La societat actual està molt convulsionada. És normal que això sigui així en temps de crisi; i més si aquesta comença a ser tan llarga com la present. La ciutadania és molt sensible a tot plegat. Veu com les coses no funcionen, no s’arrangen i com es va de mal en pitjor. Observa com les retallades impulsades pels diversos governs, gairebé totes dels serveis socials (els més propers a la ciutadania), no serveixen per aturar el dèficit i es continua parlant, ara amb més insistència, dels greus problemes de l’economia espanyola i de les dràstiques mesures que potser s’hauran d’adoptar.
La ciutadania veu amb exasperació com els polítics i el govern són incapaços de fer-hi res i que es dediquen més a les seves batalletes internes, tan siguin personalistes com de partit, que al bé general i a debatre amb seriositat i responsabilitat les resolucions que caldria adoptar davant la crisi.
La ciutadania surt al carrer per protestar contra aquest estat de coses i la classe política ho critica. Si molesten massa, aleshores si envien les forces de seguretat (mossos d’esquadra i/o policia municipal) per tal de reprimir les protestes, amb més o menys duresa segons convingui. I posteriorment, els polítics dels diversos partits sempre critiquen les accions de protesta, encara que intentant manifestar d'una manera o altra la seva comprensió cap a les demandes que es fan.
A veure, que diguin quina és la manera correcta de fer-ho segons ells. Suposo que no es referiran a fer-ho en el si dels partits polítics, perquè aquests, una patata calenta com aquesta, no la volen veure ni en pintura. Estic segur que si aportessin alguna idea factible, raonable i engrescadora de la manera com enfocar i debatre el tema, tindria un èxit immediat i no hi hauria cap problema per portar-la a la pràctica. Allò que volen és realment que la gent no en parli i ells, des dels seus partits, anar continuar remenant les cireres sense que ningú els contraposi res ni aportin idees diferents a les seves. Que tot continuï “controlat i ben controlat” des dels partits i els seus caps.
Catalunya, els catalans, també estem queixosos. Ja no és solament pel tema dels drets i demandes, gairebé seculars que formulem a l’Estat espanyol. I tampoc és perquè no ens molesti prou que no s’acabi de resoldre satisfactòriament el finançament econòmic de Catalunya. O que, anys després, encara hi hagi papers per retornar dels arxius de Salamanca. O que se’ns vulgui retallar els drets emanats de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia.
No és solament per tot això i altres coses, sinó també perquè els ciutadans catalans veuen com Catalunya ha estat gairebé l’única comunitat autònoma de l’Estat espanyol que el seu govern ha aplicat les retallades propugnades pel govern Zapatero per sortir de la crisi. I és, que quina barra! Catalunya, la més solidària de totes les comunitats autònomes espanyoles, observa com la resta de les comunitats no s’aplica les retallades necessàries ni com el govern espanyol els hi exigeix que ho facin. Tampoc el PP ha fet gran cosa en aquest sentit. Governant en la majoria de les comunitats de l'Estat espanyol, tampoc ha fet res en aquest sentit.
El descontentament popular és ben evident i es palpa en tots els aspectes de la societat. Això acabarà tenint les seves conseqüències. No sé quines, però si no es fa res per evitar-ho, aquest descontentament sortirà cap a fora d’una manera o altra. I aleshores aquells a qui els tocarà rebre seran als polítics i segurament que a la Banca, a la qual se la considera bastant culpable de tot plegat i que, a més, ha rebut, i continua rebent, les ajudes de l’Estat, que som tots.
No hi ha cap polític que dimiteixi. Tant si són culpables com no mai fan el pas endavant llevat que el partit al qual pertanyen no els obligui (o “aconselli”, com a vegades se sol dir) a fer-ho. Tant li fa allò que hagin fet o en la qual s'hagin equivocat o que el fracàs hagi ocorregut durant el seu mandat. Allò que fan és anar fent la viu-viu i deixar passar el temporal fins que tot amaini.
Hi ha casos per a tots els gustos. Com el de l’expresident de la Generalitat Valenciana el popular Camps, fet molt conegut pels ciutadans per ser un fet ben recent i d'una notable repercussió pública. O el d’aquell conseller de la Generalitat de Catalunya responsable de les obres del Carmel quan es va produir l’esfondrament. No solament no va dimitir, sinó que va ser conseller fins al final dels socialistes en el govern de la Generalitat; i ara és el portaveu del PSC en el Parlament de Catalunya. Per cert, un cop acabades les obres del Carmel, se n’ha fet la inauguració oficial?
O el cas d’un polític d’ERC que s’oposarà a la decisió de la direcció del partit que ha elegit un altre portaveu per al Congrés de Diputats de Madrid: Ha dit que lluitarà per ser-ho ell. No deu voler perdre les seves prerrogatives o ser rebaixat o menystingut en els òrgans del partit. O les crítiques que han rebut els socialistes d’Extremadura per votar a favor de la investidura del candidat del PP a la presidència de la Junta, que havia guanyat les eleccions autonòmiques.
O les no primàries que hi ha hagut al PSOE per elegir el seu candidat a les eleccions generals, malgrat les promeses que el partit havia fet en aquest sentit. O l’incompliment del compromís electoral de l’alcalde badaloní el popular García Albiol sobre la gratuïtat dels llibres de text per als alumnes de Primària i Secundària de la ciutat, la tercera més poblada de Catalunya. I això només dos mesos i mig després d’haver sortit elegit. I es podrien anar citant més casos. Tenen un rostre que no se l’acaben.
Ja es veurà la participació en les properes eleccions generals del 20-N. Malgrat la crispació que hi haurà durant la campanya electoral, que farà augmentar el nombre de votants, i l’eufòria dels del PP que acudiran bastant en massa a votar, no crec que la participació arribi al 55 % del cens. És possible que, fins i tot, per primera vegada, el nombre de votants no arribi al 50 %.
I és que la distància entre els polítics i la ciutadania espanyola és cada vegada més gran i els seus interessos més allunyats. La classe política espanyola actual té totalment desmotivada la ciutadania i en els més de poc de tres mesos que manquen per a les eleccions no crec que la situació millori massa.
No és bo per a la democràcia que no s’arribi al 50 % dels vots. Les forces antidemocràtiques poden aprofitar-ho. En Història és ben sabut que en èpoques de crisi les dretes, l’extrema dreta i, en generals, els partits radicals tant de dretes com d’esquerres, tenen terreny abonat per als seus interessos i el seu nombre de seguidors i simpatitzants augmenta considerablement. L’exemple més clar és l’Europa dels anys 30 del segle passat, quan des del crac del 29 i la crisi subsegüent, els feixismes van créixer i van triomfar en països diversos.
Pot passar ara una cosa semblant? No crec. Ara bé, els corrents polítics d’extrema dreta tindran un augment important i, si els governs no prenen les mesures adequades i no actuen amb responsabilitat, aleshores sí que poden ser culpables de què les coses puguin sortir de mare. Els partits polítics democràtics haurien de veure el perill de tot plegat i començar ara a adoptar mesures per tal d’evitar allò que pugui passar.
Tanmateix, no els veig capaços de fer-ho. Ni capaços ni amb la disponibilitat i l’altruisme adequats per prendre les resolucions necessàries. Crec que sempre acabaran avantposant els seus interessos personalistes i partidistes. I si no, al temps. Per això no m’agraden. És més, tot allò que diuen ja no m’interessa res. Per a mi, son paraules buides i interessades, que l’únic que s’ha de fer és buscar-hi la motivació partidista o personalista que hi ha al darrere per entendre-les. Senzillament, perquè no hi ha res més.
Polítics actuals, de tots els partits: recicleu-vos o deixeu entrar sàvia nova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada