En broma, a mi no m'agrada el futbol

A mi no m’agrada el futbol. De pilota, sí que hi entenc; vull dir de la pilota de l’olla, aquella que es menja, de carn picada, pa i ou. Aquesta, sí que m’agrada.
I és que jo, per jugar a futbol, sempre he tingut dos problemes importants. Un ha estat la cama esquerra. L'altre, la cama dreta. Amb cap de les dues toco la pilota bé.

Un dia vaig anar al Camp Nou a veure un partit del Barça. Em va impressionar. El camp, ple; l’endemà vaig llegir que hi havien anat 70.000 espectadors. Déu n’hi do! Aleshores vaig entendre aquell acudit de què el Bernabeu és el prostíbul més gran del món. Per què? Perquè cada dues setmanes hi entren setanta mil capullos a dins.
Des de fora, vaig trobar el camp grandiós. I des de dins, preciós. I molt d'ambient. Tot tipus de persones: homes i dones, petits i grans, joves i no tan joves, d'aquí i d'allà. Com diu l'himne: ...Som la gent blaugrana, tant se val d'on venim, si del sud o del nord ... Una bona varietat; sí, senyor!

Surten ambdós equips al camp. Quan ho fa el Barça, sona l'himne del club. El públic es posa dret i el canta també. La pell se'm posa de gallina. Ser del Barça, és el millor que hi ha! És com una religió, el diumenge tothom va al Camp Nou a combregar.
Comença el partit. Al cap de poc, el porter culer atura un xut perillós. El públic l'aplaudeix i coreja el seu nom. Ara no me'n recordo de com es deia, però sí que em ve a la memòria el nom del porter de la selecció japonesa. Crec que es deia Notoko Nibola.

A la graderia, a darrere meu, hi havia dos gais que tampoc no havien anat mai a futbol. Ara eren allà per curiositat. Com jo. Tot de cop, tot el camp es posa a cridar contra l’àrbitre. No en sé el motiu. Miro al meu voltant. Sento com els dos gais també ho comenten i no entenen què està passant. Un d’ells pregunta a l’espectador del costat que per què el públic xiula i crida contra l’àrbitre. L’espectador respon ben enutjat: - Es que es muy malo. El gai contesta: - Doncs, sí, sí que es molt dolent. Ja portem vint minuts de partit i encara no ha tocat ni la pilota. Començava a entendre alguna cosa de futbol, ho notava.
Res, poc després, una altra escridassada contra l’àrbitre, potent, molt potent. Un espectador s’aixeca i tira una ampolla petita d’aigua, de plàstic, cap a la gespa. El públic es gira contra l’espectador i l’escridassa. Els dos gais comenten l’acció. Un d’ells, el mateix que abans, pregunta a un espectador del costat: - Escolti, per què criden contra aquest home? – Perquè ha tirat una ampolla contra l’àrbitre. El gai diu: -Però, si no l’ha tocat. L’espectador respon; - Per això, per això mateix. Notava que anava aprenent coses, cada vegada sabia més de futbol.

Els espectadors comencen a animar l'equip de casa. Barça! Barça! Baaarça! I canten l’himne del club: Tot el camp! És un clam! Som la gent blaugrana!... Tots s’aixequen, canten i aplaudeixen. Penso “és bonic això, jo també vull cantar i que m’aplaudeixin”. Però no sabia cap himne de futbol. Aleshores me’n vaig enrecordar que el Madrid tenia un himne musulmà. M’aixeco i el començo a cantar: “Hala, Madrid!, Hala, Madrid!” Em va caure de tot al damunt i em van insultar. Em vaig haver d’asseure. Vaig notar que una cosa em petava al clatell. Vaig posar-m’hi la mà. Era un ou.
Em vaig aixecar per anar a rentar-me. Pel passadís, estret i tot ple de cames i genolls, algú em va fer la traveta i vaig estar a punt de caure. No hagués acabat de fer-ho si algú no m’hagués empès fort. Aleshores vaig caure a la fila de davant fent mitja voltereta, com alguns jugadors quan celebren un gol. Vaig tornar a rebre. Vaig sortir-me’n com vaig poder i vaig anar als serveis a rentar-me.

Un cop net i arreglat, vaig tornar al meu seient de la graderia. El Barça ja guanyava per 1-0. Vaig preguntar qui havia marcat. El pibe, em van contestar. No el coneixia. No havia sentit mai aquest nom en les alineacions del Barça. Devia ser un fitxatge nou.
El públic estava ja més tranquil. Aleshores vaig sentir una conversa d’un pare amb el seu fill. El nen estava muntant una rebequeria important. Volia que el seu pare li comprés una camiseta, del Reial Madrid. I el pare, que no; que del Reial Madrid, no. I el nen, cada vegada més pesat, tant que no deixava veure el partit al seu pare. Finalment, el pare, ja per treure’s del damunt tanta tonteria, li diu: - Bé, te la compraré. De què la voldràs, de jugador, de porter o d’àrbitre? Com hi ha món! Aquest sí que el vaig entendre. Cada vegada comprenia més això del futbol.

Es van tornar a sentir crits. La gent estava reclamant un orsai. Sempre he escoltat que el límit del saber del futbol rau en la comprensió que es té del que és fora de joc i del que no ho és. Jo veig que un jugador remata sol davant del porter i sé que és orsai. Però, resulta que no: si ha sortit d’una posició correcta, diuen que aleshores no ho és, que el gol és vàlid. No entenc res.
Ara veig que un davanter contrari remata amb dos defenses davant del porter i l’àrbitre anul•la el gol. Sento el comentari d’un espectador proper: - L’àrbitre ha anul•lat el gol perquè el davanter ha arrancat en posició de fora de joc. No hi entenc res. No em tornaré a posar mai més amb els orsais. Que els àrbitres pitin allò que vulguin!

Feia goig l'estadi. Tan ple, amb tanta gent! Aleshores vaig recordar allò que li havia dit el ginecòleg a la meva senyora quan estava embarassada i estava temorosa davant el part. El doctor li havia preguntat: - Vostè, ha anat mai al camp del Barça? Ella va respondre que sí, perquè de jove hi havia anat amb el seu pare. Aleshores el metge li va dir: - Hi havia molta gent, no? Doncs, sàpiga que totes aquelles persones de la graderia han sortit del mateix forat. No cal que pateixi tant.
Faltava ja poc per a la mitja part i alguns espectadors comencen a aixecar-se per tal de no fer cua al bar o als serveis. L'àrbitre pita i assenyala el final de la primera part. Un dels espectadors crida: - Árbitro, ponte el pito en el culo. Carai, què berros! Pornografia pura, no crec que li pugui arribar. L'hauria de tenir molt llarg, el pito.

Amb el quart de descans, moltes persones s’aixequen dels seus seients per anar als serveis, per estirar les cames o per menjar el bocata. Com que jo me l’he portat de casa, per estalviar, me’l menjo allà mateix. Més enllà veig un senyor que té al costat un seient buit. Se li acosta un altre que estava a la vora i li pregunta per la seva senyora. El senyor li respon que s’ha mort, que ja no vindrà més. Aquell li diu que, per no estar sol i no deixar el seient buit, que podia invitar a un amic a veure el partit. El senyor li contesta que no, que cap dels seus amics ha volgut venir perquè han preferit anar a l’enterrament de la seva senyora. Ben beneits!

Alhora sento com dos amics xerren i fan conya, en castellà. Un li pregunta a l’altre: - Y a ti, qué te gustan más: los toros o el futbol? L’altre li respon: - Hombre, dónde esté una buena corrida, que se quite el futbol. I el primer comenta: - Eso, y los toros también. Són ben animals, aquests.

Més amunt m’arriben els comentaris dels deutes que hi ha en el món del futbol i que els clubs estan molt endeutats, que ara amb la crisi hauran de plegar. Diuen que el Barça també deu molts calers. Jo penso que no tant com el Madrid. Per què? Perquè el Madrid deu molt a Hisenda: “Com que IVA a ganar la Champions, IVA a ganar la Liga, IVA a ganar la Copa del Rey." Je, je, je.
És allò que diuen: si el Madrid té un cristiano, el Barça té el MESSIas.

Sento les clàssiques bromes contra el Madrid: - Saps que han canviat el prefix de Madrid? Ara no has de marcar el 91 a davant, si no el 5-0. O aquell altre que explica: - L'altre dia, el dilluns del 5-0, els jugadors del Madrid van marxar del Camp Nou sense passar pels vestuaris; no es van ni dutxar. I un que pregunta: - Ah, sí! I com és? Aquell respon: - Com que en el camp ja havien rebut un bany.
Aleshores em va venir la memòria la broma que el jugador del Barça, Xavi Hernández, va fer al jugador del Madrid, Lass Diarra, al final del matx, després de l'agressió i l'expulsió de Sergio Ramos. En Xavi, amb la pilota a la mà, la va posar a mans de Lass. El jugador merengue (no per blanc, sinó pel color de la camiseta del Madrid) se'l va mirar sense entendre res. I aleshores va ser quan en Xavi li va dir: - Como no habéis tocado la pelota en toda la noche, así la puedes tener un rato.

Comença la segona part. Els jugadors es van passant la pilota i un d’ells xuta a porta. El porter l'atura i sento un espectador que crida: - Portero, paras más que el perro de mi casa. Aquest sí que el vaig entendre. Tornava a estar bé. Ara sí que veia que hi entenia de futbol.
De seguida, un altre espectador comenta: - Aquest defensa és molt dur, li està fotent d’òsties a en Messi, fins al carnet d’identitat. Jo creia que els jugadors no portaven al cim el DNI durant el partit. Però, aleshores ho vaig entendre: - Home, com volies que l’àrbitre pogués identificar els jugadors durant l’encontre? Era normal que el portessin. Ja sabia una altra cosa del futbol. M’estava informant. Estava aprenent ràpid.

El Barça marca el 2-0. El Guaje ha marcat. Vaja, penso, deu ser també un altre fitxatge nou. Sento el públic com comenta la jugada: - De vaselina! Cómo la ha metido dentro! Que bé, penso, en el futbol també hi ha sexe. Els jugadors s’apilonen i s’abracen. Anem bé, ara començaran. Veig que van cap al mig del camp, centren i tornen a jugar. Que estrany! No hi ha sexe. Torno a no entendre-hi res.
Tampoc no he entès mai perquè els jugadors de futbol, quan fan un gol, no fallen mai en les repeticions de les jugades. En deuen saber molt. Perquè, a més, el tornen a fer d’una manera molt semblant. Una vegada vaig veure, des de cinc òptiques diferents, com un jugador repetia sempre la mateixa jugada i la fotia sempre a dins. Això, penso, es deu aconseguir a base de molts entrenaments.

El públic torna a animar i a cantar. Sento com criden, d’una banda a l’altra del camp: - Hola, Polo Norte! Els altres: - Hola, Polo Sur! Penso: - Aquesta me la sé. M’aixeco i canto ben fort: - Hola, don Pepito! Hola don José! Pasó usted por mi casa? Por su casa yo pasé... i així anar fent. La gent em va mirar ben estrany i em va fer callar. Un em va dir: - Cállese, ya! No ve que está haciendo el ridículo. No entenia res.
Mira que és complicat això del futbol. Tothom crida: Corre! Xuta! Segueix! Marca! Els jugadors no els hi deuen fer ni cas, però el públic ben bé que va insistint. M'imagino que deu ser com la televisió. És com si a les persones que estan en pantalla els anessis dient, ara fes això, ara digues allò altre. Eh, que no ho fan? Doncs, passa el mateix en un camp de futbol. No sé perquè el públic va indicant als jugadors tot allò que han de fer.

Al meu voltant, més cap a la dreta, sento com dos senyors parlen de tàctiques: que si un 4-3-3, que si un 4-4-2, que si un 4-5-1, etc. Carai! Jo sempre en comptava 10. Però, si al futbol en juguen onze. No entenia res. Aleshores em ve la idea: deuen pensar que jugant amb un de menys sorprendran el contrari i els anirà més bé. Recordava una frase coneguda d’un entrenador famós que havia dit: - Se juega mejor con diez que con once. Seria això.
Aleshores expulsen un jugador del Barça i tot el públic xiula i crida contra l’àrbitre. Els que parlaven de jugar amb només deu jugadors també, els qui més. Tornava a no entendre-hi res. Si volien jugar amb deu, ara era l’ocasió. Doncs, no, es veu que no. És que això dels números mai m’han anat massa bé. Què hi farem!

Amb el 2-0 el públic s’anima i fa l’ona. Un espectador es posa una armilla d’aquestes “salvavides”. L’altre li diu: - Pero, por qué te la pones? Aquell respon: - Para cuando llegue la ola. Com hi ha món! Hi ha gent que no se n’assabenta de res.
N'hi ha un d'allà a la vora que explica una anècdota. Era en un camp de futbol, d'aquells de poble. L'àrbitre, quan entra al camp, veu que tots els homes del públic porten una escopeta. I pregunta al delegat: - Per què tots porten una escopeta? El delegat respon: - És que quan guanyem ho celebren disparant a l'aire. L'àrbitre: - I quan perden? El delegat: - No ho sé, encara no s'ha donat mai el cas.

Encara el públic tornarà a cridar, contra els rivals. Un d'ells ha caigut a terra quan un defensa blaugrana l'ha entrat dins l'àrea. El del meu costat comenta: - Aquest s'ha tirat a la piscina. Carai! Miro i no en vaig cap de piscina. Els del voltant insisteixen: - Sí, si, ha estat una piscina. I continuo sense veure'n cap. Potser porten d'aquelles ulleres tridimensionals, que els permeten veure més coses.
Sento un que crida: - Hoy vas de negro. Mañana irá tu familia. No vaig entendre-ho. No vaig saber relacionar els tres elements.

Finalment, el matx acaba. 2-0 a favor del Barça. M'ho he passat bé. No entenc, però, per què diuen que els encontres duren 90 minuts, quan sempre són de 93 minuts. En això del futbol hi ha moltes falsedats i frases fetes.
Tal com va sentenciar l'admirat Bobby Robson, ex-entrenador del Barça: - Els primers noranta minuts són els més importants. Futbol és futbol, va dir Vujadin Boskov.

En sortir, com sempre, escolto divisió d'opinions sobre l'àrbitre: uns es recorden de la seva mare i altres del seu pare. Jo, amb els àrbitres, faria com amb els jugadors: durant el partit, si no ho fan prou bé, els canviaria per un altre.
La gent abandona les seves localitats i es va enretirant. Sento els seus comentaris futbolístics, greus i seriosos, d'entesos. Aleshores penso en una frase que vaig llegir fa poc: des del futbol hom pot fer filosofia, però des de la filosofia és impossible fer futbol.

Surto de l’estadi i vaig cap al cotxe. L’he deixat una mica lluny. Quan m’hi vaig acostant, em surten tres paios i em roben els calers. Com que en porto pocs, em foten d’òsties. Quedo per terra. Se m’acosta un tio, molt gros, i em pregunta: - Què li ha passat? Jo li responc: - Collons, que m’han robat i m’han fotut d’òsties que no vegis. Només em faltaria ara que algú em donés pel cul. I el bèstia aquell es baixa els pantalons i em diu: - No pateixis, encara hi ets a temps. El vaig engegar.
Vaig continuar cap al cotxe. Aleshores em vaig adonar, amb la fauna que vaig veure al voltant, que estava en plena zona de gais i transvestits que hi ha als voltants del Camp Nou. Vaig entendre d’on havia sortit el tio d’abans.

Vaig pujar al cotxe i vaig enfilar l’autopista cap a Girona. Em vaig aturar a fer gasolina, prop de Granollers. Quan vaig voler tornar a engegar el cotxe, aquest no va reaccionar. El de la benzinera em va dir que era una avaria seriosa, que fins l’endemà, quan obrís algun taller, no hi havia res a fer. Vaig trucar la meva dona per dir-li que havia tingut una avaria i que no podria tornar fins a l’endemà.
Quan em disposava a anar a Granollers per buscar una habitació en qualsevol hotel o fonda, sento que algú em crida pel meu nom. Em giro, ostres!, el meu amic mecànic, que també havia anat a veure el partit del Barça i tornava cap a Girona. Li comento la mala jugada que m’havia fet el cotxe. I em diu: - A veure, deixa que me’l miri. Va i me l’arregla. Com que és molt tard, no torno a trucar la meva senyora per no despertar-la i així també li puc donar una sorpresa.

Arribo a casa, ben cofoi, obro la porta sense fer soroll i me’n vaig cap a l’habitació sigil·losament. Hi entro i veig la meva dona i un altre tio, despullats, al llit. La dona em diu: - Com és que has arribat tan d’hora? I jo que li pregunto: - Què fa aquest home al nostre llit? I ella em respon cridant: - No desviïs el tema i contesta'm.
És així com em vaig assabentar que la meva dona m’era infidel. Va ser l’única cosa de veritat que vaig aprendre aquell dia. Perquè de futbol, si voleu que us ho digui clar, no vaig aprendre res de res.