Les tasques d'un professor.

No portem encara dues setmanes del mes de febrer i ja he escrit en el Blog dos posts amb temes d’educació i pedagogia. Aquest fet ha portat a plantejar-me una sèrie de qüestions i a preguntar-me com veia jo l’ensenyament; o millor dit, com ensenyo i què cerco en la docència.
Després de tota una vida relacionada amb el sistema educatiu, primer com alumne i més tard com a professor, tinc les idees prou clares de com i què vull ensenyar. Primer de tot, allò que cerco és que els alumnes s’interessin per la matèria i per allò que han d'aprendre. Diríem que és l’objectiu principal que persegueixo. Sé que si l’alumne es troba atret pel tema, tot serà més fàcil, escoltarà i voldrà saber més, explorarà la seva curiositat i estudiarà amb ganes, vindrà motivat a les meves classes. És una cosa difícil d’assolir i el professor sap que ho ha aconseguit perquè l’alumnat li transmet el seu interès de manera immediata amb la postura del cos, dels ulls, amb els seus comentaris, el silenci, les ganes d’escoltar, de preguntar... i d’estudiar. Solen fer uns exàmens magnífics.

El segon objectiu que tinc és passar-m’ho bé. Sé que si em diverteixo, si m'hi trobo a gust, si estic motivat i il·lusionat, això, d’una manera o altra, ho retransmetré als alumnes i aquests ho copsaran i treballaran a pler. Intento crear un clima distès i obert a l’aula, per tal que l’alumne no se senti coaccionat, oprimit i desenvolupi lliurement la seva manera de sentir i de pensar.
Si tinc èxit i aconsegueixo aquests dos objectius (la motivació dels alumnes i passar-m'ho bé), la resta no és que sigui més fàcil, però sí que el camí és més planer i tot va rodat. Tanmateix, s’ha de continuar lluitant i cercant la motivació de l’alumnat, i la pròpia, de manera constant. Si no, allò que has aconseguit de manera dificultosa, ho perdràs en un dia, dos o màxim tres.

L’ensenyament, en tractar amb gent jove i amb persones tan diverses, és molt del «carpe diem», viure del moment i allò que has fet un dia, un altre pot ja no servir.
En un dels posts de què parlava a l’inici, el del dissabte 4 de febrer, Funcionaris. Mea culpa? No!, en un moment determinat transcrivia, de l’article de l’Imma Monsó: «... a banda de no parar d’inventar noves estratègies (els alumnes d’avui dia s’avorreixen de seguida i fer classes cada vegada s’assembla més a fer un programa televisiu)...». És veritat que ho fem. No ens hem d’avergonyir ni de dir-ho ni de fer-ho. Això sí, hem de mantenir un estil, unes maneres, un rerefons pedagògic i no anar només a la recerca d’allò que és divertit i que pot agradar als alumnes; no només cercar l’atracció i la seva diversió. Si es tenen les idees clares, tampoc no és tan difícil. Ara, de feina, la que vulgueu i molta més.

Faré una defensa de la feina, no tant la tasca sinó el treball, les hores que dediquem la majoria d’ensenyants a la docència. No vull comptar les hores de classe, de reunions (sense posar límits a l’hora d’acabar) i d’estada a l’institut. Són força més de les que la gent pensa.
A més d’aquestes, tenim les hores de correcció, una tasca feixuga, repetitiva i poc atractiva, que ens ocupa molt de temps i que ens crema molt, més que res perquè no ho considerem productiu per la nostra creativitat. Corregir és una feina que hem de complir i no hi ha dubtes que la fem; però també és veritat que no ens agradaria fer. Com a màxim corregir cinc, deu exàmens, a tot estirar quinze; però no seixanta com solem habitualment (el mateix examen, o semblant, a dues classes del mateix nivell) o noranta (en cas de Batxillerat); o més, si es donen altres circumstàncies. Això és pesat i bastant inútil en la nostra formació com a professionals de l’ensenyament.

Tanmateix, la nostra tasca no acaba aquí. S’hi han de sumar les hores de preparació de la matèria, de recerca de nous exercicis i de noves activitats d’aprenentatge, confeccionar les programacions i redactar els principis generals oficials del centre de cada assignatura, les tasques de tutoria i tota la paperassa que l'acompanya, etc.
El professor ha de llegir molt per estar al dia, tant de la seva matèria com de les innovacions pedagògiques que es produeixen i que no cessen. Ha d'assistir a cursets relacionats amb la seva pràctica docent, a conferències, col·loquis i activitats diverses. També ha d'estar atent a l’aprenentatge de les noves tècniques i tecnologies que contínuament van sorgint, estar al dia de les notícies i novetats, satisfer les curiositats intel·lectuals més diverses, i tantes altres coses, potser no relacionades directament amb la matèria que imparteix, però sí amb els interessos culturals i que motiven l’interès i la recerca, i que acaben arribant i influint en la manera d’ensenyar, d’explicar i de relacionar-se amb els alumnes i que els enriqueixen sobremanera.

Aquestes feines, aquestes “altres” tasques, ocupen moltes hores de dedicació. Jo, i no sóc cap «ave raris», sinó un més, ni dels que més ni dels que menys, calculo que, en els trenta-quatre anys que porto en el món de l’ensenyament com a professor, he dedicat unes tres hores diàries de promig (dissabte i diumenge també) a aquestes darreres tasques, a més de fer les hores de classe, de reunions, de correcció, de gestions i d'altres més diverses que hem de portar a terme en la pràctica de la nostra professió.
No sé si es pot considerar que són moltes o poques, però segur que són més de les vuit hores diàries oficials que toquen, perquè a més s’han d’incloure els caps de setmana. La tasca del professor no acaba quan surt de l’institut, si no que s’emporta la feina a casa i allà fa tantes o més hores que les que compleix físicament en el centre educatiu.

I què fa que li porta tanta feina? Doncs, moltes coses. La preparació de les classes, si es vol tenir èxit, ha de ser constant, es pot dir, que ha de ser una tasca diària. I no solament és buscar més coneixements i més exercicis, sinó cercar noves pedagogies i adaptar-les a la teva matèria i a allò que has d’ensenyar. També has de fer altres activitats, com, per exemple, adaptar-te a les noves tecnologies.
Expliquem el cas de la informàtica. Jo em vaig introduir en aquest món a principis de la dècada dels noranta. Em va apassionar. Vaig fer-ne un ensenyament totalment autodidacta. Durant uns vuit anys vaig dedicar-hi cap a cinc hores diàries de promig. Els caps de setmana, el dissabte o el diumenge podia dedicar-hi tranquil·lament deu hores en un sol dia (en bona part de la nit, ja que m’aixecava a les cinc del matí; al migdia, a les dotze, per exemple, ja portava set hores de dedicació). Em vaig convertir en un usuari expert i reconegut pels meus companys i per les persones del meu entorn. Això només es pot aconseguir amb moltes hores de dedicació.

Tots aquests coneixements informàtics han acabat també afectant la meva manera d’ensenyar i de mostrar-me davant l’alumnat, que, potser no saben de les meves qualitats informàtiques (perquè no en faig ostentació pública), però sí que veuen que domino el tema per les coses que faig a classe i perquè els meus companys professors em venen a buscar perquè els solucioni els problemes quan en tenen mentre fan classe.
Però no solament són les noves tecnologies. No enumeraré totes les feines i curiositats intel·lectuals que pugui tenir i portar a terme. Un altre exemple: les hores dedicades a escriure en català de manera correcta, sense faltes. Jo no vaig fer l’ensenyament en llengua catalana, sinó en l’oficial de l’Espanya de Franco. El català el vaig haver d’aprendre pel meu compte i també vaig ser totalment autodidacta. Van ser moltes hores de dedicació i d'esforç en l'anonimat durant anys.

En comentaré una altra, ben visible en aquest blog: escriure i redactar. Aquesta no ha estat una qualitat innata en mi. Haig de dir que fins cap als trenta anys no tenia gaire facilitat per fer-ho. Ja escrivia, però era molt rude i em costava crear. Solia copiar molt i fer molt de «tallo i enganxo»; molt de popurri, una mica d’aquí, una mica d’allà, i ja està.
Escriure de la manera que ho faig ara ha estat un procés d’aprenentatge llarg, constant, premeditat i responsable. Si no ho hagués fet d’aquesta manera, no en sabria. Torno a dir-ho: no ha estat una qualitat innata en mi, sinó que l’he hagut d’aprendre i m’ha requerit molta feina i moltes hores de dedicació.

Encara ara, avui, quan escric aquestes línies tinc en una prestatgeria totalment a l’abast de la mà quatre volums: el Diccionari de la Llengua Catalana, de l’IEC, el diccionari Franquesa de Sinònims, el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia Catalana i els Verbs catalans conjugats, de J.B. Xuriguera. I no gaire lluny: el Diccionari de l’Alcover-Moll, el Diccionari ortogràfic i de pronúncia (de l’Enciclopèdia Catalana), altres diccionaris catalans, el diccionari espanyol de la RAE i alguna enciclopèdia (darrerament més les online, a internet, entre les que destaquen la Wikipèdia i la de l’Enciclopèdia Catalana).
Podria explicar altres coses que he hagut d’aprendre per tal de complir bé en la meva tasca docent i per estar al dia i evolucionar correctament, però crec que amb els exemples comentats més amunt n’hi ha prou. En un altre post comentaré de manera més àmplia de quina manera cerco la motivació dels alumnes a classe.