El 23-F: els fets

El cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, també conegut com 23-F, va ser un intent fallit de cop d'Estat, del qual l'episodi més conegut va ser l'assalt al Congrés de Diputat per un nombrós grup de guàrdies civils al comandament del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero.

Aquest cop està estretament relacionat amb els fets ocorreguts durant la Transició Espanyola. Hi ha quatre elements que en aquells anys van generar una tensió permament, que el govern d'UCD no va aconseguir contenir: els problemes derivats de la crisi econòmica, les dificultats provinents de la nova organització territorial, el conegut com Estat de les Autonomies, les accions terroristes d'ETA i la resistència d'alguns sectors de l'exèrcit a acceptar un sistema democràtic.

Els primers símptomes del malestar a l'exèrcit van tenir lloc a l'abril de 1977, quan el dia 9 es va legalitzar el PCE i l'almirall Pita da Veiga, ministre de la Guerra, va dimitir i el Consell Superior de l'Exèrcit va emetre una nota manifestant la seva disconformitat amb la legalització, encara que l'acatava. El novembre de 1978 va tenir lloc la desarticulació de l'Operació Galàxia, una intentona colpista, per la qual el seu principal responsable, Antonio Tejero, va ser castigat a set mesos de presó.

La voluntat colpista en sectors de l'exèrcit i de l'extrema dreta va anar en augment i el govern d'UCD va entrar en crisi. La creixent feblesa del president Suárez, en el govern i en el si del partit, va propiciar la seva dimissió com a president del govern i de la presidència d'UCD el 29 de gener de 1981. A partir d'aquest moment els esdeveniments es van precipitar i les dimissions i canvis de partit van ser continus.

En un ambient enrarit, el 18 de febrer Calvo-Sotelo va presentar el seu govern al Congrés de Diputats, però en la votació del dia 20 no va obtenir la majoria necessària per a la investidura, que s'haurà de tornar a votar el dia 23.

A les 6h en punt de la tarda del 23 de febrer va començae la votació nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern d'Espanya. A les 18,22 h es va iniciarl'operació Duque d'Ahumada, en referència al fundador de la Guàrdia Civil. Segons el pla marcat, un grup de guàrdies civils (uns 200), subfusell en mà, va irrompre en l'hemicicle del Congrés de Diputats encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, pistola en mà, va cridar: "¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!"

Com a militar de més alta graduació present en el Congrés i com a Vicepresident del Govern, el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado es va aixecar i, dirigint-se al tinent coronel Tejero va increpar els assaltants, demanant explicacions i ordenant-los que depossessin les armes. Després d'un breu forceig i per tal de reafermar la seva ordre, Tejero va efectuar un tret a l'aire que va ser seguit per unes ràfegues dels subfusells dels assaltants.

Gutiérrez Mellado va continuar allà dret, sense immutar-se. Mentrestant la major part dels diputats havien obeït les ordres de Tejero; el diputat Carrillo i el president Suárez es van mantenir asseguts en els seus escons. Suárez fins i tot havia fet un gest per ajudar Gutiérrez Mellado. Televisió Espanyola va gravar gairebé mitja hora dels fets, fins que els assaltants fan impedir que continués fent-ho.

Amb la presa de l'Hemicicle i el segrest dels poders executiu i legislatiu, s'intentava crear un "buit de poder" i generar un nou poder polític. Més tard, cinc diputats van ser separats de la resta: l'encara president del govern, Adolfo Suárez, el Ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder de l'oposició, el socialista Felipe González, el segon de la llista del PSOE, Alfonso Guerra, i el líder del PCE, Santiago Carrillo. Aquella nit és recordada com "la nit dels transistors", degut a què la SER va continuar emetent i una bona part de la població va anar seguint els esdeveniments per la ràdio.

Poc després, seguint els plans previstos, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, es va sublevar a València, on va treure algunes companyies de carros de combat al carrer, des del port de València al centre de la ciutat, que apuntaven als edificis instuticionals, com l'Ajuntament o les Corts valencianes. Va declarar l'estat d'excepció i va intentar convèncer a altres militars per a què secundessin l'acció. Aquella nit la ciutat estava rodejada de militars amb blindats i altres camions de l'exèrcit que havien sortit de Bètera i Paterna.

A les nou de la nit, un comunicat del Ministeri d'Interior informava de la constitució d'un govern provisional amb els sots-secretaris de tots els ministeris, presidit per Francisco Laína, director de la Seguretat de l'Estat, per tal d'assegurar la governabilitat del país i en contacte permanent amb la Junta de Caps de l'Estat Major.

Mentrestant, un altre general colpista, Torres Rojas, fracassava en el seu intent de suplantar en el comandament de la Divisió Cuirassada Brunete al general Juste, cap de la mateixa.

La negativa del Rei a recolzar el cop va permetre avortar-lo durant la nit. El propi monarca, mitjançant gestions personals i dels seus col.laboradors (en especial, del Secretari General de la Casa del Rei, Sabino Fernández Campo), va assegurar la fidelitat dels comandaments militars, encara que algunes postures van ser d'allò més ambigües.

El general Alfonso Armada, amic personal del Rei i conseller seu (durant 17 anys va ser Secretari General de la Casa del Rei, fins que en va ser rellevat el 1977), formava part de la trama colpista. A mitjanit, Armada es va presentar al Congrés amb un doble objectiu: convèncer al tinent coronel Tejero per a què deposés la seva actitud i assumir ell mateix el paper de cap de Govern a les ordres del Rei, en actitud clarament anticonstitucional.

Però Armada, sent l'autoritat competent esperada per Tejero, no li va proposar una junta militar presidida per Milans del Bosch, o un govern en el qual Milans fos Ministre de Defensa, sinó una llista de polítics de tots els partits, amb Felipe González com a vicepresident del Govern i entre els representants del PCE el mateix Carrillo, que formarien un govern de concentració presidit per ell. "Yo no he asaltado el Congreso para esto" li va respondre airadament Tejero.

Després d'una agra discussió, el tinent coronel va despatxar violentament al general Armada sense deixar que es dirigís als disputats. Perduda tota opció de la seva "solució", Armada va sortir del palau de les Corts referint-se a Tejero "este hombre está completamente loco".

A la una i 14 minuts de la matinada del 24 de febrer, el Rei va sortir per televisió, vestit amb l'uniforme de Capità General dels Exèrcits per a situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució, cridar a l'ordre a les Forces Armades en la seva qualitat de Comandant en Cap i desautoritzar Milans del Bosch.

A partir d'aquest moment el cop es dóna per fracassat. Milans del Bosch, aïllat, va rendir-se a les cinc del matí i va ser arrestat, mentre que Tejero va ressistir fins al migdia del 24. Tanmateix, ja durant el matí del dia 24, els diputats van ser alliberats.

Després del cop, van quedar alguns interrogants, especialment referits al paper que va jugar cada un dels principals colpistes i especialment a les intencions i recolzaments d'Armada.

En el judici, amb posterioritat als fets, davant el Consell Suprem de Justícia Militar, conegut com el "Juicio de Campamento", van ser condemnats a 30 anys de reclussió, com a principals responsables de l'intent de cop d'Estat, Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero.

La trama civil del cop mai va ser investigada de manera rigorosa, sent l'únic condemnat l'ex-dirigent dels Sindicats Verticals de la dictadura franquista Juan García Carrés.

Tampoc no va ser suficientment aclarit el paper del comandant del CESID (avui, Centre Nacional d'Intel.lgència), José Luís Cortina, absolt en el judici per manca de proves, si bé el capità Gómez Iglesias, un subordinat seu, va ser condemnat per organitzar l'arribada dels guèrdies civils al Congrés emprant vehicles, plaques de matrícula falses i equips de transmissió pertanyents a l'escola d'agents operatius del CESID.

Per la seva part, el general Carlos Alvarado va confessar, després de la prescripció dels delictes jutjats pel 23-F, la seva participació en els fets.

La identitat del popularment conegut com "Elefante Blanco", el militar promotor del cop que Tejero esperava en el Congrés per a fer-se càrrec del govern i que mai va aparèixer, no ha transcendit i segueix sent un misteri. Entre els homes apuntats es troben Armada o Milans del Bosch. Segons altres, com Gutiérrez Mellado, l'elefant blanc era el general De Santiago.

Continuarà.