El Barça: un cicle de 20 anys

Es parla molt de l’excel•lència del joc del Barça i dels seus jugadors. Com ja s’ha comentat alguna vegada aquest cicle culer d’èxits es va iniciar ara fa uns vint anys, després de la derrota a la final de la Copa d’Europa-1986 a Sevilla contra l’equip romanès de l’Steaua de Bucarest.

Després d'un any molt caòtic (amb motí inclòs dels jugadors contra el president del club a l'Hotel Hesperia), a la temporada 1988-89, es va fitxar com entrenador del primer equip l’holandès Johan Cruiff, ex-jugador blaugrana i tres vegades consecutives Pilota d'Or a principis de la dècada dels 70. Va estar dos anys sense guanyar massa res (només una Recopa d’Europa-1989 i una Copa del Rei-1990). A la tercera temporada va guanyar la Lliga 1990-91, coincidint amb l’arribada d’Stoikchov i d’en Koeman i Laudrup la temporada anterior; i de tots els bascos que s'havien anat integrant a la plantilla en els darrers anys (Zubi, Bakero, Begiristain, López Recarte, Salinas, Goicotxea) i algun de la pedrera (Guardiola, Ferrer, Amor).
Es va obrir un cicle de quatre lligues seguides (les dues de Tenerife i la del Depor) i la primera Copa d’Europa-1992, a Wembley, amb el gol de falta d’en Koeman. Però, a més, Cruiff va dotar al club blaugrana d’una identitat, d’un estil de joc, que ha perdurat fins avui. Per això estem parlant ara d’un cicle de vint anys, amb un patró de joc singular i que el caracteritza arreu del món.

Després d’aquests quatre anys d’èxits, en van venir dos de fracassos. La final de la Copa d’Europa-1994 perduda a Atenes, contra el Milan (1-4), va portar a desmantellar el Dream Team i les noves introduccions (molt influïdes, diuen, pel fet de voler que juguessin dos familiars de l’entrenador) no van ser el relleu adequat per als qui van marxar. A més, es va produir la fractura social president (Josep Lluís Núñez) - entrenador (Johan Cruiff), que va perjudicar seriosament el club i la seva imatge.
La temporada 1996-97 (la d’en Boby Robson, Ronaldo i companyia) va ser impressionant. Joc espectacular, amb un gran Ronaldo (autèntic descobriment a nivell mundial). Es van guanyar tots els títols en disputa (Recopa d’Europa i Copa del Rei), menys la Lliga, que es va perdre miserablement al camp de l’Hèrcules (sense Ronaldo).

L’any següent va arribar Van Gaal i tota una plèiade de jugadors holandesos que havien guanyat la Copa d’Europa-1995, amb l'Ajax justament davant el Milan. Amb en Rivaldo com a golejador i en Figo trencant per banda, el Barça es va adjudicar dues lligues seguides (1997-98 i 1998-99).
A continuació, degut al seu caràcter peculiar, Van Gaal va entrar en desgràcia i van seguir quatre anys sense guanyar massa res i amb una inestabilitat institucional important, amb la dimissió l’any 2000 del president Núñez (22 anys en el poder), el període de tres anys de Joan Gaspart a la presidència del club (amb una gestió esportiva i econòmica totalment caòtica i desafortunada), l’intent de prolongació amb l'Enric Reina (3 mesos president), fins a la convocatòria d’eleccions presidencials, amb una Junta Gestora presidida per Joan Trayter per tal de gestionar-les.

El triomf en les eleccions presidencials del juny-2003 de Joan Laporta (que va guanyar al favorit Lluís Bassat) i el fitxatge de Ronaldinho, com a estrella, Márquez, Deco, Eto’o, i d’altres, amb en Rijkaard d’entrenador, va portar a una nova etapa d’èxits. Després d'una primera temporada que va costar (però mercès a una gran segona volta es va quedar davant del Madrid), es van guanyar dues lligues seguides (2004-05 i 2005-06) i la segona Copa d’Europa del club (2006). El Barça va ser admirat, els seus jugadors considerats dels millors del món i el sistema de joc va rebre el beneplàcit de tothom. Però, l'equip va morir dels seus propis èxits. Amb uns jugadors desmotivats i poc professionals en la seva vida privada, van seguir dos anys durant els quals van destacar més els escàndols que no pas el joc i les victòries aconseguides.
L’arribada de Guardiola a la temporada 2008-09 va suposar l’entrada en una nova etapa d’èxits. Sis títols, tots els que estaven en disputa (entre ells, el famós triplet), en la seva primera temporada, i un gran joc van tornar posar el club en el primer nivell mundial. En dos anys, dues lligues, la tercera Copa d’Europa (2009) i un gran reconeixement en tot el planeta han posat al club blaugrana com el millor equip del món i el que practica el millor futbol en l’actualitat. En la tercera temporada, la que s’està disputant ara, el club blaugrana torna a aspirar a tot i està marcant una trajectòria de record, a tots els nivells.

En aquests vint anys d’èxits, els que van de la temporada 1990-91 a la 2009-10, el Barça ha guanyat la meitat de les Lligues (10) i 3 Copes d’Europa, a més d’altres títols prou importants que ara no esmentarem aquí per no fer-nos pesats i carrinclons.
A Europa ha completat un paper excel•lent. De les vint Copes d'Europa des del 1990, quatre no les va disputar (a la temporada 1997-98 se'n va canviar el format); ha disputat quatre finals, tres de guanyades, i quatre semifinals més (en les quals l'equip que el va eliminar va quedar campió). O sigui, de les que ha disputat, a la meitat ha quedat entre els quatre millors. L’any 1996-97 no la va disputar, però sí la Recopa que la va guanyar.
El Madrid, en aquestes vint temporades, en cinc ocasions no ha disputat la Champions, n'ha guanyat tres, ha jugat dues semifinals i ha estat eliminat en quatre ocasions a quarts de finals i en sis a octaus (de manera consecutiva, en els sis darrers anys).

I no solament són aquests títols a nivell de club, sinó el joc que ha desplegat l'equip, que ha estat l’admiració mundial i un model a seguir. I les figures de gran nivell que ha tingut. No solament les set Pilotes d’Or (Stoikchov, Ronaldo, Rivaldo, Figo, Ronaldinho, Messi i ara, segurament, Iniesta), sinó jugadors de la talla internacional de Koeman, Laudrup, Romàrio, Deco, Eto’o, Henry, Márquez, Touré, Alves, Abidal, Kluivert, els De Boer, Overmars, Ibra, Edmilson i tants d’altres; o nacionals com Zubizarreta (líder amb internacionalitats amb la Roja), Guardiola, Bakero, Begiristaín, Luís Enrique, Sergi, Ferrer, Amor, Eusebio, Salinas, Nadal; i els més actuals Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Pedro, Villa, Iniesta o Bojan.

S’ha de tenir present que quan Stoikchov va quedar segon a la Pilota d’Or de 1992 (que va guanyar l’holandès Van Basten per tercera vegada, un Van Basten ja lesionat i amb decadència), dos anys després li van concedir al búlgar per pal•liar l’errada de no haver-li donat abans, quan n'era el favorit. Quan Ronaldo rep la Pilota d’Or-1997, ja com a jugador de l’Inter, ho fa degut als mèrits que ha fet la temporada anterior (1996-97) com a jugador del Barça. En Rivaldo guanyarà la Pilota d’Or-1999 com a jugador blaugrana. Quan Figo rep la Pilota d’Or al 2000, també haurà fet els mèrits la temporada anterior amb el Barça. En Ronaldinho la guanya la temporada 2005. I en Messi el darrer any, el 2009. Enguany la tornarà a guanyar un jugador blaugrana (diuen Iniesta), ja que els tres nominats són jugadors del Barça.
De les darreres 20 nominacions a la Pilota d’Or, 7 han estat amb mèrits blaugranes. En aquests 20 anys, nominats per al 2n i 3r llocs, hi ha hagut 9 blaugranes més. En total, comptem: 20 anys multiplicat per tres nominacions, fan 60 nominacions; de les 60 nominacions, 16 han estat blaugranes. Això pot donar una idea dels èxits i del ressò mundial que ha tingut el club des del 1990. Per dir alguna cosa, en aquests vint anys, el Milan i el Madrid, els següents màxims nominats, només han tingut vuit jugadors entre els tres primers.
En Messi està fent història: el 2007, tercer nominat; el 2008, 2n nominat; el 2009, Pilota d’Or; i el 2010, segurament tercer nominat. Quatre anys consecutius entre els tres millors jugadors del món. I té 23 anys.

I què s’ha de dir dels èxits de la Selecció espanyola als darrers anys i la fama de practicar el millor futbol? El domini de la Roja en les dues o tres darreres temporades ha estat total. Campió de l’Eurocopa de Seleccions 2008 i campió mundial a Sud-àfrica-2010. I tot, amb la base i el joc del Barça, i amb una majoria total de jugadors blaugranes.

Aquest cicle d’èxits pot continuar amb la plantilla actual dos o tres anys més. Serà difícil i complicat mantenir les aspiracions i la puixança que ara tenen aquests jugadors. Però, si es fan bé les coses i no hi ha fractura social, d’aquí tres anys la majoria dels jugadors de la plantilla actual estaran més consolidats que no pas ara i en una bona edat per donar grans tardes de futbol i molts èxits al club. Només poden estar més passats en Puyol (ara té 32 anys), en Xavi (30 anys) i jugadors com en Pinto i Milito; Alves, Abidal, Keita i Villa també poden notar el pas dels anys. Però, la resta estarà en l’edat ideal per a rendir i amb la solera necessària, si és que no han tingut lesions importants o problemes personals greus.
O sigui, dels 19 jugadors de la plantilla actual del primer equip del Barça, n’hi haurà una dotzena, la base de l’equip, que d’aquí tres anys estaran en plena forma física i mental, amb l'experiència necessària i prou joves. Per tant, amb una política encertada de fitxatges i que vagi pujant algun jugador del B, amb bon rendiment, els èxits d’ara es poden allargar encara alguna temporada més de les tres que s'esmenten.

A veure si aquesta vegada no passa res, no hi ha fractura social i l’equip no es desmunta, sigui pel motiu que sigui, ja sigui intern o extern, com ha passat altres vegades. Després de la final de Basilea, al 1961, l’equip del Barça es va desmuntar (amb el traspàs de Luís Suárez, la retirada del mític Ramallets, la venda de Tejada i Czibor i l’ocàs de Kubala, que no va disputar ja cap partit de Lliga i va acabar sent l’entrenador de l’equip); i van seguir 14 anys sense guanyar la Lliga. El 1973-74 es va tornar a guanyar la Lliga, en el primer any de Cruiff com a jugador i amb un bon conjunt (0-5 al Bernabeu, com a resultat estel•lar i per emmarcar). Aquell meravellós conjunt es va trencar la temporada següent amb l’afany de millorar-lo i fitxar massa jugadors de titulars (F.Marinho, Neeskens, Clares, Heredia). Resultat: 12 anys més sense tornar guanyar la Lliga, fins la del 1984-85, la de Venables i Schuster. Nova fractura amb la derrota a Sevilla, a la final de la Copa d’Europa l’any següent, i el motí de l’Hesperia. Quatre anys més sense guanyar massa res fins obrir el cicle victoriós que va començar la temporada 1990-91.
En els 30 anys que van de 1960 a 1990, només dues lligues. El Madrid, 22; i dues per a l’Athletic de Bilbao i la Reial Societat; i una per a l’Atlético de Madrid i el València. A veure si se n’haurà après i hi ha seny.