Inieeesta! Inieeesta!

Quin goig veure jugar el noi de Fuentealbilla! Futbolísticament estic enamorat d’ell, de la manera que juga, com controla la pilota, com l’amaga, com supera els adversaris... Només li manca materialitzar més les ocasions de gol de què disposa. Enguany se’l troba a faltar. Crec que no ha encadenat més de dos partits seguits en el que es porta de temporada. Ha disputat fins ara catorze encontres de Lliga (en vint-i-tres jornades), tres de Champions (de set) i cinc de Copa del Rei (de sis). Deu ser una de les causes del rendiment irregular del Barça a la Lliga d’enguany.

Els aficionats parlen molt de Messi. És veritat, és molt bo, boníssim, segurament el millor del món, no en tinc cap dubte. Però la meva debilitat per Iniesta ha estat de sempre, des del primer dia que vaig fixar-m’hi. Aleshores vaig veure que era diferent dels altres. Recordo que comentava que tenia un control de la pilota perfecte i que era més ràpid que la resta. No en velocitat pura, sinó en moviments: quan ell ja s’havia girat, els rivals encara estaven de cara, sense haver vist ni endevinat per on havia anat o per on havia passat. O quan accelerava, el seu famós canvi de ritme, el jugador que li feia la marca restava sense capacitat de reacció. Ara continua igual; i com els bons vins, ha guanyat amb els anys. Fins i tot, marca més gols. Llàstima que es lesioni tant sovint, sempre lesions musculars.

Els aficionats al futbol parlen molt també d’en Xavi, Xavi Hernández, un gran jugador i que potser, el 2010, l’any en què la selecció espanyola va guanyar el Mundial de Sudàfrica, es mereixia la Pilota d’Or per davant de Messi (que aquell any no havia guanyat res a nivell de seleccions ni la Champions amb el Barça). Molts van comentar que era l’Iniesta qui se la mereixia per haver marcat el gol de la victòria a la final del Mundial. Però penso que no, que, malgrat l’admiració que sempre he sentit per don Andrés, no es mereixia el trofeu perquè havia passat part d'aquella temporada lesionat i havia jugat poc i de manera intermitent des de la final de la Champions del 2009.

També admiro la segona joventut de Puyol, més bon jugador que mai, l'autèntic capità de l'equip; la tasca defensiva d’Abidal, amb la seguretat que aporta i amb un bon control de l'esfèrica, però, en ocasions, massa «torpe» en treure el joc des de darrera; el gran Busquets, el guardaespatlles del conjunt i qui fa la feina bruta (partit perfecte, tant tècnicament com tàcticament, del de Badia contra el València, al Camp Nou, a la segona volta de la lliga, 5-1); el perillós Alexis, un veritable «estilete» per a la defensa contrària, tirant unes diagonals perillosissímes i valent i treballador com ningú; el gran Cesc, amb arribada i golejador, un dels grans descobriments de la temporada i del qual ja ningú dubta; en Piqué, el nòvio de Shakira, elegant i amb molta classe, i que darrerament fa jugades de davanter en punta; en Valdés, que encara que només aturi una o dues pilotes en tot el partit i li marquin un gol, la premsa de l’endemà edita que ha salvat el Barça de la derrota; el prometedor i gairebé ja realitat Thiago, al qual només li manca més maduresa i desempallegar-se del corsé que li ha imposat el seu entrenador; l’argentí Mascherano, gran jugador d’equip i que sempre rendeix al màxim, una garantia; el lluitador i golejador Pedro (ja no Pedrito), ara en hores més baixes; el polivalent Adriano, sempre entregat a l’equip per allò que manin; i... els altres (el suplent Pinto, el jugón Cuenca, el treballador, bona persona i darrerament absent Keita, els lesionats Villa, torna aviat!, Afellay i Fontàs, més els del filial que, sovint, pugen al primer equip: Jonathan Dos Santos, Sergi Roberto, Montoya, Bartra).

He deixat expressament apart dos jugadors que també admiro: Alves i Tello. El brasiler és l’amo de la banda dreta, tant li fa que jugui més endavant o més endarrerit. Centrant és molt irregular, diuen que no ho fa massa bé; tanmateix, és difícil que no es materialitzi a passada seva un gol en cada encontre. Amb els anys ha perdut una mica de velocitat i de nervi; però, en tenia tanta i tant, que encara li’n resta molta i molt, de velocitat i de nervi. Ara juga més bé, el veig amb més pausa i defensa millor. Sembla estrany: semblava que no era un jugador adequat per marcar a Cristiano i a la temporada passada, i en aquesta, li ha fet uns marcatges de «puta mare». Es trobarà a faltar quan, per qüestions d’edat i de rendiment, no hi sigui. Tanmateix, no patim pas: en Montoya, del filial, el seu substitut natural, va fer una gran segona part l’altre dia contra el València.

Pel que fa en Tello em comença a tenir el cor robat. No sé si acabarà quallant o no, però despunta unes maneres que s'han vist a pocs jugadors. En tots els partits que surt ho fa perfecte, per pocs minuts que jugui. El darrer dia contra el València va sortir al minut 68 amb 2-1 al marcador. Amb poc més de vint minuts va tenir temps per escalfar-se, realitzar tres o quatre jugades meravelloses i ser protagonista en dos dels gols del Barça, que va acabar golejant (5-1). Se n’ha de tenir cura, anar-lo introduint i que no es faci malbé, car és una «perla» de cara al futur. Des d’en Messi que no havia sortit de la pedrera cap jugador amb el seu potencial. Ni en Thiago, que va explotar i es va donar a conèixer a Espanya i a la resta del món en l’Europeu de seleccions sub-20 de l’estiu passat, que va guanyar la “Rojita”, amb un gol olímpic del fill de Mazhino a la final. En Tello pot ser, hauria de ser, el jugador del futur de la davantera del Barça. A veure si hi arriba.

Tornem al manxec. Andrés Iniesta Luján (Fuentealbilla, Albacete, 11/maig/1984, 27 anys) està en la seva plenitud futbolística. Després de destacar en el Torneo Nacional Alevín de Fútbol 7 de Brunete i ser-ne escollit el millor jugador, el setembre de 1996, amb tretze anys, va fitxar pel FC Barcelona. Després de passar per les divisions inferiors del club, va jugar dues temporades en el Barcelona B fins que a la temporada 2002-03 va debutar en el primer equip amb Van Gaal d’entrenador. Aquesta temporada i la següent va alternar els partits del filial barcelonista amb alguns encontres en el primer.

A la temporada 2004-05 va passar a formar part de la plantilla del primer equip blaugrana. Malgrat que no va ser titular habitual en l’onze de Frank Rijkaard solia ser el primer jugador en sortir al camp a la segona part. De fet, només es va perdre un matx de lliga i va ser, amb 37 encontres, qui en va disputar més, juntament amb Eto’o.  Des d’aleshores ha estat un jugador imprescindible i ha guanyat nombrosos títols, com es comentarà tot seguit.

Al gener de 2009 va figurar com a novè millor jugador de l’any a la llista de la Pilota d’Or de la Fifa 2008. El 2009 va ser inclòs a l'equip ideal FIFA/FIFPro i en el de la UEFA. A la llista del FIFA Pilota d'Or 2010 va ser el segon classificat, darrere de Messi i inclòs en l’onze ideal. En la darrera edició, la de l’any 2011, ha estat escollit el quart millor jugador de l’any (darrere de Messi, Cristiano i Xavi) i inclòs també en l’onze ideal.

En el seu palmarès, i encara amb uns quants anys de recorregut per endavant, hi ha:

- a nivell nacional: 5 lligues espanyoles (2004-05, 2005-06, 2008-09, 2009-10, 2010-11), 5 Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2009, 2010, 2011) i una Copa del Rei (2009);

- a nivell internacional: a nivell de club: 3 Champion’s League (2006, 2009, 2011); 2 Supercopes d’Europa (2009, 2011); 2 Mundials de Clubs (2009, 2011);

- i a nivell de seleccions: 1 Europeu sub-19 (2004); una Eurocopa (2008) i un Mundial (2010).

Amb 27 anys, li resta encara uns cinc anys de bona carrera futbolística, si no hi ha pel mig lesions i daltabaixos importants. Pot afegir algun, bastants títols més al seu palmarès. L’equip al qual pertany i la selecció amb la qual juga poden afavorir-ho, sense dubtes. De moment, enguany, llevat de la Lliga, tenen ben encarrilats els altres; i per l’Europeu del juliol Espanya és una de les màximes favorites.

Però no solament és admirat arreu per la seva qualitat futbolística. El Camp Nou el venera. Segurament que, després de Messi, és el jugador més victorejat pel públic català. Els crits d’Inieeesta! Inieesta!, amb que titulava el post, són ja un clàssic al Camp Nou. En els camps rivals també és aplaudit quan el seu nom sona per la megafonia o quan és substituït i, fins i tot, quan realitza una acció brillant. Es pot dir que és dels pocs jugadors de l’equip rival que els aficionats locals s’aixequen per aplaudir-lo. Crec que ha passat alguna vegada amb en Xavi i no recordo amb cap jugador més, ni del Barça ni del Reial Madrid ni de cap altre equip encara que hagin guanyat el Mundial.

Diuen que és perquè va marcar el gol de la victòria a la final de Sudàfrica contra Holanda. Segurament. Però crec que la seva manera de ser i el gest que va tenir en dedicar el gol de la victòria a Jarque, el jugador del RCD Espanyol desaparegut l’any anterior, hi ha ajudat també molt.

M’agradarà veure la final de la Copa del Rei d’enguany, entre els dos històrics de la competició, el Barça i l’Athletic, els clubs que l’han guanyada en més ocasions. I no solament pel partit en si; també per l’assistència de les dues aficions. Un autèntic espectacle. També políticament. Suposo que hi haurà una pitada o una escridassada general quan Sa Majestat aparegui a la llotja de l’estadi on es jugui l’encontre. No sé si enguany també es pujarà el volum de la megafonia i si la televisió no comentarà res del tema i només enfocarà la imatge del Rei, passant del públic, per tal que no es vegin els seus gestos, com criden, les seves pancartes i com fan onejar les senyeres basques i catalanes, i alguna de republicana.

També serà el moment de comprovar si l’afició de l’Athletic continua recordant Iniesta i la seva exageració (?) davant l’entrada d’Amoberrieta, que va costar la segona targeta i, per tant, l’expulsió del futbolista que juga amb la selecció veneçolana. Després de gairebé dos anys seria lògic que l’afició bilbaïna ho hagués oblidat.

Jo sempre he tingut els meus dubtes sobre els crits i xiulets que Iniesta pateix a San Mamés des del dia d’aquella acció. Pocs mesos abans la selecció espanyola havia guanyat el Mundial de Sudàfrica amb un gol del manxec. A tots els camps de l’Estat espanyol l’aplaudien per això. Jo crec que a San Mamés se’l xiula pel mateix: per haver marcat el gol que ha donat a Espanya l’únic mundial que té la seva selecció de futbol.

Tornem a les seves qualitats futbolístiques. Iniesta, amb el seu canvi de ritme celestial i les seves fintes, penetra per entre les línies del rival i genera sempre avantatge, ja que resta amb l’esfèrica controlada i amb companys ben col·locats per a la passada, la combinació o l'acció individual, sigui la pròpia o d'altri. És totalment sublim quan fa aquesta mateixa jugada a l’àrea contrària, ja sigui per la banda esquerra o més centrat, acció aquesta darrera que últimament no prodiga tant.

Alguns dels seus regats són totalment inversemblants. Per a mi, és un jugador que ha superat al gran Zidane. Són jugadors semblants, un bastant més alt que l’altre, però ambdós amb una tècnica exquisida, capaços de fer controls dificilíssims amb una facilitat increïble i deixant la pilota i el seu cos encarats favorablement per poder continuar la jugada i amb el seu marcador totalment trencat per l’acció sempre sorprenent de l’ídol.

Ambdós han guanyat molts títols. L'espanyol, algun més a nivell de clubs. El francès d'origen algerià va donar, amb dos gols seus, el Mundial del 2000 al seu país enfront del Brasil del gran Ronaldo, aleshores a la cúspide com a jugador de futbol. També va donar la «novena» al Reial Madrid amb aquella voleia formidable a la final de Hampden Park, a Glascow, davant el Bayern Leverkusen, l’ara rival del Barça en els octaus de final de la Champions.

Iniesta, encara que no sigui un golejador i que pugui ser criticat per aquest aspecte, ha marcat gols importants en la seva, de moment, curta i inacabada carrera futbolística. En destacaré dos. Un, el que va marcar el 6 de maig de 2009, a Stamford Bridge, davant el Chelsea, a les semifinals de la Champions, ja al límit del temps reglamentari, i que va permetre al Barça classificar-se per a la final, que va guanyar a Roma davant el Manchester United (2-0). El segon, que ja he esmentat anteriorment, el que va marcar l’11 de juliol de 2010 a la final de Sudàfrica davant Holanda (1-0) i que va donar l’únic Mundial que té la  selecció nacional espanyola de futbol fins al moment.

Tinc la confiança, o si més no, així m’agradaria, que Iniesta, amb els anys, millorarà encara més. S’ha de recordar que alguns jugadors acaben de completar la seva progressió futbolística més tard, ja en plena maduresa. Recordem el cas de Xavi Hernández, que no és fins les darreres quatre temporades, amb l’edat actual d’Iniesta, quan acaba d’explotar futbolísticament i passa a ser reconegut internacionalment.

Iniesta, una vegada recuperat de les seves lesions musculars, que està patint des de meitats del 2009, tornarà al seu nivell i l’augmentarà encara més. Amb una mica de sort encara pot ser Pilota d’Or. Si enguany el Barça guanyés la Champions (la Lliga està complicada) i els altres títols (Copa del Rei, Supercopes d’Espanya i d’Europa i el Mundial de Clubs) i a l'estiu la Roja guanyés l’Europeu, podria ser escollit millor jugador del món. Altres candidats, si això ocorregués, serien Messi i Xavi. A veure qui té la fortuna de marcar els gols més importants i decisius.