Abans es vivia millor?

Entre les persones que ja tenim una certa edat i especialment entre les que ja són una mica més grans, hi ha una certa tendència a creure que abans es vivia millor. I això no és veritat. Sí que aleshores érem més joves, amb més salut i energies, i no tantes xacres, amb els pares al capdavant i sense massa responsabilitats, envoltats de jovent i de gent “guapa”, i amb un món davant nostre per descobrir. Però de viure millor, amb més bones condicions de vida, d’això, res de res.
Per exemple, vam viure una infantesa i una part de la joventut sota un règim polític molt trist, decadent i injust. Ja han passat 35 anys des de què el Generalíssim se’n va anar als llimbs i cada vegada les coses resten més clares. Van ser anys foscos i amb molta escassetat i caresties en tot, amb un nivell cultural baixíssim i uns governants poc preparats i egoistes, només mirant pels seus interessos i sense que ningú els pogués criticar i contradir. Molt pitjors que els d'ara i amb una incapacitat manifesta, amb molts militars al govern i amb alguns ministres sense estudis universitaris i sense preparació de cap tipus. La majoria fregaven la ineptitud, ja que eren escollits bàsicament per la seva fidelitat al règim i no pel saber fer.

Ara es viu millor, malgrat la crisi econòmica que ens aclapara i que ens sumeix en una depressió creixent i que ens pot fer pensar el contrari. Abans estàvem molt pitjor, ratllàvem la misèria, estàvem en el Tercer Món (els mapes espanyols d'aleshores marcaven Espanya com un "país en vías de desarrollo", un concepte difícil de definir científicament; un "eufemisme", per tal de no dir les coses pel seu nom).
La prosperitat d’ara no té res a veure amb la carestia dels anys 50, 60 i inicis dels 70. Les persones que vam viure en aquelles dècades i gaudim de les comoditats actuals suposo que ho tenim ben clar. Nostàlgics apart, que sempre n’hi ha hagut.

Allò que no pot ser és tenir el millor d’aleshores i el millor d’ara; i refusar allò que no ens agradava o no ens agrada tant. És un pack. O tot o res. No, això sí, allò no, alló altre sí, més enllà tampoc, però el de més enllà sí. No. O es pren les coses d’abans en la seva totalitat, les bones i les no tan bones; i les d'ara, igual, les que ens agraden i les que no ens agraden tant.
Suposo que, llevat de l’edat i de les xacres que ens acompanyen, escolliríem el benestar actual, amb tots els seus defectes.

Recordo, ja a la primera meitat dels 70, encara amb en Franco viu, quan feia la carrera universitària i estudiava a Barcelona, el fred que passava al pis a l’hora d’estudiar o quan havia de romandre allà tot esperant que es fes de nit per anar a dormir. Molts dies m’havia d’aixecar d’hora per preparar alguna cosa i no podia pel fred que feia, sense cap mena d’aparell per escalfar l’habitació o el pis, encara que fos lleugerament. Recordo que em quedava al llit llegint i estudiant, i com la son m’acabava vencent i m’adormia, amb els problemes de mala consciència que això em creava.
També recordo el que menjàvem; ni massa variat ni massa ric en proteïnes ni en vitamines ni en res. Molta fècula (patata, cigrons, llenties, mongetes blanques) i alguna vegada hidrats de carboni (principalment macarrons; menys vegades spaguethis, que aleshores estaven poc estesos). Tot això acompanyat de llonzes i llom, botifarres i salsitxes, peix congelat, ous, de tant en tant pollastre i poques vegades bistec i sempre de poca qualitat. Cap delicatessen per descomptat, ni fora de casa, ni a casa, que el temps no estava per a despeses innecessàries.
El fred del carrer ens el passàvem a base de sostres; vull dir, a base de posar-nos més peces de roba al damunt. Recordo que a l’hivern portava dues samarretes (l’imperi i l’altra, ja fos de màniga curta o llarga), la camisa, dos jerseis (el de dalt, més gruixit, a ser possible de llana) i una peça d’abric. O sigui, sis peces de roba al cos. Ara amb quatre es passa (samarreta, camisa, jersei i peça d’abric); i a vegades només tres (sense jersei o camisa).

Aleshores de cotxes ja n’hi havia, però no tants com ara. Actualment, dos cotxes o més per família (tot depenent dels fills adults que hi hagi) hi són. Aleshores, no. Ni un per família; ni dos ni tres; bastants menys, encara que ara sigui difícil de calibrar. Recordo que no hi havia problemes per aparcar el cotxe. Ni aquí al poble, a l’Escala, ni a Girona, o a Figueres, ni a Barcelona. Al poble en trobaves normalment al mateix carrer i davant de casa. Aleshores totes les vies (o gairebé totes) eren de doble direcció i, amb cotxes estacionats a la mateixa calçada, no hi havia problemes per passar el carrer, anant sortejant els cotxes parats i deixant pas, o passant primer, dels que circulaven.
Això si es vol era una comoditat, però la manca de cotxes, no. L’únic transport públic de la meva vila natal, l’Escala, era i és la Sarfa. Solia anar sempre plena cap a Figueres i cap a Girona. N’hi havia una altra que anava a Palafrugell. Cap a Barcelona o algun altre lloc, res de res. La Sarfa que jo emprava més era la que menava a Girona, on estudiava i, més tard, quan vaig a anar a Barcelona, també l’agafava, a vegades fins a Flaçà on agafava el tren en direcció a la Ciutat Comtal o fins a Girona.

La Sarfa del dematí que portava a Girona sortia a les 7.15 h del matí i arribava a Girona abans de les 9 h, després d’una hora i mitja de viatge, amb aturades cada quatre-cinc quilòmetres a cada poble que anava travessant (Viladamat, la Creu d’Albons, Tort, La Tallada, Verges, Ultramort, Parlavà, Rupià, La Pera, Flaçà i així fins a Girona). Això significava aixecar-se a les 6,30, o a les 6,15, per ser uns deu minuts abans a l’estació de la Sarfa, prop de la Platja (al costat de Can Panxo). A la tarda, a les 15,15 h, en sortia una altra que arribava abans de les 17 h a Girona.
Per tornar cap a l’Escala, es tenien tres opcions: la primera, la Sarfa que arribava a l’Escala poc abans de les 12 h del migdia (i que portava la premsa i el correu del dia, des de la capital); la que arribava a quarts de tres de la tarda; i la que arribava a quarts de deu de la nit (sortia a les 20 h de Girona i era la darrera opció).
Malgrat que començava a haver-hi cotxes, la gent emprava aquest transport amb les incomoditats de tot tipus que comportava: la limitació que sempre suposen els horaris d’anada i tornada, poc equipatge que podies dur, poques compres per no anar carregat amunt i avall, la llunyania en relació al lloc on havies d’anar, les estones d’espera a l’estació, no massa espai a dins l’autocar, sempre algú al costat aleshores amb no massa espai en els seients, etc.

Ara es viu millor. Amb més comoditats. A les cases hi ha més menjar i més variat; gairebé no hi falta de res, si més no d’allò que és més imprescindible. Les cases i els edificis estan ben preparats contra el fred i a dins no n’hi fa. Les peces de roba són més lleugeres i abriguen molt més. Ja no cal anar tan tapat com abans. Ara, des de quan surts de casa i tornes a entrar a cobert, no hi ha temps d’agafar fred (per això es diu que no en fa tanta; no serà pas per la dècima o dues que les temperatures han augmentat).
Els metges i la sanitat estan més a l’abast i es disposa de més mitjans. La medicina i l’atenció mèdica han millorat notablement, cosa que ha suposat el perllongament de l’esperança de vida i la gent està més sana. Per això viu més.

Abans poca gent estudiava. A l’Escala, es podien comptar molt bé les persones que feien el Batxillerat; eren molt poques, gairebé es podien comptar amb els dits de les dues mans. Ara els estudis s’han generalitzat, no solament els de tipus secundari, sinó també els universitaris. I es tenen més propers. Els secundaris a casa i els universitaris a Girona; abans no era així. I això eren incomoditats, viatges, despeses d’estada, famílies separades i temps, molt de temps.
Els nois i les noies de poble no venien pas cada cap de setmana a casa; recordo que jo vaig ser dels primers en fer-ho. En un o dos anys la majoria dels que estudiaven a Barcelona, van venir cada cap de setmana a l'Escala (pel que feia als pobles del voltant, també, igual). Però es va trigar a fer-ho de manera massiva; ja va ser a la segona meitat dels 70 que no es va fer. I no va ser per comoditat, sinó per les caresties econòmiques i allò que representava fer el viatge cada cap de setmana a l'Escala.

Recordo com un fet habitual les meves anades a Girona, amb la Sarfa, per visitar-me a la Clinica l’Aliança. Com ja he explicat, això suposava aixecar-se molt d’hora (a quarts de set del dematí) per estar uns deu minuts abans a l’estació de la Sarfa; l’hora i mitja de trajecte, per arribar abans de les nou a l’estació de Girona, prop del riu Onyar, on ara hi ha el Platea; cap a vint minuts caminant fins a la clínica, al costat del riu, Rambles amunt i carrer del Carme, sovint amb molt de fred a aquelles hores del matí i amb pluja. Un cop a la clínica, tocava fer una llarga espera en una cua interminable (podies tenir tranquil.lament quinze o vint persones davant, abans no et toqués a tu). I la tornada, tot a peu.
Normalment no hi havia pas temps d’agafar la Sarfa de les 10,30 h i t’havies d’esperar a la de les 13 h. Llargues hores d’espera durant les quals no s’anava pas a cap bar ni de compres (aleshores hi havia la cultura de l’estalvi i no es gastava; no es feien despeses supèrflues per la carestia econòmica que hi havia). Espera una bona estona, inclosa una hora assegut a l’estació de la Sarfa o a la plaça del costat, de Sant Agustí, que aleshores en dèiem de la Independència (per l’escultura d’Alvárez de Castro). I tornada cap a l’Escala, on arribaves a quarts de tres de la tarda. Si ho compteu vuit hores després d’haver-te llevat; i ben cansat i avorrit cap a casa, després de tantes hores d'espera aquí, allà i acullà.

És clar que ara hi ha coses que s’han perdut. Per exemple, la proximitat i les relacions entre la gent del poble. Aleshores la vila i la vida de la vila transcorria en un àmbit territorial molt més reduït. De punta a punta del poble no hi havia pas més de deu minuts caminant. I gairebé tothom, els 2.500/3.000 habitants de l’Escala d’aleshores, vivia dins aquest perímetre (marcat per l’Avinguda Ave Maria i la Ronda del Padró).
Aquesta proximitat i relació s’han perdut en part. Però, pel que fa a les altres condicions de vida s’ha millorat i crec, com he dit abans, que ningú voldria tornar a les penúries dels anys 50, 60 i principis dels 70. Aquells que opinen el contrari no deuen recordar massa les condicions d’aleshores i deuen pensar que eren com les d’ara. I no hi ha color. Crec que no tenen en compte això i que el que realment desitgen es tornar a la joventut i abandonar les xacres que ara tenen.

Però, el pas del temps és inevitable, no té aturador. Malament aniria si no fos així. Hem de pensar que del segle XVII o XVIII, per dir alguna cosa, gairebé no queda res ni en el menjar, ni en el vestir, ni en la manera de viure, ni en la manera de construir les cases, ni en els materials de construcció, ni en les conduccions de l'aigua i del llum (?), ni clavegueram, ni aigües residuals ("agua va!"), ni en res.
L'època i tot plegat ha canviat. Tanmateix, ningú reclama tornar a aquells segles; almenys jo no ho he pas sentit mai. I mira que devia ser maco!

Aleshores els canvis també van ser criticats i la gent es va esperverar i va reclamar el retorn als valors i a les coses de sempre. I això sí que ho sé perquè he estudiat història i surt en els llibres i en els textos del moment.
Tanmateix, s'ha continuat millorant, sense cap mena de dubtes, malgrat els crítics, els nostàlgics i els conservadors (se'n diuen conservadors perquè volen "conservar" i no accepten de bon grat els canvis).

Del segle XIX i primers del XX, ídem d’ídem. Ara queda ben poca cosa de la manera de viure i de fer de fa cent o cent-cinquanta anys enrere. Però ningú reclama tornar-hi. I d’aquí cent anys, quan estem al segle XXII, igual. En quedarà ben poca cosa dels temps actuals i encara viuran millor. Per descomptat que del segle XX aleshores no en quedarà gairebé res i la gent d’aquesta època futura considerarà com és que podíem viure i ser feliços amb el que teníem als anys 50, 60 o 70 del segle XX i les limitacions que això suposava. Se'n faran creus. És llei de vida i és de suposar que les coses aniran així. Res fa suposar el contrari.