Com són elegits els regidors dels ajuntaments?
Els regidors són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. El sistema electoral que recull l’Estatut és proporcional: els escons al Parlament es reparteixen entre les llistes electorals en proporció als vots que cadascuna ha obtingut. La fórmula electoral utilitzada és la Llei d’Hondt i s’aplica la barrera legal del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció.
Com es fa el recompte dels resultats electorals per a l'elecció dels regidors que han d'entrar als ajuntaments?
La llei d’Hondt és el procediment matemàtic que s’utilitza per distribuir els escons entre les candidatures a partir dels vots.
Com funciona?
Mireu aquest enllaç: llei d'Hondt.
Quants municipis hi ha a Espanya i a Catalunya?
El nombre de municipis a Espanya és de 8.109. A Catalunya hi ha 947 municipis.
Quan tenen lloc les eleccions municipals?
La Llei orgànica del règim electoral general estableix que les eleccions municipals tenen lloc el quart diumenge de maig de l'any que correspongui i els mandats, de quatre anys, acaben en tot cas el dia anterior al de la celebració de les següents eleccions.
Com es determina el nombre de regidors que correspon a cada municipi?
El procediment per determinar el nombre de regidors que correspon a cada municipi està establert en la llei electoral.
Cada terme municipal constitueix una circumscripció en la qual s’elegeix el nombre de regidors que resulti de l’escala següent:
Fins a 250 residents: 5
De 251 a 1.000: 7
De 1.001 a 2.000: 9
De 2.001 a 5.000: 11
De 5.001 a 10.000: 13
De 10.001 a 20.000: 17
De 20.001 a 50.000: 21
De 50.001 a 100.000: 25
De 100.001 en endavant, un regidor més per cada 100.000 residents o fracció. S’hi afegeix un regidor més quan el resultat és parell.
La data de referència per determinar el nombre de residents en el municipi amb vista a la determinació del nombre de regidors que s’ha d’elegir en les eleccions municipals és el corresponent a l’última modificació del padró oficialment aprovada. El Ministeri d’Economia i Hisenda determina el nombre de residents, o població, de cada municipi.
És cert que el nombre de regidors ha de ser sempre senar?
Sí, l’article 179 de la Llei orgànica del règim electoral general estableix que si el nombre de regidors resultant és parell, s’hi afegirà un lloc més.
Com votar?
Vot presencial.
El dia 22 de maig de 2011 podeu exercir el dret de sufragi actiu mitjançant el vot presencial, amb identificació prèvia del DNI, passaport o carnet de conduir originals (no importa que estiguin caducats), davant el president de la mesa electoral que correspongui.
L’Oficina del Cens Electoral envia a tots els electors una targeta censal on figura la secció en la qual està censat/ada cada elector/a i la mesa on li correspon votar, amb l’adreça del col·legi electoral. També podeu consultar en el vostre ajuntament o o en l’Oficina del Cens Electoral (presencialment a les delegacions provincials, a través del servei d’atenció telefònica 901 101 900, o mitjançant el lloc web https://sede.ine.gob.es/ce-mesas/pages/presentacion/frmPresentacion.jsf
Els col·legis electorals s’obren a les nou del matí i estan oberts ininterrompudament fins a les vuit del vespre.
Vot per correu de residents a Espanya.
Per sol·licitar el vot per correu us heu d’adreçar personalment a qualsevol oficina de Correus, presentar l’original del DNI (no s’admet còpia) i demanar el full de sol·licitud i el full addicional informatiu per a la tramitació (models 6.1 i 45). Només en cas de malaltia o incapacitat, acreditades mitjançant certificat mèdic, una persona diferent a l’interessada pot sol·licitar aquest certificat; en aquest cas, ha de ser autoritzada per mitjà d’un document notarial o consular expedit individualment. La sol·licitud del vot per correu es pot tramitar des de la data de convocatòria i fins al desè dia anterior a la votació. Del 29 de març al 12 de maig.
El funcionari de Correus que admeti la sol·licitud emplenada ha d’estampar el segell amb el dia i l'hora d’admissió, tant a la capçalera del document com al resguard justificatiu (còpia) d’admissió de la tramesa certificada.
A partir del trenta-quatrè dia posterior a la convocatòria i abans del sisè dia anterior a la votació, la delegació provincial de l’Oficina del Cens Electoral corresponent trametrà per correu certificat al domicili que hàgiu assenyalat el certificat censal juntament amb les paperetes, el sobre de votació i un sobre adreçat al president o presidenta de la mesa en la qual us correspon votar, a més d’un full explicatiu del procediment que s’ha de seguir. Del 2 de maig al 15 de maig.
L’acusament de recepció de la documentació anterior l'ha de signar personalment la persona interessada, amb l'acreditació prèvia de la seva identitat. En el cas de no trobar-se present a l’adreça assenyalada en la sol·licitud del vot, se li comunicarà que ha d’anar personalment o a través de representació (en cas de malaltia o incapacitat certificada mèdicament) a l’oficina de Correus corresponent per, després d'acreditar-se, rebre la documentació per al vot per correu.
Un cop escollida la papereta de vot i introduïda en el sobre de votació, l’heu de tancar i introduir, juntament amb el certificat d’inscripció en el cens, en el sobre adreçat al president o presidenta de la mesa, el qual heu de enviar per correu certificat abans del tercer dia previ al de la celebració de les eleccions. Fins al 18 de maig.
Un cop sol·licitat el vot per correu, ja no podeu votar personalment a la mesa electoral.
Vot per correu de residents temporalment a l'estranger.
Si us trobeu temporalment a l’estranger, entre la convocatòria del procés electoral i la celebració d’eleccions podeu tramitar el vot per correu, sol·licitant els models 6.2 i 45bis a l’oficina consular del país corresponent, de manera presencial. Per poder exercir el dret de vot, cal estar inscrit/a en el registre de matrícula consular com a no resident, cosa que es pot fer en el mateix moment que es fa la sol·licitud. La sol·licitud s’ha de formular personalment a les oficines consulars o a les seccions consulars de les ambaixades, no més tard del vint-i-cinquè dia posterior a la convocatòria del procés electoral. Del 29 de març al 23 d’abril.
L’Oficina del Cens Electoral tramitarà la vostra inclusió en el cens (únicament en el procés electoral que ens ocupa), us trametrà per correu certificat i urgent tota la documentació al vostre domicili o a l’adreça postal que indiqueu a la sol·licitud: el certificat d’inscripció al cens, les paperetes de votació, el sobre de votació i el sobre dirigit al president de la mesa electoral, a més d’un full explicatiu. Fins al 2 de maig (o fins al 10 de maig, si es produeix impugnació de la proclamació de candidatures).
Una vegada rebuda la documentació, heu d'introduir la papereta dins del sobre de votació i, juntament amb el certificat d’inscripció en el cens, ho heu de posar tot dins del sobre per enviar al president o presidenta de la mesa electoral. Cal enviar-ho, amb caràcter certificat i gratuït, a la mesa electoral corresponent abans del tercer dia previ al de la votació. Fins al 18 de maig.
Recordeu que és indispensable que en el sobre dirigit a la mesa electoral estigui ben visible el mata-segells o la inscripció oficial d'una oficina de Correus de l’Estat corresponent, amb la data que certifiqui que s’ha enviat en el termini previst, perquè el vot sigui considerat com a vàlid.
Vot de persones malaltes i/o discapacitades.
En el cas de malaltia o incapacitat que impedeixi a l’elector/a desplaçar-se personalment a una oficina de Correus i demanar la sol·licitud de vot per correu, s’ha d’actuar de la manera següent:
• La sol·licitud d’inscripció en el cens la pot fer en nom de l’elector una altra persona, autoritzada notarialment o consolarment mitjançant un document que s’estendrà individualment en relació amb cada elector/a; no s’hi poden incloure diferents electors, ni una persona pot representar més d’un/a elector/a.
• El desplaçament dels notaris al domicili dels electors malalts o discapacitats, perquè aquests atorguin el poder notarial, és gratuït per a l’elector/a.
• El termini per demanar el vot per correu és des de la data de convocatòria i fins el desè dia anterior a la votació. Del 29 de març al 12 de maig.
• El termini per a la tramesa del sobre amb el vot és abans del tercer dia previ al de la celebració de les eleccions. Del 2 de maig al 18 de maig.
Què significa que un municipi funcioni en règim de consell obert?
El consell obert és una peculiaritat d’alguns municipis amb pocs habitants que es caracteritzen per la inexistència d’organització municipal com a tal, de manera que són tots els habitants que, reunits en assemblea veïnal deliberen i prenen les decisions que, en el règim ordinari, corresponen al ple de l’ajuntament.
Qualsevol municipi pot funcionar en règim de consell obert?
Funcionaran en règim de consell obert els municipis amb una població inferior a 100 habitants, les entitats locals menors i els municipis que tradicionalment estiguin funcionant amb aquest règim.
• Els municipis amb menys de 100 habitants i els altres que tradicionalment comptin amb aquest singular règim de govern i administració.
• Els altres municipis en què la seva localització geogràfica, la millor gestió dels seus interessos o altres circumstàncies ho facin aconsellable.
Què és una EMD?
Les sigles EMD signifiquen entitat municipal descentralitzada.
A Catalunya hi ha 58 entitats municipals descentralitzades (a Espanya s’anomenen entitats d’àmbit territorial inferior al municipi - EATIM).
En les eleccions, els veïns elegeixen directament l’alcalde pedani. L’alcalde pedani i la junta veïnal tenen les atribucions que en el règim general dels municipis es reconeix a l’alcalde i al ple de l’ajuntament.
Què és un alcalde pedani?
En el cas d’eleccions a entitats municipals descentralitzades (EMD), els veïns elegeixen directament l’alcalde pedani per sistema majoritari, entre els candidats i candidates presentats per les diferents formacions polítiques, federacions, coalicions o agrupacions d’electors.
divendres, 20 de maig del 2011
dimarts, 17 de maig del 2011
3. Els quatre "Clàssics": el senyoriu del Reial Madrid.
El tercer post dedicat als quatre “Clàssics” gairebé seguits que s’han disputat a la primavera de la temporada 2010-11 no és tan futbolístic com els dos anteriors. Versa sobre les declaracions i actuacions dels dos clubs i de l’ambient que es va anar creant i respirant en aquells dies i les dues setmanes següents, que va ser molt conflictiu i durant els quals els dos clubs van trencar gairebé les relacions institucionals.
Per fer aquest tercer post he esperat el dilluns, 16 de maig, en què s’ha sabut que Busquets no ha estat sancionat per la UEFA, per uns suposats insults racistes, i podrà jugar la final de la Champions del dia 28 contra el Manchester United.
El Reial Madrid, més ben dit, el president i l’entrenador i dos jugadors de l’equip madrileny, han demostrat d’una manera fehacient que no tenen l’esportivitat ni la categoria necessàries per estar en un gran club, i senyor, com és el Reial Madrid. Aquests quatre elements (per a mi esportivament són això) no es mereixen estar en un club com el de la capital de l’Estat espanyol.
Anem per argumentar i demostrar aquesta afirmació.
Pel que fa al president Florentino Pérez. Ha demostrat de manera clara la mena de persona que és, la seva manca d’esportivitat, que l’unic que l’importa és guanyar i que no sap acceptar la derrota, i que està disposat a tot, a tota mena de recursos i enganys, suborns i tot allò que calgui per tal d’aconseguir els seus objectius.
Florentino té domesticada la premsa esportiva de Madrid, que només explica allò que ell vol i des del seu punt de vista i que mai el critica. La premsa de Madrid, si us hi fixeu, és capaç fins i tot de criticar Mourinho, però a en Florentino no el toca mai si no és per lloar algun aspecte de la seva gestió.
A més, Florentino és un fals i un mentider. Ja va demostrar-ho quan, des de Madrid, sembla que des del club mateix, es va llançar la infàmia que els jugadors del Barça podien estar dopant-se i que s’investigués sobre el cas. Allò que és curiós és que des d’aleshores, el Barça ha rebut la visita dels controladors antidopatge en dues o tres ocasions, que han sotmès a la plantilla blaugrana a anàlisi. Curiosament, que se sàpiga, els del Madrid no n’han rebut cap d’aquestes visites. Fins ara no s’ha publicat res pel que fa a algun suposat dopatge d’algun jugador culer, cosa que fa pensar que no n’hi ha.
El Reial Madrid no s’ha excusat d’aquesta acusació, sinó que ha manifestat que ell no la va fer mai; que va ser la COPE qui la va difondre. La mateixa COPE no ha dit res al respecte, ni ha afirmat ni desmentit. Allò que la COPE havia dit és que havia rebut la informació del Reial Madrid.
Una segona mentida d’aquesta directiva que presideix Florentino Pérez és que el Reial Madrid no va denunciar a Busquets pels insults racistes a Marcelo. És que ni cal parlar-ne. Les imatges que serveixen per l’acusació són les enviades pel club i extretes de TV Reial Madrid (de cap altra més; cap més televisió va gravar aquests insults en què es veu a Busquets tapant-se la boca amb la mà i dient-li quelcom a Marcelo); i la interpretació d’allò que pot expressar està feta i pagada pel Reial Madrid a un suposat expert en lectura de llavis. Amb això a la mà i més vídeos a la mà, el Reial presenta denúncia contra Busquets i crec que contra cinc jugadors més del Barça (Mascherano, Víctor Valdés, Keita, Pedro i Messi), per una suposada conducta antiesportiva d’aquests jugadors en el transcurs del partit.
La UEFA sobreseix el cas de Busquets i ni pren en consideració les altres denúncies. Per la seva part, el Reial Madrid en un comunicat oficial afirma que el club no ha denunciat a Busquets a la UEFA, cosa que queda en evidència quan el dilluns 16 de maig en surt la resolució i es diu, més o menys, textualment que la UEFA ha actuat arran de la denúncia i les demandes presentades pel Reial Madrid. La UEFA va desestimar la demanda el dia 5 de maig, si bé el Reial Madrid va tornar a apel.lar.
Algú pot opinar que el Barça també va denunciar el Reial Madrid. Hi ha dues diferències, fins i tot quatre, molt clares al respecte. Una és que la UEFA no va acceptar la denúncia del Barça contra Mourinho perquè la mateixa UEFA ja havia obert expedient per les declaracions de l’entrenador portuguès després del partit de l’anada de Champions al Bernabeu (i del qual n’havia estat expulsat justament). El Barça no denuncia al Reial Madrid o als seus jugadors, sinó només al seu entrenador per les declaracions que havia fet i que afectaven l’honorabilitat del Barça i el mereixement de les seves victòries.
L’altra diferència important és que el Barça presenta la denúncia contra Mourinho, diguem-ho una altra vegada, no acceptada per la UEFA ja que aquesta mateixa ja li ha obert expedient per les declaracions postpartit a l’encontre d’anada, justament immediatament després de fetes les declaracions i abans del partit de tornada.
En canvi, el Reia Madrid presenta les seves denúncies després de ser eliminat, després del partit de tornada al Camp Nou, quan ja ha quedat fora de la final de la Champions. O sigui, quan resta eliminat és quan intenta perjudicar el Barça i intenta que se sancionin algun dels seus titulars per a la final de la Champions i no la puguin guanyar. Més mala fe, impossible.
Quan guanyen la Copa del Rei el 20 d’abril no presenten cap denúncia. Ara, quan són eliminats de la Champions, sí. Allò que dèiem, aquest president no té la categoria necessària per presidir un club senyor com és el Reial Madrid. Amb ell ha perdut tot el senyoriu que tenia. Crec que amb el temps serà considerat el pitjor president del Reial Madrid des de que el club és veritablement important amb en Santiago Bernabeu com a president. Haurà estat pitjor que en Calderon o en De Carlos, perquè en Mendoza i en Sanz van guanyar títols. Especialment aquest darrer que va deixar un equip muntat que havia guanyat dues de les tres darreres Champions. Només és superat fins ara per dolent pels efímers Martín i Boluda, presidents del Reial Madrid en l’interregne entre en Florentino i en Calderon.
D’en Jose Mourinho n’hem parlat en un segon post i en tornarem a parlar en un quart, quan torni a fer declaracions que segurament que aniran en la direcció de sempre. El portuguès no té la categoria humana (i potser tampoc esportiva) per estar en un club gran i senyor com és el Reial Madrid i que mereixen els seus milers de socis i seguidors. Fins que no tornem a parlar d’ell el deixem com una persona impresentable, antiesportiva, sense seny i al qual només l’importa el seu èxit personal. Malgrat tot allò que digui el Reial Madrid no l’importa gens. Heu de pensar que és un professional del futbol i que va allà on li paguen més. En el Reial Madrid porta un any; en farà un altre i ja està. Després se n’anirà (o el fotran fora) i oblidarà el club, fins que no sigui un vellet i rememori temps passats.
Si no hi obté cap èxit important i l'acomiaden no parlarà bé el Reial Madrid, ni de ningú relacionat amb el club. El portuguès és d'aquesta mena de persones. I si no, temps al temps.
Anem ara per argumentar perquè Arbeloa i Adebayor no son jugadors per un equip com el Reial Madrid. Algú em podria dir: i en Sergio Ramos i en Pepe? Aquests dos darrers és la seva manera de jugar, són així i no hi ha res a fer. O te’ls quedes o els deixes, però mai els canviaràs. En canvi, els casos d’Arbeloa i Adebayor són diferents.
En primer lloc, Sergio Ramos i Pepe són titulars. En canvi, si tota la plantilla està disponible, Adebayor i Arbeloa són suplents. En segon lloc, aquests dos darrers canvien la seva manera de jugar i de ser per complaure l’entrenador i seguir fidelment les seves consignes. En els dos casos això ha estat totalment flagrant i evident.
A l’Arbeloa no se l’havia vist mai tan agressiu i violent fins aquests partits. En la seva trajectòria com a jugador d’elit, primer al Deportivo de la Corunya, després al Liverpool i ara fa dues temporades en el Reial Madrid, no se li havien notat aquestes característiques. Ni tan sols a la selecció espanyola, de la qual no era titular sinó suplent i en la qual ha jugat escassos minuts. Faria bé en Del Bosque de no convocar-lo ja que molts jugadors blaugranes, titulars en la selecció espanyola, no oblidaran el seu comportament en aquests “clàssics”, especialment Villa i Pedro.
Tanmateix, Arbeloa ha aconseguit allò que volia i en Mourinho l’ha fet titular després dels quatre “clàssics”. El diumenge passat, a Villareal, va sortir de titular al lateral dret, mentre que en Sergio Ramos era el central i l’Albiol passava a suplent. Fins aquest moment passava al revés: Arbeloa suplent i Albiol titular.
De l’Adebayor no diré gaire res. Deixant de banda que futbolísticament no és jugador pel Reial Madrid (com tampoc ho era per l’Arsenal i el Manchester City, els seus anteriors clubs), en els quatre “clàssics” s’ha emprat amb una violència tal que només pot rebre la indiferència i les crítiques de tot aficionat al futbol. Especialment, en els dos encontres de la Champions el seu comportament damunt el terreny de joc ha estat totalment antiesportiu i violent i en ambdós encontres es mereixia la vermella directa per les seves agressions sense pilota als jugadors del Barça, que tothom va poder clarament per la televisió. I tot per complaure al seu entrenador que se suposa que li va demanar això perquè algun jugador blaugrana reaccionés i fos expulsat. Tanmateix, no li haurà servit per res, ja que tot fa pensar que el Madrid no el vol pas per la temporada vinent.
Per fer aquest tercer post he esperat el dilluns, 16 de maig, en què s’ha sabut que Busquets no ha estat sancionat per la UEFA, per uns suposats insults racistes, i podrà jugar la final de la Champions del dia 28 contra el Manchester United.
El Reial Madrid, més ben dit, el president i l’entrenador i dos jugadors de l’equip madrileny, han demostrat d’una manera fehacient que no tenen l’esportivitat ni la categoria necessàries per estar en un gran club, i senyor, com és el Reial Madrid. Aquests quatre elements (per a mi esportivament són això) no es mereixen estar en un club com el de la capital de l’Estat espanyol.
Anem per argumentar i demostrar aquesta afirmació.
Pel que fa al president Florentino Pérez. Ha demostrat de manera clara la mena de persona que és, la seva manca d’esportivitat, que l’unic que l’importa és guanyar i que no sap acceptar la derrota, i que està disposat a tot, a tota mena de recursos i enganys, suborns i tot allò que calgui per tal d’aconseguir els seus objectius.
Florentino té domesticada la premsa esportiva de Madrid, que només explica allò que ell vol i des del seu punt de vista i que mai el critica. La premsa de Madrid, si us hi fixeu, és capaç fins i tot de criticar Mourinho, però a en Florentino no el toca mai si no és per lloar algun aspecte de la seva gestió.
A més, Florentino és un fals i un mentider. Ja va demostrar-ho quan, des de Madrid, sembla que des del club mateix, es va llançar la infàmia que els jugadors del Barça podien estar dopant-se i que s’investigués sobre el cas. Allò que és curiós és que des d’aleshores, el Barça ha rebut la visita dels controladors antidopatge en dues o tres ocasions, que han sotmès a la plantilla blaugrana a anàlisi. Curiosament, que se sàpiga, els del Madrid no n’han rebut cap d’aquestes visites. Fins ara no s’ha publicat res pel que fa a algun suposat dopatge d’algun jugador culer, cosa que fa pensar que no n’hi ha.
El Reial Madrid no s’ha excusat d’aquesta acusació, sinó que ha manifestat que ell no la va fer mai; que va ser la COPE qui la va difondre. La mateixa COPE no ha dit res al respecte, ni ha afirmat ni desmentit. Allò que la COPE havia dit és que havia rebut la informació del Reial Madrid.
Una segona mentida d’aquesta directiva que presideix Florentino Pérez és que el Reial Madrid no va denunciar a Busquets pels insults racistes a Marcelo. És que ni cal parlar-ne. Les imatges que serveixen per l’acusació són les enviades pel club i extretes de TV Reial Madrid (de cap altra més; cap més televisió va gravar aquests insults en què es veu a Busquets tapant-se la boca amb la mà i dient-li quelcom a Marcelo); i la interpretació d’allò que pot expressar està feta i pagada pel Reial Madrid a un suposat expert en lectura de llavis. Amb això a la mà i més vídeos a la mà, el Reial presenta denúncia contra Busquets i crec que contra cinc jugadors més del Barça (Mascherano, Víctor Valdés, Keita, Pedro i Messi), per una suposada conducta antiesportiva d’aquests jugadors en el transcurs del partit.
La UEFA sobreseix el cas de Busquets i ni pren en consideració les altres denúncies. Per la seva part, el Reial Madrid en un comunicat oficial afirma que el club no ha denunciat a Busquets a la UEFA, cosa que queda en evidència quan el dilluns 16 de maig en surt la resolució i es diu, més o menys, textualment que la UEFA ha actuat arran de la denúncia i les demandes presentades pel Reial Madrid. La UEFA va desestimar la demanda el dia 5 de maig, si bé el Reial Madrid va tornar a apel.lar.
Algú pot opinar que el Barça també va denunciar el Reial Madrid. Hi ha dues diferències, fins i tot quatre, molt clares al respecte. Una és que la UEFA no va acceptar la denúncia del Barça contra Mourinho perquè la mateixa UEFA ja havia obert expedient per les declaracions de l’entrenador portuguès després del partit de l’anada de Champions al Bernabeu (i del qual n’havia estat expulsat justament). El Barça no denuncia al Reial Madrid o als seus jugadors, sinó només al seu entrenador per les declaracions que havia fet i que afectaven l’honorabilitat del Barça i el mereixement de les seves victòries.
L’altra diferència important és que el Barça presenta la denúncia contra Mourinho, diguem-ho una altra vegada, no acceptada per la UEFA ja que aquesta mateixa ja li ha obert expedient per les declaracions postpartit a l’encontre d’anada, justament immediatament després de fetes les declaracions i abans del partit de tornada.
En canvi, el Reia Madrid presenta les seves denúncies després de ser eliminat, després del partit de tornada al Camp Nou, quan ja ha quedat fora de la final de la Champions. O sigui, quan resta eliminat és quan intenta perjudicar el Barça i intenta que se sancionin algun dels seus titulars per a la final de la Champions i no la puguin guanyar. Més mala fe, impossible.
Quan guanyen la Copa del Rei el 20 d’abril no presenten cap denúncia. Ara, quan són eliminats de la Champions, sí. Allò que dèiem, aquest president no té la categoria necessària per presidir un club senyor com és el Reial Madrid. Amb ell ha perdut tot el senyoriu que tenia. Crec que amb el temps serà considerat el pitjor president del Reial Madrid des de que el club és veritablement important amb en Santiago Bernabeu com a president. Haurà estat pitjor que en Calderon o en De Carlos, perquè en Mendoza i en Sanz van guanyar títols. Especialment aquest darrer que va deixar un equip muntat que havia guanyat dues de les tres darreres Champions. Només és superat fins ara per dolent pels efímers Martín i Boluda, presidents del Reial Madrid en l’interregne entre en Florentino i en Calderon.
D’en Jose Mourinho n’hem parlat en un segon post i en tornarem a parlar en un quart, quan torni a fer declaracions que segurament que aniran en la direcció de sempre. El portuguès no té la categoria humana (i potser tampoc esportiva) per estar en un club gran i senyor com és el Reial Madrid i que mereixen els seus milers de socis i seguidors. Fins que no tornem a parlar d’ell el deixem com una persona impresentable, antiesportiva, sense seny i al qual només l’importa el seu èxit personal. Malgrat tot allò que digui el Reial Madrid no l’importa gens. Heu de pensar que és un professional del futbol i que va allà on li paguen més. En el Reial Madrid porta un any; en farà un altre i ja està. Després se n’anirà (o el fotran fora) i oblidarà el club, fins que no sigui un vellet i rememori temps passats.
Si no hi obté cap èxit important i l'acomiaden no parlarà bé el Reial Madrid, ni de ningú relacionat amb el club. El portuguès és d'aquesta mena de persones. I si no, temps al temps.
Anem ara per argumentar perquè Arbeloa i Adebayor no son jugadors per un equip com el Reial Madrid. Algú em podria dir: i en Sergio Ramos i en Pepe? Aquests dos darrers és la seva manera de jugar, són així i no hi ha res a fer. O te’ls quedes o els deixes, però mai els canviaràs. En canvi, els casos d’Arbeloa i Adebayor són diferents.
En primer lloc, Sergio Ramos i Pepe són titulars. En canvi, si tota la plantilla està disponible, Adebayor i Arbeloa són suplents. En segon lloc, aquests dos darrers canvien la seva manera de jugar i de ser per complaure l’entrenador i seguir fidelment les seves consignes. En els dos casos això ha estat totalment flagrant i evident.
A l’Arbeloa no se l’havia vist mai tan agressiu i violent fins aquests partits. En la seva trajectòria com a jugador d’elit, primer al Deportivo de la Corunya, després al Liverpool i ara fa dues temporades en el Reial Madrid, no se li havien notat aquestes característiques. Ni tan sols a la selecció espanyola, de la qual no era titular sinó suplent i en la qual ha jugat escassos minuts. Faria bé en Del Bosque de no convocar-lo ja que molts jugadors blaugranes, titulars en la selecció espanyola, no oblidaran el seu comportament en aquests “clàssics”, especialment Villa i Pedro.
Tanmateix, Arbeloa ha aconseguit allò que volia i en Mourinho l’ha fet titular després dels quatre “clàssics”. El diumenge passat, a Villareal, va sortir de titular al lateral dret, mentre que en Sergio Ramos era el central i l’Albiol passava a suplent. Fins aquest moment passava al revés: Arbeloa suplent i Albiol titular.
De l’Adebayor no diré gaire res. Deixant de banda que futbolísticament no és jugador pel Reial Madrid (com tampoc ho era per l’Arsenal i el Manchester City, els seus anteriors clubs), en els quatre “clàssics” s’ha emprat amb una violència tal que només pot rebre la indiferència i les crítiques de tot aficionat al futbol. Especialment, en els dos encontres de la Champions el seu comportament damunt el terreny de joc ha estat totalment antiesportiu i violent i en ambdós encontres es mereixia la vermella directa per les seves agressions sense pilota als jugadors del Barça, que tothom va poder clarament per la televisió. I tot per complaure al seu entrenador que se suposa que li va demanar això perquè algun jugador blaugrana reaccionés i fos expulsat. Tanmateix, no li haurà servit per res, ja que tot fa pensar que el Madrid no el vol pas per la temporada vinent.
dijous, 12 de maig del 2011
2. Els quatre "Clàssics": Mourinho i el Barça.
El Reial Madrid compta amb bons jugadors i amb un bon equip. Només s’ha de veure el paper que ha fet en les competicions més importants (Lliga, Copa, Champions) que ha disputat enguany. Té una gran i àmplia plantilla i disposa de recanvis suficients en totes les posicions. Les baixes per lesions, sancions i expulsions són cobertes més que dignament pels no titulars, tots internacionals, la majoria d’ells.
Ha estat el seu entrenador, el portuguès Mourinho, qui l’ha abocat al fracàs davant del Barça. El portuguès té una mena de complex, quan juga contra el conjunt blaugrana, que el porta a fer uns plantejaments ultradefensius i ridículs.
Ja amb el Chelsea, a octaus de final de la Champions League, el dia de l’expulsió d’Asier del Horno (per les tremendes entrades que va fer a l’aleshores joveníssim jugador argentí Messi, en un camp totalment impracticable (l’havia anat preparant tot l’hivern; Stamford Bridge mai ha tornat a estar tan malament) i escurçant-lo pels laterals per fer-lo més estret. El Chelsea tenia un gran equip i no li calien aquesta mena d’artimanyes. El Barça va guanyar (1-2) i en Mourinho es va queixar amargament de l’àrbitre i de l’expulsió del lateral basc del Chelsea (“En Barcelona hay teatro del bueno”).
La realitat és que el Barça va ser superior i es va merèixer una victòria més àmplia. L’expulsió de Del Horno va ser totalment merescuda. Només cal veure la falta que li fa a poca distància del banderí de córner. Una agressió salvatge, sense pilota, clarament motivadora d’expulsió.
En el partit de tornada, al Camp Nou, l’encontre va ser més igualat i va acabar amb empat a un; el gol del Chelsea, de penal, transformat per Lampard, ja al temps afegit. El Barça va acabar guanyant la Champions-2006, a París, contra l’Arsenal.
En Mourinho i el Barça es van tornar a trobar a la Champions la temporada passada, ara el portuguès entrenant l’Inter de Milà. Van jugar la fase prèvia enquadrats al mateix grup (0-0 a San Siro i 2-0 al Camp Nou). El Barça va quedar primer de grup, amb 11 punts, i l’Inter segon, amb 9 punts.
Es van tornar a emparellar a les semifinals. El primer partit, a San Siro. La primera part va ser totalment blaugrana (0-1); però quinze minuts fatídics a l’inici de la segona part van fer capgirar el marcador i van donar la victòria als italians per un 3-1, malgrat els intents blaugranes per redreçar el marcador la darrera mitja hora de joc. El tercer gol de Milito, que va acabar decidint l’eliminatòria, en clar fora de joc. Un altre element important de l’encontre és que va ser arbitrat per un portuguès, amic de Mourinho; alhora que el també portuguès Figo, exjugador de l’Inter, es va asseure a la banqueta també per pressionar l’àrbitre.
En el partit de tornada, al Camp Nou, en Mourinho va emprar una tàctica ultradefensiva i renunciant clarament a l’atac. El golejador Eto’o va ocupar una posició molt endarrerida, gairebé de lateral esquerre. L’interista Motta va ser expulsat per una manotada a Busquets. Li va costar al Barça obrir el marcador; no va fer-ho fins al minut 84 per mitjà de Piqué. Poc després va anul•lar un gol a Bojan, que hagués suposat el pas del Barça a la final, per unes suposades mans prèvies de Touré, que van resultar no ser-ho, com es va veure per televisió.
Les celebracions de Mourinho en acabar l’encontre saltant joiós cap al centre de la gespa del Camp Nou van irritar molt al públic, que va considerar-ho una provocació del portuguès. També va tenir un petit conflicte amb el porter blaugranes, que el va voler aturar en la seva eufòria. L’Inter de Milà va jugar la final de la Champions, al Bernabeu, contra el Bayern Munic i la va guanyar.
I s’arriba a aquesta temporada en la qual el tècnic portuguès fitxa pel Reial Madrid, amb el propòsit d’acabar amb l’hegemonia blaugrana dels darrers anys. En el partit de la primera, a finals de novembre, al Camp Nou, el Barça supera totalment al Reial Madrid i fa una gran exhibició d joc, guanyant per un contundent 5-0. Ja als dies previs al matx, s’havia parlat molt de la tàctica que empraria Mourinho: si el Madrid jugaria com ho havia fet fins al moment, de manera oberta i cercant el gol o si faria una tàctica ultradefensiva, com havia fet l’any anterior amb l’Inter. Finalment, sembla per pressions de la junta directiva, va decidir plantejar el partit obertament i no ultradefensiu com sembla que li hagués agradat.
Aquest 5-0 i la gran superioritat del Barça van fer molt de mal. Quan el Madrid va haver de tornar a jugar contra el Barça, a mitjans abril, en un carrusel seguit de quatre encontres (quatre “Clàssics”, tots ells de gran transcendència), li va entrar canguelis i va plantejar el primer partit al Bernabeu, corresponent a la 32a jornada de Lliga, totalment a la defensiva, regalant la pilota al Barcelona i només cercant la porteria contrària en alguna recuperació i contraatac ràpid (pilotes llargues als davanters, sense tocar la pilota al mig del camp) o en accions a pilota aturada (córners i faltes). Això en un encontre en què només li valia la victòria per escurçar la diferència de vuit punts que el Barça portava al Madrid amb només sis jornades per disputar. L’empat a un final va certificar que el Barça guanyaria la Lliga ja que només quedaven divuit punts per disputar i el Barça conservava els vuit punts de diferència (una altra cosa és que la diferència s’hagués vista reduïda a cinc punts, l’única opció real que tenia l’equip de la capital de continuar aspirant al títol de Lliga).
El miserable empat a un obtingut pel Madrid es va enfocar des de la premsa, el públic i l’entrenador madrileny com un gran èxit, quan havia estat u, extraordinari fracàs per les seves aspiracions i per la manera com es va produir: als darrers minuts i de penal, quan tot ja feia pensar en una victòria blaugrana i que la diferència s’ampliaria a onze punts.
Mourinho va parlar de què sempre acabava jugant amb deu contra el Barça i que ja havien entrenat per fer-ho. Per això els va sortir bé el resultat. A més, va comentar que li agradaria jugar contra el Barça sempre amb onze jugadors; no amb deu, ja que sempre li acabaven expulsant un jugador.
El dimecres sant, 20 d’abril, es va jugar el segon dels quatre “clàssics seguits”, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Aquest encontre va ser més igualat i va haver-hi pròrroga. El Madrid va marcar un gol i es va adjudicar la Copa. Aquest dia no va haver-hi queixes d’en Mourinho.
El Madrid havia augmentat l’agressivitat del primer encontre i en aquest segon, més que agressiu, va arribar a ser violent. A més, els seus jugadors van pressionar molt l’àrbitre a la primera part (hi anaven en massa a queixar-se davant qualsevol aturada en el joc). Se suposa que tot seguint les recomanacions del seu entrenador. Per la seva banda, el Barça, malgrat perdre, no es va queixar de res. Mentre que el Madrid semblava que havia guanyat el títol més important del món i la premsa madrilenya ja parlava de canvi de cicle.
El dimecres, 27 d’abril, es va disputar l’anada de la semifinal de la Champions al Bernabeu. L’entrenador del Madrid va preparar un tàctica ultradefensiva, amb en Pepe, com a migcentre al mig del camp, cobrint per davant a en Messi, amb quatre defenses més, en Lass i l’Alonso, també al mig del camp, però només defensant; i a davant, Cristiano Ronaldo i Higuaín en punta, i Di Maria, gairebé de lateral o al mig del camp, per tal de cobrir les pujades d’Alves i recolzar la banda esquerra. El joc del Madrid, a casa seva, va consistir en defensar-se, especialment, i pilotes llargues a davant en ràpids contraatacs. Les conseqüències de tot plegat va ser que el Madrid prou feines va arribar i xutar a la porteria blaugrana en tot l’encontre i que va perdre per un contundent 0-2, que deixava gairebé l’eliminatòria decidida.
En la roda de premsa post-partit, Mourinho es va queixar de tot i va fer el ridícul parlant dels favoritismes que rebia al Barça. No va parlar del seu equip, sinó només d’ell i dels enfrontaments que havia tingut amb el Barcelona quan era entrenador del Chelsea, després de l’Inter i ara del Madrid. Segons ell, el Madrid va perdre per l’expulsió de Pepe al minut 15 de la segona part. No va reconèixer cap error seu i només va culpar de tot als favoritismes que rebia el Barça (àrbitres, UEFA i Villar, Unicef, més simpàtics). Van ser els famosos “per què”, que han passat ja a la història de les frases cèlebres del futbol). Crec que aquestes declaracions post-partit de Mourinho també van ser resposta a les declaracions de Guardiola el dia abans dient que Mourinho “era el puto amo” de la sala de premsa del Bernabeu. Mourinho també va atacar Guardiola de diverses maneres, la més important dient que a ell li hauria donat vergonya guanyar la Champions de la manera que ho havia fet Guardiola al 2009.
Després d'una setmana molt calenta i ja en una espiral de declaracions, es va disputar el partit de tornada al Camp Nou el dimarts, 3 de maig, el darrer dels quatre “clàssics” seguits d’aquesta temporada. El Madrid va fer un plantejament més obert, més d’acord amb allò que hauria d’haver fet en els anteriors encontres. El resultat va ser d’1-1 i el Barça va eliminar al Madrid i va passar a la final de la Champions, que es disputarà el 28 de maig a Wembley, contra el Manchester United.
Mourinho, expulsat en el partit d’anada, es va quedar a l’Hotel i no va anar al Camp Nou. La roda de premsa post-partit, el segon entrenador del Madrid, Karanka, va recolzar amb tot a Mourinho i va continuar en la mateixa línia, encara que d’una manera educada. Des de l’autocar, tant Mourinho com Cristiano, van fer el gest amb la mà de “robatori” per descriure el partit acabat de disputar.
La jugada clau, segons el Madrid, va ser el gol anul•lat a Higuaín a l’inici de la segona part, encara amb 0-0 al marcador. De la manera que jo vaig veure la jugada per la televisió (en les diverses preses des de diversos angles que hi ha, en un ràpid contraatac, en Cristiano Ronaldo, en una bona jugada individual, aconsegueix fer forat al mig de la defensa blaugrana; aleshores en Piqué l’empeny des de darrera amb l’espatlla (podria ser càrrega legal o no prou falta per assenyalar-la), en Cristiano cau i en Mascherano es fa amb la pilota. Però, en la seva caiguda, toca una cama (o peu) de Mascherano que cau i deixa la pilota a Higuaín, que remata i marca. Hi ha una toma de la televisió des de darrera de la porteria de Valdés, el porter blaugrana, en què es veu clarament que l’àrbitre no assenyala falta ni res (ni dóna continuïtat al joc; simplement no fa res) quan Piqué fa caure Cristiano; però, quan Mascherano cau degut a què Cristino el toca, de seguida assenyala falta. Quan la pilota arriba a Higuaín, l’àrbitre ja ha assenyalat la falta; per tant, el seu xut queda invalidat i no es pot parlar ni de gol anul•lat. No és gol anul•lat, tal com diuen els jugadors, l’equip tècnic, la directiva i els seguidors del Reial Madrid, perquè l’àrbitre ja havia pitat la falta. Això es pot veure clarament per la televisió; no és res inventat. És de la manera que va veure-ho i assenyalar l’àrbitre i no hi ha res més a fer.
Als dies següents van ser molt calents en la premsa madrilenya i en declaracions i denúncies a la UEFA per part d’ambdós clubs. Però, això ja serà tema d’un tercer post.
Ha estat el seu entrenador, el portuguès Mourinho, qui l’ha abocat al fracàs davant del Barça. El portuguès té una mena de complex, quan juga contra el conjunt blaugrana, que el porta a fer uns plantejaments ultradefensius i ridículs.
Ja amb el Chelsea, a octaus de final de la Champions League, el dia de l’expulsió d’Asier del Horno (per les tremendes entrades que va fer a l’aleshores joveníssim jugador argentí Messi, en un camp totalment impracticable (l’havia anat preparant tot l’hivern; Stamford Bridge mai ha tornat a estar tan malament) i escurçant-lo pels laterals per fer-lo més estret. El Chelsea tenia un gran equip i no li calien aquesta mena d’artimanyes. El Barça va guanyar (1-2) i en Mourinho es va queixar amargament de l’àrbitre i de l’expulsió del lateral basc del Chelsea (“En Barcelona hay teatro del bueno”).
La realitat és que el Barça va ser superior i es va merèixer una victòria més àmplia. L’expulsió de Del Horno va ser totalment merescuda. Només cal veure la falta que li fa a poca distància del banderí de córner. Una agressió salvatge, sense pilota, clarament motivadora d’expulsió.
En el partit de tornada, al Camp Nou, l’encontre va ser més igualat i va acabar amb empat a un; el gol del Chelsea, de penal, transformat per Lampard, ja al temps afegit. El Barça va acabar guanyant la Champions-2006, a París, contra l’Arsenal.
En Mourinho i el Barça es van tornar a trobar a la Champions la temporada passada, ara el portuguès entrenant l’Inter de Milà. Van jugar la fase prèvia enquadrats al mateix grup (0-0 a San Siro i 2-0 al Camp Nou). El Barça va quedar primer de grup, amb 11 punts, i l’Inter segon, amb 9 punts.
Es van tornar a emparellar a les semifinals. El primer partit, a San Siro. La primera part va ser totalment blaugrana (0-1); però quinze minuts fatídics a l’inici de la segona part van fer capgirar el marcador i van donar la victòria als italians per un 3-1, malgrat els intents blaugranes per redreçar el marcador la darrera mitja hora de joc. El tercer gol de Milito, que va acabar decidint l’eliminatòria, en clar fora de joc. Un altre element important de l’encontre és que va ser arbitrat per un portuguès, amic de Mourinho; alhora que el també portuguès Figo, exjugador de l’Inter, es va asseure a la banqueta també per pressionar l’àrbitre.
En el partit de tornada, al Camp Nou, en Mourinho va emprar una tàctica ultradefensiva i renunciant clarament a l’atac. El golejador Eto’o va ocupar una posició molt endarrerida, gairebé de lateral esquerre. L’interista Motta va ser expulsat per una manotada a Busquets. Li va costar al Barça obrir el marcador; no va fer-ho fins al minut 84 per mitjà de Piqué. Poc després va anul•lar un gol a Bojan, que hagués suposat el pas del Barça a la final, per unes suposades mans prèvies de Touré, que van resultar no ser-ho, com es va veure per televisió.
Les celebracions de Mourinho en acabar l’encontre saltant joiós cap al centre de la gespa del Camp Nou van irritar molt al públic, que va considerar-ho una provocació del portuguès. També va tenir un petit conflicte amb el porter blaugranes, que el va voler aturar en la seva eufòria. L’Inter de Milà va jugar la final de la Champions, al Bernabeu, contra el Bayern Munic i la va guanyar.
I s’arriba a aquesta temporada en la qual el tècnic portuguès fitxa pel Reial Madrid, amb el propòsit d’acabar amb l’hegemonia blaugrana dels darrers anys. En el partit de la primera, a finals de novembre, al Camp Nou, el Barça supera totalment al Reial Madrid i fa una gran exhibició d joc, guanyant per un contundent 5-0. Ja als dies previs al matx, s’havia parlat molt de la tàctica que empraria Mourinho: si el Madrid jugaria com ho havia fet fins al moment, de manera oberta i cercant el gol o si faria una tàctica ultradefensiva, com havia fet l’any anterior amb l’Inter. Finalment, sembla per pressions de la junta directiva, va decidir plantejar el partit obertament i no ultradefensiu com sembla que li hagués agradat.
Aquest 5-0 i la gran superioritat del Barça van fer molt de mal. Quan el Madrid va haver de tornar a jugar contra el Barça, a mitjans abril, en un carrusel seguit de quatre encontres (quatre “Clàssics”, tots ells de gran transcendència), li va entrar canguelis i va plantejar el primer partit al Bernabeu, corresponent a la 32a jornada de Lliga, totalment a la defensiva, regalant la pilota al Barcelona i només cercant la porteria contrària en alguna recuperació i contraatac ràpid (pilotes llargues als davanters, sense tocar la pilota al mig del camp) o en accions a pilota aturada (córners i faltes). Això en un encontre en què només li valia la victòria per escurçar la diferència de vuit punts que el Barça portava al Madrid amb només sis jornades per disputar. L’empat a un final va certificar que el Barça guanyaria la Lliga ja que només quedaven divuit punts per disputar i el Barça conservava els vuit punts de diferència (una altra cosa és que la diferència s’hagués vista reduïda a cinc punts, l’única opció real que tenia l’equip de la capital de continuar aspirant al títol de Lliga).
El miserable empat a un obtingut pel Madrid es va enfocar des de la premsa, el públic i l’entrenador madrileny com un gran èxit, quan havia estat u, extraordinari fracàs per les seves aspiracions i per la manera com es va produir: als darrers minuts i de penal, quan tot ja feia pensar en una victòria blaugrana i que la diferència s’ampliaria a onze punts.
Mourinho va parlar de què sempre acabava jugant amb deu contra el Barça i que ja havien entrenat per fer-ho. Per això els va sortir bé el resultat. A més, va comentar que li agradaria jugar contra el Barça sempre amb onze jugadors; no amb deu, ja que sempre li acabaven expulsant un jugador.
El dimecres sant, 20 d’abril, es va jugar el segon dels quatre “clàssics seguits”, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València). Aquest encontre va ser més igualat i va haver-hi pròrroga. El Madrid va marcar un gol i es va adjudicar la Copa. Aquest dia no va haver-hi queixes d’en Mourinho.
El Madrid havia augmentat l’agressivitat del primer encontre i en aquest segon, més que agressiu, va arribar a ser violent. A més, els seus jugadors van pressionar molt l’àrbitre a la primera part (hi anaven en massa a queixar-se davant qualsevol aturada en el joc). Se suposa que tot seguint les recomanacions del seu entrenador. Per la seva banda, el Barça, malgrat perdre, no es va queixar de res. Mentre que el Madrid semblava que havia guanyat el títol més important del món i la premsa madrilenya ja parlava de canvi de cicle.
El dimecres, 27 d’abril, es va disputar l’anada de la semifinal de la Champions al Bernabeu. L’entrenador del Madrid va preparar un tàctica ultradefensiva, amb en Pepe, com a migcentre al mig del camp, cobrint per davant a en Messi, amb quatre defenses més, en Lass i l’Alonso, també al mig del camp, però només defensant; i a davant, Cristiano Ronaldo i Higuaín en punta, i Di Maria, gairebé de lateral o al mig del camp, per tal de cobrir les pujades d’Alves i recolzar la banda esquerra. El joc del Madrid, a casa seva, va consistir en defensar-se, especialment, i pilotes llargues a davant en ràpids contraatacs. Les conseqüències de tot plegat va ser que el Madrid prou feines va arribar i xutar a la porteria blaugrana en tot l’encontre i que va perdre per un contundent 0-2, que deixava gairebé l’eliminatòria decidida.
En la roda de premsa post-partit, Mourinho es va queixar de tot i va fer el ridícul parlant dels favoritismes que rebia al Barça. No va parlar del seu equip, sinó només d’ell i dels enfrontaments que havia tingut amb el Barcelona quan era entrenador del Chelsea, després de l’Inter i ara del Madrid. Segons ell, el Madrid va perdre per l’expulsió de Pepe al minut 15 de la segona part. No va reconèixer cap error seu i només va culpar de tot als favoritismes que rebia el Barça (àrbitres, UEFA i Villar, Unicef, més simpàtics). Van ser els famosos “per què”, que han passat ja a la història de les frases cèlebres del futbol). Crec que aquestes declaracions post-partit de Mourinho també van ser resposta a les declaracions de Guardiola el dia abans dient que Mourinho “era el puto amo” de la sala de premsa del Bernabeu. Mourinho també va atacar Guardiola de diverses maneres, la més important dient que a ell li hauria donat vergonya guanyar la Champions de la manera que ho havia fet Guardiola al 2009.
Després d'una setmana molt calenta i ja en una espiral de declaracions, es va disputar el partit de tornada al Camp Nou el dimarts, 3 de maig, el darrer dels quatre “clàssics” seguits d’aquesta temporada. El Madrid va fer un plantejament més obert, més d’acord amb allò que hauria d’haver fet en els anteriors encontres. El resultat va ser d’1-1 i el Barça va eliminar al Madrid i va passar a la final de la Champions, que es disputarà el 28 de maig a Wembley, contra el Manchester United.
Mourinho, expulsat en el partit d’anada, es va quedar a l’Hotel i no va anar al Camp Nou. La roda de premsa post-partit, el segon entrenador del Madrid, Karanka, va recolzar amb tot a Mourinho i va continuar en la mateixa línia, encara que d’una manera educada. Des de l’autocar, tant Mourinho com Cristiano, van fer el gest amb la mà de “robatori” per descriure el partit acabat de disputar.
La jugada clau, segons el Madrid, va ser el gol anul•lat a Higuaín a l’inici de la segona part, encara amb 0-0 al marcador. De la manera que jo vaig veure la jugada per la televisió (en les diverses preses des de diversos angles que hi ha, en un ràpid contraatac, en Cristiano Ronaldo, en una bona jugada individual, aconsegueix fer forat al mig de la defensa blaugrana; aleshores en Piqué l’empeny des de darrera amb l’espatlla (podria ser càrrega legal o no prou falta per assenyalar-la), en Cristiano cau i en Mascherano es fa amb la pilota. Però, en la seva caiguda, toca una cama (o peu) de Mascherano que cau i deixa la pilota a Higuaín, que remata i marca. Hi ha una toma de la televisió des de darrera de la porteria de Valdés, el porter blaugrana, en què es veu clarament que l’àrbitre no assenyala falta ni res (ni dóna continuïtat al joc; simplement no fa res) quan Piqué fa caure Cristiano; però, quan Mascherano cau degut a què Cristino el toca, de seguida assenyala falta. Quan la pilota arriba a Higuaín, l’àrbitre ja ha assenyalat la falta; per tant, el seu xut queda invalidat i no es pot parlar ni de gol anul•lat. No és gol anul•lat, tal com diuen els jugadors, l’equip tècnic, la directiva i els seguidors del Reial Madrid, perquè l’àrbitre ja havia pitat la falta. Això es pot veure clarament per la televisió; no és res inventat. És de la manera que va veure-ho i assenyalar l’àrbitre i no hi ha res més a fer.
Als dies següents van ser molt calents en la premsa madrilenya i en declaracions i denúncies a la UEFA per part d’ambdós clubs. Però, això ja serà tema d’un tercer post.
diumenge, 8 de maig del 2011
1. Els quatre "clàssics": Reial Madrid - Barça.
Passats uns dies dels quatre “clàssics” entre el Reial Madrid i el FC Barcelona, disputats entre el dissabte 16 d’abril i el dimarts 3 de maig, es pot fer ara un balanç, millor dit, uns comentaris sobre tot allò que ha representat aquest seguit d’encontres entre els dos grans del futbol espanyol.
En primer lloc, hi ha hagut una cosa clara i observada per tothom: s'ha vist poc futbol i aquest, principalment, només l’ha posat el Barça. Per exemple, a la darrera mitja horeta, després de l’expulsió de Pepe, en el partit d’anada de la Champions al Bernabeu, o ens els darrers quinze minuts de la primera part, al Camp Nou, en el partit de tornada.
El Madrid no ha mostrat massa res en els quatre partits, malgrat els esforços i les ganes que hi ha posat. Només ha demostrat que té un bon porter, una defensa segura i algun bon jugador en atac, com en Cristiano Ronaldo i en Di Maria. Però poca cosa més. Res de joc de conjunt i de lligar les jugades.
En segon lloc, cal comentar els resultats que hi ha hagut: dos empats i dues victòries, una per a cada equip. El còmput total ha estat un 4-3 favorable al Barça, en dos encontres disputats al Bernabeu, un en terreny neutral (València) i un quart al Camp Nou. Han estat resultats ajustadets (1-1, 1-0, 0-2, 1-1) i que s’han decidit per detalls.
En el primer encontre, empat a un al Bernabeu, en partit de la 32a jornada de Lliga, el Barça va segellar que seria campió en mantenir l’avantatge de vuit punts sobre el seu rival, a manca només de sis jornades (18 punts) per acabar el campionat. Els locals no van poder escurçar diferències, cosa que era imprescindible per a ells, per tal d’acostar-se a cinc punts i esperar alguna errada més del conjunt blaugrana. En aquest encontre, el Barça s’havia avançat en el marcador a l’inici de la segona part amb un gol de penal, que va transformar Messi, i que va comportar l’expulsió del madridista Albiol. Quan semblava que el Barça s’emportaria els tres punts i se'n col•locaria a onze del Madrid, un altre penal, a manca de set minuts per al final, aquesta vegada a favor dels madridistes, va permetre en Cristiano marcar el gol de l’empat.
El segon encontre, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València), va ser el més igualat dels quatre “clàssics”. Va ser un encontre disputat, jugat amb molta intensitat i amb poques ocasions de gol. Qualsevol equip s’hagués pogut emportar la victòria. Un primer temps en què el Madrid va estar millor i un segon temps en què el Barça el va superar totalment. Els blaugranes van marcar al minut 69, però el gol de Pedro va ser anul•lat per fora de joc. A la pròrroga, al minut 103, Cristiano, de cap, va donar la victòria al Reial Madrid i amb ella la Copa del Rei a l'equip de la Cibeles.
El tercer encontre, l’anada de semifinals de la Champions, al Bernabeu, va ser més ben jugat per part del Barcelona, que va merèixer la victòria. Aquesta no es va produir fins després de l’expulsió de Pepe, a la segona part, en una de les decisions més controvertides i comentades d’aquests quatre “clàssics” (juntament amb el gol anul•lat a Higuaín en el partit de tornada). En Messi va acabar marcant dos gols, el segon, de gran bellesa, després d’una gran jugada personal. Amb el 0-2 i vist el joc i els plantejaments tàctics d’ambdós equips, l’eliminatòria semblava decidida. La roda de premsa posterior al partit de Mourinho va tenir un gran ressò (¿por què? es va preguntar fins a cinc vegades). Se’n parlarà més endavant.
El quart encontre, la tornada de la semifinals de la Champions, l’únic dels “clàssics” que s’ha disputat al Camp Nou, ja amb tot decidit, després del 0-2 al Bernabeu la setmana anterior. El Barça es va fer mereixedor de la victòria, especialment després d’unes ocasions clares de gol al darrer quart del primer període, en les quals les intervencions del porter madridista Casillas van ser decisives per conservar el 0-0. A l’inici de la segona part, encara amb el 0-0 al marcador, Higuaín va marcar un gol, però la jugada havia estat invalidada amb anterioritat per l’àrbitre en assenyalar una falta de Cristiano sobre Mascherano. Aquesta ha estat la gran decisió dels àrbitres, que, segons els madridistes, han perjudicat seriosament els interessos del seu equip. D’aquestes dues accions tan debatudes i portades a les primeres planes dels mitjans de comunicació se’n parlarà en un altre post.
Poc després, en Pedro va avançar l’equip blaugrana i poc abans del final, al minut 83, en Marcelo va empatar l’encontre. Amb l'1-1 el Barça certificava el seu pas a la semifinal de Wembley i el Reial Madrid quedava eliminat. Per al conjunt madridista la temporada es pot dir que finava, un cop eliminat de la Champions, amb la Copa del Rei acabada (i guanyada) i sense opcions a la Lliga per la diferència de vuit punts del club blaugrana sobre els dotze que restaven per disputar.
Després de comentar somerament allò que han donat de sí els quatre “clàssics” pel que fa només a l’apartat futbolístic i deixant de banda les nombroses controvèrsies que han suscitat, passem ara a analitzar el rendiment i el joc d’ambdós equips.
Comencem pel Barça. El conjunt blaugrana ha arribat molt cansat a aquestes alçades de la temporada. No és l’equip brillant de la primera volta ni dels primers mesos del 2011. Ha arribat molt lluny en totes les competicions que ha disputat (líder indiscutible de la Lliga, finalista de la Copa del Rei i semifinalista de la Champions), amb opcions reals de guanyar-les totes. A més, hi ha hagut els encontres de les seleccions, en les quals gairebé tots els seus jugadors són internacionals. També s’ha de tenir present que set dels seus jugadors van ser titulars en la selecció espanyola que va guanyar el Mundial de Sudàfrica l’estiu del 1910 i durant el qual prou feines van tenir vacances, a més d’acumular molta tensió i cansament en partits tan compromesos i de molt desgast (amb molta calor) com van ser els d'aquell campionat.
Si a tot això, s’hi afegeix una plantilla excessivament curta per participar en aquestes competicions d’alt nivell i que les lesions tampoc han acompanyat, es tindrà un Barça molt cansat i delmat, amb absències importants al centre de la defensa i a la davantera. Tampoc hi ha hagut gaire opcions de donar descans als jugadors més necessitats, ja que sempre han fet falta i tots els encontres han estat sempre de gran transcendència per al club blaugrana, que aspira a guanyar en totes les competicions en les quals participa (Lliga, Champions i Copa del Rei).
S’han pujat jugadors del segon equip (Thiago, Jonatan, Fontàs i algun altre) al primer, però no han tingut l’èxit dels de l’any anterior. Llevat de Thiago, la resta prou feines ha comptat. El mateix Thiago no ha jugat en els partits importants i decisius; només en algun d'esporàdic i poc transcendent.
Davant l’escassetat de jugadors, malgrat la incorporació d’Affellay al mercat d’hivern, les baixes de Puyol, Abidal, Bojan, tots elles de llarga durada, així com les de Maxwell, Adriano, Iniesta i altres, de curta durada, i la poca confiança en un minvat Milito, per les lesions i les contínues recaigudes que ha tingut, han palesat els pocs recursos amb els quals el Barcelona ha arribat al final de temporada.
Amb el Barça cansat i sense prou recanvis, els jugadors blagranes s'han presentat als quatre "clàssics" molt justos de forces; i només els han pogut anar superant a base del gran joc que realitzen i en la gran possessió de la pilota que demostren en cada partit (al voltant del 70 %; els rivals prou feines arriben al 30 %). Però no han tingut la frescor i la rapidesa a davant dels primers mesos de la temporada en què van asombrar tot el món i van fer que tres dels seus jugadors (Messi, Iniesta i Xavi) copessin els primers llocs del trofeu mundial més important a nivell individual: el Fifa World Player.
Al Barça, malgrat conservar el seu futbol de toc i control, li ha mancat rapidesa i frescor a l’atac, més gúspira. Ha fet poc perill; això en un equip que juga amb les línies avançades i fent pressió a davant. Però, malgrat aquests handicaps, ha estat superior al seu rival en el còmput total dels quatre partits. Només li ha mancat fer més gols i acabar de matar els encontres amb un segon gol quan tenia el seu rival contra les cordes.
Passant al Reial Madrid, aquest equip l’ha enfonsat el seu entrenador. El Madrid té una bona plantilla, de qualitat i abundant, en la qual les baixes gairebé ni es noten perquè hi ha prou jugadors internacionals per a cada línia i a cada posició. Durant la temporada ha tingut les baixes de llarga durada de l’Higuaín, per a ells molt important, i de Gago; i alguna més. També n'han tingut de més curtes, per lesions, sancions i expulsions, com sol passar en tots els equips.
Però, allò que realment ha matat al Madrid, han estat les tàctiques ràcanes i ultradefensives del seu entrenador i les polèmiques que ha suscitat amb les seves incendiàries rodes de premsa post-partit.
D’això, del Madrid i de Mourinho, en parlarem al proper post.
En primer lloc, hi ha hagut una cosa clara i observada per tothom: s'ha vist poc futbol i aquest, principalment, només l’ha posat el Barça. Per exemple, a la darrera mitja horeta, després de l’expulsió de Pepe, en el partit d’anada de la Champions al Bernabeu, o ens els darrers quinze minuts de la primera part, al Camp Nou, en el partit de tornada.
El Madrid no ha mostrat massa res en els quatre partits, malgrat els esforços i les ganes que hi ha posat. Només ha demostrat que té un bon porter, una defensa segura i algun bon jugador en atac, com en Cristiano Ronaldo i en Di Maria. Però poca cosa més. Res de joc de conjunt i de lligar les jugades.
En segon lloc, cal comentar els resultats que hi ha hagut: dos empats i dues victòries, una per a cada equip. El còmput total ha estat un 4-3 favorable al Barça, en dos encontres disputats al Bernabeu, un en terreny neutral (València) i un quart al Camp Nou. Han estat resultats ajustadets (1-1, 1-0, 0-2, 1-1) i que s’han decidit per detalls.
En el primer encontre, empat a un al Bernabeu, en partit de la 32a jornada de Lliga, el Barça va segellar que seria campió en mantenir l’avantatge de vuit punts sobre el seu rival, a manca només de sis jornades (18 punts) per acabar el campionat. Els locals no van poder escurçar diferències, cosa que era imprescindible per a ells, per tal d’acostar-se a cinc punts i esperar alguna errada més del conjunt blaugrana. En aquest encontre, el Barça s’havia avançat en el marcador a l’inici de la segona part amb un gol de penal, que va transformar Messi, i que va comportar l’expulsió del madridista Albiol. Quan semblava que el Barça s’emportaria els tres punts i se'n col•locaria a onze del Madrid, un altre penal, a manca de set minuts per al final, aquesta vegada a favor dels madridistes, va permetre en Cristiano marcar el gol de l’empat.
El segon encontre, la final de la Copa del Rei a Mestalla (València), va ser el més igualat dels quatre “clàssics”. Va ser un encontre disputat, jugat amb molta intensitat i amb poques ocasions de gol. Qualsevol equip s’hagués pogut emportar la victòria. Un primer temps en què el Madrid va estar millor i un segon temps en què el Barça el va superar totalment. Els blaugranes van marcar al minut 69, però el gol de Pedro va ser anul•lat per fora de joc. A la pròrroga, al minut 103, Cristiano, de cap, va donar la victòria al Reial Madrid i amb ella la Copa del Rei a l'equip de la Cibeles.
El tercer encontre, l’anada de semifinals de la Champions, al Bernabeu, va ser més ben jugat per part del Barcelona, que va merèixer la victòria. Aquesta no es va produir fins després de l’expulsió de Pepe, a la segona part, en una de les decisions més controvertides i comentades d’aquests quatre “clàssics” (juntament amb el gol anul•lat a Higuaín en el partit de tornada). En Messi va acabar marcant dos gols, el segon, de gran bellesa, després d’una gran jugada personal. Amb el 0-2 i vist el joc i els plantejaments tàctics d’ambdós equips, l’eliminatòria semblava decidida. La roda de premsa posterior al partit de Mourinho va tenir un gran ressò (¿por què? es va preguntar fins a cinc vegades). Se’n parlarà més endavant.
El quart encontre, la tornada de la semifinals de la Champions, l’únic dels “clàssics” que s’ha disputat al Camp Nou, ja amb tot decidit, després del 0-2 al Bernabeu la setmana anterior. El Barça es va fer mereixedor de la victòria, especialment després d’unes ocasions clares de gol al darrer quart del primer període, en les quals les intervencions del porter madridista Casillas van ser decisives per conservar el 0-0. A l’inici de la segona part, encara amb el 0-0 al marcador, Higuaín va marcar un gol, però la jugada havia estat invalidada amb anterioritat per l’àrbitre en assenyalar una falta de Cristiano sobre Mascherano. Aquesta ha estat la gran decisió dels àrbitres, que, segons els madridistes, han perjudicat seriosament els interessos del seu equip. D’aquestes dues accions tan debatudes i portades a les primeres planes dels mitjans de comunicació se’n parlarà en un altre post.
Poc després, en Pedro va avançar l’equip blaugrana i poc abans del final, al minut 83, en Marcelo va empatar l’encontre. Amb l'1-1 el Barça certificava el seu pas a la semifinal de Wembley i el Reial Madrid quedava eliminat. Per al conjunt madridista la temporada es pot dir que finava, un cop eliminat de la Champions, amb la Copa del Rei acabada (i guanyada) i sense opcions a la Lliga per la diferència de vuit punts del club blaugrana sobre els dotze que restaven per disputar.
Després de comentar somerament allò que han donat de sí els quatre “clàssics” pel que fa només a l’apartat futbolístic i deixant de banda les nombroses controvèrsies que han suscitat, passem ara a analitzar el rendiment i el joc d’ambdós equips.
Comencem pel Barça. El conjunt blaugrana ha arribat molt cansat a aquestes alçades de la temporada. No és l’equip brillant de la primera volta ni dels primers mesos del 2011. Ha arribat molt lluny en totes les competicions que ha disputat (líder indiscutible de la Lliga, finalista de la Copa del Rei i semifinalista de la Champions), amb opcions reals de guanyar-les totes. A més, hi ha hagut els encontres de les seleccions, en les quals gairebé tots els seus jugadors són internacionals. També s’ha de tenir present que set dels seus jugadors van ser titulars en la selecció espanyola que va guanyar el Mundial de Sudàfrica l’estiu del 1910 i durant el qual prou feines van tenir vacances, a més d’acumular molta tensió i cansament en partits tan compromesos i de molt desgast (amb molta calor) com van ser els d'aquell campionat.
Si a tot això, s’hi afegeix una plantilla excessivament curta per participar en aquestes competicions d’alt nivell i que les lesions tampoc han acompanyat, es tindrà un Barça molt cansat i delmat, amb absències importants al centre de la defensa i a la davantera. Tampoc hi ha hagut gaire opcions de donar descans als jugadors més necessitats, ja que sempre han fet falta i tots els encontres han estat sempre de gran transcendència per al club blaugrana, que aspira a guanyar en totes les competicions en les quals participa (Lliga, Champions i Copa del Rei).
S’han pujat jugadors del segon equip (Thiago, Jonatan, Fontàs i algun altre) al primer, però no han tingut l’èxit dels de l’any anterior. Llevat de Thiago, la resta prou feines ha comptat. El mateix Thiago no ha jugat en els partits importants i decisius; només en algun d'esporàdic i poc transcendent.
Davant l’escassetat de jugadors, malgrat la incorporació d’Affellay al mercat d’hivern, les baixes de Puyol, Abidal, Bojan, tots elles de llarga durada, així com les de Maxwell, Adriano, Iniesta i altres, de curta durada, i la poca confiança en un minvat Milito, per les lesions i les contínues recaigudes que ha tingut, han palesat els pocs recursos amb els quals el Barcelona ha arribat al final de temporada.
Amb el Barça cansat i sense prou recanvis, els jugadors blagranes s'han presentat als quatre "clàssics" molt justos de forces; i només els han pogut anar superant a base del gran joc que realitzen i en la gran possessió de la pilota que demostren en cada partit (al voltant del 70 %; els rivals prou feines arriben al 30 %). Però no han tingut la frescor i la rapidesa a davant dels primers mesos de la temporada en què van asombrar tot el món i van fer que tres dels seus jugadors (Messi, Iniesta i Xavi) copessin els primers llocs del trofeu mundial més important a nivell individual: el Fifa World Player.
Al Barça, malgrat conservar el seu futbol de toc i control, li ha mancat rapidesa i frescor a l’atac, més gúspira. Ha fet poc perill; això en un equip que juga amb les línies avançades i fent pressió a davant. Però, malgrat aquests handicaps, ha estat superior al seu rival en el còmput total dels quatre partits. Només li ha mancat fer més gols i acabar de matar els encontres amb un segon gol quan tenia el seu rival contra les cordes.
Passant al Reial Madrid, aquest equip l’ha enfonsat el seu entrenador. El Madrid té una bona plantilla, de qualitat i abundant, en la qual les baixes gairebé ni es noten perquè hi ha prou jugadors internacionals per a cada línia i a cada posició. Durant la temporada ha tingut les baixes de llarga durada de l’Higuaín, per a ells molt important, i de Gago; i alguna més. També n'han tingut de més curtes, per lesions, sancions i expulsions, com sol passar en tots els equips.
Però, allò que realment ha matat al Madrid, han estat les tàctiques ràcanes i ultradefensives del seu entrenador i les polèmiques que ha suscitat amb les seves incendiàries rodes de premsa post-partit.
D’això, del Madrid i de Mourinho, en parlarem al proper post.
dimecres, 4 de maig del 2011
Solitud, de Víctor Català
Solitud és una novel•la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons inclosos a la revista Joventut entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel•la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del Modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya. L'any 1909 va aparèixer com a novel•la sencera.
Les tensions entre l'individu i l'entorn constitueixen el fonament simbòlic d'aquesta obra, construïda a partir d'una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L'autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de la Mila.
Víctor Català va saber crear una narració plenament simbòlica. Un bon exemple el constitueix la imatge deforme del sant que hi ha a la capella, i de la qual la Mila en fa una valoració ambiental.
Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel•les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal•liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel•la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Les seves influències
És una novel•la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de la Mila es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a la Mila li passa això, a partir de tot el que ha patit s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.
L'estil de la novel•la
Un dels trets característics d'aquesta novel•la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.
Els personatges
S'estableix un triangle narrador-protagonista-lector on aquest darrer descobreix què hi ha més enllà de les meres aparences de la realitat i ho fa al mateix temps que Mila i a través dels seus estats d'ànim. L'argument comença in media res, quan la dona i Maties, el seu recent marit, inicien l'ascens a la muntanya on faran d'ermitans. El medi muntanyenc advers, la figura deforme i monstruosa de l'Ànima -caçador furtiu símbol del Mal i vinculat a l'estètica decadent de la lletjor-, el capteniment bestial de la multitud i l'abandó del marit enfonsen Mila en el dolor. L'agressió de l'entorn es deu a la manca d'individualització de la seva personalitat, constituïda encara per matèria inerta. El pastor, símbol del Bé i de l'artista modernista, representa la força creadora primigènia -encarna la teoria de la "Paraula Viva" de Maragall- i exerceix la funció de guia de la Mila, que, amb el seu suport i els seus ensenyaments (la inicia en els secrets de la Natura), troba la pròpia identitat personal. L'acció transformadora que exerceix la dona en netejar l'ermita abandonada és una metàfora de la creació artística -ordenació de la realitat caòtica- i les rondalles que el pastor li explica en el dialecte muntanyenc signifiquen la força creadora que, en traduir en paraules l'emoció que desvetlla la contemplació de la Natura, desperten en ella una nova consciència superior. Amb la visió del paisatge, descrit com un quadre decadentista, i la seva integració en el propi esperit, la protagonista, després que ha estat víctima d'esdeveniments tràgics, capta la realitat per via intuïtiva. La davallada de la Mila des de la muntanya a la terra baixa, sola per elecció personal, aporta la significació final de la novel•la, enfrontar-se per si mateixa a la resta de l'existència.
Traduccions
- alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
- anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
- castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
- esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
- francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
- italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
- romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
- txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
- aranès: "Solitud", tr. Maria Vergés i Pérez, Lleida: Pagés Editors, S.L., 2007.
Les tensions entre l'individu i l'entorn constitueixen el fonament simbòlic d'aquesta obra, construïda a partir d'una selecció de la realitat molt ben estructurada i treballada. L'autora, amb gran destresa i poder descriptiu, situa el lector en un escenari inquietant, la muntanya, que comparteix el protagonisme amb el personatge de la Mila.
Víctor Català va saber crear una narració plenament simbòlica. Un bon exemple el constitueix la imatge deforme del sant que hi ha a la capella, i de la qual la Mila en fa una valoració ambiental.
Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel•les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal•liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel•la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Les seves influències
És una novel•la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de la Mila es pot observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement -sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a la Mila li passa això, a partir de tot el que ha patit s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.
L'estil de la novel•la
Un dels trets característics d'aquesta novel•la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.
Els personatges
S'estableix un triangle narrador-protagonista-lector on aquest darrer descobreix què hi ha més enllà de les meres aparences de la realitat i ho fa al mateix temps que Mila i a través dels seus estats d'ànim. L'argument comença in media res, quan la dona i Maties, el seu recent marit, inicien l'ascens a la muntanya on faran d'ermitans. El medi muntanyenc advers, la figura deforme i monstruosa de l'Ànima -caçador furtiu símbol del Mal i vinculat a l'estètica decadent de la lletjor-, el capteniment bestial de la multitud i l'abandó del marit enfonsen Mila en el dolor. L'agressió de l'entorn es deu a la manca d'individualització de la seva personalitat, constituïda encara per matèria inerta. El pastor, símbol del Bé i de l'artista modernista, representa la força creadora primigènia -encarna la teoria de la "Paraula Viva" de Maragall- i exerceix la funció de guia de la Mila, que, amb el seu suport i els seus ensenyaments (la inicia en els secrets de la Natura), troba la pròpia identitat personal. L'acció transformadora que exerceix la dona en netejar l'ermita abandonada és una metàfora de la creació artística -ordenació de la realitat caòtica- i les rondalles que el pastor li explica en el dialecte muntanyenc signifiquen la força creadora que, en traduir en paraules l'emoció que desvetlla la contemplació de la Natura, desperten en ella una nova consciència superior. Amb la visió del paisatge, descrit com un quadre decadentista, i la seva integració en el propi esperit, la protagonista, després que ha estat víctima d'esdeveniments tràgics, capta la realitat per via intuïtiva. La davallada de la Mila des de la muntanya a la terra baixa, sola per elecció personal, aporta la significació final de la novel•la, enfrontar-se per si mateixa a la resta de l'existència.
Traduccions
- alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
- anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
- castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
- esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
- francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
- italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
- romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
- txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
- aranès: "Solitud", tr. Maria Vergés i Pérez, Lleida: Pagés Editors, S.L., 2007.
dilluns, 2 de maig del 2011
Víctor Català (1869-1966), esccriptora escalenca.
Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966) coneguda amb el sobrenom de Víctor Català fou una escriptora catalana que participà en el moviment del Modernisme i en fou autora d'una de les seves obres literàries cabdals, la novel•la Solitud, el 1905. El premi als Jocs Florals del 1898 va representar el primer reconeixement de la seva capacitat literària. No tardaria gaire temps a utilitzar el pseudònim de Víctor Català, nom del protagonista d'una novel•la seva inacabada. Malgrat l'entusiasme que va manifestar pel món del teatre i els seus inicis poètics, el gènere que va dominar millor és el narratiu. La força del seu estil i la gran riquesa lèxica són elements definitoris del conjunt de la seva obra. Ja de gran, va rebre l'homenatge dels escriptors catalans. Va morir al seu poble natal l'any 1966.
Biografia. Primers anys, el Modernisme.
Inicià la seva carrera literària, de molt jove, col•laborant a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa. En aquesta publicació de caràcter satíric hi publicà els seus primers textos -poemes de temàtica amorosa- entre el 1897 i el 1900 sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal.
És al tombant de segle, també, el 1898, que es presenta als Jocs Florals d'Olot amb el poema "Lo llibre nou" i el monòleg "La infanticida". Ambdues obres li foren premiades. Amb el monòleg, però, l'escriptora tingué un gran disgust, ja que el jurat d'aquell certamen s'escandalitzà quan va saber que darrere d'aquella peça de teatre, tan punyent per la seva temàtica, hi havia una jove escriptora de l'Escala. A partir d'aquell fet, Caterina Albert es va amagar darrere el pseudònim Víctor Català, que va prendre d'un personatge de la novel•la “Càlzer d'amargor”, que en aquell moment estava escrivint. Totes les obres que va publicar al llarg de la seva vida les va firmar amb el pseudònim.
El primer llibre que va treure a la llum va ser el poemari Lo cant dels mesos (1901) gràcies al matrimoni format per Josepa Carcassó i Miquel Sitjar. Ells van ser els que van descobrir la seva vocació literària i els que la van empènyer a publicar-lo a la Tipologia de L'Avenç. Llavors, però, Caterina Albert també tenia una altra vocació: l'artística. Dibuixava, pintava i esculpia. Malauradament, però, mai no va arribar a portar aquesta faceta de la seva vida al terreny professional. De la seva obra, únicament se'n va fer una exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc el desembre de 1955.
Joaquim Folch i Torres, gran amic seu, va ser una de les persones que la va promoure. Sembla que quan va començar la seva trajectòria com a escriptora professional va deixar de banda l'artística. El 1901 també va publicar el seu únic recull de monòlegs, en vida seva,: 4 Monòlegs a la Tipologia de l'Avenç. A partir d'aleshores, també, inicià la seva col•laboració literària a la revista modernista Joventut (1900-1906). Aquesta publicació li proporcionà una plataforma per donar-se a conèixer al públic lector i, per tant, per projectar-se com a escriptora. Aquí, escrigué els seus primers "drames rurals", és a dir, aquells contes més negres i punyents de la seva narrativa.
El 1902, és quan els recull al llibre titulat Drames rurals i quan el misteri del seu pseudònim comença a ser conegut. De l'angoixa que li produeix aquest fet en parla en la seva relació epistolar amb Narcís Oller, un dels seus mestres, i amb en Joan Maragall, un altre mestre. Amb el pseudònim pot escriure allò que li plau més, sense que la seva literatura hagi de tenir un límit moral. Si no es pot amagar darrere Víctor Català, per tant, les crítiques tornaran a sorgir, ja que la societat del moment no veia amb bons ulls que una dona escrivís i que ho fes sobre aquells temes.
El 1902 rep les primeres crítiques pel fet d'escriure sobre l'aspecte més fosc de la condició humana. Posteriorment, publica un altre recull de contes, Ombrívoles(1904) a L'Avenç i el seu segon poemari, Llibre Blanc (1905) a l'editorial de Francesc Matheu, Ilustració Catalana. A les revistes de Matheu, Ilustració Catalana (1903-1917) i Catalana (1918-1921), hi donarà a conèixer aquelles narracions menys dramàtiques i alguns poemes.
Entre 1904 i 1905 treu a la llum la novel•la Solitud al fulletó de la revista Joventut. El 1905, la Biblioteca Joventut publica la novel•la en forma de llibre i Víctor Català obté un gran reconeixement. A partir d'aleshores, es consagra com a escriptora. Posteriorment, publica el recull de narracions Caires vius (1907) a la Biblioteca Joventut i inicia el seu primer silenci literari, a causa del noucentisme.
Segona etapa (a partir de 1907)
El 1926, quan el noucentisme ja està liquidat, intenta introduir-se al panorama literari del moment amb la publicació de la seva segona i última novel•la, Un film. Anteriorment, el 1920, també treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l'aspecte més ombrívol de la vida.
Al llarg de la seva carrera literària, també va estar vinculada als Jocs Florals de Barcelona. El 1917, els va presidir. A banda de la seva vinculació amb aquesta corporació, també va tenir relació amb l'Acadèmia de la Llengua Catalana, d'on va ser membre el 1915, i amb l'Acadèmia de les Bones LLetres de Barcelona, d'on va ser membre des del 1923. El 1924 va guanyar el segon accèssit a l'Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Cavalls del port. Tampoc hem d'oblidar la seva tasca com a folklorista i com a arqueòloga (va anar recollint i classificant diverses romanalles dels grecs i romans a Empúries). Amb la guerra civil, trobem el seu segon silenci literari.
Postguerra
No serà fins al 1944, que treurà a la llum una altra obra. En aquest cas, serà el seu primer recull de narracions en castellà: Retablo (1944). Dos anys més tard, publicarà un recull de proses literàries sobre temes domèstics, “Mosaic” (1946) a l'editorial Dalmau, la seva, serà la primera obra que reprendrà les edicions en català d'aquesta empresa. Pocs anys més tard, iniciarà una relació professional prolífica amb l'editorial Selecta, on publicarà “Vida Mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951), els seus últims reculls de narracions, i les seves “Obres Completes” (1951, 1972). Després de la seva mort, Selecta anirà reeditant la seva obra.
Obra literària
La vida literària de Víctor Català es podria dividir en tres etapes:
1a) Modernisme
“El cant dels mesos” (1901), poemari.
“Llibre Blanc-Policromi-Tríptic” (1905), poemari.
“Quatre monòlegs” (1901), recull de monòlegs.
“Drames rurals” (1902), recull de contes.
“Ombrívoles” (1904), recull de contes.
“Caires Vius” (1907), recull de contes.
“Solitud” (1905), novel•la.
2a) Del 1907 fins la guerra civil
“La Mare-Balena” (1920), recull de contes.
“Un film 3.000 metres (1926), novel•la.
“Marines” (1928), antologia.
“Contrallums” (1930), recull de contes.
3a) Postguerra
“Retablo” (1944), recull de contes en castellà.
“Mosaic” (1946), proses literàries.
“Vida mòlta” (1950), recull de contes.
“Jubileu” (1951), recull de contes.
“Obres Completes” (1951).
“Obres Completes” (????).
Dins del període del modernisme, i també de tota la seva obra literària, cal destacar l'obra esmentada anteriorment Solitud, la qual s'insereix clarament en el Modernisme català. La seva protagonista, la Mila, és el exemple d'una dona que lluita contra el seu entorn social i cerca la seua pròpia individualitat. L'obra va ser premiada el 1909 amb el premi Fastenrath i va ser traduïda a diverses llengües.
Amb ocasió de la seva mort, el poeta Carles Fages de Climent va dedicar-li aquest Brindis de rèquiem per a Caterina Albert:
« Si la mort del vell no és trista
amunt el veire més alt
i vessem el vi ametista:
quan el vell és un artista
no és pas vell sinó immortal. »
Biografia. Primers anys, el Modernisme.
Inicià la seva carrera literària, de molt jove, col•laborant a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa. En aquesta publicació de caràcter satíric hi publicà els seus primers textos -poemes de temàtica amorosa- entre el 1897 i el 1900 sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal.
És al tombant de segle, també, el 1898, que es presenta als Jocs Florals d'Olot amb el poema "Lo llibre nou" i el monòleg "La infanticida". Ambdues obres li foren premiades. Amb el monòleg, però, l'escriptora tingué un gran disgust, ja que el jurat d'aquell certamen s'escandalitzà quan va saber que darrere d'aquella peça de teatre, tan punyent per la seva temàtica, hi havia una jove escriptora de l'Escala. A partir d'aquell fet, Caterina Albert es va amagar darrere el pseudònim Víctor Català, que va prendre d'un personatge de la novel•la “Càlzer d'amargor”, que en aquell moment estava escrivint. Totes les obres que va publicar al llarg de la seva vida les va firmar amb el pseudònim.
El primer llibre que va treure a la llum va ser el poemari Lo cant dels mesos (1901) gràcies al matrimoni format per Josepa Carcassó i Miquel Sitjar. Ells van ser els que van descobrir la seva vocació literària i els que la van empènyer a publicar-lo a la Tipologia de L'Avenç. Llavors, però, Caterina Albert també tenia una altra vocació: l'artística. Dibuixava, pintava i esculpia. Malauradament, però, mai no va arribar a portar aquesta faceta de la seva vida al terreny professional. De la seva obra, únicament se'n va fer una exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc el desembre de 1955.
Joaquim Folch i Torres, gran amic seu, va ser una de les persones que la va promoure. Sembla que quan va començar la seva trajectòria com a escriptora professional va deixar de banda l'artística. El 1901 també va publicar el seu únic recull de monòlegs, en vida seva,: 4 Monòlegs a la Tipologia de l'Avenç. A partir d'aleshores, també, inicià la seva col•laboració literària a la revista modernista Joventut (1900-1906). Aquesta publicació li proporcionà una plataforma per donar-se a conèixer al públic lector i, per tant, per projectar-se com a escriptora. Aquí, escrigué els seus primers "drames rurals", és a dir, aquells contes més negres i punyents de la seva narrativa.
El 1902, és quan els recull al llibre titulat Drames rurals i quan el misteri del seu pseudònim comença a ser conegut. De l'angoixa que li produeix aquest fet en parla en la seva relació epistolar amb Narcís Oller, un dels seus mestres, i amb en Joan Maragall, un altre mestre. Amb el pseudònim pot escriure allò que li plau més, sense que la seva literatura hagi de tenir un límit moral. Si no es pot amagar darrere Víctor Català, per tant, les crítiques tornaran a sorgir, ja que la societat del moment no veia amb bons ulls que una dona escrivís i que ho fes sobre aquells temes.
El 1902 rep les primeres crítiques pel fet d'escriure sobre l'aspecte més fosc de la condició humana. Posteriorment, publica un altre recull de contes, Ombrívoles(1904) a L'Avenç i el seu segon poemari, Llibre Blanc (1905) a l'editorial de Francesc Matheu, Ilustració Catalana. A les revistes de Matheu, Ilustració Catalana (1903-1917) i Catalana (1918-1921), hi donarà a conèixer aquelles narracions menys dramàtiques i alguns poemes.
Entre 1904 i 1905 treu a la llum la novel•la Solitud al fulletó de la revista Joventut. El 1905, la Biblioteca Joventut publica la novel•la en forma de llibre i Víctor Català obté un gran reconeixement. A partir d'aleshores, es consagra com a escriptora. Posteriorment, publica el recull de narracions Caires vius (1907) a la Biblioteca Joventut i inicia el seu primer silenci literari, a causa del noucentisme.
Segona etapa (a partir de 1907)
El 1926, quan el noucentisme ja està liquidat, intenta introduir-se al panorama literari del moment amb la publicació de la seva segona i última novel•la, Un film. Anteriorment, el 1920, també treu a la llum el recull de narracions La Mare Balena, on trobem una certa evolució en la seva estètica literària. En aquesta última obra, ja no hi plasma, únicament, l'aspecte més ombrívol de la vida.
Al llarg de la seva carrera literària, també va estar vinculada als Jocs Florals de Barcelona. El 1917, els va presidir. A banda de la seva vinculació amb aquesta corporació, també va tenir relació amb l'Acadèmia de la Llengua Catalana, d'on va ser membre el 1915, i amb l'Acadèmia de les Bones LLetres de Barcelona, d'on va ser membre des del 1923. El 1924 va guanyar el segon accèssit a l'Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Cavalls del port. Tampoc hem d'oblidar la seva tasca com a folklorista i com a arqueòloga (va anar recollint i classificant diverses romanalles dels grecs i romans a Empúries). Amb la guerra civil, trobem el seu segon silenci literari.
Postguerra
No serà fins al 1944, que treurà a la llum una altra obra. En aquest cas, serà el seu primer recull de narracions en castellà: Retablo (1944). Dos anys més tard, publicarà un recull de proses literàries sobre temes domèstics, “Mosaic” (1946) a l'editorial Dalmau, la seva, serà la primera obra que reprendrà les edicions en català d'aquesta empresa. Pocs anys més tard, iniciarà una relació professional prolífica amb l'editorial Selecta, on publicarà “Vida Mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951), els seus últims reculls de narracions, i les seves “Obres Completes” (1951, 1972). Després de la seva mort, Selecta anirà reeditant la seva obra.
Obra literària
La vida literària de Víctor Català es podria dividir en tres etapes:
1a) Modernisme
“El cant dels mesos” (1901), poemari.
“Llibre Blanc-Policromi-Tríptic” (1905), poemari.
“Quatre monòlegs” (1901), recull de monòlegs.
“Drames rurals” (1902), recull de contes.
“Ombrívoles” (1904), recull de contes.
“Caires Vius” (1907), recull de contes.
“Solitud” (1905), novel•la.
2a) Del 1907 fins la guerra civil
“La Mare-Balena” (1920), recull de contes.
“Un film 3.000 metres (1926), novel•la.
“Marines” (1928), antologia.
“Contrallums” (1930), recull de contes.
3a) Postguerra
“Retablo” (1944), recull de contes en castellà.
“Mosaic” (1946), proses literàries.
“Vida mòlta” (1950), recull de contes.
“Jubileu” (1951), recull de contes.
“Obres Completes” (1951).
“Obres Completes” (????).
Dins del període del modernisme, i també de tota la seva obra literària, cal destacar l'obra esmentada anteriorment Solitud, la qual s'insereix clarament en el Modernisme català. La seva protagonista, la Mila, és el exemple d'una dona que lluita contra el seu entorn social i cerca la seua pròpia individualitat. L'obra va ser premiada el 1909 amb el premi Fastenrath i va ser traduïda a diverses llengües.
Amb ocasió de la seva mort, el poeta Carles Fages de Climent va dedicar-li aquest Brindis de rèquiem per a Caterina Albert:
« Si la mort del vell no és trista
amunt el veire més alt
i vessem el vi ametista:
quan el vell és un artista
no és pas vell sinó immortal. »
Subscriure's a:
Missatges (Atom)