Els millors jugadors de futbol de la història.

Quan es tracta d’escollir els millors jugadors de futbol que hi ha hagut ens trobem amb dificultats enormes ja que s’està parlant d’uns vuitanta anys d’història de les grans competicions futbolístiques. Per raons lògiques de duració de vida d’una persona no hi ha ningú que pugui tenir un record viscut i fidedigne o fiable dels anys trenta del segle passat i dels jugadors de l’actualitat. Es pot tenir un record prou conservat des del 15-18 anys. Una persona que tingui uns vuitanta-noranta anys i que li hagi agradat molt el futbol i l’hagi seguit amb passió pot recordar el futbol i els jugadors de meitats dels anys quaranta, però no pas els anteriors. Fins i tot, és possible que només pugui parlar amb propietat dels futbolistes dels anys cinquanta, donada l’escassetat d’informació esportiva de l’època.
Un altre problema són els canvis tàctics i la manera de concebre i jugar al futbol que ha anat canviant amb el temps. Es pot dir que el futbol modern, evolucionat, comença els anys cinquanta, ja cap als seixanta. I també les grans competicions (per exemple, la Copa d’Europa de clubs el 1956, l’Eurocopa de seleccions el 1960) i els grans premis individuals (la Pilota d’Or el 1956). L’altra gran competició, el Campionat Mundial de Futbol de seleccions nacionals, es fa veritablement important després dels dos títols seguits aconseguits per Brasil el 1958 i el 1962. Abans, però, ja havia tingut la seva importància el del 1954 (amb Hongria com a estrella) i el del 1950 (amb la famosa final a Maracanà entre Uruguai i Brasil).

Un tercer problema per fer aquesta selecció de jugadors té a veure amb els mitjans de comunicació i les possibilitats reals de veure ja fos en directe i ara en diferit els grans partits de futbol d’aleshores i les figures del moment. Fins cap al 1970 no es van poder seguir en directe els grans esdeveniments futbolístics i les figures de fins aleshores van ser poc vistes i poc gravades per poder veure-les en l’actualitat. En bona part són desconeguts pels aficionats d’avui i sense gaire possibilitats de poder-los recuperar.
I un quart problema és l’enorme influència de la televisió i internet en els darrers 20-25 anys, que ha elevat a grans figures futbolistes que per trajectòria i títols potser no es mereixien tant.

Tenint en compte tot això, els gustos personals i la meva edat faré una valoració dels grans jugadors de futbol de totes les èpoques, però només des de la segona meitat dels anys cinquanta fins a l’actualitat, encara que el meu record fidel només és de cap al 1970.
La tasca d’escollir els jugadors que han de formar el rànquing és complicada i molt selectiva. Senzillament, no pots agafar tothom i n’has de deixar a molts de banda. Per escollir-los he tingut present els títols que han guanyat, tant a nivell de competicions nacionals com internacionals, com a nivell de club i de selecció, i les distincions a nivell individual, entre les que destaca la Pilota d’Or.

En el primer nivell, el més excels, hi encabeixo deu jugadors, que són, seguint la seva aparició en el temps: Puskas, Di Stéfano, Garrincha, Pelé, Beckembauer, Cruiff, Platini, Van Basten, Zidane i Messi.
En un segon nivell, també molt alt, però sense arribar al nivell dels anteriors, hi situo una vintena de jugadors: Yashin, Gento, Luís Suárez, Eusebio, Boby Charlton, Gerd Muller, Zoff, Keegan, Rummenigge, Gullit, Desailly, Deschamps, Romario, Mathaus, Ronaldo, Roberto Carlos, Casillas, Xavi, Iniesta i Cristiano Ronaldo.

En un tercer nivell s’hi podrien situar una trentena de jugadors que han destacat molt i que han estat boníssims, però que per un motiu o altre no han arribat a l’alçada dels anteriors. Algunes vegades ha estat perquè no han tingut una trajectòria prou llarga (es necessiten uns quinze anys a gran nivell); o no han guanyat prou títols; o no han assolit premis individuals. Més endavant n’explicarem algun cas. En aquesta llista hi figurarien jugadors com: Kubala, Coluna, Albert, Rivera, Mazzola, Amancio, Dzajic, Jairzinho, Rivelinho, Best, Blokhin, Zico, Sócrates, Rossi, Maradona, Schuster, Effenberg, Laudrup, Baggio, Rivaldo, Nevded, Del Piero, Raúl, Figo, Ronaldinho, Henry, Shevchenko, Drogba, Kaka, Rooney...

I en un quart nivell hi hauria una llista molt llarga de jugadors, dels quals n’esmentarem prop d'una quarentena, que han tingut un trajectòria molt llarga i important i han guanyat molts títols, però que per les característiques del seu joc han portat a terme una tasca més d’equip i de conjunt i no han destacat tant a nivell individual. Sóc conscient que la llista d’aquest tipus de jugadors hauria de ser més àmplia, segurament el doble, però igualment em continuaria deixant noms importants.
Prengueu les bones intencions i la idea de a quina mena de jugadors em vull referir en aquest quart llistat tot repassant els noms d’aquests jugadors: Facchetti, Burnigh, Maier, Breitner, Krol, Figueroa, Passarella, Kaltz, Koeman, Baresi, Rijkaard, Maldini, Augenthaler, Hierro, Schmeichel, Barthez, Blanc, Van der Saar, Seedorf, Giggs, Edmilson, Cafú, Kahn, Thuram, Buffon, Scholes, Nesta, Ibrahimovic, Eto’o, Deco, Inzaghi, Lucio, Ballack, Van Nistelroy, Puyol, Gerrard, Xabi Alonso, Schweinsteiger, Sneijder i molts altres.

Passem ara a comentar la primera llista i els noms que han d’ocupar els primers cinc llocs. A dalt de tot del rànquing dels millors jugadors de futbol de la història hi situo en Pelé. Tres Mundials (realment només dos), sis lligues brasileres i gairebé un gol per partit en els més de mil que va jugar és aval suficient. Per aquells que tinguin algun dubte els recomano la visió d’un documental (“Pelé eterno”), de més dues hores de duració, que repassa la trajectòria i els gols de l’autèntic “O Rei” del futbol.

En segona posició el gran Di Stéfano. Les cinc Copes d’Europa aconseguides, les dues finals perdudes, els vuit títols de Lliga en onze temporades en el Reial Madrid (on va arribar-hi ja amb 27 anys fets) l’avalen; a més de ser un enorme golejador (cinc vegades pixitxi de la Lliga espanyola). Us recomano veure a la Wikipèdia les estadístiques de gols aconseguits per aquest jugador abans d’arribar a Espanya (on hi arriba sense cap fama, sent un desconegut). Els números són impressionants. En la seva contra hi ha el fet de no haver disputat cap Mundial de seleccions ni haver aconseguit res important tant amb la selecció argentina com amb l’espanyola.

En tercer lloc un jugador actual, Messi. Es pot discutir perquè tant se’l podria col•locar més endavant com més endarrere, ja que la seva trajectòria com a jugador encara és molt curta i li queden molt anys per recórrer. Ja es veurà allò que aconseguirà al final de la seva carrera; en cas de seguir el ritme que porta fins ara, podria acabar ocupant el primer lloc d’aquest rànquing. Tanmateix, s’ha d’esperar vuit o deu anys més per veure què fa i fins on arriba.
De moment, amb 24 anys, dues Pilotes d’Or (gairebé tres, perquè la del 2011 sembla que ningú li pot discutir) i cinc anys consecutius figurant en la llista dels tres millors jugadors del món i formant part de l’equip ideal de la FIFA. Però, a més, ja ha guanyat tres Champions i cinc Lligues espanyoles; i ha marcat un gran nombre de gols (en els darrers cent partits oficials del Barça ha marcat 103 gols). Tot això crec que el fan mereixedor d’aquesta tercera plaça. En la seva contra hi ha el poc èxit assolit amb la seva selecció, Argentina.

En la quarta posició d’aquest rànquing l’holandès Johann Cruiff. També falla a nivell de selecció, amb només un èxit relatiu: el Mundial d’Alemanya de 1974, on la selecció holandesa va meravellar, però va perdre la final amb l’amfitriona. Tanmateix, les seves tres Pilotes d’Or, les seves tres Copes d’Europa, les nou lligues holandeses aconseguides en dotze temporades (en dues etapes) i una Lliga espanyola; a més de desplegar un joc espectacular, revolucionar el futbol de la seva època i ser el millor jugador del moment durant diversos anys el fan mereixedor d’aquesta posició.

I en cinquè lloc el brasiler Garrincha. Va tenir una llarga trajectòria futbolística i va ser un jugador espectacular i decisiu, Va disputar tres Mundials i en va guanyar dos. Només s’han de veure les imatges del Mundial de Suècia de 1958 per comprovar que era, amb 25 anys, els jugador més important i decisiu d’aquell equip campió. En Pelé, a Suècia, no va disputar els primers dos encontres que Brasil va guanyar clarament; sí que va disputar els altres quatre i va ser tot un descobriment i va meravellar. Però qui era realment decisiu en aquell conjunt era en Garrincha. Al Mundial de Xile del 1962, amb 29 anys, va ser campió i escollit el millor jugador del campionat. Pelé només va jugar el primer encontre; es va lesionar i no ja va disputar cap més encontre d’aquell Mundial. Al Mundial de Londres de 1966 Garrincha va arribar-hi ja amb 33 anys i en decadència. Aleshores, en Pelé, amb prop de 26 anys i en la seva plenitud, era la figura. Brasil no va passar la fase prèvia ja que va perdre davant Hongria i Portugal i va restar eliminat.

Dels altres cinc jugadors d’aquesta primera llista (Puskas, sisè; seguit, per aquest ordre, de Beckembauer, Zidane, Platini i Van Basten) en parlaré en un altre post.

Com haureu comprovat del llistat dels deu millors jugadors de la història del futbol hi manca en Maradona. No és cap oblit. Crec que es mereix estar en el tercer llistat: el dels grans jugadors, boníssims, però que els ha mancat quelcom més per entrar en el grup excels dels deu millors jugadors de la història. Maradona no va tenir una trajectòria prou llarga a gran nivell (només uns deu anys) ni va aconseguir grans títols (només un Mundial) ni a Europa va aconseguir massa res. Va ser un gran jugador, dotat d’una gran tècnica, però li va mancar continuïtat, més èxits i no tants embolics. Tampoc va ser un golejador, malgrat que sempre va jugar com atacant i amb total llibertat de moviments, sense cap tasca defensiva o de marcatge. En el Barça, en tres temporades, va disputar 58 encontres i va aconseguir 38 gols; i en el Nàpols, en set temporades va disputar 259 encontres marcant 115 gols. Va guanyar dos scudettos i una copa de la UEFA. Poca cosa. I el Nàpols aleshores tenia un gran equip, amb la meitat de jugadors internacionals per Itàlia (fitxats a preu d’or) i amb el brasiler Careca, aleshores el millor davanter centre del món.

De tot plegat, en parlarem en un altre post.