Supercopa d'Espanya 2012: va decidir l'errada de Valdés.

Al final va decidir l'errada de Víctor Valdés en l'encontre d'anada al Camp Nou a la Supercopa d'Espanta (3-2). En el primer clàssic de la temporada, després de remuntar un 0-1 advers, el Barça guanyava per 3-1, amb moltes possibilitats fins i tot d'augmentar la renda, quan el porter blaugrana va cometre una errada descomunal en perdre l'esfèrica, en un mal control amb el peu, davant Di Maria, que va marcar a porteria buida i va posar el seu equip en franquícia per guanyar el títol a poc que les coses al Bernabeu rutllessin una mica.
Amb aquest darrer gol encaixat, el pes de la remuntada al colosseu blanc es presentava com una llosa molt gran per al FC Barcelona. Estava obligat a no perdre: havia d'empatar o guanyar. El Reial Madrid en tenia prou amb una pírrica víctòria per obtenir el primer títol de la temporada.
Amb un Bernabeu ple a rebossar (lògic, el Camp Nou també ho estava una setmana abans) i amb ganes de guanyar al Barça (com aquest de guanyar al Madrid), la gesta no va ser possible. Valdés, malgrat allò que les cròniques puguin explicar, tampoc no va fer gaire res per impedir-ho. Una bona aturada a l'Higuaín, amb el peu, quan aquest havia arribat sol davant seu i dos gols encaixats, en els quals no va tenir culpa (en el segon, una mica).
En el primer gol, d'Higuaín, que havia tornat a arribar sol davant seu, la pilota li va passar per sota el cos, no li rebotar en els peus, quan si que, en una ocasió semblant, en Pedro no marcarà perquè Casillas no es va aixecar tant, va mirar per on anava l'esfèrica i aquesta no li va passar ni per sota ni per entre les cames. Senzillament la va aturar; o refusar si es vol.
En el segon gol, de Cristiano, aquest arriba sol, però com ha de controlar l'esfèrica, dóna temps a què Piqué es col·loqui sota els pals i en Valdès pugui ajustar la seva posició; el portugués xuta una mica malament la pilota, que hagués anat cap on era Piqué, i el porter blaugrana, en la seva desesperació, li desvia la pilota al costat contrari d'on era el central. El poc precís xut de Cristiano, malgrat estar en bona posició de dispar, era de bon aturar per un porter normalet. Segon gol madridista i eliminatòria gairebé sentenciada.
El Barça va jugar millor a la segona part, però li va mancar allò que abans se'n deia "mordiente", tant a darrera com al mig com a davant. Va ser una de les característiques dels blaugrana de mitja temporada de l'any passat (a partir del Mundialet de Clubs) i veig que continua en aquesta.
Malgrat aquesta manca d'empenta i de profunditat, després de l'inaudit gol de falta de Messi ben bé abans del descans, en el segon període el FC Barcelona va gaudir encara de quatre ocasions, dues ben bé al final del matx, quan ja no hi havia temps per fer res més.
En la primera, l'excel·lent acció de Pedro va ser ben aturada pel millor porter del món. En la segona, el mateix Pedro va xutar a porteria en comptes de passar-la al mig on arribava Messi (i en Casillas es va posar la sotana perquè la pilota no li passés per sota o pel costat, tal com pretenia el canari amb la seva acció). En la tercera Messi va tirar lleugerament desviat un bon tret amb característiques de gol; potser sense la pressió afegida de marcar hagués fet diana. I en la quarta, al lateral Montoya li va mancar trempera per marcar (tanmateix, Casillas no es va tirar al costat contrari com sol fer Valdés).

Analitzar allò que va ser l'encontre no és l'objectiu d'aquest post. La primera part va ser de domini local i el Madrid hagués pogut marcar algun gol més. La defensa del Barça va ser desastrosa, tant pel mig com pels laterals. A l'Higuaín se li van donar ocasions de marcar senzillament perquè estava sol, sense ningú que li fes ombra. I en Cristiano, en dues ocasions, va poder escapar-se i arribar sol. En una va provocar l'expulsió d'Adriano i en l'altra va marcar.
En el primer període el Reial Madrid va jugar millor, va recuperar molt ràpidament l'esfèrica, no va deixar passar gairebé del mig del camp als blaugrana i va anul·lar els seus jugadors clau i el joc culer. A més, la defensa barcelonista i en Busquets li van proporcionar les ocasions de gol que buscava. Sort que en Messi, en un dels pocs gols de falta que fa, va escurçar diferències i es va arribar al descans amb un injust 2-1.
En el segon període el marcador no es mouria. Malgrat les esperances que sempre hi ha que al final es pugui marcar un gol, el fet de no empatar a l'inici, després del descans, va tornar a ser clau. El Madrid va tornar a sortir fort i en el primer quart els blaugrana no van poder fer gaire res més que aturar el joc blanc. Després, a la darrera mitja hora el Barça va tornar a tenir l'esfèrica i el domini del joc, però li va mancar fer perill a davant, atacar més i amb profunditat.
Les quatre ocasions que va tenir després del descans no poden justificar el mal partit blaugrana al Bernabeu. Podríem dir que estaven obligats a fer-ho i les ocasions van venir més per errades defensives del Madrid que no pas conseqüència del bon joc culer i del seu joc d'atac.
Però no s'ha d'oblidar que el 3-2 al Camp Nou havia sentenciat gairebé el títol. I d'aquest resultat només hi ha un culpable, malgrat que a la premsa li costa reconèixer-ho. Avui al dematí llegia el Marca: en Casillas té un 9 de nota, que els internautes li pugen lleugerament, i en Valdés un 7, al qual els participants també li pugen la qualificació un parell de dècimes.

Bon debut de Song. Només un quart, però se li van veure coses. En Montoya, bé, malgrat haver de marcar el gran Cristiano. L'Adriano, fins la seva expulsió, no ho havia pas fet millor; a més, el canterà es va prodigar en atac i va tenir una bona ocasió de gol en la darrera acció del matx. L'Alba, molt normalet, correcte, sense destacar. En Piqué, en Mascherano i en Busquets, fluixets. En Xavi es fa gran; li costa mantenir el ritme i físicament els rivals el superen bé. Iniesta, millor, amb una sèrie de grans detalls tècnics, com sempre; però poca presència a davant. En Messi, irregular; va perdre moltes pilotes, però va marcar un bon gol de falta i va estar a punt de donar el títol al Barça en la penúltima jugada del partit. En Pedro, molt bé, dels millors blaugrana. L'Alexis, inexistent. I en Tello, que va sortir a manca de nou minuts per al final, es va mostrar molt nerviós i una mica descentrat.
No se sap la incidència que la lesió d'Alves pot haver tingut en l'actuació del Barça. La seva absència va provocar un canvi defensiu que es va notar massa. A l'Adriano se'l va veure nerviós, com desubicat, i l'Alba tampoc fa res d'important. Potser amb la presència del brasiler, ja ben acostumat a marcar Cristiano, tot plegat hagués estat diferent.

El Barça, 2012-13.

Avui, dimecres 29 d’agost de 2012, a punt de disputar-se el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya al Bernabeu contra el Reial Madrid (a l’anada, al Camp Nou, 3-2 favorable als blaugrana), la plantilla del FC Barcelona encara compta amb vint-i-vuit jugadors, més els reforços que puguin venir encara tant del filial com de fora. Són aquests:
Porters: Valdés, Pinto
Defenses: Alves, Montoya, Piqué, Mascherano, Puyol, Abidal, Adriano, Alba, Bartra, Fontàs, Muniesa
Migcampistes: Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Jonatan, Sergio Roberto, Thiago, Song
Davanters: Villa, Alexis, Messi, Pedro, Cuenca, Tello, Afellay

Sembla que hi ha tres jugadors transferibles que el club es vol treure del cim: Jonatan, Fontàs i Afellay. Això deixaria la plantilla culer amb els legals vint-i-cinc jugadors que poden tenir camiseta i número de dorsal per començar la temporada.
Malgrat l’amplitud de la plantilla continuen havent-hi mancances: un porter suplent, un central i un davanter. Haurien de ser jugadors de vàlua contrastada, o sigui, internacionals indiscutibles per als seus països. I és que el nivell del Barça, com el dels equips europeus més estelars, és molt elevat. No tots els jugadors serveixen per al Barça, el Madrid, els Manchester, el Milan, el Bayern i algun altre. Han de tenir un nivell excels, a més del caràcter necessari per aguantar la pressió i la competència en aquests grans equips. Un darrer cas ha estat el de Sahin, un gran jugador, amb molta classe, però el caràcter li ha impedit superar els obstacles que ha tingut al llarg de la temporada.
Els jugadors d’aquests superequips han de rendir en tots els partits. Si baixen el rendiment, segur que al cap d’un parell d'encontres passen a la suplència. No és com jugar a l’Espanyol, al Saragossa o a la Reial Societat, amb el màxim respecte per aquests equips, en els quals, encara que fallin o estiguin baixos durant alguns encontres, continuen jugant si són prou bons o si compten amb la confiança de l’entrenador.
En el Barça, i en altres equips de supernivell, no. La pressió mediàtica i de títols és tan forta que si no tenen un rendiment adequat seran substituïts o portats a la suplència, encara que l’entrenador no vulgui. Ho podem veure cada temporada.

Passant als jugadors que actualment estan a la plantilla del Barça tots són bons futbolistes, però no tots serveixen per ser titulars del Barça. Per exemple, els tres que estan en situació de transferibles no podrien ser mai titulars indiscutbiles. Sí que podrien disputar algun encontre, i fins i tot rendir, però no s’ha de comptar amb ells de cara al futur. S'ha de donar pas a jugadors amb més possibilitats. A més, la plantilla s'ha d'anar renovant amb futbolistes de prou qualitat per mantenir i millorar el nivell que ara hi ha.
En Pinto, ha millorat molt i la temporada passada va quallar uns bon partits, amb un rendiment global superior al de Valdés, penso. Tanmateix, ja té una edat i s’hauria de cercar un substitut de garanties. A més, si un dels dos es lesiona de llarga durada s’haurà de fitxar un porter ràpid i corrents; i les presses són males conselleres. Hi ha porters que estan molt bé de preu, són encara joves però amb molta experiència i estarien disposats a venir, com el cas de Moyà (del Getafe) i algun altre (l’estranger també existeix).
Alves, Piqué, Mascherano, Puyol, Adriano, Alba, semblen indiscutibles en la defensa. A mi en Montoya m’agrada, li veig un futur. Esperem que tingui el nivell Barça i no hagi d’acabar marxant a València o a un gran equip europeu. Abidal ja comença a tenir una edat, que fa suposar que li queda molt poc de futbol; a més, hi ha la seva infermetat. És un tema complicat, però molt a curt termini.
En Muniesa i en Fontàs crec que no tenen lloc al Barça. I en Bartra s’haurà de veure. Jo, de moment, fins que no es demostri el contrari, hi confiaria. Té condicions i sap jugar. A veure com evoluciona. Un parell d’anys de confiança.
Al mig del camp, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago i Song són indiscutibles. Jonatan Dos Santos no té lloc al Barça i Sergio Roberto té moltes condicions. S’ha de tenir confiança en ell i anar observant com evoluciona. Un parell d’anys de confiança, un pèl més que en Bartra.
En Cesc té crítiques, però per a mi és un jugador indiscutible, amb un gran futur per endavant ja que només compta amb vint-i-cinc primaveres i ja fa anys que està entre els millors centrecampistes del món. Potser és el sistema Barça que no li va prou bé o potser és que se li demana molt: que distribueixi el joc, que defensi i que marqui molts gols. No és superman, només un bon jugador, un futbolista excel•lent.
En Song, pel que li vaig veure a l’Arsenal, també m’agrada. Té una potència física descomunal i va bastant sobrat en aquest aspecte; esperem que el joc que desplegui estigui en consonància amb la confiança que se li ha dipositat. A mi, de moment, m’agrada molt i el veig prou capaç de discutir-li la titularitat a Busquets, que és un jugador descomunal, com la copa d’un pino.
En Thiago és un altre jugador de futur, que se l’ha de cuidar, anar mimant-lo i que vagi tenint minuts, també en encontres compromesos, tal com es va fer anys endarrere amb l’Iniesta. Amb ell, en Cesc, en Busquets, a veure si amb en Sergio Roberto i algun fitxatge estelar, amb l’Iniesta de veterà, podem tenir un mig del camp potent una mitja dotzena d’anys més.
A davant, si en Villa no es recupera bé, és on poden haver-hi més problemes. Pot no haver-n'hi prou, com la temporada passada, amb un Messi tremendament golejador (cinquanta gols a la Lliga, un record absolut, que mai ningú més superarà si no és ell mateix), encara que ara no es prodigui tant amb les extraordinàries jugades que antuvi realitzava a cada partit.
Tanmateix, es necessita un altre golejador de garanties, que aconsegueixi entre quinze i vint gols a la Lliga. Sembla complicat que Pedro i Alexis puguin assolir aquestes xifres. En Pedro aporta un joc, una lluita i una polivalència, que, mentre pugui sostenir el nivell físic actual, van molt bé per al conjunt. El cas d’Alexis sembla més complicat; si no espavila, és un dels jugadors que poden acabar no tenint lloc al planter.
D’en Cuenca i en Tello ja he opinat en altres posts recents. En Cuenca és un bon jugador, amb molt de toc i que funciona molt bé amb el tipus de joc que fa el Barça, però és massa tou i no és golejador (sembla que pugui fer màxim sis gols a la Lliga). I en Tello té unes condicions formidables, d’autèntic crac. A veure si les confirma i s’acaba convertint en una estrella del Barça. M’encantaria. Però li costarà; el seu perfil de joc no té ben bé els gens culers. Necessita espais i menys toc; més rapidesa, canvis de joc i no tant de control, que el partit sigui més boig. Que pugui fer jugada individual sempre que li vagi bé i  no haver de mostrar-se sempre tan esclau amb el sistema de joc de l'equip.
Afellay és un bon jugador, amb unes condicions excel•lents i un bon xut, però no és prou bo per ser titular en un club com el blaugrana. Sembla més un jugador per un València o un Atlético de Madrid.
Si Villa no es recupera bé i l’Alexis no acaba d’explotar mancarà un davanter golejador. Quan veig els preus que fitxen altres equips (el ManU, vint milions per Van Persie), me’n faig creus. A nosaltres ens costaria gairebé el doble i unes clàusules (els famosos serrells) totalment desorbitants. No sé de qui és la culpa.

L'"Isaac" amenaça Nova Orleans, just 7 anys després de la tragèdia del "Katrina.

L'huracà "Isaac" ha tocat terra al sud-est de Louisiana, que es troba en estat d'emergència. Amb ràfegues de vent de fins a 130 quilòmetres per hora i amb un onatge virulent, l'huracà es troba a uns 15 quilòmetres de la desembocadura del riu Mississipí, on la zona havia estat evacuada, i es dirigeix cap a Nova Orleans.
Les pluges i els forts vents posaran a prova els nous sistemes de control i els dics reforçats des de la catàstrofe del "Katrina". De moment, prop de 180.000 cases i negocis de Louisiana s'han quedat sense electricitat.
A Nova Orleans molts habitants han fugit cap a una zona més elevada i centenars de soldats s'han posicionat en llocs estratègics als carrers de la ciutat.
En un comunicat, el Centre Nacional d'Huracans dels Estats Units han anunciat que forts vents i una "perillosa" marea han arribat a la costa del nord de Mèxic. A la zona de Louisiana s'han detectat onades de fins a 2,7 metres. A més, segons la NHC (segons les seves sigles en anglès), l'"Isaac" avança a 13 quilòmetres per hora. Aquesta velocitat lenta i l'amplitud del seu diàmetre preocupa a les autoritats locals perquè porta a pensar que s'hi estarà a la zona durant 36 hores.
El centre preveu que l'"Isaac", que té la categoria 1 des d'aquest dimarts a la tarda, vagi perdent força de manera gradual i que continuï sobre el sud-est de Louisiana un o dos dies més.

L'arribada de l'"Isaac" coincideix amb el setè aniversari del "Katrina" a Nova Orleans, el pitjor huracà de la història dels EUA, on hi va haver entre 1.600 i 1.800 morts i pèrdues per valor de 81.000 milions de dòlars. Tot i el seu potencial, però, l"Isaac" és molt menys fort que el "Katrina" del 2005, que era de categoria 3 i que va tenir vents de fins a 252 km/h.
Les costes de Louisiana, Mississipí i Alabama estan en alerta per un fenomen meteorològic que ha deixat 24 morts i 3 desapareguts a Haití, 5 morts i 20.000 desplaçats a la República Dominicana i 25.000 evacuats a Cuba. A partir d'aquí, va avançar cap a Florida i ha alentit l'avanç al pas pel golf de Mèxic, on s'ha reforçat amb l'aigua calenta del mar.

Poc abans que l'"Isaac" guanyés intensitat i es convertís en huracà, Barack Obama ha fet una crida a la prudència als habitants del sud-est dels Estats Units. El president nord-americà ha advertit que és una "gran tempesta i perillosa" que cal prendre's "seriosament" i, en conseqüència, ha instat la ciutadania a seguir les recomanacions de les autoritats. "Insto els residents a seguir les instruccions dels funcionaris, evacuant si és necessari. No és hora de temptar el destí", ha afirmat Obama en una breu declaració des de la Casa Blanca.
http://www.324.cat/noticia/1865772/societat/LIsaac-amenaca-Nova-Orleans-just-7-anys-despres-de-la-tragedia-del-Katrina

L'huracà Katrina fou un intens cicló tropical de la temporada d'huracans de l'Atlàntic del 2005 que es convertí en el desastre natural més costós i en el cinquè huracà més mortífer de la història dels Estats Units.[3] També és el sisè huracà de l'Atlàntic més fort mai registrat. Hi hagueren almenys 1.836 víctimes mortals en l'huracà en si i en les seves inundacions posteriors, convertint-se en el més mortífer als Estats Units des de l'huracà d'Okeechobee de 1928. El cost total del pas del Katrina es xifrà en $81.000 milions (USD del 2005),[3] que doblava pràcticament els danys provocats per l'huracà Andrew el 1992.
Es formava sobre les Bahames el 23 d'agost de 2005 i travessava el sud de Florida com un huracà de Categoria 1 moderat, causant algunes víctimes mortals i inundacions abans d'intensificar-se ràpidament en el golf de Mèxic. La tempesta es debilitava abans de fer una segona recalada com a tempesta de Categoria 3 en el matí del dilluns 29 d'agost al sud-est de Louisiana. Causava destrosses importants, principalment per la marejada ciclònica, al llarg de la costa del Golf des del centre de Florida fins a Texas. El nombre més gran de víctimes mortals es localitzà a la ciutat de Nova Orleans (Louisiana) en fallar el sistema dels dics i inundar-se catastròficament, en molts casos, hores després que la tempesta s'hagués traslladat a l'interior.[5] El 80% de la ciutat i grans extensions de les parròquies veïnes quedaren anegades per l'aigua, i així seguiren durant setmanes.[5] Tanmateix, els danys més importants es concentraren en les àrees costeres, com els pobles de la primera línia de platja de Mississipí, que s'inundaren el 90% en hores; vaixells i gavarres de casinos xocant contra edificis, cotxes i cases empeses terra endins, amb l'aigua que arribava a 10–19 km platja endins.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Hurac%C3%A0_Katrina

3-2 i favorit el Barça per a la Supercopa espanyola.

Finalment, 3-2 contra el Reial Madrid en el primer partit de la Supercopa d'Espanya al Camp Nou. És un resultat just, que, tanmateix, pot ser suficient al Bernabeu si no es perd.
El que va agradar més de l'encontre va ser la clara superioritat del conjunt blaugrana sobre el blanc en la major part de l'encontre. A la primera part, el Madrid ni la va veure. I a la segona va jugar millor, però no va fer perill. Crec que en tot el partit va tenir una mitja ocasió solament i va fer dos gols. El màxim d'efectivitat possible.
Per part del Barça, dos defectes: la greu errada de Valdés en el segon gol madridista i el poc perill que va fer en el primer període quan va tenir sempre la pilota.
El tema de Valdés ja comença a ser greu. Ha guanyat el premi Zamora al porter menys golejat de la Lliga; però el seu mèrit és que és el menys xutat. Que li facin pocs gols és merit del conjunt i del joc que desplega l'equip. Normalment, en molts encontres, un xut, un gol; com a màxim, de cada dos, n'entra un. I de parades meritòries, poques, malgrat que la premsa se'n cuidi d'exaltar-les al màxim. El porter que para és en Casillas, que és el titular indiscutible de la selecció per mèrits propis, el millor porter del món per tota la premsa especialitzada, jugadors i tècnics i peça bàsica en el seu equip, el Reial Madrid, a la mateixa alçada que el supergolejador Cristiano Ronaldo. Crec que si als aficionats merengues se'ls donés a escollir entre Cristiano i Casillas com a titulars, la majoria escolliria al porter de Móstoles. No perquè sigui molt apreciat, sinó perquè és molt bo i a cada partit fa aturades meritòries encara que li xutin només tres o quatre vegades. I a la selecció fa igual; que a la Roja els rivals tampoc xuten gaire a porteria.
Segons les estadístiques de la Guía de la Liga 2013, de Marca, la temporada 2011-12 en Valdés va intervenir en 125 ocasions, en va aturar 65, en va bloquejar 41 i en va refusar 19, en els 35 encontres de Lliga que va jugar i va rebre 28 gols. En Casillas, 165 intervencions, 83 aturades, 45 bloquejades i 37 aturades, 37 encontres disputats a la Lliga i 31 gols encaixats. Allò que dèiem: en Valdés és el porter a qui se li xuta menys, no és el que para més.
Seguint amb les estadístiques del llibre suplement de Marca: Juan Pablo, de l'Sporting, és el porter que va intervenir més, en 273 ocasions, va aturar 150 pilotes, en va bloquejar 80 i en va refusar 35. La meitat dels porters de la Lliga espanyola van intervenir en més de dues-centes ocasions.
La veritat és que fa temps que em molesta que encaixi tants gols amb pocs xuts, alguns d'ells totalment aturables; més ben dit, que molts porters de la primera divisió espanyola aturen sense cap problema, jornada darrera jornada.
L'altre problema és el poc perill que l'equip blaugrana va fer a la primera part malgrat tenir la possessió de la pilota i el domini del joc davant un rival que no va donar la cara en aquest període. És un dels problemes del Barça del tiqui-taca: si no juga amb prou agressivitat, amb ganes, buscant el contrari i cercant la profunditat, amb rapidesa i eficàcia, sol fer un joc de rondo poc efectiu de cara a porteria.
És cert que si té la pilota no rep gaires ocasions de gol, però aleshores, en no jugar tan avançat, cada pèrdua de pilota provoca un ai! al cor, molts disgustos i més d'un gol. En canvi, quan fa el joc agressiu i avançat, buscant la porteria contrària i el gol de manera descarada, les pèrdues de pilota no són tan greus ja que hi ha temps i espai per recuperar-la, com normalment sol passar, que es recupera en un moment abans que el rival arribi a la tercera passada.
A la segona part, malgrat un lleuger domini madridista en els primers vint minuts (sense perill de cara al gol), a continuació vam veure el millor Barça de la nit: ràpid, agressiu i golejador.
El primer gol de Cristiano va ser pura anècdota: errada de Busquets en el marcatge i en el salt (Cristiano no va saltar ni gairebé rematar) i immobilitat de Valdés en un remat fluix de cap a uns set-vuit metres de distància i no gaire lluny d'on estava. Diuen manca d'estatura en els jugadors del Barça. Va ser l'única ocasió en què els madridistes van rematar a porta; no van fer-ho ni de cap, malgrat els centres que van arribar a fer.
El gol de Pedro en fora de joc tampoc mereix massa comentaris, perquè després el Barça es va imposar clarament i va marcar el tercer gol; i hagués pogut fer el quart si Messi arriba a estar encertat en una de les ocasions claríssimes que va tenir. A la jugada següent, greu errada de Valdés amb la pilota controlada, que va permetre que Di Maria li robés i marqués a porteria buida. La veritat és que es veuen pocs gols d'aquests; ni un a la temporada. Hem de recordar que anys endarrera en Valdés era un especialista en aquest tipus d'errades.
Tanmateix, crec que el Barça, vist el joc d'ambdós equips en el partit d'anada, és el clar favorit per fer-se amb el primer títol de la temporada. El resultat és enganyós: el 3-2 podria haver estat clarament un 4-1, pot ser més just pels mèrits i el joc dels dos conjunts.
El partit es va jugar amb més esportivitat que en els altres de la temporada passada. L'Alonso es va passar una mica, en Pepe no hi era i en Mourinho es va mantenir en un segon pla. Si el Barça guanya el títol al Bernabeu crec que quedaran una altra vegada desenmascarats i retratats. N'estic segur. Ells són així. Encara ara són incapaços de reconèixer una cosa ben palesa a nivell mundial i que ningú qüestiona: la supremacia del Barça i el reconeixement del gran futbol que practica. Tal com va dir Vilanova, aquest Barça, més que pels seus títols, serà recordat pel seu joc; i això només ho han aconseguit tres o quatre equips en la història del futbol mundial.
Un altre detall. En Vilanova se n'ha adonat que l'Iniesta i en Tello és millor que no juguin a la mateixa banda. L'Iniesta vol espais curts, acostar-se als defenses, que no quedin espais, i allà, amb els seus moviments, amb les seves fintes, li és relativament fàcil superar-los. En canvi, en Tello necessita distàncies, camp i espais, i que la defensa no estigui ni massa junta ni aplegada. Els dos estils són lleugerament contradictòris. És per això, suposo, que quan han de jugar junts, en Tello passa al cap de poc a la banda dreta. Va fer-ho contra la Reial Societat i contra el Reial Madrid.
Al Barça li manca gol. Només té en Messi. Si en Villa es recupera, si en Pedro torna a brillar i si en Tello acaba d'explotar, no hi haurà problemes. Si no, ens podem trobar com l'any passat: que el segon màxim golejador blaugrana assoleixi uns números globals relativament ridículs i el tercer i el quart igual. L'Alexis és un lluitador, no un golejador; s'haurà de veure si acaba d'explotar les condicions que té. I en Cuenca és com és; bon jugador, tècnic, amb control de la pilota, de tiqui-taca, però poc agressiu i amb poc gol.

El Barça de Tito Vilanova

Avui seré una mica crític amb el Barça 2012-13, el de Tito Vilanova. El Barça té bons jugadors i un bon equip. Segur que farà un bon paper i grans partits, amb bones golejades. Tanmateix, crec que s'ha perdut una bona ocasió per tal de reactivar l'equip, si més no internament.
M'explico. La temporada passada, a partir de Nadal (després d'haver guanyat el Campionat Mundial de Clubs, al Japó, davant el Santos de Neymar), el Barça no va ratllar a gran alçada i va perdre dos partits claus, davant el Reial Madrid i el Chelsea, que el van deixar fora de la Lliga i la Champion's.
És cert que ambdós partits es van perdre segurament per les "guardiolades" del seu entrenador a l'hora de confeccionar l'equip titular. En encontres d'aquest nivell, en què els rivals són tan potents com un mateix, no has de donar cap avantatge i has de posar sobre el camp els millors jugadors i el millor conjunt possible. En Guardiola no va fer-ho i així ens va anar.
Em va fer pensar en el Cruiff després d'haver guanyat les quatre lligues que, fos pel que fos, va liquidar part de la plantilla i va fitxar jugadors que el van acabar portant al fracàs (José Mari, Escaich, Korneiev, Eskurza, Kodro... i els canterans Angoy, Jordi Cruiff, Arpón, Carreras...). Crec que ambdós es van acabar creient que ells eren el secret de l'equip i que les seves tàctiques eren més importants que no pas els jugadors; i així els va anar.
Penso que enguany el Barça hagués hagut de fer una petita mogudeta tant a la banqueta com amb els jugadors. Un canvi d'entrenador important, amb un tècnic de categoria i renom mundials; i dos o tres jugadors nous, però per ser titulars i no reserves o semititulars.
Aquests jugadors nous haurien de ser futbolistes contrastats, i per tant caríssims, que vinguessin a ser titulars, no solament per la seva categoria i fama, sinó també perquè els ha fitxat el nou entrenador, ja sigui perquè estaven en el seu club o són de la mateixa nacionalitat o així ho han pactat abans ells dos.
I per què tot això? Penso que la plantilla del Barça necessita una reactivació. Són bons jugadors i segur que aquesta temporada faran un gran paper. Quedaran entre els dos primers a la Lliga espanyola i a la Champion's segur que arriben als quarts de finals i a les semifinals també.
Però es tracta de quedar campions de tot i en aixó hi ha molta competència, tal com es pot veure cada any, i s'ha de filar molt prim i ser molt competitiu. I els jugadors del Barça, al meu entendre, s'han adormit una mica i alguns ja comencen a estar passats de rosca pel tema de l'edat.
Tal com opinen reconeguts tècnics de categoria mundial jugadors bàsics del conjunt blaugrana ja han passat la seva millor època de jugadors i això l'equip ha de notar-ho (deien que la selecció també).
Amb dos o tres jugadors nous a l'equip titular i amb un entrenador nou que els faria jugar durant els primers mesos tant sí com no, perquè serien un compromís i una aposta personal seva, la reactivació dels jugadors de la plantilla hagués estat immediata.
Ara, amb la continuïtat, expressada amb en Tito Vilanova i amb l'equip titular de sempre, no es produirà aquesta reactivació i pot ser una repetició de l'any passat, però "in crescendo", pel pas dels anys i l'acomodament dels jugadors.
No s'ha de patir gaire perquè són molt bons i formen un gran conjunt. Segur que amb l'entrenador que sigui faran un gran paper. Però, per quedar campions, manca un plus extra molt important que crec que no tindran. Si els altres equips punters estan en forma i motivats, patirem.
I en aquests camps on els jugadors s'hi adormen i no tenen gaire interès en jugar-hi es tornarà a fracassar i tornarem a empatar o a perdre-hi. Això sí, quan les coses rutllin a la perfecció, els hi tornarem a clavar un rotund 0-5 o un contundent 0-8, però aquella mitja dotzena de resultats negatius hi seran.
Veig que ara han fitxat en Song. Amb l'Alba ja són dos fitxatges. En manca un altre i, si en Villa no es recupera bé, un quart. I els jugadors que s'espavilin. No pot ser que el segon màxim golejador de l'equip marqui els gols que ha aconseguit aquesta darrera temporada. A la Lliga el segon màxim golejador ha de passar dels quinze gols; si no, no la tornarem a guanyar.
I compte amb l'Alexis. És un bon jugador i valent com un toro, molt lluitador, però ha de marcar més gols. Els que va aconseguir la temporada passada són pocs. I no és ben bé mala sort; a Itàlia feia els mateixos o menys. Si no marca més, se n'haurà de buscar un altre.
Aquella frase de què aquesta no és la seva feina no me l'he creguda mai. Els davanters en punta del Barça, per quedar campions, han de marcar gols: el màxim golejador ha de passar de la vintena, el segon una mica per sota i el tercer ha d'estar a prop dels quinze, amb dotze o més.
A veure si els gols els han de marcar els laterals o els centrecampistes, perquè aleshores sí que ho tenim clar, amb els zero gols de Busquets, amb la mitja dotzena d'en Xavi i la vuitena de l'Iniesta que tenen com a promig. En Cesc en marca més, però tampoc assoleix els nivells d'un bon jugador en punta.
En Villa, i els seus gols, fan falta; l'Alexis n'ha de fer més; a veure què fa en Pedro enguany; en Cuenca es un jugador de toque, però un pèl feble i no goleja gaire; i en Tello, amb unes condicions impressionants, encara és un meló per obrir. Tot això em fa patir una mica, si és que en Villa no recupera la seva millor versió.

Espanya, campiona de l'Eurocopa-2012.

La selecció espanyola s’ha imposat merescudament a la italiana (4-0) i ha guanyat la tercera Eurocopa de la seva història, després de la del 1964, contra Rússia (2-1), amb el cèlebre gol de Marcelino, i la del 2008, davant Alemanya (1-0), amb el gol decisiu del Niño Torres. Avui els gols de Silva, Alba, Torres i Mata han fet justícia i han donat a la Roja el tercer títol consecutiu dels més importants del món. Aquesta selecció ha fet història i, vista la seva superioritat i l’edat dels seus jugadors, pot continuar fent-la en el proper Mundial Brasil-2014.

La Roja comença a fer allò que abans feien els grans equips, els que quedaven finalment campions: començar el torneig de manera irregular, presentant dubtes sobre la seva credibilitat i amb no gaire bon joc per anar millorant i arribar en plena forma al final del torneig. Ja va passar quelcom de semblant al Mundial de Sudàfrica-2010 amb la derrota inicial davant Suïssa (0-1) i ara, amb l’empat davant Itàlia (1-1), en el seu debut a l’Eurocopa-2012 el passat 10 de juny. Tres setmanes després, davant el mateix rival, l’ha superat totalment i s'ha adjudicat el títol de manera meritòria i indiscutible.

Ningú pot contradir la victòria de la selecció espanyola a la final de l’Eurocopa. Ni l’excusa de la lesió de Motta, que ha deixat als azzurri amb deu jugadors bona part de la segona part, pot servir de prou justificant. Aleshores Espanya ja guanyava per un clar  2-0 i era superior al seu rival, que prou feines havia fet perill fins aquell moment (només una ocasió de Di Natale, sol davant Casillas).

Espanya ha portat a terme un bon campionat. Una mica tristot al seu inici, però va anar millorant, especialment en els dos darrers encontres. Potser en el que va patir més va ser contra Croàcia, encara que es va haver de guanyar el pas a la final a la tanda de penals davant Portugal. Tanmateix, la selecció espanyola s'ha merescut jugar la final i ha estat la màxima golejadora de l’Eurocopa (amb  dotze gols) i la mínima golejada, amb només un gol encaixat. No ha perdut cap encontre, n’ha empatat dos (el primer contra Itàlia i contra Portugal) i ha guanyat els altres quatre (Irlanda, Croàcia, França i el segon contra Itàlia). A més, en arribar a la final, ha hagut de jugar contra les millors seleccions del torneig, llevat d’Alemanya. Ningú li pot discutir la victòria final.

Els seus jugadors han estat a un gran nivell. En les seves respectives posicions suposo que Casillas, Piqué, Ramos, Alba, Busquets, Xabi, Xavi i Iniesta han estat de lo milloret. Crec que haurien de sortir en l’equip ideal de l’Eurocopa. Els casos d’Arbeloa, Cesc i Silva, com Torres, Pedro, Navas i algun altre ja són més discutibles.

Que mereixin entrar en aquesta petita selecció de l’equip ideal de l’Eurocopa, d’Itàlia només serien Buffon, Bonucci, De Rossi i Pirlo (Ballotelli ha estat més fum que res més i el partit contra Alemanya); dels alemanys, en Lahm, Hummels, Khedira i para de comptar; dels portuguesos, Patricio, Alves, Pepe, Moutinho, Meireles i Ronaldo; dels francesos, cap; i dels anglesos, el lateral dret. De la resta d’equips, el suec Ibrahimovic i no gaires més. Veurem quins seran finalment els onze millors jugadors, per posicions, d’aquesta Eurocopa.

Abans de l’encontre tot feia pensar que Itàlia podia presentar una dura resistència contra Espanya i, més que portar-li problemes, sí fer-la patir per la victòria. Per a mi la selecció italiana és un bon conjunt, amb un problema important: no compta amb grans jugadors, amb estrelles que puguin decidir un encontre. I això en una final és bastant decisiu.

Però contra Alemanya ja havia dit el mateix i els transalpins es van imposar als teutons de manera merescuda i amb un clar 2-0. Tanmateix, en un partit d’aquesta magnitud se sol decidir per la qualitat individual dels jugadors més que per la qualitat global del conjunt com a tal. En una final, ja sigui de Champions, d’un Mundial o d’una Eurocopa, tots els jugadors van a tope i donen el màxim rendiment; treuen el millor de si. Per això la solen guanyar els que tenen els millors jugadors i no el millor equip (com el Chelsea aquest any o el Reial Madrid en la Séptima, la Octava i la Novena).

S’ha de tenir present que, després de Messi i de Cristiano Ronaldo, els següents millors jugadors del món juguen amb la Roja: Xavi, Iniesta, Casillas, Ramos, Piqué, Alonso i algun altre que ara està lesionat. O en Busquets, Cesc, l’emergent Alba i el campió de la lliga anglesa Silva. Recordem que en el passat 2011, dins l’equip ideal mundial de la Fifa, hi havia sis jugadors d’aquesta selecció: Casillas, Piqué, Ramos, Alonso, Xavi i Iniesta. I en el del 2010 també n’hi havia sis: Casillas, Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta i Villa.

Amb això vull dir que en la Roja juguen dels millors jugadors del món i que, llevat de Messi, Cristiano Ronaldo i algun altre, Espanya compta amb els millors futbolistes del planeta. Per tant, és normal i lògic que hagi guanyat les dues darreres Eurocopes i el darrer Mundial; i que sigui una de les favorites per guanyar el proper, d’aquí dos anys, a Brasil.

Del Barça podríem dir el mateix. Les crítiques que rep són injustes i els seus triomfs totalment merescuts i justificats, tal com poden testimoniar els títols de la Roja. Explicar ara el per què d'això em sembla totalment superflu. Ah! i jo no vaig amb la Roja, ni de lluny. La meva selecció és la catalana i la meva rival més descarada és l'espanyola.

Eurocopa 2012, final imprevista: Espanya-Itàlia.

La final de l’Eurocopa 2012 està servida: Espanya-Itàlia. Va haver-hi sorpresa en la segona de les semifinals i la favorita Alemanya va perdre davant Itàlia, que va ser superior al seu rival (2-1). En l’altra semifinal, en un encontre amb molta igualtat, Espanya es va acabant imposant a Portugal en la tanda de penals després que el matx, i la pròrroga, acabés amb empat a zero gols.

La final entre els dos equips mediterranis es presenta igualada, amb un lleuger avantatge per als espanyols. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que Itàlia ha anat a més a mesura que ha anat transcorrent el campionat i que és un digne finalista després d’haver superat a la gran favorita Alemanya. Ja en el primer encontre, a la primera fase, els italians van posar amb molts problemes als espanyols i, a la primera part, es van merèixer més sort en el marcador.

La selecció italiana és un conjunt que defensivament està molt ben ajustat, que al mig del camp juga la pilota molt bé i que a davant li mancava perillositat i encert, però davant els alemanys van mostrar tota la seva artilleria, especialment Balotelli, autor dels dos gols, formidables ambdòs, sobretot el segon. La Roja s’haurà de posar les piles per superar l’Azzurra i li caldrà fer més perill ja que es pot trobar com els alemanys: que no marquin un gol i, en canvi, els transalpins, sí.

Si Espanya surt més a l’atac pot deixar buits a darrera. És el problema que pot tenir, ja que la selecció espanyola té un joc basat en el mig del camp i en el control defensiu; i, per portar-lo a terme, necessita molts jugadors a la parcel·la central. A veure com Del Bosque soluciona el dilema. No és fàcil, perquè no es tracta de posar més davanters, ja que aleshores perdria el mig del camp. Crec que es tracta de reordenar millor les peces, cosa, per cert, bastant complicada.

Hi ha alguns jugadors, imprescindibles per l’estil de joc de la selecció, que van molt justos físicament i que necessiten ajuda per controlar la zona del centre del camp. No sé si fóra millor asseure a Xavi Hernández (Xabi Alonso i Andrés Iniesta, amb Cesc Fàbregas i Busquets, poden cobrir bé la zona) i jugar amb dos davanters (en què un no ha de ser necessàriament en Silva; per exemple, poden ser en Navas, o en Pedro, i un dels davanters centres). O fóra millor continuar amb l’esquema habitual, amb els quatre centrecampistes (Busquets, Xabi, Xavi, Iniesta), el mitjapunta Silva i el davanter centre (en Cesc, com a fals davanter centre, o en Torres, per atacar més i fixar la defensa contrària).

És un bon dilema. M’agrada més la primera solució, però es trenca amb la dinàmica de joc de l’equip, cosa sempre contraprudent. La segona solució, continuar com sempre, els rivals coneixen molt bé la selecció i ja saben com frenar-la o desactivar-la. I és relativament fàcil perquè fa molt poc perill; es tracta de deixar que la juguin, de no deixar espais a darrera, especialment pel centre de la defensa, i de recuperar alguna pilota quan la treuen des de darrera. Aleshores s’ha d’anar per feina i tractar de marcar, tal com va fer Itàlia en el primer partit contra Espanya.

Si la Roja juga més a l’atac es pot imposar als italians senzillament perquè són superiors. Però si fan el seu joc habitual, d’anar marejant la perdiu sense atacar amb intensitat, aleshores els italians poden fer mal i posar el marcador del seu costat. Es tractaria més aviat de no deixar-los respirar, d’anar-los a buscar ben endavant i d’atacar amb rapidesa i projecció, especialment per les bandes, ja que els azzurri se solen tancar molt bé pel centre de la defensa i pel mig; i més ara que en De Rossi ha tornat a la seva demarcació habitual de mig centre (almenys contra Alemanya va jugar en aquesta posició i, de la manera com van jugar els italians, el més probable és que Prandelli, el seu seleccionador, repeteixi alineació).

És com el Barça quan no ataca amb rapidesa i intensitat; moltes vegades li acaba sortint malament i acaba empatant o perdent l’encontre (o guanyant-lo immerescudament, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor). Això li ha passat aquesta temporada en molts partits a camp contrari. En canvi, quan surt per feina i a l’atac, normalment acaba guanyant amb claredat. És allò que hauria de fer la selecció espanyola. Però, en Del Bosque no és tan ofensiu com en Guardiola (ni de lluny, és més aviat tirat endarrere) i no té l’argentí Messi.

Recordem que la primera Champions de l’extrenador madridista (la octava) la va guanyar jugant amb tres centrals a darrera (no sé si eren: Hierro, Iván Campo i Helguera, encara que a la final va jugar Karanka per Hierro), dos laterals (Salgado i Roberto Carlos) i un migcentre que pujava poc (Redondo). A Del Bosque sempre li ha agradat tractar bé la pilota, treure-la des de darrere jugant-la i anant ràpids a davant; però no s’ha caracteritzat per atacs continus, sinó més aviat per tenir-ho tot controlat, especialment la part de darrera. Aquest va ser un dels motius pels quals Florentino Pérez se’l va carregar (el famós canvi de quadern).

Aleshores l'entrenador salmantí ja encertava sempre amb els canvis, tant de jugadors com de tàctica. Recordo jugadors com Munitis i McManaman que li van servir com reactivadors i li van funcionar molt bé. També recordo algun partit que allò que era més normal era posar més jugadors a la defensa o fer aquell canvi per aquell altre; i no, moltes vegades va fer tot el contrari i sempre li va sortir bé. Ho recordo des d’aleshores i és un tret molt encertat de la seva faceta com entrenador.

Les semifinals de l'Eurocopa del 2012.

És una Eurocopa amb poques sorpreses. El 2 de juny, vuit dies abans de començar el torneig, vaig fer els pronòstics. De moment, ja de cara a les semifinals, s'estan complint. Hi ha hagut un parell de semisorpreses sense gaire importància. En el grup A va passar Grècia i no Rússia, com havia vaticinat; i en el grup D, a davant va quedar-hi Anglaterra i no França.
Aquests dos fets han provocat que hi haguessin un parell de quarts de finals canviats sobre el pronòstic que havia fet aleshores. França va ser la rival d'Espanya i no Anglaterra; i d'aquesta manera ha estat Itàlia qui ha pogut accedir a les semifinals i no els francesos. Però tampoc és tanta sorpresa ja que era una de les coses que podien passar, que França i Anglaterra intercanviessin els seus llocs al final de la primera fase.
El tema de Rússia, Grècia i d'altres no era important ja que, anés com anés, aquestes seleccions tenien poques opcions de disputar les semifinals. Així ara Portugal contra Espanya i Alemanya contra Itàlia es disputaran el dret per jugar la final l'1 de juliol a Kiev. L'única sorpresa sobre els plans previstos ha estat Itàlia que ha ocupat el lloc de França.

La semifinal entre Portugal i Espanya es presenta més igualada que l'altra, però els espanyols són superiors. És cert que els costa fer perill i que no rematen a porta i que, quan ho fan, no tenen gaire encert. Però així i tot són superiors als portuguesos que tenen algun jugador notable, però altres no tenen el nivell necessari per jugar una final. Pot passar de tot, però Espanya és la favorita.
L'altra semifinal té un pronòstic més clar. Alemanya és bastant superior a Itàlia i ho ha de demostrar sobre el terreny de joc. És cert que els italians poden fer sonar la flauta, però tenen una davantera massa fluixa com per pensar que poden imposar-se als alemanys. Penso que els italians formen un bon conjunt, però estan mancats de figures i de jugadors destacats. I davant grans equips o en encontres igualats, les figures són les que acaben decidint el resultat. I Alemanya té aquest tipus de jugadors que poden decidir el matx en qualsevol moment.
Per tant, es va a una final Alemanya-Espanya. Favorit: els espanyols. Però en parlarem més endavant, quan arribi el moment si és que es dóna aquesta final. Parlar-ne abans no està bé.

En Casillas està fent un bon torneig i és dels millors porters de l'Eurocopa. Ha protagonitzat intervencions meritòries i és un dels culpables de què la Roja hagi rebut només un gol en els quatre encontres que ha disputat fins ara.
Arbeloa compleix, però potser és dels jugadors titulars més flaquets de l'equip. Mai fa perill per la seva banda, malgrat que la sol tenir tota lliure i neta. Si Espanya tingués un Alves!
L'altre lateral, en Jordi Alba, contràriament a allò que diuen els mitjans de comunicació, m'està decepcionant una mica; esperava molt més d'ell. De moment ha tingut un gran encert: la jugada del centre del primer gol contra França. A veure si això l'anima i ho fa millor, perquè pel que he vist fins ara no és jugador per al Barça.
Els dos centrals, Piqué i Sergio Ramos, estan complint molt bé. Cap problema, de lo milloret de la selecció, igual que en Busquets. Aquests tres jugadors estan rendint a un gran nivell i són la garantia, juntament amb Casillas, per mantenir la porteria a zero. S'ha de pensar que, de moment, la Roja només ha encaixat un gol, en el primer partit, contra Itàlia; en els altres tres no n'ha rebut cap.
En Xabi Alonso està rendint bé i de moment ha marcat dos gols (un de penal). Tanmateix, té poc espai per moure's i desenvolupar el seu joc, ja que el mig del camp espanyol sempre està molt ple; és la tàctica de la selecció i la seva manera de jugar.
En Xavi i l'Iniesta són bàsics perquè Espanya desenvolupi el joc que li és característic (i molt semblant al seu Barça, però sense en Messi). El de Terrassa està més baix, però compleix; tanmateix, li manca força i potencial físic i la selecció ho nota. El de Fuentealbilla està quallant un gran campionat i, si té sort i marca algun gol important i la seva selecció queda campiona, pot ser escollit el millor jugador de l'Eurocopa.
En Silva ho fa bé, però és l'únic davanter i es nota que no pot jugar tant en punta i sol. Té poques opcions per sortir-se'n, encara que del seu bon tret i de la seva classe sempre es pot esperar quelcom. Li manca un company a davant (en Villa).
En Cesc ho fa bé, però no és un davanter en punta. Això s'ha de tenir en compte i no se'l pot acusar de res; si de cas, és el seleccionador qui ha de rebre els cops, no en Cesc. Ell, prou que fa fent el que fa. I, a més, marca gols; de moment, dos dels vuit que ha materialitzat Espanya (dos més d'en Torres i dos de Xabi Alonso; i un de Silva i un altre de Navas).
En Torres ha demostrat que ho fa millor quan surt de revulsiu a la segona part. Des de l'inici del matx no se'n surt tan bé. En Negredo ha actuat pocs minuts per dir quelcom d'ell, igual que d'en Javi Martínez. Tanmateix, quan van sortir, van complir.
En Navas i en Cazorla sempre han donat coses quan han jugat. S'han fet mereixedors de la confiança i poden continuar tenint minuts. Aporten al conjunt novetats, empenta, rapidesa, moviment, que van molt bé en aquesta mitja horeta o minuts finals d'un encontre. També Pedro va jugar molt bé contra França en els pocs més de vint-i-cinc minuts que va estar damunt la gespa.
De moment, Valdés i Reina, Juanfran i Albiol, Llorente i Mata, encara no han debutat. Fins i tot amb això s'han complert els pronòstics inicials.

Una altra cosa: cada vegada em queda més clar que Espanya juga a no encaixar cap gol i a veure si en fa un o més, però sense arriscar res ni cremar-se. Juga a l'1-0; d'aquí tants migcampistes. Anirà bé i funcionarà si es queda campió; però, si no, poden haver-hi crítiques (em sona a "canvi de quadernillo"), ja que el joc tampoc no és gaire vistós i, tal com diuen alguns mitjans, sí que és bastant sosset i avorrit.
Segona cosa: m'agradaria uns comentaristes de televisió més imparcials. Potser els francesos no van fer perill, però els espanyols tampoc. I la possessió, un 58 % per als espanyols, va ser bastant igualada tenint present que en ocasions només es dediquen a marejar la perdiu. Però mai amb les diferències abismals que es comentaven públicament i que deien que els francesos "ni la olían". Allò que jo vaig veure és que, a estones, era al revés i que, quan els espanyols recuperaven l'esfèrica, la perdien ben ràpidament una altra vegada.
Per exemple, en Xavi Hernández se'n va fer un tip de perdre'n i els comentaristes no van ni dir-ho. En Del Bosque no el va canviar perquè aquest jugador és el puto amo i qui fa d'entrenador damunt el terreny de joc. Va preferir canviar Iniesta al minut 38 de la segona part, amb 1-0 al marcador, perquè descansés i donar una mica d'oxigen al mig del camp amb en Cazorla que pot fer coses semblants a les del manxec.

La culpa no és del deute públic; és de la banca.

Com ja s'ha vist, la crisi no és de l'economia en general sinó de la banca. I és degut a la seva mala gestió. Pensar que aquesta gent s'ocupa i té la responsabilitat sobre el diners que els espanyols tenen en les seves entitats em posa la pell de gallina. I més pensar que no tenen una responsabilitat penal específica, encara més. Crec que se'ls hauria de poder tancar a la presó i que haguessin de pagar les pèrdues dels bancs amb el seu patrimoni i la seva fortuna personals.
Si no, és molt fàcil dirigir o ser un executiu d'un banc. Cobres els beneficis quan tot va bé, et paguen els deutes quan les coses van malament i mai tens cap responsabilitat penal ni legal. Com a màxim pots perdre prestigi o renom en el mercat.

És una mentida que el deute públic sigui el causant de la crisi. Al contrari. El deute públic, que tampoc és tan alt si el comparem amb els d'Alemanya i França, és conseqüència de la crisi. Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els forats produïts per la banca i també dels que s'han hagut de dedicar a mitigar les situacions originades per l'auge salvatge de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de la fallida en cadena de milers d'empreses que no reben els préstecs bancaris.
És mentida que no hi hagi més opció que retallar. No és així. Es poden agmentar els ingressos, especialment si es persegueix amb eficàcia el frau electoral. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis públics obeeixen a una opció ideològica, que té com a objectiu fonamental la seva degradació, asfixien l'economia d'un país i augmenten l'atur.
És mentida que sobrin empleats públics. La realitat demostra el contrari. Al nostre país hi ha 6,5 empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa n'hi ha 16.

És mentida que hi hagi un excés de despesa pública. De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en què han incorregut algunes administracions, més preocupades per l'ostentació, que per oferir serveis de qualitat. L'any 2010 la despesa pública espanyola equivalia al 4,5 % del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són mileuristes, o ni tan sols arriben a aquesta xifra a finals de mes.
La despesa en educació (en % del PIB):
- a Catalunya: 3,2 %, a Espanya: 4,5 %, a Finlàndia; 6 %.
- la mitjana a l'OCDE: 5 %.

És mentida que l'oferta privada pugui substituir la pública i millorar-ne la qualitat i el servei. Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privat gestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la veritat. La crisi ja està demostrant els perjudicis de les privatitzacions sobre els professionals i els usuaris. L'empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.
En canvi, és veritat que hi ha altres sortides a la crisi. Per descomptat, Islàndia és l'evidència. Fins i tot, l'FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Àngela Merkel. La nostra fiscalitat és de les més regressives i ineficaces d'Europa. Hi ha molt marge de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i que asseguri els ingressos necessaris per sostenir les despeses que demana una sortida de la crisi que consolidi l'Estat de benestar.
Les polítiques i inversions públiques són necessàries per sortir de la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones. Els serveis públics dinamitzen l'economia. Prova d'això és que, en aquellos països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26 %, el 22 % de Suècia o el 19 % de Finlàndia. Per contra, abusar de les retallades en els serveis públics anul.la una font de creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

No es pot deixar una societat pitjor per a les generacions futures. Ha costat molta lluita, molts sacrificis, molts patiments i algunes morts tot el que s'havia aconseguit fins ara. En segles passats, però principalment en el XX, s'havien aconseguit una sèrie de millores que als anys seixanta es van catologar com l'Estat del Benestar. Era allò que es deia aleshores la protecció "des de la cuna hasta la sepultura".
Aquesta trajectòria lineal de progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna, uns serveis socials necessaris i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional constitueix un vergonyós retrocés històric que no s'ha de consentir.

Les ajudes a Bankia.

L'FMI calcula que la banca espanyola necessita 40.000 milions d'ajuda externa

Segons filtracions de l'informe que prepara l'organisme, les necessitats totals del sistema bancari ronden els 90.000 milions, dels quals les mateixes entitats en poden assumir 50.000

El Fons Monetari Internacional presentarà en breu les seves conclusions definitives sobre la salut de la banca espanyola, en les quals apuntarà a un dèficit de capital d'uns 40.000 milions d'euros, segons han dit a Reuters dues fonts bancàries aquest dijous.

L'exercici del Fons, que segons diverses fonts inclourà el segon reial decret d'augment de provisions aprovat pel govern al maig, determinarà que les necessitats totals del sistema bancari rondaran els 90.000 milions d'euros, dels quals 50.000 podrien ser perfectament coberts pels recursos de les entitats. "El dèficit de capital final de la banca espanyola se situaria al voltant dels 40.000 milions d'euros després de tenir en compte la capacitat que tenen algunes entitats per afrontar les pèrdues esperades amb els seus propis recursos", explica una de les fonts.
A l'informe de l'FMI, que ja va dir en les seves conclusions preliminars que el 70% de la banca espanyola gaudia de bona salut, s'hi sumaran en les pròximes setmanes les conclusions de l'auditoria independent que estan duent a terme Oliver Wyman i Roland Berger.
Amb la dificultat de finançar sota el seu escut el dèficit bancari amb el diferencial al voltant dels 500 punts bàsics, Espanya negocia a marxes forçades amb els seus socis europeus un mecanisme d'ajuda per finançar els bancs en dificultats, per al qual l'auditoria és un requisit indispensable i, previsiblement, traurà protagonisme a les estimacions de l'FMI.
http://www.ara.cat/economia/FMI-calcula-banca-espanyola-necessita-40-000-milions-ajuda-externa_0_714528711.html

Un parell de comentaris sobre això. Primer, no n'hi haurà pas prou. Se'ls hi haurà de donar molt més. I de recuperar, ben poc. En canvi, els beneficis, sí, per a ells. No costa gaire ni s'ha d'estar massa preparat per portar una entitat a la ruïna. I cobren milions per fer-ho. Ells no hi surten pas perdent. En el prestigi potser sí, però vés a saber. L'actual ministre d'economia espanyol, en De Guindos, ja va mostrar la seva capacitat enviant a la ruïna Lehman Brothers i mira el càrrec que ocupa ara. O Luis Maria Linde, futur governador del Banc d'Espanya, que també té algun fracàs econòmic important a les seves espatlles (ha estat un col.laborador del ministre i per això li donen el càrrec).
Ambdós, De Guindos i Linde, tindran dos dels càrrecs més importants i transcendents de l'economia espanyola. Que Déu ens agafi confessats, perquè aquest parell...
En Rodrigo Rato, que va portar a la ruïna Bankia i Caja de Madrid, per marxar (per fotre'l al carrer) ha cobrat una subvenció de més d'un milió d'euros. Quina llàstima que em fa, pobret!

Segona cosa. La retallada que hi ha a Sanitat, allò que suposa amb euros, no arriba ni a una desena part d'aquestes quantitats que s'esmenten en l'article de premsa de més amunt. I pel que fa a l'Ensenyament, el mateix. El Govern retalla serveis socials bàsics per als ciutadans i, d'una sola "tajada", donarà ajudes per valor d'aquestes retallades multiplicades per deu.
Però, que quedàvem? Hi ha diners o no? D'on surten tants milions euros per a la banca espanyola? Per què els que es retalla a Sanitat i a Ensenyament és una misèria comparada amb les ajudes que s'han donat i es donaran a la banca. Calia retallar tant, però una misèria si es compara amb el que necessita la banca? I quan hi ha beneficis, què? Es reparteixen?
Quan les empreses no funcionen bé i no poden aguantar, pleguen; fan suspensió de pagaments, si cal, i tanquen la barraca. Els bancs haurien de fer el mateix i l'Estat quedar-se amb els seus béns, el seu patrimoni i fer retornar els beneficis que s'han embutxacat els seus directius (per altra banda, nefastos). També hi ha d'haver un codi penal que contempli la mala gestió dels directius de les empreses bancàries, perquè juguen amb els diners de tothom.
Amb els calers que l'Estat recuperi, amb les expropiacions dels béns i del patrimoni d'aquestes entitats bancàries i de les sancions als seus directius, doncs, l'Estat hauria de retornar els diners als petits inversors que no han de perdre els seus estalvis per la mala gestió d'uns incompetents.
És que amb aquests temes em calento molt! I un altre dia parlarem del "corralito". Té collons també!

L'Eurocopa de Seleccions del 2010.

La setmana vinent comença oficialment l’Eurocopa 2012 (oficialment, Campionat Europeu de Futbol de l’UEFA o UEFA EURO 2012™) i en serà la XIV edició. Aquest torneig es el més important entre seleccions europees i se celebrarà des del 8 de juny a l’1 de juliol de 2012 a Polònia i a Ucraïna, dos països amb fusos horaris diferents. Es disputarà a les ciutats de:
- Polònia: Varsòvia, Poznan, Gdansk i Breslàvia (Wroclaw);
- Ucraïna: Kiev, Jarkov, Donetsk i Lviv.
S’hi han classificat, superant la fase prèvia de 10 grups que englobaven 51 seleccions, setze seleccions, que s’han dividit en un sorteig, del 2 de desembre de 2011, en quatre grups:
- Grup A: Rússia, República Txeca, Grècia, Polònia.
- Grup B: Alemanya, Portugal, Holanda, Dinamarca.
- Grup C: Espanya, Itàlia, Irlanda, Croàcia.
- Grup D: França, Anglaterra, Ucraïna, Suècia.
He col·locat les seleccions amb un ordre subjectiu: les que considero de més bones a no tan bones.

El matx inaugural serà el divendres, 8 de juny, a les 18h, a Varsòvia, entre Polònia i Grècia. Espanya no debuta fins el diumenge 10 de juny, a les 18h, a Gdansk, contra Itàlia. Els encontres de la fase prèvia els disputarà tots a l’estadi d’aquesta ciutat polonesa: el 14, a les 20,45h, contra Irlanda, i el 18, també a les 20,45, contra Croàcia.
La selecció espanyola parteix com a favorita per guanyar el campionat, seguida de la selecció alemanya. Altres seleccions que tenen les seves opcions són, segons els entesos, Holanda, Portugal i França.
A partir de quarts de final tots els encontres es juguen a les 20,45h. Fent un pronòstic d’allò que pot passar i seguint el calendari previst, els quarts de final podrien ser:
- 1r grup A contra 2n grup B: Rússia-Portugal
- 1r grup C contra 2n grup D: Espanya-Anglaterra
- 1r grup B contra 2n grup A: Alemanya-República Txeca
- 1r grup D contra 2n grup C: França-Itàlia

Per entendre-ho de manera més clara, si Espanya es classifica li tocarà o França o Anglaterra, tot depenent de qui quedi primer o segon tant en el grup C com en el grup D. El mateix es pot dir pel que fa als altres dos grups, l’A i el B. Com podeu veure el grup B és el més potent amb tres grans favorits: Alemanya, Portugal i Holanda. Un dels tres ha de quedar fora de seguida i ja no pot passar a quarts de final.
Les semifinals, continuant amb aquests pronòstics, poden ser: Portugal-Alemanya (a Varsòvia) i Espanya-França (a Donetsk). I la final Alemanya-Espanya, l’1 de juliol, a Kiev.

Vicente Del Bosque, el seleccionador espanyol, ha convocat aquests vint-i-tres jugadors:
Porters: Casillas, Valdés, Reina;
Defenses: Arbeloa, Juanfrán, Sergio Ramos, Piqué, Albiol, Alba;
Centrecampistes: Javi Martínez, Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta, Cazorla, Cesc;
Davanters: Navas, Pedro, Torres, Negredo, Llorente, Silva, Mata.
No han pogut anar-hi en estar lesionats dos titulars indiscutibles: Villa i Puyol.

Els possibles titulars són: Casillas; Arbeloa, Sergio Ramos, Piqué, Alba; Busquets, Alonso, Xavi, Iniesta; Silva i un més. Aquest darrer, un davanter, és gairebé l’únic lloc que no està decidit. El titular hauria estat Villa, però en no estar ell pot jugar-hi en Torres, en Pedro, en Mata, en Negredo i, fins i tot, en Llorente en determinats encontres. El meu pronòstic per ocupar aquesta darrera plaça és l’ordre que he esmentat.
Tanmateix, alguns jugadors hi arriben amb molts partits i una mica tocats. Tots tindran les seves opcions, especialment Javi Martínez, Cazorla, Cesc i els davanters que hem esmentat abans. Poden tenir menys minuts els dos porters i Juanfrán, Albiol i Navas. Però tot dependrà de les lesions i de l’estat de forma de cadascú i del rendiment que donin.

El seleccionador espanyol, en fer la llista de convocats, ha preferit seguir amb l’equip, amb el conjunt de jugadors que en els darrers anys han jugat amb la selecció i a la que li han donat dos dels títols més importants que té: l’Eurocopa del 2008 i el Mundial del 2010.
Si ara s’adjudiqués aquest campionat seria el segon Europeu consecutiu que guanyaria i el tercer títol més important del món a nivell de seleccions, també de manera seguida. Un rècord solament a l'abast dels millors futbolistes de totes les èpoques. Alguns també, pel que porten guanyat amb el seu club d'origen, passarien a ser dels més llorejats de la història. M’estic referint als jugadors del Barça. També als del Reial Madrid, però ja no tant, ja que els manquen més Champions i més títols en general.
El FC Barcelona continua sent la base d’aquesta selecció amb set jugadors (que podrien ser nou si Villa i Puyol no estiguessin lesionats): Valdés, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc i Pedro. El Reial Madrid n’aporta cinc: Casillas, Arbeloa, Sergio Ramos, Albiol i Alonso. Amb dos: Athlètic (Javi Martínez, Llorente), Sevilla (Navas, Negredo) i Chelsea (Mata, Torres). I amb un: Liverpool (Reina), Atlético Madrid (Juanfrán), Alba (València), Cazorla (Màlaga) i Silva (Manchester City).

A favor de qui s'ha d'anar? Jo, com sempre, a favor de Catalunya. Com que no la deixen jugar, sempre a favor de la selecció que jugui contra Espanya.

Sorpresa a les semifinals de la Champions-2012.

Els dos favorits per jugar la final de la Champions League el proper 19 de maig al Allianz Arena de Munic han quedat eliminats i els clubs que la disputaran seran l’anglès Chelsea i l’alemany Bayern München. El FC Barcelona i el Reial Madrid, considerats els millors equips del món del moment i amb les grans estrelles a les seves plantilles, han perdut les seves respectives eliminatòries, el primer davant els londinencs, contra qui han jugat molt darrerament, i l'altre davant els bavaresos, la seva bèstia negra.

Primer, va ser el Barça qui abans d’ahir, el dimarts a la nit, va empatar a casa, al Camp Nou, davant el Chelsea (2-2), que va fer valer la seva ràcana victòria la setmana anterior en l’encontre d’anada a Stamford Bridge (1-0).

Després, va ser el Madrid qui ahir, dimecres a la nit, va restar eliminat a la tanda de penals després d’imposar-se al Bernabeu al Bayern München (2-1), però havent perdut per idèntic resultat la setmana anterior a Alemanya. Els tres penals errats de Cristiano, Kakà i Sergio Ramos (els dos primers ben aturats per Neuer, el porter bavarès fitxat del Schalke 04, i el darrer, als núvols) van ser claus. Els alemanys en van materialitzar tres (Álaba, Mario Gómez i Schweinsteiger) dels cinc que van tirar (els de Lahm i Batstuber van ser aturats per Casillas), que va fer innecessari que els locals llancessin el darrer (només Alonso havia marcat el seu).

Cap dels dos equips de la Lliga de les Estrelles, de la millor lliga del món segons la premsa esportiva espanyola, jugarà la final de la Champions; quan eren els que estaven en millors condicions, eren els màxims favorits, havien protagonitzat un gran torneig fins aquest moment, jugaven el partit de tornada a casa com a locals i els resultats del primer partit, a domicili, els havia anat prou bé (derrota per la mínima) i eren totalment remuntables a poc que les coses anessin bé.

Tanmateix, es van tòrcer i ambdós van ser eliminats pels seus oponents teòricament inferiors. Però, mentre que el Barça va perdre l’eliminatòria molt injustament, ja que en ambdós encontres va ser totalment superior al Chelsea, el Reial Madrid la va perdre justament ja que en el còmput dels dos partits el Bayern va ser lleugerament superior i si un dels dos equips es mereixia passar a la final aquest era el conjunt alemany.

El FC Barcelona va perdre a Stamford Bridge en un partit que es mereixia guanyar per joc, per domini i per ocasions de gol. Tanmateix, el poc encert davant la porteria, l’excel·lent joc defensiu dels blues, la gran actuació de Cech i els pals van evitar la victòria blaugrana i el Chelsea es va fer amb una victòria immerescuda mercès a un gol de Drogba que va aprofitar una de les poques ocasions que va tenir l’equip anglès en l'encontre (1-0).

A la tornada es va veure el mateix i el Barça es va posar amb un 2-0 favorable (gols de Busquets i d’Iniesta), que li permetia somniar amb la final. L’expulsió del central anglès Terry (per una clara agressió a Alexis, en una acció semblant  a la que ja havia protagonitzat en el partit d’anada) semblava que aclaria el panorama. Tanmateix, al límit del descans, i amb un jugador de menys, en un contraatac, un excel·lent gol del brasiler Ramírez li va permetre escurçar diferències (2-1). A la represa, Messi va errar un penal (al travesser) i fins al final del matx el Barça va posar setge a la porteria rival, va tenir ocasions, però no va poder superar la tupida i heroica defensa de tots els jugadors del Chelsea. Quan passaven dos minuts del temps reglamentari, amb els locals atacant a la desesperada, l’espanyol Torres va arrancar tot sol des del mig del camp i, després de superar Valdés, va empatar l’encontre (2-2).

El Chelsea va superar el Barça jugant amb una tàctica ultradefensiva descarada, però amb l’esforç de tots els seus jugadors i amb l’actuació destacada del seu porter Cech. I així, comptant amb l’ajuda de la fortuna (quatre pals del Barça, un penal fallat per Messi i diverses ocasions clares de gol no encertades), el marcador li va acabar resultant favorable i va passar a la final. La premsa espanyola i gairebé tota l’europea va comentar, als dies següents, que l’antifutbol havia guanyat.

El Reial Madrid, per la seva part, va perdre a Munic en el partit d'anada, on a la segona part va ser superat per un Bayern que va acabar guanyant justament l’encontre (2-1). A la tornada, al Bernabeu, les coses se li van posar molt bé aviat, quan al minut 14 ja guanyava per un clar 2-0 (amb dos gols de Cristiano, el primer de penal i el segon en un possible fora de joc). Tanmateix, el Bayern es va refer i, després d’alguna ocasió, en Robben, de penal, va marcar el 2-1 i empatava l’eliminatòria. A la represa el Bayern va tenir més la pilota i va gaudir d’alguna oportunitat, però ambdós van prendre precaucions tractant de no rebre cap gol més de l’adversari. D’aquesta manera es va anar a la pròrroga i ambdós equips, visiblement esgotats, encara van fer més evidents les ànsies de no encaixar cap gol abans que de marcar-lo. Així, sense que el marcador tornés a moure’s, es va arribar a la tanda de penals, que va ser més favorable als alemanys, com he explicat més amunt.

Com declarava a la roda de premsa posterior al matx l’entrenador alemany Jupp Heynckes, ex del Reial Madrid, amb el qual havia assolit la sèptima, després de més de trenta de sequera, si algú es mereixia passar a la final eren ells.

Com sempre, en Mourinho, en les declaracions post-partit, va recordar coses que palesen sempre el seu mal perdre i la seva manca d’esportivitat. Tal com a la mateixa nit Roberto Palomar escrivia a Marca (digital):

El varapalo ha sido tremendo. Los dos mejores equipos del mundo, Real Madrid y Barcelona, estaban llamados a jugar la final de Munich desde el sorteo de grupos. Pero el fútbol se ha encargado de demostrar, una noche más, que se rige por leyes exclusivas. Ni el equipo que jugó o intentó jugar -el Barcelona- pudo con el fútbol cavernario del Chelsea ni el Real Madrid, que jugó a las tablas, fue capaz de hacer algo decente ante el Bayern.

Casi fue más sangrante lo del Madrid porque el encuentro frente a los alemanes fue un autorretrato. El Madrid es un equipo sin juego pero con pegada. Y cuando la pegada no aparece, queda la nada, la vulgaridad y el descrédito. El Madrid hizo un ejercicio de racanería -uno más- y demostró que su fútbol le alcanza para andar por casa en chancletas y para pillar al Barça cuando Messi está despistado. Pero no le llega para empresas mayores.

Mourinho apenas se encuentra con tres o cuatro partidos grandes al año. Los dos del Bayern pertenecen a esta serie. Y es ahí donde se le ven las costuras. A él y a sus fichajes. Khedira no es jugador para el Real Madrid. Tampoco se entiende su empeño en sacar a Kaká en un partido como el de anoche. Fue como poner a un gatito a cruzar una autopista de siete carriles. Florentino Pérez tiene que quitarse a ese jugador de encima como sea, aunque lo tenga que regalar.

Igual que el Barcelona tiene muchas cosas que revisar, el Real Madrid también tiene que entrar a boxes. Se acusa a los azulgrana de vivir pendientes de Messi, pero al menos se le ven otros recursos. El Madrid es martillo y sólo martillo... hasta que llega un rival que no se llama Espanyol o Sporting.

A beneficio de inventario queda la colección de gestos, aspavientos, títeres y marionetas de Mourinho en el banquillo. Mientras su equipo se caía a pedazos, él se dedicaba a hacer jueguitos con un señor serio y educado como Heynckes o a abrazar al cuarto árbitro. Luego, le faltó tiempo para recordar que el Bayern había estado de vacaciones el fin de semana. Qué descaro.

Que le aproveche la Liga al Real Madrid y a Mourinho porque lo que es el juego, da pena.

En un altre post parlaré de l’actuació dels jugadors del FC Barcelona, del seu entrenador i del sistema de joc. Esperaré a què Josep Guardiola renovi si és que ho acaba fent. Tanmateix, ara puntualitzaré cinc aspectes que considero prou interessants.

Primer, l’estat de forma de Messi. En el partit de tornada, contra el Chelsea, al Camp Nou, va estar irreconeixible. Gairebé no li va sortir res, ve perdre un munt de pilotes i va errar un penal decisiu. Una actuació per oblidar; i això, en un equip que té messidependència total, pel seu propi sistema de joc (en el qual la pilota passa sempre una vegada i altra per Xavi, Iniesta i Messi) és fatal.

Segon, en Xavi està molt esgotat i ja comença a fer-se vell. Trenta-dos anys són molts com per jugar la seixantena de partits de la temporada a tot ritme. Necessita descansar, dosificar-se més, i que la seva absència, o baix rendiment, l'equip no el noti tant.

Tercer, la pedrera del Barça dóna jugadors notables, però no sempre pot ser festa. Al nivell que s’està actualment, i amb els adversaris ja avisats i sabent com cal jugar contra el Barça, s’han de tenir jugadors de primeríssim nivell per mantenir-se a dalt de tot i poder seguir guanyant títols. Els Cuenca, Tello, Thiago i d’altres (Montoya, Bartra, Muniesa, Jonatan dos Santos, Sergio Roberto, Deulofeu) han d’entrar en l’equip titular més a comptagotes i contra rivals més febles. Contra els grans equips (per exemple, en els tres darrers encontres, els dos contra el Chelsea i el del Reial Madrid al Camp Nou) s’ha d’assegurar la jugada i alinear els jugadors més experimentats i avesats a jugar aquest tipus de confrontacions. És allò que fan gairebé tots els entrenadors.
Quart, Piqué. Per a mi, de tots els defenses que hi ha a l’equip és el més indiscutible i titular de tots (a Puyol i a Alves també els considero titulars; l’Abidal seria el quart). S’ha de recordar que l’any passat, durant l’absència per lesió de Pujol, crec que des de mitjans gener, i d’Abidal, en Piqué va ser el baluard de la defensa i la seva presència en aquesta línia va ser clau i determinant. Doncs, en aquests dos encontres transcendentals de l’actual temporada no ha jugat. I en el tercer, el de tornada, del dimarts passat, va haver de retirar-se a la primera part per una topada molt forta contra el seu company Valdés que el va deixar commocionat i va haver de romandre la nit en una clínica sense recordar res del partit. El Chelsea només va poder marcar quan ell ja no era damunt el terreny de joc. Fins aleshores Piqué havia tingut una gran actuació en l’eix de la defensa, amb Mascherano i Puyol a les bandes, i amb l’ajuda de Busquets per cobrir la zona.

I cinquè, en Valdés. Se’l destaca molt, crec que massa. Potser sí que no té culpa en els gols que encaixa; però és que li entren gairebé totes les oportunitats que li arriben amb un cert perill. Els altres porters, molts no pas destacats, solen salvar més d’un gol al seu equip en cada encontre; i no només quan juguen contra el Barça. Aleshores encara es fa més evident i acaben protagonitzant grans actuacions contra l’equip blaugrana. Per dir-ho d’una altra manera: Casillas i Cech, porters del Reial Madrid i del Chelsea respectivament, són claus en el seu equip i els donen, els facilitin moltíssimes victòries. I constantment; no passa més de dos o tres encontres en què la seva actuació no sigui determinant.

L’actuació del porter blue Cech ha estat clau per tal que el Chelsea eliminés al Barça i pogués disputar la final de la Champions. Fins i tot, si cap, va destacar més a Stamford Bridge que al Camp Nou. En ambdós encontres el txec va salvar, com a mínim, mitja dotzena de gol claríssimes: algunes de trets, alguna altra de rematada de cap i alguna amb accions individuals contra el blaugrana que es plantava sol davant seu. Allò que es diu a vegades: canviant els dos porters de bàndol, en Cech amb el Barça i en Valdés amb el Chelsea, els blaugrana haguessin guanyat clarament ambdós encontres i ara no estaríem tan tristos i decebuts.

Que el Madrid no disputi la final de la Champions és una bona notícia per als culers. Amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, si els merengues haguessin conquerit el títol europeu, coneixent-los com els coneixem, serien insuportables. La fatxenderia visible i evident de sempre, les bravates que profereixen, la prepotència agressiva i insultant de què fan gala tothora, haguessin estat de mal suportar. L’eliminació els hi pot anar bé i a veure si aprenen a perdre amb esportivitat, reconeixent els mèrits de l’adversari, i no buscant excuses barates i desprestigiant els vencedors.
Ah! Me n’oblidava. Una altra vegada en Guardiola ha golejat en Mourinho tant a les banquetes com a la sala de premsa. Si més no, en esportivitat i fair-play. I és que el portuguès fa sempre el ridícul i ha de mostrar, sense dissimul, la seva poca educació davant qualsevol contrarietat. Especialment irritables són els seus gestos i les queixes per qualsevulla determinació que prengui l’àrbitre contra els interessos del seu equip. Es queixa sempre, amb raó o sense, i de manera ben notòria. Què hi farem? Ell és així. Gràcies, Guardiola, per recordar-nos com ha de comportar-se una persona educada i amb seny; i també per la teva esportivitat i pel teu saber tant guanyar com perdre. És un mèrit que ningú et pot manllevar. A l’inrevés que d’altres.