La crisi econòmica actual

La crisi econòmica mundial actual (que alguns economistes la daten del 2008 al 2010) va ser originada als Estats Units. Entre els principals factors causants de la crisi hi ha els alts preus de les matèries primes, la sobrevalorització del producte, una crisi alimentària mundial i energètica, una elevada inflació planetària i l'amenaça d'uns recessió mundial, així com una crisi creditícia, hipotecària i de confiança en els mercats.

La dècada dels anys 2000 va veure un increment dels preus de les matèries primes després del seu abaratiment en el període 1980-2000. El moment clau va ser el fort increment dels preus d'aquestes matèries primes -particularment els del petroli i dels aliments- en el 2008. Van augmentar tant que va començar a causar veritables danys a l'economia.

Els Estats Units, l'economia més gran del Món (allò que es diu: Cuando Estados Unidos estornuda, el mundo se resfría), va entrar en el 2008 en una greu crisi creditícia i hipotecària que va afectar la potent bombolla immobiliària, que ja feia mesos que estava patint, així com al valor del dòlar anormalment baix. Aquesta crisi havia començat ja a l'agost de 2007 quan van tancar nombrosos bancs i entitats financeres, que van arrastrar als valors borsàtils i a la capacitat de consum i estalvi de la població.

El setembre de 2008, els problemes es van agreujar amb la bancarrota de diverses entitats financeres relacionades amb el mercat de les hipoteques immobiliàries (els crèdits Sub-Prime). El govern nordamericà va intervenir injectant cents de milers de milions de dolàrs per tal de salvar aquestes entitats.

El fenomen es va expandir ràpidament per tot el món i també per diversos països europeus. Els símptomes i les alarmes es van escampar en pocs mesos i els efectes de seguida es va veure que podrien ser molt greus. Dinamarca va entrar en recessió en el primer trimestre del 2008. En el segon trimestre, el conjunt de l'economia de l'eurozona es va contraure en un -0,2%, encapcalada pels retrocesos a França (-0,3%) i Alemanya (-0,5%). Altres economies, com l'espanyola, van evitar la contracció (+0,1%), però van crèixer molt feblement en el mateix període, amb forts increments de l'atur.

Finalment, a causa de l'elevat dèficit pressuspostari, la Unió Europea va decidir intervenir les economies de Grècia i d'Irlanda, que han rebut una potent injecció econòmica per a les seves economies a canvi d'un fort ajustament en els diversos aspectes de l'economia, les finances, les relacions laborals i les despeses, que han provocat un gran descontentament popular en aquests països i nombroses protestes i manifestacions violentes.

Durant el 2010, la UE-15 registrarà de mitjana un dèficit públic del 6,6 del PIB i un deute del 83,8 %. Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya tindran el pitjor dèficit pressupostari amb unes taxes superiors al 10% del PIB. Tots els països membres vulneraran el Pacte d'Estabilitat (dèficit màxim del 3%).

Aquí, a l'Estat espanyol, el sector de la construcció va ser un dels més perjudicats per la crisi degut a la fi del "boom" immobiliari i a la posterior caiguda de les vendes. Encara que ja durant el 2007 va haver-hi prou símptomes de la baixada, va ser durant el 2008 que nombroses empreses constructores van presentar suspensió de pagaments.

Els efectes de la crisi econòmica han tingut un fort impacte en el sistema financer espanyol. Els impagaments de nombroses empreses i particulars juntament a la mala gestió ha portat la intervenció d'algunes entitats financeres per part de l'Estat.

El mateix Estat ha entrat en crisi. Potser no està en la greu i complicada situació financera d'Irlanda i de Grècia (o Portugal; tampoc el Regne Unit i Itàlia estan massa bé que diguem); però sí que es troba en una situació molt compromesa que ha obligat al Govern espanyol (empès per les grans potències, especialment pel president dels EUA) a prendre mesures de control i d'austeritat que afecten greument l'anomenat Estat del Benestar. Aquest tema ja l'hem tractat, en part, en un post anterior: La vaga de funcionaris, motivacions.

De moment, tot fa pensar en la dificultat de mantenir aquest Estat del Benestar. La sanitat, l'ensenyament, les pensions i les jubilacions, la cobertura de l'atur, el dret a una vivenda digna, les ajudes als més desfavorits, la llei de la dependència, l'atenció als immigrants, etc. valen molts diners i sembla que l'Estat no pot cobrir tanta despesa pública. S'hauran de buscar altres maneres, altres sistemes (de copagament, diuen ara; d'austeritat; de seleccionar el més necessari i urgent; que els que tinguin més, paguin més per aquests serveis socials; etc.), per tal de cobrir-les i no deixar la gent desemparada.

La crisi econòmica actual no és una crisi normal i corrent. No és com les que fins ara havia patit el sistema capitalista, gairebé des del seu naixement: al principi, cada 8 o 9 anys; i ara, cada 5 o 6 anys. L'actual és una crisi de llarg abast i de molta profunditat.

Sembla que els països més avançats ja en van sortint. Espanya, no. En té per anys, perquè no va fer bé els deures en el seu moment. Ara ja parlen del 2012 per tal que l'economia espanyola comenci a recuperar-se. Països com els EUA, Alemanya, França i d'altres sembla que a finals del 2010 ja l'havien deixada enrere i havien iniciat el camí cap a la recuperació, això sí, lentament i amb problemes.

Hi ha moltes teories sobre aquesta crisi i la solució o solucions que s'han d'aplicar-hi per tal de sortir-ne. N'escric unes quantes:

- Expansió fiscal i regulació financera.

- Abaratiment de les matèries primes.

- Augment de la natalitat.

- Foment de la confiança i del consum.

- Augment del dèficit pressupostari i de la despesa.

- Enfront de la crisi cultural, ecologia, feminisme i reconeixement de les minories.

- Suport a l'agricultura.

Hi ha especialistes que consideren que aquesta crisi suposa la fi del capitalisme i dels seus mecanismes de control i d'explotació. I que obrirà una via econòmica cap a una socialització. Ha de cessar l'explotació del Tercer Món i s'ha de fer-lo entrar en els mecanismes del mercat mundial en igualtat de condicions; la recerca de noves fonts d'energia, més barates i a les quals tots els països puguin tenir-hi accés; l'ecologia i tot el tema de les materies i les energies renovables; l'augment de la natalitat per tal d'assegurar l'entrada de diners i la societat del benestar (ara, amb el descens de la natalitat i l'augment de la gent gran hi ha menys persones que cotitzen i més que reben ajudes, cosa difícil de mantenir) ...

Difícilment el govern de qualsevol Estat podrà portar a terme una economia de tipus socialista, com la que havia proposat Marx al segle XIX i, durant el segle XX, la Unió Soviètica l'havia portat a terme d'aquella manera. Serà un nou tipus de socialització (no socialisme) que s'haurà d'anar adobant i enriquint amb el transcurs dels anys i que haurà d'obrir noves vies econòmiques menys explotadores i a les quals la majoria de països i de persones puguin tenir-hi abast.

Tal com va succeir, després d'un primer capitalisme ferotge al segle XIX, durant el segle següent on els avantages i els avenços van arribar a una àmplia capa de la societat (dels països avançats, del món occidental) que van elevar al seu nivell de vida i de treball i es va poder parlar de l'Estat del Benestar. Aleshores alguns van considerar contraproduents aquests canvis; més endavant es van considerar imprescindibles per al desenvolupament de l'economia i l'enriquement dels qui s'hi oposaven i consideraven que anava en contra dels seus interessos.

Aquests avenços ara han de seguir en altres direccions i camins i arribar a capes de la societat on fins ara no els havien assolit ni tingut, es pot dir, mai. S'han d'estendre universalment. De moment, sembla que la Xina ja és l'estat del món que consumeix més energia, més que no pas els països industrialitzats del món occidental. També s'haurà d'anar seguint l'evolució de països emergents com el Brasil, els colossos de l'Extrem Orient asiàtic, l'Índia i la desconeguda Austràlia.