L'humor i el riure.

A la premsa d’ahir diumenge vaig llegir un parell d’anècdotes d’aquelles que fan riure. En un article d'El País, de Pablo Ordaz, es comentava que a Joan Pau II, el Sant Pare anterior, un periodista li havia preguntat quanta gent treballava al Vaticà, cosa a la qual el polac Karol Wojtyla havia respòs: «Més o menys, la meitat». Costa agafar-li la gràcia, però en té molta.

L'altre. En la columna d’Andrés Trapiello del Magazine de La Vanguardia s’explicava una anècdota del gran escriptor basc Pío Baroja. Se sap que el 1938, en plena guerra civil, a Salamanca se li va demanar jurar «por el Ángel Custodio» el seu càrrec d’acadèmic. Tothom es preguntava si Baroja gosaria desafiar les noves autoritats feixistes, el nacionalcatolicisme, prometent i no jurant. Durant anys va circular una resposta apòcrifa, molt barojiana i més divertida que la real, segons la qual Baroja hauria respòs: «Lo que sea costumbre». Tanmateix, sembla que la seva resposta va ser menys graciosa i una miqueta més trista: «Lo que manden».

La lectura d’aquestes anècdotes em va fer pensar en altres coses que havia escoltat els darrers dies que també m’havien fet riure. Vaig recordar com un mes abans, aproximadament, en una conferència de premsa d’un ministre popular espanyol, després de comentar l’estat desastrós de l’economia del país (pitjor d’allò que havien manifestat públicament els socialistes quan van plegar), un periodista havia pres la paraula per fer-li una pregunta i va començar així: «Buenas tardes, por decir algo», que per la ironia que contenia va provocar el somriure de tots els presents a la sala.

O quan, crec que en el tercer capítol de la nova sèrie de TV3, KMM, un dels seus intèrprets, en Kubala, li comenta al seu soci Moreno davant la presència de la Manchon que poden aplicar per un cas en concret la tàctica de l’Stephen Jones. I un pregunta a l’altre que si la Manchon, nova en el despatx, la coneix. I en Kubala respon, més o menys: «Sí, home, la tàctica de l’Stephen Jones, la d’anar tocant els collons».

Ara també podria comentar els gags que surten a Polònia i Cracòvia, els dos coneguts programes d’humor de la cadena catalana, alguns d’ells molt ben trobats i que s’han fet famosos, com la frase «algú ho havia de dir» del polític republicà Joan Tardà.
La meva dona encara riu quan recorda una dita pronunciada fa dues o tres setmanes per un dels personatges de Cracòvia, Condis-Condal, el president del RCD Espanyol: «Si se’t mor una olivera, és mala sort; però si se te’n moren vint, és que algú se’t pixa a l’hort». Se la sap de memòria.

Fa poc s’ha estrenat la quarta pel·lícula de la saga Torrente, la més taquillera del cinema espanyol. El dissabte a la nit el meu fill va voler tornar a veure la segona tramesa (Torrente 2, misión en Marbella). En un moment determinat de la cinta, una dama, que viu en una gran mansió i molt rica, a qui han robat una joia de gran valor, es dirigeix a Torrente, en el seu paper de detectiu privat, per qüestionar-li si no pensa preguntar «al servicio». La resposta de Torrente és, com sempre, única: «No. Es que sabe, a mí, preguntar a la taza del wáter no me va, no veo la utilidad».

Ara mateix em venen a la ment els acudits del gran Eugenio. Saben aquell que diu: ¿Ha visto al señor que ha doblado la esquina? No sé, yo cuando he llegado, ya estaba doblada. O aquell altre, en què un senyor li comenta a un amic: Me han regalado un reloj. L’altre pregunta: Qué marca? Respon: Coño, qué va a marcar, las horas.

Qui no recorda humoristes espanyols com Gila, Cassen, Tip i Coll, Arévalo, Fernando Esteso, Chiquito de la Calzada i tants d’altres? Els acudits clàssics, els més antics, continuen fent riure (Ha vingut una parella i el capellà no els ha volgut casar. Per què? Perquè eren una parella de guàrdies civils). A alguns els agraden els llargs i a altres els curts. Per qüestions d’espai no n’explico cap dels primers, però sí un dels segons. Un matrimoni, després de menjar, la dona: De postres, taronja, vols que te la peli? El marit: Si de cas, després de dinar.
Així, d'acudits n’hi ha de molts tipus: de verds, de mariquites, de capellans, de polítics, de futbol, de borratxos, de catalans, d'andalusos, de militars, de lladres, feministes, masclistes, de Jaimito, de Lepe, etc. N’hi ha que barregen més d'una especialitat: dos aficionats, un li pregunta a l’altre: A ti, ¿qué te gustan más: los toros o el futbol? Respon: A mí, donde esté una buena ‘corrida’, que se quite el futbol. I el primer acaba dient: Eso, y los toros también.

Hi ha les anècdotes que ens han passat al llarg de la vida i que ens han fet riure molt; o les que hem escoltat i ens han fet gaudir enormement. Encara recordo una del meu sogre, mort el 2003. Explicava que, en temps de la guerra civil, va ser cridat a files (va ser de la «quinta del biberó») i destinat al front. Però no tenien cap fusell ni cap arma, entrenaven amb bastons i pals. Estaven acollonits, joves com eren. Un dia el sergent els va dir que aquell dematí atacarien l’enemic. Com és lògic, els reclutes van demanar armes. El seu cap els va dir que no n’hi havia, que atacarien sense elles, sense res; que els serviria per anar-se foguejant i prendre experiència, que així agafarien visió de la guerra, tot això en un rigorós castellà. Quan va arribar l’hora, el sargento va donar, amb la mà aixecada, ordre d’atacar i es va llançar cap a la trinxera de l’enemic. Ningú el va seguir, tots es van quedar clavats al refugi, amagats darrere els parapets. El sergent, mentre avançava, va continuar cridant: ¡Al ataque! ¡Vamos, al ataque! Amb aquestes li va caure un obús enemic al damunt. Va quedar volatitzat. Aquells nois només van veure voleiar alguna de les seves peces de roba i com queien a terra destrossades, mentre cridaven amb sorna, acompanyant-ho dels gestos pertinents: Toma experiencia! Toma visión de la guerra!

De la meva tendra adolescència m’ha quedat una broma que un professor d’història del Batxillerat Elemental sempre feia quan ell mateix o algú deia “ara bé”; afegia tot seguit “que vol dir moro”. No em puc aguantar i a classe és una broma que empro cada any amb els meus propis alumnes.

També em fan gràcia les anècdotes i dites de personatges famosos. De les anècdotes falses sempre m’ha agradat aquella d’Albert Einstein, de quan va anar a una recepció social plena de celebritats de tot tipus. Una miss món, molt guapa, va acostar-se-li: Vostè i jo podríem tenir un fill perfecte. Imagini’s, amb el seu talent i la meva bellesa. Einstein va respondre: És cert, senyoreta. Però imagini’s que fos al revés, que tingués la seva intel·ligència i la meva bellesa.

Podria explicar mil coses més que m’han fet riure els darrers dies. Si no fos per l’economia del país i per les retallades que estan fent els dos governs, riuria a gust. Malgrat tot (no és cap poble, sinó una locució adverbial catalana), s’ha de riure. Diuen que és bo per a la salut. M’he informat una mica. La idea de què el riure i l’humor fomenten la salut no és nova, però en les darreres dècades alguns casos de «curacions» cèlebres mitjançant el consum i/o producció de material còmic, la proliferació de diverses teràpies relacionades amb l’humor i l’estudi científic d’aquests fenòmens ha generat un considerable interès mediàtic i públic entorn del tema.

En general, es pot dir que els efectes terapèutics millor establerts fan referència als beneficis psicofísics a curt termini. El riure és capaç de prevenir l’estrés i l’ansietat que directament deterioren la qualitat de vida i indirectament afecten la salut física de l’individu. El sentit de l’humor fomenta el bon ànim que ajuda a suportar una infermetat o a prevenir la depressió. Fins i tot, permet aguantar més bé el dolor (actua com un analgèsic).

També a llarg termini científicament s’ha verificat que té bons efectes sobre els sistemes muscular-esquelètic, cardiovascular, endocrí, immunològic i neuronal. Alhora socialment té una influència benèfica. D’aquesta manera, els individus amb un gran sentit de l’humor poden ser més competents i atractius, satisfent més en les relacions socials. El major nivell de d'acceptació i de suport social pot a la vegada conferir efectes inhibidors de l’estrés i estimuladors de la salut, un efecte que nombrosos estudis han demostrat.

Segons Moody R. (2002), «la capacitat de riure és un dels trets més característics i pregonament assentats en l’home. Son molts els psicòlegs i filòsofs que han argumentat que l’home és l’únic ésser que riu o que té sentit de l’humor».

Hi ha molts tipus d’humor: humor negre, verd, blanc, satíric, irònic, enginyós, bast, absurd, oral, literari, gràfic, físic, improvisat, etc. Considerem humor també casos d’humor no intencional, com els «despistes», les «meteduras de pata» i les bestieses o bajanades, ja que encara que habitualment no solen considerar-se «humor», a la pràctica resulten difícils de diferenciar de l’humor intencional. En definitiva, l’humor es pot definir com l’estímul que pot provocar el riure d’un subjecte: jocs, bromes, acudits, vinyetes, situacions enutjoses o compromeses, incongruències, innocentades, pessigolles, etc.

Dins de la seva gran varietat, hi ha el tipus en què el riure resulta hostil o agressiu (una persona se’n riu d’una altra), o es pren a la lleugera temes considerats tràgics, seriosos o sagrats per altres, provocant malestar o ofensa. Alguns teòrics han decidit no incloure’l en la idea d’«humor». Però, la sàtira (a vegades càustica), l’humor negre, blasfem o obscè, el del riure agressiu, també és humor, ens agradi o no. La línia entre l’humor agressiu i l’humor inofensiu és subjectiva i canviant (allò que avui m’ofèn, demà em fa riure; i allò que a mi em diverteix, o em sembla inofensiu, a tu et pot ofendre). Tanmateix, es fa servir el terme humor positiu per tal de referir-se al que provoca un riure inofensiu, almenys en la intenció, diferenciable de l’humor negatiu (agressiu, ofensiu).

En aquest sentit, no tot humor és beneficiós. Aquell que és hostil, que busca la burla, el sarcasme, l’insult, etc. no és beneficiós, perjudica tant a la mateixa persona que l’efectua com a la resta. Les nostres actituds, pensaments, accions i paraules són un reflex de com ens veiem nosaltres mateixos. L’humor hostil i negativista és símptoma d’una baixa autoestima per part de qui l’exerceix. No solament mostra una molt baixa autoestima, sinó també una escassa empatia i assertivitat. Les persones hostils, ja siguin d’acció o de paraula, són individus que no saben defensar degudament i amb dignitat els seus drets i intenten desempallegar-se d’aquesta carència agredint els altres.

Solament l’estil humorístic positiu, amb crítica constructiva, encaminada a fer veure les contradiccions del món que ens envolta, a facilitar el riure, però amb respecte cap a un mateix i cap els altres, solament aquest tipus d’humor sa aconsegueix beneficis terapèutics, que, a més de millorar la salut, també reforça les relacions interpersonals i personals. Les persones d’humor positiu, constructiu, a vegades irònic i incisiu, però dialogants i conciliadors, i que no arriben mai a l’insult, són transmissores d’energia positiva.