El Consell de Ministres del divendres 26 d’agost va aprovar una sèrie de retocs en matèria laboral destinats a fomentar essencialment l’ocupació juvenil en una minireforma que no convenç ni sindicats ni patronals. En matèria laboral, novament, el Govern ha optat per continuar amb la política de pedaços per fer front a l’enorme problema de l’atur.
El portaveu del Govern i ministre de Foment, que va participar a la roda de premsa que va tenir lloc després del Consell de Ministres juntament amb el titular de Treball, Valeriano Gómez, va rebutjar que l’adopció d’aquestes mesures fos el resultat d’una carta del Banc Central al Govern espanyol. Sí que va admetre que hi ha hagut “recomanacions” en les reunions mantingudes a l’estiu.
Blanco va justificar les mesures de reforma laboral en què “la bombolla immobiliària ha deixat molts joves sense formació i sense ocupació”. Però Valeriano Gómez va ser qui més va insistir. Va afirmar que un de cada tres aturats són joves menors de 30 anys, que la taxa d’atur entre joves de menys de 25 anys arriba al 46,1 % -el doble que la mitjana- i que 700.000 joves menors de 25 anys no tenen el títol de secundària obligatori. I va concloure amb una frase lapidària que resumeix la seva posició: “El Govern s’estima més un temporal que no pas un aturat”.
Tal com el mateix dia explicava Roberto Pereira, expert en temes econòmics del Col.legi d’Economistes, “es tracta de cafè per a tothom [que no disgusti gaire ni patronal ni sindicats], però que no respon a la demanda real del mercat i no resol les peticions en matèria laboral que ha efectuat l’FMI, la Unió Europea o el Banc d’Espanya”.
Aquestes són les novetats principals de la nova legislació.
Contracte per a joves sense estudis. Les pimes s’estalviaran el 100 % de la Seguretat Social.
Les pimes que contractin joves d’entre 16 i 25 anys sense qualificació professional (és a dir, que no disposin del títol d’ESO, de formació professional o certificat de professionalitat) amb el nou contracte d’aprenentatge estaran exemptes de pagar la Seguretat Social. La reducció serà del 75 % per a empreses de més de 250 treballadors. Fins el 31 de desembre del 2013 es podran beneficiar d’aquesta modalitat de contracte joves de fins a 30 anys.El contracte podrà durar d’un a dos anys, extensible a tres. Fins ara, el termini mínim eren de sis mesos. El contractat dedicarà el 75 % del temps a treballar i el 25 % a formar-se. Cobrarà en la mateixa proporció. Fins ara només es dedicava el 15 % a formació. El treballador tindrà plens drets laborals i socials. Segon el ministre de Treball, el 2010 només es van signar 100.000 contractes per a joves, davant els 12 milions que es firmen cada any.
El nou contracte està pensat per als joves de 16 a 25 anys, encara que temporalment s’amplia fins a l’edat de 30 anys. Amb això s’intenta propiciar una sortida als 1,6 milions de joves menors de 30 anys que estan a l’atur, dels quals 900.000 amb prou feines tenen algun tipus de qualificació professional.
Aquest contracte de formació i d’aprenentatge, tanmateix, és limitat a només dos anys, la qual cosa impedeix que els joves que s’han començat a formar i a integrar-se a les empreses puguin fer-hi carrera. Aquesta mateixa temporalitat impedeix, també, que els mateixos centres de treball consolidin plans de formació interns i amb futur. El ministre de Treball ha dit que s’ha basat en el model de formació i aprenentatge que regeix a Alemanya; però s’ha quedat a mig camí.
400 euros per a aturats. L’ajuda es prorroga sis mesos.
El Govern allarga sis mesos l’ajuda de 400 euros per a persones a l’atur sense prestació o subsidi. Fins ara, se n’han beneficiat unes 128.000 persones.
Ampliació de la temporalitat. Es permet la concatenació de temporals sense passar a fix.
L’obligatorietat de passar de temporal a fix, establerta a l’article 15.5 de l’Estatut de Treballadors, se suspèn durant dos anys. A la pràctica suposa que ara una persona podrà passar fins a quatre anys encadenant contractes temporals. El Govern considera que val més això que no pas acomiadar-la. Els sindicats pensen que és una manera d’abaratir l’acomiadament, ja que sempre resulta més rendible a les empreses temporals que no pas fixos. Els sindicats (UGT i CC.OO) consideren que la mesura “condemna els joves a la temporalitat i a salaris baixos”.
El Fogasa continuarà pagant. Vuit anys amb acomiadament procedent a partir del 2012.
El Fogasa pagarà fins al 31 de desembre del 2013 vuit dies de salari per acomiadament efectiu. Tot i que a partir de l’1 de gener de 2012 només s’aplicarà en els acomiadaments que es considerin procedents, fins ara també hi entraven els improcedents. La patronal considera que els acomiadaments són declarats improcedents “en la immensa majoria dels casos”.
El Govern ha perdut una altra gran oportunitat, l’última d’aquesta legislatura, d’afrontar les mesures laborals de pes que aquest país necessita. Tanmateix, el PSOE i el PP, de la mateixa manera que han fet per incloure el compromís d’equilibri pressupostari a la Constitució, encara estarien a temps d’intentar pactar les bases d’una reforma laboral en profunditat, que s’adapti als models que funcionin més bé a Europa. No s’hauria d’inventar res sinó només copiar bé. Si el control constitucional de la despesa és important, amb més raó ho és la creació d’ocupació.
diumenge, 28 d’agost del 2011
dijous, 25 d’agost del 2011
L'agressió de Mourinho a Tito Vilanova.
La tornada de la final de la Supercopa d’Espanya 2011 entre el FC Barcelona i el Reial Madrid al Camp Nou (3-2) va deparar a l’últim minut de l’encontre un espectacle vergonyós i antiesportiu amb una tangana monumental en la qual van participar la majoria de jugadors d’ambdós equips i les respectives banquetes, amb els jugadors que ja havien estat substituïts i els suplents, els cossos tècnics i els seus ajudants. Per la televisió es va poder veure com tots entraven en una disputa que va durar diversos minuts i com s’agafaven i s’empenyien entre ells, com l’Ozil i en Villa es buscaven desesperadament, i com en Mourinho sorprenia per darrere a Tito Vilanova i li posava un dit a l’ull i aquest li responia donant-li una “colleja”.
Durant els dies següents els mitjans de comunicació (ràdio, premsa i televisió) es van fer ressò d’aquest espectacle del final del matx i les seves imatges van donar la volta al món. Tothom va criticar-lo i es va demanar que els òrgans competents (el Comitè de Competició i la Federació Espanyola de Futbol) prenguessin una determinació al respecte i que es sancionés els infractors de l’ordre esportiu.
Una de les persones que va rebre més pels fets i que va ser el blanc de la majoria de les crítiques va ser l’entrenador blanc, el portuguès Jose Mourinho, que va ser pillat in fraganti en la seva agressió al segon entrenador blaugrana Tito Vilanova. El portuguès va ser molt criticat i va patir un gran descrèdit a tot el món, que va poder veure perfectament les imatges de l’agressió, un fet increïble, que potser mai s’havia donat en nivells d’alta competició, especialment entre els grans del futbol espanyol com són el Reial Madrid i el Barça.
A l’Estat espanyol es va demanar una sanció exemplar per a a l'entrenador madridista. El dimarts següent al partit, que és quan es reuneix el Comitè de Competició, es va decidir obrir expedient informatiu a Mourinho i a Tito Vilanova per si les seves accions procedien a una sanció. El president del Comitè de Competició, jutge únic de la final de la Supercopa segons el reglament federatiu, va considerar l'agressió del portuguès com a falta greu i, si procedeix, l'entrenador blanc pot ser sancionat de quatre a deu encontres, que haurà de complir de seguida a la Lliga. L'acció de Tito Vilanova, que va respondre a l’agressió, va ser considerada falta lleu i, com a tal, pot ser sancionat d’un a quatre partits; en cas de ser sancionat, no l’haurà de complir fins que no disputi una altra final de Supercopa, que pot ser l’any vinent o vés a saber quan. Els seus clubs tenen un termini per presentar al•legacions. Sembla que sí, que en presentaran.
El Barça, abans de la decisió del president del Comitè de Competició, a través del seu president Sandro Rosell, havia manifestat que no denunciaria l’agressió de Mourinho i que preferia centrar-se en el futbol i en la final de la Supercopa d’Europa contra el Porto, que es disputarà el proper divendres 26 d’agost a Mònaco.
La directiva del Reial Madrid, que fins aleshores no havia dit res, quan es fa pública la resolució del president del Comitè de Competició d'obrir l'expedient informatiu, emet un comunicat totalment esperpèntic a través de la seva web oficial en el qual acusa al president del Barça de pressionar per tal que el Comitè de Competició prengui una resolució sancionadora pels fets de la tangana de la final, al mateix temps que acusa els jugadors culers, el cos tècnic i els seus ajudants d’insultar i d’agredir als madridistes durant i després del matx en el túnel que mena als vestidors.
Anem per aquests dos darrers punts. El Comitè de Competició és sabut per tothom que no es reuneix fins dimarts, sempre. Segons el comunicat del Reial Madrid, pren la decisió d’obrir expedient l’endemà que el president blaugrana hagués manifestat que calia aturar la crispació, que ells no denunciarien pas a Mourinho i que, si de cas, això era una tasca dels òrgans federatius competents. Totalment tergiversat i intentant enganyar al madridisme i a tothom.
Pel que fa a la segona afirmació és francament ridícula. Primer, qui va agredir als jugadors i al cos tècnic madridistes al túnel dels vestidors? Els jugadors i tècnics del Barça no, car van romandre tota l’estona damunt el terreny de joc per rebre la copa de campions. Segon, si no hi ha imatges ni veus ni so dels suposats insults i agressions blaugranes cap als madridistes és potser perquè no n’hi va haver. Amb tantes televisions i micròfons seguint el partit, les banquetes i la llotja amb els dos presidents és gairebé impossible que, en qualsevol moment, no quedessin enregistrats per algú o altre aquests suposats insults i agressions.
En el comunicat madridista es manifesta que els blaugrana són més “pillos” que els blancs i per això no se’ls ha pogut agafar amb imatges delatores. Amb tants periodistes, càmeres, micròfons i seguidors (que també graven i fotografien allò que volen) seguint l’encontre, si no s’ha trobat, allò que és més segur és que els blaugrana no fessin res en aquest sentit.
Aleshores, de manera subterrània, es comenta per part de la premsa madrilenya que el Barça té controlades les teles per tal que no passin les imatges que els poden fer quedar malament. A veure. Els dos partits van ser retransmesos per TV3 i TVE. Amb la primera, si es vol, es podrien tenir sospites; però amb la segona, no, ans al contrari. TVE històricament sempre ha estat més del Reial Madrid. És més, després del segon partit al Camp Nou, el president del Barcelona va enviar un comunicat a TVE perquè evités en altres ocasions (i segons ell, no era la primera vegada que passava) tergiversar la informació en oferir en les repeticions només les imatges del cop de Vilanova a Mourinho i no l'agressió del portuguès. TVE va reconèixer el seu error i va demanar disculpes, però per la cadena 24 hores i a les quatre de la matinada. Amb això vull deixar clar que mai es podrà acusar TVE de barcelonista i antimadridista, sinó més aviat el contrari.
Per més inri, la directiva del Barça i el seu president no han acusat de res al Reial Madrid i han preferit mantenir-se al marge d’aquestes disputes. Dos jugadors del Barça, Xavi i Piqué, sí que han fet comentaris al respecte; però la directiva, no.
En canvi, és la directiva del Reial Madrid qui, en aquest comunicat a la web oficial del club, acusa als jugadors i cos tècnic del Barça d’agredir als del Madrid i al president blaugrana de pressionar per tal que se sancioni en Mourinho. És novament el Reial Madrid qui acusa públicament al Barça, una vegada més. Recordem que, a la temporada passada, ja l’havia acusat de dòping (encara que mai van voler reconèixer-ho) i havia denunciat a alguns jugadors blaugranes davant la UEFA per tal que fossin sancionats i no poguessin jugar la final de la Champions. Si el Barça aleshores hagués volgut, hagués pogut denunciar també les accions violentes i antiesportives d’alguns dels jugadors madridistes, de les quals hi havia prou imatges i ben clares. I no va fer-ho. Amb tot això vull deixar clar que l’agressor és el Reial Madrid; això tothom ho té ben clar, menys la majoria de madridistes. N’hi ha d’altres que comencen a estar farts d’en Mourinho, de les seves estratègies i de la seva manca d’esportivitat; que no volen que el Madrid practiqui una futbol tan racan i defensiu com va fer en algun dels encontres de la temporada passada contra el Barça; i que no estan gaire d’acord en què els seus jugadors juguin al límit del reglament i que, de tant en tant, l’ultrapassin.
En el darrer enfrontament al Camp Nou, jo vaig veure tres accions dels jugadors blancs clarament sancionadores d’expulsió i sense cap discussió. La primera, i la més clara, l’entrada de Sergio Ramos a Adriano. La segona, la falta de Pepe a Piqué, a l’àrea madridista, a la sortida d’un córner, que hagués suposat la segona targeta groga per al central portuguès. Crec que l’àrbitre no la va voler sancionar perquè era penal i expulsió i va preferir no posar-se en un merder. Crec que la devia veure clarament perquè en Pepe va ser bastant persistent en la seva agafada al coll de Piqué. Aleshores el marcador estava 2-1 a favor del Barça i, si l’assenyala, l’encontre restava gairebé decidit, car si el Barça marcava el gol es posava 3-1 i el Madrid es quedava en deu jugadors.
La tercera acció clara d’expulsió va ser l’entrada de Marcelo a Cesc, que l’àrbitre sí que va sancionar i va expulsar justament el madridista.
El mateix dimarts que es va fer públic el comentari a la web del Reial Madrid, en Mourinho va penjar-hi el seu, en el qual es disculpava davant els aficionats madridistes per la seva acció al Camp Nou. Tanmateix, l’entrenador portuguès només va demanar disculpes al madridisme i no a Vilanova i a tothom en general. Si tu reconeixes que no has actuat correctament i vols demanar disculpes, has de fer-ho amb tothom. Si vols després acuses els altres de què es van portar molt malament i que et van donar prou motius per actuar d’aquella manera. Però excusa’t i demana perdó a tothom, no només als aficionats del teu club. Ah! I demanar perdó no va pas fer-ho, només va demanar disculpes. El seu orgull no li devia permetre demanar-lo ni tampoc disculpar-se davant tothom i a Tito Vilanova en particular.
En aquest comunicat Mourinho també acusa els jugadors i tècnics culers de tapar-se la boca quan parlen i de ser uns hipòcrites. La imatge de tapar-se la boca quan un parla, la que surt i s’ha difós més pels mitjans de comunicació i especialment per les televisions quan retransmeteixen els encontres en directe és justament la seva quan parla amb el seu segon entrenador, Aitor Karanka, a la banqueta del Reial Madrid. És veu molt sovint Mourinho fent-ho. En canvi, a en Guardiola i a en Tito Vilanova no se’ls ha agafat gairebé mai tapant-se la boca quan es comuniquen entre ells dos durant un partit.
Alguns aficionats madridistes s’han mostrat indignats pel fet que Mourinho s’hagi atorgat ell mateix el paper de judicar qui és un bon madridista i qui no ho és. Consideren que una persona que ha arribat al club ara fa un any escàs no es pot atorgar aquest paper i dir a un madridista de pro de molts anys de fidelitat al club que és un mal madridista simplement perquè no el recolza. Consideren que un any és massa poc com per identificar-se amb el club i donar lliçons de madridisme; que Mourinho és un professional del futbol i que cobra, i molt, per la seva tasca i que, quan acabi el seu contracte o simplement se’n vagi, abandonarà el Reial Madrid per sempre, tal com ha fet amb els altres clubs on ha estat. Vaja, que consideren que en Mou no sent els colors i l'escut madridistes perquè porta poc temps en el club i que només és un professional que va allà a on el paguen més. Altres consideren que, si no triomfa en els seus objectius i no guanya títols, no complirà els quatre anys de contracte i que pot sortir del Madrid l’any que ve o l’altre.
Per últim, el show que es va muntar sobre si en Mou pensava abandonar la banqueta del Reial Madrid o no, i el mòbil abandonat del seu portaveu i amic Eladio Paramés. Tanmateix, com ha estat un afer tan esperpèntic i que tampoc ha restat gaire clar, malgrat que des de Madrid es digui que sí, no emetré cap opinió sobre el tema. No obstant, en tinc els meus dubtes. No sé si les companyies telefòniques donen el número del mòbil que s’ha de donat de baixa a un altre abonat d’una manera tan ràpida com s'hauria fet en aquest cas.
Durant els dies següents els mitjans de comunicació (ràdio, premsa i televisió) es van fer ressò d’aquest espectacle del final del matx i les seves imatges van donar la volta al món. Tothom va criticar-lo i es va demanar que els òrgans competents (el Comitè de Competició i la Federació Espanyola de Futbol) prenguessin una determinació al respecte i que es sancionés els infractors de l’ordre esportiu.
Una de les persones que va rebre més pels fets i que va ser el blanc de la majoria de les crítiques va ser l’entrenador blanc, el portuguès Jose Mourinho, que va ser pillat in fraganti en la seva agressió al segon entrenador blaugrana Tito Vilanova. El portuguès va ser molt criticat i va patir un gran descrèdit a tot el món, que va poder veure perfectament les imatges de l’agressió, un fet increïble, que potser mai s’havia donat en nivells d’alta competició, especialment entre els grans del futbol espanyol com són el Reial Madrid i el Barça.
A l’Estat espanyol es va demanar una sanció exemplar per a a l'entrenador madridista. El dimarts següent al partit, que és quan es reuneix el Comitè de Competició, es va decidir obrir expedient informatiu a Mourinho i a Tito Vilanova per si les seves accions procedien a una sanció. El president del Comitè de Competició, jutge únic de la final de la Supercopa segons el reglament federatiu, va considerar l'agressió del portuguès com a falta greu i, si procedeix, l'entrenador blanc pot ser sancionat de quatre a deu encontres, que haurà de complir de seguida a la Lliga. L'acció de Tito Vilanova, que va respondre a l’agressió, va ser considerada falta lleu i, com a tal, pot ser sancionat d’un a quatre partits; en cas de ser sancionat, no l’haurà de complir fins que no disputi una altra final de Supercopa, que pot ser l’any vinent o vés a saber quan. Els seus clubs tenen un termini per presentar al•legacions. Sembla que sí, que en presentaran.
El Barça, abans de la decisió del president del Comitè de Competició, a través del seu president Sandro Rosell, havia manifestat que no denunciaria l’agressió de Mourinho i que preferia centrar-se en el futbol i en la final de la Supercopa d’Europa contra el Porto, que es disputarà el proper divendres 26 d’agost a Mònaco.
La directiva del Reial Madrid, que fins aleshores no havia dit res, quan es fa pública la resolució del president del Comitè de Competició d'obrir l'expedient informatiu, emet un comunicat totalment esperpèntic a través de la seva web oficial en el qual acusa al president del Barça de pressionar per tal que el Comitè de Competició prengui una resolució sancionadora pels fets de la tangana de la final, al mateix temps que acusa els jugadors culers, el cos tècnic i els seus ajudants d’insultar i d’agredir als madridistes durant i després del matx en el túnel que mena als vestidors.
Anem per aquests dos darrers punts. El Comitè de Competició és sabut per tothom que no es reuneix fins dimarts, sempre. Segons el comunicat del Reial Madrid, pren la decisió d’obrir expedient l’endemà que el president blaugrana hagués manifestat que calia aturar la crispació, que ells no denunciarien pas a Mourinho i que, si de cas, això era una tasca dels òrgans federatius competents. Totalment tergiversat i intentant enganyar al madridisme i a tothom.
Pel que fa a la segona afirmació és francament ridícula. Primer, qui va agredir als jugadors i al cos tècnic madridistes al túnel dels vestidors? Els jugadors i tècnics del Barça no, car van romandre tota l’estona damunt el terreny de joc per rebre la copa de campions. Segon, si no hi ha imatges ni veus ni so dels suposats insults i agressions blaugranes cap als madridistes és potser perquè no n’hi va haver. Amb tantes televisions i micròfons seguint el partit, les banquetes i la llotja amb els dos presidents és gairebé impossible que, en qualsevol moment, no quedessin enregistrats per algú o altre aquests suposats insults i agressions.
En el comunicat madridista es manifesta que els blaugrana són més “pillos” que els blancs i per això no se’ls ha pogut agafar amb imatges delatores. Amb tants periodistes, càmeres, micròfons i seguidors (que també graven i fotografien allò que volen) seguint l’encontre, si no s’ha trobat, allò que és més segur és que els blaugrana no fessin res en aquest sentit.
Aleshores, de manera subterrània, es comenta per part de la premsa madrilenya que el Barça té controlades les teles per tal que no passin les imatges que els poden fer quedar malament. A veure. Els dos partits van ser retransmesos per TV3 i TVE. Amb la primera, si es vol, es podrien tenir sospites; però amb la segona, no, ans al contrari. TVE històricament sempre ha estat més del Reial Madrid. És més, després del segon partit al Camp Nou, el president del Barcelona va enviar un comunicat a TVE perquè evités en altres ocasions (i segons ell, no era la primera vegada que passava) tergiversar la informació en oferir en les repeticions només les imatges del cop de Vilanova a Mourinho i no l'agressió del portuguès. TVE va reconèixer el seu error i va demanar disculpes, però per la cadena 24 hores i a les quatre de la matinada. Amb això vull deixar clar que mai es podrà acusar TVE de barcelonista i antimadridista, sinó més aviat el contrari.
Per més inri, la directiva del Barça i el seu president no han acusat de res al Reial Madrid i han preferit mantenir-se al marge d’aquestes disputes. Dos jugadors del Barça, Xavi i Piqué, sí que han fet comentaris al respecte; però la directiva, no.
En canvi, és la directiva del Reial Madrid qui, en aquest comunicat a la web oficial del club, acusa als jugadors i cos tècnic del Barça d’agredir als del Madrid i al president blaugrana de pressionar per tal que se sancioni en Mourinho. És novament el Reial Madrid qui acusa públicament al Barça, una vegada més. Recordem que, a la temporada passada, ja l’havia acusat de dòping (encara que mai van voler reconèixer-ho) i havia denunciat a alguns jugadors blaugranes davant la UEFA per tal que fossin sancionats i no poguessin jugar la final de la Champions. Si el Barça aleshores hagués volgut, hagués pogut denunciar també les accions violentes i antiesportives d’alguns dels jugadors madridistes, de les quals hi havia prou imatges i ben clares. I no va fer-ho. Amb tot això vull deixar clar que l’agressor és el Reial Madrid; això tothom ho té ben clar, menys la majoria de madridistes. N’hi ha d’altres que comencen a estar farts d’en Mourinho, de les seves estratègies i de la seva manca d’esportivitat; que no volen que el Madrid practiqui una futbol tan racan i defensiu com va fer en algun dels encontres de la temporada passada contra el Barça; i que no estan gaire d’acord en què els seus jugadors juguin al límit del reglament i que, de tant en tant, l’ultrapassin.
En el darrer enfrontament al Camp Nou, jo vaig veure tres accions dels jugadors blancs clarament sancionadores d’expulsió i sense cap discussió. La primera, i la més clara, l’entrada de Sergio Ramos a Adriano. La segona, la falta de Pepe a Piqué, a l’àrea madridista, a la sortida d’un córner, que hagués suposat la segona targeta groga per al central portuguès. Crec que l’àrbitre no la va voler sancionar perquè era penal i expulsió i va preferir no posar-se en un merder. Crec que la devia veure clarament perquè en Pepe va ser bastant persistent en la seva agafada al coll de Piqué. Aleshores el marcador estava 2-1 a favor del Barça i, si l’assenyala, l’encontre restava gairebé decidit, car si el Barça marcava el gol es posava 3-1 i el Madrid es quedava en deu jugadors.
La tercera acció clara d’expulsió va ser l’entrada de Marcelo a Cesc, que l’àrbitre sí que va sancionar i va expulsar justament el madridista.
El mateix dimarts que es va fer públic el comentari a la web del Reial Madrid, en Mourinho va penjar-hi el seu, en el qual es disculpava davant els aficionats madridistes per la seva acció al Camp Nou. Tanmateix, l’entrenador portuguès només va demanar disculpes al madridisme i no a Vilanova i a tothom en general. Si tu reconeixes que no has actuat correctament i vols demanar disculpes, has de fer-ho amb tothom. Si vols després acuses els altres de què es van portar molt malament i que et van donar prou motius per actuar d’aquella manera. Però excusa’t i demana perdó a tothom, no només als aficionats del teu club. Ah! I demanar perdó no va pas fer-ho, només va demanar disculpes. El seu orgull no li devia permetre demanar-lo ni tampoc disculpar-se davant tothom i a Tito Vilanova en particular.
En aquest comunicat Mourinho també acusa els jugadors i tècnics culers de tapar-se la boca quan parlen i de ser uns hipòcrites. La imatge de tapar-se la boca quan un parla, la que surt i s’ha difós més pels mitjans de comunicació i especialment per les televisions quan retransmeteixen els encontres en directe és justament la seva quan parla amb el seu segon entrenador, Aitor Karanka, a la banqueta del Reial Madrid. És veu molt sovint Mourinho fent-ho. En canvi, a en Guardiola i a en Tito Vilanova no se’ls ha agafat gairebé mai tapant-se la boca quan es comuniquen entre ells dos durant un partit.
Alguns aficionats madridistes s’han mostrat indignats pel fet que Mourinho s’hagi atorgat ell mateix el paper de judicar qui és un bon madridista i qui no ho és. Consideren que una persona que ha arribat al club ara fa un any escàs no es pot atorgar aquest paper i dir a un madridista de pro de molts anys de fidelitat al club que és un mal madridista simplement perquè no el recolza. Consideren que un any és massa poc com per identificar-se amb el club i donar lliçons de madridisme; que Mourinho és un professional del futbol i que cobra, i molt, per la seva tasca i que, quan acabi el seu contracte o simplement se’n vagi, abandonarà el Reial Madrid per sempre, tal com ha fet amb els altres clubs on ha estat. Vaja, que consideren que en Mou no sent els colors i l'escut madridistes perquè porta poc temps en el club i que només és un professional que va allà a on el paguen més. Altres consideren que, si no triomfa en els seus objectius i no guanya títols, no complirà els quatre anys de contracte i que pot sortir del Madrid l’any que ve o l’altre.
Per últim, el show que es va muntar sobre si en Mou pensava abandonar la banqueta del Reial Madrid o no, i el mòbil abandonat del seu portaveu i amic Eladio Paramés. Tanmateix, com ha estat un afer tan esperpèntic i que tampoc ha restat gaire clar, malgrat que des de Madrid es digui que sí, no emetré cap opinió sobre el tema. No obstant, en tinc els meus dubtes. No sé si les companyies telefòniques donen el número del mòbil que s’ha de donat de baixa a un altre abonat d’una manera tan ràpida com s'hauria fet en aquest cas.
dimecres, 24 d’agost del 2011
Modes de producció i comunisme.
Vaig fer la carrera de Filosofia i Lletres, branca Història, a la Universitat Autònoma de Bellaterra als inicis de la dècada dels setanta. Aleshores es feien cinc assignatures per any en un curs que començava a primers d’octubre i es feien exàmens finals a la segona meitat del mes de juny. Durant el curs se solien fer dos exàmens: el final i un altre, ja passat el primer trimestre. També s’havia de fer un treball (o més d’un) amb la temàtica més o menys marcada pel professor de l’assignatura. El primer any era un curs introductori; no es podien triar gairebé les matèries i es feia una mica de tot.
Recordo que jo vaig cursar: Llengua Catalana, Llengua Castellana, Història, Filosofia i Llatí. No s'ha d'oblidar que el títol que s'obtenia al final de la carrera era Llicenciat en Filosofia i Lletres. Després, ja a segon, havies d’anar especialitzant-te fent cada vegada més assignatures específiques de la branca que havies escollit, en el meu cas Història; i ja en el segon cicle, a quart i a cinquè, només cursaves matèries de la branca específica.
En aquells anys, a la majoria de les matèries d’Història que s’escollia, es feia Història segons la visió i la dialèctica del marxisme. Recordo que de les que vaig cursar vaig fer molt poca història política (només les dels Udina, pare i fill). Vaig fer molta història econòmica, gairebé sempre des de l’òptica marxista, una mica de social i gens de cultural o d’art.
A l’assignatura d’Història del meu primer curs universitari vaig fer una mena d’introducció a la Història (tal com informava el programa de la matèria). Realment va ser una introducció totalment teòrica a la història marxista. En vaig aprendre força. La història que vaig estudiar al Batxillerat era bàsicament una història política i artística (Història de l’Art, a sisè curs). Desconeixia totalment el funcionament de la història marxista, el seu vocabulari i els seus raonaments. Vaig haver d’aprendre-ho tot. Conceptes com modes de producció, relacions de producció, mitjans de producció, excedent, salaris, beneficis, plusvàlua, capital, proletariat, etc. eren totalment nous per a mi (des del punt de vista històric) i me’ls vaig haver d’estudiar, tasca a la qual vaig haver de dedicar bastants esforços.
Anem a explicar què eren i quins eren els modes de producció, que va ser tot el que vam fer en aquell assignatura del meu primer any de carrera. Per primer cop vaig sentir a parlar del mode de producció asiàtic. Amb aquest concepte es tractava d’explicar l’economia, la societat i el funcionament polític dels grans imperis de l’antiguitat. La base n’eren els imperis o regnes que s’havien creat a la vora i a expenses dels grans rius (el Nil, el Tigris i l’Eufrates, l’Indus i el Iang-Tsé). Basant-se en la història d’Egipte i de Mesopotàmia es tractava d’explicar com el domini de les aigües dels rius que regaven aquelles regions va fer possible el sorgiment d’unes classes dominants i dels primers reis i regnes o imperis.
En el cas d’Egipte les inundacions del Nil cada any en arribar la primavera va fer necessària la creació d’un poder centralitzat que coordinés les tasques per tal de controlar les inundacions. Es van haver de construir dics i canals, i es van haver de repartir-se les terres als seus propietaris cada any després de les inundacions. D’això en van tenir cura aquesta classe dominant que aviat es va convertir em dirigent i el seu cap (tot sovint un sacerdot) en faraó, que es va apropiar dels excedents i es va convertir en el personatges més poderós i ric del país.
A Mesopotàmia va passar una cosa semblant. Mesopotàmia, “terra entre rius”, està a la part baixa dels rius Tigris i Eufrates, ja prop de la seva desembocadura al Golf Pèrsic. Eren terres pantanoses i, per tal de poder-les conrear, s’havien de drenar. Per aconseguir-ho es van haver de construir canals i realitzar grans obres col•lectives. Les classes que van dirigir aquests treballs es van convertir en els seus governants i el seu cap en Lugal o Patesi (que es poden traduir per rei).
Del mode de producció asiàtic es va passar al mode de producció esclavista, basat en el treball dels esclaus. Per explicar-ho es feia referència a la història clàssica de Grècia i de Roma, especialment d’aquesta darrera. Del mode de producció esclavista es passava al mode de producció feudal, basat en el feudalisme i en les relacions vassallàtiques entre el senyor i els seus vassalls.
El següent era estudiar el pas del mode de producció feudal al mode de producció capitalista. Allò que aleshores s’anomenava la transició al capitalisme. Aquest apartat va ocupar gairebé la meitat del curs. Bàsicament s’hi argumentava el sorgiment del capitalisme i les crítiques cap al mode de producció capitalista.
Allò que no vam estudiar va ser el darrer estadi dels modes de producció: el mode de producció socialista. I el mode de producció capitalista el vam estudiar des de l’òptica de la crítica. La base n’era l’explicació de la plusvàlua. Per això, un cop ja havies après el significat de conceptes com excedent, relacions de producció, mitjans de producció, etc. n’havies d’aprendre d'altres com salari, proletariat, beneficis, plusvàlua...
Era important entendre aquest darrer concepte per capir com era, com funcionava el capitalisme. La plusvàlua és el benefici que queda després de pagar els salaris, les matèries primes, després de pagar-ho tot, i que s’apropiava l’empresari. Segons la dialèctica marxista, la plusvàlua que els treballadors originaven amb el seu treball no revertia en ells, sinó que l’amo se l’apropiava. Aquesta era la base del capitalisme.
Un dia, parlant amb el meu fill, em va comentar que potser ja era necessari que sorgís un Karl Marx II. Com molts ja sabeu, l’autor alemany és un personatge del segle XIX (1818-1883) i ja fa més de cent anys que va morir (concretament, 128).
Crec que el fracàs del comunisme a la URSS i la seva desaparició a finals del segle XX, sense haver complert els cent anys d’història (la Revolució russa va ser al 1917 i la URSS es va crear el 1922), fa inviable de moment el sorgiment d’una figura que pogués evolucionar i progressar en el pensament i les teories de Marx. I si sorgís seria tan criticat que segurament li mancarien forces i arguments per mantenir i poder avançar en les seves teories. Penso que caldrà que la generació que va viure i va veure el fracàs del comunisme desaparegui perquè pugui sorgir una figura d’aquest tipus. Segons això, no seria fins prop de dos-cents anys de la mort de Marx que no tindríem una continuador vàlid de les seves teories.
Tanmateix, els genis, les persones que han fet els grans descobriments i han fet possible els grans avenços en totes les matèries i disciplines han estat personatges diferents que funcionen diferent. No solen ser continuadors de ningú (encara que reben influències de tothom), sinó més aviat trencadors, capaços d’inventar o crear coses totalment noves, que mai ningú havia pogut imaginar. Crec que el nou Marx serà més aviat un personatge d’aquestes característiques i, per tant, totalment imprevisible en allò que pugui dir i defensar.
S’ha de pensar que avui dia argumentar o defensar que els mitjans de producció (les fàbriques, els negocis) siguin de l’Estat i que no hi hagi propietat privada pot portar tants entrebancs i dificultats que és molt complicat, per no dir impossible, que aquestes teories puguin triomfar en una societat capitalista com l’occidental. La defensa de l’estat del benestar molt més ampliat pot ser més ben entesa i acceptada. Però aquesta mena de societat és molt cara i els diners han de sortir dels impostos que paguen els ciutadans d’un país. No sé si la gent està per la tasca de pagar tant per tal que ens puguem acostar a un model d’estat veritablement socialista. És per això que dic que haurà de sorgir una persona trencadora, amb unes idees totalment noves, per crear un nou comunisme o per fer evolucionar l’antic.
El comunisme, arran del seu fracàs, ha estat molt criticat i actualment hi ha poca gent que el defensi. Tanmateix, ha tingut un gran mèrit: ha fet evolucionar el seu gran rival, el capitalisme, en una altra direcció totalment contrària a la seva manera de ser originària. Si no arriba a ser pel comunisme els països occidentals, sota les directrius capitalistes, no arriben a fer res ni avançar en les qüestions socials, com la seguretat social, la prestació de l’atur, la salut i l’ensenyament públics, les ajudes per a vivendes i per a les persones desvalgudes i, fins i tot, la construcció d’infraestructures en pobles més petits, com pavellons, piscines cobertes, sales polivalents, parcs i d’altres. És la gran aportació que ha fet al capitalisme i de les quals tothom n’ha pogut sortir beneficiat.
El capitalisme ha pogut rentar la seva cara més salvatge i ser més social gràcies al comunisme. Allò que s’ha anomenat estat del benestar ha estat una de les conseqüències del comunisme. En certa manera ja ho havíem comentat en un post anterior quan havíem parlat de l’estat del benestar.
Recordo que jo vaig cursar: Llengua Catalana, Llengua Castellana, Història, Filosofia i Llatí. No s'ha d'oblidar que el títol que s'obtenia al final de la carrera era Llicenciat en Filosofia i Lletres. Després, ja a segon, havies d’anar especialitzant-te fent cada vegada més assignatures específiques de la branca que havies escollit, en el meu cas Història; i ja en el segon cicle, a quart i a cinquè, només cursaves matèries de la branca específica.
En aquells anys, a la majoria de les matèries d’Història que s’escollia, es feia Història segons la visió i la dialèctica del marxisme. Recordo que de les que vaig cursar vaig fer molt poca història política (només les dels Udina, pare i fill). Vaig fer molta història econòmica, gairebé sempre des de l’òptica marxista, una mica de social i gens de cultural o d’art.
A l’assignatura d’Història del meu primer curs universitari vaig fer una mena d’introducció a la Història (tal com informava el programa de la matèria). Realment va ser una introducció totalment teòrica a la història marxista. En vaig aprendre força. La història que vaig estudiar al Batxillerat era bàsicament una història política i artística (Història de l’Art, a sisè curs). Desconeixia totalment el funcionament de la història marxista, el seu vocabulari i els seus raonaments. Vaig haver d’aprendre-ho tot. Conceptes com modes de producció, relacions de producció, mitjans de producció, excedent, salaris, beneficis, plusvàlua, capital, proletariat, etc. eren totalment nous per a mi (des del punt de vista històric) i me’ls vaig haver d’estudiar, tasca a la qual vaig haver de dedicar bastants esforços.
Anem a explicar què eren i quins eren els modes de producció, que va ser tot el que vam fer en aquell assignatura del meu primer any de carrera. Per primer cop vaig sentir a parlar del mode de producció asiàtic. Amb aquest concepte es tractava d’explicar l’economia, la societat i el funcionament polític dels grans imperis de l’antiguitat. La base n’eren els imperis o regnes que s’havien creat a la vora i a expenses dels grans rius (el Nil, el Tigris i l’Eufrates, l’Indus i el Iang-Tsé). Basant-se en la història d’Egipte i de Mesopotàmia es tractava d’explicar com el domini de les aigües dels rius que regaven aquelles regions va fer possible el sorgiment d’unes classes dominants i dels primers reis i regnes o imperis.
En el cas d’Egipte les inundacions del Nil cada any en arribar la primavera va fer necessària la creació d’un poder centralitzat que coordinés les tasques per tal de controlar les inundacions. Es van haver de construir dics i canals, i es van haver de repartir-se les terres als seus propietaris cada any després de les inundacions. D’això en van tenir cura aquesta classe dominant que aviat es va convertir em dirigent i el seu cap (tot sovint un sacerdot) en faraó, que es va apropiar dels excedents i es va convertir en el personatges més poderós i ric del país.
A Mesopotàmia va passar una cosa semblant. Mesopotàmia, “terra entre rius”, està a la part baixa dels rius Tigris i Eufrates, ja prop de la seva desembocadura al Golf Pèrsic. Eren terres pantanoses i, per tal de poder-les conrear, s’havien de drenar. Per aconseguir-ho es van haver de construir canals i realitzar grans obres col•lectives. Les classes que van dirigir aquests treballs es van convertir en els seus governants i el seu cap en Lugal o Patesi (que es poden traduir per rei).
Del mode de producció asiàtic es va passar al mode de producció esclavista, basat en el treball dels esclaus. Per explicar-ho es feia referència a la història clàssica de Grècia i de Roma, especialment d’aquesta darrera. Del mode de producció esclavista es passava al mode de producció feudal, basat en el feudalisme i en les relacions vassallàtiques entre el senyor i els seus vassalls.
El següent era estudiar el pas del mode de producció feudal al mode de producció capitalista. Allò que aleshores s’anomenava la transició al capitalisme. Aquest apartat va ocupar gairebé la meitat del curs. Bàsicament s’hi argumentava el sorgiment del capitalisme i les crítiques cap al mode de producció capitalista.
Allò que no vam estudiar va ser el darrer estadi dels modes de producció: el mode de producció socialista. I el mode de producció capitalista el vam estudiar des de l’òptica de la crítica. La base n’era l’explicació de la plusvàlua. Per això, un cop ja havies après el significat de conceptes com excedent, relacions de producció, mitjans de producció, etc. n’havies d’aprendre d'altres com salari, proletariat, beneficis, plusvàlua...
Era important entendre aquest darrer concepte per capir com era, com funcionava el capitalisme. La plusvàlua és el benefici que queda després de pagar els salaris, les matèries primes, després de pagar-ho tot, i que s’apropiava l’empresari. Segons la dialèctica marxista, la plusvàlua que els treballadors originaven amb el seu treball no revertia en ells, sinó que l’amo se l’apropiava. Aquesta era la base del capitalisme.
Un dia, parlant amb el meu fill, em va comentar que potser ja era necessari que sorgís un Karl Marx II. Com molts ja sabeu, l’autor alemany és un personatge del segle XIX (1818-1883) i ja fa més de cent anys que va morir (concretament, 128).
Crec que el fracàs del comunisme a la URSS i la seva desaparició a finals del segle XX, sense haver complert els cent anys d’història (la Revolució russa va ser al 1917 i la URSS es va crear el 1922), fa inviable de moment el sorgiment d’una figura que pogués evolucionar i progressar en el pensament i les teories de Marx. I si sorgís seria tan criticat que segurament li mancarien forces i arguments per mantenir i poder avançar en les seves teories. Penso que caldrà que la generació que va viure i va veure el fracàs del comunisme desaparegui perquè pugui sorgir una figura d’aquest tipus. Segons això, no seria fins prop de dos-cents anys de la mort de Marx que no tindríem una continuador vàlid de les seves teories.
Tanmateix, els genis, les persones que han fet els grans descobriments i han fet possible els grans avenços en totes les matèries i disciplines han estat personatges diferents que funcionen diferent. No solen ser continuadors de ningú (encara que reben influències de tothom), sinó més aviat trencadors, capaços d’inventar o crear coses totalment noves, que mai ningú havia pogut imaginar. Crec que el nou Marx serà més aviat un personatge d’aquestes característiques i, per tant, totalment imprevisible en allò que pugui dir i defensar.
S’ha de pensar que avui dia argumentar o defensar que els mitjans de producció (les fàbriques, els negocis) siguin de l’Estat i que no hi hagi propietat privada pot portar tants entrebancs i dificultats que és molt complicat, per no dir impossible, que aquestes teories puguin triomfar en una societat capitalista com l’occidental. La defensa de l’estat del benestar molt més ampliat pot ser més ben entesa i acceptada. Però aquesta mena de societat és molt cara i els diners han de sortir dels impostos que paguen els ciutadans d’un país. No sé si la gent està per la tasca de pagar tant per tal que ens puguem acostar a un model d’estat veritablement socialista. És per això que dic que haurà de sorgir una persona trencadora, amb unes idees totalment noves, per crear un nou comunisme o per fer evolucionar l’antic.
El comunisme, arran del seu fracàs, ha estat molt criticat i actualment hi ha poca gent que el defensi. Tanmateix, ha tingut un gran mèrit: ha fet evolucionar el seu gran rival, el capitalisme, en una altra direcció totalment contrària a la seva manera de ser originària. Si no arriba a ser pel comunisme els països occidentals, sota les directrius capitalistes, no arriben a fer res ni avançar en les qüestions socials, com la seguretat social, la prestació de l’atur, la salut i l’ensenyament públics, les ajudes per a vivendes i per a les persones desvalgudes i, fins i tot, la construcció d’infraestructures en pobles més petits, com pavellons, piscines cobertes, sales polivalents, parcs i d’altres. És la gran aportació que ha fet al capitalisme i de les quals tothom n’ha pogut sortir beneficiat.
El capitalisme ha pogut rentar la seva cara més salvatge i ser més social gràcies al comunisme. Allò que s’ha anomenat estat del benestar ha estat una de les conseqüències del comunisme. En certa manera ja ho havíem comentat en un post anterior quan havíem parlat de l’estat del benestar.
dilluns, 22 d’agost del 2011
Temperatures i pluges.
Aquest estiu les calors han tardat en arribar. La gent parla d’un juliol fresquet, amb un temps poc adequat per anar a la platja i banyar-se. Ara, en entrar a la segona quinzena de l’agost, han arribat les famoses i terribles calors (la “canícula” de l’estiu, se’n diu). El temps, faci fred o calor, o no faci ni una cosa ni l’altra, sempre és tema d’actualitat. Igual que les pluges.
Tanmateix, s’ha de dir que en els darrers cent anys, per posar una data, el règim de temperatures i de pluges no ha variat, malgrat les ganes d’alguns de demostrar el contrari. Les temperatures no han canviat ni una dècima de grau centígrad. I si han variat ha estat per un curt període de temps (tant pot ser un any o dos, com deu o quinze) per, de seguida, tornar a restablir-se les de sempre.
Fixem-nos quan, pels mitjans de comunicació, es parla de record de temperatures, tant sigui per altes com per baixes, o per les pluges o períodes de sequera. Mai són de record. Sempre hi ha un any, un període, ja sigui d’aquesta mateixa dècada, de la passada o de fa cinquanta anys, que la supera. I no tan sols hi ha una altra data, en què les temperatures i les pluges han estat més altes o més baixes, sinó dues o tres més com a mínim.
I si no es pot retrocedir més en el temps és perquè no hi ha dades d’aquella època per poder relacionar-ho. Normalment, aquestes dates climàtiques tan perioditzades, constants i precises són patrimoni del segle passat, i bàsicament de la seva segona meitat; o sigui dels darrers seixanta-setanta anys.
Allò que jo penso és que les persones cometen tres errors en la seva apreciació de les temperatures i de les pluges. Un és la “mala memòria”. Si la gent s’apuntés les dades d’una i altra veuria que les diferències són mínimes i que hi ha una regularitat bastant generalitzada.
El segon error de percepció que cometen és refiar-se més dels mesos de l’any que de les estacions. Allò que realment funciona en el temps són les estacions. Posem un exemple. La gent comenta que el mes de desembre no fa gaire fred i que, per tant, el temps està canviant. Mentida. El desembre, la major part del mes, és tardor i és normal que no faci gaire fred. Els mesos d’hivern són bàsicament els mesos de gener, de febrer i el març, i són realment els mesos que fa fred. L’octubre, novembre i desembre no fa fred perquè són mesos que pertanyen a la tardor. Allò que dèiem: la gent comet l’error de fixar-se en els mesos i no en les estacions de l’any.
El tercer error que cometen les persones rau en les sensacions de fred o de calor que poden tenir i que els porten a equivocar-se o a enganyar-se. Posem exemples. Aquest mateix estiu, el mes de juliol. Diuen que no ha fet calor. Mentida. Durant el dia deu haver fet els seus 26ºC de mitjana. Potser no s’ha arribat als 28ºC o als 30ºC, però els 26ºC segur que els ha fet.
M’explicaré una mica més. Aquell acudit que diu: “Avui no ha fet ni fred ni calor, estem a 0ºC”, per descomptat que és una broma i l’afirmació que fa no és certa (per això fa riure). Per a les persones humanes, la sensació de ni fred ni calor està en els 25-26ºC. A aquestes temperatures es pot anar molt lleuger de roba i, fins i tot, en pilotes per casa, que no passarem pas fred ni calor.
Si les temperatures baixen a 21ºC, per exemple, ja ens hem de posar quelcom al damunt, en general primet i de màniga llarga. Amb 21ºC s’ha de portar dues peces de roba al damunt del cos com a mínim si no es vol passar fred i agafar un bon refredat.
Estar a 14ºC és passar fred. O ens abriguem bastant i tenim la calefacció posada i ben calenta, o agafarem una bona pulmonia. Amb això vull dir que aquest juliol ha fet calor (26ºC) i la gent va anar amb la roba mínima pel carrer i a casa, qui va voler, en pilotes. Per dir quelcom: ara que les noies jovenetes van bastant destapadetes, aquest juliol feia goig de veure-les pel carrer amb tanta poca roba i ensenyant tanta pell.
Jo mateix que he anat tot el juliol, tant pel carrer com a casa, amb pantalons curts i calçotets, camisa de màniga curta i sandàlies, no he passat gens de fred ni m’he refredat. Si les temperatures haguessin estat de 21 a 22ºC segurament n’hagués passat i hagués pillat un bon refredat.
Un altre exemple. Jo, a casa, tinc aire condicionat. Si el poso a 23ºC o 24ºC, al cap de mitja hora (màxim una hora; o, a vegades, al cap de deu minuts), l’haig de parar perquè tinc fred, per més calor que faci a fora. I és que el nostre cos està preparat per 25-26ºC per no passar ni fred ni calor; no són, per recollir la mateixa broma, els 0ºC.
També sovint podem sentir al pic de l’hivern, al migdia, els dies que fa un bon solet: “Com ha canviat el temps! Aquest hivern no fa gens de fred.” I un bé negre! Allò que no se n’adonen aquestes persones és de les peces de roba i d’abric que porten al damunt, ells i la gent que veuen passar. Van bastant abrigats, molt abrigats (normalment amb anorac o una bona peça d’abric, un bon calçat i, fins i tot, sovint amb un gorret. Si anessin abrigats així a l’estiu o a la primavera podrien parar malalts.
Allò que passa és que ben abrigats, a la punta del dia, amb un bon solet, les sensacions que tenen són d’una bona temperatura. Però deuen estar sobre els 14-15ºC i això és fred. S’ha de pensar que les temperatures del dia són una mitjana de la més alta (normalment més de dues hores després del migdia) i les més baixes (en plena nit, cap a les tres o les quatre). Si, per exemple, durant el dia s’ha arribat a una màxima de 14ºC i durant la nit a una mínima de 0ºC, la mitjana del dia són 7ºC.
A les nostres contrades algunes vegades, no gaires, les temperatures al migdia baixen dels 10ºC. No ho fa pròpiament en els mesos més freds, sinó en els cinc, màxim deu dies més freds de l’any (que si solen ser d’hivern). Tot això són dades exactes i fidedignes, no sensacions. I tal com ja hem afirmat les sensacions ens enganyen molt.
Hi ha una dita sueca que diu: “No fa fred, sinó gent mal abrigada” (segurament que en suec deu rimar i tot). En un país en què durant gairebé la meitat dels mesos de l’any estan a 0ºC o sota zero aquesta afirmació pot fer riure. Però té el seu punt de veritat.
Si tu t’abrigues bé i les cases estan ben condicionades i preparades contra el fred, no en passarà gens de fred. El mes de febrer vaig estar a Berlín una setmana. Vaig arribar-hi passat el migdia i les temperatures marcaven 6º sota zero. Cap dels dies que vaig ser-hi es van superar els 0ºC. I no vaig passar gens de fred. Per què? Primer, perquè vaig estar en un hostel ben preparat, amb una bona temperatura en el seu interior, gràcies a la calefacció. Quan vaig sortir al carrer (normalment estava fora del Hostel des de les 9h del dematí fins a es 6 o les 7 de la tarda) anava molt ben abrigat i més ben calçat, amb unes bones botes de sola gruixuda. I amb gorro i guants. Només deixava a l’aire lliure els ulls, el nas i la boca, que era pels únics llocs on rebia les sensacions de les baixíssimes temperatures. I per descomptat que no vaig passar fred.
Ara les cases estan més preparades contra el fred, amb les calefaccions i sense aquells forats d’escala immensos o amb una entrada o rebedor que cobreix l’entrada de l’aire fred de l’exterior. Les peces de roba també abriguen més i no se n’ha de portar tanta com abans. Tot això fa pensar i dir que els hiverns ja no fa tanta fred. Ja hem intentat explicar que les temperatures no han variat i que en els darrers cent anys, per dir quelcom, han estat, més o menys, les mateixes.
Pel que fa al règim de pluges, igual; res ha canviat. Algú em dirà: Sí, home; i els períodes de sequera?” Sempre hi han estat (va ser famosa la “pertinaz sequera” de mitjans dels anys quaranta del segle passat). I és normal que sigui així ja que Catalunya està en el límit de les zones humides i les seques (marcades pels 600 l/m2 de pluja que han de caure en un any). I aquests períodes de sequera són ràpidament superats en dues o tres sèries de pluja importants (allò que entre la tardor i la primavera caigui un promig de 300 l/m2). Amb unes precipitacions d’aquests nivells acaba tot tipus de sequera en el nostre país.
Els períodes de sequera comporten la carestia d’aigua potable. Això, essent cert, convé fer-hi una matització. Les províncies de Girona, Lleida i Tarragona no tenen manca d’aigua potable. Qui la té és Barcelona i el seu cinturó (on hi viuen més de quatre milions de persones). En aquest cas allò que s’hauria de fer és un altre embassament que abastés la capital de Catalunya. La solució darrera que s’ha emprat és la construcció d’una desalanitzadora, que, de moment, no se’n saben el resultat, perquè des de què es va construir no ha tornat a haver-hi sequera.
En un post de l’any passat vam parlar del canvi climàtic. Properament n’hi dedicarem un altre.
Tanmateix, s’ha de dir que en els darrers cent anys, per posar una data, el règim de temperatures i de pluges no ha variat, malgrat les ganes d’alguns de demostrar el contrari. Les temperatures no han canviat ni una dècima de grau centígrad. I si han variat ha estat per un curt període de temps (tant pot ser un any o dos, com deu o quinze) per, de seguida, tornar a restablir-se les de sempre.
Fixem-nos quan, pels mitjans de comunicació, es parla de record de temperatures, tant sigui per altes com per baixes, o per les pluges o períodes de sequera. Mai són de record. Sempre hi ha un any, un període, ja sigui d’aquesta mateixa dècada, de la passada o de fa cinquanta anys, que la supera. I no tan sols hi ha una altra data, en què les temperatures i les pluges han estat més altes o més baixes, sinó dues o tres més com a mínim.
I si no es pot retrocedir més en el temps és perquè no hi ha dades d’aquella època per poder relacionar-ho. Normalment, aquestes dates climàtiques tan perioditzades, constants i precises són patrimoni del segle passat, i bàsicament de la seva segona meitat; o sigui dels darrers seixanta-setanta anys.
Allò que jo penso és que les persones cometen tres errors en la seva apreciació de les temperatures i de les pluges. Un és la “mala memòria”. Si la gent s’apuntés les dades d’una i altra veuria que les diferències són mínimes i que hi ha una regularitat bastant generalitzada.
El segon error de percepció que cometen és refiar-se més dels mesos de l’any que de les estacions. Allò que realment funciona en el temps són les estacions. Posem un exemple. La gent comenta que el mes de desembre no fa gaire fred i que, per tant, el temps està canviant. Mentida. El desembre, la major part del mes, és tardor i és normal que no faci gaire fred. Els mesos d’hivern són bàsicament els mesos de gener, de febrer i el març, i són realment els mesos que fa fred. L’octubre, novembre i desembre no fa fred perquè són mesos que pertanyen a la tardor. Allò que dèiem: la gent comet l’error de fixar-se en els mesos i no en les estacions de l’any.
El tercer error que cometen les persones rau en les sensacions de fred o de calor que poden tenir i que els porten a equivocar-se o a enganyar-se. Posem exemples. Aquest mateix estiu, el mes de juliol. Diuen que no ha fet calor. Mentida. Durant el dia deu haver fet els seus 26ºC de mitjana. Potser no s’ha arribat als 28ºC o als 30ºC, però els 26ºC segur que els ha fet.
M’explicaré una mica més. Aquell acudit que diu: “Avui no ha fet ni fred ni calor, estem a 0ºC”, per descomptat que és una broma i l’afirmació que fa no és certa (per això fa riure). Per a les persones humanes, la sensació de ni fred ni calor està en els 25-26ºC. A aquestes temperatures es pot anar molt lleuger de roba i, fins i tot, en pilotes per casa, que no passarem pas fred ni calor.
Si les temperatures baixen a 21ºC, per exemple, ja ens hem de posar quelcom al damunt, en general primet i de màniga llarga. Amb 21ºC s’ha de portar dues peces de roba al damunt del cos com a mínim si no es vol passar fred i agafar un bon refredat.
Estar a 14ºC és passar fred. O ens abriguem bastant i tenim la calefacció posada i ben calenta, o agafarem una bona pulmonia. Amb això vull dir que aquest juliol ha fet calor (26ºC) i la gent va anar amb la roba mínima pel carrer i a casa, qui va voler, en pilotes. Per dir quelcom: ara que les noies jovenetes van bastant destapadetes, aquest juliol feia goig de veure-les pel carrer amb tanta poca roba i ensenyant tanta pell.
Jo mateix que he anat tot el juliol, tant pel carrer com a casa, amb pantalons curts i calçotets, camisa de màniga curta i sandàlies, no he passat gens de fred ni m’he refredat. Si les temperatures haguessin estat de 21 a 22ºC segurament n’hagués passat i hagués pillat un bon refredat.
Un altre exemple. Jo, a casa, tinc aire condicionat. Si el poso a 23ºC o 24ºC, al cap de mitja hora (màxim una hora; o, a vegades, al cap de deu minuts), l’haig de parar perquè tinc fred, per més calor que faci a fora. I és que el nostre cos està preparat per 25-26ºC per no passar ni fred ni calor; no són, per recollir la mateixa broma, els 0ºC.
També sovint podem sentir al pic de l’hivern, al migdia, els dies que fa un bon solet: “Com ha canviat el temps! Aquest hivern no fa gens de fred.” I un bé negre! Allò que no se n’adonen aquestes persones és de les peces de roba i d’abric que porten al damunt, ells i la gent que veuen passar. Van bastant abrigats, molt abrigats (normalment amb anorac o una bona peça d’abric, un bon calçat i, fins i tot, sovint amb un gorret. Si anessin abrigats així a l’estiu o a la primavera podrien parar malalts.
Allò que passa és que ben abrigats, a la punta del dia, amb un bon solet, les sensacions que tenen són d’una bona temperatura. Però deuen estar sobre els 14-15ºC i això és fred. S’ha de pensar que les temperatures del dia són una mitjana de la més alta (normalment més de dues hores després del migdia) i les més baixes (en plena nit, cap a les tres o les quatre). Si, per exemple, durant el dia s’ha arribat a una màxima de 14ºC i durant la nit a una mínima de 0ºC, la mitjana del dia són 7ºC.
A les nostres contrades algunes vegades, no gaires, les temperatures al migdia baixen dels 10ºC. No ho fa pròpiament en els mesos més freds, sinó en els cinc, màxim deu dies més freds de l’any (que si solen ser d’hivern). Tot això són dades exactes i fidedignes, no sensacions. I tal com ja hem afirmat les sensacions ens enganyen molt.
Hi ha una dita sueca que diu: “No fa fred, sinó gent mal abrigada” (segurament que en suec deu rimar i tot). En un país en què durant gairebé la meitat dels mesos de l’any estan a 0ºC o sota zero aquesta afirmació pot fer riure. Però té el seu punt de veritat.
Si tu t’abrigues bé i les cases estan ben condicionades i preparades contra el fred, no en passarà gens de fred. El mes de febrer vaig estar a Berlín una setmana. Vaig arribar-hi passat el migdia i les temperatures marcaven 6º sota zero. Cap dels dies que vaig ser-hi es van superar els 0ºC. I no vaig passar gens de fred. Per què? Primer, perquè vaig estar en un hostel ben preparat, amb una bona temperatura en el seu interior, gràcies a la calefacció. Quan vaig sortir al carrer (normalment estava fora del Hostel des de les 9h del dematí fins a es 6 o les 7 de la tarda) anava molt ben abrigat i més ben calçat, amb unes bones botes de sola gruixuda. I amb gorro i guants. Només deixava a l’aire lliure els ulls, el nas i la boca, que era pels únics llocs on rebia les sensacions de les baixíssimes temperatures. I per descomptat que no vaig passar fred.
Ara les cases estan més preparades contra el fred, amb les calefaccions i sense aquells forats d’escala immensos o amb una entrada o rebedor que cobreix l’entrada de l’aire fred de l’exterior. Les peces de roba també abriguen més i no se n’ha de portar tanta com abans. Tot això fa pensar i dir que els hiverns ja no fa tanta fred. Ja hem intentat explicar que les temperatures no han variat i que en els darrers cent anys, per dir quelcom, han estat, més o menys, les mateixes.
Pel que fa al règim de pluges, igual; res ha canviat. Algú em dirà: Sí, home; i els períodes de sequera?” Sempre hi han estat (va ser famosa la “pertinaz sequera” de mitjans dels anys quaranta del segle passat). I és normal que sigui així ja que Catalunya està en el límit de les zones humides i les seques (marcades pels 600 l/m2 de pluja que han de caure en un any). I aquests períodes de sequera són ràpidament superats en dues o tres sèries de pluja importants (allò que entre la tardor i la primavera caigui un promig de 300 l/m2). Amb unes precipitacions d’aquests nivells acaba tot tipus de sequera en el nostre país.
Els períodes de sequera comporten la carestia d’aigua potable. Això, essent cert, convé fer-hi una matització. Les províncies de Girona, Lleida i Tarragona no tenen manca d’aigua potable. Qui la té és Barcelona i el seu cinturó (on hi viuen més de quatre milions de persones). En aquest cas allò que s’hauria de fer és un altre embassament que abastés la capital de Catalunya. La solució darrera que s’ha emprat és la construcció d’una desalanitzadora, que, de moment, no se’n saben el resultat, perquè des de què es va construir no ha tornat a haver-hi sequera.
En un post de l’any passat vam parlar del canvi climàtic. Properament n’hi dedicarem un altre.
dijous, 18 d’agost del 2011
Barça, campió de la Supercopa d'Espanya 2011
El dimecres, 17 d’agost de 2011, el Barça es va proclamar campió de la Supercopa d’Espanya per desena vegada i tercera consecutiva. Va fer-ho davant d’un gran Reial Madrid en dos apassionants i disputats encontres (2-2 al Bernabeu, 3-2 al Camp Nou). Potser el Madrid, en el total dels dos partits, va estar millor, però la gran efectivitat blaugrana davant la porteria de Casillas va ser clau en el triomf barcelonista.
El Reial Madrid, en el primer encontre al Bernabeu, va ser lleugerament superior al Barça que va poder contrarestar-ho amb dos grans dianes de Villa i Messi. El partit de tornada, disputat en un Camp Nou ben ple, va ser més igualat. En aquest segon encontre, les intervencions de Casillas van impedir que el Barça augmentés el seu avantatge i pogués decidir més aviat el matx. En el primer encontre va ser Valdés qui va impedir-ho.
El jugador clau en els dos encontres de la final va ser novament Messi. L’argentí no va tocar gaires pilotes, però va convertir en or totes les que va tocar: tres gols, una assistència (bé, dues; va intervenir directament en els cinc gols del seu equip) i tres ocasions clares sol davant de Casillas. Poca cosa més va fer en els 180 minuts restants; tanmateix, en les poques accions en què va intervenir va estar absolutament genial i especialment decisiu. Tal com resava en portada el diari esportiu madrileny: “Per què? Per Messi.”, tot relacionant els famosos interrogants repetits que havia llançat Mourinho la temporada anterior després de l’anada de les semifinals de la Champions amb el motiu de la derrota madridista a la final de la Supercopa: per l’actuació i els gols de Messi.
S’ha comentat que el Madrid, en portar una setmana més d’entrenaments, estava molt més bé físicament que el Barça, cosa que es va poder veure clarament en els dos encontres de la final. No sé si després d’un mes d’haver-se iniciat la pretemporada una setmana pot marcar tant les diferències en el to físic d’un conjunt a l’altre. Penso que no. Crec que hi ha altres factors que hi han ajudat més. Com les lesions i contusions d’alguns jugadors blaugranes (com han estat els casos de Xavi, Piqué, Puyol i Maxwell), que han retardat considerablement la seva posta a punt. Altres jugadors es van integrar tot just la setmana passada als entrenaments, com els que van participar a la Copa Amèrica (els argentins Mascherano i Messi, els brasilers Alves i Adriano, i el xilè Alexis). I en Cesc, que no ho ha fet fins el dilluns d’aquesta mateixa setmana. I una tercera raó pot haver estat la intensitat en la preparació física. Crec que en Mourinho li ha donat prioritat, mentre que Guardiola ha estat molt més suau en aquest aspecte.
Aquestes tres raons poden haver estat més transcendentals que la setmana de més de preparació que portaven els madridistes, que, en realitat, són quatre o cinc dies (doncs el cap de setmana no van pas treballar). A més, en Mourinho la setmana passada va donar dos dies més de descans als seus jugadors que en Guardiola. Per tant, tampoc és que siguin tants dies reals d’entrenament de més.
La pressió que els jugadors del Reial Madrid van fer sobre la sortida de la pilota des de darrera al Barça va ser molt bona. A més, se’ls va veure més ben col•locats sobre el terreny de joc que els blaugranes. No sé si per la seva major preparació física. Amb aquesta pressió els jugadors culers no s’hi van sentir còmodes i van perdre moltes pilotes; especialment, van perdre-la massa ràpid i de manera massa propera a la pròpia àrea. Aquí va ser un dels problemes que va tenir el Madrid: no saber aprofitar aquestes ocasions. Els seus davanters no van estar prou inspirats per treure profit de l’excel•lent pressió que van exercir els seus jugadors. Els va mancar la qualitat o la inspiració que van tenir els blaugrana davant porteria.
Quan el Barça va aconseguir superar el mig del camp amb la pilota controlada, ja va fer bastant el seu joc de sempre i va fer perill. En el segon encontre de la final, malgrat allò que puguin dir els seguidors madridistes i escriure la premsa madrilenya, el Barça va tenir més ocasions de gol que el Madrid. A més de les tres dianes, trobem quatre intervencions excel•lents de Casillas, sol davant els davanters blaugranes (Messi en tres ocasions i en Pedro en una altra). En canvi, el Madrid només dues dianes (en córners i amb rebots) i dues ocasions més (el xut de Cristiano al pal i el cop de cap de Ramos, lleugerament desviat, a la sortida d’un córner).
Aquesta vegada l’àrbitre va tenir una actuació correcta i no es va deixar influenciar per les queixes contínues dels madridistes. Va pitar i va mostrar targetes en tot allò que va veure. No com va fer l’àrbitre del Bernabeu que va estalviar quatre o cinc targetes clares als jugadors madridistes. Al Camp Nou, l’àrbitre va estar bé, encara que també va cometre alguna errada. Però, segurament que l’home va veure-ho així (no fora de joc de Cristiano en el primer gol madridista) o senzillament no va veure-ho (targeta a Pepe per falta a Piqué, targeta a Marcelo per la puntada de peu a Messi).
Allò que no s’entén són les queixes i les protestes continuades dels jugadors i de la banqueta del Reial Madrid per accions totalment clares i punibles. Suposo que és una manera premeditada de pressionar l’àrbitre. Però, fa riure veure després la jugada repetida i comprovar que les protestes no tenien cap raó de ser, ni de lluny. Fins i tot, jugadors que fins ara semblaven prou assenyats, com en Xabi Alonso i l’Iker Casillas, sembla que han perdut l’oremus. El tolosà encara va estar correcte al Camp Nou, però en Casillas... Fa vergonya i causen incredulitat i estupefacció llegir les seves declaracions després de l’encontre referides a la jugada de l’expulsió de Marcelo i la seva acció salvatge sobre Cesc: “Una entrada, al suelo y lo de siempre”. Fins i tot, la premsa de Madrid la considera brutal, digna d’expulsió i censura el jugador blanc per la seva violència innecessària.
Tanmateix, l’acció culminant de l’encontre va ocórrer fora del terreny de joc i en els darrers moments del matx. Va ser l’agressió ridícula i incomprensible de l’entrenador madridista Jose Mourinho sobre el segon entrenador culer Tito Vilanova (li va posar el dit a l’ull per darrere i amb insistència). La televisió va captar-ho i les imatges donaran la volta al món. Poden ser un bon toc contra el prestigi de l’entrenador portuguès. Al mateix temps, li pot portar, li hauria de comportar, una sanció exemplar per part de les autoritats esportives espanyoles.
Les manifestacions de Mou a la roda de premsa post-partit són d'un sarcasme i una desconsideració totals envers Tito Vilanova (de qui diu que no coneix i a qui anomena irònicament "Pito"). El portuguès encara no s'ha excusat pel seu comportament antiesportiu ni ha demanat disculpes a Vilanova.
Les declaracions de Piqué al final de l’encontre, o del mateix Guardiola, posen de manifest una mena de malestar, de preocupació, que està canviant el futbol espanyol. Fins l’arribada de Mourinho els encontres entre els dos grans del futbol espanyol es vivien amb intensitat i amb molta passió; però no amb l’agressivitat i la violència d’aquests darrers sis “clàssics”. L’arribada del portuguès a la banqueta blanca ha estat determinant en aquest sentit. Tant de bo que no es compleixi l’advertència de l’entrenador blaugrana quan va manifestar que s’hauria d’anar més en compte, ja que al final algú prendrà mal.
Pel que fa als aficionats culers, deixant de banda la seva alegria pel triomf davant l’etern rival (és una victòria sempre celebrada, sigui en el torneig que sigui), la seva satisfacció va ser total davant unes accions realment excel•lents dels seus jugadors (especialment genials les de Messi i Iniesta en aquest sentit) i les bones sensacions que va causar Cesc en el darrer quart de l’encontre, quan va debutar amb la camiseta blaugrana. No és que el d’Arenys quallés una gran actuació (quinze minuts són molt pocs), però va fer-ho tot bé i va mostrar les seves possibilitats dins l’equip. Realment, pel que es va veure al Camp Nou, totalment engrescador i encertat el seu fitxatge. Pot aportar molt al conjunt, sobretot joc i profunditat en un equip que potser necessitava un jugador de les seves característiques. Ara mateix penso que en Messi i les bandes poden sortir molt beneficiades per les accions de Cesc; a més, té arribada i xut, que a la final de la Supercopa no va tenir prou temps per mostrar.
Pel que fa als jugadors que van sortir al Camp Nou, en Messi va estar genial, malgrat intervenir poc, i l’Iniesta va mostrar la seva enorme qualitat. Pedro també va quallar un gran partit, igual que Mascherano i Alves. Valdés i Abidal van mostrar un bon to. En Piqué va tenir coses bones i alguns desencerts. En Busquets, encara que bé, no va ser el de sempre, segurament com a conseqüència de la lesió que arrossegava. En Xavi va repartir i asserenar el joc, però sense brillar. En Villa va estar lluitador, però poca cosa més. I els que van sortir a la segona part, l’Adriano es va moure molt i amb encert; d’en Cesc ja n’hem parlat; i d’en Keita va jugar massa pocs minuts per dir-ne quelcom, però va ajudar amb tot allò que va poder.
Dels que no van jugar, l’Alexis es va lesionar a l’escalfament; en el cas d’Afellay haurà d’haver-hi baixes perquè tingui minuts; en Thiago potser en tindrà contra rivals més fluixos; i en Fontàs no compta. En Puyol i en Maxwell estaven lesionats.
Pel que fa al Reial Madrid té un gran equip i farà una gran temporada. El seu repte serà, com en els darrers anys, superar el Barça de Guardiola. La seva creu potser serà comprovar, al desembre, en el primer enfrontament de Lliga entre els dos grans, si podrà competir amb la mateixa igualtat que ara quan els blaugrana hagin recuperat el seu to físic i estiguin en plena forma. Potser aleshores a en Mou li tornaran a sorgir els fantasmes de sempre i tornarà a plantejar un partit a la contra. Ja es veurà. Queda el dubte de si el Madrid podrà fer aquesta pressió sobre la defensa blaugrana quan el Barça estigui ja en plena competició.
Allò que no va estar gens bé és que els jugadors madridistes es retiressin del terreny de joc abans del lliurament del trofeu al campió. Crec que és la primera vegada que passa en el futbol espanyol d'alta competició. Segons les declaracions d'un vicepresident del FC Barcelona, aquest va veure com en Mou donava ordres als seus jugadors perquè es retiressin als vestidors. La directiva del Reial hauria de prendre mesures sobre l'afer i buscar la manera d'advertir i sancionar el seu entrenador. Tanmateix, no crec que en Florentino Pérez faci res al respecte. I d'aquesta manera el Real Madrid va perdent prestigi i "senyoriu". Allà ells. Però són coses que no estan bé i són un mal exemple.
El que s’ha vist ara, al mes d’agost, en aquests dos encontres de la final de la Supercopa d’Espanya, és que el Madrid estava molt més bé físicament i que la gran diferència entre ambdós equips és en Messi. Potser ara s’entendrà més el titular d’As en la portada: “Por què? Por Messi.”
El Reial Madrid, en el primer encontre al Bernabeu, va ser lleugerament superior al Barça que va poder contrarestar-ho amb dos grans dianes de Villa i Messi. El partit de tornada, disputat en un Camp Nou ben ple, va ser més igualat. En aquest segon encontre, les intervencions de Casillas van impedir que el Barça augmentés el seu avantatge i pogués decidir més aviat el matx. En el primer encontre va ser Valdés qui va impedir-ho.
El jugador clau en els dos encontres de la final va ser novament Messi. L’argentí no va tocar gaires pilotes, però va convertir en or totes les que va tocar: tres gols, una assistència (bé, dues; va intervenir directament en els cinc gols del seu equip) i tres ocasions clares sol davant de Casillas. Poca cosa més va fer en els 180 minuts restants; tanmateix, en les poques accions en què va intervenir va estar absolutament genial i especialment decisiu. Tal com resava en portada el diari esportiu madrileny: “Per què? Per Messi.”, tot relacionant els famosos interrogants repetits que havia llançat Mourinho la temporada anterior després de l’anada de les semifinals de la Champions amb el motiu de la derrota madridista a la final de la Supercopa: per l’actuació i els gols de Messi.
S’ha comentat que el Madrid, en portar una setmana més d’entrenaments, estava molt més bé físicament que el Barça, cosa que es va poder veure clarament en els dos encontres de la final. No sé si després d’un mes d’haver-se iniciat la pretemporada una setmana pot marcar tant les diferències en el to físic d’un conjunt a l’altre. Penso que no. Crec que hi ha altres factors que hi han ajudat més. Com les lesions i contusions d’alguns jugadors blaugranes (com han estat els casos de Xavi, Piqué, Puyol i Maxwell), que han retardat considerablement la seva posta a punt. Altres jugadors es van integrar tot just la setmana passada als entrenaments, com els que van participar a la Copa Amèrica (els argentins Mascherano i Messi, els brasilers Alves i Adriano, i el xilè Alexis). I en Cesc, que no ho ha fet fins el dilluns d’aquesta mateixa setmana. I una tercera raó pot haver estat la intensitat en la preparació física. Crec que en Mourinho li ha donat prioritat, mentre que Guardiola ha estat molt més suau en aquest aspecte.
Aquestes tres raons poden haver estat més transcendentals que la setmana de més de preparació que portaven els madridistes, que, en realitat, són quatre o cinc dies (doncs el cap de setmana no van pas treballar). A més, en Mourinho la setmana passada va donar dos dies més de descans als seus jugadors que en Guardiola. Per tant, tampoc és que siguin tants dies reals d’entrenament de més.
La pressió que els jugadors del Reial Madrid van fer sobre la sortida de la pilota des de darrera al Barça va ser molt bona. A més, se’ls va veure més ben col•locats sobre el terreny de joc que els blaugranes. No sé si per la seva major preparació física. Amb aquesta pressió els jugadors culers no s’hi van sentir còmodes i van perdre moltes pilotes; especialment, van perdre-la massa ràpid i de manera massa propera a la pròpia àrea. Aquí va ser un dels problemes que va tenir el Madrid: no saber aprofitar aquestes ocasions. Els seus davanters no van estar prou inspirats per treure profit de l’excel•lent pressió que van exercir els seus jugadors. Els va mancar la qualitat o la inspiració que van tenir els blaugrana davant porteria.
Quan el Barça va aconseguir superar el mig del camp amb la pilota controlada, ja va fer bastant el seu joc de sempre i va fer perill. En el segon encontre de la final, malgrat allò que puguin dir els seguidors madridistes i escriure la premsa madrilenya, el Barça va tenir més ocasions de gol que el Madrid. A més de les tres dianes, trobem quatre intervencions excel•lents de Casillas, sol davant els davanters blaugranes (Messi en tres ocasions i en Pedro en una altra). En canvi, el Madrid només dues dianes (en córners i amb rebots) i dues ocasions més (el xut de Cristiano al pal i el cop de cap de Ramos, lleugerament desviat, a la sortida d’un córner).
Aquesta vegada l’àrbitre va tenir una actuació correcta i no es va deixar influenciar per les queixes contínues dels madridistes. Va pitar i va mostrar targetes en tot allò que va veure. No com va fer l’àrbitre del Bernabeu que va estalviar quatre o cinc targetes clares als jugadors madridistes. Al Camp Nou, l’àrbitre va estar bé, encara que també va cometre alguna errada. Però, segurament que l’home va veure-ho així (no fora de joc de Cristiano en el primer gol madridista) o senzillament no va veure-ho (targeta a Pepe per falta a Piqué, targeta a Marcelo per la puntada de peu a Messi).
Allò que no s’entén són les queixes i les protestes continuades dels jugadors i de la banqueta del Reial Madrid per accions totalment clares i punibles. Suposo que és una manera premeditada de pressionar l’àrbitre. Però, fa riure veure després la jugada repetida i comprovar que les protestes no tenien cap raó de ser, ni de lluny. Fins i tot, jugadors que fins ara semblaven prou assenyats, com en Xabi Alonso i l’Iker Casillas, sembla que han perdut l’oremus. El tolosà encara va estar correcte al Camp Nou, però en Casillas... Fa vergonya i causen incredulitat i estupefacció llegir les seves declaracions després de l’encontre referides a la jugada de l’expulsió de Marcelo i la seva acció salvatge sobre Cesc: “Una entrada, al suelo y lo de siempre”. Fins i tot, la premsa de Madrid la considera brutal, digna d’expulsió i censura el jugador blanc per la seva violència innecessària.
Tanmateix, l’acció culminant de l’encontre va ocórrer fora del terreny de joc i en els darrers moments del matx. Va ser l’agressió ridícula i incomprensible de l’entrenador madridista Jose Mourinho sobre el segon entrenador culer Tito Vilanova (li va posar el dit a l’ull per darrere i amb insistència). La televisió va captar-ho i les imatges donaran la volta al món. Poden ser un bon toc contra el prestigi de l’entrenador portuguès. Al mateix temps, li pot portar, li hauria de comportar, una sanció exemplar per part de les autoritats esportives espanyoles.
Les manifestacions de Mou a la roda de premsa post-partit són d'un sarcasme i una desconsideració totals envers Tito Vilanova (de qui diu que no coneix i a qui anomena irònicament "Pito"). El portuguès encara no s'ha excusat pel seu comportament antiesportiu ni ha demanat disculpes a Vilanova.
Les declaracions de Piqué al final de l’encontre, o del mateix Guardiola, posen de manifest una mena de malestar, de preocupació, que està canviant el futbol espanyol. Fins l’arribada de Mourinho els encontres entre els dos grans del futbol espanyol es vivien amb intensitat i amb molta passió; però no amb l’agressivitat i la violència d’aquests darrers sis “clàssics”. L’arribada del portuguès a la banqueta blanca ha estat determinant en aquest sentit. Tant de bo que no es compleixi l’advertència de l’entrenador blaugrana quan va manifestar que s’hauria d’anar més en compte, ja que al final algú prendrà mal.
Pel que fa als aficionats culers, deixant de banda la seva alegria pel triomf davant l’etern rival (és una victòria sempre celebrada, sigui en el torneig que sigui), la seva satisfacció va ser total davant unes accions realment excel•lents dels seus jugadors (especialment genials les de Messi i Iniesta en aquest sentit) i les bones sensacions que va causar Cesc en el darrer quart de l’encontre, quan va debutar amb la camiseta blaugrana. No és que el d’Arenys quallés una gran actuació (quinze minuts són molt pocs), però va fer-ho tot bé i va mostrar les seves possibilitats dins l’equip. Realment, pel que es va veure al Camp Nou, totalment engrescador i encertat el seu fitxatge. Pot aportar molt al conjunt, sobretot joc i profunditat en un equip que potser necessitava un jugador de les seves característiques. Ara mateix penso que en Messi i les bandes poden sortir molt beneficiades per les accions de Cesc; a més, té arribada i xut, que a la final de la Supercopa no va tenir prou temps per mostrar.
Pel que fa als jugadors que van sortir al Camp Nou, en Messi va estar genial, malgrat intervenir poc, i l’Iniesta va mostrar la seva enorme qualitat. Pedro també va quallar un gran partit, igual que Mascherano i Alves. Valdés i Abidal van mostrar un bon to. En Piqué va tenir coses bones i alguns desencerts. En Busquets, encara que bé, no va ser el de sempre, segurament com a conseqüència de la lesió que arrossegava. En Xavi va repartir i asserenar el joc, però sense brillar. En Villa va estar lluitador, però poca cosa més. I els que van sortir a la segona part, l’Adriano es va moure molt i amb encert; d’en Cesc ja n’hem parlat; i d’en Keita va jugar massa pocs minuts per dir-ne quelcom, però va ajudar amb tot allò que va poder.
Dels que no van jugar, l’Alexis es va lesionar a l’escalfament; en el cas d’Afellay haurà d’haver-hi baixes perquè tingui minuts; en Thiago potser en tindrà contra rivals més fluixos; i en Fontàs no compta. En Puyol i en Maxwell estaven lesionats.
Pel que fa al Reial Madrid té un gran equip i farà una gran temporada. El seu repte serà, com en els darrers anys, superar el Barça de Guardiola. La seva creu potser serà comprovar, al desembre, en el primer enfrontament de Lliga entre els dos grans, si podrà competir amb la mateixa igualtat que ara quan els blaugrana hagin recuperat el seu to físic i estiguin en plena forma. Potser aleshores a en Mou li tornaran a sorgir els fantasmes de sempre i tornarà a plantejar un partit a la contra. Ja es veurà. Queda el dubte de si el Madrid podrà fer aquesta pressió sobre la defensa blaugrana quan el Barça estigui ja en plena competició.
Allò que no va estar gens bé és que els jugadors madridistes es retiressin del terreny de joc abans del lliurament del trofeu al campió. Crec que és la primera vegada que passa en el futbol espanyol d'alta competició. Segons les declaracions d'un vicepresident del FC Barcelona, aquest va veure com en Mou donava ordres als seus jugadors perquè es retiressin als vestidors. La directiva del Reial hauria de prendre mesures sobre l'afer i buscar la manera d'advertir i sancionar el seu entrenador. Tanmateix, no crec que en Florentino Pérez faci res al respecte. I d'aquesta manera el Real Madrid va perdent prestigi i "senyoriu". Allà ells. Però són coses que no estan bé i són un mal exemple.
El que s’ha vist ara, al mes d’agost, en aquests dos encontres de la final de la Supercopa d’Espanya, és que el Madrid estava molt més bé físicament i que la gran diferència entre ambdós equips és en Messi. Potser ara s’entendrà més el titular d’As en la portada: “Por què? Por Messi.”
dimarts, 9 d’agost del 2011
Ciutadanans, crisi i polítics.
La societat actual està molt convulsionada. És normal que això sigui així en temps de crisi; i més si aquesta comença a ser tan llarga com la present. La ciutadania és molt sensible a tot plegat. Veu com les coses no funcionen, no s’arrangen i com es va de mal en pitjor. Observa com les retallades impulsades pels diversos governs, gairebé totes dels serveis socials (els més propers a la ciutadania), no serveixen per aturar el dèficit i es continua parlant, ara amb més insistència, dels greus problemes de l’economia espanyola i de les dràstiques mesures que potser s’hauran d’adoptar.
La ciutadania veu amb exasperació com els polítics i el govern són incapaços de fer-hi res i que es dediquen més a les seves batalletes internes, tan siguin personalistes com de partit, que al bé general i a debatre amb seriositat i responsabilitat les resolucions que caldria adoptar davant la crisi.
La ciutadania surt al carrer per protestar contra aquest estat de coses i la classe política ho critica. Si molesten massa, aleshores si envien les forces de seguretat (mossos d’esquadra i/o policia municipal) per tal de reprimir les protestes, amb més o menys duresa segons convingui. I posteriorment, els polítics dels diversos partits sempre critiquen les accions de protesta, encara que intentant manifestar d'una manera o altra la seva comprensió cap a les demandes que es fan.
A veure, que diguin quina és la manera correcta de fer-ho segons ells. Suposo que no es referiran a fer-ho en el si dels partits polítics, perquè aquests, una patata calenta com aquesta, no la volen veure ni en pintura. Estic segur que si aportessin alguna idea factible, raonable i engrescadora de la manera com enfocar i debatre el tema, tindria un èxit immediat i no hi hauria cap problema per portar-la a la pràctica. Allò que volen és realment que la gent no en parli i ells, des dels seus partits, anar continuar remenant les cireres sense que ningú els contraposi res ni aportin idees diferents a les seves. Que tot continuï “controlat i ben controlat” des dels partits i els seus caps.
Catalunya, els catalans, també estem queixosos. Ja no és solament pel tema dels drets i demandes, gairebé seculars que formulem a l’Estat espanyol. I tampoc és perquè no ens molesti prou que no s’acabi de resoldre satisfactòriament el finançament econòmic de Catalunya. O que, anys després, encara hi hagi papers per retornar dels arxius de Salamanca. O que se’ns vulgui retallar els drets emanats de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia.
No és solament per tot això i altres coses, sinó també perquè els ciutadans catalans veuen com Catalunya ha estat gairebé l’única comunitat autònoma de l’Estat espanyol que el seu govern ha aplicat les retallades propugnades pel govern Zapatero per sortir de la crisi. I és, que quina barra! Catalunya, la més solidària de totes les comunitats autònomes espanyoles, observa com la resta de les comunitats no s’aplica les retallades necessàries ni com el govern espanyol els hi exigeix que ho facin. Tampoc el PP ha fet gran cosa en aquest sentit. Governant en la majoria de les comunitats de l'Estat espanyol, tampoc ha fet res en aquest sentit.
El descontentament popular és ben evident i es palpa en tots els aspectes de la societat. Això acabarà tenint les seves conseqüències. No sé quines, però si no es fa res per evitar-ho, aquest descontentament sortirà cap a fora d’una manera o altra. I aleshores aquells a qui els tocarà rebre seran als polítics i segurament que a la Banca, a la qual se la considera bastant culpable de tot plegat i que, a més, ha rebut, i continua rebent, les ajudes de l’Estat, que som tots.
No hi ha cap polític que dimiteixi. Tant si són culpables com no mai fan el pas endavant llevat que el partit al qual pertanyen no els obligui (o “aconselli”, com a vegades se sol dir) a fer-ho. Tant li fa allò que hagin fet o en la qual s'hagin equivocat o que el fracàs hagi ocorregut durant el seu mandat. Allò que fan és anar fent la viu-viu i deixar passar el temporal fins que tot amaini.
Hi ha casos per a tots els gustos. Com el de l’expresident de la Generalitat Valenciana el popular Camps, fet molt conegut pels ciutadans per ser un fet ben recent i d'una notable repercussió pública. O el d’aquell conseller de la Generalitat de Catalunya responsable de les obres del Carmel quan es va produir l’esfondrament. No solament no va dimitir, sinó que va ser conseller fins al final dels socialistes en el govern de la Generalitat; i ara és el portaveu del PSC en el Parlament de Catalunya. Per cert, un cop acabades les obres del Carmel, se n’ha fet la inauguració oficial?
O el cas d’un polític d’ERC que s’oposarà a la decisió de la direcció del partit que ha elegit un altre portaveu per al Congrés de Diputats de Madrid: Ha dit que lluitarà per ser-ho ell. No deu voler perdre les seves prerrogatives o ser rebaixat o menystingut en els òrgans del partit. O les crítiques que han rebut els socialistes d’Extremadura per votar a favor de la investidura del candidat del PP a la presidència de la Junta, que havia guanyat les eleccions autonòmiques.
O les no primàries que hi ha hagut al PSOE per elegir el seu candidat a les eleccions generals, malgrat les promeses que el partit havia fet en aquest sentit. O l’incompliment del compromís electoral de l’alcalde badaloní el popular García Albiol sobre la gratuïtat dels llibres de text per als alumnes de Primària i Secundària de la ciutat, la tercera més poblada de Catalunya. I això només dos mesos i mig després d’haver sortit elegit. I es podrien anar citant més casos. Tenen un rostre que no se l’acaben.
Ja es veurà la participació en les properes eleccions generals del 20-N. Malgrat la crispació que hi haurà durant la campanya electoral, que farà augmentar el nombre de votants, i l’eufòria dels del PP que acudiran bastant en massa a votar, no crec que la participació arribi al 55 % del cens. És possible que, fins i tot, per primera vegada, el nombre de votants no arribi al 50 %.
I és que la distància entre els polítics i la ciutadania espanyola és cada vegada més gran i els seus interessos més allunyats. La classe política espanyola actual té totalment desmotivada la ciutadania i en els més de poc de tres mesos que manquen per a les eleccions no crec que la situació millori massa.
No és bo per a la democràcia que no s’arribi al 50 % dels vots. Les forces antidemocràtiques poden aprofitar-ho. En Història és ben sabut que en èpoques de crisi les dretes, l’extrema dreta i, en generals, els partits radicals tant de dretes com d’esquerres, tenen terreny abonat per als seus interessos i el seu nombre de seguidors i simpatitzants augmenta considerablement. L’exemple més clar és l’Europa dels anys 30 del segle passat, quan des del crac del 29 i la crisi subsegüent, els feixismes van créixer i van triomfar en països diversos.
Pot passar ara una cosa semblant? No crec. Ara bé, els corrents polítics d’extrema dreta tindran un augment important i, si els governs no prenen les mesures adequades i no actuen amb responsabilitat, aleshores sí que poden ser culpables de què les coses puguin sortir de mare. Els partits polítics democràtics haurien de veure el perill de tot plegat i començar ara a adoptar mesures per tal d’evitar allò que pugui passar.
Tanmateix, no els veig capaços de fer-ho. Ni capaços ni amb la disponibilitat i l’altruisme adequats per prendre les resolucions necessàries. Crec que sempre acabaran avantposant els seus interessos personalistes i partidistes. I si no, al temps. Per això no m’agraden. És més, tot allò que diuen ja no m’interessa res. Per a mi, son paraules buides i interessades, que l’únic que s’ha de fer és buscar-hi la motivació partidista o personalista que hi ha al darrere per entendre-les. Senzillament, perquè no hi ha res més.
Polítics actuals, de tots els partits: recicleu-vos o deixeu entrar sàvia nova.
La ciutadania veu amb exasperació com els polítics i el govern són incapaços de fer-hi res i que es dediquen més a les seves batalletes internes, tan siguin personalistes com de partit, que al bé general i a debatre amb seriositat i responsabilitat les resolucions que caldria adoptar davant la crisi.
La ciutadania surt al carrer per protestar contra aquest estat de coses i la classe política ho critica. Si molesten massa, aleshores si envien les forces de seguretat (mossos d’esquadra i/o policia municipal) per tal de reprimir les protestes, amb més o menys duresa segons convingui. I posteriorment, els polítics dels diversos partits sempre critiquen les accions de protesta, encara que intentant manifestar d'una manera o altra la seva comprensió cap a les demandes que es fan.
A veure, que diguin quina és la manera correcta de fer-ho segons ells. Suposo que no es referiran a fer-ho en el si dels partits polítics, perquè aquests, una patata calenta com aquesta, no la volen veure ni en pintura. Estic segur que si aportessin alguna idea factible, raonable i engrescadora de la manera com enfocar i debatre el tema, tindria un èxit immediat i no hi hauria cap problema per portar-la a la pràctica. Allò que volen és realment que la gent no en parli i ells, des dels seus partits, anar continuar remenant les cireres sense que ningú els contraposi res ni aportin idees diferents a les seves. Que tot continuï “controlat i ben controlat” des dels partits i els seus caps.
Catalunya, els catalans, també estem queixosos. Ja no és solament pel tema dels drets i demandes, gairebé seculars que formulem a l’Estat espanyol. I tampoc és perquè no ens molesti prou que no s’acabi de resoldre satisfactòriament el finançament econòmic de Catalunya. O que, anys després, encara hi hagi papers per retornar dels arxius de Salamanca. O que se’ns vulgui retallar els drets emanats de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia.
No és solament per tot això i altres coses, sinó també perquè els ciutadans catalans veuen com Catalunya ha estat gairebé l’única comunitat autònoma de l’Estat espanyol que el seu govern ha aplicat les retallades propugnades pel govern Zapatero per sortir de la crisi. I és, que quina barra! Catalunya, la més solidària de totes les comunitats autònomes espanyoles, observa com la resta de les comunitats no s’aplica les retallades necessàries ni com el govern espanyol els hi exigeix que ho facin. Tampoc el PP ha fet gran cosa en aquest sentit. Governant en la majoria de les comunitats de l'Estat espanyol, tampoc ha fet res en aquest sentit.
El descontentament popular és ben evident i es palpa en tots els aspectes de la societat. Això acabarà tenint les seves conseqüències. No sé quines, però si no es fa res per evitar-ho, aquest descontentament sortirà cap a fora d’una manera o altra. I aleshores aquells a qui els tocarà rebre seran als polítics i segurament que a la Banca, a la qual se la considera bastant culpable de tot plegat i que, a més, ha rebut, i continua rebent, les ajudes de l’Estat, que som tots.
No hi ha cap polític que dimiteixi. Tant si són culpables com no mai fan el pas endavant llevat que el partit al qual pertanyen no els obligui (o “aconselli”, com a vegades se sol dir) a fer-ho. Tant li fa allò que hagin fet o en la qual s'hagin equivocat o que el fracàs hagi ocorregut durant el seu mandat. Allò que fan és anar fent la viu-viu i deixar passar el temporal fins que tot amaini.
Hi ha casos per a tots els gustos. Com el de l’expresident de la Generalitat Valenciana el popular Camps, fet molt conegut pels ciutadans per ser un fet ben recent i d'una notable repercussió pública. O el d’aquell conseller de la Generalitat de Catalunya responsable de les obres del Carmel quan es va produir l’esfondrament. No solament no va dimitir, sinó que va ser conseller fins al final dels socialistes en el govern de la Generalitat; i ara és el portaveu del PSC en el Parlament de Catalunya. Per cert, un cop acabades les obres del Carmel, se n’ha fet la inauguració oficial?
O el cas d’un polític d’ERC que s’oposarà a la decisió de la direcció del partit que ha elegit un altre portaveu per al Congrés de Diputats de Madrid: Ha dit que lluitarà per ser-ho ell. No deu voler perdre les seves prerrogatives o ser rebaixat o menystingut en els òrgans del partit. O les crítiques que han rebut els socialistes d’Extremadura per votar a favor de la investidura del candidat del PP a la presidència de la Junta, que havia guanyat les eleccions autonòmiques.
O les no primàries que hi ha hagut al PSOE per elegir el seu candidat a les eleccions generals, malgrat les promeses que el partit havia fet en aquest sentit. O l’incompliment del compromís electoral de l’alcalde badaloní el popular García Albiol sobre la gratuïtat dels llibres de text per als alumnes de Primària i Secundària de la ciutat, la tercera més poblada de Catalunya. I això només dos mesos i mig després d’haver sortit elegit. I es podrien anar citant més casos. Tenen un rostre que no se l’acaben.
Ja es veurà la participació en les properes eleccions generals del 20-N. Malgrat la crispació que hi haurà durant la campanya electoral, que farà augmentar el nombre de votants, i l’eufòria dels del PP que acudiran bastant en massa a votar, no crec que la participació arribi al 55 % del cens. És possible que, fins i tot, per primera vegada, el nombre de votants no arribi al 50 %.
I és que la distància entre els polítics i la ciutadania espanyola és cada vegada més gran i els seus interessos més allunyats. La classe política espanyola actual té totalment desmotivada la ciutadania i en els més de poc de tres mesos que manquen per a les eleccions no crec que la situació millori massa.
No és bo per a la democràcia que no s’arribi al 50 % dels vots. Les forces antidemocràtiques poden aprofitar-ho. En Història és ben sabut que en èpoques de crisi les dretes, l’extrema dreta i, en generals, els partits radicals tant de dretes com d’esquerres, tenen terreny abonat per als seus interessos i el seu nombre de seguidors i simpatitzants augmenta considerablement. L’exemple més clar és l’Europa dels anys 30 del segle passat, quan des del crac del 29 i la crisi subsegüent, els feixismes van créixer i van triomfar en països diversos.
Pot passar ara una cosa semblant? No crec. Ara bé, els corrents polítics d’extrema dreta tindran un augment important i, si els governs no prenen les mesures adequades i no actuen amb responsabilitat, aleshores sí que poden ser culpables de què les coses puguin sortir de mare. Els partits polítics democràtics haurien de veure el perill de tot plegat i començar ara a adoptar mesures per tal d’evitar allò que pugui passar.
Tanmateix, no els veig capaços de fer-ho. Ni capaços ni amb la disponibilitat i l’altruisme adequats per prendre les resolucions necessàries. Crec que sempre acabaran avantposant els seus interessos personalistes i partidistes. I si no, al temps. Per això no m’agraden. És més, tot allò que diuen ja no m’interessa res. Per a mi, son paraules buides i interessades, que l’únic que s’ha de fer és buscar-hi la motivació partidista o personalista que hi ha al darrere per entendre-les. Senzillament, perquè no hi ha res més.
Polítics actuals, de tots els partits: recicleu-vos o deixeu entrar sàvia nova.
dijous, 4 d’agost del 2011
Els elogis al Barça.
Darrerament és molt cansat, monòton i repetitiu llegir la premsa esportiva de Barcelona i veure un dia sí un altre també tantes lloances al joc del Barça, als seus jugadors, a la pedrera i al seu entrenador Guardiola. És cert que en les tres últimes temporades s’han aconseguit èxits molt importants i segurament que el club blaugrana està passant pel moment més brillant de la seva història. El Barça i els seus jugadors despleguen un joc brillantíssim, que està creant escola i una admiració a tot el món i que els ha portat a assolir tres títols consecutius de Lliga i dues Champions en tres anys, a més d’altres títols que ara no esmentaré.
En Guardiola, en la seva primera temporada, la 2008-09, es va trobar amb una base feta, amb uns jugadors ja consolidats i amb experiència, que va saber completar-los amb altres. Així, jugadors que ja estaven en el club com: Valdés, Pinto, Jorquera, Puyol, Milito, Abidal, Márquez, Silvinho, Touré, Xavi, Iniesta, Gudjhonsen, Eto’o, Henry, Bojan i Messi. Es va fitxar a Alves, Cáceres, Piqué, Keita i Hleb. I es van pujar del filial: Busquets, Pedrito i Jefren.
A l’any següent, la temporada 2009-10, es van donar les baixes a Jorquera, Silvinho, Gudjhonsen i Eto’o; i es van cedir Hleb i Cáceres. Per contra, es van fer els fitxatges de: Chygrynsky, Maxwell i Ibrahimovic; a més dels de Keirrison i Henrique.
A la temporada 2010-11, l’anterior, el club va donar les baixes de: Márquez, Chygrynsky, Touré, Henry i Ibrahimovic. I va fitxar a: Adriano, Mascherano, Villa i Afellay.
Comento tot això per fer una mica de memòria i posar les coses al seu lloc. En Guardiola, en els seus tres primers anys d’entrenador, només ha pujat tres jugadors del filial: Busquets, Pedro i Jeffren. Aquest darrer es pot dir que ha tingut un paper testimonial en la plantilla del primer equip. Les oportunitats que ha donat a altres jugadors de la pedrera han estat les de sempre, les que qualsevol entrenador del Barça ha donat en els partits de pretemporada, en els amistosos, en algun partit de Copa i alguns minuts basura en partits poc importants de Lliga.
La temporada passada va ser veritablement exemplar en la poca confiança que va tenir no tan sols en els jugadors de la pedrera sinó també en alguns de la plantilla del primer equip. Va deixar els quinze o setze jugadors amb els quals realment comptava totalment exhaurits. Els va treure tot el suc possible i no els va deixar descansar fins que no va tenir la Lliga guanyada. Mai s’havia vist un equip fan cansat i físicament acabat com el blaugrana de meitats d’abril i maig. Feia pena veure aquells jugadors arrastrant-se pel camp. No podien ni amb les seves cames. En Guardiola els havia expremut i fet jugar al màxim. Torno a repetir-ho: mai havia vist en la meva vida un equip tan esgotat físicament com aquell. Ara, tan bon punt van tenir la Lliga guanyada els va deixar descansar, gairebé un mes jugant pocs minuts, per tornar-los a exprimir a la final de la Champions contra el Manchester United el 28 de maig de 2011.
Enguany pugen a la plantilla del primer equip en Fontàs i en Thiago. Per contra, desapareixen Bojan i Jeffren, que han servit per fer caixa, igualment que Oriol Romeu i Nolito i no sé si algú altre. La resta de canterans es quedaran en els seus equips de base i, com cada temporada, el primer equip els farà servir per als entrenaments i per acabar de completar convocatòries d’amistosos, partits de Copa del Rei i algun altre. Però, pocs minuts en el primer equip en definitiva.
Els fitxatges per enguany són el xilè Alexis i probablement Cesc Fàbregas. Si ens fixem en els fitxatges que ha realitzat en Guardiola fa una mica de por. En les tres primeres temporades s’han realitzat catorze fitxatges. Citem primer els fiascos: Cáceres, Hleb, Chygrynsky, Ibrahimovic, Keirrison i Henrique. Ara, els fitxatges exitosos: Alves, Piqué, Keita, Villa, Mascherano, Maxwell i segurament Adriano. Afellay, encara que té unes qualitats indubtables, no queda clar que acabi quallant i es faci amb la titularitat. Veurem els anys que roman a la plantilla culer.
Es pot dir que no ha descobert cap "perla" en tots aquests anys. Per "perla" volem dir un jugador jove i desconegut, "bueno, bonito y barato". No n'ha descobert cap ni per l'Estat espanyol, ni per Europa, Amèrica, Àfrica o per la resta del món. Tots els fitxatges amb cert èxit han estat fitxatges contrastats, consagrats, amb experiència i la majoria coneixedors de la Lliga espanyola, cosa que no els ha suposat el clàssic període d'adaptació.
Pel que fa als fitxatges d’enguany el d’en Cesc sembla una aposta segura. Tanmateix, tal com deia l’expresident Nuñez, aquest és un fitxatge que faria la portera de casa meva.
El fitxatge d’Alexis, a més de car, sembla molt arriscat. Déu vulgui que surti bé, però en tinc seriosos dubtes. Primer, fins l’interès del Barça per fitxar-lo era un jugador desconegut. Segon, és poc golejador, cosa que per un davanter del Barça és bastant negatiu. I, en tercer lloc, malgrat allò que digui la premsa esportiva, en la recent Copa Amèrica només va ser titular en el primer encontre; en la resta va ser suplent i va sortir al terreny de joc ja iniciada la segona part. Jo tinc la idea que els jugadors realment bons sempre són titulars en el seu equip. Aquestes tres coses em fan dubtar molt del rendiment del xilè i, ara mateix, penso que pot ser un nou fiasc en els fitxatges de Guardiola.
S’ha de pensar que en Guardiola ja porta uns quants fracassos en les relacions amb jugadors seus que estaven en condicions de donar un bon rendiment. Penso en els casos de Touré Yayá (que no va saber portar o reconduir bé), Ibrahimovic (al cap de sis mesos ja havien topat a mort), Eto’o (no el va voler a la plantilla) o Bojan (no li ha sabut treure el rendiment i ha marxat molt descontent amb ell).
La plantilla del primer equip blaugrana d'enguany tot fa pensar que estarà composta pels següents jugadors:
- de la pedrera: Valdés, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Pedro, Fontàs i Thiago;
- de la pedrera, però fitxats de clubs anglesos: Piqué i Cesc;
- fitxatges nacionals: Pinto i Villa;
- fitxatges estrangers: Abidal, Alves, Mascherano, Adriano, Keita, Afellay, Alexis.
Pel que fa als jugadors del planter, com sempre, molts no arribaran mai a jugar a Primera Divisió ni a Segona. Al llarg dels anys han estat nombrosos els casos de promeses que no han arribat enlloc en el món del futbol, fins i tot, ni a la Tercera Divisió. La història s’ha anat repetint i es repetirà en els propers anys.
És probable, almenys jo ara mateix tinc aquesta impressió, que a les plantilles dels primers equips de la Primera Divisió espanyola hi hagi més jugadors de la pedrera del Reial Madrid que no pas del Barça. Allò que passa és que des de que a la Casa Blanca va entrar-hi el Ser Superior (Florentino Pérez) els jugadors de la pedrera han estat ningunejats i traspassats; no s’han quedat al primer equip. Però, si repasseu les plantilles de la Primera Divisió espanyola hi trobareu destacats jugadors que han sortit de la pedrera blanca. Ara mateix penso en Diego López, Codina, Parejo, Granero, Soldado, Mata, Negredo, Borja Valero, Juanfran, Sarabia, Diego Mateo, Juan Carlos, Luís García, Miguel Torres, Ruben, Aganzo i algun altre.
Jo sóc culer total i el Barça és el meu equip. Però, tants elogis els trobo innecessaris i alguns són una mentida total. Sembla com si es volgués posar el Barça com a mirall i com si tot fos perfecte. I la realitat és que les coses són més normals. Per a nosaltres, els culers, el Barça sempre serà el millor equip del món, tal li fa que ho sigui com no. Però no necessitem que ens dorin la píldora i ens vulguin fer creure coses que no són. A mi, realment, el fanatisme i el partidisme actuals de la premsa esportiva de Barcelona em molesten bastant.
Ah! I és normal que el Barça perdi algun partit; i més si s'observa l'alineació que ha presentat. El Barça no és bo i guanya perquè sigui el Barça, sinó que és bo i guanya pels jugadors que té. I no és el mateix que juguin els titulars o els reserves. Fins i tot, no és el mateix quan manquen tres jugadors titulars en l'alineació. I molt menys, quan l'equip està plagat de jugadors del B o dels juvenils. Aleshores allò que toca és perdre. El món del futbol, per algunes coses, és molt més senzill d'entendre que no pas comenta aquests darrers dies la premsa esportiva catalana.
En Guardiola, en la seva primera temporada, la 2008-09, es va trobar amb una base feta, amb uns jugadors ja consolidats i amb experiència, que va saber completar-los amb altres. Així, jugadors que ja estaven en el club com: Valdés, Pinto, Jorquera, Puyol, Milito, Abidal, Márquez, Silvinho, Touré, Xavi, Iniesta, Gudjhonsen, Eto’o, Henry, Bojan i Messi. Es va fitxar a Alves, Cáceres, Piqué, Keita i Hleb. I es van pujar del filial: Busquets, Pedrito i Jefren.
A l’any següent, la temporada 2009-10, es van donar les baixes a Jorquera, Silvinho, Gudjhonsen i Eto’o; i es van cedir Hleb i Cáceres. Per contra, es van fer els fitxatges de: Chygrynsky, Maxwell i Ibrahimovic; a més dels de Keirrison i Henrique.
A la temporada 2010-11, l’anterior, el club va donar les baixes de: Márquez, Chygrynsky, Touré, Henry i Ibrahimovic. I va fitxar a: Adriano, Mascherano, Villa i Afellay.
Comento tot això per fer una mica de memòria i posar les coses al seu lloc. En Guardiola, en els seus tres primers anys d’entrenador, només ha pujat tres jugadors del filial: Busquets, Pedro i Jeffren. Aquest darrer es pot dir que ha tingut un paper testimonial en la plantilla del primer equip. Les oportunitats que ha donat a altres jugadors de la pedrera han estat les de sempre, les que qualsevol entrenador del Barça ha donat en els partits de pretemporada, en els amistosos, en algun partit de Copa i alguns minuts basura en partits poc importants de Lliga.
La temporada passada va ser veritablement exemplar en la poca confiança que va tenir no tan sols en els jugadors de la pedrera sinó també en alguns de la plantilla del primer equip. Va deixar els quinze o setze jugadors amb els quals realment comptava totalment exhaurits. Els va treure tot el suc possible i no els va deixar descansar fins que no va tenir la Lliga guanyada. Mai s’havia vist un equip fan cansat i físicament acabat com el blaugrana de meitats d’abril i maig. Feia pena veure aquells jugadors arrastrant-se pel camp. No podien ni amb les seves cames. En Guardiola els havia expremut i fet jugar al màxim. Torno a repetir-ho: mai havia vist en la meva vida un equip tan esgotat físicament com aquell. Ara, tan bon punt van tenir la Lliga guanyada els va deixar descansar, gairebé un mes jugant pocs minuts, per tornar-los a exprimir a la final de la Champions contra el Manchester United el 28 de maig de 2011.
Enguany pugen a la plantilla del primer equip en Fontàs i en Thiago. Per contra, desapareixen Bojan i Jeffren, que han servit per fer caixa, igualment que Oriol Romeu i Nolito i no sé si algú altre. La resta de canterans es quedaran en els seus equips de base i, com cada temporada, el primer equip els farà servir per als entrenaments i per acabar de completar convocatòries d’amistosos, partits de Copa del Rei i algun altre. Però, pocs minuts en el primer equip en definitiva.
Els fitxatges per enguany són el xilè Alexis i probablement Cesc Fàbregas. Si ens fixem en els fitxatges que ha realitzat en Guardiola fa una mica de por. En les tres primeres temporades s’han realitzat catorze fitxatges. Citem primer els fiascos: Cáceres, Hleb, Chygrynsky, Ibrahimovic, Keirrison i Henrique. Ara, els fitxatges exitosos: Alves, Piqué, Keita, Villa, Mascherano, Maxwell i segurament Adriano. Afellay, encara que té unes qualitats indubtables, no queda clar que acabi quallant i es faci amb la titularitat. Veurem els anys que roman a la plantilla culer.
Es pot dir que no ha descobert cap "perla" en tots aquests anys. Per "perla" volem dir un jugador jove i desconegut, "bueno, bonito y barato". No n'ha descobert cap ni per l'Estat espanyol, ni per Europa, Amèrica, Àfrica o per la resta del món. Tots els fitxatges amb cert èxit han estat fitxatges contrastats, consagrats, amb experiència i la majoria coneixedors de la Lliga espanyola, cosa que no els ha suposat el clàssic període d'adaptació.
Pel que fa als fitxatges d’enguany el d’en Cesc sembla una aposta segura. Tanmateix, tal com deia l’expresident Nuñez, aquest és un fitxatge que faria la portera de casa meva.
El fitxatge d’Alexis, a més de car, sembla molt arriscat. Déu vulgui que surti bé, però en tinc seriosos dubtes. Primer, fins l’interès del Barça per fitxar-lo era un jugador desconegut. Segon, és poc golejador, cosa que per un davanter del Barça és bastant negatiu. I, en tercer lloc, malgrat allò que digui la premsa esportiva, en la recent Copa Amèrica només va ser titular en el primer encontre; en la resta va ser suplent i va sortir al terreny de joc ja iniciada la segona part. Jo tinc la idea que els jugadors realment bons sempre són titulars en el seu equip. Aquestes tres coses em fan dubtar molt del rendiment del xilè i, ara mateix, penso que pot ser un nou fiasc en els fitxatges de Guardiola.
S’ha de pensar que en Guardiola ja porta uns quants fracassos en les relacions amb jugadors seus que estaven en condicions de donar un bon rendiment. Penso en els casos de Touré Yayá (que no va saber portar o reconduir bé), Ibrahimovic (al cap de sis mesos ja havien topat a mort), Eto’o (no el va voler a la plantilla) o Bojan (no li ha sabut treure el rendiment i ha marxat molt descontent amb ell).
La plantilla del primer equip blaugrana d'enguany tot fa pensar que estarà composta pels següents jugadors:
- de la pedrera: Valdés, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Pedro, Fontàs i Thiago;
- de la pedrera, però fitxats de clubs anglesos: Piqué i Cesc;
- fitxatges nacionals: Pinto i Villa;
- fitxatges estrangers: Abidal, Alves, Mascherano, Adriano, Keita, Afellay, Alexis.
Pel que fa als jugadors del planter, com sempre, molts no arribaran mai a jugar a Primera Divisió ni a Segona. Al llarg dels anys han estat nombrosos els casos de promeses que no han arribat enlloc en el món del futbol, fins i tot, ni a la Tercera Divisió. La història s’ha anat repetint i es repetirà en els propers anys.
És probable, almenys jo ara mateix tinc aquesta impressió, que a les plantilles dels primers equips de la Primera Divisió espanyola hi hagi més jugadors de la pedrera del Reial Madrid que no pas del Barça. Allò que passa és que des de que a la Casa Blanca va entrar-hi el Ser Superior (Florentino Pérez) els jugadors de la pedrera han estat ningunejats i traspassats; no s’han quedat al primer equip. Però, si repasseu les plantilles de la Primera Divisió espanyola hi trobareu destacats jugadors que han sortit de la pedrera blanca. Ara mateix penso en Diego López, Codina, Parejo, Granero, Soldado, Mata, Negredo, Borja Valero, Juanfran, Sarabia, Diego Mateo, Juan Carlos, Luís García, Miguel Torres, Ruben, Aganzo i algun altre.
Jo sóc culer total i el Barça és el meu equip. Però, tants elogis els trobo innecessaris i alguns són una mentida total. Sembla com si es volgués posar el Barça com a mirall i com si tot fos perfecte. I la realitat és que les coses són més normals. Per a nosaltres, els culers, el Barça sempre serà el millor equip del món, tal li fa que ho sigui com no. Però no necessitem que ens dorin la píldora i ens vulguin fer creure coses que no són. A mi, realment, el fanatisme i el partidisme actuals de la premsa esportiva de Barcelona em molesten bastant.
Ah! I és normal que el Barça perdi algun partit; i més si s'observa l'alineació que ha presentat. El Barça no és bo i guanya perquè sigui el Barça, sinó que és bo i guanya pels jugadors que té. I no és el mateix que juguin els titulars o els reserves. Fins i tot, no és el mateix quan manquen tres jugadors titulars en l'alineació. I molt menys, quan l'equip està plagat de jugadors del B o dels juvenils. Aleshores allò que toca és perdre. El món del futbol, per algunes coses, és molt més senzill d'entendre que no pas comenta aquests darrers dies la premsa esportiva catalana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)