Temperatures i pluges.

Aquest estiu les calors han tardat en arribar. La gent parla d’un juliol fresquet, amb un temps poc adequat per anar a la platja i banyar-se. Ara, en entrar a la segona quinzena de l’agost, han arribat les famoses i terribles calors (la “canícula” de l’estiu, se’n diu). El temps, faci fred o calor, o no faci ni una cosa ni l’altra, sempre és tema d’actualitat. Igual que les pluges.
Tanmateix, s’ha de dir que en els darrers cent anys, per posar una data, el règim de temperatures i de pluges no ha variat, malgrat les ganes d’alguns de demostrar el contrari. Les temperatures no han canviat ni una dècima de grau centígrad. I si han variat ha estat per un curt període de temps (tant pot ser un any o dos, com deu o quinze) per, de seguida, tornar a restablir-se les de sempre.

Fixem-nos quan, pels mitjans de comunicació, es parla de record de temperatures, tant sigui per altes com per baixes, o per les pluges o períodes de sequera. Mai són de record. Sempre hi ha un any, un període, ja sigui d’aquesta mateixa dècada, de la passada o de fa cinquanta anys, que la supera. I no tan sols hi ha una altra data, en què les temperatures i les pluges han estat més altes o més baixes, sinó dues o tres més com a mínim.
I si no es pot retrocedir més en el temps és perquè no hi ha dades d’aquella època per poder relacionar-ho. Normalment, aquestes dates climàtiques tan perioditzades, constants i precises són patrimoni del segle passat, i bàsicament de la seva segona meitat; o sigui dels darrers seixanta-setanta anys.

Allò que jo penso és que les persones cometen tres errors en la seva apreciació de les temperatures i de les pluges. Un és la “mala memòria”. Si la gent s’apuntés les dades d’una i altra veuria que les diferències són mínimes i que hi ha una regularitat bastant generalitzada.
El segon error de percepció que cometen és refiar-se més dels mesos de l’any que de les estacions. Allò que realment funciona en el temps són les estacions. Posem un exemple. La gent comenta que el mes de desembre no fa gaire fred i que, per tant, el temps està canviant. Mentida. El desembre, la major part del mes, és tardor i és normal que no faci gaire fred. Els mesos d’hivern són bàsicament els mesos de gener, de febrer i el març, i són realment els mesos que fa fred. L’octubre, novembre i desembre no fa fred perquè són mesos que pertanyen a la tardor. Allò que dèiem: la gent comet l’error de fixar-se en els mesos i no en les estacions de l’any.

El tercer error que cometen les persones rau en les sensacions de fred o de calor que poden tenir i que els porten a equivocar-se o a enganyar-se. Posem exemples. Aquest mateix estiu, el mes de juliol. Diuen que no ha fet calor. Mentida. Durant el dia deu haver fet els seus 26ºC de mitjana. Potser no s’ha arribat als 28ºC o als 30ºC, però els 26ºC segur que els ha fet.
M’explicaré una mica més. Aquell acudit que diu: “Avui no ha fet ni fred ni calor, estem a 0ºC”, per descomptat que és una broma i l’afirmació que fa no és certa (per això fa riure). Per a les persones humanes, la sensació de ni fred ni calor està en els 25-26ºC. A aquestes temperatures es pot anar molt lleuger de roba i, fins i tot, en pilotes per casa, que no passarem pas fred ni calor.

Si les temperatures baixen a 21ºC, per exemple, ja ens hem de posar quelcom al damunt, en general primet i de màniga llarga. Amb 21ºC s’ha de portar dues peces de roba al damunt del cos com a mínim si no es vol passar fred i agafar un bon refredat.
Estar a 14ºC és passar fred. O ens abriguem bastant i tenim la calefacció posada i ben calenta, o agafarem una bona pulmonia. Amb això vull dir que aquest juliol ha fet calor (26ºC) i la gent va anar amb la roba mínima pel carrer i a casa, qui va voler, en pilotes. Per dir quelcom: ara que les noies jovenetes van bastant destapadetes, aquest juliol feia goig de veure-les pel carrer amb tanta poca roba i ensenyant tanta pell.

Jo mateix que he anat tot el juliol, tant pel carrer com a casa, amb pantalons curts i calçotets, camisa de màniga curta i sandàlies, no he passat gens de fred ni m’he refredat. Si les temperatures haguessin estat de 21 a 22ºC segurament n’hagués passat i hagués pillat un bon refredat.
Un altre exemple. Jo, a casa, tinc aire condicionat. Si el poso a 23ºC o 24ºC, al cap de mitja hora (màxim una hora; o, a vegades, al cap de deu minuts), l’haig de parar perquè tinc fred, per més calor que faci a fora. I és que el nostre cos està preparat per 25-26ºC per no passar ni fred ni calor; no són, per recollir la mateixa broma, els 0ºC.

També sovint podem sentir al pic de l’hivern, al migdia, els dies que fa un bon solet: “Com ha canviat el temps! Aquest hivern no fa gens de fred.” I un bé negre! Allò que no se n’adonen aquestes persones és de les peces de roba i d’abric que porten al damunt, ells i la gent que veuen passar. Van bastant abrigats, molt abrigats (normalment amb anorac o una bona peça d’abric, un bon calçat i, fins i tot, sovint amb un gorret. Si anessin abrigats així a l’estiu o a la primavera podrien parar malalts.
Allò que passa és que ben abrigats, a la punta del dia, amb un bon solet, les sensacions que tenen són d’una bona temperatura. Però deuen estar sobre els 14-15ºC i això és fred. S’ha de pensar que les temperatures del dia són una mitjana de la més alta (normalment més de dues hores després del migdia) i les més baixes (en plena nit, cap a les tres o les quatre). Si, per exemple, durant el dia s’ha arribat a una màxima de 14ºC i durant la nit a una mínima de 0ºC, la mitjana del dia són 7ºC.

A les nostres contrades algunes vegades, no gaires, les temperatures al migdia baixen dels 10ºC. No ho fa pròpiament en els mesos més freds, sinó en els cinc, màxim deu dies més freds de l’any (que si solen ser d’hivern). Tot això són dades exactes i fidedignes, no sensacions. I tal com ja hem afirmat les sensacions ens enganyen molt.
Hi ha una dita sueca que diu: “No fa fred, sinó gent mal abrigada” (segurament que en suec deu rimar i tot). En un país en què durant gairebé la meitat dels mesos de l’any estan a 0ºC o sota zero aquesta afirmació pot fer riure. Però té el seu punt de veritat.

Si tu t’abrigues bé i les cases estan ben condicionades i preparades contra el fred, no en passarà gens de fred. El mes de febrer vaig estar a Berlín una setmana. Vaig arribar-hi passat el migdia i les temperatures marcaven 6º sota zero. Cap dels dies que vaig ser-hi es van superar els 0ºC. I no vaig passar gens de fred. Per què? Primer, perquè vaig estar en un hostel ben preparat, amb una bona temperatura en el seu interior, gràcies a la calefacció. Quan vaig sortir al carrer (normalment estava fora del Hostel des de les 9h del dematí fins a es 6 o les 7 de la tarda) anava molt ben abrigat i més ben calçat, amb unes bones botes de sola gruixuda. I amb gorro i guants. Només deixava a l’aire lliure els ulls, el nas i la boca, que era pels únics llocs on rebia les sensacions de les baixíssimes temperatures. I per descomptat que no vaig passar fred.
Ara les cases estan més preparades contra el fred, amb les calefaccions i sense aquells forats d’escala immensos o amb una entrada o rebedor que cobreix l’entrada de l’aire fred de l’exterior. Les peces de roba també abriguen més i no se n’ha de portar tanta com abans. Tot això fa pensar i dir que els hiverns ja no fa tanta fred. Ja hem intentat explicar que les temperatures no han variat i que en els darrers cent anys, per dir quelcom, han estat, més o menys, les mateixes.

Pel que fa al règim de pluges, igual; res ha canviat. Algú em dirà: Sí, home; i els períodes de sequera?” Sempre hi han estat (va ser famosa la “pertinaz sequera” de mitjans dels anys quaranta del segle passat). I és normal que sigui així ja que Catalunya està en el límit de les zones humides i les seques (marcades pels 600 l/m2 de pluja que han de caure en un any). I aquests períodes de sequera són ràpidament superats en dues o tres sèries de pluja importants (allò que entre la tardor i la primavera caigui un promig de 300 l/m2). Amb unes precipitacions d’aquests nivells acaba tot tipus de sequera en el nostre país.
Els períodes de sequera comporten la carestia d’aigua potable. Això, essent cert, convé fer-hi una matització. Les províncies de Girona, Lleida i Tarragona no tenen manca d’aigua potable. Qui la té és Barcelona i el seu cinturó (on hi viuen més de quatre milions de persones). En aquest cas allò que s’hauria de fer és un altre embassament que abastés la capital de Catalunya. La solució darrera que s’ha emprat és la construcció d’una desalanitzadora, que, de moment, no se’n saben el resultat, perquè des de què es va construir no ha tornat a haver-hi sequera.

En un post de l’any passat vam parlar del canvi climàtic. Properament n’hi dedicarem un altre.