La gran ofensiva
Editorial
La portada ahir del diari ABC amb el títol "Tenim
un problema" en al·lusió a Catalunya, marca el tret de sortida d'una
ofensiva en tota regla de l'espanyolisme. Els catalans, ja se sap, fem el paper
de jueus d'Espanya i des de les elits intel·lectuals de Madrid ja se'ns està
veient com el cap de turc a qui encolomar els mals de la crisi, i a sobre
desfogar-hi els fantasmes nacionals espanyols. No és estrany que coincidint amb
aquesta ofensiva ja hi hagi qui parli escandalitzat de suspendre la final de la
Copa del Rei a causa dels possibles xiulets, que l'ascendent i radicalitzada
UPyD aixequi la bandera contra una insubmissió política catalana, i que
Convivència Cívica es plantegi dur als tribunals la consellera Irene Rigau a
causa de la immersió a l'escola. Més embats vindran encara, amb histrionisme
inclòs. Que en tot aquest batibull espanyolista aparegui el PSC rebaixant el
dèficit fiscal que pateix Catalunya de 16.409 milions a només 791 milions,
realment fa pensar si no s'estan equivocant de bàndol. I no ho diem pas perquè
ens agradi que caiguin novament amb un error. El que necessita el PSC és no
tenir por i sumar-se a la reivindicació d'un pacte fiscal que inclogui la
recaptació de tots els impostos. El contrari, ja ho veuen avui si llegeixen
l'entrevista amb Albert Rivera, és coincidir amb Ciutadans.
____________________________________________________
Sense franco, sense
franquistes
Francesc Canosa
El senyor Filferro i el senyor Forrellat les han vist de tots colors. Per això sempre van com vestits de varicel·la. Es graten la picassor mentre beuen copetes de mata rates i així sembla que ballen pasdobles amb el singlot. Han estat els enfants terribles de la residència d’avis, però ara ja no són res. La competència és esfereïdora. Buf, horrible. Des de que hi ha iaio-flautes i iaio-txatxis no lliguen ni amb una escombra d’espart. Ai, abans tot anava d’una altra manera: amb Franco vivíem millor.
Us conec des de petit senyor Filferro i senyor Forrellat: no sabeu ni parlar castellà, sempre us heu mig dit franquistes, com aquell que es proclama soci de l’associació de canaris afònics, coixos i amb gorra de vellut, però ara no enteneu tots aquests insults, tota aquesta bilis. Fixeu-vos si ha de ser la rehòstia consagrada Catalunya que aquí hi ha paios que no saben ni dir hola en castellà i que poden defensar un genocidi sense (voler) saber-ho i... Fundador, un pastor que, emigra a Catalunya d’un Jaen oblidat pel franquisme, que no mastega ni un borrall de català però que votaria independència. Som 2012 i si anem a cal pompes fúnebres ens dirà que ens estem quedant sense Franco i sense franquistes.
El fenomen s’ha de poder clissar ben seré. Per tant, res de beure ni un vaset de moscatell. Avui i, mica en mica, la independència és un discurs que no té cap altra alternativa a Catalunya. La resta de possibles propostes s’han esmicolat. Els pseudo ebenistes que encara defensen un encaix amb Espanya aviat els traslladaran a un museu de hippies dissecats. Totes les ideologies i xiringuitos fills de la farsa, la mentida i l’analfabetisme estan tremolant com rates que robaven formatge i ara han de rosegar tubs de PVC. Tot cau i només dempeus queda Catalunya i els catalans. Això no és menor: és major.
Pareu l’orella. Fregueu-vos els ulls. El país s’està endreçant. Per això la portada de l’ABC: “Cataluña. Tenemos un problema”. Efectivament. Tenen un problema, tenim un problema. No pas d’ara: des de sempre. No em cansaré de repetir que ens equivoquem si pensem que això és nou: sempre, sempre és així. Tirem només una mica endarrere, per exemple al maig de 1878. Uns marcians que només poden ser catalans fan una periòdic a Nova York en català. Es diu 'La Llumanera de Nova York' (ara en Lluís Costa n’ha fet un llibre). Fixem-nos que escriuen, amb tota la distància del món, el maig de 1878: “Lo únich que sap fer la prempsa de Madrid quand se veu obligada á tractar de la provincias y sobretot de Catalunya, es umplirnos d’insults y de calumnias, com ha fet ara ab motiu de la crisi industrial”. Com no passa el temps.
Tenen un problema. Tenim un problema. Però, ara, potser aquesta és la gran diferència: el plural. Espanya diu que “tenemos un problema” i Catalunya contesta amb la portada del Punt Avui: “Tenim un problema”. Comença a treure el cap el nostre plural. Som. Perquè avui aquell franquisme, aquell paisatge, està morint perquè Espanya és franquista al quadrat: més una que mai. Avui l’Espanya mal dita democràtica és més franquista que el franquisme. Avui ningú entén, ni vol entendre. Avui, com sempre, Espanya és tòxica, letal, pur amonal. Per això és quan moro que hi veig clar. Avui els extrems, el senyor Filferro i el senyor Forrellat i Fundador votarien independència. I tenim tot un país enmig. Avui tenim una solució als nostres problemes: una, gran i lliure. Catalunya, és clar.
El senyor Filferro i el senyor Forrellat les han vist de tots colors. Per això sempre van com vestits de varicel·la. Es graten la picassor mentre beuen copetes de mata rates i així sembla que ballen pasdobles amb el singlot. Han estat els enfants terribles de la residència d’avis, però ara ja no són res. La competència és esfereïdora. Buf, horrible. Des de que hi ha iaio-flautes i iaio-txatxis no lliguen ni amb una escombra d’espart. Ai, abans tot anava d’una altra manera: amb Franco vivíem millor.
Us conec des de petit senyor Filferro i senyor Forrellat: no sabeu ni parlar castellà, sempre us heu mig dit franquistes, com aquell que es proclama soci de l’associació de canaris afònics, coixos i amb gorra de vellut, però ara no enteneu tots aquests insults, tota aquesta bilis. Fixeu-vos si ha de ser la rehòstia consagrada Catalunya que aquí hi ha paios que no saben ni dir hola en castellà i que poden defensar un genocidi sense (voler) saber-ho i... Fundador, un pastor que, emigra a Catalunya d’un Jaen oblidat pel franquisme, que no mastega ni un borrall de català però que votaria independència. Som 2012 i si anem a cal pompes fúnebres ens dirà que ens estem quedant sense Franco i sense franquistes.
El fenomen s’ha de poder clissar ben seré. Per tant, res de beure ni un vaset de moscatell. Avui i, mica en mica, la independència és un discurs que no té cap altra alternativa a Catalunya. La resta de possibles propostes s’han esmicolat. Els pseudo ebenistes que encara defensen un encaix amb Espanya aviat els traslladaran a un museu de hippies dissecats. Totes les ideologies i xiringuitos fills de la farsa, la mentida i l’analfabetisme estan tremolant com rates que robaven formatge i ara han de rosegar tubs de PVC. Tot cau i només dempeus queda Catalunya i els catalans. Això no és menor: és major.
Pareu l’orella. Fregueu-vos els ulls. El país s’està endreçant. Per això la portada de l’ABC: “Cataluña. Tenemos un problema”. Efectivament. Tenen un problema, tenim un problema. No pas d’ara: des de sempre. No em cansaré de repetir que ens equivoquem si pensem que això és nou: sempre, sempre és així. Tirem només una mica endarrere, per exemple al maig de 1878. Uns marcians que només poden ser catalans fan una periòdic a Nova York en català. Es diu 'La Llumanera de Nova York' (ara en Lluís Costa n’ha fet un llibre). Fixem-nos que escriuen, amb tota la distància del món, el maig de 1878: “Lo únich que sap fer la prempsa de Madrid quand se veu obligada á tractar de la provincias y sobretot de Catalunya, es umplirnos d’insults y de calumnias, com ha fet ara ab motiu de la crisi industrial”. Com no passa el temps.
Tenen un problema. Tenim un problema. Però, ara, potser aquesta és la gran diferència: el plural. Espanya diu que “tenemos un problema” i Catalunya contesta amb la portada del Punt Avui: “Tenim un problema”. Comença a treure el cap el nostre plural. Som. Perquè avui aquell franquisme, aquell paisatge, està morint perquè Espanya és franquista al quadrat: més una que mai. Avui l’Espanya mal dita democràtica és més franquista que el franquisme. Avui ningú entén, ni vol entendre. Avui, com sempre, Espanya és tòxica, letal, pur amonal. Per això és quan moro que hi veig clar. Avui els extrems, el senyor Filferro i el senyor Forrellat i Fundador votarien independència. I tenim tot un país enmig. Avui tenim una solució als nostres problemes: una, gran i lliure. Catalunya, és clar.
____________________________________________________
Talent independentista
Melcior Comes
Un dels esports intel•lectuals més ridículs entre els
que es practiquen ara mateix a Catalunya —vostès ja em disculparan— consisteix
en somniar què farà el país l’endemà de la independència. Aquesta capacitat per
imaginar i projectar mons en plenitud —mentre la nostra realitat es fa cada dia
més difícil— no deixa de ser ben humana, però també té un punt d’infantilisme
absurd, totalment contraproduent. Com més negre es posi tot, més podem esperar
veure projeccions de Catalunyes fantasmagòriques: és ben natural.
Aquí ningú sap quan —ni com— serà possible canviar la relació amb Espanya en aquest sentit; si serà aviat o d’aquí a una dècada o una generació; si haurem de patir poc o molt —econòmica i culturalment—; si es guanyaria o no un hipotètic referèndum que no podem convocar; si tindrà sentit emancipar un país que potser ja no existirà (perquè abans potser s’haurà deixat enfonsar entre tanta mossegada); si Espanya permetrà un procés d’autodeterminació de manera pacífica o bé portarà la nostra classe política a la presó —o aneu a saber—; si Europa ens obrirà o no els braços, etc.
I així fins a milers de problemes, els quals queden automàticament solucionats, i tot perquè s’hi salta per sobre i ens anem per encanteri al dia 1, el dia en què el país serà lliure i encantador. El vaixell ha sortit del port —o almenys això volem imaginar—, sí senyor, però encara ha de sortejar mil aventures abans d’arribar a la terra promesa (en arribar a la qual, ai, sospito que veurem moltes cares decebudes). D’aquí que perdem el temps en bizantinismes i fulls de ruta més o menys ignominiosos, l’únic sentit dels quals és donar cobertura retòrica a un determinisme —llibertari o economicista, tant és— que no està escrit a les estrelles.
Jo no tinc cap poder d’endevinació, però sí que tinc una mica de memòria. El conte de fades que ens promet la independència per d’aquí a quatre dies fa molts —i molts d’anys— que l’escoltem. “Però és que ara és veritat”, em diran alguns; potser sí, però fet i fet les coses estan més o menys com sempre (i potser pitjor en molts sentits). I no crec que a curt termini arribem a veure jugades grandioses, sinó el mercadeig polític, un estira i arronsa poc èpic i inelegant, al qual ja hauríem d’estar acostumats. Fet i fet, no pot ésser d’una altra manera.
Qui esperi una pel•lícula de cowboys pot anar armant-se de paciència: la independència trigarà a mostrar el nas. De moment, jo només en percebo, en dies clars i assolellats, una mica de perfum, però per la resta res de res: només xerrameca. La independència és tan sols l’ofici, o l’excusa, amb la qual alguns polítics més aviat mediocres juguen amb les aspiracions més esperançades de determinats sectors del país, o un gènere literari que serveix a alguns altres de tema per anar escrivint articles plens d’expressions sonores que amaguen la impossibilitat de veure més enllà de les pròpies metàfores. Ens hem deixat enganyar durant massa temps, em sembla. Ara toca ser realistes, perquè només si basem les nostres esperances en fets reals em podem arribar a treure l’entrellat i no tornarem a passar una dècada perdent bous i esquelles.
Aquest somiar despert també dissimula la por que tenen molts a posar-se a treballar de veritat per a la realització d’aquesta idea d’emancipació —que demana més talent del que tenen—, la qual lliguen sovint a determinats models de societat: la verda-ecologista-proteccionista-progressista, etc., o a l’ultraliberal amb un tot privat eficientíssim. Models poc defensables, però fem malament si condicionem una cosa a l’altra, perquè així acabem tornant a fer prevaldre l’eix dreta-esquerra per sobre de l’interès nacional.
La transició nacional catalana ja ha començat —no sé cap a on: ho confesso—, però molt sovint són els propis independentistes els primers en posar-la en dubte. Ens hem de basar en majories socials reals, verificables en eleccions democràtiques, no en fotografies multitudinàries de diumenge a migdia assolellat. S’ha acabat un primer acte de la comèdia negra de la relació amb Espanya, però el procés emancipatori no s’ha engegat realment: tot depèn ara de la resposta que es rebi davant de la petició d’un tracte fiscal més d’acord amb la idea d’administració lliure dels propis impostos.
Aquí ningú sap quan —ni com— serà possible canviar la relació amb Espanya en aquest sentit; si serà aviat o d’aquí a una dècada o una generació; si haurem de patir poc o molt —econòmica i culturalment—; si es guanyaria o no un hipotètic referèndum que no podem convocar; si tindrà sentit emancipar un país que potser ja no existirà (perquè abans potser s’haurà deixat enfonsar entre tanta mossegada); si Espanya permetrà un procés d’autodeterminació de manera pacífica o bé portarà la nostra classe política a la presó —o aneu a saber—; si Europa ens obrirà o no els braços, etc.
I així fins a milers de problemes, els quals queden automàticament solucionats, i tot perquè s’hi salta per sobre i ens anem per encanteri al dia 1, el dia en què el país serà lliure i encantador. El vaixell ha sortit del port —o almenys això volem imaginar—, sí senyor, però encara ha de sortejar mil aventures abans d’arribar a la terra promesa (en arribar a la qual, ai, sospito que veurem moltes cares decebudes). D’aquí que perdem el temps en bizantinismes i fulls de ruta més o menys ignominiosos, l’únic sentit dels quals és donar cobertura retòrica a un determinisme —llibertari o economicista, tant és— que no està escrit a les estrelles.
Jo no tinc cap poder d’endevinació, però sí que tinc una mica de memòria. El conte de fades que ens promet la independència per d’aquí a quatre dies fa molts —i molts d’anys— que l’escoltem. “Però és que ara és veritat”, em diran alguns; potser sí, però fet i fet les coses estan més o menys com sempre (i potser pitjor en molts sentits). I no crec que a curt termini arribem a veure jugades grandioses, sinó el mercadeig polític, un estira i arronsa poc èpic i inelegant, al qual ja hauríem d’estar acostumats. Fet i fet, no pot ésser d’una altra manera.
Qui esperi una pel•lícula de cowboys pot anar armant-se de paciència: la independència trigarà a mostrar el nas. De moment, jo només en percebo, en dies clars i assolellats, una mica de perfum, però per la resta res de res: només xerrameca. La independència és tan sols l’ofici, o l’excusa, amb la qual alguns polítics més aviat mediocres juguen amb les aspiracions més esperançades de determinats sectors del país, o un gènere literari que serveix a alguns altres de tema per anar escrivint articles plens d’expressions sonores que amaguen la impossibilitat de veure més enllà de les pròpies metàfores. Ens hem deixat enganyar durant massa temps, em sembla. Ara toca ser realistes, perquè només si basem les nostres esperances en fets reals em podem arribar a treure l’entrellat i no tornarem a passar una dècada perdent bous i esquelles.
Aquest somiar despert també dissimula la por que tenen molts a posar-se a treballar de veritat per a la realització d’aquesta idea d’emancipació —que demana més talent del que tenen—, la qual lliguen sovint a determinats models de societat: la verda-ecologista-proteccionista-progressista, etc., o a l’ultraliberal amb un tot privat eficientíssim. Models poc defensables, però fem malament si condicionem una cosa a l’altra, perquè així acabem tornant a fer prevaldre l’eix dreta-esquerra per sobre de l’interès nacional.
La transició nacional catalana ja ha començat —no sé cap a on: ho confesso—, però molt sovint són els propis independentistes els primers en posar-la en dubte. Ens hem de basar en majories socials reals, verificables en eleccions democràtiques, no en fotografies multitudinàries de diumenge a migdia assolellat. S’ha acabat un primer acte de la comèdia negra de la relació amb Espanya, però el procés emancipatori no s’ha engegat realment: tot depèn ara de la resposta que es rebi davant de la petició d’un tracte fiscal més d’acord amb la idea d’administració lliure dels propis impostos.
____________________________________________________
PROCLAMAR L’ESTAT CATALÀ A COST ZERO
Jaume Clotet
L’exconseller d’Economia dels dos governs tripartits,
Antoni Castells, està convençut que el sobiranisme podria ser hegemònic si la
creació de l’Estat català tingués un cost zero per als catalans. Literalment,
afirma que “la majoria seria independentista si la independència no suposés una
esquinçada, una fractura social, si consistís només a prémer el botó”.
L’artífex de l’actual sistema de finançament fa aquesta afirmació en el llibre
“Començar de nou”, escrit per Ferran Casas i Joan Rusiñol, periodistes
intel•ligents i de raça, i editat per Deu i Onze Edicions.
Entenc que, amb aquesta afirmació, Castells es refereix sobretot als federalistes despistats i als autonomistes porucs, que més o menys podem enquadrar, respectivament, a les òrbites del PSC i de CiU. Ell forma part del primer grup i molt em temo que mai no farà el salt definitiu cap a la centralitat del catalanisme, que des de fa un temps es situa clarament en el sobiranisme. Suposo que Castells deu ser presoner de la pròpia trajectòria política i mai no es fàcil admetre públicament que t’has equivocat o que t’han mogut el terra sota els peus. En aquest sentit, l’excusa del “botó” és providencial perquè esquiva la responsabilitat de qualsevol decisió i remet a un escenari paralitzador perquè es basa en una amenaça hipotètica que avorta tot el procés: el bucle perfecte.
Precisament, fa uns dies, l’alcalde de Vic i promotor de l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d’Abadal, lamentava que alguns alcaldes sobiranistes no s’han adherit a l’associació per por de perdre alguna subvenció. Quan li expliquen els motius, ell els retreu que en aquesta vida no hi ha res que sigui de franc i els insta a triar entre fer allò que creuen millor per al país o renunciar-hi en favor d’una obra pública. Dit d’una altra manera, que si es volen deixar comprar cap problema, però com a mínim que en siguin conscients.
A veure si ens entenem: per fer una truita s’ha de trencar, com a mínim, un ou. Esperem que no calgui trencar-ne gaires, però és evident que la gent que només acceptaria la independència de Catalunya si no comportés cap cost econòmic, ni social, ni lingüístic, ni polític, ni cultural, ni de cap mena, en realitat no la volen. No passa res, és ben legítim estar-hi en contra. Més encara: no voler-la sí que confortable, còmode i, com bé diuen, no suposa cap cost. Però estaria bé que, com a mínim, no ens passin la pilota a la resta perquè bé podríem respondre que la majoria de la població acceptaria la permanència dins d’Espanya si aquesta no tingués un cost econòmic, social, cultural, lingüístic i polític, costos que ha quedat provat i demostrat que sí que té.
Entenc que, amb aquesta afirmació, Castells es refereix sobretot als federalistes despistats i als autonomistes porucs, que més o menys podem enquadrar, respectivament, a les òrbites del PSC i de CiU. Ell forma part del primer grup i molt em temo que mai no farà el salt definitiu cap a la centralitat del catalanisme, que des de fa un temps es situa clarament en el sobiranisme. Suposo que Castells deu ser presoner de la pròpia trajectòria política i mai no es fàcil admetre públicament que t’has equivocat o que t’han mogut el terra sota els peus. En aquest sentit, l’excusa del “botó” és providencial perquè esquiva la responsabilitat de qualsevol decisió i remet a un escenari paralitzador perquè es basa en una amenaça hipotètica que avorta tot el procés: el bucle perfecte.
Precisament, fa uns dies, l’alcalde de Vic i promotor de l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d’Abadal, lamentava que alguns alcaldes sobiranistes no s’han adherit a l’associació per por de perdre alguna subvenció. Quan li expliquen els motius, ell els retreu que en aquesta vida no hi ha res que sigui de franc i els insta a triar entre fer allò que creuen millor per al país o renunciar-hi en favor d’una obra pública. Dit d’una altra manera, que si es volen deixar comprar cap problema, però com a mínim que en siguin conscients.
A veure si ens entenem: per fer una truita s’ha de trencar, com a mínim, un ou. Esperem que no calgui trencar-ne gaires, però és evident que la gent que només acceptaria la independència de Catalunya si no comportés cap cost econòmic, ni social, ni lingüístic, ni polític, ni cultural, ni de cap mena, en realitat no la volen. No passa res, és ben legítim estar-hi en contra. Més encara: no voler-la sí que confortable, còmode i, com bé diuen, no suposa cap cost. Però estaria bé que, com a mínim, no ens passin la pilota a la resta perquè bé podríem respondre que la majoria de la població acceptaria la permanència dins d’Espanya si aquesta no tingués un cost econòmic, social, cultural, lingüístic i polític, costos que ha quedat provat i demostrat que sí que té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada