Fitxatges per a la temporada 2013-14

La temporada 2012-13 ha estat bona per al FC Barcelona mercès al títol de Lliga guanyat amb claredat, proclamant-se campió a tres jornades del final del campionat, amb una primera volta de record (tot els partits guanyats, menys un d’empatat) i amb la possibilitat d’arribar als cent punts i obtenir una marca golejadora igual o superior a la del Reial Madrid de l’any passat.
Ara, a manca de dues jornades, els números de l’equip blaugrana són impressionants: 36 partits guanyats, 4 empatats i 2 perduts; 109 gols a favor i 39 en contra; i 94 punts. El partit del diumenge que ve a Cornellà contra l’Espanyol i el darrer contra el Màlaga al Camp Nou el dissabte 1 de juny, seran vitals per establir només marques, encara que no per a l’obtenció del títol de Lliga, que ja diumenge passat el president de la FEF, Àngel Maria Villar, va fer donació de la Copa de la Lliga al club blaugrana en el partit contra el Valladolid a l’estadi culer (2-1).

En altres èpoques el fet d’arribar a les semifinals de la Champions i de la Copa del Rei podria haver estat ben considerat. Actualment no ho és, especialment per dues circumstàncies. La primera és que el Barça, en les darreres cinc temporades, ha tocat el cel, ha aspirat a tots els títols i n’ha guanyat setze dels més importants. Per tal de continuar en el nivell que ens tenia habituats hauria d'haver guanyat ambdós títols; i no ha arribat ni a disputar-ne tan sols la final.
L’altra circumstància és la manera com s’han perdut i contra qui s’ha perdut. L’eliminatòria de semifinals de la Copa d’Europa contra el Bayern Munic (4-0 allà, 0-3 aquí, amb un global de 0-7) ha fet molt de mal i pot assenyalar l’inici d’un final de cicle d'un equip victoriós i que ha marcat una època en el món del futbol.

A la Copa del Borbó l’eliminació a semifinals contra el gran i etern rival, el Reial Madrid de Jose Mourinho, també ha entelat molt la trajectòria culer en la present temporada.
I encara que menys mal que el Madrid va perdre la final de la Copa contra l’altre gran rival, l’Atlético de Madrid, i en el mateix Bernabeu. I per acabar de millorar les expectatives blaugranes l’adéu de Mourinho i la poca esportivitat mostrada per les seves dues grans figures (Cristiano i el mateix Mourinho) en no acudir al lliurament de trofeus a la llotja presidida pel rei Joan Carles. Això i les parleries a l’entorn del fitxatge de Neymar han fet millorar aquest negre final de temporada de l’equip blaugrana, en el qual el joc que s'ha vist tampoc ha ajudat a reforçar la moral de l'afició.

Altres resultats que també han perjudicat la trajectòria culer en la campanya que està finalitzant han estat la pèrdua de la Supercopa d’Espanya, al mes d’agost, també contra el Reial Madrid, i els dos resultats de la Lliga contra els madridistes (2-2 al Camp Nou, 2-1 al Bernabeu). Potser s’està com molts anys endarrere, però a la inversa, quan el Barça guanyava poques coses i el seu màxim objectiu era guanyar al Madrid en els enfrontaments directes. Ara sembla que això ha canviat i és el Reial Madrid qui no guanya gaire res (enguany només la Supercopa; i en les dues darreres campanyes, una Copa del Rei i una Lliga) i que se n'hagi de conformar només en guanyar l’etern rival.
Tanmateix, malgrat aquestes desil·lusions blaugranes, la temporada actual es pot considerar com acceptable, fins i tot bona, com hem dit a l’inici, però ni de lluny excel·lent. Però, alhora hi ha un aspecte que planeja sobre l’equip blaugrana i que fa témer pel seu futur més immediat. És el tema de la seva renovació i/o la incorporació de nous jugadors que revitalitzin el conjunt i que cobreixin algunes posicions clarament deficitàries.

Quan en Pep Guardiola va començar la seva etapa com entrenador blaugrana a la temporada 2008-09 (ara en fa cinc), el seu equip base era: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Messi i Eto’o, juntament amb altres jugadors com Maxwell, Touré Yaya, Keita, Bojan, Henry. A les temporades següents es van anar incorporant nous jugadors (Txigrinsky, Ibrahimovic, Mascherano, Adriano, Villa, Affellay, Alexis, Alba, com a més destacats; i alguns joves del B, com Thiago, Cuenca, Tello, Fontàs, Bartra, Jonathan dos Santos). També en van marxar, alguns més a disgust que altres.

La qüestió és que d’aquell onze titular de fa cinc temporades en continuen nou com a titulars, diríem que indiscutibles; només hi ha hagut el canvi del lateral esquerre (Alba) i d’un dels davanters en punta (plaça que no té un titular fix i que es disputen Cesc, Alexis i Villa, principalment). Hi ha hagut algun reserva que ha suplert amb dignitat als teòrics titulars, com el veterà Pinto (36 anys, 37 la propera temporada), Mascherano (mig tanca readaptat a central), Adriano (comodí de la defensa), Thiago (al mig del camp) i dos dels que queden dels que es disputen la plaça de davanter, més en Tello.

Com que Valdés ja ha comunicat públicament que se’n va i alguns jugadors ja s’han fet massa grans i el seu rendiment ja no és el de campanyes passades (com són clarament els cassos de Carles Puyol i Xavi Hernández), convé algun fitxatge estel·lar, i no secundari com s’ha fet en massa ocasions, per cobrir algunes de les posicions vitals del conjunt. Sembla que aquestes posicions hagin de ser un porter, un defensa central i un davanter que pugui jugar per les bandes.
 

A la davantera Messi s’ha quedat molt sol ja que els seus possibles acompanyants, per diverses circumstàncies, no han acabat de donar allò que s’esperava d’ells.

- Villa, després de la lesió, no ha tornat a ser el mateix i ara ja comença a ser gran (31 anys); a més, està força cremat per la poca confiança que el cos tècnic li ha dispensat.

- Alexis no ha donat mai la talla que ha de tenir un davanter del primer equip del Barça. No n’hi ha prou amb ser molt lluitador i fer forats; falla molt davant de porta, gols claríssims i fàcils per qualsevol jugador important, i al final de les dues campanyes que porta al conjunt blaugrana els seus registres golejadors han estat molt minsos.

 

- Cesc és centrecampista, no davanter en punta, i aspirar a què ho sigui és un error. Que en algun encontre s’hi pugui adaptar no vol pas dir que hagi de ser sempre així. A més, el seu rendiment ha estat irregular i els tècnics no han comptat amb ell en algun partit important, cosa que l’ha perjudicat.

- A Pedro li costa donar la talla com a davanter d’un equip punter ja que no desborda ni té la capacitat per fer jugades individuals. Ell és ràpid, treballador, se sacrifica per l’equip, ajuda molt en la pressió, té un bon xut i solia marcar força gols. Ara, sense aquesta darrera virtut, el seu rendiment ha baixat molt i no pot ser titular indiscutible de l’equip. Viu massa de Messi, aprofitant-se de les seves jugades i els rebots que provoca, del marcatge que li fan per quedar ell més solt; però un davanter del Barça ha de fer molt més que això, ja que, quan en Messi no hi és o no brilla, alhora es veuen molt més les mancances dels altres davanters.

Amb tot això es pot veure de manera clara i diàfana que el FC Barcelona necessita fitxar un porter (que substitueixi Valdés), un defensa central (que acompanyi Piqué) i un davanter, totes tres places amb jugadors de primeríssima línia, no promeses o readaptats a posicions que originalment no són les seves, jugadors amb qualitat contrastada, joves però experimentats, i amb un rendiment assegurat almenys en teoria. Han de venir a ser titulars i l’entrenador els ha de donar la confiança necessària durant uns mesos (posem fins a Nadal), postergant als actuals titulars.

També es podrien reforçar altres posicions. Per exemple, s’ha d’estudiar la conveniència de continuar amb l’Alves o no. El lateral brasiler comença a ser gran i ja no tornarà a ser aquell jugador que cobria tota la banda dreta, amb nervi, ràpid i agressiu, capaç de sorprendre al rival en les seves incursions i arribades a l’àrea contrària. A més, es poden obtenir uns dinerets, molt interessants per altres fitxatges, i així també es va renovant el conjunt, cosa que s’ha vist totalment necessària en aquest final de campanya.

Si es decideix traspassar-lo s’ha de decidir si es dóna pas definitivament al canterà Montoya, que juntament amb Alba i Adriano, poden cobrir amb dignitat els dos laterals. Si no s’hi confia (de moment no se’l fa pas jugar gaire), aleshores seria convenient el fitxatge d’un lateral dret.

El mig del camp en principi està ben cobert amb Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Thiago, Song i l’ascens del jove Sergi Roberto, del filial. Jonatan dos Santos no té lloc i ha de ser traspassat. Potser si Song no es queda faria falta un jugador d’aquestes característiques per cobrir la seva posició. Si s’ha fitxat un central important, aleshores en aquest lloc es pot fer una provatura i fitxar un valor no tan conegut i més bé de preu. En Thiago o en Cesc haurien d’ocupar la plaça de Xavi, que hauria de jugar menys partits, primer per poder rendir quan ho faci, i segon, per anar donant el relleu, ja que el moment de la seva retirada cada vegada és més propera.

A davant és on hi ha més problemes. Amb Messi com a jugador indiscutible li calen dos acompanyants de nivell. Dels de la plantilla actual només Tello (amb el qual els tècnics no confien del tot) té actualment prou nivell. Alexis i Villa haurien de marxar si es troben els jugadors adequats per cobrir el seu lloc. Pedro pot continuar una temporada més, però no com a titular indiscutible, per veure si recupera el nivell, que es basa sobretot en el xut i en seu olfacte golejador.

Els cedits que ara retornaran (Affellay al Schalke 94, Bojan al Milan, Cuenca a l'Ajax, Fontàs al Mallorca) no han triomfat en els seus equips (no han estat ni titulars) i no poden tenir lloc a la plantilla del primer equip blaugrana. I del Barça B, llevat de Sergi Roberto, no es veu pas ningú prou capaç per incorporar-se ja. La gran promesa, el gironí Deulofeu, encara ha de millorar força i tinc seriosos dubtes sobre el que pot donar en el primer equip. És ràpid i té un bon xut, però no gaire res més; i no té desbordament ni jugada individual.

De possibles fitxatges diríem que una figura com el brasiler Neymar (o un jugador semblant) seria imprescindible, prescindint de si s’acaba d’adaptar o de rendir allò que s’espera d’ell. És una carta a jugar neta, sobre un noi destinat a ser el proper millor jugador el món. Si després no rendeix o no s'entenen amb Messi, doncs mala sort. Però s’ha de provar.

Per tant, si finalment com a davanters només quedessin Messi, Neymar, Tello i Pedro, se n’hauria de fitxar un altre, bonet, però ja no dels de primeríssim nivell, sinó dels que venen immediatament a continuació. Hauria de ser una primera figura, però més en segon terme. Per entendre’ns un jugador de nivell, titular en un dels grans equips europeus, però no la primera figura. Com, per exemple, poden ser els casos de Gómez (Bayern Munich), Reus (Borussia Dortmund), Boateng (Milan) i algun altre de no tan conegut i potser que jugui més d’extrem o per les bandes. En definitiva, un Affelay en bo i amb el rendiment assegurat; un jugador estil Ribery (Bayern Múnich) seria ideal.

Pel que fa a l’entrenador ha d’espavilar. Enguany ha quedat bé mercès a la Lliga i amb el handicap de la seva infermetat. Però tàcticament no ha aportat gaire res, no ha sabut llegir els encontres ni ha trobat la resposta adequada en els grans compromisos, ha tingut alguna patacada important en quant a resultats, l’equip ha arribat totalment extenuat a final de temporada que és quan es decideixen la majoria de títols (per sort, mercès al pèssim inici del Madrid, la Lliga ja estava decidida) i no ha sabut imprimir aquell coratge, aquella gana, l’ambició necessàries per convèncer i guanyar títols.

Ha caigut davant els grans rivals i sense capacitat de resposta. No ha donat oportunitat als joves, ha fet escasses rotacions i sempre les mateixes, i no ha ofert variacions tàctiques per complicar i superar l’organitzat joc que els contraris li presentaven per contrarestar el ja conegut joc del Barça. Ha d’espavilar i trobar noves variants, segurament amb nous jugadors que donin perspectives diferents al joc blaugrana, ja molt conegut i estudiat pels rivals i del qual tot sovint han trobat l’antídot adequat per superar-lo i/o posar-lo amb greus dificultats. En aquestes darreres jornades, i ja en fa moltes, les golejades d'antuvi, tan habituals, han desaparegut i comencen a haver-hi més sorpreses de les desitjades.

3. Continuació balanç FC Barcelona. Premis i títols.

He esperat quatre dies a fer la tercera part del balanç del FC Barcelona de l'any 2012 per saber el resultat dels premis que es van donar ahir dilluns, al vespre, a Zuric, amb motiu de la gala per al lliurament de la Pilota d'Or de la FIFA del darrer any.
El FC Barcelona, i la Lliga espanyola, van ser els grans triomfadors de la nit del futbol. Els tres nominats per a la Pilota d'Or (Cristiano, Iniesta, Messi) i els onze integrants de l'equip ideal (Casillas; Alves, Piqué, Ramos, Marcelo; Alonso, Xavi, Iniesta; Cristiano, Falcao, Messi) juguen en el campionat espanyol: cinc en el FC Barcelona (Alves, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi), cinc més en el Reial Madrid (Casillas, Ramos, Marcelo, Alonso, Cristiano) i el darrer (Falcao) en l'Atlético.

El domini del Barça en aquesta mena de premis, com en altres, és abassegador i des del primer any triomfant (temporada 2008-09) té molts jugadors del seu planter en l'equip ideal i en les llistes dels tres millors futbolistes per ser elegit el millor jugador del planeta en el trofeu de més prestigi en el món del futbol.
Enguany Messi ha guanyat la seva quarta Pilota d'Or, fet que el consagra com el millor jugador de tots els temps en aquest tipus de premis. Mai fins ara cap jugador ho havia aconseguit. Cruiff, Platini i Van Basten l'havien obtingut cada un en tres ocasions, però cap n'havia aconseguit fins ara quatre. Pelé no en té ni un perquè en el seu temps aquests premis només eren per als futbolistes que jugaven a Europa. I Di Stéfano, un dels altres grans jugadors de la història del futbol, només en va aconseguir dos (1957, 1959) perquè va arribar al Reial Madrid al 1953 (nascut al juliol de 1926, aleshores tenia 27 anys) i la Pilota d'Or es va donar per primera vegada l'any 1956.

Passaran molts anys per tal que un jugador torni a guanyar quatre Pilotes d'Or. A més, Messi ha aconseguit els quatre de manera consecutiva. Abans d'aquests quatre premis, anteriorment, al 2008 havia estat escollit en segon lloc; i al 2007 en tercer lloc, quan només tenia 20 anys. Ara en porta sis de consecutius a l'elit dels tres millors jugadors del món i formant de l'equip ideal de la FIFA.
Als seus 25 anys (en farà 26 el proper juny) encara pot aconseguir més trofeus i més premis, cosa que el converteix en un jugador inimitable i que té a l'abast tots els records del món. Cada partit que juga, cada temporada, estableix nous records i, si continua a aquest nivell, tots les marques estaran encapçalades pel seu nom.

Mercès a ell estem vivint moments històrics i segurament al segle XXII es continuarà parlant de les gestes assolides per aquest futbolista fora de sèrie. Messi passarà a ser una llegenda i les persones que l'hauran vist jugar podran dir sempre això, que l'han vist jugar, i podran explicar tot allò que feia dins un terreny de joc. Fins i tot, amb el temps, les seves jugades i els seus gols es mitificaran i pujarà als "Olimps" del futbol.
Parlar, discutir, de si és el millor jugador de la història és un debat bastant inútil i que farà que segurament no es pugui arribar a un acord prou consensuat perquè el futbol ha variat molt i ha passat per tantes etapes que ara mateix ja no és el mateix esport que es practicava, per exemple, fa cinquanta o seixanta anys endarrere. Tanmateix, amb l'edat que té Messi tot fa pensar que quan acabi la seva carrera esportiva ningú dubtarà que realment ha estat el millor futbolista de la història.

Els seus 320 gols actuals (289 amb el Barcelona en 356 encontres i 31 amb la selecció argentina en 76 partits) en les seves primeres nou temporades i mitja en el futbol professional es veuran augmentats en els propers anys ja que, si no hi ha cap lesió de gravetat o cap fet estrany, encara li deuen quedar uns deu anys per jugar a futbol a les màximes categories i anar fent més gran la seva llegenda. Per dir-ho d'alguna manera està a l'equador de la seva carrera futbolística.
El seu promig golejador fa esfereir. Dóna un promig de 0,74 gols per encontre. Però és que en les dues darreres temporades i en l'actual ha sobrepassat llargament aquest percentatge. A la temporada 2010-11 el seu promig golejador va ser d'1,22 gol per partit i a la passada, la del 2011-12, el va augmentar a 1,33. En la d'enguany, a la Lliga, en divuit encontres ha marcat 26 gols, cosa que fa 1,44 gols per partit. La temporada passada va batre un nou record golejador en el campionat espanyol en marcar 50 gols; a l'actual tot fa pensar que batrà el seu propi record.

El fet de què Messi no hagi guanyat cap títol mundial amb la seva selecció no és prou argument per treure-li mèrits. A la llista dels quatre grans jugadors de la història fins la seva explosió (Pelé, Di Stéfano, Cruiff i Maradona) n'hi ha dos, Di Stéfano i Cruiff, que no van guanyar cap mundial ni cap europeu (o equivalent) amb les seves seleccions; i Maradona només va guanyar dos scudetto (1987 i 1990) amb el Nàpols a Europa i cap Champions amb els seus clubs; només una Copa UEFA amb l'equip italià. Llevat del Mundial de 1986 el palmarès de títols com a professional de l'astre argentí és més aviat mins.
Per posar un altre exemple: Di Stéfano no va arribar a disputar mai cap partit d'un Mundial; però va guanyar cinc Copes d'Europa consecutives, les cinc primeres edicions, i vuit Lligues espanyoles en les onze temporades que va estar a l'equip blanc.
L'únic jugador que potser pot disputar a Messi el mèrit de ser el millor jugador de la història és el brasiler Pelé. Al mític "O Rei" l'avalen 1.283 gols en 1.367 partits com a professional (amb un promig de 0,94 gols per encontre), tres Mundials amb Brasil (1958, 1962 i 1970; encara que en el del 1962 només va poder disputar el primer partit en lesionar-se i ja no poder tornar a jugar en tot el campionat), 6 campionats del Brasil, dues Copes Libertadores i dues Copes Intercontinentals de clubs; a més, d'un gran futbol, admirat a tot el món, i uns quants títols i premis més, ja de no tanta importància. Messi encara té molts anys per endavant per acabar de superar-lo totalment i acabar amb el debat.

Els premis que els jugadors del FC Barcelona han guanyat en la gala d'ahir per al lliurament de la Pilota d'Or del 2012 no fan res més que confirmar que s'està davant potser del millor equip de la història del futbol. I no ho és solament pel seu palmarès de títols i de premis, si no també per l'estil de joc que desenvolupa, admirat arreu del món. El Barça s'ha convertit en un model futbolístic per a tothom, tant pel que fa al futbol que desenvolupa com als seus valors morals i a la gestió que està fent de la pedrera, que està donant molts jugadors per al primer equip.
El seu futbol, el famós tiqui-taca, fa anys que és lloat per la premsa mundial i premiat en les diverses convocatòries i certàmens que s'organitzen arreu del món. Aquesta generació de futbolistes ha assolit segurament quelcom impossible de repetir. I no solament amb el seu club, sinó també amb la selecció en la qual juguen, Espanya, amb la qual ja han aconseguit dos títols europeus (2008, 2012) i un Mundial (2010), els tres de manera consecutiva. I ara mateix és una de les màximes favorites, juntament amb Brasil, l'amfitriona, per assolir el proper, el Mundial del 2014, d'aquí un any i mig.

Pel que fa al futur d'aquesta plantilla i del Barça a les properes temporades s'ha de comentar, tal com vaig escriure dos articles més avall, que l'equip s'ha anat renovant paulatinament. Tanmateix, les peces bàsiques, no; continuen sent les mateixes. I per edat i lògica aviat arribarà l'hora de l'adéu a dos dels grans protagonistes d'aquest conjunt: Xavi i Puyol.
Per a Carles Puyol, el capità culer, sorgit de la pedrera, aquesta és la catorzena temporada en la plantilla del primer equip. Nascut 13 d'abril de 1978, té 34 anys i d'aquí tres mesos en farà 35. Per la seva part, Xavi Hernández, nascut el 25 de gener de 1980, en té 32 i d'aquí pocs dies en complirà 33. De la pedrera, també porta tota la vida en el club i aquesta és la seva quinzena temporada en el primer equip (des del 1998-99, en què va debutar amb Van Gaal com a entrenador).

Però hi ha alternatives a aquests dos grans jugadors. En la posició de Xavi la substitució, que es farà de manera gradual, està a casa mateix. Per a les tres posicions del mig del camp actualment hi ha: Busquets (24 anys), Xavi (32), Iniesta (28), Cesc (25), Thiago (21) i Song (25), més el bon futur que ara mateix presenta Sergio Roberto (20). Jonatan Dos Santos (22) sembla que no compta per als tècnics. Amb els que s'ha esmentat abans són suficients i prou joves per anar cobrint la baixa del terrassenc i la resta de posicions del mig del camp. A més, sempre es pot fitxar algú de fora o pot sorgir una nova perla de la pedrera blaugrana.
Per al recanvi de Puyol la situació no és tan clara i segurament que s'haurà de recórrer al fitxatge d'alguna figura, ja sigui internacional o espanyola. En l'encert de la tria hi haurà el fet que s'hagi de patir menys, o més, en el moment de la transició i del canvi per quan arribi el moment de la retirada del noi de la Pobla.

Per a les altres posicions de l'equip, tal com vam comentar en el post anterior, hi ha prou jugadors com perquè es pugui continuar rendint al màxim nivell i continuar assolint títols.
A la porteria hi ha Valdés (amb 30 anys, 31 d'aquí una setmana, al proper 14 de gener). Com a recanvis per al d'Hospitalet tot fa pensar que s'haurà de fitxar un porter de fora, de garanties, ja que Pinto és molt veterà (37 anys) i els actuals porters del B (Oier i Masip) potser no tenen prou categoria per al primer equip del Barça.
Per a la defensa tot fa preveure que, si no es confia prou amb el jove Bartra, s'haurà de fitxar un central de categoria, reconegut internacionalment, si és que mentrestant no n'ha sorgit un altre de la pedrera amb prou garanties. Les altres posicions defensives, de moment i per als anys següents, semblen ben cobertes: Alves (29), Montoya (21), Adriano (28), Alba (23), en els dos laterals; Piqué (25), Mascherano (28), Bartra (21), en el centre. Abidal, per temes de salut, prou coneguts, i d'edat (nascut el juliol de 1979, té 33 anys, camí dels 34), té poc trajecte per davant a la plantilla blaugrana.

Pel que fa al mig del camp, ja he comentat més amunt, que és una de les zones més ben fornides del conjunt i, a més, també és on la pedrera blaugrana ha donat sempre els millors resultats. Pot acabar d'omplir aquestes posicions el fitxatge d'algun jugador forani que destaqui i que faci falta per allò que pugui aportar de diferent al conjunt i/o la tornada d'algun jugador pròdig (com podria ser l'espanyolista Verdú; i com abans d'ell havien estat Piqué, Cesc o Alba). No cal comentar que el mig del camp és essencial en la línia de flotacíó del sistema de joc del conjunt culer.
I a la davantera, Messi (25), Pedro (25), Alexis (24), Villa (31), Tello (21) i Cuenca (21) asseguren un bon present. L'eclosió definitiva d'un jugador com Tello o el fitxatge del brasiler Neymar consolidarien notablement aquestes posicions més avançades i augururien uns anys més d'esplendor blaugrana.

Neymar té tots els condicionants per succeir Messi com a millor futbolista del món en els propers anys. El fet que jugui a Europa i en un gran equip podria ser bàsic en la seva progressió. Al Camp Nou seria molt ben rebut ja que jugadors com ell són els que agraden a la parròquia blaugrana i juntament amb Messi formarien un tàndem increïble i per anys donada la joventut d'ambdós (el brasiler té 20 anys i el proper 5 de febrer en farà 21, mentre que l'argentí en té 25, camí dels 26, al juny).
La seva compenetració i que puguin jugar en el mateix conjunt sense problemes dependrà d'ells mateixos i de l'entrenador, de la seva capacitat perquè ambdós puguin desenvolupar el bon futbol que porten a dins i no hi hagi rivalitats ni incomptabilitats estranyes.

En el futbol només es juga amb una pilota i ambdós la volen i la necessiten. També, ambdós voldran tirar les faltes i els penals i ser protagonistes. Això pot portar a rivalitats, malentesos i conflictes que podrien perjudicar el seu rendiment i al del conjunt en general.
L'entrenador ha de trobar el sistema, la manera, en què l'argentí i el brasiler se sentin prou a gust i donin el rendiment que s'espera d'ells. No serà fàcil. Tanmateix, molts equips han tingut grans figures que s'han hagut d'adaptar a les circumstàncies. Per exemple, el Reial Madrid té en Cristiano i en Benzema i bé que rendeixen ambdós a un bon nivell. I abans havia tingut Di Stéfano i altres grans jugadors, com Puskas i Gento (i d'altres: Rial, Kopa, Didí, etc.); i bé que van jugar junts i durant moltes temporades donant un gran rendiment. Igualment que la selecció brasilera campiona del 1958 i del 1962 (Pelé, Garrincha i altres fenòmens) i del 1970 (Pele, Tostao, Jairzinho, Rivelinho). O en el mateix Barça actual on juguen les grans estrelles del futbol actual (Messi, Iniesta, Xavi); o com havia passat, fa poc, en el Barça de Ronaldinho i Eto'o.

2. Continuació del BALANÇ BARÇA 2012. La plantilla.

Des de la temporada 2008-09, la primera de Guardiola en el primer equip, ara fa cinc anys, la plantilla s'ha renovat en part. Ha mantingut la columna vertebral bàsica, però alguns dels peons han marxat i n'han arribat d'altres.
Així, del primer any triomfal han desaparegut del planter figures com Eto'o, Márquez, Henry, Bojan, Silvinho, Keita i Touré Yayá, que van jugar molts partits vestits de blaugrana, algun d'ells durant més d'una temporada. Altres jugadors importants que han passat per l'equip durant aquests cinc anys han estat: Ibrahimovic, Chycrynskiy, Maxwell, Milito, Affellay i algun altre; a més de Cáceres, Gudjohnsen, Hleb, Jeffren i altres que em deixo. Tampoc esmento als del filial que han jugat en el primer equip de manera més esporàdica.

Anem a analitzar la pantilla per posicions.
Víctor Valdés continua a la porteria. Crec que a les dues darreres temporades, incloent-hi aquesta, ha baixat en rendiment. Em costa recordar alguna bona actuació seva en aquests dos darrers anys. Para poques pilotes i gairebé sempre que els rivals li arriben amb bones condicions i no xuten fora o al pal les pilotes solen entrar. Actualment és un porter normalet.
El suplent, Pinto, prou feines compta i ja comença a ser massa veterà (té 37 anys). Només juga la Copa del Rei i compleix; més o menys com en Valdés. Però, degut a la seva edat, no té futur. S'ha de buscar un porter de garanties, disposat a ser titular.

Aquesta temporada l'Alves ha perdut la titularitat indiscutible en el lateral dret. Ara, el seu lloc se'l disputen tres jugadors: el mateix Alves, el seu compatriota Adriano (potser en millor forma que no pas ell) i el novell Montoya, a qui convé donar-li oportunitats i partits de compromís. El brasiler, encara que s'esforça, ja no sorprèn i ha perdut nervi i rapidesa, les seves dues grans virtuts.
Pel centre, Piqué i Puyol, malgrat l'edat del segon, semblen indiscutibles. En Piqué está en un excel·lent estat de forma (i més "Piquembauer" que mai) i la seva aportació al conjunt és decisiva. Puyol, per la seva banda, a cada partit dóna lliçons de coratge, de lideratge, de compromís, d'esforç i de nervi. És insubstituïble; no m'estranya que el club el vulgui renovar per uns quants anys més. Es trobarà a faltar quan no hi sigui.

En Mascherano compleix bé, però no és un central imponent. És un bon jugador, seriós i ràpid, amb una bona sortida de la pilota des de darrere, cosa que va molt bé per l'estil de joc de l'equip.
Pel que fa a Bartra és una promesa a seguir. Se li veu quelcom. S'ha de tenir paciència i donar-li minuts.
En canvi, en Fontàs ha estat cedit al Mallorca, on tampoc no juga gaire.
L'Adriano i l'Abidal han jugat alguna vegada de centrals i han complert, però només se'ls ha de fer jugar en aquesta posició com a solucíó d'emergència. Crec que s'ha de fitxar un central de garanties si no es té prou confiança amb en Bartra; i més amb les lesions i l'edat que té el capità Puyol (34 anys; a l'abril, 35).
 
L'Alba, a l'esquerra, està complint, especialment en les tasques ofensives i d'ajuda al mig del camp. Com a defensa és molt flac; les seves grans virtuts són la rapidesa, les pilotes que roba al centre del camp i l'arribada fins al guix i el centre al company més ben situat. En l'un contra un, a prop de l'àrea pròpia, els rivals el superen amb facilitat i en les jugades a pilota aturada és fatal. Tanmateix, les seves aportacions superen els seus hàndicaps, sempre que algun company compensi les seves caresties. La seva rapidesa és important en l'estil defensiu i la manera de jugar que té el Barça.
Com a substituts té el gran Abidal, si es recupera, i l'Adriano. Quina evolució tan bona ha tingut el jugador brasiler! Llàstima que es lesioni tan sovint, perquè darrerament està veritablement superb.
Amb ells el lateral esquerre està ben cobert. I més si es té present la possible pujada d'algun jugador del filial (m'agrada en Lobato, el d'Esparreguera, que ara el fan jugar més avançat, però que pot ser un bon lateral esquerre amb arribada, joc i penetració). A Muniesa el coneixem poc; sembla encara poc fet. Potser se l'hauria de cedir.

En Busquets, com a migcentre defensiu, és una de les peces clau del conjunt i dóna equilibri i sortida de pilota des de darrere. Fa una gran tasca d'equip i és bàsic. Té el problema de la rapidesa, en què els rivals se li'n van amb molta facilitat (com Falcao, en el gol del darrer partit contra l'Atlético al Camp Nou). Els companys haurien d'anar més en compte amb aquest hàndicap del jugador de Badia.
En Xavi i l'Iniesta són indiscutibles i, juntament amb Messi, són els que marquen el joc i el segell del Barça des de fa anys. Són jugadors clau en el conjunt i imprescindibles, com també ho és, per a mi, en Cesc, un gran jugador, força incomprès aquí, però que tira l'equip molt amunt i trenca molt, encara que sembli que no. El d'Arenys, format a la Masia, però des dels quinze anys i durant vuit temporades seguides a l'Arsenal, no té ben bé l'ADN del joc del Barça, però aporta moltes coses al conjunt, és valent i molt vertical i té una gran arribada a l'àrea contrària.

En Thiago ha d'anar evolucionant. Té una gran tècnica i molta classe; a més, sap treballar i fer feina fosca. Però és massa irregular; tot sovint comet errades infantils. Si acaba quallant pot donar moltes tardes de glòria al club. S'haurà de tenir dos o tres anys de paciència amb ell i que es vagi consolidant.
En Jong té condicions, però el mig del camp del Barça té grans jugadors i no tots poden jugar els minuts que desitgen. Ja va passar amb en Touré Yayá i amb en Keita.

En Sergio Roberto és un jugador de futur, amb qualitats, a qui li convé jugar molts minuts a la màxima categoria i anar agafant solera. Hauria d'anar cedit un o dos anys i no estar aquí jugant poc, més que res per la competència que hi ha en les posicions que pot ocupar. En canvi, el mexicà Jonatan no té lloc en aquesta plantilla; no aporta res de diferent. Val més confiar en altres jugadors que puguin donar més coses al conjunt.
En Verdú, ex del Barça i actualment del RCD Espanyol, queda lliure l'any que ve. El veig un jugador apte per formar part del planter culer. A més, està en una edat per rendir i sap on arribaria i allò que s'espera d'ell. Crec que és un noi blaugrana fins a la mèdula i que es podria jubilar a can Barça, ja que no tindria cap problema amb l'estil de joc que desenvolupa l'equip.

A davant, molts problemes. Llevat d'en Messi, als altres els costa donar la talla. Segurament que l'astre argentí els tapa molt i que estan totalment supeditats al seu joc, però tampoc és prou justificació pel rendiment que estan donant.
Malgrat tot, tampoc hi ha gaire res per fitxar de fora i que s'adapti a l'estil de joc blaugrana. Els davanters-figura crec que no voldran venir (se'ls hauria de pagar el gust i les ganes) perquè estarien obligats a jugar a la banda, estar sempre pendents dels moviments de Messi i de perseguir els seus laterals.

Suposo que Pedro i Alexis continuaran. En Villa crec que marxarà perquè no està content ja que juga poc i mai en els partits importants. Esperem que Tello acabi per treure tot el bo que atresora. És l'esperança que tinc de cara a la davantera blaugrana.
A veure si es fitxa en Neymar, la gran figura brasilera, que penso que no serien pas incompatibles amb en Messi si més no per la posició que ambdós ocupen habitualment damunt el terreny de joc. L'altra cosa podria ser la incompatibilitat humana i de "vedettisme", que de tot hi ha a la vinya del senyor.

A l'actualment lesionat Cuenca li manca "empaque" per jugar en el Barça. Es parla que el club el vol cedir; diuen que el València hi està interessat en tenir Feghouli absent per la Copa d'Àfrica.
També s'haurà de veure Affellay i com torna de forma després de la seva cessió al Schalke alemany. L'holandès és un bon jugador. Si s'ha refet de la greu lesió que va patir la temporada passada i ha madurat i consolidat el seu joc pot ser un reforç interessant ja que sabia jugar, era ràpid i atrevit i tenia un bon xut.
Pel que fa a Bojan va marxar traspassat a la Roma, amb dret a recuperació. No crec que interessi ja que sembla que ha quedat força estancat. Ara el podrem veure en l'eliminatòria de la Champion's contra el Milan, que enguany ha adquirit els seus drets.

Pel que fa als davanters del filial, la jove promesa de Riudarenes, Gerard Deulofeu, del qual se'n parla molt, per a mi encara està verd; en el primer equip no faria res. A Segona A, amb el Barça B, marca algun gol (la meitat dels que fa són de penal), però, encara que és molt ràpid, desborda poc i gairebé mai no acaba cap jugada.
Dels altres, poca cosa a dir. Un dels que destaca és Rafinha, el germà de Thiago Alcántara, que juga entre línies, treballa molt i sap marcar. Se l'hauria de cedir a un equip de primera. I com ja he comentat abans hi ha un jugador del B que no em desagrada: és en Lobato, que juga per l'esquerra, és ràpid, pot i té arribada.
(Continuarà)

1. FC Barcelona: balanç de l'any 2012.

S'ha acabat l'any i en comença un altre: el 2013. El FC Barcelona va líder destacat a la Lliga espanyola (amb nou punts d'avantatge sobre l'Atlético, el segon classificat, i setze sobre el tercer, el Reial Madrid, el gran rival de sempre), no ha perdut en cap dels disset encontres disputats fins ara (només ha cedit un empat, justament contra el Madrid, al Camp Nou), ha marcat 57 gols (3,35 per partit) i n'ha encaixat 19 (que són bastants; és el quart equip menys golejat de la competició).
En Messi és el màxim golejador, amb 25 gols (un de penal), seguit a distància per Falcao, amb 17 gols (sis de penal), i per Cristiano, amb 14 (quatre de penal). El quart és Adúriz, ja només amb 10 gols.

Pel que fa a la Copa del Rei, el Barça està ja a octaus de final (contra el Còrdova, 0-2 allà). El següent rival pot ser el Màlaga i a les semifinals, si es passa, el Reial Madrid o el València. Si el club blaugrana arribés a la final es trobaria amb l'Atlético (o el Saragossa o el Sevilla).
A la Copa del Rei, per fer-se amb el títol, sempre un s'acaba enfrontant amb dos o tres dels milors equips de la Lliga espanyola. A l'edició d'enguany, si tot va bé o normal, a quarts de final amb el Màlaga, a semifinals amb el Reial Madrid i a la final contra l'Atlético.

Pel que fa a la Champions, el Barça ja està classificat per a octaus de final, contra el Milan (l'anada, el 20 de febrer, a San Siro. i la tornada, el 12 de març, al Camp Nou). Aleshores ja se sabrà el vencedor de l'altre duel important d'octaus de final, el Reial Madrid-ManU, que disputen les seves eliminatòries una setmana abans, el 13 de febrer i el 5 de març
.
Arribar a la final de la Champions sempre és complicat. Per exemple, no oblidem l'any passat en què justament els dos grans favorits per disputar-la, el Barça i el Madrid, van caure a semifinals contra els seus rivals respectius, el Chelsea i el Bayern. Però, vista la llista d'equips classificats, tampoc sembla tan complicat d'arribar-hi.
L'obstacle més gran serà el vencedor del gran duel Reial Madrid-Manchester United, seguit de la Juventus, el PSG d'Ibrahimovic i el Bayern. Els altres (Celtic, València, Shakhtar, Borussia, Oporto, Màlaga, Arsenal, Galatasaray, Schalke i Milan) semblen més assequibles. Diríem que tenen poques possibilitats de disputar la final, malgrat que en el món del futbol sempre hi ha sorpreses i enguany també n'hi haurà.

Pel que fa al rendiment del Barça d'ara s'ha recuperat després d'un decebedor començament del 2012. Després de guanyar el Mundial de Clubs, a meitats de desembre del 2011, davant el Santos de Neymar (4-0), l'equip blaugrana va baixar el llistó, va passar a fer un futbol més carrincló, més de possessió per la possessió i sense l'ambició d'anar endavant i cercar el gol. Va començar a comentar-se que el joc del Barça avorria. Aleshores, en una setmana, va perdre dos títols importants, primer la Champions en quedar eliminat a les semifinals pel Chelsea i després la Lliga, en perdre al Camp Nou contra el Reial Madrid (si arriba a guanyar s'hagués posat a tres punts del líder). Finalment, en el campionat espanyol va quedar segon, a nou punts de l'etern rival, que es va emportar el títol i va establir un nou record de gols en la competició.

L'entrada de Tito Vilanova en el lloc de Guardiola, que s'ha agafat un any sabàtic a Nova York, ha reactivat l'equip, que està portant a terme una temporada impecable, jugant amb moltes ganes, amb ambició i sacrifici, lluitant fins al darrer minut i fent tot allò que cal que facin els equips que volen quedar campions.
A més, ha deixat de fer aquell futbol de control de la pilota, només pel control, fent passades endarrere i endarrere, i anant d'un lateral a l'altre, sense buscar la profunditat i fer perill i ocasions de gol. Ara es continua fent el control, però es cerca el marc contrari i el gol. Només per posar un exemple: si en 17 encontres s'han fet 57 gols, en 38, al final del campionat, se n'hauran aconseguit 127-128.

De ser així s'establiria un nou record golejador a la Lliga, amb un equip que només té un bon golejador; la resta de gols estarien molt repartits entre la totalitat dels components de la plantilla culer. No s'ha oblidar que a la temporada anterior, el Reial Madrid, que va marcar 121 gols, 46 van ser de Cristiano Ronaldo (segon màxim golejador, després de Messi, primer amb 50), 22 d'Higuaín (quart màxim golejador, després de Falcao, tercer amb 24) i 21 de Benzema (cinquè màxim golejador).
Entre els tres jugadors madridistes van aconseguir 89 dels 121 gols del seu equip; la resta només 32. Això no passarà pas a can Barça. És probable que el segon màxim golejador no arribi ni a la dotzena de gols i que, en canvi, Messi superi la cinquantena.
(continuarà)