‘Adiós a las armas’, el llibre que dóna les claus del final d’ETA.

Publicat el 14 de febrer de 2012 per La Lamentable
Una entrevista de Francesc Cusí, periodista.

Està escrit com una novel·la, es llegeix com una novel·la, però no és una novel·la, per la senzilla raó que el que s’hi explica no és cap ficció, sinó fets reals, uns fets reals que han influït, i encara influeixen molt, en el nostre país. Adiós a las armas (Debate, 2011), el darrer llibre d’Antoni Batista, és la crònica de com ETA acaba decidint, arrossegada per l’esquerra abertzale, que ha de renunciar al que anomena lluita armada. Per fi ha descobert que la violència, el terrorisme, no ajuden a l’objectiu fonamental de la independència d’Euskadi, sinó que en són un gran obstacle.
“No hi han arribat [a aquesta conclusió] des del punt de vista ètic, sinó des del punt de vista polític; és una reflexió política, no ètica”, matisa Batista en conversa amb La Lamentable.

L’autor no és un qualsevol: Batista ha dedicat a la informació sobre Euskadi gairebé 40 anys, tota la seva vida professional. I ja en fa més de dos va començar a escriure Adiós a las armas, perquè les seves fonts li deien que el final d’ETA estava més que cantat. Mentre bona part de la premsa espanyola ignorava tot el que passava en el món de l’esquerra abertzale si no era per condemnar-la i aplaudir l’empresonament dels qui intentaven posar un punt final a la violència, aquest món nacionalista va anar paint els nous plantejaments i es va moure amb la lentitud necessària perquè al final el pas definitiu el donessin tots plegats i no quedessin grupets despenjats que mantinguessin el problema de la violència.
“Crec que el cessament de la violència és irreversible i que l’esquerra abertzale en el seu conjunt i ETA han arribat a aquest procés després d’una llarga marxa i un llarg debat en el qual han arrossegat a tothom. I quan hi han arribat, estan segurs que no tornaran enrere ni tan sols contemplant la possibilitat que hi hagi provocacions perquè hi tornin”.

Perquè de provocacions segurament n’hi haurà: “La ultradreta i les forces vives intentaran que el PP no faci passos cap a la pau”. De fet, fa anys que intenten enquistar el problema, per allò de ‘contra ETA vivíamos mejor’; o, com deia Xabier Arzalluz, l’Estat pot assumir una vintena de morts cada any a mans dels terroristes, però no pot assumir que, en absència de violència, els bascos facin passos cap a la independència.

El 2005 ja hi va haver un acord de pau
De tot això parla Adiós a las armas. Però el llibre també és –i sobretot és- una crònica de la llarga marxa de l’esquerra abertzale, com diu Batista, amb el descobriment d’alguns fets desconeguts, com ara el preacord de pau a què es va arribar el desembre del 2005 i que probablement José Luis Rodríguez Zapatero va frenar perquè arribava massa d’hora i podia perjudicar les seves expectatives electorals del 2008.
“El desembre del 2005, a Puerto de Santa María, hi ha un preacord entre representants del Govern que no representen el Govern i representants d’ETA que no representen ETA –moltes vegades en un procés de diàleg els interlocutors són deliqüescents, i si el diàleg triomfa, han existit; si el diàleg fracassa, els interlocutors no han existit i el diàleg tampoc no ha existit; passa una mica això. Del que estic segur és que l’any 2005 hi ha un acord entre una interlocució pròxima al Govern i una interlocució pròxima a ETA segons la qual determinats presos seran acostats a les presons més pròximes als seus familiars; prova tangible d’això és que buiden cel·les de les presons en qüestió, hi fan lloc i això és tangible; que els presos que hagin complert les ¾ parts de condemna i hagin redimit pena sortiran en llibertat condicional; els presos que estiguin malalts tindran presó atenuada a casa seva, igual que les preses en situació de gestació; i que això es trenca o no arriba a termini, és a dir, el preacord no arriba a acord. Per què? Aquí és on ve la hipòtesi. La hipòtesi de per què això no es tira endavant és perquè això queda molt lluny de les properes eleccions i en aquest període de temps Zapatero pot ser estomacat en un desgast terrible pel PP i els seus òrgans de comunicació i la seva massa crítica social.”

Diaris que no informen
A tots els qui s’informen només a través dels grans mitjans espanyols, Adiós a las armas els pot descobrir una realitat que no surt en aquests diaris. La pacificació els ha agafat amb el pas canviat, perquè no s’havien adonat del que estava passant. “El País ha hagut de fer a corre-cuita una entrevista de John Carlin a Arnaldo Otegi; i el grup Vocento ha fet tot un suplement especial: per posar-se al dia recuperen tota la història de la pacificació perquè no n’havien dit res. La gent no es creia la pacificació perquè no en sabia res, no els havien informat”, comenta Batista.
Tot això no és nou. Fa molts anys que la informació sobre Euskadi es només informació antiterrorista, perquè sembla molt assumit que la informació sobre terrorisme ha de ser informació antiterrorista. I en els darrers anys aquest periodisme parcial “ha convertit l’antiterrorisme en antibasquisme, perquè s’ha intentat que ETA contaminés tot el nacionalisme basc. (…) Tant és així que el propi PP del País Basc veu el País Basc de manera diferent de com el veu el PP espanyol. La posició del PP del País Basc és diferent de la posició del PP d’Espanya respecte del País Basc. Antonio Basagoiti (el líder del PP basc) és un home que veu les coses d’una manera diferent; el PP i Bildu han votat plegats en ajuntaments i diputacions. Espanya veu la realitat basca d’una manera diferent a com és en realitat.”

Farcit d’anècdotes
Adiós a las armas es llegeix amb facilitat i està farcit d’anècdotes que el fan amè, a més de documentat. Descobrim com Jon Idígoras, un antic portaveu d’Herri Batasuna, assegura a Batista que ETA no trencarà la treva d’Alger per la detenció del seu dirigent Josu Ternera, i li diu que pot atribuir aquesta informació directament a ETA; i copsem també el daltabaix personal de víctimes i etarres quan es troben cara a cara, en l’inici d’un procés que anirà a més: “És una situació humanament molt enriquidora, però és molt dura per a la víctima i és molt dura per a ells mateixos”. Ho sap perquè ho va viure directament, en posar en contacte Julen Madariaga (un dels fundadors d’ETA) amb dues víctimes, Robert Manrique (greument ferir a Hipercor) i Santos Santamaria (pare del mosso d’esquadra assassinat a Roses), en una intervenció que va molt més enllà del seu rol de simple observador de la realitat d’Euskadi. I afegeix: “El reconeixement del dany causat cada cop anirà a més i tindrà més incidència pública”.
Batista tanca amb aquest llibre la seva relació professional amb Euskadi, una relació de gairebé 40 anys, 8 llibres amb un total de 2.500, milers de pàgines de diaris. Batista no escriurà, per tant, la crònica de la dissolució d’ETA. I això que no té cap dubte que al final del procés, ETA es dissoldrà. Adiós a las armas ja ho anticipa.

Altres comentaris de Batista en conversa amb La Lamentable
Sobre els pals a les rodes de la pacificació que poden sorgir de l’Audiència Nacional, les forces i cossos de seguretat de l’Estat i el CNI:
“Aquests col·lectius són tan amplis que una part posa pals a les rodes i una altra part els treu; es pot personificar en Grande Marlaska, que és el jutge que en els últims temps, des que desapareix el Garzón, més intervé en el tema basc. Hi ha una part de la magistratura, de les forces i cossos de seguretat i de la intendència militar que poden haver posat pals a les rodes, però hi ha una altra part que no. La Sala del Gómez Bermúdez de l’Audiència Nacional, per exemple, absol casos molt sonats, com el cas Egunkaria, un dels casos d’Otegi, una sala molt potent. N’hi ha d’altres que no són tan coneguts, com Fernando Andreu… No tota la magistratura, no tota l’Audiència Nacional és Grande Marlaska. Però ja saps molt bé que una absolució no és mai tanta notícia com una condemna. I en els cossos i forces de seguretat passa el mateix. El Faisan és això”.

-Què és el Faisan?
-“El Faisan és una actuació policíaca en un moment de distensió en la qual el Govern està fent passos per a la pau. I segons la versió de Julen Madariaga, que jo em crec, ell fa el que fa en el tema del Faisan perquè li asseguren des del partit socialista que el Govern hi està al darrere i que en definitiva el que estan fent no és cobrar l’impost revolucionari, sinó en el moment en què ETA s’està desmantellant, tenir un suport econòmic per finançar aquest desmantellament. Els diners del Faisan, pel que a mi m’expliquen, no són producte de l’extorsió, sinó de l’intent precisament de què l’extorsió acabi. En aquest sentit crec que el Faisan és això: una determinada policia té una determinada actuació en funció d’una política d’Estat que crec que cap oposició hauria de portar als tribunals, perquè tots els processos de pau tenen moments en què sense saltar-se la legalitat, potser la voregen.”

El paper de Garzón:
“A mi tots aquests homenatges al Garzón, aquests panegírics no els veig clars; és un home que no va investigar ni una sola denúncia per maltractaments; jo no dic que els donis la raó, però almenys investiga els que siguin versemblants, com per exemple el del Martxelo Otamendi. Un kale borroka, per la pinta sospitosa i el que et diuen, és possible que no l’hagin torturat. És obvi que hi ha un tant per cent de presos o detinguts bascos que denuncien tortures perquè un manual diu que han de denunciar tortures; però hi ha uns casos que poden ser versemblants; almenys investiga els versemblants, i no en va investigar cap.”

El sentiment del periodista davant d’una persona que ha matat voluntàriament, o que ha ordenat matar, o que justifica que es mati:
“A principis dels anys 70 hi havia una dictadura i la defensa pròpia política era òbvia. Encara que totes les vides siguin igual, no sents el mateix si maten un agent de la Gestapo que si maten Miguel Ángel Blanco, un regidor al qual tenen dos dies en el corredor de la mort d’una manera brutal. La sensació personal és pensar que la persona que tens davant i que ha matat o ha justificat una mort és una font d’informació imprescindible per fer un periodisme ètic. En aquest sentit l’ètica personal és una cosa –i la teva ètica està rebutjant que es mati o que s’ordeni matar- però la deontologia t’està dient que tu, com a periodista, has de saber què diu aquella persona, que en aquell moment és una font.”