Artur Mas, 129è President de la Generalitat de Catalunya

Avui, 23 de desembre de 2010, el senyor Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956) ha estat investit, en segona votació i per majoria simple, com el 129è President de la Generalitat de Catalunya, amb els 62 vots favorables de CiU, l'abstenció dels 28 parlamentaris del PSC-PSOE i els 45 vots en contra de la resta de partits (18 del PPC, 10 d'IC-Els Verds, 10 d'ERC, 4 de SI i 3 de C's).
La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, celebrarà demà mateix una audiència amb el Rei de l'Estat espanyol, Joan Carles I, per tal de comunicar-li l'elecció del nou president i per tal que el Cap d'Estat signi el decret del nomenament que el dilluns, 27 de desembre, serà publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE) i al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Anem per parts, perquè hi ha moltes coses a dir.
Una, les relacions de l'Estat espanyol amb Catalunya i el seu govern autònom. Contràriament a allò que molta gent pensa, Espanya és una cosa bastant recent. Concretament, d'aquí sis anys, al 2016, farà tres-cents anys que Espanya existeix. Abans no havia existit mai.
Fins al Decret de Nova Planta del 1716 no es va unificar el territori i no va passar a regir-se per les mateixes lleis, unes úniques Corts, un sol govern i una sola Corona. El 1716 es van anul•lar les institucions dels diversos regnes que formaven la Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó i València) i s'hi van imposar les de la Corona de Castella.

És en aquest moment que es pot parlar d'Estat espanyol (o si es vol d'Espanya). Fins aquest moment, no, car hi havia dues Corones, la de Castella i la d'Aragó (dos Estats diferents), que compartien rei, però res més. Una cosa semblant al Kingdom's United (Regne Unit) actual: quatre nacions, quatre estats (Anglaterra, Escòcia, Gal.les, Irlanda del Nord), que tenen en comú el rei, en aquest cas la reina Isabel II.
Aquesta organització política anterior al 1716 es coneixia amb el nom de Monarquia Hispànica. Mai Espanya. Si mireu els mapes històrics anteriors al 1716 no posa mai Espanya en el lloc corresponent, sinó que s'hi pot veure el nom de les dues Corones, i la línia divisòria que les separava; o el nom de Monarquia Hispànica, amb la corresponent separació dels Estats que en formaven part.
Això ja ho hem explicat en un post anterior del juny de 2010, bastant més extens en aquest tema, que portava el títol de: Adéu, Espanya? Si el voleu llegir, cliqueu aquí.

La pèrdua dels drets i les institucions de la Corona d'Aragó i la imposició de tot el que tenia la Corona de Castella en aquests territoris no es va fer per consens ni acord. Es va fer per la força de les armes després de la derrota de l'11 de setembre de 1714, al final de la Guerra de Successió. Les Corts catalanes i el poble català no va aprovar-ho mai. Va ser una cosa imposada sobre un poble derrotat; més ben dit, sobre un poble conquerit per les armes.
La centralització i la uniformització castellana va continuar durant la formació de l'Estat liberal al segle XIX i, fins avui, sense parar i imposant sempre la seva voluntat sobre els catalans, mai de manera consensuada o acordada.

No s'ha fet per consens ni s'ha votat. Ni ara, jaen plena democràcia, no es pot votar, ni gairebé discutir. De seguida surt Madrid i la resta de l'Estat, com una gran caixa de ressonància, amb llamps i trons, insults i boicots, per impedir qualsevol avenç català en aquest sentit.
I si no n'hi ha prou, aleshores surten els tribunals constitucionals, els tribunals suprems, el mateix govern i, si cal, el mateix Congrés de Diputats per prohibir-ho i tornar imposar les normes de l'Estat espanyol, que no són les nostres. A veure, que redactin i aprovin una nova Constitució. L'actual és del 1978, ara fa trenta-dos anys. Les Constitucions no duren tant. Solen durar una quinzena d'anys, tres amunt, tres avall. No s'atreveixen (no tenen collons!) a tocar res. Per què serà? Penseu-hi. En un altre post en parlarem.

En plena democràcia, Catalunya no té dret a decidir el seu futur ni massa res que la pugui diferenciar de la resta de l'Estat espanyol. Els catalans ben bé que ho volen. Ara, per exemple, en les darreres eleccions autonòmiques, en un moment d'alta crispació política i de descontentament català, dels 135 escons del Parlament de Catalunya n'han sortit 76 de totalment catalanistes (el 56,3%) per 59 que podrien no ser-ho (43,7%), però alguns sí (especialment del PSC o d'IC).
Dels resultats electorals del 28-N es pot extreure que hi ha més de la meitat de les persones que van exercir el dret de vot que van triar nacionalisme català d'una manera clara. CiU (62 escons), ERC (10 escons) i SI (4 escons) són coalicions o partits que només existeixen a Catalunya i que tenen una orientació plenament catalanista; això sí, uns més radicals que altres.

De la resta de partits que tenen representació en el Parlament de Catalunya, espanyol espanyol només hi ha PPC (18 escons) i C's (3 escons): 21 escons. Per tant, es pot dir que només un 15,5 % dels votants han mostrat de manera clara els seus sentiments espanyols i anticatalans. Cert que se n'hi poden afegir uns quants del PSC-PSOE (28 escons) i de IC-Els Verds (10 escons). Dels 38 escons que sumen ambdós, quants podrien haver-n'hi d'espanyols i anticatalans? De 20 a 25, no?
En total, no massa cosa. Podria ser un terç dels escons del Parlament de Catalunya que hagués estat escollit pel poble amb sentiment espanyol i anticatalà.

Explico tot això perquè si algú creu que l'Estat espanyol donarà alguna cosa a Catalunya, va ben arreglat. Catalunya ha de prendre allò que vulgui. Si ho demana, mai li serà concedit, perquè la resta de l'Estat espanyol hi votarà en contra i sempre ens deixaran amb el cul a l'aire.
És la llei de l'embut. Ells sempre l'aplicaran. Per tant, si volem una cosa, agafem-la i ja està. Podeu estar ben segurs que des del centralisme i la uniformització ens diran sempre que no i ens obligaran a fer marxa endarrere.

Com ha passat ara amb la sentència del Tribunal Suprem (TS), del 22 de desembre de 2010, sobre l'ús de la llengua castellana i la catalana a les escoles de Primària i Secundària de Catalunya. La sentència del TS ordena a la Generalitat de Catalunya que adopti les mesures que siguin precises per adaptar el seu sistema d'ensenyament amb l'objectiu que el castellà s'utilitzi com a llengua vehicular o d'aprenentatge en el sistema educatiu com el català.
Per altra banda, quina coincidència! La sentencia es fa pública el dia abans que es procedís a la segona votació per tal que el Parlament català escollís Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. Sembla una excusa per al PPC per poder abstenir-se en la segona votació de la investidura d'Artur Mas com a President, després d'haver arribat aquest a un acord amb els socialistes per abstenir-se.

I, abans de l'estiu, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, aprovat pel poble català el 2005. Després d'anys i anys de deliberacions i de no posar-se d'acord, s'emet la sentència quan la renovació del Tribunal Constitucional ja era totalment necessària i aleshores els representants espanyolistes i anticatalans haguessin perdut la majoria en l'esmentat tribunal.
Aquest Estatut és bastant idèntic al que es va aprovar posteriorment al País València i a Andalusia, i que no han estat recorreguts mai. Només es va recórrer el català.

Hi ha coses a la vida que són d'una caradura manifesta i d'una insansatesa total, per més que sigui constitucional, legal i obligatori d'acceptar-ho. En el Parlament de Catalunya només s'hauria d'escoltar parlaments en llengua catalana, llevat que surti a tribuna una persona estrangera i estranya a Catalunya i que no conegui i no sàpiga parlar la nostra llengua.
Això que en el debat d'investidura de l'Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya surtin l'Alicia Sánchez-Camacho (PPC) i l'Albert Ribera (C's) parlant en llengua castellana en el Parlament de Catalunya no està gens bé i hauria de ser criticat i no permès. En definitiva, no acceptat.

La forma més genuïna i representativa de la nostra personalitat com a país és la llengua. I els parlamentaris catalans l'han de defensar políticament, amb valentia i sense tibieses. Si no, qui la defensarà? Madrid? No, només Catalunya pot defensar-la i només Catalunya pot defensar Catalunya. No ho farà ningú més. Més aviat, al contrari: l'atacaran i la intentaran enfonsar.
El que sap més greu és que aquells dos polítics que van dirigir-se al plenari en castellà saben parlar català; i prou bé, per cert. Van parlar en castellà només per esgarrapar vots i acontentar els seus seguidors. Suposo que no devien pas fer-ho per catalanisme i per Catalunya. A nosaltres, en canvi no ens deixen parlar en català en les Corts d'un Estat plurinacional, format per quatre nacions: Espanya, Catalunya, Euskadi i Galícia.

Allò que dèiem: és la llei de l'embut. No es respecta la voluntat d'uns ciutadans que elegeixen democràticament un camí a seguir; forçosament han de seguir allò que manen aquells que volen destruir Catalunya i que tot el que sona a català i a Catalunya els hi va fatal. Passen els anys, passa el franquisme, i en aquests temes tot continua igual.
Sí o sí, encara que no t'agradi i vulguis una cosa diferent. No es respecta la democràcia i el sentiment d'un poble. La llei de l'embut perquè sí. Això ha de petar; i s'ho hauran ben guanyat. Després, que no es queixin. El poble farà evident el seu descontentament i l'opressió que pateix. Potser l'11 de setembre de 2014, tres cents-anys després? O en la nova Constitució? Per quan?

Penso que som dues nacions i que no ens traguem. No sé qui té raó. Si vols que t'ho digui, ni m'importa. Sé que mai els canviaré, com sé que ells mai em canviaran a mi. Com es pot resoldre? Com ja sabeu, amb concòrdia i amb bona entesa. El problema és que ells no volen. I si un no vol, no hi ha massa res a fer.

Per això tindran problemes, per això. Nosaltres, tindrem els de sempre, com sempre. No canviarà pas massa res.