Partits i coalicions, i pactes postelectorals

En aquest blog, en una entrada anterior, es parlava dels resultats de les eleccions per al Parlament de Catalunya del 28-N i se’n va fer una primera anàlisi. Recordem ara els escons que han tret els partits i coalicions que han obtingut representació parlamentària: CiU, 62; PSC, 28; PP, 18; ICV, 10; ERC, 10; SI, 4; C’s, 3.
El fet d’haver dit “partits i coalicions” ha estat amb intenció. Les llistes electorals que hom pot votar a les eleccions no totes corresponen a partits polítics sols i únics. En el moment de parlar dels grups polítics que es presenten a unes eleccions s’ha de parlar de: partits polítics, coalicions i conjuncions. I en el moment de formar govern, es pot parlar de governs de concentració, de cohabitació i/o de tripartits (o entesa, o el que vulguin).

Expliquem què és cada un. No entrarem en detalls de què és un partit polític: un sol partit, una sola llista electoral. No hi massa problemes per entendre-ho.
Una coalició són dos, o més partits diferents, que es presenten junts en una sola llista electoral. L’exemple que tothom pot entendre és CiU. La C de Convergència Democràtica de Catalunya (fundada per Jordi Pujol, el seu líder actual és Artur Mas) i la U d’Unió Democràtica de Catalunya (fundada durant la Segona República; el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida). Ambdós partits es presenten en una sola llista electoral, que els crea molts problemes i enfrontaments al moment de confeccionar-la. També es podrà veure ara quan hagin de formar govern i repartir-se els càrrecs.
Una conjunció són diversos partits que es presenten per separat a les eleccions, cadascun amb la seva pròpia llista electoral, però que s’han compromès a votar junts després de les eleccions i, en cas de guanyar-les, formar govern junts. És el cas de la conjunció republicano-socialista, a la Segona República, durant el Bienni d’Esquerres o Reformista (1931-1933). Diversos partits republicans i socialistes es van presentar per separat a les eleccions del 28 de juny de 1931, però ja havien anunciat que anirien junts i que formarien govern en cas de guanyar, com així va ser.

Els governs de concentració se solen formar en temps de crisi. En aquest cas formen govern els polítics dels principals partits per donar més unitat i estabilitat, i aturar les crítiques al govern. Se’n van formar, per exemple, després de la crisi de 1917 o quan es va restaurar la Generalitat el 1977, després del retorn del President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradelles, quan la força d’aquesta institució era escassa, no s’havia aprovat encara cap Estatut d’Autonomia i se sabia que hi hauria problemes.
La cohabitació política, aquí no passa massa (en un moment donat de la Segona República, durant el Bienni Negre), però a França o a Mèxic, sí. És quan el President de la República és d’un partit i el del govern és del partit contrari. Això passa perquè el càrrec de President del govern és electe cada dues eleccions. La primera vegada els dos presidents, el de la República i el del Govern, coincideixen; però, a la següent, quan només s’elegeix President del Govern, si guanya l’oposició, aleshores es produeix la cohabitació.

Manca el tripartit, o el nom que se li vulgui donar, depenent del nombre de partits que en formin part o de la inventiva de cadascú. A casa nostra s’ha produït en les dues darreres legislatures. Els partits i coalicions es presenten per separat i amb llistes electorals diferents; en cap moment han parlat o han manifestat el desig d’unir-se després de les eleccions. El tema surt al moment dels pactes per elegir President. Aleshores entra en escena la compravenda de càrrecs i prebendes. Si s’arriba a l’acord entre diversos partits de votar a la mateixa persona per president i entrar en el govern, aleshores es parla de tripartit o entesa. És allò que ha ocorregut a les dues darreres legislatures a la Comunitat Autònoma de Catalunya: ERC i ICV van donar suport al PSC i el seu líder, primer Pasqual Maragall i després José Montilla, van ser elegits i tots, els tres partits, van a entrar a formar part del govern.

Parlem ara de les darreres eleccions del 28 de novembre i dels pactes postelectorals. Un cop sabuts els resultats i els escons que tindrà cada partit o coalició, hi ha dues coses fàcils d’esbrinar. Una, que Artur Mas ha guanyat les eleccions de manera àmplia i podrà governar sense socis estables. Dues, que Artur Mas no té majoria absoluta i, per tant, haurà de negociar la seva investidura.

Expliquem-ho. Les primeres estimacions apunten que, complint tots els terminis legals, el Parlament es pot constituir el dilluns 13 de desembre o durant aquella setmana. Un cop fet això, s’iniciaran oficialment els contactes de la mesa del Parlament amb els grups polítics abans de proposar la candidatura de Mas. Si les negociacions no s’allarguen massa, els dies 16 i 17 de desembre es podria portar a terme el ple de la investidura, en què el candidat de CiU necessita la majoria absoluta. Si no l’aconsegueix, es procedirà a una segona votació, probablement el dia 20. En aquesta segona votació el president electe només haurà de treure majoria simple o relativa. O sigui, ser el més votat i que els qui voten en contra no superin mai en nombre als qui voten al seu favor.
Dit d’una altra manera: Artur Mas ha d’aconseguir unes quantes abstencions o vots en nul o que votin al seu favor. Posem casos. CiU té 62 escons; si tots els altres votessin en contra, hi hauria 73 vots que NO i Mas no seria escollit. Mas ha d’arribar als 68 vots favorables (la meitat més un, dels 135 parlamentaris que componen la cambra catalana) o que els que votin en contra no superin els vots a favor que ell obtingui.

A partir d’aquí, via lliure per a les especulacions. Qui aplanarà el camí perquè Mas sigui proclamat president? D’una manera o altra, s’ha parlat de què ERC, PP i, fins i tot, PSC podrien fer-ho. Tot això s’està tractant ara i en Mas intenta arribar a un acord amb una o més de les formacions polítiques amb representació al Parlament per a què votin a favor seu o per a què s’abstinguin.
Amb l’abstenció dels 10 disputats d’ERC no n’hi ha prou per investir-lo si tots els altres hi voten en contra. Si ERC votés a favor, sí que passaria de la mitjana i obtindria la majoria absoluta (72 escons). També s'ha parlat de què el PP o el PSC podrien donar el vot a CiU perquè Mas sortís elegit. Però no ho crec. També podrien abstenir-se, cosa que permetria que el convergent fos president.

Estem en plena moguda i les negociacions resten obertes. Les possibilitats són múltiples. Veurem com queda tot plegat. Una mica de paciència.