La rivalitat Barça-Madrid les darreres temporades

Ja fa alguns anys que el Barça i el Madrid es disputen el títol de Lliga gairebé sense que cap altre equip pugui arribar a competir amb ells i amb vertaderes possibilitats d’èxit. A aquests altres equips només els resta lluitar per la tercera i la quarta posició, les que donen dret a disputar la Champions, i pels llocs següents, que permeten disputar la UEFA (ara Europa League).

A les darreres temporades el Barça i el Madrid han copsat els dos primers llocs de la classificació de la Lliga. Recordem ara fa set campanyes les dues lligues guanyades per Rijkaard i Ronaldinho, la 2004-05 amb el Madrid a quatre punts i la 2005-06 ja a dotze punts; les dues següents seguides per al Reial Madrid, la primera, la 2006-07, empatats a punts amb el Barça (que n’era el favorit, però la va deixar escapar llastimosament) i la del 2007-08, ja amb el Barça a vuit punts; i les dues darreres de Guardiola i de Messi, en què el Madrid va tenir opcions fins gairebé al final i que es van acabar decidint quan el Barça, en ambdues ocasions, va guanyar al Bernabeu (2-6 a la temporada 2008-09 i 0-2 a la següent, la 2009-10) i va finiquitar la Lliga.
Enguany pot passar quelcom de semblant i tot fa pensar que el matx del Bernabeu a la jornada 32 (a meitats abril, el cap de setmana del Diumenge de Rams) pot decidir la Lliga cap a un costat o cap a l’altre. D’aquesta manera, tornaríem a tenir que els dos encontres entre els dos grans rivals poden tornar a ser determinants per decidir-ne el campió.

Els números que porten ambdós conjunts són extraordinaris. No vull tornar a comentar-ho; ja ho fan prou els diaris i revistes especialitzats en el tema. Només per deixar-ne memòria, a la jornada 20 del campionat (després del primer partit de la segona volta), el Barça, amb 20 partits disputats, 18 de guanyats, 1 d’empatat i 1 de perdut, 64 gols a favor, 11 en contra i 55 punts assolits. Només per fer-se una idea, si acabés la Lliga amb aquests promijos, al final tindria 104 punts (sobre 114 de possibles), record que no ha aconseguit cap equip fins ara i que potser no es tornaria a repetir mai més.
Però això no és tot. A manca de 18 partits, tot fa pensar que superarà els 100 gols a favor (el record el té el Madrid de Toshak, de la temporada 1989-90, amb 107). Els gols en contra són també una gesta que es presenta com irrepetible: de moment 11 gols rebuts en 20 partits. Pot acabar la Lliga amb només 20 gols encaixats, o menys. Un altre record molt difícil de reeditar.
Fins ara, el Barça ha guanyat tots els partits a camp contrari. Porta nou victòries seguides a domicili. Llàstima que a començaments de temporada punxés dues vegades a casa: en el primer partit contra l’Hèrcules va perdre i poques setmanes després va empatar amb el Mallorca. Ja és una temporada de record, però encara podria ser-ho més.

El Madrid també porta uns números extraordinaris, encara que no tant espectaculars com els del seu etern rival. El seu joc tampoc és tan admirat, encara que compta amb un equip molt potent i amb una picada enorme. És un gran rival i obliga al Barça a portar una gran campanya.
La gran competitivitat, tant del Barça com del Madrid, obliga a ambdós conjunts a guanyar sempre i a no fallar, si no volen quedar despenjats del títol de Lliga. Diríem que ambdós necessiten del seu rival per portar aquests números impressionants. Si no fos així, anirien fallant i ara ambdós equips sumarien uns quaranta-cinc punts per acabar amb una vuitantena tal com ha passat sempre. En els darrers sis anys, el campió, al final de la Lliga ha sumat 84 punts, 82, 76, 85, 87 i el Barça la temporada passada va batre records amb 99 punts (només una derrota en tot el campionat i sis empats; la resta, 31 victòries).

A mi ja m’agrada, ja em va bé que la Lliga funcioni així. Diuen que no és bo, que és millor que hi hagi més igualtat. Tanmateix, ja n'hi ha entre ells dos; i molta, total diríem, ja que fa anys que van colze amb colze. I de la resta hi ha una mitja dotzena d’equips que lluiten per les places que donen dret a jugar a Europa, ja sigui la Champions o l’Europa League.
Tanmateix, els números del Villarreal, tercer ara mateix, no estan pas gens malament: 42 punts (9 menys que el Madrid), 13 victòries, 3 empats i 4 derrotes (va començar la Lliga massa fluix), amb 40 gols a favor i 21 en contra. El València, quart, només està a dos punts del Villarreal; i l’Espanyol, cinquè, a tres del valència. Després, ja s’obre un espai amb tres equips que intenten pujar enlaire (Atlhetic, Atlético i Sevilla). I per darrere, molta igualat: 7 equips separats per cinc punts; i dos més, molt a la vora. Només hi ha tres equips (Mallorca, Getafe i Reial Societat) que es mouen per la meitat de la taula, sense massa opcions ni d’entrar en el grup de dalt ni en el de baix. Com cada any, hi haurà màxima emoció fins al final, ja sigui per optar a una plaça per jugar a Europa o per no baixar a Segona.

La Lliga espanyola és d’un gran nivell, potser com mai ho havia estat. El Barça és considerat el millor equip del món i ja es comença a parlar que potser també ho és de la història. Juntament amb el Madrid, ambdós conjunts són considerats els màxims favorits per guanyar la Champions d’enguany.
Deixant de banda allò que cada jornada es veu en els diferents camps de la Primera Divisió de la Lliga espanyola, hi ha unes altres dades internacionals de les quals no es pot dubtar. La selecció espanyola ha guanyat els dos darrers tornejos més importants: l’Eurocopa-2008 i el Mundial-2010, portant a terme un joc admirat per tothom. Enguany la Pilota d’Or i els tres primers classificats (Messi, Iniesta, Xavi) han estat per a jugadors de la Lliga espanyola i vuit components de l’equip ideal també hi juguen (Casillas, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Cristiano i Villa). L’any passat també va haver-hi uns números semblants (1r Messi; 2n Cristiano; 3r Xavi) i dins el millor equip: Casillas, Alves, Xavi, Iniesta, Cristiano, Messi i Torres.
Més dades. De les 11 darreres Champions, gairebé la meitat han estat guanyades per un equip espanyol (Reial Madrid, 2000, 2002; i Barça, 2006, 2009); i el València ha disputat dues finals, que ha perdut. La resta han estat per al Bayern Munich (2001), Milan (2003, 2007), Porto (2004), Liverpool (2005), Manchester United (2008) i Inter (2010).

Actualment el Barça és admirat a tot el món, tant pel seu joc com pels jugadors de què disposa i el projecte esportiu que mena. La Masia s’ha convertit en un mite i en un model a imitar. Tres dels seus jugadors han copsat els primers llocs de la classificació al Fifa World Player; i dels que componen el millor equip del món, cinc han sorgit de la fàbrica del club, la Masia.
Darrerament he parlat amb algun aficionat madridista. Allò que sempre havia passat: “ya os ganaremos”, “nada, ya fallaréis”, ara s’ha tornat humilitat i consciència de la superioritat del club blaugrana. Estan convençuts que, a la segona volta, el Barça guanyarà en el Bernabeu perquè juguen millor i són superiors al Reial Madrid. Mai havia sentit una cosa així. Crec que la premsa madrilenya (Marca) està ben sola en la seva lluita intentant demostrar que el Barça ha muntat un complot a tots nivells (Villar, àrbitres, clubs) per tal de què guanyi la Lliga. Ni els seguidors del Madrid s’ho creuen i pensen que els culers guanyaran la Lliga perquè tenen els millors jugadors i són el conjunt que més bé juga a futbol de tot el món.

Tant és així que, excepte en algun camp molt concret, els seus jugadors són aplaudits, especialment l’Iniesta i també en Xavi. Cert que darrera d’això hi ha els èxits de la selecció espanyola, especialment el darrer, el Mundial de Sudàfrica. Però també el van guanyar en Casillas, en Sergio Ramos, en Xabi Alonso, en Capdevila i d’altres; i a aquests no els aplaudeixen. També el van guanyar en Puyol, en Piqué, en Busquets, en Villa i en Pedro, i tampoc els vitoregen.
En canvi, a l’Iniesta i a en Xavi, sí. Analitzem-ho. Llevat d’algun desagraït i d’algun altre que no vulgui veure les coses tal com són, tothom sap que els èxits de la selecció espanyola es recolzen en el joc del Barça, en la seva manera de jugar i en els seus jugadors. Això no hi ha ningú que ho dubti. I tant en Xavi com l’Iniesta són els jugadors que representen aquest estil de joc, especialment en Xavi, al qual es considera el patró, el director, l’artífex d’aquesta manera de jugar, admirada arreu.
A més, ambdós, pel que representen, per la seva manera de jugar i pel seu capteniment en el terreny de joc, són un model de comportament i un patró admirat per la seva senzillesa i esportivitat. Gairebé mai tenen un mal gest i aguanten estoicament tot allò que els cau damunt. És per això que els aplaudeixen. I a l’Iniesta més, sobretot pel gol de la victòria que va fer a la final contra Holanda i pel gest que va tenir de dedicar-lo a Jarque, jugador del RCD Espanyol que havia mort l’estiu anterior i del qual n’era amic. El fet de dedicar un gol tan important davant de tot el món a un jugador de l’equip rival de la ciutat va calar ben fons i ha estat admirat i respectat arreu. El mateix nou estadi blanc-i-blau del Prat-Cornellà va corejar el nom d'Iniesta en diversos moments del matx que van disputar l’Espanyol i el Barça (1-5) ara fa escasses jornades, cosa que no sol passar i menys després d'una derrota tan dura.