ponerse el uniforme y decir a los suyos que volvieran a los cuarteles después de haber creado las condiciones para que todo aquello se produjera. Y, además, lo hizo muy tarde, de madrugada. ¿Por qué?
¿Por qué todos los complotados usaron el nombre del rey? ¿Por qué y en calidad de qué fue Armada a negociar con Tejero al Congreso? ¿No sabía nada el rey de lo que ocurría en los Cuarteles? ¿Sabremos alguna vez la verdad? ¿Por que no dejan de mentirnos con el equívoco papel del rey aquel lejano 23-F.

Una visió d'Iñaki Anasagasti.

23-F: La història no contada, de José Oneto

Con profusión de datos y diálogos inéditos, uno de los grandes periodistas de la Transición, cronista político de “Tiempo”, escribe un relato novelado sobre “el último intento de acabar con la democracia en nuestro país”.

`No general, la única salida es una Junta Militar, si no, puede producirse una auténtica masacre, porque estoy dispuesto a que se reproduzca en este recinto la misma escena que en el Santuario de Santa María de la Cabeza durante la Guerra Civil’. Armada sintió un tremendo escalofrío. Tejero estaba completamente loco”. Ese fue el dramático diálogo que se produjo la noche del 23 de febrero de 1981 en el Congreso entre el general Armada y el teniente coronel Tejero, cuando aquél le reveló su proyecto de presidir un gobierno de militares y políticos, incluso de izquierdas. Le ofreció también un avión para irse de España. Tejero respondió. “General, me mareo en los aviones”. En ese momento, sobre todo después de que Milans del Bosch, a cuyas órdenes actuaba, le instó a obedecer a Armada, era consciente de que le habían engañado y amenazó con provocar una masacre en el hemiciclo y luego pegarse un tiro.

La escena pertenece al libro 23-F. La historia no contada, escrito por el periodista José Oneto que publica Ediciones B, y sale a la calle esta semana en vísperas del 25 aniversario del fallido golpe de Estado. Oneto vivió en sus carnes la intentona golpista como director de Cambio 16, el semanario estrella de la Transición. Con profusión de datos y diálogos inéditos, hace un relato novelado de un acontecimiento que, indica, “supuso el último intento de acabar con la democracia en nuestro país”.

Esta “historia no contada” deja claro que el cerebro del golpe fue Alfonso Armada en connivencia con el comandante Cortina, del Cesid, su hombre de confianza, increíblemente absuelto después en el Consejo de Guerra. También desvela los motivos por los que la intentona fracasa. Además del caos entre sus cabecillas y la confluencia de distintos golpes, hay dos elementos fundamentales: Tejero se niega a aceptar la solución Armada, reclamando una Junta Militar presidida por Milans del Bosch; y, no menos importante, a Armada, que estuvo 22 años al servicio del Monarca y decía actuar “en nombre del Rey”, se le prohibió esa tarde del 23-F la entrada en Zarzuela, privándole así de su coartada. Mérito que hay que atribuir al general Sabino Fernández Campo, secretario de la Casa de Su Majestad, que según el libro hacía tiempo que desconfiaba de Armada y dio la orden de que no se le dejara entrar libremente en La Zarzuela. Fernández Campo es, según Oneto, uno de los grandes protagonistas del 23-F: “Tomó decisiones propias de un presidente de gobierno y cubrió en todo momento al Rey”.

Un Rey que vivió una de las jornadas más duras de su vida, pues aparte de ver a la Corona en un tris, fue traicionado por dos militares de su confianza: Milans del Bosh y Armada, como se deduce de sus conversaciones con ambos reproducidas en el libro. A Milans le gritó: “Te juro, Jaime, que ni abdicaré ni abandonaré España. Quien se subleve debe saber que puede provocar una guerra civil y será responsable de ello”. Peor fue el trago con Armada, que le chantajeó con que si no aceptaba una salida, aunque fuera al margen de la Constitución, “la Corona puede ser causante de una auténtica masacre”.

Otro de los grandes protagonistas a juicio de Oneto es Francisco Laína, director de la Seguridad del Estado, quien, sincronizado con Zarzuela, capitaneó un gobierno civil de subsecretarios y secretarios de Estado, para evitar que los militares aprovecharan el vacío de poder. Con la ayuda inestimable de un teléfono verde malla 0, cuyo sistema por radio le permitió contactar con el Rey y otros personajes clave. Sin olvidar que alertó a Adolfo Suárez de lo que se avecinaba.

UN ARISTÓCRATA DEL OPUS

Suárez, que había dimitido precisamente para evitar el golpe, era enemigo de Armada, pues provocó su cese como secretario de la Casa de Su Majestad. Esta aversión, unida a la personalidad del militar, un aristócrata militante del Opus, explica, según Oneto, el proceso que le llevó a promover el golpe: “Imbuido de mesianismo político y religioso quiere salvar al Rey en contra del Rey, vengándose a su vez de quien le separó del propio Rey”. También Tejero odiaba a Suárez, como refleja el libro cuando, en pleno asalto, el comandante López de Castro se identifica como encargado de la seguridad del presidente y Tejero le espeta: “¿Y por qué no lo has matado ya?”.

La historia arranca con una secuencia de los protagonistas la mañana del 23-F, ajenos a lo que se avecinaba: un Suárez que proyecta irse de vacaciones, un Felipe González preocupado por la salud de su madre, un Carrillo que recela de Calvo Sotelo o un Rodríguez Sahagún, ministro de Defensa, que, en contra de la opinión de Suárez, nombró a Armada segundo jefe de la JUJEM. “Confiemos Agustín en que no tengamos que arrepentirnos toda la vida”, le dijo el presidente.

La acción del asalto al Congreso, el largo secuestro y el posterior desenlace se desarrolla en varios escenarios como Zarzuela, el Congreso, el Hotel Palace, la Junta de Jefes de Estado Mayor, la sede del Ejecutivo al mando de Laína o el Gobierno Civil de Valencia. En paralelo a los protagonistas, el libro entreteje las vivencias de una serie de actores secundarios que son muy elocuentes. Como José María Fernández del Río, gobernador civil de Valencia, donde Milans del Bosch decretó el estado de sitio. Prisionero del gobernador militar, general Caruana, su estrategia de entregar disimuladamente a su mujer papelitos con información, permitió a Laína estar al tanto de la situación en Valencia. Ciudad que, como refleja Oneto, “parecía una reedición de la Guerra Civil. La tiendas de alimentación se saturaron. Se produjeron actos de bandidaje. Las gasolineras conocieron colas insólitas provocadas por los que querían irse de la ciudad”.

CONFUSIÓN

La mayoría de los guardias civiles que protagonizaron el asalto ignoraban su misión y a otros les dijeron que un comando de ETA había tomado las Cortes. Incluso se produjeron escenas “fratricidas” entre asaltantes y policías nacionales, como se ve en el libro: ”El guardia civil colocó el Cetme en el vientre del policía, abalanzándose sobre el revólver que colgaba de su cintura. ’¿Qué haces, me quieres desarmar?, espetó éste estupefacto. ‘Esto es un golpe de Estado’, repuso el guardia civil”.

Una confusión que refleja la historia de “Juan”, un joven número que fue sacado del baño por un teniente y montado en un autobús para una “acción antiterrorista”. Dejó una carta a su novia a medio escribir. En medio del asalto, vio un teléfono y llamó a su padre para avisar que llegaría tarde, pero no sabía ni dónde estaba. “¿Cómo se llama el edificio? –preguntó–. Ah, papá, que estoy en el Congreso, en una misión antiterrorista”. Sin embargo, al avanzar la noche, se dio cuenta de que le habían metido en un lío, y podían morir todos. Se lo confía a Gutiérrez Mellado. “General, no sé cómo va a terminar esto. No sabíamos a qué veníamos”.

REHENES DE LUJO

En una maniobra intimidatoria, Tejero había sacado del hemiciclo a Gutiérrez Mellado, Suárez, Rodríguez Sahagún, Felipe González, Guerra y Carrillo. Salvo a Suárez, aislado en otra sala, confinaron al resto en el Salón de los Relojes. Estos “rehenes de lujo” sospechaban que, aunque el golpe fracasara, como intuyeron al no llegar la anunciada “autoridad militar”, Tejero no les iba a perdonar la vida. Sus pensamientos, reflejados en el libro, indican la tragedia que flotaba en el ambiente: Gutiérrez Mellado quería morir con dignidad, con su uniforme de teniente general; también Carrillo se preparaba moralmente para su fusilamiento; Guerra se recreaba en la imagen de su hijo, Alfonso, de año y medio; y Felipe González sentía inmensa tristeza pensando, si es que salían vivos, en la represión que se iba a producir y en empezar de nuevo en la clandestinidad. “Qué largo será el camino”, pensó. Sombríos pensamientos que también rondaban entre algunos diputados, como el centrista Antonio Morillo, de Cádiz. Pensaba que si salía vivo, a lo mejor tendría que abandonar su pueblo, Vejer, del que era alcalde. ”Allí podrían reproducirse los fusilamientos como en la Guerra Civil. Es más seguro Madrid”, se decía a sí mismo.

La dramática espera culminó a las 12 de la mañana del 24 de febrero, hora en que los diputados abandonan la Cámara flanqueados por los asaltantes: Tejero, tras la negativa de sus hombres a seguirle en su orgía de sangre, había firmado la rendición. Pero el 23-F estaba ya sentenciado desde que Milans, por orden del Rey, anuló el estado de sitio en Valencia. Y sobre todo, desde que Armada, ante la cerrazón de Tejero, tiró la toalla y accedió ir a ver a Paco Laína, con quien se sinceró. Sus palabras, que el libro reproduce, son elocuentes. “El Rey se ha equivocado. Ha comprometido a la Corona divorciándose de las Fuerzas Armadas. Esto es un asunto militar que tenemos que resolver los militares”. Estaba hundido.

Extret de: Tiempo de hoy.

El 23-F: els fets

El cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, també conegut com 23-F, va ser un intent fallit de cop d'Estat, del qual l'episodi més conegut va ser l'assalt al Congrés de Diputat per un nombrós grup de guàrdies civils al comandament del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero.

Aquest cop està estretament relacionat amb els fets ocorreguts durant la Transició Espanyola. Hi ha quatre elements que en aquells anys van generar una tensió permament, que el govern d'UCD no va aconseguir contenir: els problemes derivats de la crisi econòmica, les dificultats provinents de la nova organització territorial, el conegut com Estat de les Autonomies, les accions terroristes d'ETA i la resistència d'alguns sectors de l'exèrcit a acceptar un sistema democràtic.

Els primers símptomes del malestar a l'exèrcit van tenir lloc a l'abril de 1977, quan el dia 9 es va legalitzar el PCE i l'almirall Pita da Veiga, ministre de la Guerra, va dimitir i el Consell Superior de l'Exèrcit va emetre una nota manifestant la seva disconformitat amb la legalització, encara que l'acatava. El novembre de 1978 va tenir lloc la desarticulació de l'Operació Galàxia, una intentona colpista, per la qual el seu principal responsable, Antonio Tejero, va ser castigat a set mesos de presó.

La voluntat colpista en sectors de l'exèrcit i de l'extrema dreta va anar en augment i el govern d'UCD va entrar en crisi. La creixent feblesa del president Suárez, en el govern i en el si del partit, va propiciar la seva dimissió com a president del govern i de la presidència d'UCD el 29 de gener de 1981. A partir d'aquest moment els esdeveniments es van precipitar i les dimissions i canvis de partit van ser continus.

En un ambient enrarit, el 18 de febrer Calvo-Sotelo va presentar el seu govern al Congrés de Diputats, però en la votació del dia 20 no va obtenir la majoria necessària per a la investidura, que s'haurà de tornar a votar el dia 23.

A les 6h en punt de la tarda del 23 de febrer va començae la votació nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern d'Espanya. A les 18,22 h es va iniciarl'operació Duque d'Ahumada, en referència al fundador de la Guàrdia Civil. Segons el pla marcat, un grup de guàrdies civils (uns 200), subfusell en mà, va irrompre en l'hemicicle del Congrés de Diputats encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, pistola en mà, va cridar: "¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!"

Com a militar de més alta graduació present en el Congrés i com a Vicepresident del Govern, el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado es va aixecar i, dirigint-se al tinent coronel Tejero va increpar els assaltants, demanant explicacions i ordenant-los que depossessin les armes. Després d'un breu forceig i per tal de reafermar la seva ordre, Tejero va efectuar un tret a l'aire que va ser seguit per unes ràfegues dels subfusells dels assaltants.

Gutiérrez Mellado va continuar allà dret, sense immutar-se. Mentrestant la major part dels diputats havien obeït les ordres de Tejero; el diputat Carrillo i el president Suárez es van mantenir asseguts en els seus escons. Suárez fins i tot havia fet un gest per ajudar Gutiérrez Mellado. Televisió Espanyola va gravar gairebé mitja hora dels fets, fins que els assaltants fan impedir que continués fent-ho.

Amb la presa de l'Hemicicle i el segrest dels poders executiu i legislatiu, s'intentava crear un "buit de poder" i generar un nou poder polític. Més tard, cinc diputats van ser separats de la resta: l'encara president del govern, Adolfo Suárez, el Ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder de l'oposició, el socialista Felipe González, el segon de la llista del PSOE, Alfonso Guerra, i el líder del PCE, Santiago Carrillo. Aquella nit és recordada com "la nit dels transistors", degut a què la SER va continuar emetent i una bona part de la població va anar seguint els esdeveniments per la ràdio.

Poc després, seguint els plans previstos, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, es va sublevar a València, on va treure algunes companyies de carros de combat al carrer, des del port de València al centre de la ciutat, que apuntaven als edificis instuticionals, com l'Ajuntament o les Corts valencianes. Va declarar l'estat d'excepció i va intentar convèncer a altres militars per a què secundessin l'acció. Aquella nit la ciutat estava rodejada de militars amb blindats i altres camions de l'exèrcit que havien sortit de Bètera i Paterna.

A les nou de la nit, un comunicat del Ministeri d'Interior informava de la constitució d'un govern provisional amb els sots-secretaris de tots els ministeris, presidit per Francisco Laína, director de la Seguretat de l'Estat, per tal d'assegurar la governabilitat del país i en contacte permanent amb la Junta de Caps de l'Estat Major.

Mentrestant, un altre general colpista, Torres Rojas, fracassava en el seu intent de suplantar en el comandament de la Divisió Cuirassada Brunete al general Juste, cap de la mateixa.

La negativa del Rei a recolzar el cop va permetre avortar-lo durant la nit. El propi monarca, mitjançant gestions personals i dels seus col.laboradors (en especial, del Secretari General de la Casa del Rei, Sabino Fernández Campo), va assegurar la fidelitat dels comandaments militars, encara que algunes postures van ser d'allò més ambigües.

El general Alfonso Armada, amic personal del Rei i conseller seu (durant 17 anys va ser Secretari General de la Casa del Rei, fins que en va ser rellevat el 1977), formava part de la trama colpista. A mitjanit, Armada es va presentar al Congrés amb un doble objectiu: convèncer al tinent coronel Tejero per a què deposés la seva actitud i assumir ell mateix el paper de cap de Govern a les ordres del Rei, en actitud clarament anticonstitucional.

Però Armada, sent l'autoritat competent esperada per Tejero, no li va proposar una junta militar presidida per Milans del Bosch, o un govern en el qual Milans fos Ministre de Defensa, sinó una llista de polítics de tots els partits, amb Felipe González com a vicepresident del Govern i entre els representants del PCE el mateix Carrillo, que formarien un govern de concentració presidit per ell. "Yo no he asaltado el Congreso para esto" li va respondre airadament Tejero.

Després d'una agra discussió, el tinent coronel va despatxar violentament al general Armada sense deixar que es dirigís als disputats. Perduda tota opció de la seva "solució", Armada va sortir del palau de les Corts referint-se a Tejero "este hombre está completamente loco".

A la una i 14 minuts de la matinada del 24 de febrer, el Rei va sortir per televisió, vestit amb l'uniforme de Capità General dels Exèrcits per a situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució, cridar a l'ordre a les Forces Armades en la seva qualitat de Comandant en Cap i desautoritzar Milans del Bosch.

A partir d'aquest moment el cop es dóna per fracassat. Milans del Bosch, aïllat, va rendir-se a les cinc del matí i va ser arrestat, mentre que Tejero va ressistir fins al migdia del 24. Tanmateix, ja durant el matí del dia 24, els diputats van ser alliberats.

Després del cop, van quedar alguns interrogants, especialment referits al paper que va jugar cada un dels principals colpistes i especialment a les intencions i recolzaments d'Armada.

En el judici, amb posterioritat als fets, davant el Consell Suprem de Justícia Militar, conegut com el "Juicio de Campamento", van ser condemnats a 30 anys de reclussió, com a principals responsables de l'intent de cop d'Estat, Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero.

La trama civil del cop mai va ser investigada de manera rigorosa, sent l'únic condemnat l'ex-dirigent dels Sindicats Verticals de la dictadura franquista Juan García Carrés.

Tampoc no va ser suficientment aclarit el paper del comandant del CESID (avui, Centre Nacional d'Intel.lgència), José Luís Cortina, absolt en el judici per manca de proves, si bé el capità Gómez Iglesias, un subordinat seu, va ser condemnat per organitzar l'arribada dels guèrdies civils al Congrés emprant vehicles, plaques de matrícula falses i equips de transmissió pertanyents a l'escola d'agents operatius del CESID.

Per la seva part, el general Carlos Alvarado va confessar, després de la prescripció dels delictes jutjats pel 23-F, la seva participació en els fets.

La identitat del popularment conegut com "Elefante Blanco", el militar promotor del cop que Tejero esperava en el Congrés per a fer-se càrrec del govern i que mai va aparèixer, no ha transcendit i segueix sent un misteri. Entre els homes apuntats es troben Armada o Milans del Bosch. Segons altres, com Gutiérrez Mellado, l'elefant blanc era el general De Santiago.

Continuarà.

Abans es vivia millor?

Entre les persones que ja tenim una certa edat i especialment entre les que ja són una mica més grans, hi ha una certa tendència a creure que abans es vivia millor. I això no és veritat. Sí que aleshores érem més joves, amb més salut i energies, i no tantes xacres, amb els pares al capdavant i sense massa responsabilitats, envoltats de jovent i de gent “guapa”, i amb un món davant nostre per descobrir. Però de viure millor, amb més bones condicions de vida, d’això, res de res.
Per exemple, vam viure una infantesa i una part de la joventut sota un règim polític molt trist, decadent i injust. Ja han passat 35 anys des de què el Generalíssim se’n va anar als llimbs i cada vegada les coses resten més clares. Van ser anys foscos i amb molta escassetat i caresties en tot, amb un nivell cultural baixíssim i uns governants poc preparats i egoistes, només mirant pels seus interessos i sense que ningú els pogués criticar i contradir. Molt pitjors que els d'ara i amb una incapacitat manifesta, amb molts militars al govern i amb alguns ministres sense estudis universitaris i sense preparació de cap tipus. La majoria fregaven la ineptitud, ja que eren escollits bàsicament per la seva fidelitat al règim i no pel saber fer.

Ara es viu millor, malgrat la crisi econòmica que ens aclapara i que ens sumeix en una depressió creixent i que ens pot fer pensar el contrari. Abans estàvem molt pitjor, ratllàvem la misèria, estàvem en el Tercer Món (els mapes espanyols d'aleshores marcaven Espanya com un "país en vías de desarrollo", un concepte difícil de definir científicament; un "eufemisme", per tal de no dir les coses pel seu nom).
La prosperitat d’ara no té res a veure amb la carestia dels anys 50, 60 i inicis dels 70. Les persones que vam viure en aquelles dècades i gaudim de les comoditats actuals suposo que ho tenim ben clar. Nostàlgics apart, que sempre n’hi ha hagut.

Allò que no pot ser és tenir el millor d’aleshores i el millor d’ara; i refusar allò que no ens agradava o no ens agrada tant. És un pack. O tot o res. No, això sí, allò no, alló altre sí, més enllà tampoc, però el de més enllà sí. No. O es pren les coses d’abans en la seva totalitat, les bones i les no tan bones; i les d'ara, igual, les que ens agraden i les que no ens agraden tant.
Suposo que, llevat de l’edat i de les xacres que ens acompanyen, escolliríem el benestar actual, amb tots els seus defectes.

Recordo, ja a la primera meitat dels 70, encara amb en Franco viu, quan feia la carrera universitària i estudiava a Barcelona, el fred que passava al pis a l’hora d’estudiar o quan havia de romandre allà tot esperant que es fes de nit per anar a dormir. Molts dies m’havia d’aixecar d’hora per preparar alguna cosa i no podia pel fred que feia, sense cap mena d’aparell per escalfar l’habitació o el pis, encara que fos lleugerament. Recordo que em quedava al llit llegint i estudiant, i com la son m’acabava vencent i m’adormia, amb els problemes de mala consciència que això em creava.
També recordo el que menjàvem; ni massa variat ni massa ric en proteïnes ni en vitamines ni en res. Molta fècula (patata, cigrons, llenties, mongetes blanques) i alguna vegada hidrats de carboni (principalment macarrons; menys vegades spaguethis, que aleshores estaven poc estesos). Tot això acompanyat de llonzes i llom, botifarres i salsitxes, peix congelat, ous, de tant en tant pollastre i poques vegades bistec i sempre de poca qualitat. Cap delicatessen per descomptat, ni fora de casa, ni a casa, que el temps no estava per a despeses innecessàries.
El fred del carrer ens el passàvem a base de sostres; vull dir, a base de posar-nos més peces de roba al damunt. Recordo que a l’hivern portava dues samarretes (l’imperi i l’altra, ja fos de màniga curta o llarga), la camisa, dos jerseis (el de dalt, més gruixit, a ser possible de llana) i una peça d’abric. O sigui, sis peces de roba al cos. Ara amb quatre es passa (samarreta, camisa, jersei i peça d’abric); i a vegades només tres (sense jersei o camisa).

Aleshores de cotxes ja n’hi havia, però no tants com ara. Actualment, dos cotxes o més per família (tot depenent dels fills adults que hi hagi) hi són. Aleshores, no. Ni un per família; ni dos ni tres; bastants menys, encara que ara sigui difícil de calibrar. Recordo que no hi havia problemes per aparcar el cotxe. Ni aquí al poble, a l’Escala, ni a Girona, o a Figueres, ni a Barcelona. Al poble en trobaves normalment al mateix carrer i davant de casa. Aleshores totes les vies (o gairebé totes) eren de doble direcció i, amb cotxes estacionats a la mateixa calçada, no hi havia problemes per passar el carrer, anant sortejant els cotxes parats i deixant pas, o passant primer, dels que circulaven.
Això si es vol era una comoditat, però la manca de cotxes, no. L’únic transport públic de la meva vila natal, l’Escala, era i és la Sarfa. Solia anar sempre plena cap a Figueres i cap a Girona. N’hi havia una altra que anava a Palafrugell. Cap a Barcelona o algun altre lloc, res de res. La Sarfa que jo emprava més era la que menava a Girona, on estudiava i, més tard, quan vaig a anar a Barcelona, també l’agafava, a vegades fins a Flaçà on agafava el tren en direcció a la Ciutat Comtal o fins a Girona.

La Sarfa del dematí que portava a Girona sortia a les 7.15 h del matí i arribava a Girona abans de les 9 h, després d’una hora i mitja de viatge, amb aturades cada quatre-cinc quilòmetres a cada poble que anava travessant (Viladamat, la Creu d’Albons, Tort, La Tallada, Verges, Ultramort, Parlavà, Rupià, La Pera, Flaçà i així fins a Girona). Això significava aixecar-se a les 6,30, o a les 6,15, per ser uns deu minuts abans a l’estació de la Sarfa, prop de la Platja (al costat de Can Panxo). A la tarda, a les 15,15 h, en sortia una altra que arribava abans de les 17 h a Girona.
Per tornar cap a l’Escala, es tenien tres opcions: la primera, la Sarfa que arribava a l’Escala poc abans de les 12 h del migdia (i que portava la premsa i el correu del dia, des de la capital); la que arribava a quarts de tres de la tarda; i la que arribava a quarts de deu de la nit (sortia a les 20 h de Girona i era la darrera opció).
Malgrat que començava a haver-hi cotxes, la gent emprava aquest transport amb les incomoditats de tot tipus que comportava: la limitació que sempre suposen els horaris d’anada i tornada, poc equipatge que podies dur, poques compres per no anar carregat amunt i avall, la llunyania en relació al lloc on havies d’anar, les estones d’espera a l’estació, no massa espai a dins l’autocar, sempre algú al costat aleshores amb no massa espai en els seients, etc.

Ara es viu millor. Amb més comoditats. A les cases hi ha més menjar i més variat; gairebé no hi falta de res, si més no d’allò que és més imprescindible. Les cases i els edificis estan ben preparats contra el fred i a dins no n’hi fa. Les peces de roba són més lleugeres i abriguen molt més. Ja no cal anar tan tapat com abans. Ara, des de quan surts de casa i tornes a entrar a cobert, no hi ha temps d’agafar fred (per això es diu que no en fa tanta; no serà pas per la dècima o dues que les temperatures han augmentat).
Els metges i la sanitat estan més a l’abast i es disposa de més mitjans. La medicina i l’atenció mèdica han millorat notablement, cosa que ha suposat el perllongament de l’esperança de vida i la gent està més sana. Per això viu més.

Abans poca gent estudiava. A l’Escala, es podien comptar molt bé les persones que feien el Batxillerat; eren molt poques, gairebé es podien comptar amb els dits de les dues mans. Ara els estudis s’han generalitzat, no solament els de tipus secundari, sinó també els universitaris. I es tenen més propers. Els secundaris a casa i els universitaris a Girona; abans no era així. I això eren incomoditats, viatges, despeses d’estada, famílies separades i temps, molt de temps.
Els nois i les noies de poble no venien pas cada cap de setmana a casa; recordo que jo vaig ser dels primers en fer-ho. En un o dos anys la majoria dels que estudiaven a Barcelona, van venir cada cap de setmana a l'Escala (pel que feia als pobles del voltant, també, igual). Però es va trigar a fer-ho de manera massiva; ja va ser a la segona meitat dels 70 que no es va fer. I no va ser per comoditat, sinó per les caresties econòmiques i allò que representava fer el viatge cada cap de setmana a l'Escala.

Recordo com un fet habitual les meves anades a Girona, amb la Sarfa, per visitar-me a la Clinica l’Aliança. Com ja he explicat, això suposava aixecar-se molt d’hora (a quarts de set del dematí) per estar uns deu minuts abans a l’estació de la Sarfa; l’hora i mitja de trajecte, per arribar abans de les nou a l’estació de Girona, prop del riu Onyar, on ara hi ha el Platea; cap a vint minuts caminant fins a la clínica, al costat del riu, Rambles amunt i carrer del Carme, sovint amb molt de fred a aquelles hores del matí i amb pluja. Un cop a la clínica, tocava fer una llarga espera en una cua interminable (podies tenir tranquil.lament quinze o vint persones davant, abans no et toqués a tu). I la tornada, tot a peu.
Normalment no hi havia pas temps d’agafar la Sarfa de les 10,30 h i t’havies d’esperar a la de les 13 h. Llargues hores d’espera durant les quals no s’anava pas a cap bar ni de compres (aleshores hi havia la cultura de l’estalvi i no es gastava; no es feien despeses supèrflues per la carestia econòmica que hi havia). Espera una bona estona, inclosa una hora assegut a l’estació de la Sarfa o a la plaça del costat, de Sant Agustí, que aleshores en dèiem de la Independència (per l’escultura d’Alvárez de Castro). I tornada cap a l’Escala, on arribaves a quarts de tres de la tarda. Si ho compteu vuit hores després d’haver-te llevat; i ben cansat i avorrit cap a casa, després de tantes hores d'espera aquí, allà i acullà.

És clar que ara hi ha coses que s’han perdut. Per exemple, la proximitat i les relacions entre la gent del poble. Aleshores la vila i la vida de la vila transcorria en un àmbit territorial molt més reduït. De punta a punta del poble no hi havia pas més de deu minuts caminant. I gairebé tothom, els 2.500/3.000 habitants de l’Escala d’aleshores, vivia dins aquest perímetre (marcat per l’Avinguda Ave Maria i la Ronda del Padró).
Aquesta proximitat i relació s’han perdut en part. Però, pel que fa a les altres condicions de vida s’ha millorat i crec, com he dit abans, que ningú voldria tornar a les penúries dels anys 50, 60 i principis dels 70. Aquells que opinen el contrari no deuen recordar massa les condicions d’aleshores i deuen pensar que eren com les d’ara. I no hi ha color. Crec que no tenen en compte això i que el que realment desitgen es tornar a la joventut i abandonar les xacres que ara tenen.

Però, el pas del temps és inevitable, no té aturador. Malament aniria si no fos així. Hem de pensar que del segle XVII o XVIII, per dir alguna cosa, gairebé no queda res ni en el menjar, ni en el vestir, ni en la manera de viure, ni en la manera de construir les cases, ni en els materials de construcció, ni en les conduccions de l'aigua i del llum (?), ni clavegueram, ni aigües residuals ("agua va!"), ni en res.
L'època i tot plegat ha canviat. Tanmateix, ningú reclama tornar a aquells segles; almenys jo no ho he pas sentit mai. I mira que devia ser maco!

Aleshores els canvis també van ser criticats i la gent es va esperverar i va reclamar el retorn als valors i a les coses de sempre. I això sí que ho sé perquè he estudiat història i surt en els llibres i en els textos del moment.
Tanmateix, s'ha continuat millorant, sense cap mena de dubtes, malgrat els crítics, els nostàlgics i els conservadors (se'n diuen conservadors perquè volen "conservar" i no accepten de bon grat els canvis).

Del segle XIX i primers del XX, ídem d’ídem. Ara queda ben poca cosa de la manera de viure i de fer de fa cent o cent-cinquanta anys enrere. Però ningú reclama tornar-hi. I d’aquí cent anys, quan estem al segle XXII, igual. En quedarà ben poca cosa dels temps actuals i encara viuran millor. Per descomptat que del segle XX aleshores no en quedarà gairebé res i la gent d’aquesta època futura considerarà com és que podíem viure i ser feliços amb el que teníem als anys 50, 60 o 70 del segle XX i les limitacions que això suposava. Se'n faran creus. És llei de vida i és de suposar que les coses aniran així. Res fa suposar el contrari.