2. El Reial Madrid i el Barça es tornaran a enfrontar a finals de gener en els quarts de final de la Copa del Borbó.

(Continua del post anterior)
Tanmateix, el Madrid és un equip més perillós que altres temporades i ara sí que pot competir directament amb l’equip blaugrana pels títols en joc. Mou, en el segon any com entrenador blanc, ha consolidat el conjunt i li ha donat prou força com per guanyar de manera clara tots els rivals que se li posin per davant. L’únic que se li resisteix és el Barça de Guardiola. Només la mala sort d’haver-se trobat amb el millor Barça de la Història el pot privar d’adjudicar-se el títols pels quals competeixen: la Lliga, la Champions i la Copa del Rei.
A la temporada passada el Barça va superar el Madrid en dues de les grans competicions: la Lliga nacional i la Champions europea. Però el Madrid es va fer amb el trofeu menor, la Copa del Borbó, guanyant la final a partit únic, a València, en un encontre tremendament disputat i igualat, no exempt d’una criticable actuació arbitral i d’un joc molt agressiu, proper a la violència i a l’antiesportivitat per part de l’equip madridista.

Enguany aquesta igualtat persisteix i s’ha fet més evident. La millora del Reial Madrid ha estat notable i després de tres anys d’una notòria superioritat blaugrana sembla que les coses han tornat a un equilibri. De totes maneres, al meu entendre, el club blaugrana continua sent superior al madridista per la sèrie de motius exposats en el post anterior, i més en una eliminatòria a doble partit. A partit únic la sorpresa és més factible, mentre que sembla complicat que els blancs puguin superar els blaugrana en dos encontres seguits.
A més dels discutibles plantejaments tàctics de Mou en aquests encontres de màxima rivalitat i tensió, en els quals deixa palès el seu complex d’inferioritat i la mena de mania persecutòria que li entra quan s’enfronta als culers, hi ha la política de reforços que ha portat a terme aquesta temporada l’equip blanc per tal de formar un conjunt capaç de superar als blaugrana.

En comptes d’incorporar nous jugadors que milloressin la qualitat individual del conjunt madridista, allò que Mou ha fet ha estat fitxar jugadors de segona línia, bons jugadors de conjunt, però que no han millorat la qualitat individual de l’equip titular.
Fixem-nos que dels cinc nous fitxatges realitzats per a la present campanya, de moment cap és titular indiscutible i només Coentrao figura normalment en l’equip de sortida del conjunt blanc, això sí, moltes vegades posat amb calçador, ja sigui com a lateral dret o com a doble pivot, i no com a lateral esquerre, el seu lloc habitual i pel qual va ser fitxat, reservat ara per ara al brasiler Marcelo.
Sembla com si Mourinho es veiés obligat a encabir-lo en l’onze titular per justificar el seu fitxatge, molt car i per damunt segurament del preu que es mereixia. A més, el fet de tenir la mateixa nacionalitat que el seu tècnic i tenir el mateix representant futbolístic tampoc ajuda a clarificar el tema.

Un altre fitxatge realitzat “a bombo i platillo”, el turco-alemany Sahin, tampoc no ha pogut demostrar fins ara massa res, sis mesos després del seu fitxatge. Les lesions contínues que ha tingut l’han deixat sense jugar gairebé durant un any, ja que s’ha de dir que va arribar d’Alemanya lesionat, recuperant-se d’una operació al genoll que se li havia practicat a començaments del 2011.
El també turco-alemany Altintop va ser fitxat per cobrir una de les places de reserva i per ocupar la possible posició de lateral dret quan fes falta. La seva integració a l’equip titular no ha estat considerada mai com a necessària i sempre se l’ha considerat com un reforç per millorar amb les substitucions i les possibles baixes que pogués haver-hi.

El quart fitxatge, el jove francès d’origen magrebí Varane, ha estat més que res una integració de cara al futur. El seu fitxatge va ser una sorpresa, ja que era un jugador desconegut. Malgrat la seva joventut (18 anys), ha mostrat unes bones condicions com a defensa central en els pocs partits i poc compromesos que ha disputat fins ara.
Tanmateix, s’ha de dir que davant la llarga absència per lesió del veterà central portuguès Carvalho, el jugador que Mou ha escollit per acompanyar Pepe en l’eix de la defensa blanca ha estat l’andalús Sergio Ramos. Aleshores la seva posició de lateral dret ha estat ocupada per Arbeloa, que quan s’ha lesionat ha representat un problema per al conjunt madridista ja que Mou ha continuat amb Sergio Ramos com a central i ha improvisat en el lateral dret col·locant-hi un esquerrà tan tancat com el seu compatriota Coentrao.

La cinquena incorporació, el canterà Callejón, procedent del RCD Espanyol, ha estat una sorpresa. De ser un jugador que semblava que no comptaria per a res i que se l’havia fitxat per ser moneda de canvi per altres jugadors més interessants, ha fet molts mèrits amb els gols aconseguits mercès a la seva rapidesa i comença a treure el cap sovint en l’equip titular, ocupant les posicions en principi reservades als més carismàtics i consolidats Özil i Kaká.
Tanmateix, el fet que Callejón es faci amb un lloc en l’equip titular del Madrid no ajuda massa en la tasca de millorar el conjunt blanc. Crec que, fins i tot, és una cosa positiva per al seu rival.

La política de fitxatges de Mou del passat estiu m’ha fet pensar en la política de fitxatges del FC Barcelona als anys seixanta i principi dels setanta, quan l’equip blaugrana va estar catorze anys seguits sense guanyar la Lliga. Els jugadors que aleshores integrava el club culer eren promeses, massa joves o desconeguts, sense l’experiència internacional necessària per fer un equip campió.
Recordo noms de jugadors que van venir cars, que la premsa catalana va vendre com boníssims i que van estar pocs anys en el club blaugrana, amb un rendiment mediocre i irregular, i allò que és més important: aportant pocs títols al palmarès de la institució. Així esmentem Pesudo, Foncho, Zaballa, Zaldúa, Vicente, Camps, Silveira, Cubilla, Seminario, Re, Silva, Serafín, Muller, Endériz, Mendonça, Jiménez, Oliveros, Pellicer, Zabalza, Fernández, Castro, Palau, Bustillo, Ramoní, Dueñas, Romero, Pérez, Juanito, Barrios i tants d'altres, que van passar sense pena ni glòria pel club blaugrana en aquests catorze anys tan tristos i mustis amb títols. L'encert en fitxatges com els de Gallego, Reina, Juan Carlos, Marcial, Costas, Asensi o Migueli no ha d'impedir que es puguin veure les coses amb claredat.

Mentre, durant aquests mateixos anys, el Reial Madrid formalitzava només un o dos fitxatges per temporada, això sí, jugadors consagrats, consolidats, amb experiència internacional, que sí que milloraven el nivell tècnic i individual de la plantilla i de l’equip titular blanc.
Així recordo els fitxatges de Kopa, Puskas, Didí, Del Sol, Amancio, Araquistáin, Zoco, Miera, Betancort, Calpe, Veloso, Fleitas, que juntament amb la incorporació de canterans de gran nivell i rendiment, com Pirri, Velázquez, Grosso, Sanchís, De Felipe, Serena, Benito, García Remón, Grande, José Luís, Jonquera i d’altres, van fer un Madrid campió, davant del qual un Barça inferior no podia fer-hi gaire res.

Ara sembla que les tornes hagin canviat i sigui l’equip blanc qui segueixi l’estel blaugrana de fa quaranta i cinquanta anys enrera de fitxar jugadors de segon nivell, mentre que és el club culer qui realitza pocs fitxatges, un o dos per temporada, però de reconeguda solvència i de gran prestigi, com els d’enguany: el català de l’Arsenal Cesc Fàbregas i el xilè Alexis Sánchez, elegit pel diari esportiu italià La Gazzetta dello Sport millor jugador del Calcio la temporada passada. D'aquesta manera sí que es millora la qualitat individual de l’equip i se'l fa millor cada any.

1. El Reial Madrid i el Barça es tornaran a enfrontar a finals de gener en els quarts de final de la Copa del Borbó.

D’aquí un mes, si les coses transcorren amb normalitat, es podrà assistir a una nova eliminatòria entre els dos grans del futbol espanyol i tornar a discutir quin equip és el millor i segurament també quin és el millor del món actualment. El duel entre els dos grans es presenta igualat i, com gairebé sempre, ple d'incertidumbres. El FC Barcelona te una sèrie de punts a favor i el Reial Madrid d'altres.
La manera de jugar d'ambdós equips resta per decidir. Sembla que els blaugrana ho tenen mes clar que no pas els blancs. Poden tenir el dubte de jugar amb una defensa de tres o de quatre; i amb tres davanters en punta o amb set centrecampistes, dels quals sis tindrien llibertat per arribar a davant. Tanmateix, el seu estil de joc, tant amb un esquema com en l'altre, no diferirà gaire i es basarà, com sempre, en la possessió de l’esfèrica, el famós tiqui-taca dels petits i la recuperació i la pressió a davant.

La manera de plantejar l'encontre l'equip de la capital presenta més dubtes. I més desprès del partit de la primera volta de la Lliga en el qual el Barca es va imposar clarament al Madrid (1-3) en el mateix Bernabeu. El plantejament de Mou pot anar des de continuar amb la tàctica dels darrers encontres, amb quatre defenses, el doble pivot, un mitja punta amb una clara vocació ofensiva i tres davanters; o jugar amb un trivot i treure el mitja punta per tal d’anul·lar la superioritat culer al mig del camp. I una altra variant pot ser tornar a jugar una altra vegada amb una gran agressivitat, molt propera a la violència.
Mou tindrà els seus dubtes, ja que els dos sistemes li han fallat prou davant els blaugrana, però el trivot i l’agressivitat li han donat l’únic èxit que ha tingut en la final de la Copa del Rei disputada a València la temporada passada. En cas de fer-ho, deixaria ben palès el complex d'inferioritat dels merengues davant els culers que enfrontarien l'encontre com un equip petit, a la contra, i mai en igualtat de condicions, sabedors de la seva inferioritat.

L’únic dubte rauria en el fet d'on muntarien la pressió els jugadors de l'equip blanc. De totes maneres, en cas de fer una pressió avançada duraria poc ja que la tàctica del trivot la faria endarrerir a mesura que els blaugrana augmentessin el tant per cent de la possessió de la pilota i del control del joc.
D'aquesta manera el Madrid quedaria a expenses del Barca i del seu encert davant la porteria blanca i de la bona actuació de la defensa merengona i l'encert de l’indiscutible Casillas, en tantes ocasions salvador de les aspiracions madridistes.

Un altre factor decisiu serà l’actuació de l’àrbitre i la seva permissivitat davant les actuacions al límit del reglament dels jugadors blancs. Amb tanta possessió blaugrana sembla inevitable alguna entrada intempestiva dels jugadors blancs, mereixedora de targeta groga o, fins i tot, de la targeta vermella, amb la possible expulsió directa dels seus jugadors mes impulsius (Pepe, Sergio Ramos i Marcelo).
O sigui, el Reial Madrid necessitaria de la comprensió i la cooperació del jutge de l'encontre i una actuació arbitral d'acord als seus interessos per sortir-se’n amb la seva.

També es probable que el Madrid, en el partit d'anada al Bernabeu, torni a les practiques antiesportives i especuladores contràries al futbol espectacle, deixant la gespa més alta del que sol ser habitual, no regant el camp com se sol fer o no tenint-lo cuidat i arranjat com en la resta d’encontres davant rivals teòricament o netament inferiors.
Així el Madrid pot plantejar el matx amb aquestes practiques antiesportives i la tàctica d’un d'equip petit i amb sentit d'inferioritat davant un conjunt al qual considera superior i davant el qual no s'atreveix a enfrontar-s'hi amb igualtat de condicions.

A més, és de suposar que Mourinho, alguns dels seus col·laboradors i els jugadors més fidels al seu estil predisposaran amb les seves declaracions l'ambient del partit, l’actuació de l’àrbitre i l’opinió dels mitjans de comunicació. Crec que tornarem a assistir a tota la sèrie de males arts "mouirístiques"' que coneixem de la temporada passada i que ja no poden sorprendre ningú.
Allò que sembla estrany es que els aficionats madridistes i alguns mitjans de comunicació de la capital combreguin amb aquestes immenses rodes de molí. Tornarem a assistir a un espectacle semblant als de la campanya passada i encara haurem de llegir o escoltar que els jugadors culers han estat els culpables amb les seves provocacions. Com hi ha món! I encara s'ho creuen!

A doble partit sembla que el Barca pot passar l’eliminatòria. Només la mala sort en un dels dos encontres, principalment en el primer del Bernabeu, pot fer desviar aquest pronòstic. Tanmateix, es presenta com una cosa bastant inversemblant per diversos motius.
Un és l’excel·lent trajectòria de resultats del Barca de Guardiola al Bernabeu en les darreres quatre temporades, on no ha perdut mai. L'altre és el joc dels blaugrana i la seva fiabilitat. Tal com diu Guardiola, aquests jugadors no solen fallar mai en els grans compromisos. Un altre és l'alt percentatge de possessió de la pilota que sempre atresoren els jugadors blaugrana, proper al 80 %, que fa gairebé impossible que el rival es pugui fer amb el partit. I un quart motiu és que el Barca ja comença a tenir la moral guanyada als jugadors blancs, que han deixat ben palesa la seva inferioritat en diverses postures dels seus jugadors, ben visibles en el darrer clàssic del passat 10 de desembre. A més, tant els jugadors com l'entrenador blancs no han trobat encara l’antídot al joc blaugrana i solen acabar els encontres rendits i impotents davant la superioritat culer.

(Continua en el post següent)

El Barça pren el Bernabeu (Lliga 2011-12).

El FC Barcelona s’ha tornat a imposar al Reial Madrid en el partit corresponent a la 16a jornada de Lliga disputat al Bernabeu el dissabte 10 de desembre, la setmana anterior a què el club blaugrana disputés el Mundial de Clubs al Japó.
En aquesta ocasió el Madrid era el favorit mercès a l’excel•lent trajectòria que portava: quinze victòries consecutives (nou a la Lliga i sis a la Champions) i un bagatge de tres punts d’avantatge sobre el seu immediat seguidor, el Barça, però amb un partit menys (que en cas de guanyar-lo, davant el Sevilla, al Sánchez Pizjuán, serien sis punts). Els blaugranes només tenien a favor les estadístiques (els excel•lents resultats de Guardiola al Bernabeu en les tres darreres temporades, on en cinc encontres mai havia perdut) i la solvència d’un equip campió (ha guanyat dotze dels quinze títols que ha disputat els tres darrers anys), amb un gran futbol reconegut a tot el món.

Aquesta vegada semblava que els madridistes s’imposarien als blaugranes. Arribaven a l’enfrontament totalment eufòrics, com a líders de la Lliga i avalats per uns excel•lents resultats: 12 partits guanyats, d’ells nou de consecutius, amb 49 gols a favor i 10 en contra. I a la Champions, sis victòries en la fase prèvia, amb 19 gols a favor i 2 en contra.
El Barça arribava al Bernabeu lleugerament deprimit i amb dubtes per part de l’afició. A més, era un partit complicat i arriscat ja que en cas de perdre permetria al Madrid agafar un avantatge de nou punts a la Lliga, que el col•locarien ja com a clar favorit. Al mateix temps, un resultat advers podia complicar el seu futur tant a la competició espanyola com en el Mundial de Clubs que es disputava la setmana següent al Japó.

L’encontre va començar amb un avantatge madridista abans de complir-se el primer minut de joc. Una errada important de Valdés, que va cedir la pilota a Di Maria a la frontal de l’àrea, va permetre a Benzema marcar el primer gol per al Reial Madrid (1-0). Va ser un gol totalment afortunat, sense que cap dels dos equips encara estigués aposentat sobre el terreny de joc i haguessin mostrat les seves armes. A més de l’errada garrafal de Valdés, va haver-hi el rebot del xut d’Ozil en Busquets que va permetre que la pilota quedés totalment a l’abast de Benzema, habilitat per Piqué que no va sortir endavant com la resta dels defensors culers per deixar en fora de joc al francès.
El resultat, als 22 segons d’iniciar-se el matx, afavoria totalment al joc del Madrid i la seva tàctica favorita: el contraatac. Tanmateix, els locals es van anar diluent i els visitants van anar creixent a mesura que transcorrien els minuts i especialment a la segona part, després del segon gol de Xavi, al minut set de la reanudació. El Reial Madrid va tenir poques ocasions de gol (només dues de Cristiano, bastant desafortunat en ambdós remats, perquè l'altra, la de Kakà, no es pot comptar com a tal ja que va ser un mal xut del brasiler amb la seva esquerra, al cos de Valdés, que només el desencert del porter blaugrana va convertir en ocasió).
El Barça, per la seva banda, va tenir ocasions més clares de gol. La més propícia va ser la de Messi, a la primera part, encara amb 1-0 al marcador, en què, després que Sergio Ramos perdés el control de la pilota en relliscar, l’argentí es va presentar sol davant Casillas, que li va desviar l’esfèrica quan aquesta semblava colar-se ja a la porteria madridista. Poc després, una altra excel•lent jugada de Messi, en la qual es va escapolir dels seus marcadors desesperats, va deixar Alexis sol davant Casillas i el xilè va batre el porter madridista d’un xut ras i ajustat al pal (1-1).

En començar la segona part, al minut 7, una bona jugada del Barça en l’àrea madridista, va permetre una forta voleia de Xavi, que va rebotre en Marcelo i va despistar Casillas, que, malgrat els seus esforços, no va poder evitar que l'esfèrica es colés a la porteria després de tocar al pal i el Barça s’avancés en el marcador (1-2).
A partir d’aquest moment, la superioritat culer cada cop va ser més palesa i l'equip blaugrana va començar a trepitjar sovint l'àrea rival, fins que Cesc va ampliar l’avantatge a 1-3, amb un excel•lent remat de cap en planxa a passada d’Alves. El Madrid va acabar fos, va deixar de fer la pressió i la darrera mitja hora de l’encontre va ser un festival blaugrana, durant el qual els visitants van donar un veritable bany de joc als locals, tal com va manifestar el president Sandro Rosell en finalitzar el matx.

Vist com va anar tot plegat, es pot considerar el resultat curt per als mèrits blaugranes. Penso que 1-4 o 1-5 hagués estat un resultat més just. S’ha de pensar que, malgrat que el segon gol de Xavi fos afortunat i l’ocasió de Messi a la primera part va ser després d’una relliscada de Ramos, les ocasions del Madrid van ser poques i acompanyades de la fortuna.

El gol madridista ja l’hem comentat, totalment afortunat per diverses circumstàncies: errada de Valdés, rebot amb en Busquets i badada de Piqué. En la primera ocasió de Cristiano és un jugador blaugrana que li cedeix la pilota a la frontal de l’àrea perquè el portuguès xuti molt desviat. La segona ocasió de Cristiano, el remat de cap prop de la porteria, ja a la segona part i amb 1-2 al marcador, és una acció a pilota aturada en què la defensa blaugrana deixa tres madridistes sols davant Valdés perquè rematin. Ja he comentat que l’altra ocasió madridista, la de Kakà, no es pot considerar com a tal ja que és un mal xut del brasiler, massa escorat i amb la seva cama dolenta, i que efectua sobre el cos del porter blaugrana.

Per part blaugrana, tenim, a més dels tres gols, l’ocasió de Messi a la primera part, una d’Alexis a la segona i dues de consecutives d’Iniesta. A més, s’ha de comptar una falta de Cristiano, a les mans de Valdés, i una altra de Xavi, ben aturada per Casillas.

Però és que allò que va passar és que el Barça es va apoderar de la pilota i del joc a la darrera mitja hora i es va plantar tantes vegades com va voler a l’àrea de Casillas, amb un Iniesta genial i un Alves sempre desmarcat a la banda dreta. Si el brasiler hagués estat més afortunat en les seves centrades i en el seu joc i hagués aprofitat més la seva solitud, la desfeta madridista hagués pogut ser enorme.

En aquesta ocasió, i una vegada més, Guardiola va superar a Mourinho en la tàctica a emprar. Davant les dificultats que tenia l’equip blaugrana per imposar-se i amb el marcador en contra, va passar a jugar amb una defensa de tres (al mateix Bernabeu!!!), amb Puyol per la dreta (que va estar incommensurable), Piqué pel mig i Abidal per l’esquerra, amb l’Alves al centre del camp, per la dreta, fent el passadís i oferint-se a la passada i fent una gran tasca d’equip.

Amb la posició avançada d'Alves, a més de donar una opció més de passada al mig del camp i ampliar el joc a les bandes, va aconseguir desactivar Marcelo, una de les armes ofensives de l'equip de Mourinho per la banda esquerra. Marcelo es va haver d'ocupar d'Alves i no va pujar com sol fer-ho i sorprendre la defensa contrària.

L’altre gran encert de Guardiola va ser la posició d’Alexis com a fals davanter centre per fixar la defensa contrària, especialment els dos centrals (Pepe i Ramos), que no van poder seguir així a Messi. Villa és un jugador diferent, potser més fi i més golejador, però l'asturià no hagués complert amb aquesta tasca de la manera que va fer-ho el xilè. A més d'oferir la lluita i el coratge que atresora, Alexis va marcar un excel•lent gol, el primer, que permetia neutralitzar l’avantatge blanca i va oferir un recital de pressió i de desmarcatge, tenint sempre ocupats els dos centrals merengues.

D’aquesta manera, Guardiola pretenia alliberar Messi i que pogués intervenir més en el joc, sense la pressió de Pepe i Ramos damunt seu. Vam poder veure l’argentí, en el primer període, tocant la pilota, intervenint molt en el joc, treballant per a l’equip i en posicions no gaire habituals en ell. És allò que perseguia Guardiola amb aquest canvi tàctic. Encara que Messi no marqués, va quallar una gran actuació i juntament amb Iniesta van ser els millors jugadors blaugranes.

El Barça no es va acabar imposant per joc al Madrid fins que no va aparèixer Iniesta. Cert que els canvis tàctics introduïts per l’entrenador blaugrana (comentats anteriorment) van ser claus, però no va ser fins el segon gol blaugrana i les jugades d’Iniesta que la superioritat no es va fer clara. I és que el Barça actual necessita del manxec com l’aigua que beu: el joc fi i entre línies del de Fuentealbilla serveix per donar la superioritat al mig del camp i trencar la defensa rival.
Xavi seria l’arquitecte del Barça actual, el que porta la manilla de l’equip i el que marca el temps, però té un joc massa pla i previsible. El Barça el necessita i és clau per al conjunt, però qui trenquen la defensa rival són Messi i Iniesta, enguany ajudats per Cesc. Quin bon partit del d’Arenys! Li va costar bastant entrar en l’encontre, però a la segona part va millorar i va aconseguir un gran gol, bonic, d’una excel•lent rematada de cap en planxa, després d’una passada bestial de rosca d’Alves, al qual havia habilitat Messi en una bona acció.

Després de la victòria blaugrana, el Barça es col•loca líder de la Lliga, empatat a punts amb el Reial Madrid, això sí, amb un partit més. Si el Madrid, a la jornada del cap de setmana vinent, guanya al Sánchez Pizjuán tornarà a ser líder amb tres punts d’avantatge i amb els mateixos partits que els blaugrana.

Tanmateix, la Lliga ha donat un nou gir i ara el clar favorit per guanyar-la és el Barça. La seva superioritat en el joc i el fet que el Madrid no fes gairebé res al Bernabeu atorga a la victòria blaugrana una altra dimensió i enfonsa novament als madridistes en les seves misèries i veu com el seu maxim rival continua superant-lo sempre que s’enfronten. Pot acabar sent traumàtic per al madridisme.

Per la seva banda, el Barça confirma les seves aspiracions i que actualment és el millor equip del món. Si enguany guanyés el Mundial de Clubs (dos en tres anys), la Champions (tres en quatre temporades) i la quarta Lliga consecutiva probablement passaria a ser el millor equip de la història del futbol. No s’ha d’oblidar que, a més, la base d’aquest equip (per la manera de jugar i perquè la meitat dels seus components són jugadors culers) és la base de la Selecció espanyola, que ha guanyat el darrer europeu (el del 2008) i el darrer Mundial (2010); i és el màxim favorit per guanyar l’estiu vinent el segon europeu seguit i els tres títols més importants a nivell de seleccions de manera consecutiva.
Pocs equips en la història han aconseguit aquestes fites. Clubs potser sí, però equips formats bàsicament pels mateixos jugadors, no. És un altre dels mèrits dels blaugrana que, tornem-ho a repetir, es poden convertir en el millor equip de la història i els seus jugadors en els millors del món. Ara, per Nadal, Messi pot aconseguir el seu tercer trofeu consecutiu com a millor jugador del món (i cinc vegades consecutives entre els tres millors del planeta) i Xavi ha aconseguit estar tres vegades seguides en el tro dels tres millors. La història continua i encara pot arribar a ser més gran. Aquest equip continua tenint crèdit.

Resultats de les eleccions generals del 20 de novembre de 2011

A les eleccions generals anticipades del 20 de novembre de 2011 el Partit Popular ha obtingut una contundent victòria i ha assolit la majoria absoluta amb un registre de 186 diputats. S’havia pronosticat la victòria del PP i la seva majoria absoluta; només quedava el dubte del nombre de diputats que obtindria. Han estat més que suficients i Rajoy ha batut el record de la majoria absoluta d’Aznar en les eleccions generals del 2000, aleshores amb 183 escons. Tanmateix, la majoria absoluta més gran en unes eleccions espanyoles la va obtenir el PSOE, de Felipe González, el 1982, amb 202 diputats.
El PSOE, segon partit més votat, ha estat el gran derrotat. Dels 169 escons obtinguts a les eleccions anteriors de 2008 ara només han estat 110, amb una pèrdua de 59 diputats. Els socialistes han estat els grans perdedors de les eleccions del 2011, gairebé els únics. I allò que és més important ha estat el nombre de vots perduts, gairebé tres milions i mig, concretament 3.336.774. Per entendre’ns: el PP ha guanyat clarament les eleccions i ha obtingut una majoria absoluta incontestable (ha passat de 154 diputats a 186, o sigui més de 32), però, en nombre de vots no ha augmentat tant, concretament només prop de milió i mig (1.372.037 vots exactament).

Es parlarà molt de la derrota del PSOE i dels seus motius: que si el desgast del govern després de vuit anys en el poder, que si la crisi econòmica, que si les retallades, etc. Però allò que ha perjudicat més els socialistes ha estat la mala gestió que han fet de la crisi econòmica. Primer, no reconeixent-la; després, prenent mesures totalment desencertades; i finalment, portant una política totalment erràtica en els seus intents per controlar-la. L’electorat ha acabat passant factura a Zapatero, al seu govern i al partit socialista.
Algú comentarà que han estat la crisi econòmica i les retallades impulsades pel govern socialista la causa de la seva davallada. Home, tot hi ajuda, però el govern de la Generalitat d’Artur Mas també les ha patit i, en canvi, ha augmentat considerablement el seu nombre de diputats (de 10 a 16) i, per primera vegada, ha guanyat unes eleccions generals a Catalunya, on sempre les havia guanyat el PSC-PSOE. No ha estat, per tant, la crisi econòmica i les retallades la causa del seu fracàs sinó la mala gestió política i econòmica de la crisi.

El tercer partit polític més votat en aquestes eleccions, ja a certa distància del PP i del PSOE, ha estat la coalició catalanista de CiU (amb 16 diputats), amb l’inconvenient que només pot ser votada a Catalunya i no pot ser-ho a la resta de l’Estat espanyol.
I el quart ha estat Izquierda Unida (IU), amb 11 diputats. Proporcionalment és la coalició que ha augmentat més, ja que els dos diputats que havia obtingut el 2008 els ha multiplicat per cinc i ha passat ara a onze escons. Sembla que aquest èxit ha estat en part degut a la davallada del PSOE. El vot d’esquerres espanyol ha anat en part a IU.

Però tampoc cal exagerar: els 905.546 vots obtinguts el 2008 per l’antiga coalició comunista han passat ara a 1.678.850, amb un augment de 773.304 votants. On han anat a parar els altres més de dos milions i mig de vots que ha perdut el PSOE? Els analistes polítics opinen que aquests votants socialistes decebuts es poden haver abstingut en aquestes eleccions.

Mirem ara les dades de l’abstenció a les eleccions del 20 de novembre d'enguany. El percentatge és més alt que les dades de les eleccions del 2008 (del 26,15 % al 28,31 %). Però el nombre d’abstencions és bastant semblant: 9.710.775 ara, al 2011, per les 9.172.740 del 2008 (amb una diferència de 538.035 abstencions més). Això no ajuda a explicar on han anat a parar els vots socialistes desapareguts; segurament ha anat a engruixir els vots d'altres partits i coalicions.

Després de les eleccions del passat diumenge el mapa polític de l’Estat espanyol s’ha tenyit de blau i el Partido Popular ha guanyat gairebé en totes les províncies i autonomies. Tanmateix, a Catalunya i al País Basc, no. La portada del diari català El Punt Avui, que il.lustra aquest post, és ben clara al respecte: el mapa de l’estat espanyol ple de les banderes de color blau clar del PP, menys a Catalunya (colorejada de blau marí) i al País Basc (de color verd), amb uns titulars ben grans i intencionats: Catalunya is not Spain.
El PP ha guanyat a totes les províncies de l'Estat espanyol, menys a les quatre catalanes (on en tres ha triomfat CiU i a la de Barcelona el PSC-PSOE); a dues províncies del Païs Basc, Biscaia i Guipuzkoa, on hi han guanyat el PNB i Amaiur, respectivament); i a la de Sevilla, amb triomf del PSOE.

Els abertzales del País Basc han obtingut un gran resultat electoral en la seva demarcació. Amaiur, la coalició que els representava, ha obtingut set escons i ha estat el cinquè partit més votat a l’Estat espanyol en aquestes eleccions, per davant del PNB, UPiD i d’altres. D'aquesta manera repeteix i millora l'èxit a les eleccions municipals de maig, llavors amb la coalició Bildu.
Curiosament, i al contrari d'allò que succeeix al conjunt d'Espanya, el PP va ser el gran derrotat a Euskadi. Aquí els populars no van poder ni tan sols guanyar els socialistes i van ser la quarta força política més votada. Tanmateix, a Àlaba, feu històric popular de sempre, el PP es va imposar als altres partits i coalicions que es van presentar.

La victòria del PP i del seu líder, Mariano Rajoy, en aquestes eleccions obre un nou cicle en la política espanyola en el qual seran eixos fonamentals la lluita contra la crisi econòmica, la reducció de l’atur i la recuperació de la confiança dels mercats internacionals. De moment, la reacció de les borses europees a la victòria prevista dels populars no ha estat gaire positiva. Es creu que ha estat degut a la inconcreció del programa electoral de Rajoy sobre les mesures a adoptar per tal de fer front a la crisi.
El líder del PP ha fet una campanya electoral molt calculada en la qual el seu objectiu prioritari ha estat no equivocar-se. Sabia que Zapatero i el govern socialista havien fracassat i que perdrien les eleccions. A ell només li calia no errar per assegurar-se la victòria. És per això que en el seu programa electoral no hi figuraven les mesures que adoptaria si formava govern ni en va voler parlar en els seus mítings.

Però, ara caldrà que prengui determinacions i solucions. L’empresa no serà fàcil. És absurd pensar que la crisi econòmica espanyola ha estat per culpa de Zapatero i del seu govern. Els socialistes ho han fet molt malament i sobretot no han sabut gestionar bé la crisi; però d’aquí a pensar que la crisi ha estat per culpa seva hi ha molt de tros. Rajoy, ara, haurà de tirar endavant una tasca difícil i complicada.
De totes maneres, malgrat la majoria absoluta obtinguda al Congrés i al Senat, no ho podrà fer sol. El futur govern espanyol necessitarà complicitats amb altres grups polítics no només per aplanar dificultats sinó, sobretot, per potenciar l’eficàcia de les mesures de reforma i les retallades que haurà d’efectuar sense posar en risc la cohesió social.

Lliga espanyola 2011-12, després de la jornada 12a.

En un post anterior, del dijous 7 de juliol de 2011, comentava el calendari de la Primera Divisió espanyola de futbol que acabava de publicar-se. Feia especial incidència en la importància que tenia la concatenació dels rivals del Real Madrid i del FC Barcelona i en feia diversos comentaris. Aquell que ara m'interessa feia així textualment:

Anem pel primer aspecte. El Reial Madrid, en les primeres sis jornades de cada volta, té rivals flaquets: Athletic (a casa), Saragossa (a fora), Getafe (a casa), Llevant (fora), Racing (fora) i Rayo Vallecano (afora). Això li pot donar un lleuger avantatge que li pot anar molt bé per donar-li ànims, superar el Barça i guanyar la Lliga.
En contra té un final de cada volta complicat: jornada 13a, València (a fora); jornada 14a, Atlético Madrid (a casa); jornada 15a, Sporting (a fora); jornada 16a, Barcelona (a casa); i jornada 17a, Sevilla (a fora). Les darreres dues jornades ja són més fàcils per al club blanc: Granada (a casa) i Mallorca (a fora).
En canvi, el FC Barcelona té sis partits complicats a l’inici de cada volta: Màlaga (a fora), Vila-real (casa), Reial Societat (fora), Osasuna (casa), València (fora), Atlético Madrid (casa); cosa que li pot portar dificultats si no comença fort. (...)
Els darrers encontres del Barça a final de cada volta són relativament fàcils, llevat dels encontres al Santiago Bernabeu i a Sarrià, cosa que el pot ajudar en el seu objectiu: jornada 13a, Saragossa (casa); jornada 14a, Getafe (fora); jornada 15a, Llevant (casa); jornada 16a, Madrid (fora); 17a, Rayo Vallecano (casa); jornada 18a, Espanyol (fora) i jornada 19a, Betis (casa).
Una temporada més els encontres contra el Reial Madrid i l’Espanyol tornen a ser claus en el final de Lliga. Després de tres anys varia l’ordre dels primers. Ara el primer és al Bernabeu (tal com havia demanat repetidament Mourinho durant la temporada passada) i el segon al Camp Nou. No sabem a qui pot ajudar més; suposo que sorgiran opinions per a tots els gustos.

Això es allò que deia ara fa quatre mesos, abans de començar la Lliga. Com està la situació ara mateix, a la jornada dotzena?
En les onze jornades disputades fins ara (la primera es va suspendre per la vaga de futbolistes i es jugarà més endavant), el Reial Madrid ha guanyat nou encontres, n’ha empatat un i ha perdut l'altre; ha fet 39 gols i n’ha rebut 7; i ha aconseguit 28 punts en total, tres més que el Barça en el mateix nombre de partits. A casa ha guanyat els cinc encontres disputats i a fora, de sis, n’ha guanyat quatre i ha empatat i perdut els altres dos.
Per la seva part, el Barça ha guanyat set encontres i ha empatat els altres quatre; no n’ha perdut cap. Ha aconseguit 34 gols i n’ha encaixat sis. Ha sumat 25 punts en total, tres menys que el seu màxim rival. Dels sis encontres jugats a casa, els ha guanyat tots menys un, que va empatar (contra el Sevilla). A fora, n’ha guanyat dos i ha empatat els altres tres.

Amb els comentaris que vam fer aleshores, a l’estiu, abans que la Lliga comencés, vaig dir que el Reial Madrid partia amb un cert avantatge en els primers partits de la competició per la inferior vàlua dels seus rivals. I que a partir de la jornada 13a, la propera, contra el València, el calendari se li enduria, cosa que podia beneficiar el Barça.
Pel que fa al FC Barcelona deia el contrari: que tenia un calendari difícil al començament i més fàcil en la segona meitat de la primera volta. A veure si això serveix per remuntar l’avantatge que ara mateix porten els madrilenys.

Tanmateix, tal com ja s’havia comentat i més o menys tothom sap és que els duels entre ambdós clubs ben segur que acabaran per ser decisius i poden acabar de decidir el campió. En Mourinho estava satisfet que a la primera volta el Reial Madrid-Barça es disputés al Bernabeu. Ara podem comprovar que tenia raó en aquesta apreciació, ja que, en cas d'adjudicar-se els tres punts, li pot donar un avantatge important sobre el seu rival. En canvi, si aquest encontre de la primera volta s'hagués jugat al Camp Nou (amb l’obligació que tindria el Barça de guanyar-lo), podria haver servit molt bé als blaugrana per escurçar diferències i, fins i tot, superar els madridistes.
Jo escrivia aleshores que no sabia a qui podia beneficiar més. Ara, tal com estan les coses, es pot assegurar que beneficia més al Reial Madrid, tal com volia el seu entrenador.

De totes maneres, ambdós equips acabaran jugant contra tots i allò que ara són avantatges, a la segona volta seran inconvenients. Ja es veurà què passarà al final.
Allò que es pot dir ara és que la distància futbolística entre ambdós equips s’ha reduït notablement i que el Reial Madrid té molt més equip i més compensat que altres campanyes; i més regular. Tanmateix, en temporades passades també es va arribar amb molta igualtat a finals de la segona volta, abans del partit al Bernabeu entre el Madrid i el Barça. Concretament, a la temporada 2007-08, la primera Lliga guanyada per Guardiola, si el Madrid de Juande Ramos hagués guanyat el matx s'hagués posat primer i hagués guanyat probablement el campionat. Tanmateix, ja sabeu allò que va passar: exhibició del Barça, 2-6 per als blaugrana i la Lliga per als culers.

Per tant, s'haurà d’esperar al mes de desembre, a la jornada 16a, per saber com va el desenvolupament de la Lliga d'enguany i si es veu quelcom més clar allò que pot passar.
El Barça segueix fidel al seu estil i juga molt bé al futbol, a més de disposar de grans jugadors. Continua sent el favorit. Però s’ha de veure la resposta del Madrid. L’equip madrileny és molt agressiu i molt ràpid, amb una gran picada, encara que és més irregular en el seu futbol. Compta també amb grans jugadors.

Crec que hi ha un aspecte que mereix un comentari. Els equips es consoliden i acaben marcant una gran trajectòria quan tenen un estil definit i una alineació gairebé sempre amb els mateixos noms. A les temporades anteriors, quan va convenir (especialment a les segones voltes), el Barça es va deixar de tonteries i va alinear un onze gairebé sempre amb els mateixos noms (d’una llista de tretze o catorze). Enguany no ho ha fet encara i ha anat canviant molt les alineacions, així com la tàctica i la ubicació dels seus jugadors.

Crec que això ha perjudicat l’equip, però que també el pot beneficiar a la segona volta quan el cansament aflebeixi les cames i les idees dels jugadors.

La temporada passada ja va passar. Si no, recordeu l’estat físic dels jugadors del Barça després de disputar-se els quatre clàssics en pocs dies. Totalment deplorable. Un cop guanyada la Lliga, durant les darreres jornades, Guardiola va haver de donar descans als seus titulars per tenir-los frescos i a punt de cara a la final de la Champions contra el Manchester United el 28 de maig.

Crec que quan el Barça no variï tant la tàctica i la ubicació dels jugadors i comenci a repetir alineacions les coses milloraran notablement. I és que jugar sempre i tots els encontres dóna molta confiança i més compenetració, a més d’implicar totalment els jugadors en el projecte i en el fet de guanyar tots els partits, no importa qui sigui el rival ni les circumstàncies que envolten cada matx.

El problema de l'aigua i els climes.

La major part de la superfície terrestre està coberta pels mars i oceans (71 %). Els oceans estan dividits en cinc parts pels continents i grans arxipèlags: Pacífic, Atlàntic, Índic, Àrtic i Antàrtic. Els mars són la prolongació dels oceans a les zones més properes als continents, com el mar Cantàbric o el mar Carib, que són una continuació de l’oceà Atlàntic.
La major part de l’aigua del planeta és salada (97,21 % de l’aigua de la Terra) i es troba als oceans i als mars. L’aigua dolça del planeta representa el 2,79 % del total de l’aigua de la Terra, i es reparteix entre llacs i rius (0,02 %), capes i humitat del sòl (0,62 %), icebergs i glaceres (2,14 %) i l’atmosfera (0,01 %).

Els llacs són masses d’aigua permanent dipositada en depressions que s’alimenten de l’aigua
de la pluja i de la que hi aporten els rius.
Els rius són corrents continus d’aigua. L’aigua arriba als rius procedents de fonts i deus, de la pluja o de la fosa de les neus. El cabal d’un riu depèn de les caractarístiques de la seva conca, és a dir, del comjunt de terres que porten les seves aigües a aquest riu.

Malgrat que la major de la superfície terrestre és ocupada per aigua, com ja s’ha dit, tan sols un 2,79 % és aigua dolça, apta per al consum. D’aquesta. la major part es troba inaccessible en glaceres i als pols; per tant, només en disposem per al consum humà el 0,64 %, que és aigua subterrània o superficial.
L’aigua, doncs, és un recurs escàs i les necessitats cada vegada són més grans. Des del 1900, la població s’ha duplicat, però el consum d’aigua s’ha multiplicat per sis. L’agricultura i la indústria són els sectors que consumeixen més aigua.

En l’àmbit mundial, s’extreuen 3 600 km3 d’aigua dolça per al consum humà. És a dir, 1 600 litres per habitant i dia, dels quals aproximadament la meitat no es consumeix (s’evapora, s’infiltra al terra o torna a alguna llera) i, de l’altra meitat, es calcula que el 65 % es destina a l’agriculura, el 25 % a la indústria i tan sols el 10 % al consum domèstic.
No obstant això, el destí aplicat a l’aigua dolça consumida varia molt d’una regió del planeta a una altra, fins i tot dintre d’un mateix país. En general, el consum elevat d’aigua potable es dóna en països rics i desenvolupats, mentre que els problemes de proveïment els pateixen sobretot la població assentada en països d’Àfrica i de l’Asia Occidental.

La mitjana anual de pluja a Espanya és de 670 mm. Tot i que aquesta és una quantitat important, el problema és que alguns anys hi plou molt i d’altres gairebé no hi plou. A més, hi ha zones de la geografia espanyola on les precipitacions hi són molt escasses.
Si es compten els anys del 1941 al 2005 i partint de la mitjana anual de pluja (670 litres/any), es pot considerar que a Espanya hi ha hagut 7 anys molt plujosos, 15 de plujosos, 8 de normals, 11 de secs i 23 de molt secs. Per tant, és normal que hi hagi hagut períodes de sequera seguits d’altres que no hi ha hagut sequera.
El règim de pluges durant aquests anys, malgrat tots els canvis, no ha variat; només les lògiques pendulacions en un clima com el de la Península Ibèrica.

El territori espanyol ocupa la major part de la Península Ibèrica. S’hi donen amb claredat les tres variants del clima temperat: oceànic, mediterrani i continental. A les principals serralades el clima és de muntanya.
Tanmateix, els climes peninsulars presenten algunes diferències respecte dels climes temperats clàssics, que són degudes principalment als factors següents:
- La situació geogràfica. La Península Ibèrica es troba al sud-oest d’Europa i al sud de la
zona temperada de l’hemisferi nord, més a prop de la zona tropical que de la zona polar.
- La influència del mar i la disposició del relleu. Banyada per l’oceà Atlàntic i pels mars Cantàbric i Mediterrani, la Península Ibèrica es troba sota el domini del mar, però la disposició perfèrica de les muntanyes dificulta la penetració de la influència marina cap a l’interior.
- L'altitud. La Península té una altitud mitjana notable i això influeix en les temperatures i
en les precipitacions.

El clima oceànic, també anomenat atlàntic, ocupa una franja estreta i allargada al nord de la
Península. Té un clima suau i humit, però a causa de la latitud les temperatures mitjanes hi són més elevades que a la resta de la zona atlàntica europea.
El clima mediterrani s’estén al llarg d’una franja costanera a l’est i al sud de la Península i a les illes Balears. Les temperatures són suaus a l’hivern a causa de l’acció del mar i molt caloroses a l’estiu pel desplaçament cap al nord de la massa d’aire tropical. Les pluges hi cauen preferentment a la primavera i a la tardor.
El clima continental (seria millor dir “clima meditarrani de tendència continental”) és
propi de l’interior peninsular. La gran altitud mitjana d’aquesta zona i l’escassa influència del mar, fan que el clima hi tingui trets continentals, com per exemple els hiverns freds.

A Catalunya domina el clima mediterrani, caracteritzat per temperatures moderades, amb estius calorosos i secs i hiverns pocs freds. Les precipitacions són irregulars tot l’any
però a la primavera i a la tardor és quan plou més.
Hi ha, però, grans variacions climàtiques, que depenen de la situació respecte al mar i del
relleu.
- Als Pirineus, a causa de l’altitud, el clima és de muntanya, amb hiverns molt freds i estius
frescos. Les precipitacions hi són abundants i a l’hivern hi neva sovint. Aquí la vegetació és pròpia dels prats alpins i boscos de pi negre i d’avets. A la muntanya mitjana hi ha boscos de roures, de faigs i de pi roig.
- A les terres baixes de l’interior, on no arriba la influència marítima, el clima és
mediterrani de tipus continental. Les temperatures són més contrastades: hiverns freds i estius calorosos. A més, les muntanyes litorals retenen la humitat del mar i impedeixen que les pluges arribin a l’interior. En aquestes zones la vegetació és poc abundant. Les espècies predominants són la màquia o garriga i els arbustos.
- A la costa, els estius són suaus i els hiverns són poc freds. Les zones costaneres són més
plujoses que l’interior. Pel que fa a la vegetació es pot diferenciar el sector nord del litoral, amb els boscos típics d’alzines, pi blanc i pi pinyoner, i el sector sud, on el bosc es degrada i hi predomina el matoll.
- La Val d'Aran és l’únic territori català on predomina el clima atlàntic. Les precipitacions hi són abundants; les temperatures són moderades a l’estiu i fredes a l’hivern.

Fins quan pot durar l'equip actual del FC Barcelona?

Darrerament s’ha obert el debat de fins quan pot durar l’equip actual del Barça. Es considera que els jugadors que han donat caràcter al conjunt han estat principalment Puyol, Xavi Hernández, Iniesta i Messi. Per qüestions lògiques d’edat la carrera futbolística de Puyol i Xavi no es pot allargar gaires anys més i s’està parlant que passat el Mundial de Brasil del 2014 pot haver-hi un canvi generacional important. S’està parlant del 2015 com a data de caducitat d’aquest equip.
Està per veure si els seus substituts poden continuar la seva estela d’èxits, tant en el Barça com en la selecció nacional, ja que alguns d’aquests jugadors també són la base de “la Roja”, campiona de l’Eurocopa del 2008 i del Mundial del 2010.

De l’equip i dels jugadors base del Barça del 2008-09, el primer de Guardiola com a entrenador culer, hi ha uns sèrie de jugadors que difícilment estaran al màxim nivell el 2015. A més de Puyol (nascut l’abril de 1978), que ja tindrà 37 anys, en Xavi (gener 1980) haurà acomplert els 35; Abidal (setembre 1979) estarà prop dels 36; Keita (gener 1980), 35; i Villa (desembre 1981), 33, camí dels 34.
Alves, Iniesta i Messi encara poden tenir uns anys més de rendiment. Alves (maig 1983) tindrà 32 anys; Iniesta (maig 1984), 31; i Messi (juny 1987), 28 anys acabats de fer. Victor Valdés (gener 1982) tindrà 33 anys i encara una bona edat com a porter, amb un parell o tres anys més de rendiment.

Per tant, dels catorze jugadors que van jugar més minuts a la temporada 2008-09, la primera dels èxits del Pep Team, n’hi haurà més de la meitat que poden haver desaparegut. A les baixes anteriors de Márquez (abandonarà el club aquesta temporada, igual que el camerunès Eto’o), Touré (abandona el club la temporada 2009-10, igual que el francès Henry) i els esmentats Eto’o i Henry, caldrà sumar-hi segurament les de Puyol, Abidal, Xavi i Keita. Només sis d’aquells catorze jugadors podrien continuar en l’equip: Valdés, Alves, Piqué, Busquets, Iniesta i Messi.

Continuem. Dels setze jugadors que van jugar més minuts a la temporada 2009-10, la segona d’èxits del Pep Team, segurament nou hauran estat baixa. Als ja esmentats Puyol, Abidal, Touré, Xavi, Keita i Henry, caldria afegir-hi les de Maxwell (agost 1981; amb 34 anys acabats de fer), Ibrahimovic (traspassat al final de la temporada) i Bojan (venut a la Roma a l’inici de la temporada 2011-12). Només podrien continuar set. A més dels sis de la temporada anterior, caldria afegir-hi el canari Pedro.

De la tercera temporada d’èxits del Pep Team, la del 2010-11, dels quinze jugadors que van jugar més minuts, el 2015 només podrien continuar vuit, alguns ja veterans: Valdés, amb 33 anys; Alves, 32; Adriano (octubre 1984), a punt de fer-ne 31; Mascherano (juny 1984) i Iniesta, també amb 31 anys. Villa (desembre 1981), a punt de fer-ne 34, difícilment estarà en l’equip blaugrana. Encara tindran una bona edat: Piqué (febrer 1987), Pedro (juliol 1987) i Messi (juliol 1987), tots tres amb 28 anys; i Busquets (juliol 1988), amb 27.
Les noves aparicions del Barça d’enguany hauran arribat a la seva plenitud: Cesc (maig 1987), 28 anys; Thiago (abril 1991), 24 anys; i Alexis Sánchez (desembre 1988), amb 27.

O sigui, dels 17 jugadors base de la temporada actual (n’exceptuem Pinto, Fontàs, Maxwell i Afellay, per la lesió) poden continuar d'aquí quatre anys, a la temporada del 2015-16, una dotzena de jugadors: Valdés, Alves, Piqué, Adriano, Mascherano, Busquets, Thiago, Cesc, Iniesta, Alexis, Pedro i Messi. Cinc hauran desaparegut per qüestions d’edat: Puyol, Abidal, Xavi, Keita i Villa.
Esperem que les noves aparicions puguin suplir amb èxit a aquests jugadors desapareguts i continuar donant caràcter i estil a aquest equip campió, del qual es comenta que és el millor de la història.

En relació als dos posts anteriors cal comentar que, en cas que “la Roja” guanyi l’Eurocopa del 2012 i el Mundial del 2014, competicions en les quals parteix com una de les favorites, i el Barça obtingui alguna Champions i alguna Lliga més, Xavi Hernández i Iniesta podrien entrar en la llista dels deu millors jugadors del món i arribar a ocupar el cinquè i el sisè lloc d’aquest rànquing. Fins i tot podrien acabar relegant a Cruiff de la quarta posició i a Di Stéfano de la tercera en cas d'adjudicar-se un Mundial i una Eurocopa més amb la selecció espanyola i una altra champions (la quarta per a ells) i una Lliga més amb el Barça. Podria estar molt bé i és factible; no hi ha res impossible per aquests grans jugadors i el club blaugrana i "la Roja" actuals.
Puyol, Piqué, Busquets i Villa també podrien figurar en el segon llistat dels millors jugadors de la història; i Valdés, Alves, Abidal, Keita i Pedro en el quart, tot esperant allò que puguin assolir Cesc, Mascherano, Thiago i, fins i tot, Adriano durant aquests anys i els que els resten de carrera futbolística.

Els millors jugadors del món. 2n lliurament.

En el post anterior parlava dels millors jugadors de la història del futbol i de les dificultats que hi havia per fer-ne la selecció. Havia fet quatre llistats de jugadors. En el primer, el més excels, hi figuraven deu jugadors que per la seva llarga trajectòria, per les seves qualitats futbolístiques i pels títols aconseguits, tant a nivell col•lectiu com individual, considerava que havien d’ocupar aquesta posició preeminent en el rànquing i ser considerats els deu millors jugadors de futbol de tots els temps.
Aquesta desena de jugadors els havia classificat i ordenat de l’1 al 10, donant el primer lloc a Pelé, seguit de, per aquest ordre, Di Stéfano, Messi, Cruiff, Garrincha, Puskas, Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten. Alhora manifestava que Messi, encara no en la meitat de la seva carrera esportiva, podia acabar ocupant el primer lloc en el rànquing si persistia en la seva línia actual de rendiment durant diversos anys més. S’ha d’esperar a veure com es va desenvolupant la seva carrera futbolística i què aconsegueix finalment.

Un altre dubte que tenia era decidir entre Garrincha i Puskas per al cinquè lloc. Els dos campionats mundials de Garrincha em van fer decidir pel jugador brasiler. Però l’hongarès Puskas també se’l mereixia. El fet de no haver estat mai campió del món (encara que al 1954 va estar a punt, però Hongria, que era la favorita, va acabar perdent sorprenentment la final contra Alemanya) el va acabar relegant al sisè lloc en aquesta classificació.
Tanmateix, per tenir present la trajectòria i la importància d’aquesta jugador, cal saber que va debutar a la primera divisió hongaresa el 1943 amb setze anys i es va retirar en el Reial Madrid el 1966, amb 38 anys (la darrera temporada només va jugar 8 partits de Lliga). En l’Honved hongarès va jugar des del 1943 al 1956, aconseguit cinc títols de Lliga i sent pixitxi en quatre ocasions. El novembre de 1956, per fugir d’Hongria, va ser sancionat dos anys, fins l’agost de 1958 en què va fitxar pel Reial Madrid, ja amb 31 anys. En l’equip madrileny va guanyar cinc títols de Lliga, 3 Copes d’Europa (i dues finals més perdudes contra el Benfica i l’Inter de Milà) i quatre pixitxis més. Les estadístiques són impressionants. I el nombre de gols també: en 534 partits de Lliga va aconseguir 513 gols (a Hongria 358 gols en 349 encontres); i amb la selecció hongaresa 84 gols en 85 partits. Fins l’aparició de Di Stéfano i Pelé va ser considerat el millor jugador del món.

Un altre dubte que tenia era qui col•locar en setena posició: l’alemany Beckembauer o el francès Zidane. A nivell de seleccions ambdós estan bastant igualats amb un Mundial i una Eurocopa cadascun d’ells; però Beckembauer el supera lleugerament ja que l’alemany ha estat una vegada finalista (1966) i una altra semifinalista (1970), mentre que el francès només ha estat una vegada finalista (2006).
Així mateix Beckembauer va aconseguir amb el Bayern Munich tres Copes d’Europa i quatre Bundesliga, mentre que Zidane només una Champions amb el Reial Madrid i tres Lligues (dues amb la Juventus i una amb el Madrid). A més, Beckembauer ha estat dues vegades Pilota d’Or ((1972 i 1976), dues vegades Pilota de Plata (1974 i 1975) i una de Bronze 1966). Zidane només ha estat una vegada Pilota d’Or, una vegada Pilota de Plata i una altre de Bronze. En contrapartida ha obtingut tres vegades al FIFA World Player.

Platini i Van Basten es mereixien el novè i el desè lloc, malgrat no haver estat mai campions del món.
Platini va guanyar tres lligues (una a França, amb el Saint Etienne, i dues a Itàlia, amb la Juventus, a més d’una Copa d’Europa i una Recopa) i va ser tres vegades consecutives Pilota d’Or (del 1983 al 1985). A nivell de seleccions va guanyar l’Eurocopa de 1984 i va ser tercer en el Mundial de 1986 i quart en el de 1982.
Van Basten no va poder tenir una trajectòria prou llarga com a jugador degut a les lesions. Va debutar amb l’Ajax a la primera divisió holandesa el 1982 amb 17 anys i es va lesionar de gravetat el desembre de 1992 amb 28 anys. Des d’aleshores va poder jugar poc i el darrer encontre el va disputar el 1993, encara que no es va retirar fins al 1995. Malgrat aquesta trajectòria de poc més de deu anys al primer nivell futbolístic va ser capaç de guanyar tres lligues i una Recopa d’Europa amb l’Ajax i dues Copes d’Europa i tres lligues amb el Milan. Va ser escollit tres vegades Pilota d’Or (1988, 1989 i 1992), sent el futbolista que l’ha obtingut en més ocasions juntament amb Cruiff i Platini.

Haig de reconèixer també que en els altres llistats poden mancar jugadors dels anys cinquanta i seixanta, principalment de Sudamèrica i també d’Europa, especialment de l’Europa de l’Est. Així penso en brasilers com Gylmar Dos Santos, Djalma Santos, Nilton Santos, Didí, Zagalo, Gerson i Carlos Alberto; l’argentí Héctor Rial; o europeus com Bozcik, Hidegkuti, Kocsis, Masopoust, l’alemany Rahn o els francesos Kopa i Fontaine, a més d’altres injustament oblidats.

Un altre aspecte a destacar és la trajectòria d’alguns jugadors en actiu del Barça actual i que poden millorar ostensiblement les seves estadístiques fins que no es retirin. M’estic referint a Xavi, Puyol i Iniesta, que ja han guanyat tres Champions, una Eurocopa, un Mundial i unes quantes lligues espanyoles (sis en Xavi, cinc en Puyol i l'Iniesta), i que poden engrandir aquest palmarès en els propers anys, donant-los l'opció d'entrar en el llistat del primer nivell.
També Piqué i Busquets i, fins i tot, Villa i Pedro poden obtenir fites importants i fer-los entrar en alguns dels quatre llistats a poc que tinguin algun èxit més. El brasiler Alves i el francès Abidal també.

Els madridistes Casillas, Sergio Ramos i Xabi Alonso també poden millorar el seu palmarès. Les estadístiques de Casillas són espectaculars: a nivell de seleccions una Eurocopa i un Mundial i a nivell de club dues Champions i quatre Lligues (s’ha trobat amb el millor Barça de la història). Ha estat escollit millor porter del món els tres darrers anys; ha estat dues vegades el segon millor porter i una vegada el tercer. Pot ampliar el seu palmarès en els propers anys.
També Sergio Ramos i Xabi Alonso el poden ampliar. En el Reial Madrid han obtingut pocs títols per culpa del millor Barça de la història, encara que Xabi Alonso ja ha guanyat una Champions amb el Liverpool. Amb la selecció espanyola ja porten una Eurocopa i un Mundial i Espanya és favorita per als propers esdeveniments: l'Eurocopa del 2012 i el Mundial del 2014. La “Roja” també està passant pels millors moments de la seva història.

Els millors jugadors de futbol de la història.

Quan es tracta d’escollir els millors jugadors de futbol que hi ha hagut ens trobem amb dificultats enormes ja que s’està parlant d’uns vuitanta anys d’història de les grans competicions futbolístiques. Per raons lògiques de duració de vida d’una persona no hi ha ningú que pugui tenir un record viscut i fidedigne o fiable dels anys trenta del segle passat i dels jugadors de l’actualitat. Es pot tenir un record prou conservat des del 15-18 anys. Una persona que tingui uns vuitanta-noranta anys i que li hagi agradat molt el futbol i l’hagi seguit amb passió pot recordar el futbol i els jugadors de meitats dels anys quaranta, però no pas els anteriors. Fins i tot, és possible que només pugui parlar amb propietat dels futbolistes dels anys cinquanta, donada l’escassetat d’informació esportiva de l’època.
Un altre problema són els canvis tàctics i la manera de concebre i jugar al futbol que ha anat canviant amb el temps. Es pot dir que el futbol modern, evolucionat, comença els anys cinquanta, ja cap als seixanta. I també les grans competicions (per exemple, la Copa d’Europa de clubs el 1956, l’Eurocopa de seleccions el 1960) i els grans premis individuals (la Pilota d’Or el 1956). L’altra gran competició, el Campionat Mundial de Futbol de seleccions nacionals, es fa veritablement important després dels dos títols seguits aconseguits per Brasil el 1958 i el 1962. Abans, però, ja havia tingut la seva importància el del 1954 (amb Hongria com a estrella) i el del 1950 (amb la famosa final a Maracanà entre Uruguai i Brasil).

Un tercer problema per fer aquesta selecció de jugadors té a veure amb els mitjans de comunicació i les possibilitats reals de veure ja fos en directe i ara en diferit els grans partits de futbol d’aleshores i les figures del moment. Fins cap al 1970 no es van poder seguir en directe els grans esdeveniments futbolístics i les figures de fins aleshores van ser poc vistes i poc gravades per poder veure-les en l’actualitat. En bona part són desconeguts pels aficionats d’avui i sense gaire possibilitats de poder-los recuperar.
I un quart problema és l’enorme influència de la televisió i internet en els darrers 20-25 anys, que ha elevat a grans figures futbolistes que per trajectòria i títols potser no es mereixien tant.

Tenint en compte tot això, els gustos personals i la meva edat faré una valoració dels grans jugadors de futbol de totes les èpoques, però només des de la segona meitat dels anys cinquanta fins a l’actualitat, encara que el meu record fidel només és de cap al 1970.
La tasca d’escollir els jugadors que han de formar el rànquing és complicada i molt selectiva. Senzillament, no pots agafar tothom i n’has de deixar a molts de banda. Per escollir-los he tingut present els títols que han guanyat, tant a nivell de competicions nacionals com internacionals, com a nivell de club i de selecció, i les distincions a nivell individual, entre les que destaca la Pilota d’Or.

En el primer nivell, el més excels, hi encabeixo deu jugadors, que són, seguint la seva aparició en el temps: Puskas, Di Stéfano, Garrincha, Pelé, Beckembauer, Cruiff, Platini, Van Basten, Zidane i Messi.
En un segon nivell, també molt alt, però sense arribar al nivell dels anteriors, hi situo una vintena de jugadors: Yashin, Gento, Luís Suárez, Eusebio, Boby Charlton, Gerd Muller, Zoff, Keegan, Rummenigge, Gullit, Desailly, Deschamps, Romario, Mathaus, Ronaldo, Roberto Carlos, Casillas, Xavi, Iniesta i Cristiano Ronaldo.

En un tercer nivell s’hi podrien situar una trentena de jugadors que han destacat molt i que han estat boníssims, però que per un motiu o altre no han arribat a l’alçada dels anteriors. Algunes vegades ha estat perquè no han tingut una trajectòria prou llarga (es necessiten uns quinze anys a gran nivell); o no han guanyat prou títols; o no han assolit premis individuals. Més endavant n’explicarem algun cas. En aquesta llista hi figurarien jugadors com: Kubala, Coluna, Albert, Rivera, Mazzola, Amancio, Dzajic, Jairzinho, Rivelinho, Best, Blokhin, Zico, Sócrates, Rossi, Maradona, Schuster, Effenberg, Laudrup, Baggio, Rivaldo, Nevded, Del Piero, Raúl, Figo, Ronaldinho, Henry, Shevchenko, Drogba, Kaka, Rooney...

I en un quart nivell hi hauria una llista molt llarga de jugadors, dels quals n’esmentarem prop d'una quarentena, que han tingut un trajectòria molt llarga i important i han guanyat molts títols, però que per les característiques del seu joc han portat a terme una tasca més d’equip i de conjunt i no han destacat tant a nivell individual. Sóc conscient que la llista d’aquest tipus de jugadors hauria de ser més àmplia, segurament el doble, però igualment em continuaria deixant noms importants.
Prengueu les bones intencions i la idea de a quina mena de jugadors em vull referir en aquest quart llistat tot repassant els noms d’aquests jugadors: Facchetti, Burnigh, Maier, Breitner, Krol, Figueroa, Passarella, Kaltz, Koeman, Baresi, Rijkaard, Maldini, Augenthaler, Hierro, Schmeichel, Barthez, Blanc, Van der Saar, Seedorf, Giggs, Edmilson, Cafú, Kahn, Thuram, Buffon, Scholes, Nesta, Ibrahimovic, Eto’o, Deco, Inzaghi, Lucio, Ballack, Van Nistelroy, Puyol, Gerrard, Xabi Alonso, Schweinsteiger, Sneijder i molts altres.

Passem ara a comentar la primera llista i els noms que han d’ocupar els primers cinc llocs. A dalt de tot del rànquing dels millors jugadors de futbol de la història hi situo en Pelé. Tres Mundials (realment només dos), sis lligues brasileres i gairebé un gol per partit en els més de mil que va jugar és aval suficient. Per aquells que tinguin algun dubte els recomano la visió d’un documental (“Pelé eterno”), de més dues hores de duració, que repassa la trajectòria i els gols de l’autèntic “O Rei” del futbol.

En segona posició el gran Di Stéfano. Les cinc Copes d’Europa aconseguides, les dues finals perdudes, els vuit títols de Lliga en onze temporades en el Reial Madrid (on va arribar-hi ja amb 27 anys fets) l’avalen; a més de ser un enorme golejador (cinc vegades pixitxi de la Lliga espanyola). Us recomano veure a la Wikipèdia les estadístiques de gols aconseguits per aquest jugador abans d’arribar a Espanya (on hi arriba sense cap fama, sent un desconegut). Els números són impressionants. En la seva contra hi ha el fet de no haver disputat cap Mundial de seleccions ni haver aconseguit res important tant amb la selecció argentina com amb l’espanyola.

En tercer lloc un jugador actual, Messi. Es pot discutir perquè tant se’l podria col•locar més endavant com més endarrere, ja que la seva trajectòria com a jugador encara és molt curta i li queden molt anys per recórrer. Ja es veurà allò que aconseguirà al final de la seva carrera; en cas de seguir el ritme que porta fins ara, podria acabar ocupant el primer lloc d’aquest rànquing. Tanmateix, s’ha d’esperar vuit o deu anys més per veure què fa i fins on arriba.
De moment, amb 24 anys, dues Pilotes d’Or (gairebé tres, perquè la del 2011 sembla que ningú li pot discutir) i cinc anys consecutius figurant en la llista dels tres millors jugadors del món i formant part de l’equip ideal de la FIFA. Però, a més, ja ha guanyat tres Champions i cinc Lligues espanyoles; i ha marcat un gran nombre de gols (en els darrers cent partits oficials del Barça ha marcat 103 gols). Tot això crec que el fan mereixedor d’aquesta tercera plaça. En la seva contra hi ha el poc èxit assolit amb la seva selecció, Argentina.

En la quarta posició d’aquest rànquing l’holandès Johann Cruiff. També falla a nivell de selecció, amb només un èxit relatiu: el Mundial d’Alemanya de 1974, on la selecció holandesa va meravellar, però va perdre la final amb l’amfitriona. Tanmateix, les seves tres Pilotes d’Or, les seves tres Copes d’Europa, les nou lligues holandeses aconseguides en dotze temporades (en dues etapes) i una Lliga espanyola; a més de desplegar un joc espectacular, revolucionar el futbol de la seva època i ser el millor jugador del moment durant diversos anys el fan mereixedor d’aquesta posició.

I en cinquè lloc el brasiler Garrincha. Va tenir una llarga trajectòria futbolística i va ser un jugador espectacular i decisiu, Va disputar tres Mundials i en va guanyar dos. Només s’han de veure les imatges del Mundial de Suècia de 1958 per comprovar que era, amb 25 anys, els jugador més important i decisiu d’aquell equip campió. En Pelé, a Suècia, no va disputar els primers dos encontres que Brasil va guanyar clarament; sí que va disputar els altres quatre i va ser tot un descobriment i va meravellar. Però qui era realment decisiu en aquell conjunt era en Garrincha. Al Mundial de Xile del 1962, amb 29 anys, va ser campió i escollit el millor jugador del campionat. Pelé només va jugar el primer encontre; es va lesionar i no ja va disputar cap més encontre d’aquell Mundial. Al Mundial de Londres de 1966 Garrincha va arribar-hi ja amb 33 anys i en decadència. Aleshores, en Pelé, amb prop de 26 anys i en la seva plenitud, era la figura. Brasil no va passar la fase prèvia ja que va perdre davant Hongria i Portugal i va restar eliminat.

Dels altres cinc jugadors d’aquesta primera llista (Puskas, sisè; seguit, per aquest ordre, de Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten) en parlaré en un altre post.

Com haureu comprovat del llistat dels deu millors jugadors de la història del futbol hi manca en Maradona. No és cap oblit. Crec que es mereix estar en el tercer llistat: el dels grans jugadors, boníssims, però que els ha mancat quelcom més per entrar en el grup excels dels deu millors jugadors de la història. Maradona no va tenir una trajectòria prou llarga a gran nivell (només uns deu anys) ni va aconseguir grans títols (només un Mundial) ni a Europa va aconseguir massa res. Va ser un gran jugador, dotat d’una gran tècnica, però li va mancar continuïtat, més èxits i no tants embolics. Tampoc va ser un golejador, malgrat que sempre va jugar com atacant i amb total llibertat de moviments, sense cap tasca defensiva o de marcatge. En el Barça, en tres temporades, va disputar 58 encontres i va aconseguir 38 gols; i en el Nàpols, en set temporades va disputar 259 encontres marcant 115 gols. Va guanyar dos scudettos i una copa de la UEFA. Poca cosa. I el Nàpols aleshores tenia un gran equip, amb la meitat de jugadors internacionals per Itàlia (fitxats a preu d’or) i amb el brasiler Careca, aleshores el millor davanter centre del món.

De tot plegat, en parlarem en un altre post.

Les noves mesures laborals del Govern espanyol.

El Consell de Ministres del divendres 26 d’agost va aprovar una sèrie de retocs en matèria laboral destinats a fomentar essencialment l’ocupació juvenil en una minireforma que no convenç ni sindicats ni patronals. En matèria laboral, novament, el Govern ha optat per continuar amb la política de pedaços per fer front a l’enorme problema de l’atur.
El portaveu del Govern i ministre de Foment, que va participar a la roda de premsa que va tenir lloc després del Consell de Ministres juntament amb el titular de Treball, Valeriano Gómez, va rebutjar que l’adopció d’aquestes mesures fos el resultat d’una carta del Banc Central al Govern espanyol. Sí que va admetre que hi ha hagut “recomanacions” en les reunions mantingudes a l’estiu.

Blanco va justificar les mesures de reforma laboral en què “la bombolla immobiliària ha deixat molts joves sense formació i sense ocupació”. Però Valeriano Gómez va ser qui més va insistir. Va afirmar que un de cada tres aturats són joves menors de 30 anys, que la taxa d’atur entre joves de menys de 25 anys arriba al 46,1 % -el doble que la mitjana- i que 700.000 joves menors de 25 anys no tenen el títol de secundària obligatori. I va concloure amb una frase lapidària que resumeix la seva posició: “El Govern s’estima més un temporal que no pas un aturat”.
Tal com el mateix dia explicava Roberto Pereira, expert en temes econòmics del Col.legi d’Economistes, “es tracta de cafè per a tothom [que no disgusti gaire ni patronal ni sindicats], però que no respon a la demanda real del mercat i no resol les peticions en matèria laboral que ha efectuat l’FMI, la Unió Europea o el Banc d’Espanya”.

Aquestes són les novetats principals de la nova legislació.

Contracte per a joves sense estudis. Les pimes s’estalviaran el 100 % de la Seguretat Social.
Les pimes que contractin joves d’entre 16 i 25 anys sense qualificació professional (és a dir, que no disposin del títol d’ESO, de formació professional o certificat de professionalitat) amb el nou contracte d’aprenentatge estaran exemptes de pagar la Seguretat Social. La reducció serà del 75 % per a empreses de més de 250 treballadors. Fins el 31 de desembre del 2013 es podran beneficiar d’aquesta modalitat de contracte joves de fins a 30 anys.El contracte podrà durar d’un a dos anys, extensible a tres. Fins ara, el termini mínim eren de sis mesos. El contractat dedicarà el 75 % del temps a treballar i el 25 % a formar-se. Cobrarà en la mateixa proporció. Fins ara només es dedicava el 15 % a formació. El treballador tindrà plens drets laborals i socials. Segon el ministre de Treball, el 2010 només es van signar 100.000 contractes per a joves, davant els 12 milions que es firmen cada any.
El nou contracte està pensat per als joves de 16 a 25 anys, encara que temporalment s’amplia fins a l’edat de 30 anys. Amb això s’intenta propiciar una sortida als 1,6 milions de joves menors de 30 anys que estan a l’atur, dels quals 900.000 amb prou feines tenen algun tipus de qualificació professional.
Aquest contracte de formació i d’aprenentatge, tanmateix, és limitat a només dos anys, la qual cosa impedeix que els joves que s’han començat a formar i a integrar-se a les empreses puguin fer-hi carrera. Aquesta mateixa temporalitat impedeix, també, que els mateixos centres de treball consolidin plans de formació interns i amb futur. El ministre de Treball ha dit que s’ha basat en el model de formació i aprenentatge que regeix a Alemanya; però s’ha quedat a mig camí.

400 euros per a aturats. L’ajuda es prorroga sis mesos.
El Govern allarga sis mesos l’ajuda de 400 euros per a persones a l’atur sense prestació o subsidi. Fins ara, se n’han beneficiat unes 128.000 persones.

Ampliació de la temporalitat. Es permet la concatenació de temporals sense passar a fix.
L’obligatorietat de passar de temporal a fix, establerta a l’article 15.5 de l’Estatut de Treballadors, se suspèn durant dos anys. A la pràctica suposa que ara una persona podrà passar fins a quatre anys encadenant contractes temporals. El Govern considera que val més això que no pas acomiadar-la. Els sindicats pensen que és una manera d’abaratir l’acomiadament, ja que sempre resulta més rendible a les empreses temporals que no pas fixos. Els sindicats (UGT i CC.OO) consideren que la mesura “condemna els joves a la temporalitat i a salaris baixos”.

El Fogasa continuarà pagant. Vuit anys amb acomiadament procedent a partir del 2012.
El Fogasa pagarà fins al 31 de desembre del 2013 vuit dies de salari per acomiadament efectiu. Tot i que a partir de l’1 de gener de 2012 només s’aplicarà en els acomiadaments que es considerin procedents, fins ara també hi entraven els improcedents. La patronal considera que els acomiadaments són declarats improcedents “en la immensa majoria dels casos”.

El Govern ha perdut una altra gran oportunitat, l’última d’aquesta legislatura, d’afrontar les mesures laborals de pes que aquest país necessita. Tanmateix, el PSOE i el PP, de la mateixa manera que han fet per incloure el compromís d’equilibri pressupostari a la Constitució, encara estarien a temps d’intentar pactar les bases d’una reforma laboral en profunditat, que s’adapti als models que funcionin més bé a Europa. No s’hauria d’inventar res sinó només copiar bé. Si el control constitucional de la despesa és important, amb més raó ho és la creació d’ocupació.

L'agressió de Mourinho a Tito Vilanova.

La tornada de la final de la Supercopa d’Espanya 2011 entre el FC Barcelona i el Reial Madrid al Camp Nou (3-2) va deparar a l’últim minut de l’encontre un espectacle vergonyós i antiesportiu amb una tangana monumental en la qual van participar la majoria de jugadors d’ambdós equips i les respectives banquetes, amb els jugadors que ja havien estat substituïts i els suplents, els cossos tècnics i els seus ajudants. Per la televisió es va poder veure com tots entraven en una disputa que va durar diversos minuts i com s’agafaven i s’empenyien entre ells, com l’Ozil i en Villa es buscaven desesperadament, i com en Mourinho sorprenia per darrere a Tito Vilanova i li posava un dit a l’ull i aquest li responia donant-li una “colleja”.
Durant els dies següents els mitjans de comunicació (ràdio, premsa i televisió) es van fer ressò d’aquest espectacle del final del matx i les seves imatges van donar la volta al món. Tothom va criticar-lo i es va demanar que els òrgans competents (el Comitè de Competició i la Federació Espanyola de Futbol) prenguessin una determinació al respecte i que es sancionés els infractors de l’ordre esportiu.

Una de les persones que va rebre més pels fets i que va ser el blanc de la majoria de les crítiques va ser l’entrenador blanc, el portuguès Jose Mourinho, que va ser pillat in fraganti en la seva agressió al segon entrenador blaugrana Tito Vilanova. El portuguès va ser molt criticat i va patir un gran descrèdit a tot el món, que va poder veure perfectament les imatges de l’agressió, un fet increïble, que potser mai s’havia donat en nivells d’alta competició, especialment entre els grans del futbol espanyol com són el Reial Madrid i el Barça.
A l’Estat espanyol es va demanar una sanció exemplar per a a l'entrenador madridista. El dimarts següent al partit, que és quan es reuneix el Comitè de Competició, es va decidir obrir expedient informatiu a Mourinho i a Tito Vilanova per si les seves accions procedien a una sanció. El president del Comitè de Competició, jutge únic de la final de la Supercopa segons el reglament federatiu, va considerar l'agressió del portuguès com a falta greu i, si procedeix, l'entrenador blanc pot ser sancionat de quatre a deu encontres, que haurà de complir de seguida a la Lliga. L'acció de Tito Vilanova, que va respondre a l’agressió, va ser considerada falta lleu i, com a tal, pot ser sancionat d’un a quatre partits; en cas de ser sancionat, no l’haurà de complir fins que no disputi una altra final de Supercopa, que pot ser l’any vinent o vés a saber quan. Els seus clubs tenen un termini per presentar al•legacions. Sembla que sí, que en presentaran.

El Barça, abans de la decisió del president del Comitè de Competició, a través del seu president Sandro Rosell, havia manifestat que no denunciaria l’agressió de Mourinho i que preferia centrar-se en el futbol i en la final de la Supercopa d’Europa contra el Porto, que es disputarà el proper divendres 26 d’agost a Mònaco.
La directiva del Reial Madrid, que fins aleshores no havia dit res, quan es fa pública la resolució del president del Comitè de Competició d'obrir l'expedient informatiu, emet un comunicat totalment esperpèntic a través de la seva web oficial en el qual acusa al president del Barça de pressionar per tal que el Comitè de Competició prengui una resolució sancionadora pels fets de la tangana de la final, al mateix temps que acusa els jugadors culers, el cos tècnic i els seus ajudants d’insultar i d’agredir als madridistes durant i després del matx en el túnel que mena als vestidors.

Anem per aquests dos darrers punts. El Comitè de Competició és sabut per tothom que no es reuneix fins dimarts, sempre. Segons el comunicat del Reial Madrid, pren la decisió d’obrir expedient l’endemà que el president blaugrana hagués manifestat que calia aturar la crispació, que ells no denunciarien pas a Mourinho i que, si de cas, això era una tasca dels òrgans federatius competents. Totalment tergiversat i intentant enganyar al madridisme i a tothom.
Pel que fa a la segona afirmació és francament ridícula. Primer, qui va agredir als jugadors i al cos tècnic madridistes al túnel dels vestidors? Els jugadors i tècnics del Barça no, car van romandre tota l’estona damunt el terreny de joc per rebre la copa de campions. Segon, si no hi ha imatges ni veus ni so dels suposats insults i agressions blaugranes cap als madridistes és potser perquè no n’hi va haver. Amb tantes televisions i micròfons seguint el partit, les banquetes i la llotja amb els dos presidents és gairebé impossible que, en qualsevol moment, no quedessin enregistrats per algú o altre aquests suposats insults i agressions.

En el comunicat madridista es manifesta que els blaugrana són més “pillos” que els blancs i per això no se’ls ha pogut agafar amb imatges delatores. Amb tants periodistes, càmeres, micròfons i seguidors (que també graven i fotografien allò que volen) seguint l’encontre, si no s’ha trobat, allò que és més segur és que els blaugrana no fessin res en aquest sentit.
Aleshores, de manera subterrània, es comenta per part de la premsa madrilenya que el Barça té controlades les teles per tal que no passin les imatges que els poden fer quedar malament. A veure. Els dos partits van ser retransmesos per TV3 i TVE. Amb la primera, si es vol, es podrien tenir sospites; però amb la segona, no, ans al contrari. TVE històricament sempre ha estat més del Reial Madrid. És més, després del segon partit al Camp Nou, el president del Barcelona va enviar un comunicat a TVE perquè evités en altres ocasions (i segons ell, no era la primera vegada que passava) tergiversar la informació en oferir en les repeticions només les imatges del cop de Vilanova a Mourinho i no l'agressió del portuguès. TVE va reconèixer el seu error i va demanar disculpes, però per la cadena 24 hores i a les quatre de la matinada. Amb això vull deixar clar que mai es podrà acusar TVE de barcelonista i antimadridista, sinó més aviat el contrari.

Per més inri, la directiva del Barça i el seu president no han acusat de res al Reial Madrid i han preferit mantenir-se al marge d’aquestes disputes. Dos jugadors del Barça, Xavi i Piqué, sí que han fet comentaris al respecte; però la directiva, no.
En canvi, és la directiva del Reial Madrid qui, en aquest comunicat a la web oficial del club, acusa als jugadors i cos tècnic del Barça d’agredir als del Madrid i al president blaugrana de pressionar per tal que se sancioni en Mourinho. És novament el Reial Madrid qui acusa públicament al Barça, una vegada més. Recordem que, a la temporada passada, ja l’havia acusat de dòping (encara que mai van voler reconèixer-ho) i havia denunciat a alguns jugadors blaugranes davant la UEFA per tal que fossin sancionats i no poguessin jugar la final de la Champions. Si el Barça aleshores hagués volgut, hagués pogut denunciar també les accions violentes i antiesportives d’alguns dels jugadors madridistes, de les quals hi havia prou imatges i ben clares. I no va fer-ho. Amb tot això vull deixar clar que l’agressor és el Reial Madrid; això tothom ho té ben clar, menys la majoria de madridistes. N’hi ha d’altres que comencen a estar farts d’en Mourinho, de les seves estratègies i de la seva manca d’esportivitat; que no volen que el Madrid practiqui una futbol tan racan i defensiu com va fer en algun dels encontres de la temporada passada contra el Barça; i que no estan gaire d’acord en què els seus jugadors juguin al límit del reglament i que, de tant en tant, l’ultrapassin.

En el darrer enfrontament al Camp Nou, jo vaig veure tres accions dels jugadors blancs clarament sancionadores d’expulsió i sense cap discussió. La primera, i la més clara, l’entrada de Sergio Ramos a Adriano. La segona, la falta de Pepe a Piqué, a l’àrea madridista, a la sortida d’un córner, que hagués suposat la segona targeta groga per al central portuguès. Crec que l’àrbitre no la va voler sancionar perquè era penal i expulsió i va preferir no posar-se en un merder. Crec que la devia veure clarament perquè en Pepe va ser bastant persistent en la seva agafada al coll de Piqué. Aleshores el marcador estava 2-1 a favor del Barça i, si l’assenyala, l’encontre restava gairebé decidit, car si el Barça marcava el gol es posava 3-1 i el Madrid es quedava en deu jugadors.
La tercera acció clara d’expulsió va ser l’entrada de Marcelo a Cesc, que l’àrbitre sí que va sancionar i va expulsar justament el madridista.

El mateix dimarts que es va fer públic el comentari a la web del Reial Madrid, en Mourinho va penjar-hi el seu, en el qual es disculpava davant els aficionats madridistes per la seva acció al Camp Nou. Tanmateix, l’entrenador portuguès només va demanar disculpes al madridisme i no a Vilanova i a tothom en general. Si tu reconeixes que no has actuat correctament i vols demanar disculpes, has de fer-ho amb tothom. Si vols després acuses els altres de què es van portar molt malament i que et van donar prou motius per actuar d’aquella manera. Però excusa’t i demana perdó a tothom, no només als aficionats del teu club. Ah! I demanar perdó no va pas fer-ho, només va demanar disculpes. El seu orgull no li devia permetre demanar-lo ni tampoc disculpar-se davant tothom i a Tito Vilanova en particular.
En aquest comunicat Mourinho també acusa els jugadors i tècnics culers de tapar-se la boca quan parlen i de ser uns hipòcrites. La imatge de tapar-se la boca quan un parla, la que surt i s’ha difós més pels mitjans de comunicació i especialment per les televisions quan retransmeteixen els encontres en directe és justament la seva quan parla amb el seu segon entrenador, Aitor Karanka, a la banqueta del Reial Madrid. És veu molt sovint Mourinho fent-ho. En canvi, a en Guardiola i a en Tito Vilanova no se’ls ha agafat gairebé mai tapant-se la boca quan es comuniquen entre ells dos durant un partit.

Alguns aficionats madridistes s’han mostrat indignats pel fet que Mourinho s’hagi atorgat ell mateix el paper de judicar qui és un bon madridista i qui no ho és. Consideren que una persona que ha arribat al club ara fa un any escàs no es pot atorgar aquest paper i dir a un madridista de pro de molts anys de fidelitat al club que és un mal madridista simplement perquè no el recolza. Consideren que un any és massa poc com per identificar-se amb el club i donar lliçons de madridisme; que Mourinho és un professional del futbol i que cobra, i molt, per la seva tasca i que, quan acabi el seu contracte o simplement se’n vagi, abandonarà el Reial Madrid per sempre, tal com ha fet amb els altres clubs on ha estat. Vaja, que consideren que en Mou no sent els colors i l'escut madridistes perquè porta poc temps en el club i que només és un professional que va allà a on el paguen més. Altres consideren que, si no triomfa en els seus objectius i no guanya títols, no complirà els quatre anys de contracte i que pot sortir del Madrid l’any que ve o l’altre.

Per últim, el show que es va muntar sobre si en Mou pensava abandonar la banqueta del Reial Madrid o no, i el mòbil abandonat del seu portaveu i amic Eladio Paramés. Tanmateix, com ha estat un afer tan esperpèntic i que tampoc ha restat gaire clar, malgrat que des de Madrid es digui que sí, no emetré cap opinió sobre el tema. No obstant, en tinc els meus dubtes. No sé si les companyies telefòniques donen el número del mòbil que s’ha de donat de baixa a un altre abonat d’una manera tan ràpida com s'hauria fet en aquest cas.

Modes de producció i comunisme.

Vaig fer la carrera de Filosofia i Lletres, branca Història, a la Universitat Autònoma de Bellaterra als inicis de la dècada dels setanta. Aleshores es feien cinc assignatures per any en un curs que començava a primers d’octubre i es feien exàmens finals a la segona meitat del mes de juny. Durant el curs se solien fer dos exàmens: el final i un altre, ja passat el primer trimestre. També s’havia de fer un treball (o més d’un) amb la temàtica més o menys marcada pel professor de l’assignatura. El primer any era un curs introductori; no es podien triar gairebé les matèries i es feia una mica de tot.
Recordo que jo vaig cursar: Llengua Catalana, Llengua Castellana, Història, Filosofia i Llatí. No s'ha d'oblidar que el títol que s'obtenia al final de la carrera era Llicenciat en Filosofia i Lletres. Després, ja a segon, havies d’anar especialitzant-te fent cada vegada més assignatures específiques de la branca que havies escollit, en el meu cas Història; i ja en el segon cicle, a quart i a cinquè, només cursaves matèries de la branca específica.

En aquells anys, a la majoria de les matèries d’Història que s’escollia, es feia Història segons la visió i la dialèctica del marxisme. Recordo que de les que vaig cursar vaig fer molt poca història política (només les dels Udina, pare i fill). Vaig fer molta història econòmica, gairebé sempre des de l’òptica marxista, una mica de social i gens de cultural o d’art.
A l’assignatura d’Història del meu primer curs universitari vaig fer una mena d’introducció a la Història (tal com informava el programa de la matèria). Realment va ser una introducció totalment teòrica a la història marxista. En vaig aprendre força. La història que vaig estudiar al Batxillerat era bàsicament una història política i artística (Història de l’Art, a sisè curs). Desconeixia totalment el funcionament de la història marxista, el seu vocabulari i els seus raonaments. Vaig haver d’aprendre-ho tot. Conceptes com modes de producció, relacions de producció, mitjans de producció, excedent, salaris, beneficis, plusvàlua, capital, proletariat, etc. eren totalment nous per a mi (des del punt de vista històric) i me’ls vaig haver d’estudiar, tasca a la qual vaig haver de dedicar bastants esforços.

Anem a explicar què eren i quins eren els modes de producció, que va ser tot el que vam fer en aquell assignatura del meu primer any de carrera. Per primer cop vaig sentir a parlar del mode de producció asiàtic. Amb aquest concepte es tractava d’explicar l’economia, la societat i el funcionament polític dels grans imperis de l’antiguitat. La base n’eren els imperis o regnes que s’havien creat a la vora i a expenses dels grans rius (el Nil, el Tigris i l’Eufrates, l’Indus i el Iang-Tsé). Basant-se en la història d’Egipte i de Mesopotàmia es tractava d’explicar com el domini de les aigües dels rius que regaven aquelles regions va fer possible el sorgiment d’unes classes dominants i dels primers reis i regnes o imperis.
En el cas d’Egipte les inundacions del Nil cada any en arribar la primavera va fer necessària la creació d’un poder centralitzat que coordinés les tasques per tal de controlar les inundacions. Es van haver de construir dics i canals, i es van haver de repartir-se les terres als seus propietaris cada any després de les inundacions. D’això en van tenir cura aquesta classe dominant que aviat es va convertir em dirigent i el seu cap (tot sovint un sacerdot) en faraó, que es va apropiar dels excedents i es va convertir en el personatges més poderós i ric del país.
A Mesopotàmia va passar una cosa semblant. Mesopotàmia, “terra entre rius”, està a la part baixa dels rius Tigris i Eufrates, ja prop de la seva desembocadura al Golf Pèrsic. Eren terres pantanoses i, per tal de poder-les conrear, s’havien de drenar. Per aconseguir-ho es van haver de construir canals i realitzar grans obres col•lectives. Les classes que van dirigir aquests treballs es van convertir en els seus governants i el seu cap en Lugal o Patesi (que es poden traduir per rei).

Del mode de producció asiàtic es va passar al mode de producció esclavista, basat en el treball dels esclaus. Per explicar-ho es feia referència a la història clàssica de Grècia i de Roma, especialment d’aquesta darrera. Del mode de producció esclavista es passava al mode de producció feudal, basat en el feudalisme i en les relacions vassallàtiques entre el senyor i els seus vassalls.
El següent era estudiar el pas del mode de producció feudal al mode de producció capitalista. Allò que aleshores s’anomenava la transició al capitalisme. Aquest apartat va ocupar gairebé la meitat del curs. Bàsicament s’hi argumentava el sorgiment del capitalisme i les crítiques cap al mode de producció capitalista.

Allò que no vam estudiar va ser el darrer estadi dels modes de producció: el mode de producció socialista. I el mode de producció capitalista el vam estudiar des de l’òptica de la crítica. La base n’era l’explicació de la plusvàlua. Per això, un cop ja havies après el significat de conceptes com excedent, relacions de producció, mitjans de producció, etc. n’havies d’aprendre d'altres com salari, proletariat, beneficis, plusvàlua...
Era important entendre aquest darrer concepte per capir com era, com funcionava el capitalisme. La plusvàlua és el benefici que queda després de pagar els salaris, les matèries primes, després de pagar-ho tot, i que s’apropiava l’empresari. Segons la dialèctica marxista, la plusvàlua que els treballadors originaven amb el seu treball no revertia en ells, sinó que l’amo se l’apropiava. Aquesta era la base del capitalisme.

Un dia, parlant amb el meu fill, em va comentar que potser ja era necessari que sorgís un Karl Marx II. Com molts ja sabeu, l’autor alemany és un personatge del segle XIX (1818-1883) i ja fa més de cent anys que va morir (concretament, 128).
Crec que el fracàs del comunisme a la URSS i la seva desaparició a finals del segle XX, sense haver complert els cent anys d’història (la Revolució russa va ser al 1917 i la URSS es va crear el 1922), fa inviable de moment el sorgiment d’una figura que pogués evolucionar i progressar en el pensament i les teories de Marx. I si sorgís seria tan criticat que segurament li mancarien forces i arguments per mantenir i poder avançar en les seves teories. Penso que caldrà que la generació que va viure i va veure el fracàs del comunisme desaparegui perquè pugui sorgir una figura d’aquest tipus. Segons això, no seria fins prop de dos-cents anys de la mort de Marx que no tindríem una continuador vàlid de les seves teories.

Tanmateix, els genis, les persones que han fet els grans descobriments i han fet possible els grans avenços en totes les matèries i disciplines han estat personatges diferents que funcionen diferent. No solen ser continuadors de ningú (encara que reben influències de tothom), sinó més aviat trencadors, capaços d’inventar o crear coses totalment noves, que mai ningú havia pogut imaginar. Crec que el nou Marx serà més aviat un personatge d’aquestes característiques i, per tant, totalment imprevisible en allò que pugui dir i defensar.
S’ha de pensar que avui dia argumentar o defensar que els mitjans de producció (les fàbriques, els negocis) siguin de l’Estat i que no hi hagi propietat privada pot portar tants entrebancs i dificultats que és molt complicat, per no dir impossible, que aquestes teories puguin triomfar en una societat capitalista com l’occidental. La defensa de l’estat del benestar molt més ampliat pot ser més ben entesa i acceptada. Però aquesta mena de societat és molt cara i els diners han de sortir dels impostos que paguen els ciutadans d’un país. No sé si la gent està per la tasca de pagar tant per tal que ens puguem acostar a un model d’estat veritablement socialista. És per això que dic que haurà de sorgir una persona trencadora, amb unes idees totalment noves, per crear un nou comunisme o per fer evolucionar l’antic.

El comunisme, arran del seu fracàs, ha estat molt criticat i actualment hi ha poca gent que el defensi. Tanmateix, ha tingut un gran mèrit: ha fet evolucionar el seu gran rival, el capitalisme, en una altra direcció totalment contrària a la seva manera de ser originària. Si no arriba a ser pel comunisme els països occidentals, sota les directrius capitalistes, no arriben a fer res ni avançar en les qüestions socials, com la seguretat social, la prestació de l’atur, la salut i l’ensenyament públics, les ajudes per a vivendes i per a les persones desvalgudes i, fins i tot, la construcció d’infraestructures en pobles més petits, com pavellons, piscines cobertes, sales polivalents, parcs i d’altres. És la gran aportació que ha fet al capitalisme i de les quals tothom n’ha pogut sortir beneficiat.
El capitalisme ha pogut rentar la seva cara més salvatge i ser més social gràcies al comunisme. Allò que s’ha anomenat estat del benestar ha estat una de les conseqüències del comunisme. En certa manera ja ho havíem comentat en un post anterior quan havíem parlat de l’estat del benestar.