50 Consells per no semblar gaire català.

He trobat aquest escrit a internet i m’ha fet gràcia. És d’una noia finlandesa que ha arribat a Catalunya i s’ha adaptat al país. Com que li sap greu de la manera que a l’Estat espanyol es tracta als catalans ha confeccionat aquests cinquanta consells per no semblar gaire català quan s'ha de viatjar fora de Catalunya i anar a terres espanyoles.
1. No feu un cert gest que és súper difícil de descriure però molt i molt català, que us ho dic jo, que de vegades us observo com si fóssiu peixos en un aquari! Consisteix a arronsar les espatlles alhora que fas una ganyota amb les comissures dels llavis apuntades cap avall, i significa una cosa com ara «vés a saber!» O bé «Com vols que ho sàpiga?» o bé «A qui collons importa?», Sembla mentida, però ho feu sovint, ela? jo en dic «la boca catalana».

Ja se sap que un dels grans tòpics sobre els catalans és que sou avars. És fals, tots ho sabem, però el que importa és que els espanyols creuen que sou avars. Per tant; oi que heu de fer tot el possible per evitar semblar-ho? Aquí teniu uns quants consells ben senzillet:

2. Quan et trobes en un bar amb uns amics, mai no provis de pagar la teva pròpia consumició (i res més). Ofereix-te, a crits, a pagar tota la tanda, cosa que també faran tots els altres. És possible que durant força temps aquests acabaran pagant, però sàpigues que tard o d'hora et tocarà a tu pagar, efectivament, tota la tanda. En aquest moment, somriu al màxim.

3. Si, de cop, sents com unes monedes cauen a terra, no furguis automàticament les butxaques alhora que mires al voltant. Encara que les monedes siguin teves.

4. Si reps gent a casa, ofereix-li tot el que tinguis (menys la ratafia), des d‟una tassa de cafè fins a un tequila fresc, passant per un plat de polvorons. Si accepten, serveix-los a corre-cuita i no paris de demanar-los si en volen més fins que marxin.

5. Explica acudits sobre la gasiveria dels catalans (com que gairebé tots us els heu inventat vosaltres!). Per exemple, aquell del català que camina pel camp amb el fill i veuen uns avions per llogar i el fill que li diu: «Pare, vull anar amb avió», i el pare que li diu: «No, segur que és massa car», i efectivament, val deu mil pessetes, i el pare hi insisteix, que no, i el fill que li diu sense parar «Pare, vull pujar en un avió!». Fins que el pilot, que és castellà, pensa «Ja fotré aquest català de merda», i li diu «Fem una cosa, si puges a l'avió i no fas cap soroll, ni un crit ni un gemec ni res, no hauràs de pagar res». Doncs tots tres hi pugen, el pilot, el català i el fill, i el pilot fa tot el que pot per espantar el català: vola a prop de terra, vola a frec dels edificis, brmmmmm!, i ni una paraula, cap crit, cap gemec, res de res. «Què cony passa amb aquest català de merda?», pensa, i fa coses encara més atrevides, vola cap per avall una vegada rere l'altra, però no hi ha manera, el català no fa ni piu, fins que el pilot es dóna per vençut i aterra. Es gira al català i li diu: «Molt bé, has guanyat, no hauràs de pagar res. Però digue‟m una cosa: vols dir que no hi havia cap moment en què volies cridar o gemegar com a mínim? Ni un moment?». I el català que li diu: «home, quan el meu fill ha caigut de l‟avió. ..».

6. Canviem de tema: Per difícil que sigui, no et posis en evidència cada vegada que et psnen pa sense tomàquet. Saps perfectament que a qualsevol restaurant o bar espanyol (ni que sigui a quatre quilòmetres de la frontera catalanoespanyola), si insisteixes a demanar pa amb tomàquet et portaran rodanxes de tomàquet o bé puré de tomàquet o bé sopa de tomàquet, qualsevol cosa menys pa amb tomàquet (que estrany, oi?). Si no pots aguantar sense, abans de sortir de casa o de l'hotel fica‟t un tomàquet sencer a la butxaca i, un cop al restaurant o al bar, treu-lo d‟amagat; sota la taula, talla'l per la meitat i unta el pa, vigilant sempre que ningú et miri. Si et pregunten que fas amb les mans sota la taula durant tant de temps, cal inventar una excusa socialment acceptable. És més difícil si ets una tia, però si ets un home sempre te'n pots sortir dient que et piquen els pebrots.

7. Els catalans, quan parleu català, normalment parleu baix (potser per ser ben educats, oí?). El problema és que fins i tot quan estigueu parlant altres idiomes, si no els parleu prou fort els altres sospitaran que esteu parlant en català de totes maneres. Per evitar tota confusió, crideu com uns bojos, aneu on aneu. Quan entreu en una botiga, per exemple, brameu «BUENOS DÍASI» a tothom, o al cinema, comenteu l'argument de la pel·lícula com si estiguéssiu barallant-vos amb el veí sobre el tema, fins i tot quan us trobeu sols. Els altres us prendran per moltes coses; però per catalans, mai. Segur!

8. Si teniu nens, vigileu que no cridin, davant d'un pessebre espanyol, «on és el caganers». Inevitablement, acabareu explicant la tradició escatològica catalana (el caganer, el caga tió, la pasta de figa, bé, ja sabeu); als no-catalans, els fa una mica de fàstic, tot això.

9. Per molts esforços que hagis fet per amagar-ho, és possible que els teus amics espanyols, un cop que et comencin a conèixer una mica bé, puguin arribar a sospitar que ets català. hi ha un petit truc que eliminarà qualsevol dubte que els quedi: com qui tes, enmig d'una conversa, comença a parlar d'un amic català imaginari, un tal Joan, posem per cas. Explica el que et sembli bé sobre aquest personatge i afegeix al final: -Es muy simpático, para ser catalán.

Mai més no sospitaran de tu! La llengua és un tema cabdal, a Catalunya sempre acaba sortint; és pitjor que el Barça, tu! I no només parleu del vostre propi idioma sinó també del francès al Quebec, o bé del flamenc a Bèlgica, O bé de l‟occità a França, i jo que sé!. Però pel que he vist a Espanya les coses són molt més senzilles perquè allà les paraules 'idioma' i espanyol' són sinònims. Per tant la llengua no pot ser un tema de conversa.

10. Compte! Fora de Catalunya es caga en la llet, no pas en l'ou i molt menys en déna.

11. Sàpigues que la doble ela en català s'ha de pronunciar sempre com si fos una ela sola. Per exemple: Sabadel ; Luís; Marichel; El Vendrel; etcètera. Bé, no amb tot, precisament: vigila de pronunciar bé la doble ela sempre que toqui dir-la en espanyol si vols evitar malentesos, p.e.: Lámeme cuando puedas.

12. De la mateixa manera cura‟t en salut a l‟hora de dir els noms dels teus companys catalans: castellanitza‟ls tots, si us plau! Només n'hi ha un que no es pot canviar però s‟ha de pronunciar, això sí, de la manera següent: Chordi. Dit així, fins i tot els fa una certa gràcia, als espanyols.

13. A l'hora de parlar castellà, evita les frases següents, que són superdelatores: Si no os hace nada; tanto de bueno; a la cabeza y a la fin; i, sobretot: Dios da de esta. N'hi ha més, però aquest recull no pretén ser exhaustiu (val?).

14. Ara me n‟he recordat d'uns quants més! Qué haremos allí; Hablemos de ella; Tengo faena; poco a poco se llena el lavabo.

15. Ai, í els noms dels llocs, gairebé me n'havia oblidat. Has de pronunciar-los així: Siches; Vilanueva y la Heltrú; Monserrá; Etcètera, etcètera!

16. És clar que, malgrat totes les teves precaucions, sempre et pots trobar amb algun col·lega catalanoparlant que t‟aigualirà la festa tot acostant-se‟t i adreçant-se‟t en català corn si fos la cosa més normal del món. Primer, fes veure que no el coneixes. Si insisteix, fes el senyal de boig als teus companys espanyols, i afegeix «pero, qué dice este tipo?». I si tot això no funciona, explica que es tracta d‟un amic teu francès i digues-li de seguida «mais comment ça va, ]ean-Pierre!?».

17. De tant en tant, si et trobes a Espanya, sentiràs alguna frase que et semblarà superprovocadora, però tranquil, que no ho és pas: és senzillament una mostra fidedigne del que realment pensen, de manera que hauries de resistir la temptació de corregir-los. Aquí en teniu algunes mostres! En España se hablan muchos idiomas: el valenciano, el mallorquín, el ibicenco... ; El catalán fue un dialecto medieval muy bonito... ; Los catalanes tienen que vigilar no hacer como Franco pero al revés... ; Por mucho doblaje que hagan, que sepan los catalanes que es mejor ver el último Almodóvar en versión original... ; Etcètera, etcètera!

18. Si per alguna raó has de parlar dels catalans i no vols que els altres sospitin que ho ets, hi ha unes quantes frases que es poden dir sense aixecar sospites, a saber: Son muy suyos ; Es un pueblo muy trabajador ; Son muy cerrados pero si tienes un amigo catalan, es un amigo para siempre; Admiro mucho su sení ; Tal cómo decía su poeta Verdaguer... ; La política, la cultura i l’esport són temes superdelicats: tant; que sovint es confonen entre ells! Aquí hi ha uns quants consells per evitar que fiquis la pota.

19. L‟expressió «Estat espanyol» s'hauria d‟eliminar totalment del teu vocabulari. Amb això, però, no n'hi ha prou: cal inserir la frase «aquí a Espanya» tan sovint com puguis en el curs de qualsevol conversa. Però, què dic?, ximple de mi!, si els catalans ja ho feu, això.

20. De la mateixa manera, evita tant com puguis explicacions del tipus: «De fet, d`Espanya, abans en deien les Espanyes, és una barreja de quatre o cinc nacions...», Ai de tu!

21. Treu tots els adhesius que tens enganxats al cotxe del tipus «CAT» (sigui amb o sense les quatre barres, o bé amb les estrelles de la Unió Europea), «Països Catalans», «Sóc català», «Som i serem», «Visca el Barça», etcètera. Si no els treus, te'ls trauran o com a mínim te'ls desfiguraran tan bon punt entris a Espanya. Ara bé, sempre pots portar un adhesiu amb la «E» d'Espanya, amb una P i una T dibuixada a cada costat. A Espanya, ningú entendrà que significa. Quina gràcia, oi?

22. En general, evita parlar dels països petits -sobretot els relativament recents- com si t‟importessin. Frases del tipus “Jo també sóc txetxè” o bé «A Kosovo no haurien d‟haver matat tanta gent» faran que comencin a mirar-te amb desconfiança.

23. Un cop a Espanya, no facis imitacions de l‟afònic d‟en Vidal-Quadras, pobre! No faràs cap gràcia a ningú perquè no saben qui és.

24. Quan la gent et parli de figures espanyoles capdavanteres en el món de la cultura, com ara Marta Sánchez, José María Carrascal o Laura Dibildos, fes veure que t'interesses per ells; si no n'ets capaç, que deixis entreveure, com a mínim, que saps qui són, eh?

25. Havent dit això, també pots parlat bé de figures capdavanteres com ara l‟Arantxa Sanchez Vicario o la Montserrat Caballé tantes vegades com vulguis sense que ningú sospiti que ho fas perquè són catalanes. Ni elles no ho sospitarien.

26. Per la mateixa regla de tres (com m'agrada aquesta expressió!) quan et refereixis als catalans que són famosos perquè han estat dolentots, és absolutament obligatori indicar-ne el lloc d‟origen. Ja se sap: Javier de la Rosa, el empresario catalán.

27. I seguim amb el tema (paciència!). Quan es parla d‟escriptors catalans, per exemple, no passa res de res si esmentes els següents: Eduardo Mendoza; Juan Marsé; Rosa Regàs; Terenci Moix. Tots els altres no compten.

Ep! Això no és del tot veritat, ara que hi penso! N'hi ha uns quants que, per bé que siguin (o fossin) molt catalans, es poden mencionar sense problemes. Són: Eugenio d'Ors; ]osé Pla; Alberto Boadella.

28. Recorda-te'n, per si de cas et trobes enmig d'una conversa sobre el tema: els cims de l‟arquitectura europea de tots els temps són, en aquest ordre: a) La catedral de Burgos; b) La plaça de Salamanca; c) El Escorial; e) El Parque de Doñana (que ni tan sols és un edifici!).

29. No cal que siguis del Real Madrid per guanyar la confiança dels espanyols. Pots ser perfectament de l‟Atlético de Madrid o del Rayo Vallecano. O del València.

30. Si ets en un bar i llegeixes al diari o bé sents a la ràdio que el Real Madrid ha tornat a perdre per cinc a zero o que els seus deutes han augmentat encara més o que els directius estan involucrats per enèsima vegada en un escàndol de malversació de fons, no convidis tothom a una copa cridant «esto se tiene que celebrar!». Quedaràs malament.

31. Cal referir-se sempre a Àlex Crivillé com a «campeón español». Passi el que passi, no se t'acudeixi parlar del «noi de Seva», per favor!
No cal dir que el sexe és un altre tema superdelicat, però per raons ben diferents. El fet és que quan ens despullem davant d'una altra persona, no ho fem només físicament (tot i que els nois normalment us concentreu exclusivament en aquest aspecte, oi, marrans!?), sinó que ens hi exposem psicològicament, també Sí, senyor. De manera que és molt fácil per a l’altra persona endevinar si ets català o no. (Surto amb un xicot català i sé de què parlo!) Per tant, alerta:

32. A l‟hora de fer l'amor (potser per falta de confiança en el propi idioma?) els catalans soleu fer petits sorolls excitants en comptes de dir paraules. A la resta del planeta, però, és habitual parlar a l'hora de fer l'amor (o bé callar com un mussol, com els mateixos finlandesos, però això és una altra història). Si ets català i no vols semblar-ho, cal que parlis, doncs (a l‟hora de copular, vull dir!). Però millor que ho facis en un idioma estranger, perquè si ho fas en espanyol és possible que en els moments de màxima intensitat no et recordis de suprimir el teu accent català.

33. A l'hora de provar de lligar un/a estranger/a no intentis, sota cap concepte, explicar-li que ets català. El que s'ha de fer és fingir un gran interès en els temes següents: La sang; El foc; La mort; Les corrides (de toros, de toros!). Això és el que la persona estrangera esperarà de tu: no la defraudis!

34. No comencis a lligar una persona estrangera —sobretot si és espanyola— en català. Però què dic (ostres, és la segona vegada que bado), si no us adreceu mai als estrangers en català!

35. A l'hora de lligar (o havent lligat, que en sou capaços!) no parlis de cap dels temes prohibits ja esmentats (els països petits, els idiomes, el Barca, Aleix Vidal-Quadras, etcètera). Fora de Catalunya, aquests temes no excitaran ningú (de debò!).

36. Catalunya tradicionalment ha estat un país liberal pel que fa als costums sexuals (i el País Valencià, més!). L'homosexualitat, per exemple, sol ser més acceptada aquí que no a Espanya, a grans trets i generalitzant molt. Per tant, vigila a l‟hora d'explicar —posem per cas, i és que hi ha gustos per tot— que no et fa res que et donin pel cul de seguida la gent et prendrà per català!

37. Si ets un noi, no et preocupis per si dones plaer o no a la noia que acabes d'endur-te al llit (els machos ibéricos no ho fan gaire, això!). Si vols donar-li plaer, justificat primer, tot dient «es que soy extranjero».

38. Si ets una noia, no et treguis el biquini en determinades platges espanyoles (sí, sí, encara en queden, d'aquestes!): pot ser que les dones del poble intentin apedregar-te. No per catalana sinó per marrana, és clar!
Ara voldria donar quatre consells a certs tipus de catalans, perquè no tots sou iguals, al contrari, si hi ha de tot, mare meva! Però he pogut identificar —o a mi m’ho sembla— unes quantes categories de català, per als quals aquests consells podrien resultar ben útils.

39. Per al català que s‟estimaria més no ser-ho: per molt que estiguis acostumat a repetir molt sovint (un pèl massa sovint, sí hem de ser superhonestos, eh?) que ets un ciutadà del món i no pas un provincià tancat de mires que vol posar més barreres en un món on les barreres van desapareixent (etcètera, etcètera!), no cal que ho diguis gaire sovint fora de Catalunya. A Espanya, no valoren la condició de ser ciutadà del món tal com ho feu els catalans que us estimeu més no ser-ho. Donen més importància al fet de ser espanyols. Cosa que vosaltres deveu entendre sense problemes, oi?

40. Per al català independentista- Si no vols que et prenguin per català, pren tres vàliums grocs (els més forts) per cada dia que passes a Espanya. Així passaràs desapercebut en les moltes situacions d'infart en les quals et puguis trobar: passant per l'Arxiu Nacional de Salamanca, posem per cas; o contemplant els cartells pro-YnestrilIas que decoren les parets de Madrid; o bé intentant demanar una mitjana en un bar de Logronyo. Si no pots aconseguir cap vàlium, emblanquina't la cara amb una mica de maquillatge per evitar que et vegin la intensa vermellor de la cara causada pels atacs d‟apoplexia diaris.

41. Per al català castellanoparlant (vull dir de família castellanoparlant, no de família catalanoparlant de classe alta): segurament, el teu accent ja delata la teva catalanitat, de manera que hauries d'espanyolitzar-lo al màxim. Però, a més, vigila amb les paraules següents, que, per estrany que sembli, no són ben bé espanyoles: barrechar; rachola; no cal; a más y más; me hace vergüenza; Etcètera, etcètera!

42. Per al català burgès. Se suposa que vostè (ha vist que el tracto de vostè?, quin detall!) ja té les seves targetes comercials fetes en castellà (i el nom del seu negoci també, oi?). Cap perill per aquí, doncs. Ara bé, no vagi explicant a tothom que encara recorda com si fos ahir el temps que van obligar-lo a parlar cristiano. Perquè ningú no entendrà per què li deu doldre això, si es té en compte que, avui en dia, vostè sempre el fa servir, el cristiano, fins i tot quan parla als fills!

43. Per al català escriptor. Amb això vull dir un escriptor català que escriu en català, eh? (Hi ha tanta confusió sobre aquest tema!) Si ets escriptor, per definició deus ser una persona tímida que s'estima més que els altres et deixin en pau, de manera que els puguis observar al teu aire (oi que això és el que més us agrada, als escriptors?). Doncs a Espanya, els escriptors en català ho teniu especialment fàcil! Només cal que expliquis en quin idioma escrius i ja veuràs com tothom et deixa en pau com més aviat millor.

44. Per a l'escriptor català que escriu en espanyol: no provis d'amagar la teva catalanitat! En el teu cas —i és un cas únic— és un avantatge ser català a Espanya: estaran tan contents de tenir entre mans un escriptor català que ha canviat d'idioma, que et tractaran com un rei (per cert, si ets un actor superimporrant, tres quarts del mateix, eh?). Quina sort!

45. Per al català culé. És absolutament impossible que amaguis la teva condició de català o, com a mínim, de simpatitzant català. Ho sento, però això et deixarà exposat a un tracte poc seriós, a Espanya, fins i tot a possibles discriminacions o a una eventual aixecada de camisa en algun moment. Però si ets culé, hi deus estar ben acostumat, a tot això!

46. Per al català de poble. Poca cosa a fer, la veritat, perquè si parles en espanyol el teu accent et delatarà de seguida, i si parles en català, no només els espanyols sinó fins i tot els catalans de ciutat et diran que no t'entenen. Si et serveix de consol, pensa que —a l'hora de tenir tractes amb la gent del camp— els habitants de Madrid es comporten d'una manera tan condescendent com els de Can Fanga. I com els de Hèlsinki» no fotem!

47. Per al valencià. Ja sé que no ets català, tot i que parles català, que crec que tu tens el costum d'anomenar valencià. Ara bé, alguns dels teus compatriotes diuen que no es tracta del català en absolut sinó d'un altre idioma —tinc entès que supersemblant al català, oi?— que es parlava al teu país abans que vinguessin els catalans, tot i que la gent que creu en aquesta teoria la solen explicar en espanyol perquè diuen que el valencià i el català són mútuament incomprensibles. I s'ho creuen tant que s'enfaden molt parlant del tema i llavors de cop es posen a parlar en valencià i llavors els catalans sí que els entenen... Ostres! Amb tant d'embolic m'he oblidat del consell que et volia donar!

48. Per al mallorquí. Tot i que tampoc no ets català, sí que podries tenir algun problema a Espanya, pel sol fet que els teus polítics, al contrari dels del País Valencià, no només saben parlar català sinó que el fan servir en els seus discursos al parlament autònom, fins i tot quan hi ha càmeres de la televisió espanyola gravant (malament!). És a dir, corres el risc de ser identificat com una mena de català. Hauries de seguir tots els consells anteriors, doncs, per sí de cas. A més, estaria bé que no caiguessis en la temptació de regalar sobrassada als teus amics espanyols cada vegada que els visitis, tot explicant-los com és de casolà i de genuí. Endevinaran d'on ets!

49. Per al català que és soci del Foro Babel, em té molt confosa, això del Foro Babel, però si us ho he entès bé, crec que el millor per a vosaltres seria no anar mai a Espanya, on tot està fet i pastat (i vosaltres sempre busqueu brega, oi?). Caldria que anéssiu al País Valencià, per exemple, on tot és molt complicat i superembolicat però, com a mínim, allà el govern voldria que el català estigués en vies de desaparició, i això és el que compta, no?

50. Per al català de la tercera edat. Molts de vostès (els tracto de vostè, tal com he fet amb els catalans burgesos, però per raons ben diferents, eh?) parlen el castellà malament, i m'han assegurat que hi ha casos de gent gran que no el parlen, a seques. Això és realment un obstacle si voleu anar a Espanya sense semblar català. El millor seria fer veure que sou sordmuts, i per tant haurien d'aprendre el llenguatge dels sordmuts, o portar algun jove que us pogués fer d'intèrpret.

Bon viatge!