M’ha fet gràcia llegir en una enquesta que feia el Mundo Deportivo online els equips que es proposaven com els millors del món. Eren aquests: Madrid de Di Stéfano, Brasil-70, Alemanya-74, Naranja Mecànica, Alemanya-74, Milan de Sacchi i Barça de Guardiola.Jo, més o menys, puc estar-hi d’acord, amb alguns lleugers, però significatius, canvis. No posaria el Brasil-70, sinó el Brasil de Pelé (tricampió mundial: 1958, 1962, 1970), seguint l’exemple del Madrid de Di Stéfano, que completa un cicle de 11 temporades en el club de la capital. L’Alemanya-74 la canviaria pel Bayern Munic de meitats dels 70, amb tres Copes d’Europa i base de la selecció alemanya, guanyadora de l’Europeu-72 i Mundial-74. I la Naranja Mecànica (no va guanyar res; només va disputar dues finals del món consecutives, que va perdre) la canviaria per l’Ajax de Cruiff (tres Copes d’Europa seguides).
Abans de res, emeto la meva opinió: segurament millor equip, el Brasil de Pelé; equip amb més titols aconseguits, el Madrid de Di Stéfano; equip que juga o ha jugat millor, el Barça de Guardiola. Expliquem-ho tot plegat.
No puc opinar massa del Madrid de Di Stéfano i dels primers equips del Brasil de Pelé. Bàsicament per dos motius: jo era molt petit i aleshores no es retransmetien massa partits de futbol per la televisió.
Però, aquell Brasil de Suècia-58 devia ser molt bo. Gilmar; Djalma, Bellini, Orlando, Nilton, Zito; Garrincha, Didí, Vavà, Pele i Zagallo, van jugar la final contra Suècia (5-2). Quatre anys després, al Mundial de Xile-62 el van tornar a guanyar bàsicament amb el mateix equip, canviant els dos centrals (Bellini i Orlando per Mauro i Zosimo) i el lesionat Pelé, a la primera fase, per Amarildo.
Al Mundial de Londres-66 els equips rivals van anar a caçar Pelé i Portugal va eliminar Brasil a la primera fase. De l’equip titular que va guanyar el Mundial-62 encara van anar a Londres: Gilmar, Djalma, Bellini, Zito, Pelé i Garrincha; i Orlando, titular a Suècia.
Quatre anys més tard Brasil va tenir la revenja i va guanyar el Mundial de Mèxic-70, amb un joc espectacular, el millor que s’havia vist fins aleshores per televisió. Amb una selecció renovada, de somni i amb una davantera genial, plena de grans figures. L’equip titular va ser: Fèlix; Carlos Alberto, Brito, Piazza, Everaldo, Clodoaldo; Jairzinho, Gerson, Tostao, Pelé i Rivelinho, que a la final va guanyar per 4-1 a una excel•lent Itàlia (plena de grans jugadors: Mazzola, Rivera, Fachetti, Riva, Boninsegna, Domenghini, Albertosi).
El joc de la canarinha, i els seus gols, van impressionar. La seva superioritat va ser absoluta; en sis encontres, va marcar 19 gols (Jairzinho va marcar a cada partit, 7 gols en total, i en Pelé, més endarrerit, 4) i en va rebre 7.
Del joc del Real Madrid de Di Stéfano no en puc parlar pels dos motius que he esmentat al principi d’aquest article. Ara bé, el llistat de títols que va aconseguir el Madrid en les onze temporades que Di Stéfano va militar-hi (de la 1953-54 a la 1963-64) és impressionant. Dels onze campionats de Lliga que l’argentí va disputar amb el Madrid en va guanyar vuit. Més cinc Copes d’Europa (això sí, d’aquelles en blanc i negre) i una Copa Intercontinental (1960). En contra seva, només va guanyar una Copa del Rei i malgrat els seus 31 encontres internacionals amb Espanya, no va aconseguir res de positiu. No va disputar cap partit en un Mundial: a Suècia-58, Espanya no es va classificar; i a Xile-62 estava lesionat.
Normalment, aquests grans equips de club són ser la base de la selecció del seu país. El Madrid de Di Stéfano no en va ser mai la base, com per exemple ho va ser l'Ajax, el Bayern, el Milan o el Barça actual. Sí que va aportar-hi jugadors (com sempre ha fet), pero l'equip madrileny no n'era la base ni s'imitava el seu estil de joc.
La temporada 1963-1964 el Real Madrid va guanyar la Lliga (igual que les tres anteriors) i va jugar la final de la Copa d’Europa contra l’Inter que va perdre (1-3). O sigui, va ser un bon any per a l’equip blanc. L’estiu del 1964 la Selecció espanyola va guanyar l’Europeu davant Rússia (2-1). L’equip que va disputar la final va ser: Iríbar, Rivilla, Olivella, Calleja, Zoco, Fusté, Amancio, Pereda, Marcelino, Suárez i Lapetra. Només dos jugadors del Madrid.
Els jugadors madrilenys que van jugar més en aquella lliga van ser (entre parèntesi, partits jugats i gols): Vicente (15); Isidro (27), Santamaría (27), Pachín (22); Zoco (29,1), Muller (25); Amancio (24, 6), Fèlix Ruíz (17, 4), Di Stéfano (24, 11), Puskas (25; i amb 21 gols màxim golejador de la Lliga) i Gento (24, 12); seguits de Casado (15), Araquistaín (14, porter) i Evaristo (10) i d’altres ja amb menys encontres (Serena i Felo, 7; Bueno, 6; Miera, 4; Santistebán y Yanko, 3). Jugadors consagrats i encara en forma (però que ja s’acabaven), com Di Stéfano, Puskas, Gento, Santamaria i Pachín; o emergents, com Vicente, Araquistaín, Isidro i Fèlix Ruíz, no van ser escollits per jugar la final per José Villalonga, el seleccionador espanyol (del 1962 al 1966) i ex-entrenador del Madrid (del 1954 al 1957).
A nivell personal, Di Stéfano ha estat dues vegades Pilota d’Or (1957 i 1959) i ha estat cinc vegades Pixitxi de la Lliga (1953-54 i quatre vegades consecutives, de la del 1955-56 a la del 1958-59). Després li va agafar el relleu el madridista Puskas, sent màxim golejador de la Lliga quatre vegades més.
Si miréssim els títols que aquell Madrid va obtenir, segurament que sí que seria el millor equip de la història. Però, com ja s’ha dit abans, no el vaig veure jugar (o molt poques vegades) i jo era molt petit aleshores. A més s’ha de parlar d’un cicle d'onze anys (només el van començar i acabar Di Stéfano i Gento; els altres jugadors van anar canviant tots i no només una vegada).
El tercer equip que vull comentar és el Barça de Guardiola. Pel que fa als objectius aconseguits, de moment només es poden comptabilitzar dues temporades, ja que tot just acaba de començar la que seria la tercera. Massa poc temps per comparar-lo amb els altres equips que tenen una trajectòria més llarga.
El cicle del Barça actual podria ser de quatre, cinc, sis anys, cosa que estaria molt bé per al futbol actual, molt competitiu, amb canvis constants i en el qual costa que els jugadors tinguin continuïtat en un club. Per analitzar aquest Barça manca més temps, s’ha d’esperar a veure què aconsegueix, quan dura i si continua jugant igual.
Tanmateix, tot depenent de com vagi la trajectòria de Messi, es pot arribar a parlar del Barça de Messi si arriba a fer molts anys en l'equip blaugrana i guanya uns quants títols més. D'aquesta manera seria, com s'ha fet una mica més amunt, com el Brasil de Pelé o el Madrid de Di Stéfano.
Dels equips que he vist jugar fins ara, de manera més o menys contínua, des de meitats dels anys seixanta, considero que el Barça de Guardiola és, i ha estat, el que millor joc practica i potser el més regular en rendiment. És aviat, per dir-ho. Caldria unes quantes temporades més.
En quart lloc, dels equips esmentats al principi d’aquest post, em quedaria amb l’Ajax de Cruiff. Un gran equip i amb un joc extraordinari (per dir-ho d’alguna manera, com el Brasil-70 que va meravellar).
Els dos equips que resten, grans conjunts, crec que no van arribar a aquest gran nivell. Ara, em van encantar i molt. El Bayern Munich de Beckembauer, Maier, Hoeness, Muller, Breitner i d’altres; i el Milan de les tres tulipes (Rijkaard, Gullit, Van Basten), més Baresi, Maldini, Donadoni, Ancelotti i altres, van ser dos conjunts extraordinaris.
Un altre dia parlarem més d’aquests grans equips històrics i que han marcat una època en el món del futbol. Feia prop de vint anys que cap equip marcava època. Ara ho està fent el Barcelona.
Els jugadors del Real Madrid que, a la temporada 1953-54, la primera de Di Stéfano a l'equip blanc, van jugar més partits van ser (de 30 encontres): Pazós (17); Joaquín Navarro (29), Oliva (28), Lesmes II (25); M.Muñoz (27), Zárraga (28); Molowny (23), Olsen (23), Di Stéfano (28), Joseíto 22) i Gento (17), seguits d'Atienza (13), Pérez Payá (10) i Becerril (10).
ResponEliminaTemporada 1958-59 (en ple zènit, un dels millors equips del cicle), sis temporades després: Juan Alonso (25); Marquitos (21), Santamaría (24), Lesmes II (24); Zárraga (22), Santisteban (29), Kopa (30), Rial (20), Di Stéfano (28), Puskas (24) i Gento (21); seguits de Herrera (19), Miche (14), A.Ruíz (11). Dels 14 jugadors de la primera temporada només en resten 5 dels 14 que han jugat més encontres ara.
I si agafem la darrera temporada, la 1963-64, la del final del cicle, només resten 4 jugadors de cinc anys abans i dos de la primera de totes.
Això per parlar de cicles. D'aquests onze anys triomfals del Madrid, els únics nexes d'unió són el club, el president, i Di Stéfano i Gento com a jugadors
Pel que fa a jugadors que jo hagi vist jugar i me'n recordi més o menys bé (hem d'anar ja a la segona meitats dels 60), hi ha els quatre grans del futbol mundial: Di Stéfano, Pelé, Cruiff i Maradona. Els dos primers no els vaig veure jugar massa, però de Pelé tinc un documental de dues hores (Pelé eterno) que me l'assenyalen, i m'ho crec, com el millor jugador del món de tots els temps.
ResponEliminaDesprés vindria en Cruiff, de llarg. I abans que en Maradona, jo hi posaria l'alemany Beckembauer. En Maradona no va rendir massa anys i tampoc va aconseguir tants títols. A més, era un jugador massa irregular; en molts partits, ni se'l veia. Per exemple, aquí a Barcelona va deixar alguna jugada per emmarcar, però poca cosa més...
Altres jugadors molt importants des de la segona meitat dels anys 60 han estat: Eusebio (Portugal), Platini (França), Ronaldo (Brasil), Zidane (França), Luis Suárez (Espanya) i d'altres. Eren molt bons i van aconseguir molt.
A mi, a més a més d'aquests, em van agradar: Amancio (Real Madrid), Schuster (Barça, quan va jugar aquí), Boby Charlton (Manchester United), Mazzola (Inter), Ronaldinho (Barça, quan va estar bé), Baggio (Juventus), Riva (Cagliari), Dzajic (Estrella Roja) i algun altre.
Repassant les Pilotes d'Or, la majoria són ben merescudes. Ara bé, n'hi ha unes quantes que no les vaig entendre aleshores ni ara. Eren bons jugadors, però tampoc n'hi havia per tant: F.Albert (hongarès, 1967), A.Simonsen (danès, 1976), M.Sammer (alemany, 1995), M.Owen (anglès, 2001), F.Cannavaro (2005).
Dels d'ara destaquen Messi i Cristiano Ronaldo. La trajectòria de Messi, amb només 23 anys, pinta bé. Amb el d'enguany ja serà la tercera vegada que estarà en el pòdium dels tres finalistes per a la Pilota d'Or. Si arriba fins als 30 anys o passats al màxim nivell, per la seva manera de jugar estarà en la llista dels escollits, dels "més grans".
ResponEliminaHi ha altres bons jugadors, amb una bona trajectòria, però que no tenen tant de nivell: Kaka, Gerrard, Eto'o, Drogba, Casillas, Xavi, Iniesta, Rooney, Ibrahimovic, Torres, Maicon i algun altre.
També s'ha de veure allò que acaba fent Iniesta. És un jugador que agrada a tothom i ja fa anys que porta una bona trajectòria, amb només 26 anys.
La trajectòria d'Andrés Iniesta (nascut l'11 de maig de 1984) és molt bona i en els darrers anys s'ha superat. Va passar a formar part de la primera plantilla del Barça la temporada 2004-05 (amb vint anys; anteriorment ja havia disputat algun encontre amb el primer equip, però estava en el B). En sis temporades (aquesta encara no s'ha de comptar), ha guanyat 4 lligues, 2 Champions (2006, 2009), un Europeu de Seleccions (2008), un Mundial (2010), una intercontinental, ara Copa Mundial de Clubs (2009); el 2004 havia guanyat l'Europeu Sub-19.
ResponEliminaL'any passat va estar en l'onze ideal de la UEFA i la FIFA, va ser l'autor del gol que va donar a Espanya la Copa del Món de Sudàfrica.
I el que li queda encara. De moment està entre els tres classificats per emportar-se la Pilota d'Or 2010 (amb els blaugranes Xavi i Messi) i és el candidat principal per fer-se amb aquest trofeu.
I el gran Romàrio? Més que res per l'estatura (1,68m). Nascut el 29 de gener de 1966, va ser un jugador d'àrea important, impressionant i espectacular. Però no era un jugador d'equip ni va aconseguir gaires títols. Els més importants: Campió Olímpic a Seül (1988; amb 22 anys); Fifa World Player 1994; 3 Lliges amb el PSV Eindhowen i 1 amb el Barça. Fins al 1993, ja amb 27 anys, no va a un gran equip. Està poc temps al màxim nivell, ja que amb 28 anys, a poc de complir els 29, abandona el Barça i ja no tornarà a competir al màxim nivell. Malgrat la seva llarga carrera (es va retirar el 5 d'abril de 2008, amb 42 anys a l'esquena), només ha participat en dos Mundials: Itàlia-90 (Brasil, eliminat a octaus de final) i a EUA-94 (on es va proclamar campió).
ResponEliminaUna gran jugador, però massa limitat i mancat de títols. Mal esportista i mala vida. No es mereix figurar entre els "grans", encara que agradava i era un jugador realment espectacular. Ara, això sí, només de cara a porteria.
Un altre jugador espectacular va ser Michel Platini, l'actual president de la UEFA. Jugant de centrecampista avançat (posició Xavi, una mica més endavant, però), va jugar 620 encontres oficials i va marcar 324 gols (0,52%de promig). Jugador de classe innata, amb una gran visió de la jugada i un xut fort, precís i amb detalls, va marcar una època a la Juventus i a la slecció francesa.
ResponEliminaNascut el 21-juny-1955, va debutar professionalment el 1973. Va jugar al Nancy fins al 1979, quan va fitxar pel Saint Etienne, aleshores l'equip punter de França El 1982 va fitxar pel Juventus italià, on va romandre-hi cinc temporades, fins a la seva retirada al 1987, amb 32 anys.
Títols: 1 lliga francesa (1981); 2 italianes (1984, 1986), 1 Champions (1985) i una Intercontinental, 1 Eurocopa de Seleccions (1984) i tres vegades consecutives Pilota d'Or (1983, 84 i 85).
Gairebé es mereixeria figurar entre "els grans". Com en Zidane. Aquest no era tan golejador (779 encontres oficials, 151 gols; 0,20% de promig), pèrò era un jugador amb molta classe, exquisit amb la pilota als peus. La seva trajectòria de títols és semblant a la de Platini.
No tinc prou edat per poder comentar els altres equips, però el Barça de Guardiola, entenen els canvis constants que pateix un equip ja ve d'un Barça molt bo que és el de Ronaldinho. Entenc que no es parli com del mateix equip pel fet que ja no hi ha Belleti, Silvinho, Gio, Deco, Ronaldinho, Eto'o, entre molts altres que poden quedar oblidats (com Van Bomel o Oleguer).
ResponEliminaPerò sí que segueix un mateix patró, un estil, i, per mi el més important, han triomfat amb un mateix estil de joc. És en aquest Barça en què es prepara a Iniesta i Messi per a que anys més tard siguin els millors jugadors del món. Algun mèrit deu tenir Rijkaard amb això. Llàstima que aquest equip acabés tant aviat i tant malament.
És per això que la trajectòria del Barça del 2004/05 al 2009/10 (5 temporades) més el que pot venir és espectacular. 4 lligues, 1 copa del rei, 4 supercopes d'espanya, 2 champions, 1 mundial de clubs i 1 supercopa d'europa. Deunidó.
Per tant, entenc que no es puguin considerar un mateix equip, però rarament un club ha fet dos equips tan bons amb tan poc temps i canviant les estrelles, la defensa i el mig del camp. En poques paraules BRUTAL. Aquí hi ha algú o un equip de gent (o com a mínim hi ha estat) que hi entén molt de futbol.
A la llarga, quan passi a l'oblit la mala època de Ronaldinho i Deco, no pensarem que van ser 5 any gloriosos (o si acaben sent més, més)?
En tots els equips, per més canvis que hi hagi, sempre hi ha una continuïtat important. D'aquesta manera també ens podríem remuntar al Barça de quan Cruiff n'era l'entrenador, ara fa vint anys.
ResponEliminaS'ha de partir d'alguna base i crec que basar-se amb en Guardiola d'entrenador o, com ja comento, d'en Messi com a jugador, pot ser una bona referència.
Parlant d'en Sacchi. Només va estar quatre temporades al Milan (del 1987 al 1991). Va guanyar una Lliga (1988), dos Champions (1989, 1990) i dos Intercontinentals (1989, 1990), a part d'altres títols, no masses, menys rellevants.
Va estar en altres equips i va ser seleccionador italà. No va tenir cap més èxit important. L'únic, arribar a la final del Mundial d'EUA-94.
El seu gran mèrit va ser l'estil de joc, la manera d'entrenar i tot el que es feia fora els partits; els jugadors estaven tot el dia treballant, vivint el futbol i el joc, ja fos d'una manera o altra. Des de bon matí fins cap al tard.