Canvis històrics

Hi ha una sèrie de conceptes i hàbits en els canvis històrics que convé conèixer i saber com funcionen per tal d’entendre’ls realment. N’explicarem uns quants.
Per tal que una revolució tingui èxit, triomfi i es produeixi el canvi polític que cerca cal que tots els elements de la societat (o almenys una gran part) estiguin en crisi. No n’hi ha prou que només hi hagi crisi política. En aquest cas, en què només hi hagi crisi política, és possible que es produeixin unes dimissions i uns canvis en el govern o que es promulguin una sèrie de lleis per tal de donar solucions a la crisi. Però no es produirà un canvi total del règim polític, no hi haurà una revolució radical, sinó que tot continuarà de manera semblant.

Per a què es produeixi una autèntica revolució política, un canvi de règim (per exemple, de monarquia a república o d’una dictadura a una democràcia), cal que tots els elements d’una societat entrin en crisi: l’agricultura (escassetat d’aliments i preus alts dels aliments), la indústria i l’economia en general (crisi econòmica en tots els àmbits, atur), crisi financera, crisi social (manifestacions, aldarulls, vagues, violència social) i crisi política; fins i tot, crisi cultural i ideològica. Quan aquests factors de la societat entren en crisi, és més fàcil que es produeixi una revolució i que aquesta tingui èxit. No vol dir que la revolució triomfi, sinó que tindrà més possibilitats d’èxit.

Un segon aspecte a analitzar és allò que s’ha anomenat la “revolució des de dalt”. Davant el malestar generalitzat que pot portar a un ambient enrarit i hostil al règim polític, els governants poden fer una sèrie de canvis, alguns fins i tot importants, per aturar aquest ambient de descontentament i apaivagar les ires dels grups i de les persones que critiquen i s’oposen al règim; alhora que intenten donar solució a alguna de les dificultats per les quals el règim travessa.
És la “revolució des de dalt”, des del mateix govern. Els governants fan els canvis anticipant-se als anhels del poble i per tal d’anul.lar tot el moviment en contra que s’està produint o que pot produir-se. Un dels casos més coneguts en història és a principis del segle XX, durant el “govern llarg” (1907-1909) d’Antoni Maura. Justament la política que va portar a terme durant aquest període és coneix amb aquest nom: la “revolució des de dalt”.

En comento un altre: el 23-F. Seguint una de les teories que hi ha sobre aquest fet ocorregut durant la transició espanyola, després de la mort del general Franco, hi ha qui creu que l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va ser propiciat pel mateix rei. Es considerava que Adolfo Suárez ja estava cremat com a president del govern i que no era acceptat per ningú (ni per l’exèrcit, ni pels mateixos polítics, ni pel Rei). Calia promoure el seu canvi, però era complicat. Mitjançant el cop militar es produiria el canvi i es formaria un govern de concentració, amb Alfonso Armada al capdavant i amb l’entrada de l’oposició. Segons aquesta teoria el Rei seria l’instigador del cop. Ho comentem en un post anterior.

Passem a explicar una altra situació de canvi històric: la prosperitat econòmica que una dictadura pot portar a un país va en contra de la mateixa dictadura i en provoca la seva fi. M’explico. A vegades, una dictadura pot portar la prosperitat a un Estat. No passa pas massa, però alguna vegada sí. Aquesta prosperitat al final pot acabar provocant la caiguda de la dictadura que l’ha proporcionat. Com? Quan les persones d’aquell país assoleixin el benestar adequat i la part econòmica resti ben coberta i assegurada, i hi hagi feina i la gent hagi millorat les condicions de vida, aleshores buscarà viure millor i demanarà més llibertats, voldrà tenir més drets i democràcia. I no voldrà estar governat per un règim que els priva de les llibertats més bàsiques i de les moltes coses que circulen pel món i que la dictadura impedeix que arribin als ciutadans. Per això és una dictadura. Si no fos així, aleshores no seria pas una dictadura.
Com que el dictador impedirà qualsevol canvi o obertura perquè sap que fer-ho seria el seu final, l’oposició del poble, dels grups més radicals i ben segur dels intel.lectuals, cada vegada serà més forta, fet pel qual la dictadura augmentarà la repressió, produint-se d’aquesta manera uns enfrontaments, que cada vegada seran més radicals i que poden acabar fent caure la dictadura.

Però, aquest no és el motiu bàsic pel qual cauen les dictadures. També hi ha altres motius. Dos dels més importants són la decadència física del dictador i la seva mort. Parlem primer de la decadència física d’aquests governants que controlen i ostenten tot el poder. Sovintegen els casos de dictadors que cauen, que són expulsats del país per una revolta, i que moren poc després. I aleshores se sap que tenien tal o qual infermetat greu i que la seva fortalesa física havia anant minvant en els darrers temps de la dictadura. Hi ha bastant casos: el Sha de Pèrsia, el president Marcos de Filipines o l’espanyol Miguel Primo de Rivera. Actualment el cubà Fidel Castro.

L’altre motiu és la mort del dictador. Aquí, a l’Estat espanyol, hi ha un dels casos més clars: la mort del general Franco va acabar amb la seva dictadura. En altres llocs es produeix la successió en el seu fill, que continua amb la dictadura, o la continuació amb algun familiar o un col.laborador proper. No sempre tenen èxit. La mort del dictador porta molts problemes i dubtes per a la continuació del règim i es produeixen enfrontaments pel poder entre els diversos grups o famílies del règim.
En el cas de l’Espanya postfranquista, es va intentar la continuació del règim amb el rei Joan Carles, successor de Franco en el poder. Poc més d’un any després es va veure que la continuïtat del règim no era possible i es va produir la transició democràtica.

Un altre aspecte dels canvis polítics és aquell que es produeix quan algú de dins el règim en provoca la seva caiguda i la seva substitució. El governant, que normalment serà el president del país i que ha portat a terme el canvi, s’acabarà trobant sol i en pocs anys serà expulsat del poder de mala manera. Per què? Aquesta persona que ha propiciat i ha estat el principal artífex del canvi no compta amb la col.laboració i el recolzament de ningú, de cap grup polític ni del govern ni de l’oposició.
Aquest president ha sortit de les entranyes del partit del govern i compta amb la confiança dels seus, cosa que li permet fer els canvis. Però un cop fets, aleshores les persones del partit s’adonen que han estat enganyats i que el President del Govern els ha traït. El rebutjaran i se li posaran en contra. No voldran saber res d’ell i intentaran tombar-lo.
Pel que fa a l’oposició aplaudeix l’acció del president, que consideren molt encertada i democràtica. Però tampoc creuen en ell ja que ha sorgit d’un partit que critiquen i que no accepten ja que el consideren corrupte i poc apte per als moments actuals. El president del canvi serà criticat i finalment expulsat de la presidència, perquè allò que volen és posar un dels seus en el govern i no aquella persona en la qual no confien per la seva procedència i, fins i tot, per la seva ideologia. I un cop fora, restarà marginat. Acabarà fundant un altre partit, el seu, i anirà fent tombs durant un parell de legislatures, fins a desaparèixer del tot.
Hi ha dos casos clars en aquest sentit: el president espanyol durant la transició Adolfo Suárez i Mikhail Gorbatxov, el president de l'extingida URSS.

Un altre aspecte dels canvis històrics són allò que s’ha anomenat els “poders fàctics”. Els poders fàctics són aquells poders ocults, o semiocults, que no es veuen massa però que realment remenen les bambolines del poder i que no es fa massa res sense el seu consentiment. Gaudeixen d’un gran control de la societat i saben moure bé els fils per tal de sortir-se’n amb la seva. Tenen una gran influència en tots els sectors i són determinants en les decisions finals o en què algú pugui tirar endavant el seu projecte o no.

Qui són? Cobreixen una àmplia gamma i tenen un gran poder polític, social i econòmic. Van des dels militars a l’aristocràcia, als grans financers i industrials, terratinents, gent de negoci i personalitats totalment corrumptes. Vaja, la classe dominant de sempre de l’Estat espanyol.
Era allò que al segle XIX s’anomenava la burgesia terratinent, provinent de la noblesa territorial i de la burgesia industrial, enriquida amb els negocis i que va invertir en la compra de terres. Perquè aleshores, a la segona meitat del segle XIX, la base de la riquesa radicava en la possessió de terres. Després va passar a la burgesia industrial i financera, molt rica econòmicament i poderosa políticament i socialment.

Aquesta burgesia extraordinàriament rica i amb un gran poder i influència en tots els mitjans és la que domina i ha dominat Espanya en els darrers 175 anys, des de que es va produir la reforma agrària liberal a la segona meitat dels anys 30 del segle XIX i es va constituir l’Estat Liberal als anys 40 del mateix segle.
Quan ja al segle XX, a la dècada dels 30, amb la Segona República, amb les reformes impulsades pel govern d’esquerres del primer bienni del període republicà, les classes dominants de sempre van veure en perill els seus privilegis i el seu predomini econòmic, social i polític, no van dubtar en portar el país a una Guerra Civil (1936-1939).
Amb el triomf dels sollevats enfront del poder legítimament i democràticament elegit pel poble espanyol, el general Franco va retornar el poder i els privilegis a aquella casta dominant de sempre i que ha campat a les seves amples en els gairebé darrers dos-cents anys d’història del país.

Ara, malgrat la democràcia, tot continua bàsicament igual i aquesta casta continua controlant els ressorts del poder polític, social i principalment econòmic, des del qual continua dominant el bategar del cor i de les aspiracions polítiques i socials dels espanyols i de les espanyoles. Aquesta casta "eterna" continua dominant els mitjans de comunicació i l’estat d’opinió dels espanyols i de tots els ressorts del poder, tal com s'ha comentat anteriorment. Amb el domini dels mitjans de comunicació tenen una gran incidència sobre la població i en condicionen i orienten l’estat d‘opinió.
Se saben els seus noms i les famílies que dominen, que han assenyalat i han marcat el destí polític i econòmic espanyol en els dos darrers segles. Alguns d’ells, no pas tots, són: Ducat d’Alba, Ducat de Medinaceli, Comte de Godó, Domecq, March, Samaranch, Mateu (el “dels ferros”), i d’altres. Són els que van pagar la guerra civil a en Franco i que han dominat l’escena política a Espanya ens els darrers 175 anys.