"Més que un club"

Molts clubs de futbol són “més que un club”. Em podríem posar molts exemples. Però, ara, voldria parlar de dos clubs que tenen una idiosincràsia especial pel que fa a aquest aspecte. Un és el FC Barcelona. L’altre, l’Athletic Club (de Bilbao, s’entén).

Que el Barça és més que un club no cal dubtar-ho. Només cal recordar una mica la història per adonar-se que el club ha representat quelcom més que un club de futbol per al conjunt de la societat catalana. Ha representat un país, un territori, que quan han vingut mal donades (cosa que ha passat més sovint del que hom podia pensar) ha trobat refugi en el club per poder esplaiar els seus sentiments.., per què no dir-ho?... nacionals.
Hom pot recordar com al 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, es va clausurar per sis mesos (van acabar sent tres) el camp de les Corts (inaugurat el 1922) per una xiulada enorme a l’himne espanyol abans d’un partit amistós. I com el seu president Joan Gamper va ser obligat a dimitir i es va exiliar a Suïssa.

O com tot just començada la Guerra Civil espanyola, el president del FC Barcelona aleshores, Josep Sunyol, va ser afusellat a Guadalajara el 6 d’agost de 1936. O com, acabada la guerra, els presidents del club barcelonista van passar a ser nomenats directament per les autoritats del nou règim franquista (fins al 1953); o com es va modificar el seu escut i se’n van suprimir les quatre barres de la senyera catalana per a col·locar-hi en el seu lloc la bandera espanyola (fins al 1949 en què el govern va autoritzar la reinstauració de la senyera catalana).

Durant els quasi 40 anys de dictadura de Francisco Franco, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club es va convertir en un dels símbols antifranquistes a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L’estadi del FC Barcelona es va convertir en un dels pocs escenaris públics on els aficionats s’expressaven lliurement, i el club es va convertir en el millor ambaixador de Catalunya a l’exterior.
Va ser en aquells anys quan es va dir que, pel seu simbolisme, el Barcelona era “més que un club”, expressió pronunciada pel president Narcís de Carreras en el discurs de la seva presa de possessió el 1968.

L’Athletic Club (també conegut fora d’Euskadi com Athletic de Bilbao) és un club admirable en tots els sentits. També, com el Barça, és molt més que un club. Va ser fundat el 1898 per un grup de joves biscaïns, encara que no es va constituir legalment fins al 5 d’abril de 1901.
És, juntament amb el Barcelona i el Reial Madrid, un dels tres clubs que han disputat totes les edicions del Campionat de Lliga (iniciada el 1929), sense haver descendit mai de categoria. El 1940, la Federació Espanyola de Futbol va emetre una circular en la qual ordenava als clubs l’eliminació d’estrangerismes; des d’aleshores i fins al 1970, any en què es va derogar el Decret-llei de 1940, el nom oficial del club va ser Atlético de Bilbao.

També és un dels quatre clubs professionals d’Espanya, juntament amb el Madrid, Barça i Osasuna, que no és una societat anònima esportiva, de manera que la propietat del club recau en els seus socis.
Ha guanyat la Copa del Rei en 24 ocasions (i 13 sotscampionats), una menys que el Barça (el qui més) i set més que el Madrid (el tercer). Ha guanyat 8 Campionats de Lliga (i set sotscampionats), sent el quart equip espanyol en aquest sentit. Actualment ocupa el quart lloc en la classificació històrica de Primera Divisió, havent estat tercer fins la temporada anterior, la 2009-10, moment en el qual va ser superat pel València CF.

L’Athletic disputa els seus partits a San Mamés, un dels estadis més antics d’Espanya, també conegut com “La Catedral”. Pren el nom del veí Hospici de San Mamés, al qual pertanyien els terrenys on posteriorment es va erigir l’estadi. Del nom de San Mamés prové el renom de “Els Lleons” que s’aplica als jugadors de l’Athletic, ja que el nen Mamés o San Mamés és representat muntat damunt un lleó per haver estat un màrtir cristià llançat als lleons pels romans.
L’Estadi va ser inaugurat el 21 d’agost de 1913. Des d’aleshores ha estat ampliat i reestructurat en diverses ocasions, la darrera el 1982. El 1997, degut a la normativa UEFA que exigia suprimir les localitats de peu, l’aforament es va reduir de 45.000 a 39.670. És l’únic estadi d’Espanya que ha acollit totes les edicions de la Lliga de Futbol. El terreny de joc té unes dimensions de 103 x 68 metres.
El 25 de juny de 2010 va començar la construcció d’un nou estadi, que portarà el nom de San Mamés Barria. La seva inauguració està prevista per a l’any 2013 (coincidint amb el centenari de l’antic estadi), a manca encara de la construcció d’un dels fons, que s’acabarà l’any següent. El nou estadi tindrà 53.000 localitats i, segons el club, complirà amb els requisits necessaris per obtenir el rang d’estadi d’elit, atorgat per la UEFA, cosa que el farà apte per a disputar-hi finals com la Champion’s, la UEFA Europa League i altres esdeveniments futbolístics de nivell internacional.

L’Athletic és reconegut històricament per ser un club de pedrera i per treballar en la formació de joves futbolistes, sent aquesta la principal font de proveïment de jugadors per al primer equip. La majoria dels que formen la plantilla estan formats en el club i en coneixen molt bé la seva filosofia. Per a ells és un enorme orgull vestir la samarreta blanca-i-vermella amb l’escut del club. L’afició està bolcada amb els seus jugadors i amb l’equip.
Un dels orgulls de la institució són les instal·lacions de Lezama, inaugurades el 1971. D’aquí surten la majoria de jugadors que han jugat a Primera Divisió amb la camiseta del club.

Una de les particularitats més representatives del club basc és la seva tradició de jugar únicament amb jugadors formats o nascuts a Euskal Herria, cosa que ha mantingut gairebé des dels seus inicis (des del 1911).
Actualment, l’Athletic adopta el costum de jugar únicament amb jugadors de la terra com una filosofia no escrita, acceptada pels seus aficionats com un signe d’identitat del club bilbaí. Es diu popularment que només poden jugar en el club els futbolistes que s’hagin format a Euskal Herria, que engloba les següents demarcacions territorials: Bizkaia, Guipuzkoa, Araba, Nafarroa, Lapurdi, Zuberoa i Nafarroa Behera, així com, per suposat, els jugadors que hagin nascut en algun d’aquests territoris.

Tanmateix, aquesta filosofia no està plasmada en els estatuts del club per tal d’evitar problemes legals, cosa que pot portar a possibles variacions segons les circumstàncies o les preferències de la junta directiva que governi el club.
Per exemple, encara no s’ha resolt el dubte de si un estranger (un jugador de nacionalitat no espanyola) que s’hagi format en un equip basc pot jugar en l’Athletic, ja que encara no s’ha donat el cas. També el club va sospesar l’opció de fitxar jugadors foranis d’ascendència basca, com són els casos de Gonzalo Higuaín, Kepa Blanco i Jorge López, però a hores d’ara encara no s’ha arribat a realitzar cap fitxatge d’aquest tipus.

En canvi, sí que ha fitxat jugadors nascuts a fora, però formats a Euskal Herria, com han estat els casos dels riojans Daniel Aranzubia i Santi Ezquerro, l’extremeny Ernesto Valverde o el salmantí Patxi Ferreira.
Aquesta filosofia no té cap validesa legal. Però cap president de la institució s’ha atrevit a suprimir-la, ja que la pràctica totalitat dels socis defensen aquesta causa.

L’afició de l’Athletic està totalment lliurada a l’equip i el recolza fins a l’extenuació. Les graderies de San Mames són una autèntica festa i és el camp de futbol de tot l'Estat espanyol on hi ha més aficionats vestits amb la camiseta blanc-i-vermella del club. La txapela també hi és present.
A Bizkaia hi ha la tradició de penjar les banderes del club en bars, balcons i finestres quan juga l’Athletic. Si el partit és veritablement important, Bizkaia s’omple de banderes blanc-i-vermelles.

L’Athletic Club ha fet pública en comptades ocasions la seva postura sobre el terrorisme d’ETA. No va ser fins al 2008 que l’Athletic Club va acordar per primera vegada guardar un minut de silenci en memòria d’un assassinat per ETA. L’àrbitre va decidir interrompre’l quan només es portaven vuit segons, degut a què una part del públic no el va respectar. Fins aleshores només s’havia guardat un minut de silenci per l’assassinat del dirigent d’Herri Batasuna, Santiago Bruard, assassinat pels GAL el 1984.
Un dels seus jugadors més mítics, José Ángel Iríbar (que va jugar amb l’Athletic un total de 614 encontres en 18 temporades, i que va ser el porter indiscutible de la selecció espanyola des del 1964 fins al 1976), durant la Transició espanyola i coincidint amb el tram final de la seva carrera esportiva (es va retirar el 1980), va tenir una significant implicació en política. El 1978 es va presentar com integrant de la primera Mesa Nacional d’Herri Batasuna, de la qual va ser un dels fundadors. Anys després es deslligaria d’aquesta coalició independentista.