Ben lamentable el desenllaç que ha tingut l’afer de la bandera espanyola a l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, arran del recurs interposat per l’exregidor Enrique Abad Fernández, actual membre de la direcció d’Àgora Socialista. Aquest personatge, exmilitant d’Esquerra i manifest nacionalista espanyol que es negava a parlar en català en els plens, ha remogut cel i terra perquè la bandera espanyola onegi al balcó del consistori santpolenc en considerar “asombroso” que s’arribi al “incumplimiento de la propia Constitución en un artículo de gran trascendencia como es el del respeto a uno de los principales símbolos identitarios de España”. En el seu deliri, a més, Abad Fernández arriba a qualificar de vergonyosa i esborronadora la “insultante complicidad” de la Generalitat –ell escriu “Generalidad”–, de la Diputació de Barcelona i fins i tot de la Delegació del Govern espanyol perquè la seva “pasiva actitud puso de manifiesto la falta de respeto y la falta de sentir patrio”.
Com sabem, l’alcaldessa de Sant Pol, Montserrat Garrido, de CiU, ha complert la sentència i ha penjat la bandera espanyola, però això no ha servit per tancar l’afer. Ara, enfurismada per l’acte de rebel•lia d’aquest municipi, l’Advocacia de l’Estat continua recollint informació per “si hi ha proves suficients per confirmar que hi va haver ultratge a la bandera i actuar en conseqüència”, malgrat que, com diu la senyora Garrido, “la bandera no va ser ultratjada perquè no hi havia cap bandera espanyola penjada” ni tampoc no es pot parlar de restitució ja que “ningú no recorda que s’hagi penjat mai al balcó de l’Ajuntament”. I és que del que es tracta és d’intimidar la societat i de dissuadir els governs municipals proclius a fer el mateix. El nacionalisme espanyol és així d’esperpèntic i té raó l’alcaldessa quan afirma que “aquestes decisions en ple segle XXI són molt greus” per la senzilla raó que “un símbol mai no es pot imposar a un poble”. La prova és que la bandera espanyola imposada ha estat cremada recentment i que, pel que sembla, se’n cremaran més.
Espanya imposa els seus símbols a Catalunya perquè no en té prou d’imposar-nos la nacionalitat que indica el DNI. Sap que la força d’aquest document és merament administrativa, no pas simbòlica, ja que ningú no experimenta cap emoció davant d’un carnet. Davant d’una bandera potser sí, però davant d’un carnet no. I del que es tracta és de guardar les aparences per tal que sembli que Catalunya ha estat definitivament sotmesa i espanyolitzada. Però només són aparences, i Espanya ho sap. Sap que el ple sotmetiment i la plena espanyolització de Catalunya són impossibles i que l’única manera de compensar aquesta veritat tan dolorosa i indigerible és creant un escenari de ficció. Talment com si fos un decorat. És a dir, no hi fa res que els catalans no siguin espanyols. L’important és que ho semblin davant del món. La presència de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, per tant, no té pas la missió d’espanyolitzar-nos –això ja ho donen per perdut–, sinó de recordar-nos qui mana i d’apaivagar la frustració que els produeix el seu fracàs. Fa tres segles que van imposar-nos els mai no derogats Decrets de Nova Planta i no se n’han sortit. I això els cou. Els cou moltíssim.
Per aquest motiu és important no deixar sol l’Ajuntament de Sant Pol i d’altres que es mantenen ferms, perquè la victòria –victòria rotunda i absoluta– vindrà de la unió de com més ajuntaments millor per plantar cara a les ridícules amenaces de l’Advocacia de l’Estat i de Maria de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya. Recordem la immensa derrota que vam infligir a l’Advocacia de l’Estat amb les consultes per la independència quan amenaçava amb penes de l’infern i inhabilitacions tot consistori que cedís dependències i urnes municipals per a la seva celebració. Es pensava que l’aleshores batlle d’Arenys de Munt, Carles Móra, es quedaria sol. Però el nombre de municipis va créixer ràpidament i la inhabilitació d’un únic alcalde s’hauria convertit en la inhabilitació dictatorial de centenars d’alcaldes, cosa que Espanya no pot assumir perquè la mostraria no sols com el que realment és, una democràcia totalitària, sinó perquè projectaria –un altre cop– el nom de Catalunya arreu del món. L’operació, en conclusió, és senzilla. Sumem ajuntaments refractaris a penjar la bandera espanyola i vegem si s’atreveixen a organitzar un escàndol d’aitals dimensions.
Cap govern municipal no s’ha de sentir intimidat per les paraules de la senyora Llanos de Luna quan diu que “la Llei de banderes del 1981 s’incompleix de manera sistemàtica per part d’alguns ajuntaments i hem de ser inflexibles perquè es compleixi”. Digui el que digui, nosaltres hem de ser inflexibles a l’hora d’incomplir-la, perquè ningú, absolutament ningú, no pot imposar-nos arbitràriament cap símbol que el ple d’un Ajuntament hagi rebutjat democràticament. Tota llei que pretengui passar per damunt d’aquests principis és una llei injusta i antidemocràtica i, com a tal, ha de ser transgredida. Els símbols no s’imposen.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/la_bandera_espanyola_de_sant_pol_81875.php
LA GUERRA DE LES BANDERES: TOTS JUNTS NO LA PODEM PERDRE
Ramon Serra, editor
Que el PP es vulgui fer fort en aquest tema pot ser un altre pas en la ruptura amb Espanya. Veurem si s'atreveixen amb Euskadi on molts municipis no han penjat mai la bandera espanyola. Però, és clar, Catalunya no és Euskadi. Té molta importància guanyar la guerra de les banderes o si més no plantar-hi cara fins al final.
Fa unes setmanes semblava que podíem aconseguir la primera victòria a Sant Pol. Però l'alcaldessa ben aviat va demostrar que havia fet una arrencada de cavall i una parada de ruc. En afirmar que no és una merdosa (sic) i que la gent de Sant Pol no va depenjar la bandera i que és gent que no vol mulladers ja demostra que no és més que una ximpleta i una covarda.
Tampoc és que l'independentisme es portés gaire bé. Menys de 400 persones per despenjar la bandera espanyola a Sant Pol demostra la poca consciència pràctica de molta gent. Només amb independentisme de saló, o de 2.0 o de caire històric, no arribarem gaire lluny. Cal arriscar alguna cosa per aconseguir-la. No podem quedar-nos de braços plegats -"creuats" com es diu ara en catanyol- ni esperar que tot ho facin els altres.
En la situació actual cal que els ajuntaments es mostrin ferms. Tots els ajuntaments d'Osona, per exemple, no tenen la bandera espanyola ni al balcó ni als plens. Si ara la virreina d' Espanya a Catalunya vol fer complir la seva llei ha de trobar força oposició. Però cal que tothom vagi coordinat. No penjar la bandera si no és per la coacció i presència de les forces policials. I un cop se' n vagin de l'ajuntament cal tornar-la a despenjar. Aquesta actitud ha de ser seguida per tothom. Necessitarien un regiment per ser a tot arreu. D'altra banda, a veure si s'atreveixen a detenir a cinquanta o a cent alcaldes. Seria formidable. Us imagineu 50 alcaldes jutjats? Quin ressò no tindria aquest acte!
Crec molt en l'Associació de Municipis per a la Independència. Doncs bé, ara comença l'hora de demostrar la seva força. Com la mata de jonc: tots junts serem invencibles, però un per un no tenim res a fer. L'exemple de Sant Pol ens hauria de servir per corregir errors, però també perquè ha de el principi d'una guerra que no ha de ser simplement una guerra de banderes.
http://www.radiocatalunya.ca/index.php/component/content/article/35-noticies/3182-la-guerra-de-les-banderes-tots-junts-no-la-podem-perdre
VIVA CATALUÑA LIBRE
ResponEliminaJair Domínguez, Dimarts, 6.3.2012. 02:00 h
http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/viva-cataluna-libre
Llegeixo que hi ha una campanya a Internet on uns espanyols recullen signatures per extirpar Catalunya d’Espanya, com si d’un tumor maligne es tractés. Sota el lema “Catalunya? No, gracias” (s’hi va deixar els ous, el que va pensar el nom) animaven a signar per fer fora els molests catalans i el seu puto país de les fronteres espanyoles (si és que n’hi hagueren o haguessin).
No recordo el text (la pàgina ha desaparegut) però deia quelcom similar a “Cataluña ha estafado a España desde tiempos inmemoriales” o “es un pozo sin fondo para la economía española”. Bé, això us hauria de donar una idea de quin pal van aquests hispanos.
S’estan dient coses molt grosses amb el tema de la independència. Tothom s’omple la boca amb aquesta paraula perquè sona potent i agosarada i ja està molt comprada pel públic. S’està convertint en el pa de cada dia. Demanar la independència és mainstream. Ja el que faltava és que la demanessin uns castellans retardats en un fòrum d’Internet o que un pastor de Jaén o de no sé quin puto lloc digui que on s’ha de signar per donar la independència a Catalunya.
Però per molta gràcia que ens faci, la realitat és que som al mateix lloc que fa 40 anys. Es xerra molt i es diuen moltes coses que semblen importants però la gent que sospitem que ha de traçar el pla mestre i dir-nos cap a on hem d’anar per assolir els nostres somnis de llibertat no són més que uns venuts a qui la independència de Catalunya els importa una merda.
Digueu-me quin pla tenen els eixelebrats que cremen banderes a Sant Pol. D’aquests si que em refio. Menys seny i més collons. Això és el que fa falta.